dilluns, 29 de desembre del 2008

Guetos (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L’any 1462, quan es va crear el gueto o Judengasse de Frankfurt i es va obligar tota la població jueva de la ciutat a instal·lar-s’hi, aquesta comunitat consistia en quinze famílies, és a dir, poc més d'un centenar d'individus; segle i mig més tard, la població del gueto havia augmentat fins a prop de les 3.000 persones. Les autoritats de Frankfurt van permetre aquest creixement de la població i la instal·lació al gueto local de famílies jueves procedents d'altres localitats i països que havien sigut expulsades dels seus llocs d'origen junt amb la resta dels seus habitants de la mateixa religió, encara que només si es tractava de famílies riques, de manera que el fet que aquestes s’establiren al gueto frankfurtés va facilitar l'auge gradual de la ciutat com a centre financer. Aquestes mateixes autoritats, però, a penes van autoritzar l'expansió de la superfície del gueto originari, amb la qual cosa va caldre fer-hi lloc per al considerable increment de la població dividint les cases longitudinalment i afegint-hi noves altures que sobreeixien per damunt del carrer, inclinant-se cap avant fins a gairebé tocar els edificis de davant. El resultat d’això fou un dels espais més densament poblats d'Europa, amb dues files de cases altes i generalment estretes (n’hi havia fins i tot que no superaven el metre i mig d'amplària) i, enmig d'aquestes, un carreró a on a penes arribava la llum solar: un suburbi/presó insalubre, sòrdid i opressiu.

La mesquinesa i hipocresia de les autoritats cristianes, que es beneficiaven econòmicament de la comunitat jueva alhora que la forçaven a viure en condicions tan infames, queden subratllades pel fet que durant quasi tota l'existència del gueto de Frankfurt una de les atraccions turístiques de la ciutat fóra la Frankfurter Judensau o ‘porca jueva de Frankfurt', una pintura mural situada des del 1475 a la principal entrada del recinte urbà –la porta que donava al pont sobre el riu Main– que constituïa un exemple particularment cèlebre i virulent d'un gènere de propaganda judeòfoba àmpliament estés per terres alemanyes i centreeuropees. En la Judensau de Frankfurt no sols s'associava els jueus amb l'obscenitat i la porqueria més ofensives i repugnants i se'ls equiparava amb animals i fins amb el dimoni i tot, sinó que a més se'ls presentava com una amenaça per als fills dels cristians, mitjançant l'afegiment de la imatge d'un xiquet d'aquesta religió que es deia que havia sigut assassinat ritualment pels jueus. Aquest i altres procediments d’immundització de la minoria jueva avivaven en la població cristiana de Frankfurt l'hostilitat contra aquesta comunitat, que així esdevenia el perfecte boc expiatori de qualsevol tensió social.

El 1614 una d'aquestes tensions (en aquest cas, entre les famílies patrícies que controlaven la ciutat i els gremis) va conduir les masses de Frankfurt, en el marc d'una rebel·lió popular liderada pel botiguer Vincenz Fettmilch, a assaltar i saquejar el gueto jueu i expulsar-ne tots els habitants de la ciutat. Fettmilch havia abolit també el consell que governava Frankfurt, la qual cosa va portar l'emperador germànic a enfrontar-se a ell, ordenar-ne la detenció i, finalment, fer-lo executar junt amb sis dels seus seguidors el 1616. El mateix dia en què van tindre lloc aquestes execucions, les tropes imperials van escortar els jueus de retorn cap al gueto, sobre les portes del qual l'emperador manà llavors que es col·locara el seu emblema, l'àguila imperial, en pedra, junt amb la inscripció “Sota la protecció de Sa Majestat Imperial i del Sacre Imperi Romà”. No oblidem que aquesta mateixa autoritat imperial que així proclamava la seua “protecció” cap als jueus era la que, havent ordenat originàriament la seua reclusió forçosa al gueto, mantenia en peu aquesta ordre, ni oblidem tampoc que l'àguila i la inscripció mencionades van coexistir amb la famosa Judensau, a escassa distància d'aquesta, durant gairebé dos segles; tenint en compte ambdós fets podrem fer-nos una vívida idea de fins a quin punt la duplicitat i la hipocresia van presidir les relacions dels poders cristians amb la comunitat jueva de Frankfurt.

Quan el 1769 els jueus es van atrevir, segurament sota la influència de les noves idees il·lustrades que circulaven per Europa, a sol·licitar a les autoritats locals de Frankfurt permís per a poder eixir del gueto els diumenges a la vesprada (recordem que estava manat que les portes de la Judengasse es tancaren, amb tots els seus habitants dins, durant les festivitats cristianes, diumenges inclosos), la ciutat no sols va denegar-los aquest permís, sinó que en la seua resposta va considerar la petició com “un exemple de l'arrogància sense límits d'aquesta gent, que no estalvia cap esforç per a intentar valdre's de qualsevol oportunitat que els permeta situar-se com a iguals als ciutadans cristians”. Veiem, per tant, que el poder frankfurtés identificava sense cap mena de dubte la segregació de la minoria jueva amb la inferiorització d’aquesta respecte “als ciutadans cristians”. Això difícilment pot sorprendre'ns, atés que segregar i inferioritzar una minoria són coses que van unides: en prendre mesures per separar un determinat grup social de la resta de la ciutadania, els poders públics estigmatitzen aquest grup, el marquen com a portador de certes característiques indesitjables de què la resta de la societat ha de ser protegida (això també constitueix, òbviament, una forma d'immundització), i d’aquesta manera proporcionen fonament a la inferiorització social i/o legal de la minoria en qüestió.

Segregació, estigmatització, inferiorització i hipocresia són característiques que, salvant les distàncies que calga salvar –i que per descomptat no són poques– amb el que acabem d'exposar, retrobem en el nostre propi temps en l'actitud dels poders públics d'Occident envers la minoria LGTB. I és que, llevat d'un reduït –encara que per fortuna creixent– nombre de països, l'exclusió de les parelles homosexuals del matrimoni, de l'adopció i/o d'altres drets serveix avui per a perpetuar la segregació i la inferiorització legals i socials d'aquesta minoria, amb l'estigmatització consegüent; no obstant això, i de manera hipòcrita, els mateixos països que practiquen aquesta exclusió proclamen que tot el seu sistema polític i social es basa en els principis liberals que afirmen la igualtat essencial de tots els éssers humans i la seua llibertat per a viure la seua vida segons el seu propi criteri.

La creació de figures jurídiques alternatives al matrimoni mentre es manté l'exclusió d'aquest de les parelles del mateix sexe no posa fi a l’estat de coses que acabem de descriure, i no constitueix, per tant, una solució realment satisfactòria. Així, Daniel Borrillo (en el seu assaig Homofobia) veu en el PACS o llei de parelles de fet francesa una “forma de submatrimoni que ratifica la segregació de les parelles homosexuals”: una mena de gueto legal, podríem dir, per a gais i lesbianes. Per a Borrillo, “l'entusiasme provocat per una forma específica de conjugalitat, concebuda (de manera no confessada) per a les parelles del mateix sexe, mostra fins a quin punt, en tant que grup dominat, els homosexuals han interioritzat el discurs dels dominants, en presentar com a cosa adquirida i legítima l'abandó del principi d'igualtat pel que fa al matrimoni i la filiació.”

Afortunadament, no obstant això, no tots els gais i les lesbianes es troben avui còmodes en el gueto legal: alguns, influïts potser per idees il·lustrades, semblen decidits a no estalviar cap esforç per a intentar valdre's de qualsevol oportunitat que els permeta situar-se com a iguals, de veritat, a la resta de la ciutadania. Per molt que s'escandalitzen aquells que, oposant-se a aquest objectiu, hi veuen un altre exemple de l'arrogància sense límits d'aquesta gent.

(Continuarà.)

Nemo

dimarts, 23 de desembre del 2008

Guetos (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Els ultramoderns i imponents gratacels que dominen avui la ciutat de Frankfurt am Main, i que li han valgut el sobrenom de Mainhattan, recorden al visitant que aquesta urbs no gaire gran (uns 670.000 habitants) és el principal centre financer tant d'Alemanya com de l'Europa de l'euro: allí tenen la seu el Bundesbank, el Banc Central Europeu i la més important borsa de l'Eurozona. Encara que aquest gran protagonisme de Frankfurt a nivell europeu i fins i tot planetari (que ha fet que se la conega també com la metròpoli més petita del món) siga relativament recent, la ciutat és des de fa segles un dels més destacats emporis financers de les terres alemanyes. I la dada que a Frankfurt s'ubicara durant més de tres-cents anys el major gueto jueu d'Alemanya no és pas aliena a aquest fet, ja que des d'aquest gueto operaven importants mercaders –i després també banquers, com els cèlebres Rothschild– pertanyents a aquesta minoria que van contribuir de forma molt significativa a donar impuls a la ciutat.

Encara que la paraula gueto provinga del nom del barri en què des del 1560 es va obligar a residir els jueus a Venècia (el Ghetto), l’equivalent de Frankfurt era molt anterior, ja que havia sigut establit, amb el nom de Judengasse (‘carreró dels jueus') l’any 1462. Abans d'aquesta data, fins i tot molt abans, hi havia ja jueus a Frankfurt, i de fet existia un barri jueu situat en ple centre de la ciutat, amb una sinagoga que s'alçava vora la catedral imperial cristiana. Precisament la proximitat d'ambdós edificis va ser utilitzada com a excusa, quan va pujar el nivell de judeofòbia, per a posar fi a aquesta situació: l'emperador Frederic III, argüint que “els gemecs dels jueus en la seua sinagoga” resultaven molestos per als qui acudien a missa a la veïna catedral, va ordenar no sols la destrucció de la sinagoga sinó també el trasllat forçós de tots els jueus de Frankfurt a un nou carrer que s'havia de construir extramurs (en una zona poc salubre) i que estaria envoltat per una muralla amb només dues portes, una a cada extrem del carrer. Així, mentre que abans a la zona jueva de la ciutat vivien també molts cristians, a la nova Judengasse només podrien establir-s’hi els jueus, i cap jueu no podria viure a la ciutat fora dels murs del gueto; mentre que abans jueus i cristians podien moure's lliurement per tota la ciutat, ara es prohibia als jueus eixir del gueto a les nits, els diumenges i les festes cristianes i durant l'elecció i coronació de l'emperador (que tenien lloc a la catedral de Frankfurt); a més, uns pocs anys abans s'havia obligat els jueus a portar sempre a la roba un signe distintiu, i s'havia prohibit als cristians assistir a les celebracions i bodes dels jueus. En definitiva: el que es va ordenar el 1462 va ser la segregació forçosa de la comunitat jueva de Frankfurt respecte a la resta de la població (i si no se'ls va expulsar sense més, com ocorria per aquells anys en altres ciutats alemanyes, va ser segurament a causa de la importància que tenien per a l'economia de la ciutat i, via impostos, per a les arques imperials).

Actualment sentim amb una certa freqüència que l'expressió gueto gai, o simplement el substantiu gueto, s'apliquen en els mitjans de comunicació (o en altres contextos) en referència a determinats aspectes de la realitat LGTB contemporània dels països d'Occident, i en especial a certes àrees de les grans ciutats on es produeix una especial concentració de serveis destinats al públic homosexual, i de vegades també una major proporció de residents gais i lesbianes que a la resta de la ciutat. Personalment, trobe molt interessant establir paral·lelisme entre les realitats històriques de les minories homosexual i jueva d'Occident, i de fet jo mateix he provat a fer-ho en altres articles (1) d'aquesta secció, però també crec que en fer el dit paral·lelisme és imprescindible tenir en compte tant les semblances com les diferències entre ambdues realitats.

Els qui defensen l'expressió gueto gai poden argumentar que en l'origen de la diferenciació, ja siga espacial o simplement identitària, dels homosexuals hi ha l'homofòbia, com en el dels guetos jueus hi havia la judeofòbia, i que si no hi haguera homofòbia no farien falta ni llocs, ni negocis, ni mitjans de comunicació, etc. destinats específicament a gais i lesbianes; de fet, afigen alguns, ni tan sols no faria falta que existiren els conceptes mateixos de gai i lesbiana: cada individu seria lliure per a establir les relacions afectivosexuals que li abellira en cada moment, de forma tan pública i oberta com creguera convenient, sense que això li suposara cap problema en el seu entorn social. Tot això em pareix tan suggeridor com discutible, però no aprofundiré ara en aquests aspectes. El que voldria assenyalar en aquest punt és que, en usar una expressió tan carregada de connotacions –negatives, òbviament– com gueto gai (o en parlar de gueto en al·lusió a la comunitat LGTB), es tendeix a passar per damunt de diferències molt significatives entre el que van ser els guetos jueus i el que és avui la realitat de gais i lesbianes a Occident.

Centrant-nos en el cas dels barris homos que han aparegut en les últimes dècades, és fonamental adonar-se que aquests no existeixen per a la segregació (molt menys forçosa) de la població homosexual, sinó que, com ens recorda Didier Eribon (Réflexions sur la question gay), “els contorns d'aquests ‘enclavaments' gais en les grans ciutats són (…) bastant difusos [recordem que els guetos jueus, en canvi, estaven emmurallats] i canvien al ritme de les obertures i els tancaments de bars, cafés o restaurants; els comerços gais són una minoria i, per descomptat, el carrer està obert a tots. És, doncs, la mescladissa el que predomina.” Més encara: segons el mateix autor, “fenòmens com ara (…) el desenvolupament de barris homosexuals a les grans ciutats d'Europa marquen la reobertura de les portes que el ‘món gai' s'havia vist obligat a tancar sobre si mateix durant un llarg període. Allò que pareix deixar estupefactes els observadors indignats per l'aparició d'un barri gai (…) és que aquesta nova visibilitat homosexual obri tota una cultura al món exterior i entra en interacció amb la ciutat”. Obertura i interacció amb la ciutat, per tant, en comptes de tancament i segregació/marginació: si calguera establir un paral·lelisme amb la realitat hebraica de l'antic Frankfurt, sembla que seria el barri jueu originari, sense murs ni obligacions o prohibicions destinades a minimitzar el contacte entre jueus i cristians, aquell barri mesclat que gosava tenir una sinagoga just al costat de la catedral, el que més podria recordar a la realitat LGTB contemporània, i no el gueto en què els jueus –i només ells– van ser tancats per la força a partir del 1462.

(Continuarà.)

Nemo

Nota:

(1) Vegeu els articles “Fum”, “L'aiguamoll”, “Les arrels de l'odi” (1 i 2) i la sèrie “Holocaust/s” (1, 2, 3 i 4).

dijous, 18 de desembre del 2008

Go East?

(Aquest article s'ha publicat en el número 7 -hivern 2008/09- de la revista Full Lambda, editada pel valencià Col·lectiu Lambda de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals.)

A la dècada del 1970, quan la ciutat californiana de San Francisco podia semblar una mena d’utopia de l’alliberament gai i per això atreia un gran nombre d’homosexuals d’arreu dels Estats Units, els Village People recuperaven un vell lema dels temps de la colonització del Llunyà Oest –“Go West, young man”– per convidar el seu públic a buscar també “el sol en ple hivern” a la vora del Pacífic. Go West, versionada després pels Pet Shop Boys, ha esdevingut amb els anys un dels himnes gais més coneguts. En l’actualitat, però, les coses han pres un altre color: avui hi ha dos estats nord-americans de la costa est, Massachussetts i Connecticut (tots dos de Nova Anglaterra) on les parelles homosexuals veuen reconegut el seu dret al matrimoni, mentre que a Califòrnia els votants van decidir en referèndum el passat 4 de novembre –el mateix dia que Obama va guanyar les eleccions presidencials– eliminar el dret al matrimoni, i per tant la igualtat legal amb la resta de la població, dels seus conciutadans gais i lesbianes. Ha arribat l’hora, doncs, de canviar de tornada i cantar Go East?

Cal remarcar que allò que es plantejava en aquest referèndum era, precisament, eliminar un dret que en aquell moment ja estava reconegut a Califòrnia, i així figurava en el títol oficial de la proposta que se sotmetia a votació. Els impulsors d’aquesta iniciativa homofòbica –coneguda com Proposition 8– havien volgut titular-la, maliciosament, “Llei de protecció del matrimoni a Califòrnia”, malgrat que el que pretenien en realitat era la desprotecció legal dels 18.000 matrimonis homosexuals ja celebrats llavors en aquell estat, i la de totes aquelles parelles de gais i de lesbianes que en el futur pogueren voler accedir allí al matrimoni. La justícia californiana, però, no els permeté aquesta insidiosa maniobra, i va determinar que el títol de la proposta homòfoba havia de ser aquest: “Proposició 8. Elimina el dret de les parelles del mateix sexe a casar-se”. Aquest dret l’havia reconegut el Tribunal Suprem de Califòrnia (que és el tribunal constitucional d’aquell estat) al maig d’enguany mateix, en dictaminar que la prohibició dels matrimonis homosexuals violava els drets de les parelles del mateix sexe segons la Constitució californiana.

Els votants que acudiren el 4 de novembre a les urnes de Califòrnia van decidir, per tant, canviar la Constitució del seu estat per a suprimir un dret que en aquell moment hi era plenament reconegut als ciutadans. Però, si ja la Declaració d’independència dels Estats Units, document fundacional d’aquell país i text bàsic dels orígens de la moderna concepció occidental de la democràcia, proclamava l’any 1776 que els governs, els estats, “s’institueixen entre els hòmens” a fi de “garantir” els “drets inalienables (…) a la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat” que té tota persona –ja que, s’argumentava, tots som essencialment iguals–, quin sentit pot tindre que un estat democràtic, en lloc de garantir els drets i la igualtat dels seus ciutadans com és la seua obligació i raó de ser, els suprimisca? Que elimine la llibertat instaurada per retornar a un estat de coses que ja havia sigut reconegut abans com a opressiu?

Aquesta profunda contradicció entre la Proposició 8 i els valors democràtics fonamentals fa que els defensors dels drets LGTB se senten carregats de raó i de legitimitat per a continuar oposant-s’hi avui, tant als tribunals, on ja han iniciat diversos processos legals, com als carrers de les ciutats californianes, on des del 4 de novembre s’han succeït les manifestacions. I probablement és aquesta mateixa contradicció el que ha fet que reben alguns suports que des d’ací ens poden resultar sorprenents, com ara el del governador republicà de Califòrnia, el famós Arnold Schwarzenegger, que ha declarat que els qui lluiten pel dret de les parelles homosexuals al matrimoni “No s’han de rendir. Han de continuar pressionant fins que aconseguisquen el seu objectiu”, i ha afegit que ell confia que el Tribunal Suprem californià anul·larà la Proposició 8. També l’església episcopaliana –la branca estatudinenca de la comunió anglicana– s’ha posat al costat dels defensors dels drets que la proposició homofòbica pretén eliminar, i així el bisbe episcopalià de Los Angeles ha exhortat els seus conciutadans a “examinar les seues consciències i desterrar la seua ignorància sobre l’homosexualitat”, a més de recordar que els textos bíblics “també van ser utilitzats per a justificar l’esclavitud” en el passat.

Ben diferent ha sigut la reacció del president dels bisbes catòlics espanyols, Rouco Varela, que ha fet unes declaracions a la COPE de les quals es desprén que voldria veure suprimit en referèndum, també a l’Estat espanyol, el dret de les parelles homosexuals al matrimoni. La qual cosa ens recorda que aquest dret continua pendent, ací, de la decisió del Tribunal Constitucional sobre el recurs que el PP hi va posar, i que una vegada i una altra s’ha negat a retirar. Si en el futur, per aquesta circumstància o per qualsevol altra, el nostre dret a accedir al matrimoni i la nostra igualtat jurídica amb la resta de la ciutadania es veren també en perill –cosa que, per desgràcia, està lluny de ser impossible–, hauríem de seguir l’exemple dels gais i les lesbianes californians. En lloc de pensar a emigrar –no cap a l’est en el nostre cas, sinó cap al nord, on ja Bèlgica, Holanda i Noruega ens reconeixen el dret al matrimoni, i prompte s’hi afegirà Suècia–, hauríem de quedar-nos ací, a la nostra terra, per a continuar plantant cara a l’homofòbia i batallar. Com a Califòrnia: per la nostra dignitat i pels nostres drets, però també –no ho oblidem– pels principis democràtics més elementals i irrenunciables.



Nemo

dilluns, 15 de desembre del 2008

El follet marica i altres prodigis (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 10 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L'homofòbia no sols és capaç d'aconseguir, com ja hem vist, el prodigi d'agermanar individus (aparentment) oposats en la seua manera de ser i pensar: també aconsegueix d’altres portents, com el de fer tornar invisible l'heterosexualitat i extremadament visible l'homosexualitat.

El crític de Babelia que es va estranyar que el llibre de relats de Lawrence Schimel Mi novio es un duende (1) continguera només personatges gais i lesbianes, hauria experimentat alguna vegada en la seua vida sorpresa o incomoditat en constatar que molts altres llibres contenen únicament personatges heteros? Segurament, no: aquest pensament ni tan sols no li degué passar mai pel cap. Per què? Doncs molt senzill: perquè per a ell l'heterosexualitat dels personatges de tots aquests altres llibres era invisible (era allò normal), mentre que l'homosexualitat dels éssers fantàstics de Schimel tenia una visibilitat tal que feia mal als ulls.

Admetem-ho: sempre ens hem queixat de la invisibilitat a què ens sotmet l'heterosexisme dominant (encara que siga sota la disfressa de la tolerància liberal) en la nostra societat, però la veritat és que gais i lesbianes estem ben lluny de ser invisibles en l'ara i ací. Ben al contrari: posseïm una visibilitat encegadora, que danya els sensibles òrgans visuals de molts heteros… i fins i tot d'alguns homos discrets. Els exemples que demostren aquest fet els trobem en abundància diàriament: per exemple, sempre que anem agafats de la mà o ens fem una besada pel carrer i percebem al nostre voltant mirades iritades davant d’un semblant excés de visibilitat per la nostra part. O sempre que se'ns critica per voler casar-nos, quan podríem, simplement, viure junts sense obligar a ningú a obrir els seus tendres ullets a la verdadera naturalesa de la nostra relació. O sempre que la ploma –dura i tallant, malgrat el nom que porta, per a les delicades retines dels homòfobs– és objecte de reprovació o d'escarni. O…

No és estrany, per tant, que l'Orgull LGTB coga tant a tantes pobres còrnies homofòbiques, inflamades davant d'aquesta vertadera supernova que últimament explota cada any, al voltant del 28 de juny, als carrers de les nostres ciutats, i en el cas espanyol especialment als de Madrid. Des dels qui escriuen cartes al director d’El País fins a la mateixa reina d'Espanya, tots pareixen patir el mateix problema ocular a principis de l'estiu. I no sols en aquesta època: l'aparició de personatges LGTB en la petita pantalla ja ha aconseguit generalitzar aquests mateixos símptomes a la resta de l'any. Tenim, per exemple, el cas del pobre jutge granadí els ulls del qual no estan encara preparats per a l'enlluernadora claredat que desprenen els besos i les carícies entre personatges televisius del mateix sexe: “Que no ens vulguen ficar per la força, a puntellades, coses que ara com ara no són normals”, clama l'infortunat, mentre exigeix que se li done temps per a anar evolucionant.

El que fereix tant la vista d'aquests individus (que, per descomptat, tenen molts amics gais –si és que no ho són ells mateixos–, ens comprenen i ens respecten) és justament això: veure's forçats a contemplar “coses que no són normals” per a ells. L'heterosexualitat, en canvi, no pot fer mal a ningú, precisament perquè sí que és normal; més encara, és allò normal. Amb l’heterosexualitat s’esdevé el mateix fenomen que els antics atribuïen a la música de les esferes, és a dir, al so sublim que, pensaven, devien produir els astres en moure's sobre els nostres caps: de tan acostumats com estaríem els éssers humans a aquest so des del nostre naixement, hauria esdevingut completament inaudible per a nosaltres. De la mateixa manera, l'heterosexualitat està tan present en el nostre entorn social i cultural des de la nostra primera infància que resulta invisible, indetectable: quan veuen una parella hetero pel carrer o en una sèrie de la tele, quan lligen un llibre farcit de personatges heteros, la gran majoria dels nostres conciutadans –inclosos molts suposats progressistes– no veuen una parella, una sèrie o un llibre heterosexuals. Veuen simplement una parella, una sèrie, un llibre. Allò normal, vaja.

Així que en realitat no som els homos els invisibles, sinó els heteros. I no és que els homòfobs pretenguen invisibilitzar-nos, fer-nos invisibles: no, això seria fer-nos com ells. El que volen en realitat és ocultar-nos, ja siga en l'armari, davall del llit o darrere d'una façana hipòcrita; perquè, diuen, no poden suportar la nostra llum. Doncs caldrà dir-los que ho sentim, però el problema en la vista el tenen ells, no pas nosaltres. Que es posen ulleres de sol; o, millor encara, que proven a llevar-se les ulleres de l'homofòbia. Veuran que bé que els va.

Nemo


Nota:

(1) Quan aquest article es va publicar en dosmanzanas.com, Lawrence Schimel va tindre l'amabilitat (moltes gràcies, Lawrence) de deixar-m'hi un comentari en què reproduïa textualment la breu ressenya de què m'havia parlat en l'acte de presentació a València del seu poemari Desayuno en la cama, i en la qual jo he basat aquests dos articles sobre "El follet marica i altres prodigis". Aquesta és, doncs, la ressenya de Babelia en qüestió:

“Fantasmas, licantropia, encantamiento y vampirismo en 16 cuentos protagonizados por gays y lesbianas. Aunque tramados con oficio y conocimiento del género, el conjunto acaba resultando repetitivo y convencional en la explotación única del componente sexual.”

M[arcos] G[IRALT]-T[ORRENTE] (1998). «Dieciséis cuentos homosexuales». El País (Babelia 349), 18-7, 10.

dimecres, 10 de desembre del 2008

El follet marica i altres prodigis (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Endevina endevinalla: què tenen en comú Fidel Castro i Margaret Thatcher? No sembla fàcil trobar molts punts de vista que pogueren compartir el dictador comunista cubà i la (ultra)conservadora premier britànica, però el cas és que haver-n’hi, n’hi ha. N’hi ha un, si més no: com assenyalava ja el 1989 l'historiador i sociòleg gal·lés Jeffrey Weeks, ambdós líders coincidien a veure l'homosexualitat com “una cosa que cal denigrar i evitar”. Si Castro va arribar a internar els gais en camps de treballs forçats (com vam veure en “Els jueus de Cuba”) per previndre que la joventut cubana poguera contaminar-se de l’antisocial personalitat d'aquells, Thatcher va convertir també l'homofòbia en política d'Estat quan, durant el seu últim mandat, el partit que ella liderava va proposar i aprovar al Parlament una norma (coneguda com section 28) que prohibia a les autoritats locals “promoure deliberadament l'homosexualitat o publicar materials amb la intenció de promoure l'homosexualitat”, i fins i tot “promoure l'ensenyament en qualsevol escola subvencionada de l'acceptabilitat de l'homosexualitat com una suposada relació familiar”. Els conservadors britànics s'avançaven així de quasi deu anys al projecte de llei que l'anterior i ultracatòlic govern polonés havia anunciat –i que finalment no va poder fer aprovar abans d'haver de convocar unes eleccions anticipades de les quals, per fortuna, va eixir derrotat– per a defensar els jóvens d’“els continguts que amenacen el seu normal desenvolupament psíquic i moral”, entre els quals s'incloïa explícitament “la propaganda de l'homosexualitat”.

Si l'homofòbia és capaç d'obrar el miracle de posar d'acord els comunistes totalitaris del Carib amb els anticomunistes feroços d'Albió i de l'Est europeu, potser caldrà considerar com a prodigis menors i quasi d'estar per casa altres fets semblants però no tan espectaculars; fenòmens que, de tota manera, no deixen de tindre interés. Dimecres passat vaig assistir amb el meu marit a la presentació en una botiga “de cultura arc iris” de la meua ciutat, València, de l'últim llibre de Lawrence Schimel, el poemari sobre el sexe i el (des)amor entre hòmens Desayuno en la cama. L'escriptor (jueu descregut, novaiorqués i prolífic, com el meu admirat Woody Allen, però bastant més jove i –diguem-ho tot– guapo que aquest) va enfocar l'acte, més que no com una presentació de llibre a l'ús, com una agradable i distesa conversa amb els qui havíem acudit a la convocatòria (una vintena de persones, tots hòmens llevat d'una periodista d'una ràdio local, tot i que bastant variats quant a l’edat i l’aspecte). Al·ludia Schimel a les dificultats que troba un llibre com el seu per a atraure l'atenció del públic lector heterosexual, i particularment dels hòmens heteros, i explicava aquest fet mitjançant la imatge de la piràmide social. Segons aquesta, les nostres societats occidentals modernes comprenen una gran varietat de grups socials, però aquests no es troben tots al mateix nivell, sinó que les desigualtats de poder i prestigi donen a la societat una forma piramidal: així, en cada pis de la piràmide, els qui hi estan situats miren cap amunt i cap al seu propi estrat, però rarament miren cap avall, cap als qui són encara menys que ells per a la jerarquia social. D'aquesta manera, els qui ocupen el cim de la piràmide (els hòmens heteros, autòctons, blancs i d'ascendència cristiana) tendeixen a desinteressar-se de tots els altres grups socials i de la literatura escrita per i per als membres d'aquests (després comentàrem ell i jo que això mateix s’esdevé amb les llengües: els qui parlen una llengua de gran extensió i ascendència s'interessen poc pels idiomes menors i per les literatures que s'hi expressen, la qual cosa explica l’interès tan escàs que hi ha en l'Espanya monolingüe en castellà, fora d'alguns autors aïllats, per les altres llengües i literatures de l'Estat, o també que als EUA –com va apuntar el mateix Schimel– tan sols un míser 3% de tots els llibres que es publiquen, incloent tant ficció com no-ficció, siguen traduccions).

Se'm va acudir preguntar-li llavors com s'havia sentit tractat ell, en tant que escriptor de llibres de temàtica LGTB, per la crítica i els mitjans de comunicació espanyols. I en la seua resposta, Schimel va evocar un comentari que havia aparegut en Babelia, el suplement literari d’El País, sobre el seu llibre de relats Mi novio es un duende: el crític, després d'elogiar les capacitats literàries de l'autor, no havia pogut resistir-se a mostrar la seua incomoditat amb el fet que tots els personatges de l'obra foren gais o lesbianes. Atés que el llibre pertany al gènere fantàstic, sembla obvi que no devia ser la preocupació pel realisme o la versemblança el que estava darrere de la incomoditat d'aquell individu, sinó més aviat l’excés de visibilitat homosexual que trobava en les pàgines de Schimel. O algú creu que el crític en qüestió s'hauria mostrat igualment preocupat si el llibre continguera únicament elfs, nimfes i altres éssers sobrenaturals heteros com Déu mana? L'anècdota em va fer pensar immediatament en les cèlebres (suposades) declaracions de la reina d'Espanya sobre els gais i la nostra mania de mostrar-nos orgullosos de ser-ho fins pel carrer i tot: i és que una mateixa –o semblant– homofòbia (liberal, per descomptat) pot traure el cap, ves per on, tant en les paraules d'una senyora de sang blava lligada a l'ortodòxia que segreguen les cúpules cristianes com en les d'un guru de la intel·lectualitat progressista hispànica. Com diria el meu company de dosmanzanas.com Enrique Olcina: “la qual cosa demostra que per a quedar com una reina no cal dir-se Sofia”.

(Continuarà.)

Nemo

dimarts, 2 de desembre del 2008

Homofòbia ‘liberal' (i 5)

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En començar aquesta sèrie jo expressava una certa incomoditat davant del terme homofòbia liberal –que, deia, em sonava a oxímoron– però a continuació reconeixia que si amb aquesta expressió es vol al·ludir a l'homofòbia que realment ha existit i existeix encara en els sistemes en què s'ha pretés concretar el pensament liberal, llavors no hi ha dubte que l’ús n’està justificat.

Em pareix important, no obstant això, assenyalar les profundes contradiccions que hi ha entre aquesta homofòbia liberal i els principis bàsics del liberalisme, de la democràcia liberal, establits fa més de dos segles. No podem oblidar que quan gais i lesbianes plantegem les nostres reivindicacions davant de la societat, amb l'objectiu que se'ns reconeguen els mateixos drets i llibertats que a la resta de la ciutadania, el que reivindiquem no és que amb nosaltres es faça una excepció ad hoc per a integrar-nos socialment, ni menys encara per a obtindre una posició de privilegi; simplement exigim que se'ns aplique de forma conseqüent també a nosaltres aquests mateixos principis que, com hem vist al llarg d'aquesta sèrie d'articles, se suposa que estan en la base dels moderns sistemes democràtics d'Occident. Que no se'ns excloga ni margine; que no se'ns discrimine ni segregue.

L'homofòbia liberal no és –i així ho hem constatat en les columnes anteriors– una ideologia coherent: no és coherentment liberal. A propòsit d'aquesta qüestió diu Alberto Mira, en De Sodoma a Chueca, que “la nova aparença de liberalisme és fàcil d'adoptar, fins i tot per als homòfobs més recalcitrants”. “Aparença de liberalisme”, en efecte. I què s'amaga, llavors, darrere de la careta? No cal ser molt agut per a sospitar de l'homofòbia de sempre, la tradicional d'Occident, la de matriu judeocristiana. I tampoc no resulta difícil confirmar la nostra sospita en el cas de les manifestacions més dures d'homofòbia que trobem en les democràcies occidentals, és a dir, en aquelles societats en què s'ha perseguit legalment l'homosexualitat, o la sodomia. Ho vam veure veure en la segona part d'aquesta sèrie pel que fa als Estats Units d'Amèrica, però ja anteriorment ens havíem ocupat d'altres casos semblants, com la Gran Bretanya o la República Federal d'Alemanya (vegeu la columna “Holocaust/s (1)”). En aquests països eren –són– ben paleses les arrels cristianes de l'homofòbia institucionalitzada.

En el cas de la laica República Francesa, en canvi, o fins i tot en el de la secularitzada Espanya d’avui, pot resultar a priori menys versemblant que la tradicional homofòbia cristiana –catòlica, en aquests llocs– es trobe darrere d'un discurs, el de la 'homofòbia liberal', que es presenta ben sovint com tolerant, modern i fins i tot científic. Així i tot, ja vam veure que Daniel Borrillo assenyalava com el discurs de l'homofòbia liberal a la francesa “sobreentén la idea que en l'homosexualitat hi ha alguna cosa nefasta que necessita romandre amagada”. I aquesta idea, d'on deu haver eixit? Difícilment podem obviar, en intentar respondre a aquesta pregunta, el fet que la cultura cristiana plurisecularmente dominant a Occident ha estat inoculant –en la teoria o en la pràctica– aquesta mateixa noció en les nostres societats des de l'Edat Mitjana, i encara hi continua encabotada. D'altra banda, probablement no hem d'acceptar sense més com a plenament conseqüent aquesta laïcité que la França actual ha heretat de la Tercera República de finals del segle XIX i principis del XX: com assenyala el filòsof francés Michel Onfray (vegeu la columna “Antifísics i pseudolaics”), “la laïcització de la moral judeocristiana correspon molt sovint a la reescriptura immanent d'un discurs transcendent”; o en altres paraules: “Amb un llenguatge racional [o pretesament tal, podria matisar-se] (…), la quinta essència de l'ètica judeocristiana persisteix” en “els manuals de moral de les escoles republicanes”. Els efectes d'aquesta enganyosa laïcització perduren encara en el nostre propi temps: així trobem, per exemple, que el 1990, “a França, el procurador general del Tribunal de Cassació invocava la ‘moral tradicional' per a denegar drets a les parelles del mateix sexe”, segons que recull Borrillo en el seu assaig Homofobia.

El discurs homòfob pretesament liberal és a més la disfressa lingüística idònia, en societats que es veuen a si mateixes com a laiques o secularitzades, per a fer més presentables –més digeribles– uns prejudicis que de fet responen a creences de tipus religiós. Per això no sorprén reconéixer sovint, entre els qui apareixen com a referents públics de l'homofòbia liberal, individus i entitats la vinculació dels quals amb les cúpules religioses i/o l'ortodòxia que aquestes prediquen és palesa i fins i tot estreta; i no podem oblidar que les grans religions monoteistes i tot allò que hi gravita al voltant (organitzacions, mitjans de comunicació, partits polítics…) són avui el principal suport de l'homofòbia en les democràcies liberals d'Occident. Així, doncs, no té res de casual que entre les declaracions que una periodista de l'Opus Dei atribueix a la reina d'Espanya puga trobar-se, al costat d’una expressió de llibre de l’homofòbia liberal, la peculiar asseveració que "S'ha d'ensenyar religió a escola, almenys fins a una certa edat: els xiquets necessiten una explicació de l'origen del món i de la vida". Sentència reveladora de tota una visió del món que, per descomptat, es troba molt lluny dels paràmetres del liberalisme, de la modernitat o del pensament racionalista i il·lustrat.

En definitiva, l'exclusió de les persones homosexuals d'aquesta igualtat de drets i llibertats que els textos fundacionals del liberalisme proclamen des de fa més de dos segles per a tot ésser humà i tot ciutadà, i la consegüent inferiorització retòrica, jurídica i social de gais i lesbianes, constitueixen una deplorable anomalia en el funcionament de les modernes democràcies d'Occident. Anomalia darrere de la qual no podem deixar de percebre la interferència d'un sistema de creences dogmàtic que no sols és preliberal, sinó que històricament ha representat el principal obstacle per a la implantació i el desenvolupament en les nostres societats de les idees liberals. L'homofòbia liberal és, per tant, reaccionària en realitat, mentre que la lluita pels drets LGTB forma part de l'esforç per continuar desenvolupant i aplicant, en aquest segle XXI, unes idees l'actualitat -la pertinència per al nostre temps- de les quals posa de manifest el fet mateix que encara avui siga necessari lluitar per elles.

Nemo

dimarts, 25 de novembre del 2008

Homofòbia ‘liberal' (4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La despenalització de l'homosexualitat a Espanya es va produir en un context històric que recorda més el corresponent francés que no el nord-americà. Va ser durant el trienni liberal (un breu parèntesi en el regnat absolutista de Ferran VII, entre els anys 1820 i 1823, en què es va obligar el monarca a acatar de nou la Constitució de Cadis del 1812) quan es va proclamar un nou Codi penal que, seguint l'exemple de l'aprovat en la França revolucionària el 1791, suprimia a l’Estat espanyol el delicte de sodomia. Encara que l'homosexualitat va ser repenalitzada per la dictadura franquista (a partir del 1954), poc després de l'entrada en vigor de la Constitució del 1978 es va eliminar de la llei de perillositat social –heretada per la democràcia del règim anterior– els articles referents als “actes d'homosexualitat”. Però una cosa és despenalitzar l'homosexualitat i una altra posar fi a l'homofòbia, és clar: en l'actualitat, estudiosos de la realitat LGTB espanyola detecten en la nostra societat un tipus d’homofòbia liberal que presenta molts punts en comú amb la que per al cas francés analitza, com vam veure en l'anterior lliurament d'aquesta sèrie, Daniel Borrillo.

“El principi retòric que caracteritza qualsevol manifestació d’això que anomenem ‘homofòbia liberal'”, escriu Alberto Mira en el seu impressionant estudi de les representacions de l'homosexualitat en la societat espanyola del darrer segle, De Sodoma a Chueca, “és extraordinàriament simple: ‘Sí, però…'. En aquesta estructura sintàctica s'insereix tota mena d'enunciats: Els homosexuals són meravellosos i molt amics meus… però han d'abandonar la ploma (…); els homosexuals són persones com tots… però l'exhibicionisme que manifesten està fora de lloc”. Més endavant, el mateix autor analitza amb més detall aquest últim cas: “Hi ha (…) un límit que encara costa de superar: el de les imatges positives o la reivindicació. La comprensió i la tolerància només s'exerceixen si els homosexuals no tracten de forçar aquests límits. Una il·lustració d'això es produeix encara cada any després de les manifestacions del 28 de juny: davant l'excés de visibilitat apareixen declaracions vehements en la secció de ‘Cartes al director' (per exemple en El País) de lectors que no creuen que hi haja res de què sentir-se orgullós, que a ell/ella no li pega per eixir al carrer a pregonar la seua heterosexualitat i que al pas que van les coses hauran d'organitzar una manifestació d’‘orgull heterosexual'”.

Posem ara, al costat de l'anàlisi de Mira, el paràgraf següent: "Puc comprendre, acceptar i respectar que hi haja persones amb una altra tendència sexual, però que se senten orgullosos per ser gais? Que se’n pugen a una carrossa i isquen en manifestacions? Si tots els que no som gais isquérem en manifestació... col·lapsaríem el trànsit.” Qualsevol diria que es tracta d'un exemple provinent del mateix text de Mira, encara que en realitat és molt més recent que aquest; o bé podria paréixer que l'autora d'aquestes paraules s'havia llegit abans amb gran atenció De Sodoma a Chueca, i no pretenia sinó exemplificar a la perfecció aquesta estructura discursiva del “Sí, però…” que Mira denomina homofòbia liberal.

I és que, a banda del fet que en el paràgraf citat es parla de “comprendre, acceptar i respectar” en comptes de fer-ho de “comprensió i tolerància” i, sobretot, que no es tracta de la carta al director de El País d'un lector més o menys anònim, sinó de les ja cèlebres declaracions que una periodista membre de l'Opus Dei atribueix a la reina d'Espanya (i que la Casa del Rei ha qualificat, després del malestar que n’ha suscitat la publicació, com a inexactes, si bé la Secretaria de la Reina s'havia abstingut de corregir-les en revisar prèviament el llibre que les conté), a banda d'aquests detalls, dic, és evident que el paràgraf en qüestió coincideix quasi al peu de la lletra amb el que Mira havia descrit temps enrere en el seu assaig.

Atés que, així i tot, pareix poc probable que el llibre De Sodoma a Chueca haja servit com a model del famós paragrafet, podem trobar una explicació més plausible a unes coincidències tan evidents en un fet que el mateix Alberto Mira apunta en aquest text: “L'homofòbia liberal està arrelada en estructures profundes de comunicació” en la societat actual, la qual cosa va unida a la difusió d’aquest discurs en amplis estrats socials i en facilita la reproducció –fins i tot, com veiem, la reproducció pràcticament literal– per tota mena d'individus. És més, assenyala Mira en un altre punt, “L'homofòbia està tan imbricada en el sistema que resulta indistingible”, la qual cosa hi proporciona uns “avantatges” associats a aquesta “invisiblitat”; entre els quals, el fet que “pot exercir-se sense que ho parega”. Sense que parega homofòbia, vaja.

Aquest últim aspecte és també crucial per a entendre la dimensió sociocultural de les (suposades) paraules de Sofia de Grècia sobre els homosexuals: podem imaginar-nos potser que, en comptes d'homofòbia, allò que reflectira el paràgraf en qüestió fóra alguna altra ideologia basada en el rebuig i la inferiorització de l'altre, del diferent? Que, per exemple, diguera: "Puc comprendre, acceptar i respectar que hi haja persones amb un altre color de pell, però que se senten orgullosos per ser negres? Que isquen en manifestacions a proclamar aquest orgull, com hem vist als Estats Units després de l'elecció del nou president? Si tots els que no som negres isquérem en manifestació... col·lapsaríem el tràfic.” Segur que si hagueren sigut aquestes les (suposades) paraules de la reina d'Espanya, l’enrenou que va produir-ne la publicació hauria pres una altra dimensió: hauríem estat, sens dubte, davant d'un greu escàndol polític, d'una veritable crisi. El fet que no haja sigut així, perquè érem els homosexuals i no pas els membres d'una determinada minoria racial les víctimes del discurs inferioritzador, demostra que –fins i tot en un país com el nostre, que s'ha atrevit fa alguns anys a posar fi a la discriminació legal contra gais i lesbianes– l'homofòbia continua posseint encara una legitimació social que la fa escassament perceptible com a tal, i que el racisme, en canvi, fa dècades que va perdre a Occident.

D'altra banda, Mira ens fa veure que “l'homofòbia funciona com un discurs de poder, no a partir d'arguments”. No pot estranyar-nos, per tant, que les (suposades, suposades) declaracions de la reina no necessiten aportar cap argument per a negar a les parelles homosexuals el dret que la seua unió s’anomene de la mateixa manera que la dels altres, per més que aquest dret estiga legalment reconegut a Espanya: “Si aquestes persones volen viure juntes, vestir-se de nuvis i casar-se, hi poden tindre dret, o no, segons les lleis del seu país: però que d’això no en diguen matrimoni, perquè no ho és”… no ho és i no ho és i s’ha acabat, hale. Perquè ho dic jo. Perquè no em dóna la reial gana. Per alguna cosa ens recorda Mira, evocant Foucault, que allò que caracteritza el discurs homofòbic “és la posició que ocupa en esquemes de poder simbòlic”: també en això les (suposades, sempre) declaracions reials que analitzem resulten paradigmàtiques, perquè entre els “esquemes de poder simbòlic” del Regne d'Espanya és obvi que la Corona ocupa una posició preeminent. D'ací, al capdavall, la transcendència de tot aquest assumpte.

(Continuarà.)

Nemo

dilluns, 17 de novembre del 2008

Homofòbia ‘liberal' (3)

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Si al país on es va produir la primera revolució liberal de la història –és a dir, les tretze colònies britàniques que arran d'aquesta esdevindrien els Estats Units d'Amèrica– van haver de passar més de dos segles perquè les institucions federals reconegueren per fi que perseguir la sodomia com a delicte era fonamentalment incompatible amb els principis i valors que s'havien proclamat el 1776, les coses van ser ben diferents al país on tingué lloc, tan sols tretze anys després, la segona de les revolucions liberals: França. Allí n’hi hagué prou amb dos anys i tres mesos des de l'inici del procés revolucionari (el 1789) perquè l'Assemblea Nacional Constituent suprimira el delicte de sodomia en elaborar i aprovar (el 25 de setembre de 1791) un nou codi penal. Aquesta despenalització, inèdita en l'història del món occidental, resultava de l'aplicació conseqüent dels principis que aquesta mateixa assemblea havia establit a l'agost de 1789 en la seua Declaració dels drets de l'home i del ciutadà; allí es declarava que "els hòmens naixen i resten lliures i iguals en drets", es reconeixia com a “drets naturals i imprescriptibles de l'home” la llibertat i la resistència a l'opressió, i es definia la primera com segueix: “La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no cause perjudici a altri: així, l'exercici dels drets naturals de tot home no té altres límits que els que garanteixen als altres membres de la societat el gaudi d'aquests mateixos drets.”

Lamentablement, l'eliminació de les lleis franceses del delicte de sodomia no va pas suposar la fi de la persecució legal de l'homosexualitat en aquell país (perquè els jutges homòfobs van trobar altres vies per a continuar castigant-la) ni, encara menys, va acabar amb la discriminació legal i social de les persones homosexuals, que al cap i a la fi constitueix una altra forma –més subtil– de castigar gais i lesbianes per ser-ho. Fins i tot avui dia la igualtat legal entre homo i heterosexuals continua sense ser un fet a la República Francesa, que a diferència d'alguns dels seus veïns del nord i del sud –Espanya– segueix excloent les parelles homosexuals del matrimoni. No és difícil veure que, segons els principis establits el 1789, aquesta exclusió limita abusivament la llibertat de milions de ciutadans francesos, ja que el dret de les parelles gais i lesbianes a accedir al matrimoni en igualtat amb les heterosexuals no perjudica de cap manera aquestes últimes ni les priva d'exercir aquest mateix dret.

Pitjor encara: quan a finals de la passada dècada el Govern de França va proposar concedir una seguretat jurídica mínima a les parelles de fet, incloses les del mateix sexe, mitjançant una nova figura jurídica denominada Pacte civil de solidaritat (PACS), “un odi insospitat va sorgir violentament així que es començà a debatre la llei”, segons conta Daniel Borrillo en el seu llibre Homofobia. “El conjunt de les comunitats religioses”, continua Borrillo, “tots els partits de dretes, els juristes (…), però també i potser de manera més insidiosa la gran majoria dels psicoanalistes, antropòlegs i la resta d'estudiosos de l'individu i de la societat (inclosos els que es diuen d'esquerra) es van lliurar a una empresa d'hostilitat dirigida contra les unions gais (…) Gais i lesbianes van ser considerats membres d'un poderós lobby que amenaçava els valors fonamentals de la nació (…) [i] van ser denunciats com a irresponsables i, fins i tot, com a corruptors de la cultura i de la humanitat!”.

Com hem d’interpretar aquestes contradiccions de la societat i la política franceses? En el mateix llibre, Borrillo ens proporciona un instrument per a fer-ho: el concepte d’homofòbia liberal. Aquest fa referència a un discurs segons el qual “una cosa és la garantia de les llibertats individuals i una altra la concessió efectiva de drets”. Així, pel que fa a les persones homosexuals, l’homofòbia liberal considera que “l'Estat simplement ha de garantir el respecte a la seua vida privada en el sentit estricte del terme, és a dir, ha d’assegurar el respecte a l'esfera íntima de l'individu, però en cap cas no pot plantejar-se anar més enllà d'aquesta esfera per cedir a les reivindicacions d'igualtat” ni tampoc “atorgar cap tipus de crèdit als individus homosexuals davant la societat”. “Per a aquesta doctrina”, continua explicant Borrillo, “la tolerància és la consigna”, però “el pas de la tolerància dels comportaments íntims al reconeixement de la igualtat de drets independentment de l'orientació sexual dels individus és impossible”. Sembla evident que la tolerància entesa així implica –encara que també, en part, dissimula– la consideració dels tolerats com uns éssers menys dignes, com a inferiors.

Arribem així a la paradoxa que un discurs que es pretén arrelat en els principis liberals establits fa més de dos segles per textos que, com hem vist, s'atrevien a proclamar com a “drets naturals i imprescriptibles de l'home” la llibertat i la “resistència a l'opressió” es constituïsca en canvi –en paraules també de Daniel Borrillo– en una “forma d'opressió específica” que “tanca els homosexuals en el silenci de la domesticitat”. Atés que “el retorn a la intimitat preconitzat per l'homofòbia liberal sobreentén la idea que en l'homosexualitat hi ha alguna cosa nefasta que necessita romandre amagada”, podem concloure que amb aquesta doctrina s'intenta que gais i lesbianes retornem al nostre lloc i ens hi quedem per sempre més. En aquest lloc que ens fa invisibles i ens inferioritza: el vell i sufocant armari.

(Continuarà.)

Nemo

dimarts, 11 de novembre del 2008

Homofòbia ‘liberal' (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 4 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Per absurd, contradictori i fins indignant i tot que ens puga semblar que un sistema polític i social teòricament basat en la llibertat de l'individu es dedique a perseguir legalment determinats actes sexuals realitzats en llibertat i en l'àmbit privat per persones adultes, aquesta ha sigut la realitat durant llarg temps, i fins fa relativament poc, en bona part dels països que es consideraven democràcies liberals. Ja vam esmentar en la primera part d'aquesta sèrie el cas dels Estats Units d'Amèrica, on la penalització de la sodomia va estar en vigor arreu del territori fins al 1962, any en què va ser revocada tan sols a l'estat d'Illinois; quan el 1969 va tindre lloc a Nova York la revolta de Stonewall, cap altre estat no havia seguit encara l'exemple de la terra de Lincoln, i només al llarg de la dècada següent anà estenent-se aquest exemple pel mapa de la Unió. A principis del segle XXI la sodomia continuava encara penalitzada en 14 estats dels EUA (en alguns dels quals, com Texas, només era delicte si tenia lloc entre homosexuals), i els qui foren condemnats per tal crim podien veure's sentenciats a Idaho a cadena perpètua, i a Michigan, a 15 anys de presó (o a cadena perpètua si eren reincidents).

L’any 1986 el Tribunal Suprem dels EUA havia dictaminat (en el cas Bowers contra Hardwick) que perseguir legalment la sodomia no era contrari a la Constitució d'aquell país. El 2003, però, el mateix òrgan va considerar (en el veredicte del cas Lawrence contra Texas) la seua pròpia sentència del 1986 com un error, de manera que la va anul·lar i va establir per fi el caràcter anticonstitucional de la penalització dels actes sexuals lliurement realitzats en privat per adults. Amb això van quedar automàticament invalidades les lleis antisodomítiques encara vigents llavors al territori dels EUA, si bé cap dels estats que les mantenien no ha volgut revocar-les, i alguns encara continuen intentant aplicar-les.

Per què han hagut de passar més de dos segles perquè les institucions federals nord-americanes s’adonaren que les lleis antisodomítiques eren contràries al seu sistema sociopolític? Més encara, per què van existir aquestes lleis contràries a la llibertat individual i a la igualtat de tots els ciutadans en un Estat nou que suposadament tenia el seu fonament en els principis liberals enunciats en la Declaració d'independència? Per a respondre aquestes preguntes cal partir de la base que, per revolucionàries que foren les proclames fundacionals dels Estats Units d'Amèrica, en realitat aquest país no es va construir només sobre aquestes proclames, sinó també sobre l'herència de les tretze colònies britàniques que estan en el seu origen. Atés que aquelles colònies s'havien fundat al llarg del segle XVII i a principis del XVIII, no pot estranyar-nos que s’hi proscriguera la sodomia, tal com ocorria a la metròpolis, on una llei d'Enric VIII havia establit a principis del segle XVI que els actes sodomítics (denominats buggery) serien castigats amb la mort. Tampoc no sorprén que la societat de l'Amèrica britànica, en la qual la religió tenia un paper fonamental (era el motiu mateix que havia portat a travessar l'Atlàntic a diversos grups dels primers colons, algun dels quals, com els puritans, pretenien crear al Nou Món una nació de sants que servira d'exemple a la vella i pecadora Europa), compartira sense reserves els viscerals prejudicis homofòbics que les esglésies cristianes havien inculcat en la societat europea durant més d'un mil·lenni, i en els quals en definitiva trobaven justificació i fonament les lleis que penalitzaven la sodomia.

L'homofòbia social i legal es va incorporar per tant al nou Estat com un element procedent no pas de la ideologia liberal i il·lustrada que reflectixen els seus documents fundacionals, sinó d'un sistema dogmàtic de creences molt anterior a aquesta, i que resultava essencialment alié i fins i tot hostil al nou pensament. El conflicte entre ambdós sistemes s'expressaria després en la societat nord-americana, com calia esperar, en moltes de les polèmiques que l'han dividit històricament i fins avui mateix: és el cas, per posar un parell d'exemples, de la que ens ocupa, sobre la penalització de sodomia, o també de la del creacionisme (o la nova marca d’aquest, el disseny intel·ligent) versus la ciència moderna.

Resulten ben significatives les paraules amb què el president del Tribunal Suprem dels EUA Warren E. Burger va justificar, en el veredicte del cas Bowers contra Hardwick, el seu vot favorable a la constitucionalitat de les lleis antisodomítiques. Al·legava Burger que “la conducta homosexual” havia sigut perseguida per l'Estat “al llarg de la història de la civilització occidental”, atés que “la condemna d’aquestes pràctiques està fermament arrelada en la moral i l'ètica judeocristianes (...) La llei d'Anglaterra, incloent la seua prohibició de la sodomia, esdevingué la llei heretada per Geòrgia i les altres colònies (...) Sostindre que l'acte de la sodomia homosexual està protegit d'alguna manera com un dret fonamental seria deixar de banda mil·lennis d'ensenyament moral.”

Salta als ulls l'enorme contrast que hi ha entre, d'una banda, la Declaració d'independència, que s'atrevia a afirmar el dret a trencar els llaços amb el passat i amb qualsevol poder que esdevinguera destructiu per al principi d'igualtat entre els éssers humans i per al dret “inalienable” d'aquests a “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat”, i, d'altra banda, el text de Warren, que pretenia lligar els ciutadans dels EUA a “mil·lennis d'ensenyament moral” judeocristià tot passant per damunt de la seua igualtat essencial i els seus drets inalienables. Potser seria més adequat, per tant, entendre la persecució legal de l'homosexualitat en democràcies liberals com els EUA, més que no com homofòbia liberal pròpiament dita, com homofòbia tradicional cristiana dins del sistema liberal.

(Continuarà.)

Nemo

dimarts, 4 de novembre del 2008

Homofòbia ‘liberal' (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 29 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

He de reconéixer que l'expressió homofòbia liberal, difosa en els últims anys per autors tan respectables com Daniel Borrillo o Alberto Mira, a mi personalment em sona a oxímoron. És a dir, a una cosa així com foc glaçat, caos sota control o la llibertat és esclavitud. Al cap i a la fi, no és el liberalisme el sistema de pensament que, des del principi, ha defensat la igualtat essencial dels sers humans, i a partir d'aquesta, el dret de tot individu a veure reconeguts per la societat i l'Estat uns drets que li permeten viure en llibertat? Tot això ho trobem ja en un dels textos clau dels orígens del moviment liberal, la Declaració d'independència dels Estats Units, del 1776, en el preàmbul de la qual es pot llegir: “Sostenim com evidents en si mateixes aquestes veritats: que tots els hòmens són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que per a garantir aquests drets s'institueixen entre els hòmens els governs”.

No sembla difícil trobar, en aquesta igualtat i en aquests drets inalienables a “la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat” que proclama aquell document més que bicentenari, plena justificació per a la reivindicació per part de gais i lesbianes, trans i bisexuals del nostre dret a cercar lliurement la nostra felicitat segons la nostra pròpia personalitat i manera de ser, iguals en essència a les de qualsevol altre ésser humà. Em sembla, per tant, genuïnament liberal argumentar que, atés que els LGTB som iguals en dignitat humana als heterosexuals, hem de ser-ho també en drets i llibertats. I trobe obvi que aquesta argumentació xoca frontalment amb el discurs homofòbic, que pretén que els LGTB no som iguals a la resta de la població, sinó inferiors, i d'aquesta idea extrau justificació per a defensar que se'ns excloga, discrimine i fins i tot perseguisca socialment i/o legalment.

El liberalisme, però, no és avui merament una idea abstracta, sinó un pensament que ha pres cos en l'història per a canviar radicalment el món, i especialment la part occidental d’aquest. No té sentit, doncs, concebre’l només en termes d'un model ideal del que, al nostre parer, hauria de ser el vertader liberalisme. Vistes així, també podríem trobar intrínsecament contradictòries expressions com ara homofòbia cristiana (ja que en els evangelis no es troba homofòbia explícita) o homofòbia comunista (per tal com discriminar els LGTB sembla impropi d'un sistema que assegura tenir per objectiu fer realitat la igualtat de tots els éssers humans). Però presos com a fets històrics, i no com a principis de puresa platònica, és innegable l'existència d'un discurs i una pràctica homofòbiques –de gran virulència i brutalitat a més– tant en el cristianisme (1) com en el comunisme (2) realment existents.

Hem d’ocupar-nos, en conseqüència, també del liberalisme realment existent i de la trajectòria històrica d’aquest. I en fer-ho, trobem exemples de coherència primerenca i significativa entre les paraules i els fets, entre el discurs liberal i la plasmació institucional d’aquest: així, a la despenalització, per primera vegada en l'història d'Occident, de la sodomia per part de l'Assemblea Nacional Constituent francesa l’any 1791 va seguir l’extensió gradual d’aquesta mesura per Europa i altres parts del món gràcies a noves revolucions liberals al llarg del segle XIX. Ara bé, per a descobrir el revers de la moneda n’hi ha prou que travessem l'Atlàntic: als Estats Units d'Amèrica, el principal redactor de la mateixa Declaració d'independència del 1776, Thomas Jefferson –que després es va convertir en president del país i en una de les grans figures històriques del liberalisme– va proposar tres anys més tard un nou estatut penal per al seu propi Estat, Virgínia, segons el qual els actes de sodomia s’havien de castigar amb la castració. El fet que aquesta iniciativa suposara un intent –rebutjat finalment per les institucions virginianas– de suavitzar la llei vigent llavors a Virgínia, que condemnava aquests mateixos actes amb la mort, no elimina la incongruència entre la proposta de Jefferson i allò que ell mateix havia escrit en la Declaració d'independència. No va ser aquesta, per cert, l'única greu incongruència en la vida de Jefferson, el qual, malgrat haver establit el principi que “tots els hòmens són creats iguals”, posseïa nombrosos esclaus negres i –llevat dels cinc de la seua màxima confiança– mai no arribà a emancipar-los: a la seua mort, els seus esclaus van ser venuts com a simples possessions, per a pagar els abundants deutes que havia contret el seu amo.

Trobem així que al primer Estat sobirà de la història de la humanitat que es va fundar sobre els principis del liberalisme, els EUA, la persecució legal de l'homosexualitat va estar vigent fins a la dècada del 1960 en tot el territori, i fins i tot avui dia, a pesar que en una data tan recent com el 2003 el Tribunal Suprem va declarar inconstitucional i no vàlida la penalització de la sodomia, aquesta segueix present en els textos legals de 14 dels seus estats federats, alguns dels quals –com la Virgínia de Jefferson, per cert– no han renunciat encara a intentar aplicar-la. Junt amb el record de la tràgica història de l'esclavitud i la posterior segregació i discriminació de la població negra d'aquell país, aquests fets ens parlen amb gran eloqüència de l'enorme distància que pot existir, i que de fet ha existit i existeix encara, entre la mera enunciació de principis liberals genèrics i la seua traducció a la realitat legal i social.

(Continuarà.)

Nemo

Notes:
(1) Me n'he ocupat en entrades anteriors com "Les arrels de l'odi" (1) i (2), "Contra natura", "Gais i terratrémols", "Màrtirs valencians" o "L'amor en els temps de la Inquisició".
(2) Vegeu les entrades recents "Retorn de l'URSS" i "Els jueus de Cuba".

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Els jueus de Cuba

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“En un dels viatges que Raúl Castro va fer a Bulgària va trobar que allí els carrers estaven molt ‘nets', que no hi havia elements ‘antisocials', i va preguntar com s'havia resolt el problema, sobretot el problema dels homosexuals, que a ell l’inquietava particularment. Li van contestar: ‘Tenim un camp on fiquem aquests antisocials, sobretot els homosexuals que a vostès els preocupen tant.' Així es van implantar camps semblants a Cuba.” Amb aquestes paraules explica Heberto Padilla, escriptor cubà en l'exili des del 1979, l'origen dels camps de treballs forçats de la Cuba revolucionària denominats UMAP (Unidades Militares de Apoyo a la Producción), en la pel·lícula documental de Néstor Almendros i Orlando Jiménez Conducta impropia. Amb independència que l'anècdota siga més o menys verídica, el fet és que les UMAP, un vertader gulag caribeny per a homosexuals i altres antisocials, van existir realment en la segona meitat de la dècada del 1960. Així doncs, aquell malson que reproduïa, a l'altra banda del planeta, el de l'estalinisme a l'URSS es va iniciar molt després de la mort de Stalin i de la posterior denúncia pública de molts dels horrors perpetrats pel seu règim a càrrec de les mateixes autoritats que el van succeir. Si, com vam veure en la recent entrada "Retorn de l'URSS", va ser Stalin el responsable del canvi d'actitud cap a l'homosexualitat del règim soviètic (que va passar de la despenalització l’any 1917, mantinguda en el Codi penal del 1922, a la repenalització el 1933), com expliquem que la seua influència arribara fins al Carib més d'una dècada després de la mort del dictador, quan a més la seua figura es trobava ja fortament qüestionada?

El fet és que la desestalinització de l'URSS mai no arribà a implicar el retorn, per als gais i les lesbianes d'aquell país, a la situació prèvia al 1933: la consideració de l'homosexualitat com a delicte va continuar vigent fins al final mateix, a principis de la dècada del 1990, del règim nascut de la revolució bolxevic. Resulta per tant raonable veure, com fa Heberto Padilla, la influència del bloc soviètic –molt intensa en la Cuba castrista durant dècades– darrere de la política postrevolucionària cubana de severa persecució contra els homosexuals. Però això ens planteja un nou problema: el de per què es va mantenir en aquest aspecte precisament la política de Stalin en plena etapa de desestalinització, i fins i tot es va arribar a exportar a l'altre extrem del món.

Una resposta a aquesta última pregunta podem trobar-la en l'influx que exercí en les autoritats comunistes tant soviètiques com cubanes l'herència sociocultural d'ambdós territoris, on la tradició cristiana –ortodoxa o catòlica– determinava, junt amb un masclisme inveterat, la presència i el fort arrelament en la societat d'actituds cruament homofòbiques. No obstant això, si tant la revolució bolxevic com la cubana es presentaven com a moviments rupturistes decidits a construir una nova societat sobre la base d'una ideologia suposadament racionalista i igualitarista, per què havien de mantenir i actualitzar superficialment aquells vells prejudicis, en lloc de combatre'ls?

Per a intentar resoldre aquesta paradoxa pot adduir-se que la mateixa base ideològica dels règims comunistes, és a dir, el marxisme –el marxisme tal com l’interpretaven els règims en qüestió, és clar– contenia elements que afavorien l'homofòbia i la intolerància cap als dissidents sexuals. Cal reconéixer que en aquest paradigma ideològic, els drets i les llibertats individuals es troben sempre completament supeditats a un suposat bé comú de la societat que és definit pel poder de l'Estat sense participació vertadera dels ciutadans, amb la qual cosa resulta fàcil per al poder justificar la persecució dels homosexuals, al·legant simplement que la difusió de l'homosexualitat és una cosa indesitjable per a aquell pretés bé comú. Així ho van fer, de fet, els diversos règims comunistes, que van presentar l'homosexualitat com una mostra de degeneració típicament burgesa i capitalista aliena a la saludable classe del proletariat, i a partir d'ací la van identificar directament amb la contrarevolució i fins i tot amb el feixisme: “Extermineu els homosexuals, i el feixisme desapareixerà”, va arribar a escriure l'escriptor soviètic –fundador del realisme socialista, tan del grat de Stalin– Maksim Gorki.

Però d'altra banda, a penes es troben al·lusions a l'homosexualitat en els textos teòrics centrals d’aquesta ideologia. Tan sols en l'assaig L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat, de l'estret col·laborador de Marx –i coautor amb ell del Manifest comunista– Friedrich Engels, trobem aquesta referència als grecs de l'antiguitat: “Aquests, que s'haurien enrojolat de mostrar el més petit amor a les seues dones, es recreaven amb les hetaires [prostitutes] en tota mena de galanteries; però l'enviliment de les dones es va venjar en els homes i els va envilir al seu torn, en portar-los a les repugnants pràctiques de la pederàstia i a deshonrar els seus déus i a si mateixos amb el mite de Ganimedes”. També ens és coneguda una carta dirigida per Engels a Marx en la qual, arran de l'activisme uranista del pioner de la lluita pels drets LGTB Karl Heinrich Ulrichs, Engels comenta això amb referència als qui ell mateix denomina “els pederastes”: “No se'ls pot escapar la victòria. Guerre aux cons, paix aux trous-du-cul [‘guerra als conys, pau als forats del cul'] es dirà d'ara endavant. Nosaltres podem considerar-nos afortunats de ser massa vells per a témer haver de pagar personalment un tribut carnal a la victòria d'aquest partit. Però les jóvens generacions…! Siga dit de passada, tan sols a Alemanya podria un tipus com aquest manifestar-se en públic, transformar la porqueria en teoria i invitar: Introite [‘entreu'].” Amb càrrega de sarcasme o sense, en ambdós fragments reconeixem avui amb facilitat l’aroma rància d'un moralisme heterosexista i una homofòbia tan elemental com fermament arrelada.

Aquests factors –és a dir, la pervivència en la societat postrevolucionària, i en els mateixos dirigents de la revolució, de prejudicis homofòbics tradicionals, i l'existència en el discurs teòric del poder comunista d'elements contraris a la llibertat individual i afavoridors de l'homofòbia– poden contribuir a explicar per què la penalització i la persecució de l'homosexualitat es van mantenir a l'URSS després de la mort de Stalin i es van propagar a més a la Cuba de Castro. Heberto Padilla, per la seua banda, aporta en Conducta impropia un altre element d'interès: “Una vegada Sartre ens deia que, com que a Cuba no hi havia jueus, doncs hi havia homosexuals: ‘À Cuba il n'y a pas de juifs mais il y a des homosexuels'. L'estat totalitari sempre troba alguna mena d'antagonisme amb alguna zona de la societat. L'homosexual, pense jo (…), és un home que sempre qüestiona el medi en què viu.” Podem interpretar, a partir d'aquest fragment, que els règims comunistes es van mostrar tan hostils envers els homosexuals no sols per ser aquests inherentment inconformistes (i, per tant, elements antisocials per al poder) sinó perquè el totalitarisme sol trobar convenient estigmatitzar i perseguir amb acarnissament una minoria determinada, de manera que aquesta servisca a la resta dels membres de la societat com a boc expiatori de tots els mals que l'afligeixen i com a exemple admonitori de com poden ser d'implacables les seues autoritats amb tot aquell en qui vegen un enemic –o, simplement, un subjecte no prou submís.

En la Cuba actual, les coses han canviat molt. La pressió internacional –per part, entre d’altres, dels moviments d'alliberament gai que van sorgir a Occident a la darreria dels anys 70 i principis dels 80, i que solien identificar-se obertament amb l'esquerra, i també d'intel·lectuals esquerrans com el mateix Jean-Paul Sartre– va aconseguir el tancament dels camps de la UMAP el 1968, i la despenalització formal de l'homosexualitat el 1979. Es va mantenir, no obstant això, la figura de l’“escàndol públic”, i es va usar per a continuar arrestant gais. A principis dels anys 1990 es va suavitzar de nou l'actitud del castrisme en la qüestió LGTB, i el mateix Fidel Castro va declarar el 1992 que l'homosexualitat era “una tendència humana natural que simplement ha de ser respectada”. Mai no s'ha disculpat, però, per haver perseguit brutalment els cubans homosexuals en les dècades anteriors, i en la Cuba d'avui les associacions i publicacions LGTB continuen prohibides. Podem esperar que, amb l'inevitable ocàs de la dictadura dels Castro, arribarà per fi la plena llibertat per als gais i les lesbianes de Cuba?

Nemo

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Retorn de l'URSS

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Fa tres anys vaig declarar la meua admiració, i el meu amor, per l'URSS. Allí s'intentava una experiència sense precedents que ens omplia el cor d'esperança i de la qual esperàvem un immens progrés, un impuls capaç d'arrossegar la humanitat sencera. Per assistir a aquest renaixement, sens dubte paga la pena viure, pensava jo, i donar la pròpia vida per contribuir-hi. En els nostres cors i en els nostres esperits lligàvem resoludament al gloriós destí de l'URSS l'esdevenidor mateix de la cultura; moltes vegades ho hem repetit. Voldríem poder dir-ho encara.” En aquestes línies inicials del seu llibre Retour de l'URSS, el gran escriptor francés André Gide ens permet aguaitar a l’interior del seu cor per contemplar-hi com la pletòrica primavera (perquè renouveau, la paraula que hem traduït per renaixement, significa també ‘rebrot' i, d'ací, ‘primavera') que Gide havia vist temps enrere en el comunisme soviètic s'havia transformat, en el moment d'escriure’l, en tardor desenganyada i melancòlica. “Voldríem poder dir-ho encara”, escriu Gide, i entre línies llegim: però ja no ho podem dir. Perquè hem estat allí, a la terra de promissió, i hem vist amb els nostres propis ulls el lleig rostre del totalitarisme: la seua estúpida i brutal autosuficiència, la seua mediocritat conformista i reaccionària, disfressada de messianisme emancipador.

“No seria millor reconéixer (…) que l'esperit revolucionari (i fins i tot simplement l'esperit crític) ja no hi té lloc, que ara és sobrer? El que es demana actualment és l'acceptació, el conformisme. El que es vol i exigeix és l'aprovació de tot allò que es fa a l'URSS: el que es pretén aconseguir és que aquesta aprovació no siga resignada, sinó sincera i fins i tot entusiasta. I el més sorprenent és que s'aconsegueix. D'altra banda, la menor protesta, la menor crítica pot ser objecte dels pitjors càstigs, i a més a més és immediatament sufocada. I dubte que en cap altre país dels nostres dies, ni tan sols en l'Alemanya de Hitler, l'esperit siga menys lliure, estiga més encorbat, més temorós (aterrit), més sotmés.” Aquestes paraules ens permeten calibrar la profunditat de la decepció d'André Gide davant de la realitat de l'URSS de Stalin. Una realitat que l'autor havia conegut de primera mà el 1936 en visitar aquell país acompanyat d'alguns amics, invitat per les autoritats soviètiques com a premi a les seues activitats en defensa de l'URSS a França.

Gide no sols era homosexual, sinó que havia escrit i publicat, entre el 1910 i el 1924, un llibre destinat a combatre els prejudicis homofòbics de la societat del seu temps, Corydon. No pareix, per això, massa aventurat suposar –i així ho fa Dominique Fernandez en Le Rapt de Ganymède– que en el seu desengany sobre la Unió Soviètica hagué d'influir el fet que el 1933 Stalin haguera promulgat un Codi penal que penalitzava de nou, i severament, l'homosexualitat, despenalitzada a Rússia el 1917 per Lenin en abolir tota la legislació de l'època tsarista. En Retour de l'URSS, Gide –conscient de les molt escasses simpaties que la causa homosexual despertava generalment en aquell moment– esmenta aquesta qüestió tan sols en una nota a peu de pàgina, en la que s'ocupa a més de “la recent llei contra l'avortament”. En ambdues disposicions legals veu l'escriptor un inquietant símptoma d'aburgesament de la societat soviètica, esgotat ja l'impuls revolucionari: “Amb la restauració de la família (com a 'cèl·lula social') i de l'herència, el gust pel lucre, per la possessió privada, tornen a ocupar un lloc preferent”, i fins i tot es comença a formar ja “una espècie d'aristocràcia” de nou encuny, la dels benpensants i els conformistes, denuncia Gide. Més endavant afirma que “aquesta restauració de la família, de la propietat privada, de l'herència troben una explicació vàlida” en la por a un atac des de l'exterior (des d'Alemanya, en concret), que fa que les autoritats consideren necessari “proporcionar al ciutadà soviètic el sentiment que té algun bé personal a defendre.” És, doncs, en nom de la defensa de la pàtria i de la família (del concepte tradicional heterosexista de família, és clar) que els drets i les vides de les persones homosexuals es veuen de nou trepitjats en la dècada del 1930 per un Estat soviètic que va recordant, cada vegada més, el mateix poder tsarista que havia reemplaçat.

La mort de Stalin el 1953 permetrà als seus successors dur a terme algunes reformes que atenuen la brutalitat del règim: Khrusxov, després de denunciar davant del món alguns dels horrors de l'estalinisme, desmantellarà els terribles camps de presoners del Gulag. També legalitzarà de nou l'avortament el 1955; no despenalitzarà, en canvi, l'homosexualitat, que continuarà sent castigada a la Unió Soviètica fins a l'enfonsament mateix d'aquesta, l’any 1991. Només el 1993 el president de la nova Rússia Borís Ieltsin, pressionat pel Consell d'Europa, posarà fi a la persecució legal de l’homosexualitat, sense cap debat públic. Encara avui no sabem el nombre dels condemnats per aquest concepte durant els anys de domini de Stalin (caldrà esperar, per a conéixer-lo, que es facen públics els arxius del KGB i altres); durant les dècades següents pareix que es va empresonar per aquest concepte uns 1.000 hòmens l'any, mentre que a les dones homosexuals se les sotmetia a tractaments psiquiàtrics obligatoris per a curar-les.

Avui dia en la societat russa segueix viu en gran part el llegat de l'estalinisme, continuació en tants aspectes del de la Rússia tsarista: aquesta Santa Mare Rússia que des de fa segles se sent i s'afirma davant del món com a hereva de l'Imperi Bizantí i campiona de l'ortodòxia cristiana. I una de les manifestacions de la vigència actual d'aquesta funesta herència del passat és, precisament, la difícil situació de la comunitat homosexual a l'immens país euroasiàtic. L'any 2002, Gennadi Raikov, líder d'un grup de d'ideologia conservadora i vinculat al Kremlin de Vladímir Putin (aquest últim exmembre, com és sabut, del Partit Comunista i de la policia secreta de la Unió Soviètica –el KGB–, i avui fervent nacionalista rus i devot cristià ortodox) va presentar davant del parlament un projecte de llei per a tornar a penalitzar l'homosexualitat masculina. L'esmentada proposta va rebre suports tant de les diverses cúpules religioses com de certs metges de mentalitat soviètica i d'altres forces socials conservadores. Encara que finalment no va reunir vots suficients per a ser aprovada, la iniciativa va marcar el començament d'una nova onada d'homofòbia explícita en la política i la societat russes que arriba fins al moment present: en aquest context cal emmarcar fets com l'exclusió dels homosexuals de les forces armades el 2003 o la reiterada prohibició oficial de la manifestació de l'Orgull LGTB a Moscou els anys 2006, 2007 i 2008, així com les brutals agressions que van patir, davant la passivitat policial, els qui hi van participar malgrat la prohibició.

Precisament l'Orgull LGTB de Moscou ha sigut blanc, en aquests darrers anys, dels atacs verbals més virulents per part tant dels màxims dirigents a Rússia de les tres grans religions monoteistes (cristians, musulmans i jueus) com de destacats representants dels principals partits russos: així, l'alcalde moscovita (del governamental partit Rússia Unida, nacionalista, conservador i populista), Iuri Lujkov, va assegurar que es tracta d'un acte “satànic”, mentre que el líder de la principal força opositora, el Partit Comunista de la Federació Russa (successor del Partit Comunista de la Unió Soviètica, encara que més estalinista que no ho va ser aquest després de Khrusxov), Guennadi Ziugànov, va declarar que li pareixia una idea “malsana”. De seguidors dels uns i els altres es va nodrir, segons que sembla, el molt variat grup dels qui van apallissar els participants en la marxa. I és que, com demostren la història i el present de Rússia, poques coses uneixen tant aquells qui, lligats a algun tipus de sistema dogmàtic, menyspreen les llibertats i els drets de les persones com el rebuig i l'odi cap als qui s'atrevisquen a dissentir d'un dogma que, pel que es veu, quasi mai falta en el credo dels primers, siga aquest el que siga: el dogma sacrosant de l'heterosexualitat obligatòria.

Nemo

dijous, 25 de setembre del 2008

No aprenem?

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 de setembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Rudolf Brazda, supervivent del camp de concentració nazi de Buchenwald, és considerat avui, amb 95 anys d'edat, el darrer dels hòmens del triangle rosa. La majoria dels qui van portar aquest signe, amb el qual els nazis senyalaven aquells que tancaven als seus terribles camps de presoners pel delicte de ser homosexuals, hi van trobar la mort abans de la fi de la Segona Guerra Mundial. Els qui van sobreviure van haver d'enfrontar-se a la nova Europa dels vencedors: una Europa que durant dècades va continuar perseguint-los acarnissadament, fins al punt que a Alemanya es van mantenir vigents, i es van aplicar inflexiblement, les mateixes lleis que havia promulgat el Tercer Reich per a la persecució dels homosexuals.

En les darreres celebracions de l'Orgull LGTB a Berlín, l'ancià Brazda va visitar junt amb l'alcalde de la capital alemanya –el socialdemòcrata, i també gai, Klaus Wowereit– el Memorial a les Víctimes Homosexuals del Nacionalsocialisme, inaugurat just un mes abans. En l'anterior temporada d’aquest blog vaig dedicar una entrada a aquest monument, situat en ple cor de Berlín, prop de la cèlebre Porta de Brandenburg. Aquella zona és avui un dels llocs emblemàtics de la tràgica història d'Europa en el segle passat: justament davant del dedicat als gais i les lesbianes perseguits pel règim nazi es troba l'enorme Memorial als Jueus Assassinats d'Europa –entre ambdós monuments discorre el carrer on s'alçava el Mur que va separar durant la Guerra Freda el bloc occidental de l'oriental–, i a pocs metres d'allí hi ha l'emplaçament, avui anònim, d’allò que foren la Cancelleria i el búnquer de Hitler, és a dir, el centre mateix de l'imperi de terror que el nazisme va estendre pel continent europeu i més enllà.

El Memorial als Jueus Assassinats, inaugurat el 2005, ha patit ja des de llavors quinze agressions vandàliques; el dedicat a les víctimes homosexuals va patir la primera a mitjan agost passat, menys de tres mesos després que fóra obert al públic. Algú va destrossar l'obertura a través de la qual podia veure's la imatge d'un bes entre dos hòmens. L'endemà es va organitzar una manifestació davant el monument per a condemnar l'agressió, de nou amb la presència de l'alcalde berlinés. Brazda, per la seua banda, va declarar a la premsa aquell dia: “He de dir que temia alguna cosa com aquesta. Pareix que la gent no aprén; que, per desgràcia, són massa estúpids per a aprendre. No volen acceptar que hi ha persones que són, per natura, diferents d'ells”.

No resulta difícil arribar a la conclusió que –en la literalitat de les seues declaracions, si més no– el vell Brazda és massa pessimista en la seua visió de la humanitat: en realitat, els éssers humans han demostrat àmpliament la seua capacitat per a aprendre, és a dir, per a canviar la seua percepció del món i la seua manera de relacionar-s’hi, a partir de l'experiència i de la reflexió racional sobre aquesta. Podem aprendre, sens dubte, i de fet aprenem: el mateix Brazda no podria deixar d’admetre que, al llarg de la seua vida, les societats europees han canviat profundament la seua percepció de l'homosexualitat i de les persones homosexuals, i la seua manera de relacionar-se amb elles. De la persecució oberta, oficial i fins i tot sanguinària s'ha passat a una tolerància no exempta d'ambigüitat i a un major reconeixement dels drets humans i civils de les persones homosexuals, que en alguns casos –Holanda, Bèlgica, Espanya, Noruega– arriba avui (gairebé) a la plena igualtat jurídica amb les heterosexuals.

Però aquests mateixos fets ens fan veure, d'altra banda, que tampoc no està justificat en l'actualitat un optimisme sense límits pel que fa a la capacitat de la nostra societat per a normalitzar la seua relació amb els seus propis membres no heterosexuals. Precisament les ambigüitats d'aquesta tolerància que sovint queda molt lluny de l'autèntic respecte, precisament el fet que només en quatre països de tot Europa s'haja deixat per fi enrere la discriminació i la inferiorització legals de gais i lesbianes són la millor prova que, encara que els humans som capaços d'aprendre, de vegades ens costa molt, massa. I no és, al meu parer, perquè siguem, tots plegats, curtets d’enteniment: si no aprenem és més aviat perquè ens resistim a aprendre. Perquè ens costa decidir-nos a posar en dubte allò que ens pensem que sabem per sotmetre-ho a la crítica racional fonamentada en l'experiència, i córrer així el risc de descobrir que estàvem equivocats.

La resistència a aprendre és també una característica humana, com ho és la mateixa capacitat d'aprendre. Som peresosos i ens fa por el canvi; d'ací que ens resulten tan atractives les veritats prefabricades, que no ens exigeixen fer l'esforç de pensar pel nostre compte, i l'estabilitat que aquestes semblen proporcionar-nos. Però no sols això: la resistència a aprendre és, a més, una característica de l’ésser humà que determinades organitzacions han convertit en el fonament mateix del seua poder i la seua influència sobre la societat, del seu control –sovint absolut– d’aquesta. I és que tot sistema de creences dogmàtic no és, en última instància, altra cosa que un mecanisme destinat a obstaculitzar o impedir l'aprenentatge. Aquests sistemes converteixen en veritat inqüestionable un determinat conjunt d'idees o prejudicis, sense cap fonament racional ni empíric que justifique aquesta consideració: d'ací que solguen recórrer a la força per a imposar-se, ja que només marginant, castigant o fins i tot destruint a qui s'atrevisca a posar-los en dubte poden aconseguir mantenir-se inqüestionats. Però d'altra banda, en prescindir de la raó i l'experiència a la seua mateixa base, els dogmes s'autoeximeixen per sempre més de l'obligació de sotmetre's a la crítica d’aquelles; qui els accepta de cor difícilment arribarà a acceptar cap prova o argument que vaja en contra de les seues estimades creences intocables: tancarà els ulls per no veure, es taparà les orelles per no sentir. Per no aprendre, en definitiva.

No tinc cap mena de dubte que, en la resistència que la nostra societat mostra a aprendre les terribles lliçons del passat quant al lloc que hi han d'ocupar minories com l'homosexual, hi han tingut i hi tenen un paper central els diversos sistemes dogmàtics. En el passat s'esdevingué així amb els dogmes de caràcter ideològic, com el nazifeixisme i el comunisme, que en el segle XX van mantenir o fins i tot van actualitzar els prejudicis homofòbics d'Occident. Però aquests prejudicis existien des de molt abans que sorgiren aquelles ideologies, ja que havien sigut elaborats, justificats, difosos, imposats i mantinguts durant mil·lennis per una altra mena de sistemes dogmàtics: les religions monoteistes. I en aquest segle XXI, mortes ja –o quasi– les ideologies totalitàries que tant d'èxit van conéixer en l'anterior, són una altra vegada les grans religions monoteistes, i tots aquells que graviten al voltant d’aquestes, els qui no escatimen esforços per evitar que els prejudicis homofòbics s'enfonsen per sempre més en un ben merescut descrèdit generalitzat. Per intentar que la nostra societat no aprenga, d'una vegada, que els éssers humans som naturalment diferents quant a la nostra orientació afectivosexual, però al mateix temps som i hem de ser iguals en dignitat i drets. Inclòs, per descomptat, el dret a viure desenvolupant plenament i lliurement, sense cap discriminació, la nostra pròpia personalitat, de la qual és part fonamental l'orientació sexual i afectiva.

“En quina mena de societat vivim, si la visió de dos hòmens besant-se en públic provoca una reacció violenta?” Amb aquesta oportuna pregunta concloïa un article sobre l'atac al Memorial a les Víctimes Homosexuals del Nacionalsocialisme publicat pocs dies després en la premsa alemanya. Intentem, parafrasejant de nou l'ancià Rudolf Brazda, una resposta: vivim en una societat en què determinada gent posa molt d'interès a evitar que aprenguem.

Nemo