dimecres, 19 de desembre de 2007

Lloc de la memòria

(Publicat en dosmanzanas.com el 12 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un restaurant xinés anomenat L'ànec de Pequín, i damunt huit pisos d’habitatges de classe mitjana i aspecte exterior mediocre: seria difícil imaginar un racó urbà més vulgar i anodí que aquest. I tanmateix, si la guia que el viatger sosté a les mans no l’enganya, aquest és el lloc: va ser en aquest punt del centre de Berlín on Adolf Hitler es va fer construir, a mitjan dècada dels 30 del segle passat, el seu palau, la seua Cancelleria, l'expressió arquitectònica del seu poder i del seu deliri. Ací mateix, un ampli pati amb columnes i grans estàtues de jóvens hòmens nus –personificació de l'Exèrcit i del Partit–, una enorme Sala dels Mosaics i una Galeria de Marbre la longitud de la qual duplicava a la de la Gran Galeria de Versalles conduïen el visitant al gegantí (400 m2, 10 m d'altura) i luxós despatx del Führer. Per davall d'aquestes impressionants sales i corredors discorrien els túnels de l'estret búnquer on Hitler havia de passar, acompanyat de part de la seua cort, els mesos finals de la Segona Guerra Mundial; va ser en un dels humits caus d’aquest búnquer on, després de fracassar en l'intent d’emportar-se amb ell el que quedava d'Alemanya i de la part d'Europa que encara controlava, el dictador finalment es va engegar un tret, amb les tropes soviètiques ja a escassos metres d'allí. De tot aquell complex, centre simbòlic del Reich que havia de durar mil anys, no queda avui pràcticament res: l'única cosa que s'ofereix a la contemplació del públic actual és el marbre que, procedent de les ruïnes de la Cancelleria, recobreix des de finals dels anys 40 l'interior de la veïna estació de metre de Mohrenstraße, i el color roig fosc del qual fa que les parets semblen permanentment tacades de sang coagulada.

A només unes desenes de metres d'aquest lloc el viatger es troba, de sobte, davant de la visió d'un extens descampat cobert per centenars i centenars de làpides o lloses grises, uniformes quant a l’aspecte general però no quant a l’alçada. Si des de fora allò li evoca un immens cementeri, una mar de tombes que s'alça i cau suaument com travessada per un onatge petrificat, en penetrar-hi pot veure que aquelles esteles de formigó fosc no porten inscrit cap nom: són anònimes. En algunes zones, a més, arriben a ser molt altes; llavors li pareix caminar pels carrerons d'un laberint paradoxal, que malgrat l'absència de murs perimetrals i de l'absoluta regularitat del traçat no deixa de provocar-li una vaga sensació de desconcert, de desfici i d'angoixa. Aquest lloc estrany és el destinat a recordar les víctimes d'un crim tan atroç i desmesurat com absurd: l'extermini dels jueus d'Europa a les mans d'un Estat altament sofisticat, modern i civilitzat.

A l'altre costat del carrer (l'Ebertstraße) que des d'ací condueix a la pròxima Porta de Brandenburg, i al llarg del qual es va alçar durant dècades el mur, tristament cèlebre, que partia per la meitat no sols la ciutat, sinó també Europa i el món, hi ha el gran parc del centre de Berlín, el Tiergarten. A la banda d’aquest que es troba més pròxima al Memorial als Jueus Assassinats d'Europa podrà visitar-se prompte, entre els arbres d'aquest veritable bosc urbà, el Memorial als Homosexuals Perseguits sota el Nacionalsocialisme. El projecte d'aquest monument (que la Federació de Gais i Lesbianes d'Alemanya denomina Gedenkort, literalment “lloc de la memòria”) el presenta com una estela semblant a les del Memorial als Jueus, de formigó gris com aquestes, encara que amb una xicoteta obertura quadrangular en un cantó, a través de la qual qui s'acoste podrà contemplar una breu filmació, en blanc i negre, que serà projectada una vegada i una altra a l’interior del monument. Al principi, aquesta havia de mostrar dos xics besant-se interminablement a la boca (en l'entrada que hi ha baix d'aquesta, "Holocaust/s (i 4)", en podeu veure un fotograma); tanmateix, les mateixes persones i associacions que havien fet campanya a favor de la construcció del Memorial es van mostrar insatisfetes amb aquest aspecte concret del projecte triat. Argüien que, si aquest no es reformava, les lesbianes se’n sentirien excloses, la qual cosa aniria en contra de la mateixa raó de ser del monument.

En defensa del manteniment sense cap canvi del projecte original s'adduí llavors que les lesbianes no havien patit la persecució nazi de la mateixa manera que els hòmens gais, ja que –al contrari que en el cas d'aquests– no hi havia hagut durant el Tercer Reich lleis que penalitzaren específicament el sexe entre dones, ni s'havia arrestat i tancat les dones lesbianes pel sol fet de ser-ho. Els nazis, en obrar així, es van limitar a continuar la tradició prussiana, recollida després en la versió original (del 1871) del paràgraf 175 del Codi penal alemany, de no penalitzar més que l'homosexualitat masculina. Això pot sorprendre'ns, però hem de tindre en compte que per a la mentalitat masclista i patriarcal –característica tant de les societats tradicionals de l'Occident cristià com del règim nazi– la voluntat, i per tant les inclinacions, de l’anomenat sexe feble simplement no comptaven: les dones eren vistes com a mers objectes al servei de la voluntat i el desig masculins. Del que calia assegurar-se, per tant, era que aquests últims no es torceren: com que les dones tenien molt poques possibilitats d'escapar del paper que els adjudicava el sistema, n’hi havia prou de tindre la certesa que els hòmens complien el seu, orientant la seua fogositat sexual cap a la mena de relacions que eren susceptibles de donar lloc a la reproducció de l'espècie i la perpetuació de la sang: és a dir, de les famílies, dels llinatges, de la raça...

L'altra part va argumentar, no obstant això, que els nazis sí que havien tancat, prohibit i destruït els llocs de trobada, les associacions i les publicacions de caràcter lèsbic, i amb això havien reduït les dones homosexuals a la invisibilitat, l'aïllament i la impotència. No pareixia acceptable, per tant, que en el mateix Memorial als Homosexuals Perseguits sota el Nacionalsocialisme es reproduïra aquesta mateixa invisibilitat que els nazis havien imposat a les dones lesbianes. Especialment quan, segons el mandat del Bundestag del 2003, aquest monument, a més d'honrar a les víctimes perseguides i assassinades i de mantindre viu el record de la injustícia que es va cometre amb elles, havia de servir també com una advertència permanent per al futur: com una exhortació contra la intolerància, l'hostilitat i l'exclusió de què han sigut i són objecte els gais i les lesbianes arreu del planeta. Per tot això, podem celebrar que l’estiu passat s'aconseguira finalment un acord perquè en el Memorial s'alternaren, cada dos anys, les imatges d'hòmens i dones homosexuals. D'aquesta manera el monument de Berlín serà, quan s'inaugure, un lloc no sols per a la memòria, sinó també per a la visibilitat, la llibertat i la igualtat que encara hem d'esforçar-nos a continuar construint en les nostres societats.


Nemo

2 comentaris:

Fer ha dit...

Nemo: Ara no tinc massa temps per a visitar detingudament el teu blog, quan podré ho faré; però no volia deixar de desitjar-te tot el millor per a tu i els teus i un feliç any nou.

Un bes.

Nemo ha dit...

Moltes gràcies, Fer. Et desitge que passes unes festes de la llum -com diria elputojacktwist- plenes d'alegria i en companyia de totes aquelles persones que vulgues tindre al teu costat; i també, per descomptat, molta felicitat i fortuna per al 2008. Un bes i una abraçada, amic.