dimarts, 11 de desembre de 2007

Holocaust/s (i 4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 5 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Calgué esperar quasi 60 anys, després de la derrota i l'apoca-líptic final del Tercer Reich, perquè el 2002 el parlament alemany es decidira per fi a fer justícia democràtica a les víctimes homosexuals de la Justícia nacionalsocialista, oferint-los com a reparació moral l'anul·lació de les condemnes per impudícia entre hòmens corresponents al període nazi. No es va fer el mateix, però, amb les condemnes imposades després del 1945 en aplicació de la mateixa norma (és a dir, la versió revisada del tristament famós paràgraf 175 del Codi penal) que deu anys abans havia promulgat el règim de Hitler, i que va continuar en vigor a la República Federal Alemanya, sense patir ni el més mínim canvi, fins al 1969. Per aquest motiu, les organitzacions LGTB d'Alemanya, fins i tot reconeixent l'important avanç que suposava allò aprovat el 2002, van criticar durament –i amb raó– el caràcter incomplet d’aquest acord. Ara, cal dir també que dos anys abans el parlament alemany havia almenys demanat perdó “pel dany infligit als ciutadans homosexuals fins al 1969 en la seua dignitat humana i la seua qualitat de vida”... Bé, això és millor que no res, es pot pensar; i cal recordar que no res era, al cap i a la fi, tot el reconeixement públic que les víctimes homosexuals del nazisme i les seues lleis havien estat rebent durant dècades.

El Parlament Europeu, d’altra banda, va aprovar fa prop de tres anys una resolució que incloïa el paràgraf següent: “el 27 de gener del 2005, el seixanté aniversari de l'alliberament del camp d'extermini de l'Alemanya nazi d’Auschwitz-Birkenau, on van ser assassinats un milió i mig en total de jueus, persones d'ètnia romaní, polonesos, russos i presoners d'altres nacionalitats, i homosexuals, constitueix no sols una gran ocasió perquè els ciutadans europeus recorden i condemnen l'enorme horror i la tragèdia de l'Holocaust, sinó també per a fer front al preocupant augment de l'antisemitisme, especialment els incidents antisemites a Europa, i per a aprendre una vegada més la lliçó més general dels perills que deriven de la persecució de les persones per motius de raça, origen ètnic, religió, categoria social, conviccions polítiques o orientació sexual”.

Després d'un silenci tan llarg com ignominiós per part de les democràcies d'Occident, aquest reconeixement pel Parlament Europeu que també els homosexuals van ser, pel sol fet de ser-ho, víctimes de l'odi i la persecució oficials durant el nazisme és sens dubte important; no és, amb tot, suficient. I per què no ho és? Doncs perquè en la mateixa resolució del 2005, l'europarlament expressa de manera explícita la seua preocupació per la pervivència, i fins i tot l'augment, de l'odi racial i religiós, l'antisemitisme i la xenofòbia a Europa, i insta les institucions de la UE i els governs i partits dels estats membres d’aquesta a condemnar les doctrines esmentades; però no es refereix en cap moment a la pervivència i l'augment al nostre continent de l'homofòbia, ni demana que aquesta siga condemnada. De fet, la paraula homofòbia ni tan sols no apareix en la resolució. Aquest oblit de l'homofòbia és particularment difícil de justificar davant del fet evident que, mentre que el discurs obertament racista o antisemita ha anat perdent, del final de la Segona Guerra Mundial ençà, l'elevada acceptació de què gaudia anteriorment en les societats occidentals, i avui hi té un caràcter relativament marginal, el discurs que inferioritza els homosexuals i propugna que siguen discriminats (això és, el discurs homofòbic) continua disposant en els nostres dies, ben al contrari, de suports socials molt influents i poderosos: en les principals esglésies cristianes i en altres religions, i també en els partits, els mitjans de comunicació i les diverses organitzacions que mostren afinitat amb la visió del món d’aquestes.

És vertaderament desolador pensar que va caldre l'experiència de l'horror nazi i de l'Holocaust perquè unes doctrines basades tan sols en l'odi i els prejudicis cap a determinats grups d’éssers humans, i mancades de tot fonament racional, quedaren per fi desacreditades a Occident; hem d'alegrar-nos, tanmateix, d'aquest descrèdit actual, tan merescut, del racisme i l'antisemitisme, i lluitar perquè ningú no aconseguisca posar-los de nou una màscara de falsa respectabilitat. Però d'altra banda, em sembla que resulta raonable deduir, del que acabem d’esmentar, que hi ha relació entre l'ocultació durant dècades de la brutal persecució de les persones homosexuals pel règim nazi i el fet que les posicions homofòbiques, a diferència d'aquelles altres doctrines d'odi, continuen sent considerades avui en la nostra societat com respectables, acceptables i defensables i tot. És sabut que aprendre les lliçons de la història és fonamental per a no haver de repetir-la: així, doncs, Europa i el món occidental han d'obrir-se avui a una reflexió sobre el passat que abrace des de les persecucions contra els homosexuals de centúries remotes fins a les del darrer segle, i que no ignore tampoc l'homofòbia que ha caracteritzat el passat recent de les nostres democràcies.

En les nostres societats del segle XXI, la minoria LGTB es fa més i més visible, i no hi ha dubte que amb això guanya àmpliament en llibertat i en dignitat. Ara bé, el fet de ser més visibles, de donar per fi la cara, també ens exposa més als atacs dels homòfobs. I és que la llibertat i la dignitat tenen un preu, que és el d'haver d'estar sempre vigilants per a defensar-les. Per aquesta raó, l'existència en les nostres societats d'importants sectors encabotats a promoure el rebuig social i la discriminació cap a gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals hauria de constituir un motiu ben seriós d'inquietud i de preocupació. No sols per al col·lectiu LGTB; per a totes aquelles persones que no estiguen disposades a permetre que els malsons del nostre passat esdevinguen demà l'argument, també, del nostre futur.

Nemo

9 comentaris:

Carlos ha dit...

M'he d'afagir a En Jack per donar-te l'enhorabona per incloure aquesta imatge, que també m'hagués agradat haver-la vist a dosmanzanas. Es una llàstima que no opini més gent al teu blog (algú diria sens dubta que és degut a una questió idiomàtica) emperò crec que hi ha més gent de l'àmbit direm catalanoparlant que es passeja per dosmanzanas, tot i que jo, fins ara, no hi havia vengut mai al teu blog.

Ara em ve al cap un reportatge que vaig veure fa un parell d'anys (un parell mallorquí, val a dir) que tractava dels darrers empresonats a Barcelona, si no record malament, dins la "Ley de peligrosidad social" ni més ni menys que el 1977, i un d'ells recordava que va ser una monja qui el va denunciar a la policia i, durant el seu cautiveri, va ser violat i vexat diverses vegades, que terrible la nostra realitat més propera! I que encara ens hagin de contar les meravelles del règim i part de la transició!! Una aferrada.

Carlos ha dit...

Per cert, com tants d'altres interessants reportatges, era una producció de TV3 emès a 30 minuts, crec. Una llàstima que TVE no hagi emparat la producció de més reportatges dels obscurs anys de la dictadura; sempre ho coment amb el meu home, Catalunya sempre endavant en tantes questions...

Nemo ha dit...

Bé, abans que res, benvigut a aquest blog, Carlos. Jo també trobe que és una pena que no hi haja més comentaris, però és el que hi ha. No sé si deu ser o no "degut a una qüestió idiomàtica", com escrius: òbviament, la gent pot deixar ací els seus comentaris en la llengua que cadascú més s'estime, i tots els articles tenen un enllaç a la versió en castellà publicada prèviament en Dosmanzanas. Jo més aviat sospite que el que ocorre és que la gent que tenia ganes de fer comentaris als textos ja ho deu haver fet en DM. Amb tot, m'agradaria molt que el blog servira perquè aquests escrits foren més coneguts per part de la gent de la nostra comunitat lingüística. De moment, estic molt content de tindre un lector a Mallorca. Un bes ben gran des de València.

Carlos ha dit...

Bé, com deia n'ansar "hoy las islas ya no están aisladas..."; jo curiosament, tenc arrels valencianes encara que siguin de la part de la Plana d'Utiel (més concretament a Camporrobles) i de Conca, per part de mon pare; ma mare era palmesana 100%.

Em sorprendria, però també m'agradaria, que un tal Felip del Baño s'hagués passejat qualque vegada per aquest blog o DM, tot i que es veu que aquest senyor no va passar dels sopars-debat i, clar, en un entorn tan hostil com el pp valencià (tot i que sempre em sorpren la versatilitat ideològica de na Rita i les seves circumstàncies) va durar "dos teleadiarios". Una besada igualmente.

Carlos ha dit...

I per cert, ja et llegia a DM, no he canviat el nom aquí.

Nemo ha dit...

Bé, Carlos, ja m'ho pensava, que eres el mateix Carlos de Mallorca amb qui fa temps que intercanviem comentaris en DM... Volia dir que m'alegre que hages descobert també aquest blog.

El que no em queda clar és el perquè de l'al·lusió que fas al Felipe del Baño, just després de referir-te a les teues arrels valencianes... no deus tindre cap relació amb l'exdiputat de les nostres Corts, veritat?

Carlos ha dit...

No! Pensava més en tu com a valencià que amb aquest home que ha de demanar de genolls que el deixin anar a la llista del ¿seu? partit. Es ben trist!

Nemo ha dit...

Ah, doncs jo t'assegure que, a pesar de ser valencià, no hi tinc res a veure, amb el Del Baño... afortunadament, és clar. I sí, resulta una mica patètic, el cas d'aquest senyor. Si almenys estiguera relegat dins del PP per haver defensat els drets i la dignitat de les persones LGTB al si d'aquest partit... però no, ell el que fa és just el contrari: defensar i justificar l'homofòbia de la política del PP envers nosaltres. I damunt, van els de dalt i -com que resulta que Del Baño és zaplanista- no li ho paguen com ell es deu pensar que es mereix... Sí, tot plegat és bastant penós, la veritat.

Carlos ha dit...

Quan vaig introduir el seu nom a la conversa era per fer palès que, a part de les seus sopars-debat podria intentar palpar la realitat que l'envolta, tot i que com veig que demostra dia rera dia el pp valencià, el català de valència (que ells manipulen obscenament denominant-lo valencià com si res tengués a veure amb el català) sens dubte poc deu entendre la seva supossada llèngua vernàcula Aquí també coneixem les seves manipulacions llingüístiques malgrat és tan evident que poques vegades el hi surt bé la jugada (que li ho demanin a na Maria de la Pau Janer...).