dimarts, 29 de juliol del 2008

Inexorablement, arriben les vacances

És veritat que ja fa un parell de setmanes que aquest blog no s'actualitza, però això ha sigut fruit més de les circumstàncies que no d'una decisió premeditada. Ara, però, arriba el mes d'agost, i és hora que el blog agafe, com (gairebé) tothom, unes vacances. Durant les pròximes setmanes, per tant, no hi haurà entrades noves: si voleu, podeu deixar els vostres comentaris a les entrades ja existents.

També podeu posar-vos en contacte amb mi, si us abelleix, enviant-me missatges de correu electrònic a l'adreça que trobareu al cantó superior dret d'aquest blog, i que ha canviat recentment (l'anterior em donava problemes).

No cal dir que tindré molt de gust de rebre, llegir i contestar els vostres comentaris i missatges, si és que me'n deixeu/envieu.

Molt bon estiu a tothom i fins prompte!

dimecres, 9 de juliol del 2008

Carta a un hetero malpensat

(Publicat en dosmanzanas.com el 17 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Sí, ja sé que tu d’homòfob no en tens res, que tu respectes moltíssim els gais (de les lesbianes no te’n deus recordar, però de segur que també les respectes) i fins i tot tens amics gais… “El que passa”, em dius, “és que açò d'ara no és normal: per exemple, això que en totes les sèries de la tele isca un personatge homosexual… això ja és obsessió. És com si en totes les sèries haguera d'eixir, per castanyes, un jugador de golf, o un col·leccionista de segells, o vés a saber què... Faria malpensar, això, no?”

La veritat és que no en totes les sèries que s'emeten ara per televisió ixen personatges homosexuals, ni de bon tros. En canvi, en pràcticament totes ix un bon munt de personatges heterosexuals. Matrimonis heterosexuals ben o mal avinguts, parelles heterosexuals en ple sopar romàntic en un restaurant de luxe, adolescents heterosexuals que s'enrotllen amb la millor amiga de la seua xicota (o amb el millor amic del seu xicot, si són xiques) i fins i tot xiquets heterosexuals als quals ja ‘els fa goig' la seua companya o el seu company de classe… Però aquesta exhibició incessant d'heterosexualitat a tu no et pareix en absolut obsessiva, ni et fa malpensar gens ni miqueta. Això és, simplement, la normalitat.

“És que no és el mateix”, t'imagine protestant, “perquè la immensa majoria de la gent és heterosexual.” La veritat és que no és clar quin percentatge exacte de la gent és heterosexual, encara que segurament és veritat que els heteros són majoria. Però, veritat que mai no se t'ha acudit pensar que els heterosexuals pogueren estar sobrerepresentats en les sèries de televisió? Doncs així ha sigut, sens dubte, fins fa no-res, i molt probablement així continua sent avui, encara que actualment hi haja algunes sèries en què ix algun personatge homosexual.

Imagina que fóra al revés: que en les pel·lícules i en les sèries de televisió pràcticament només hi haguera personatges homosexuals. Que quan t'abellira veure una pel·lícula de terror, aquesta tractara d'un grupet d'incauts adolescents gais, amb les hormones en ebullició, aïllats en una cabanya enmig del bosc i amenaçats per un assassí psicòpata; que canviares d'opinió i anares a veure una comèdia romàntica i al final –després que l'argument haguera donat mil voltes a com són de complicades les relacions entre les persones– la xica protagonista travessara a peu, corrent, un Manhattan nevat per a quedar-se amb qui, per fi ho havia entés, era la dona de la seua vida; que, ja a casa, et posares a veure una sèrie d'acció en què el musculós i bigotut protagonista i el seu company jovenet i guapet dedicaren a llançar-se pulles i flirtejar descaradament alhora tots els minuts que els deixara lliures la persecució dels roïns; que canviares de canal i t'isquera una sèrie familiar en què es contara com de malament es portaven dos matrimonis veïns, un de gais rics i refinats i l'altre de lesbianes més populars, i després resultara que la pija de la xiqueta dels primers s'enrotllava amb la macarreta de la filla de les segones i s'armava un bon sarau… i així sempre, un dia sí l’altre també l’altre també; i si alguna vegada, molt excepcionalment, eixia algun hetero en les pel·lícules o sèries, seria per a quedar com un tipus ridícul (com en les infames pel·lícules espanyoles dels 60, amb aquells heterots estereotipats a l’extrem) i/o pervers (com l'assassí psicòpata de les pel·lis de terror). Imagina que això haguera sigut així des de sempre, tota la teua vida des que eres xicotet, i que encara avui fóra així en la majoria de sèries i pel·lícules, i només recentment les coses hagueren començat a canviar en algunes d'aquestes. I imagina, també, com et sentiries quan algú et diguera que aquesta moda d'ara de traure tant d’hetero en la tele no era normal, que això ja era obsessió… “Ara”, afegiria llavors aquest algú, “jo d’heteròfob no en tinc res, fins tinc amics heteros i tot, veges tu…”

Nemo

dimecres, 2 de juliol del 2008

Un conte (a quatre mans) sota els estels

(Aquest relat té dues parts: la primera és obra d'Arqueòleg Glamurós, i el desenllaç és meu. Amb la meua part vaig tindre l'immens honor i la incomparable satisfacció de guanyar el Primer Premi Federico García Lorca al Millor Final, premi convocat i atorgat pel mateix Arqueòleg Glamurós en el seu blog, el 15 de febrer passat.)

—Mira, allò d’allà és la constel·lació de Cassiopea! T’han explicat mai la llegenda grega de l’amor entre Perseu i Andròmeda, que va donar nom a aquest conjunt d’estels?
—Pskdhffffsspprtt… nnn… nn... no.

A l’Arnau no li sortien les paraules, el pols li anava a dos-cents per hora i pel seu cap passaven mil milions d’idees per segon, cap de les quals no tenia res a veure, ni remotament, amb l’astrologia de l’antiguitat clàssica. Qui hauria pogut concentrar-se en mites grecs tenint davant aquell Apol·lo, tan real i tangible? Tan sols dos pams separaven les seves boques i poc més de deu centímetres la punta dels seus peus descalços, mullats per les fredes onades de la platja de Colera.

—… i llavors Perseu, que acabava de tallar el cap a Medusa, va tornar a cavall del seu corser alat, anomenat Pegàs, que és aquella altra constel·lació d’allà… la veus?
—Mmmfddjhgfkj… pssi... és clar... sí, sí, Pegàs, i tant…

Aquell era el darrer dia d’estiu, al matí següent cadascú tornaria a la seva grisa i esclavitzant quotidianitat, a aquell maleït lloc on malgastar absurdament la joventut, separats per centenars de quilòmetres durant onze mesos, el temps suficient perquè l’oblit esborrara qualsevol espurna d’esperança. Així doncs, era o ara o mai…

— …aleshores Zeus va decidir penjar al cel les imatges de Cefeu i Casiopea com a càstig per la seva traïció…

L’Arnau notava damunt seu l’increïble pes de l’estricta moral que li havien inculcat des de ben petit i un veritable cúmul de dubtes l’havia deixat immòbil com una estàtua de sal: estava segur que allò que volia fer no era un pecat? I si aquell dionisíac narrador no li corresponia? Estava disposat a arriscar-se a perdre la seva amistat? Què en dirien els seus amics? I els seus pares? I els veïns de Colera? I si algú els veia? Estava ell preparat per a fer aquest pas?

— … i finalment, després que Perseu i Andròmeda es casessin, Atenea va col·locar les seves imatges al bell mig de la cúpula celestial, mira… allà! Eeei! Et passa res? Et trobes bé? Estàs pàl·lid com un vampir!
—Ehhh... mmm… és que… t’he de comentar una cosa…

L’Arnau es va tallar de sobte. No donava crèdit al que veien els seus ulls. Però sí, era veritat, no podia ser cap altra cosa… allò que tensava la part de davant dels pantalons curts del seu amic havia de ser per força una erecció! Va aixecar la mirada de cop cap al rostre de l’altre, i llavors ja no tingué cap dubte: al cap i a la fi, no havia sigut el Rafa el qui s’havia entestat que anessin a estirar-se a la sorra de la platja? No havia sigut ell el primer a descalçar-se? I per quins set sous, si no, li explicava totes aquelles carallotades de constel·lacions i enamorats units per sempre a la cúpula celestial?

—Sí? Què em vols comentar?
—Doncs que… jo… vull dir… eh… o siga… que tu…
—Tranquil, em sembla que no cal que diguis res més… El Rafa estava mirant cap avall, cap als pantalons de l’Arnau, allà on una erecció més que evident responia a la seva pròpia. L’Arnau es va posar de tots colors.

El Rafa va acostar els seus llavis als de l’amic mentre, decidit, l’agafava per darrere, pels muscles, amb el braç. Aquell braç que havia estat la primera cosa, després de la cara, que l’Arnau havia pogut veure sense roba del cos de l’altre, quan es van conèixer, i que des del primer moment l’havia fet fondre’s per dins: fort, fibrat, bronzejat, cobert de pèls negres…

Ara sí que veia les constel·lacions, l’Arnau: les constel·lacions i la Via Làctia i les altres galàxies i el Big Bang i tot.

Arqueòleg Glamurós i Nemo