dimarts, 30 d’octubre del 2007

L'aiguamoll

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 d'octubre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Le Marais, que vol dir “l’aiguamoll”, és probablement el barri amb més caràcter del centre de París. Tot i que la conversió en part de la ciutat del que eren terres pantanoses situades extramurs va començar al segle XII, va ser al segle XVI quan el Marais es va convertir en la zona de moda de la capital francesa, gràcies que la noblesa va decidir edificar-hi les seues residències urbanes palatines, anomenades curiosament hôtels. La construcció, l’any 1605, de la Plaça Reial (avui Place des Vosges) va donar impuls al caràcter aristocràtic del barri, però a l'últim quart del segle XVII el trasllat de la cort de França a Versalles va suposar l'inici de la decadència del Marais nobiliari, i la Revolució li va donar el colp de gràcia un segle i escaig més tard. El barri va començar llavors a prendre un caràcter burgés i popular.

A finals del segle XIX i principis del XX, un sector del Marais es va convertir, amb l'arribada de nombrosos immigrants procedents de l'Europa de l'Est, en el barri jueu de París. I en les tres últimes dècades, un altre sector situat just al costat de l'anterior s'ha transformat en el barri gai i lèsbic per excel·lència de la ciutat del Sena. Així doncs, qui passege avui pel Marais pot delectar-se amb les empremtes que hi ha deixat el passat, com la magnífica Place des Vosges o els antics hôtels particuliers, avui restaurats i reconvertits en espais públics, com ara museus (així, l'esplèndid Hôtel Carnavalet allotja, junt amb una mansió veïna, un museu d'història de París ben interessant, mentre que al pròxim Hôtel Salé s'ubica el Museu Picasso, la més rica col·lecció mundial d'obres de l'artista malagueny). O bé pot dirigir els seus passos cap al carrer Sainte-Croix-de-la-Bretonnerie, el cor del barri gai parisenc, per visitar llibreries, quioscos, sex-shops, botigues de roba, restaurants, pubs… dirigits específicament a un públic homosexual; o, simplement, per seure a la terrassa d'un café i mirar passar la gent, entre la qual pareixen abundar les parelles de tota mena: xic i xic, xica i xica… i fins i tot xica i xic (o viceversa).

A pocs metres d'on acaba el carrer més LGTB de París comença la rue des Rosiers, i el que trobem allí, a banda de grups de joves abillats amb la quipà, són pastisseries i restaurants on se serveix menjar caixer –ritualment pur– i jiddisch, llibreries i altres botigues especialitzades en llibres i objectes relacionats amb el judaisme, etc. Als carrers pròxims, a més, podem visitar sinagogues històriques o museus com el d'Art i Història del Judaisme o el Memorial de la Shoah. Aquest darrer, encara que no va prendre el nom actual fins al 2005, procedeix en realitat de l'ampliació i renovació del Memorial del Màrtir Jueu Desconegut, que va obrir les portes ja l’any 1956.

No és aquest, d'altra banda, l'únic element del barri del Marais dedicat a honrar la memòria de les víctimes de l'Holocaust: a la façana de les escoles, humils plaques recorden els alumnes jueus que hi assistien i que el 1942 van ser arrestats i enviats, com també les seues famílies, als camps d'extermini nazis de l'Europa oriental. L'encarregada d'arrestar-los i deportar-los va ser la policia de París, la mateixa que pocs anys abans, sota la República, havia tingut com a missió vetlar pels drets, la llibertat i la seguretat de tots; a principis dels anys 40, sota les ordres dels francesos col·laboracionistes amb l'ocupant nazi, aquesta mateixa policia va començar fitxant els jueus, després va portar a terme batudes contra ells, més tard els va internar en camps a la mateixa França i, finalment, els va enviar des d'aquests als camps de la mort. Les autoritats de l'Estat Francés, el Govern col·laboracionista de Vichy, actuaven així per convicció, perquè tenien en el seu programa ultradretà la neteja racial i la regeneració moral de França. Aquesta “regeneració moral”, però, tenia nom propi: Auschwitz.

El president del Memorial de la Shoah, Eric de Rothschild, explica així el sentit d’aquesta institució: es tracta, diu, d'un “museu de la vigilància”, d’“una muralla contra l'oblit, contra el retorn de l'odi i el menyspreu a l’ésser humà”. Però potser la paraula “retorn” no és plenament apropiada, perquè en realitat aquest odi –l'odi no sols als jueus, sinó a tota aquella persona que siga i s'atrevisca a ser diferent– mai se n'ha anat del tot. Els gais i les lesbianes ho sabem bé, perquè fins i tot als països democràtics i liberals d'Occident aquest mateix odi inspira en els nostres dies discursos homofòbics que per a gran part de la societat continuen sent respectables, i també legislacions que ens continuen discriminant greument. Pot ser que l'odi haja cedit terreny en les últimes dècades, que cedisca terreny ara mateix: així i tot, com ens recorden la història i el nom mateix del Marais, la nostra civilització actual està construïda sobre el fangar de tots els odis i prejudicis del passat... i potser n’hi hauria prou amb molt menys del que imaginem perquè de nou un llot espés, pudent i nauseabund cobrira aquests mateixos carrers pels quals avui caminem en (imperfecta) llibertat. Sota les llambordes hi ha l’aiguamoll.

Nemo

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Gais i terratrémols

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 d'octubre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Quina és la causa dels terratrémols? La consulta d'una enciclopèdia ens revelarà que aquesta terra sòlida i freda sobre la qual vivim (i també la que conforma el fons de mars i oceans) no és en realitat sinó una escorça relativament fina que, a més, es troba esquarterada, fragmentada en plaques que suren sobre una mena d'oceà global de roca fluida. En efecte, a causa de les altíssimes temperatures que es donen a l'interior del nostre planeta, a més de 100 km de profunditat la roca es troba en un estat més o menys fluid, i és per això capaç de desplaçar-se, encara que només amb una lentitud extrema. Aquest lentíssim però incessant fluir de la roca de les profunditats terrestres es comunica a les plaques de l’escorça (anomenades plaques tectòniques), que van a la deriva i freguen les unes contra les altres, la qual cosa genera tensions a les zones de fricció. Aquestes tensions, al seu torn, provoquen l'acumulació en aquests punts d'energia potencial, la qual sovint tendeix a alliberar-se de manera brusca i sobtada, a través d'una sacsada més o menys intensa: aquesta sacsada és el que denominem terratrémol.

Heus ací, doncs, l'explicació que dóna al fenomen dels terratrémols el pensament científic contemporani. Des d'altres paradigmes de pensament, com ara el religiós, pot objectar-se, no obstant això, que la teoria de la tectònica de plaques i la ciència sismològica tan sols descriuen com arriben a produir-se els terratrémols, sense explicar-ne el perquè últim. I com és sabut, per a la tradició religiosa occidental el perquè últim de totes les coses està en aquella hipotètica causa no causada que s’anomena Déu. Ara bé, si Déu és, segons aquest mateix discurs de la fe, infinitament bondadós, com s'explica que provoque terratrémols que seguen les vides de desenes de milers, a vegades centenars de milers, de persones, i en deixen moltes més en la misèria més absoluta? Aquesta pregunta pot semblar desconcertant, però fa segles que alguna ment preclara hi va trobar resposta: la culpa és, senzillament, dels gais.

En efecte, se'ns diu, tanta abominació sent Déu cap a la forma en què els gais viuen el seu amor i la seua sexualitat que no vacil·la a enviar tota mena de catàstrofes, i entre aquestes els terratrémols, a aquelles ciutats i regions que, imprudentment, els acullen. Potser aquesta explicació resultarà poc satisfactòria per als qui s'adonen que un Déu capaç de sentir tant d'odi cap a les seues criatures, i de castigar-les de manera tan brutal i indiscriminada, no sembla precisament un model de bondat, de manera que en realitat no eixim de la contradicció a què ens referíem en el paràgraf anterior. En la pràctica, tanmateix, aquesta objecció no sembla haver tingut massa pes en la llarga tradició cristiana d'Occident. El fet que el vincle entre gais i terratrémols proporcionara, tant a les autoritats com als seus súbdits, el perfecte boc expiatori multiús va ser probablement el que va concedir a aquesta peculiar teoria l'èxit que la lògica més elemental li hauria denegat.

Perquè no es pot ignorar que la teoria segons la qual els homosexuals estem darrere dels terratrémols (i altres catàstrofes) ha conegut un èxit més que notable a l'Occident cristià; i no precisament un èxit de caràcter temporal i passatger, sinó molt persistent al llarg dels segles. Posem com a exemple tres casos de tres èpoques molt distants entre si. L'any 533 de la nostra era, el molt cristià emperador romà (de Constantinoble) Justinià I va legislar per a establir penes molt severes (concretament, la castració i la mort a la foguera) per a la sodomia; en el text d’aquesta llei tan humanitària se’n justifica la necessitat amb aquestes paraules: “ja que per crims com aquests patim terratrémols, grans fams i plagues” en haver “provocat la ira de Déu amb els nostres pecats”. Una mica més de mil anys més tard, i a l'altre extrem de la Mediterrània, trobem sovint, en el preàmbul de les acusacions que els fiscals de la Inquisició catòlica del Regne de València redactaven contra suposats sodomites, el mateix argument que al seu dia va usar Justinià: “sent el pecat de sodomia contra natura tan nefand i execrable que per aquest Nostre Senyor envia terratrémols, pestilències, fam i altres grans càstigs a les províncies i parts on es comet…” Sent això així, doncs no hi havia més remei –a pesar de la caritat cristiana que, sens dubte, caracteritzava els inquisidors– que castigar amb duresa una conducta tan temerària; una duresa que arribava, en molts casos, a l'execució i la crema a la foguera del sodomita.

Fins i tot en els nostres dies, quan els avanços científics dels últims segles han revolucionat la nostra percepció del món, la vella teoria de les conseqüències sismològiques de l'homosexualitat segueix plenament vigent en cercles potser minoritaris, però molt importants. L’any 1998 l'ajuntament d'Orlando (Florida, EUA) va prendre la decisió de col·locar la bandera de l'arc iris als fanals d'alguns carrers durant els Gay Days que se celebren anualment al parc d'atraccions Disney World, ubicat en aquest municipi. El teleevangelista Pat Robertson, un dels personatges més destacats i influents de la ultradreta cristiana que controla des de fa anys al Partit Republicà, va reaccionar a la notícia amb aquestes paraules: “Jo que vostés no faria ondejar aquestes banderes davant la cara de Déu. Una cosa com aquesta provocarà la destrucció de la nació. Provocarà atemptats terroristes, terratrémols, tornados i, possiblement, un meteorit.”

Curiosament, el 2005, quan es va preguntar al mateix Robertson, en una entrevista en la televisió, com era possible que Déu haguera permés l'any anterior que un tsunami matara centenars de milers de persones al sud d'Àsia, el telepredicador es va refugiar en l'explicació científica dels terratrémols: “Jo no crec”, va dir, “que Déu capgire les lleis de la natura. La raó que ocorreguera aquell tsunami va ser el desplaçament d'unes plaques tectòniques a l'oceà Índic.” Queda, així, meridianament clar que Déu no interfereix en els processos naturals… excepte, per descomptat, per a castigar aquelles ciutats que acullen persones homosexuals; especialment si, damunt, les ciutats en qüestió tenen el desvergonyiment de penjar als carrers, davant el mateix nas de la divinitat!, la bandera de l'arc iris. En un cas així, el Déu hiperhomòfob de Robertson (i de Justinià, i de la Inquisició) s’encén d’ira, s'oblida d'aquell respecte escrupolós per la tectònica de plaques que l’any 2004 li va impedir de salvar les vides de centenars de milers d’éssers humans, i descarrega tota la seua fúria per a donar el seu merescut a uns impius tan abominables.

El discurs de Robertson pot semblar contradictori i grotesc, i fins i tot pot provocar la nostra hilaritat, però potser se'ns gelarà el somriure als llavis si recordem que qui parla així exerceix una influència molt considerable, de manera directa o indirecta, sobre milions de ciutadans nord-americans, i sobre el mateix Govern de l'única hiperpotència que hi ha avui al nostre planeta. I és que, com ja va demostrar al seu dia l'innegable èxit de la propaganda nazi, el fet que una doctrina siga completament irracional no significa que no puga, fins i tot en una societat moderna, arrossegar les masses. Gràcies a gent com Robertson, milions de persones són arrossegades avui, en ple segle XXI, cap a l'odi als seus conciutadans homosexuals.

D'altra banda, no seria sobrer que ens preguntàrem si el discurs que utilitzen, per a justificar la seua homofòbia, altres individus i organismes religiosos o ultraconservadors més pròxims a nosaltres, i que a primera vista ens pot resultar menys xocant que el de Robertson, no és en el fons igual d'irracional i d'absurd, i de nociu, que aquest. Quan per exemple sentim dir, com s'ha repetit fins a la sacietat al nostre país, que reconéixer el dret de les parelles homosexuals a accedir al matrimoni suposa posar en circulació una “falsa moneda” que provocarà la devaluació de la “moneda bona”, és a dir, del matrimoni heterosexual, amb la qual cosa cada vegada es casaran menys heteros i desapareixerà “la família com Déu mana”, i amb aquesta se n'anirà en orris tota la civilització occidental… potser no ens trobem davant el mateix catastrofisme gratuït, davant la mateixa manca de base racional i davant el mateix virulent prejudici homofòbic que han inspirat, des de fa segles, l'esperpèntica teoria de les conseqüències sismològiques de l'homosexualitat?

Nemo

dilluns, 1 d’octubre del 2007

El cas Turing

(Publicat en dosmanzanas.com el 19 de setembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Probablement, el nom d'Alan Turing no resultarà familiar a la majoria dels qui lligen aquest text, però hi ha raons de pes per a veure en ell un dels personatges més influents i interessants del segle XX. Només amb el fet que es considere Turing com el pare de la informàtica moderna ja n’hi hauria prou per a justificar aquest estatus, si pensem en la importància que han adquirit els ordinadors, i les xarxes que conformen, en el nostre món d'avui (aquest blog, com tantes altres coses, no existiria sense els uns i les altres); però és que, a més, de Turing s'ha pogut escriure que la seua contribució a la derrota del nazisme va ser encara més important que la de Churchill o la d'Eisenhower (ho escriu Richard Dawkins en el llibre The God Delusion, al qual vaig dedicar la meua última entrada): Turing, en efecte, va treballar durant la Segona Guerra Mundial per a la Intel·ligència britànica, posant la seua ment extraordinària i els seus coneixements tecnocientíficos al servei del disseny de màquines i tècniques que permeteren als aliats desxifrar els textos en clau –elaborats per la cèlebre màquina de xifratge Enigma– de les comunicacions enemigues que interceptaven. El notable èxit que va aconseguir Turing en aquesta comesa va ser vital per a proporcionar als aliats, durant bona part del conflicte, un avantatge sobre els nazis que ben bé es pot considerar com decisiu.

Així doncs, una vegada derrotat el poder hitlerià, el Regne Unit, i de fet el món sencer, tenien motius de sobres per a estar profundament i sincerament agraïts al brillant matemàtic. El seu país el va condecorar com a Oficial de l'Orde de l'Imperi Britànic (OBE) el 1945, però durant anys es va mantindre en secret, per raons de seguretat, el treball que havia realitzat per al Foreign Office. Després de la guerra Turing va realitzar una tasca important a la Universitat de Manchester en les disciplines, llavors encara en bolquers, de la computació, la intel·ligència artificial i la cibernètica.

El 1952, tanmateix, va ocórrer la catàstrofe. Turing va arribar un dia a sa casa i va descobrir que, mentre era absent, algú hi havia entrat a furtar; aleshores va acudir a la policia per a denunciar el fet… i com a conseqüència de la investigació policial, ell mateix va acabar acusat d’“indecència greu i perversió sexual”. Es va descobrir llavors que Turing havia mantingut una relació amb un jove de 19 anys, a qui coneixia des de feia poc de temps, i que va estar implicat en el furt; aparentment, va ser aquest mateix jove el qui va possibilitar al lladre l'entrada al domicili del matemàtic. De manera que Turing va ser condemnat per haver dut a terme pràctiques homosexuals (“un ‘delicte' comés en privat que a ningú no va fer cap mal”, escriu Dawkins), i l'Estat –aquest mateix Estat britànic que tant devia al científic– li va donar a triar entre la presó i una espècie de castració química. Turing va optar per la segona. Durant un any li van injectar estrògens per a “reduir-li la libido”, i van aconseguir tornar-lo impotent i que li cresqueren pits semblants als d'una dona. La seua imatge pública havia quedat totalment arruïnada. Turing havia sigut humiliat públicament per l'Estat, i portava al seu cos les marques de la seua vergonya.

El 8 de juny de 1954 la seua assistenta el va trobar mort al llit; al seu costat, sobre la tauleta, una poma mossegada. Un parell de setmanes més tard hauria fet 42 anys. Es va establir que havia mort enverinat per cianur, suposadament injectat en la poma; oficialment, la mort d'Alan Turing va ser considerada com un suïcidi, i hi ha qui afirma que aquest, amb la forma en què va triar morir, va voler recrear el seu conte favorit, el de la Bella Dorment. Però també s'apunta que no és possible descartar la hipòtesi d'un assassinat, ja que Turing, per la seua homosexualitat, hauria sigut considerat per la Intel·ligència britànica com un risc potencial per a la seguretat nacional. Encara que l'empresa Apple no ho ha confirmat, s'ha apuntat que el logo d’aquesta firma, una poma a la qual manca un tros ja mossegat, podria ser una mena d'homenatge pòstum a Turing.

Potser allò més terrible d'aquesta història d'autèntic malson és que no va succeir en l'Alemanya de Hitler ni en l'URSS de Stalin, on és sabut que l’aixafament arbitrari de l'individu per l'Estat era una cosa rutinària, sinó en la democràtica i liberal Anglaterra. Com podem entendre una brutalitat, una injustícia com aquestes, per part d'un Estat democràtic? Com acceptar que els prejuís i la ignorància es cobraren, amb la llei a la mà, una víctima com Alan Turing, o com tantes altres de menys conegudes? Com resignar-nos a la idea que qui tant va fer per derrotar Hitler acabara destruït per unes idees homòfobes tan semblants –per la seua natura absurda, delirant– a les del dictador nazi, encara que sostingudes i aplicades pels seus democràtics vencedors? La persecució judicial, el turment i la mort de Turing són una vergonya impossible d'esborrar no sols per a la democràcia britànica, sinó per a totes les democràcies occidentals.

Quan llegim una història com aquesta, una de les reaccions que solen despertar-se en nosaltres és la de constatar amb alleujament com han canviat les coses en els últims cinquanta anys, quins progressos tan considerables que hem aconseguit. Pensem que avui dia no seria ni tan sols imaginable en una democràcia occidental una homofobia tan virulenta per part de l'Estat com la que va destruir la vida d'Alan Turing i les de molts altres, i ens sentim contents d'haver deixat enrere aquell horror, aquella infàmia. Però potser oblidem que en les democràcies occidentals segueixen avui en vigor formes més atenuades d'homofobia, que es tradueixen en la inexistència de plena igualtat davant de la llei entre els ciutadans hetero i homosexuals a la majoria de països; fins i tot en els encara relativament pocs estats que, com el nostre, pareix que han abolit aquesta discriminació legal, la desigualtat i l'homofòbia subsisteixen de fet en molts àmbits de la societat. Potser tendim també amb massa facilitat a pensar que els avanços de la causa LGTB són irreversibles. Però si fa tan sols unes dècades l'homofòbia més brutal i inhumana pareixia compatible amb les democràcies occidentals de tradició liberal, qui ens assegura que no tornarà a paréixer-ho en el futur?

Ningú no pot assegurar-nos-ho, per desgràcia. De fet, és obvi que no falta qui treballa avui mateix, i molt activament, per a fer marxa enrere en el camí cap a la igualtat d'homo i heterosexuals. Però també és cert que en el món occidental dels nostres dies tenim l'oportunitat de lluitar, en unes circumstàncies potser més favorables que mai, perquè es perceba amb claredat que l'homofòbia és una cosa tan oposada als valors de les nostres democràcies liberals com ho són el sexisme, el racisme, l'antisemitisme i, en general, qualsevol altra doctrina basada en el prejuí i l'odi, que pretenga imposar l'etiqueta d’inferiors (o les equivalents de degenerats, malalts, immadurs, immorals, etc.) a un determinat col·lectiu d’éssers humans. Defensar la llibertat i la igualtat de tots, siga la que siga la nostra orientació sexual, és defensar l'autenticitat de la nostra democràcia contra els intents de falsejar-la, de corrompre-la. Per nosaltres, pels qui van haver de viure abans que nosaltres en circumstàncies molt més dures, pels qui vindran després de nosaltres i rebran el nostre llegat: democràcies homòfobes, mai més.

Nemo