dimecres, 5 de desembre de 2007

Holocaust/s (3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 28 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La Nollendorfplatz de Berlín és el centre de la zona gai i lèsbica més important de la capital alemanya, i la més tradicional també, puix que a principis del segle passat ja s’hi concentraven els llocs de trobada per a homosexuals. Des de l’any 1989 es pot veure en aquesta plaça, sobre el mur exterior de l'estació de metro, un modest memorial: a l'interior d'un triangle de pedra rosada llegim la inscripció “A les víctimes homosexuals del nacionalsocialisme”; i damunt d'aquesta frase, en grans majúscules, només dues paraules: “Totgeschlagen-Totgeschwiegen”. Això és: assassinats i silenciats. Assassinats pels nazis, silenciats després per la societat que van construir els qui els van derrotar. Dues vegades morts, per tant.

En l'Europa de l'última postguerra, a mesura que s'anava prenent consciència de les dimensions i l'horror dels crims nazis, les víctimes de tanta barbàrie rebien un reconeixement més i més gran per part de la societat. No totes, però: aquells hòmens que el règim de Hitler havia arrestat a causa de la seua homosexualitat i enviat a uns camps de concentració on a la majoria els esperava la mort van ser privats, en acabar la guerra, de tot reconeixement com a víctimes del nazisme. Atés que les potències aliades vencedores i les noves autoritats alemanyes havien tornat a tancar (en presons ordinàries, aquesta vegada) els supervivents d’aquest col·lectiu i mantingut plenament en vigor (fins al 1969) la norma promulgada pel Tercer Reich per a la persecució dels homosexuals, admetre que aquestes persones havien sigut víctimes del nazisme podria haver portat massa ciutadans a la conclusió que, en aquest cas, ho eren també dels nous poders. De manera que l'experiència dels presos per homosexualitat als camps de concentració del règim nazi va ser un tema tabú durant dècades, fins i tot per als primers historiadors i pensadors que es van ocupar de l'Holocaust i els crims de l'era nacionalsocialista.

Calgué esperar fins als anys 70 i 80, després de Stonewall i la despenalització de l'homosexualitat a Alemanya i en altres països occidentals, perquè començara a trencar-se per fi aquest silenci ominós. El 1972 es va publicar Die Männer mit dem rosa Winkel (Els hòmens del triangle rosa), un llibre en què Heinz Heger, pseudònim del vienès Josef Kohout, narra les seues experiències com a presoner per homosexualitat –el triangle rosa era la marca amb què els nazis identificaven aquest grup de presos– en diversos camps de concentració. Després vindrien els testimonis d'altres hòmens del triangle rosa, com el francès (alsacià) Pierre Seel, que va decidir fer pública la seua història el 1982, quan la seua indignació per unes declaracions a la premsa del bisbe catòlic d'Estrasburg va poder més que la vergonya i la por que l’havien mantingut callat durant dècades. El prelat, en ocasió d'una reunió de la ILGA a la seua ciutat, havia manifestat: “Respecte els homosexuals com respecte els malalts. Però si pretenen transformar la seua malaltia en salut, no hi estic d'acord”.

Conscient de la ideologia homofòbica que s'amaga darrere d'aquesta mena de respecte, Seel sent que ha de parlar, que ha de contar la seua història… i finalment ho fa, enviant una carta als seus familiars i als mitjans de comunicació. La seua família –el 1950, incapaç de resistir més temps a les pressions socials i familiars, s'havia casat amb una dona, i tenia tres fills amb ella, encara que el seu matrimoni no anava bé– reacciona malament, el rebutja; però Seel aconsegueix que la societat l’escolte. Més tard, el 1994, recollirà el seu testimoni en un llibre, sota el títol de Moi, Pierre Seel, deporté homosexuel.

Tant la narració de Heger com la de l'alsacià contenen en abundància episodis esgarrifosos que mostren els extrems de ferotgia a què van arribar els nazis amb els reus d'homosexualitat. Pierre Seel va haver de presenciar fins i tot, estant pres al camp de concentració de Schirmeck, l'execució pública d'aquell a qui es refereix en el seu llibre com “el meu tendre amic de 18 anys”, un jove anomenat Jo que havia conegut abans de la guerra en el submón gai de la seua ciutat, i que esperava que haguera pogut escapar de la persecució nazi. En realitat, Jo estava internat, sense que Seel ho sabera, al mateix camp que ell. Un dia, els altaveus van convocar tots els presoners a formar al lloc de reunió; uns SS van portar Jo fins allí –fou llavors que Seel va veure i reconéixer el seu infortunat amic– i, mentre els altaveus del camp feien sonar música clàssica, el van despullar, el van cegar tapant-li el cap amb un poal de metall i tot seguit li van tirar damunt els seus gossos guardians, que allí mateix, davant els ulls de tothom, van matar-lo i devorar-lo; Seel recorda bé com el poal metàl·lic amplificava horriblement els crits de la víctima. Aquest encrueliment amb els invertits, compartit fins i tot per alguns dels qui estaven presos per altres causes, explica que el percentatge de supervivents dels camps de concentació fóra particularment baix entre aquells qui portaven un tros de tela rosa cosit a l’uniforme.

Basada en el llibre de Heger, l’any 1979 s'estrenaria a Londres l'obra teatral Bent, de l'autor gai i jueu Martin Sherman, que el 1997 seria portada al cinema; Bent va suposar un fita en la divulgació de la història de la persecució dels gais per part del règim nazi, en fer-la arribar a un públic que fins aquell moment a males penes tenia notícies que aquesta haguera tingut lloc. Més recentment, l'any 2000, el documental nord-americà Paragraph 175 va relatar al món els testimonis d'algunes de les víctimes homosexuals del nazisme –Pierre Seel entre elles– que en aquell moment encara vivien. Tots aquests testimonis, i la repercussió social que van aconseguir, van impulsar també la investigació històrica sobre la persecució dels homosexuals durant el Tercer Reich, especialment a partir de finals de la dècada dels 80.

El 1984 es va col·locar, a l'antic camp de concentració de Mauthausen, una placa molt semblant a la de la Nollendorfplatz berlinesa, i en els anys següents se’n col·locarien altres de semblants als camps de Dachau i Neuengamme. A Amsterdam, molt prop de la Casa Museu d'Anne Frank, es va inaugurar el 1987 el Homomonument, un memorial en honor de tots els gais i les lesbianes perseguits per causa de la seua sexualitat, la forma i concepció del qual s'inspiren en el motiu del triangle rosa. Més tard s'erigirien monuments semblants en altres ciutats del món (com ara Bolonya, Sidney o San Francisco); també està previst que s'inaugure pròximament a Berlín, enfront de l'impressionant Memorial als Jueus Assassinats d'Europa (i per tant, no gaire lluny del lloc on hi hagué el centre del poder nazi, la Cancelleria de Hitler), un Memorial als Homosexuals Perseguits sota el Nacionalsocialisme.

Josef Kohout (Heinz Heger) va morir a Viena el 1994, i entre les seues coses es va trobar llavors el triangle rosa que havia portat al seu uniforme de presoner dels nazis; en l'actualitat, aquest es conserva al Museu Memorial de l'Holocaust de Washington, EUA. Pierre Seel va morir el 2005 a Tolosa de Llenguadoc, ciutat on va passar els 12 últims anys de la seua vida junt amb la seua parella de llavors, un home. Uns anys abans, quan li van preguntar si l'horror i la barbàrie dels camps nazis podien arribar a reproduir-se algun dia, Seel va respondre això: “Crec que sí. La maldat encara segueix viva. Per als homosexuals, la societat és un vast camp de concentració. En quasi tot el planeta se'ns obliga a viure amb la boca tapada. Ací a Tolosa, la gent sap qui sóc jo, coneixen el meu compromís. Sovint rep telefonades anònimes: em diuen ‘porc marieta, que et donen pel cul’ (‘sale pédé, enculé'). L'altre dia, algú va dibuixar una creu gammada a la porta de ma casa.” L'ancià Seel lamentava no poder veure a penes els seus néts: “Ja sap vosté el que passa, no convé relacionar-se molt amb un avi homosexual… Encara queda molt per fer per a canviar les mentalitats. Per això continue parlant, encara que cada vegada que ho faig haja de tornar a submergir-me en l'horror. Voldria que algun dia nostra història i el nostre patiment foren coneguts arreu del món.”

(Continuarà.)

Nemo

2 comentaris:

mercedes ha dit...

Hola nemo gracias por pasar por el blog... Vamos a crear un roll de links de chicos amigos porque entre grino, fer, quino y tu, dais muchos animos.


No te había respondido antes porque estaba en esto.

WWW.bolosferatv.com, es nuestro nuevo proyecto y está centrado en la visibilidad. Arrancamos con el testimonio de 6 mujeres preciosas por lo que valen y por lo que seon, entre ellas, luisa notario.

A ver que te parece (ah tambien recibimos videos de chicos animando a las mujeres a ser visibles así que si apetece, en el blog verás como :-) )

un abrazo y gracias de nuevo.

Nemo ha dit...

Enhorabuena, Mercedes, por esa nueva iniciativa, que me parece una estupenda contribución a la tan necesaria visibilidad de las lesbianas. No dudes que os seguiré con la máxima atención. Un abrazo.