dimecres, 27 de gener del 2010

Els segles de la Xina (3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)


La representació de l'homosexualitat en la ficció literària i cinematogràfica ha estat condicionada durant molt temps per l'intent d'evitar el rebuig per part del lector o espectador mitjà, marcat –sovint de forma inconscient– per prejudicis homofòbics tan arrelats com els de la mateixa societat en la qual vivia. Una de les estratègies que s'empraven amb aquest objectiu era la d'assegurar a tot personatge homosexual un final tràgic: si el gai o la lesbiana acabava malament, resultava més fàcil deixar de veure'ls com una amenaça, i fins podia sentir-se per ell o ella una certa compassió: “pobret/a, quina desgràcia haver nascut així”. Fins fa poques dècades, els finals tràgics eren pràcticament obligatoris per als personatges LGTB, i fins i tot en els nostres dies podria adduir-se que faciliten l'acceptació pel gran públic de grans èxits de taquilla en què s'aborda el tema gai com Filadèlfia o Brokeback Mountain.

Si això és així a Occident, no ha de sorprendre'ns que en l'àmbit xinès (el qual, com ja hem vist, va assimilar l'homofòbia occidental a la fi del segle XIX i principis del XX, però no ha tingut en canvi un moviment en favor dels drets LGTB equiparable a l'americà i europeu de les darreres dècades) abunden els finals tràgics en les pel·lícules que aborden la realitat homosexual. La coneguda Farewell, my concubine (Xina, 1993) n’és un bon exemple; en altres films menys cèlebres encara que també notables, com ara East Palace, West Palace (Xina, 1996) o Eternal Summer (Taiwan, 2006), el final és més indecís, encara que l'espectador no pot evitar la sensació que els personatges queden atrapats en una situació sense eixida. En altres casos, la tragèdia pot sorgir –rotunda i inapel·lable– al final de la història d'una manera brusca i sense tindre ni tan sols relació causa-efecte amb el desenvolupament argumental previ, com ocorre en la d'altra banda interessant Lan Yu (Xina, 2001). O bé pot entenebrir inesperadament els últims minuts d'una cinta que fins aquell moment havia adoptat –malgrat certes incoherències– un to bastant més lleuger i amable, com en el cas de Bishonen (Hong Kong, 1998).

Bishonen (títol que podríem traduir com ‘xics guapos’) és considerada com una fita en el cinema xinès per atrevir-se a retratar l'homosexualitat masculina d'una manera inusualment explícita, i fins i tot descarada; malgrat això (i d'altres aspectes interessants, entre els quals cal esmentar que el físic dels seus actors fa honor de sobres al títol) no pot dir-se que siga una bona pel·lícula. Amb tot, el final me’n sembla digne d'atenció, ja que –més enllà del fet que, com en el cas de Lan Yu, produeix la impressió que el destí tràgic dels personatges és el preu que calia pagar a l'homofòbia social per tant d’atreviment– crec que posa en evidència certes diferències culturals ben interessants entre la tradició cultural xinesa i la d'Occident.

Atès que per a parlar d’aquest final cal revelar-lo, queda fet l'avís, o spoiler, de rigor. Els protagonistes de Bishonen són Sam i Jet, dos xics que viuen vides molt diferents, ambdós a Hong Kong. Sam és policia de carrer i viu amb els seus pares, als quals adora (especialment a son pare, un expolicia que va deixar la seua faena, per convertir-se en taxista, quan es va adonar de la corrupció que regnava en el cos). Jet, molt més independent, es gita amb homes per diners, i en guanya prou per a menar una vida despreocupada. Un dia es troben pel carrer, i Jet, impressionat per la bellesa del policia, decideix conquistar-lo. Després de diverses vicissituds que ocupen la major part del metratge, i en les quals no entrarem, arriba per fi el moment que havíem estant esperant: Sam i Jet estan sols a cals pares del primer, comencen a besar-se i despullar-se, es giten al llit… però els interromp l'arribada d'algú que se’n va immediatament, abans que puga saber-se de qui es tracta. Aquesta mateixa nit Sam, després de sopar, aprofita un moment en què es queda tot sol amb son pare per intentar parlar-li: l'expolicia no diu res, però el seu silenci avergonyit i els seus ulls plorosos són per a Sam la confirmació que era ell qui l’havia descobert hores abans amb el seu amic; són a més, i abans que res, un retret mut i insuportable. Sam se’n va llavors a la seua habitació, plora desconsolat, seu a escriure. En l’escena següent el retrobem al seu lloc favorit de Hong Kong, la terrassa de l'alt edifici on viu, des de la qual s'albira un panorama eriçat de gratacels. Al cap d'un instant, Sam es llança al buit.

Per a l'espectador occidental, aquest final no solament és abrupte, sinó difícilment acceptable, ja que res no l’hi ha preparat. Si es tractara d'una pel·lícula europea, cal imaginar que un final com aquest pressuposaria que anteriorment se'ns haguera fet veure d'alguna manera que l'ambient familiar de Sam era sinistre i opressiu fins al punt d'anul·lar o escindir la personalitat del jove, i impedir-li viure amb si mateix. En Bishonen, en canvi, la família de Sam se'ns mostra com idíl·lica, com unes persones realment encantadores que s’estimen i es preocupen de debò els uns pels altres. I no obstant això, sembla (com assenyalen alguns comentaris que poden llegir-se en Internet) que per a l'espectador xinès, educat en una cultura conformada per segles i segles de confucianisme oficial amb un vernís més o menys lleuger d'influència occidental, el tràgic final de Bishonen és enterament versemblant.

“Els occidentals, fixant-se només en els textos clàssics del confucianisme, van quedar aviat impressionats pel caràcter agnòstic i terrenal” i pel “serè humanisme, que posava a l'home, i no a Déu, al centre de l'Univers” que els caracteritzava, assenyala l'erudit nord-americà John King Fairbank (China. A New History). “Però”, continua, “si situem la visió confuciana del món en el seu context social i polític, ens adonarem que la seua preferència per la vellesa per damunt de la joventut, pel passat per damunt del present, per l'autoritat establida per damunt de les innovacions” converteix el confucianisme en “el sistema de pensament conservador que ha conegut un major èxit” de tota la història. Aquesta ideologia es basa en un codi de conducta personal que, recollint elements presents en la cultura i la societat xineses des d'èpoques prehistòriques, considera fonamental el respecte a l'organització jeràrquica de la societat, a les relacions de superioritat/inferioritat entre els individus: dins de la família, per exemple, la muller és inferior al marit, i els fills als pares; també la societat en el seu conjunt apareix escalonada, amb el Fill del Cel, l'emperador quasidiví, al cim de la piràmide. “El principi jeràrquic fonamentava al seu torn que es posara l'accent en els deures abans que no en els drets”, de manera que en la teoria política tradicional xinesa no hi havia lloc per a una doctrina dels drets individuals.

Allò que ens revela el final de Bishonen és que, mentre que els occidentals de la nostra època hem anat assimilant amb el temps conceptes com ara la dignitat i els drets de l'individu, que daten principalment de la Il·lustració i les revolucions liberals, a la Xina perviu encara, en no petita mesura, una mentalitat tradicional heretada de segles de confucianisme oficial, segons la qual l'individu té deures molt abans que drets, i un dels principals d'aquests deures és el de la devoció filial. Segons aquesta mentalitat, decebre greument a un pare –com fa Sam pel mer fet de gitar-se amb un altre xic– és un deshonor tan greu que no està fora de lloc llevar-se la vida per a intentar rentar-lo.

Confesse que a mi, el final de Bishonen em fa pensar en el dissident Hán Dōngfāng i en el seu gest, amb el qual vam començar aquesta sèrie d'articles, de colpejar-se el cap contra la paret de la presó en la qual estava retingut mentre deplorava haver nascut xinès. Més encara: m'ajuda a entendre’l.

(Continuarà.)

Nemo

dilluns, 18 de gener del 2010

Els segles de la Xina (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una de les principals icones del catolicisme valencià és la imatge d'un frare amb el dit alçat en signe d'admonició, com es fa per a renyar els xiquets xicotets. Aquest frare, vestit amb l'hàbit blanc i negre dels dominicans, és –com ja deuen saber molts dels meus lectors– sant Vicent Ferrer, un personatge nascut a la ciutat de València que, entre els segles XIV i XV, va aconseguir gran celebritat en tota l’Europa Occidental per les seues predicacions, que suscitaven tanta expectació i eren tan multitudinàries com els concerts d'una superestrella del pop del nostre temps: sembla que els hostals de les localitats on anava a predicar Ferrer solien quedar-se sense lloc per a allotjar a tothom que hi acudia. En els seus sermons apassionats –i plenament ortodoxos, això no obstant–, el religiós advertia les masses cristianes d'Europa dels terribles càstigs que, si no esmenaven les seues vides, recaurien sobre tots i cadascun dels seus integrants el dia del Judici Final; un dia que, assegurava fra Vicent, nombrosos signes revelaven que estava molt, molt pròxim.

En les representacions de sant Vicent Ferrer, un element que des de fa segles quasi mai no hi manca és una banda que sura en l'aire sobre el seu cap, i du la següent inscripció en llatí: “Timete Deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii eius.” Recorde com, de xiquet, contemplava fascinat aquesta llegenda en les imatges del sant, molt venerat a la meua localitat natal, sense aconseguir entendre-la; en l'adolescència, però, una vegada vaig haver estudiat una mica de llatí, se'm va fer transparent: “Temeu Déu i doneu-li honor, car s'acosta l'hora del seu judici.” De vegades, per raons d'espai, el lema s'abreuja a allò essencial: “Timete Deum”.

Encara que la necessitat de tindre por de Déu no sol ser un tema predilecte dels predicadors dels nostres dies, que habitualment s’estimen més presentar el seu inversemblant personatge amb un rostre més amable, la veritat és que les esglésies d'Europa van predicar durant segles el temor de Déu com una de les qualitats essencials del bon cristià. A Déu no solament calia estimar-lo sobre totes les coses; també calia témer-lo, més que res o a ningú. En aquesta espècie de Gran Germà celestial que tot ho sabia i tot ho podia, i que no vacil·laria a castigar per tota l'eternitat amb les tortures més atroces aquells qui gosaren desobeir els seus mandats inapel·lables, fundaven la seua legitimitat els poders de la Cristiandat, tant les esglésies com els prínceps; no és estrany, doncs, que el prengueren com a model.

A la Xina i altres països de l'Extrem Orient, aquesta mateixa funció d'ideologia oficial i legitimadora dels poders públics corresponia principalment, des dels primers temps de l'Imperi Xinès, al confucianisme. Encara que de vegades es considera el confucianisme com una religió, en realitat es tracta més aviat d'una filosofia ètica, social i política. Confuci o Kǒng Fūzǐ, un pensador xinès contemporani de Plató i de Buda, va elaborar el seu sistema de pensament a partir d'un conjunt de creences que estaven lligades a la religiositat del seu temps i lloc, però va aconseguir alguna cosa singular: podria dir-se que va civilitzar aquestes creences. En la seua època, la Xina estava dividida –com l'Europa anterior a l'última guerra mundial– en estats que lluitaven entre si quasi sense descans per l'hegemonia; en aquell context de violència, la religió es trobava fortament associada a la guerra, tant en el sentit que l'activitat bèl·lica mateixa incorporava abundants mites i rituals de caràcter religiós com en el sentit que la guerra produïa presoners amb qui celebrar sacrificis humans.

Confuci i els seus seguidors van agafar del món religiós, entre d’altres, el concepte de ritual, però el van associar a una cosa ben diferent: al comportament correcte, educat i cerimonial, que havia de tindre un individu en la seua vida quotidiana per a poder considerar-se civilitzat i no bàrbar. Ja que era d'això que tractava essencialment el confucianisme, de com menar una vida realment civilitzada que contribuïra al benestar general: a la pau, l'harmonia i l'estabilitat del conjunt de la societat.

El verb civilitzar pot aplicar-se també al confucianisme en un altre sentit: el de ‘fer civil’, és a dir, fer laic o seglar. El confucianisme, doncs, va civilitzar (secularitzar) la cultura tradicional xinesa en posar l'èmfasi en el món real, en la vida de les persones i de la societat, més que no en divinitats, en altres mons o en altres vides.

La Xina va ser unificada el segle III abans de nostra era pel regne de Qín, situat a l'oest del país, que va véncer en combat tots els altres estats. Qín (pronunciat ‘txin’) va donar nom a la primera dinastia del nou Imperi i al país mateix a l'estranger, ja que és d'ací que prové el terme Xina (els xinesos, d’altra banda, denominen la seua terra Zhōngguó, que significa ‘el país del centre’). Les tropes amb les quals el primer emperador va dur a terme aquesta unificació per la força van ser immortalitzades a la seua tomba: la representació n’és el famós i espectacular exèrcit de terracota descobert el 1974 als afores d'una de les antigues capitals imperials, Xī'ān. Un segle després de la unificació, els emperadors de la segona dinastia, la hàn, es van adonar que per a mantindre l'ordre social i l'estabilitat del seu immens imperi necessitaven alguna cosa més que un bon exèrcit: era també fonamental disposar d'una nova ideologia oficial que fomentara, tant entre els seus propis funcionaris com entre la població en general, la mentalitat i el comportament apropiats. Va nàixer així el confucianisme imperial, que durant més de dos mil·lennis havia d'exercir una enorme influència sobre la societat i la cultura no solament de la Xina, sinó també d'altres països veïns com Corea, el Japó o el Vietnam.

Les diferents actituds dels uns i els altres davant un fenomen present en totes les èpoques i societats com és el de la diversitat afectivosexual humana il·lustren la distància cultural entre el món cristià i el que va rebre la influència del confucianisme: com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie, a la fi del segle XVI els catòlics van portar les fogueres per als sodomites fins a l'Extrem Orient, a les portes de l'Imperi Xinès, on, en canvi, les relacions eròtiques entre persones del mateix sexe no eren objecte de persecució legal i –almenys sota determinades condicions– ni tan sols no estaven mal considerades, ni es veia per tant cap raó per a ocultar-les (cosa que provocava, d'altra banda, la perplexitat i la vehement indignació dels missioners cristians).

Veiem, doncs, com fins i tot en plena edat moderna un Occident tradicionalment al·lucinat i terroritzat pel més enllà seguia reaccionant amb fanatisme inquisitorial davant tot allò que el clergat presentava com a contrari als mandats divins, mentre que a l'Extrem Orient, una tradició cultural més realista i serena afavoria prendre les coses amb majors dosis de pragmatisme i tolerància. Abans d'entusiasmar-nos excessivament amb el confucianisme, però, convé que recordem una cosa que els gais i les lesbianes occidentals d'avui sabem per experiència: que la tolerància no és, ni de bon tros, el mateix que el respecte, la llibertat o la igualtat.

(Continuarà.)

Nemo

dimecres, 6 de gener del 2010

Els segles de la Xina (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 23 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Mentre es colpejava el cap una vegada i una altra contra la paret, el jove Hán Dōngfāng deia cridant als seus carcellers, desesperat: “Som patètics, els xinesos. En la meua pròxima vida no seré xinés per res del món. No sigueu xinesos. És massa horrible ser xinés, massa trist.” Hán havia sigut detingut per haver intentat crear, en el marc de les protestes contra el règim comunista de la primavera del 1989 –la cèlebre revolta de Tiān'ānmén– un sindicat de treballadors independent (ell mateix era un treballador ferroviari). Maltractat per la policia, frustrat pel fracàs d'aquell valent intent de portar la llibertat i la democràcia al seu país, a Hán haver nascut a la Xina li semblava llavors una espècie de mala passada que li havia fet el destí. Que li havia fet a ell… i a més d'una cinquena part de la humanitat d'aquell moment.

Si ser xinés suposa realment una maledicció semblant, potser la resta dels habitants del planeta hauríem d'inquietar-nos també pel nostre propi futur, ara que som a punt d'entrar en la segona dècada del que molts fa temps que profetitzen que serà el segle xinés, després que el darrer fóra el segle americà (és a dir, nord-americà o més pròpiament estatunidenc). Tal vegada en les pròximes dècades tots acabarem sent una mica xinesos, ens agrade o no. Potser hem començat a ser-ho ja, quan assumptes tan transcendentals per a tots com les actuacions contra el canvi climàtic es dirimeixen fonamentalment –com acabem de veure a Copenhaguen– entre els líders de Washington i els de Pequín.

La veritat és que els occidentals estem poc preparats per a un segle xinés. Si la realitat de la Xina actual ens és poc coneguda, encara sabem menys de l'antiga i rica tradició cultural d'aquell immens país. Quants, per exemple, saben a Europa o a Amèrica que la Xina constitueix l'exemple documentat més perllongat, en tota la història humana, de tolerància envers la diversitat sexual i afectiva? Més de 2.000 anys en els quals la sexualitat entre homes o entre dones no va ser en aquelles terres perseguida ni estigmatitzada com una cosa abominable o antinatural, sinó contemplada amb serenitat, com un fet que formava part, ineludiblement, de la naturalesa humana.

En el seu monumental estudi Homosexuality and Civilization, el nord-americà Louis Crompton refereix com, pels mateixos anys en els quals des de Constantinoble l'emperador cristià de Roma Justinià posava fi a molts segles d'acceptació (en forma de tolerància o fins i tot de certa institucionalització) de l'homosexualitat en el món greco-romà antic, i condemnava els ara anomenats sodomites a la foguera, a la Xina l'emperador Jiǎnwén, de la dinastia Liáng, escrivia i publicava poemes en els quals exaltava la bellesa d’un cert xic de la seua cort, comparant-lo amb els cèlebres favorits d'altres emperadors i nobles de la història xinesa: “Jove encantador, que n’ets de formós!/Ultrapasses Dong Xian i Mizi Xia./Les nostres cortines de plomes s’ameren de la fragància del matí,/el nostre llit envoltat de cortinatges té incrustacions d'ivori…/El teu rostre és més bell que els núvols rosats de l'alba.”

L'època de Justinià –el segle VI de la nostra era– marca precisament l'inici d'un llarg període en el qual Occident, o més aviat la Cristiandat, va quedar molt per darrere de la civilització xinesa no solament en matèria de tolerància cap a la diversitat afectivosexual humana, sinó també quant al nivell general de vida, la capacitat d'innovació tecnològica, etc. En aquella edat fosca per a Occident, sembla que la mala passada del destí era nàixer als països de la creu.

Europa, en qualsevol cas, va poder desfer-se molt abans del llast que per a la innovació científica i tècnica suposava el dogmatisme cristià que no dels feroços prejudicis homofòbics que aquesta mateixa doctrina havia introduït en la seua cultura i la seua societat. En el segle XVI, en plena era dels descobriments, els estats d'Europa eren ja capaços d'enviar els seus vaixells carregats de mercaders i missioners fins a les costes de l'Imperi Xinés. Un d'aquests missioners, el jesuïta italià Matteo Ricci, exemplificava l'estat de la cultura europea d'aquell temps: Ricci era notable pels seus coneixements d'astronomia, matemàtiques i altres matèries… i també per una homofòbia que Crompton considera com al caire de l'obsessió (això darrer, d'altra banda, resulta molt característic de l'Església Catòlica, tant de la de llavors com de la d'ara). Ricci es va lamentar una vegada i una altra amb amargor que “l'horrible pecat” de la sodomia no fóra a la Xina “ni prohibit per la llei, ni considerat il·lícit, ni tan sols motiu de vergonya. Es comenta en públic i es practica per tot arreu, sense que ningú no hi pose impediment.”

En els territoris de l'Extrem Orient sotmesos al poder dels europeus, el xoc cultural amb relació a l'homosexualitat va adquirir –com a Amèrica– característiques de tragèdia. El 1598, a Manila, la capital de les Filipines, les autoritats espanyoles van trobar que la sodomia estava molt estesa al si de la comunitat de mercaders xinesos de la ciutat, i van condemnar dos d'aquests a la mort i la foguera, i a una dotzena més a ser assotats i a galeres; de res no aprofità als xinesos adduir que al seu propi país aquesta pràctica era vista amb ulls ben diferents. La notícia de les execucions va arribar fins a l'Imperi Xinés, on, comenta Crompton, “unes semblants mesures degueren considerar-se com un signe de la barbàrie dels occidentals”.

La confiança de les elits xineses en la superioritat de la seua pròpia cultura sobre la dels bàrbars d'Occident va protegir, doncs, durant un llarg temps els xinesos i les xineses que mantenien relacions de caràcter eròtic amb persones del seu mateix sexe. El problema era que aquesta confiança no sempre estava justificada, i certament en el terreny de la innovació tecnocientífica l'Imperi Xinés s’anava quedant més i més enrere en comparació d’Europa. Cosa que els dirigents de Pequín es van obstinar a no veure mentre això els va ser possible, fins que a la fi del segle XIX i principis del XX es va fer àmpliament evident la necessitat d'introduir profundes reformes modernitzadores en la societat i la cultura de la Xina. En aquell moment, l'antic sentiment de superioritat cultural respecte a Occident s'havia transformat ja en els reformistes xinesos, com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), en un sentiment d'inferioritat que els va portar a adoptar el paradigma suposadament científic d'Occident que en aquesta època havia reconvertit el pecat de la sodomia en la patologia de l'homosexualitat.

Per una d'aquelles paradoxes de la història, el triomf de l'homofòbia a la Xina, la institucionalització d’aquesta com a política d'Estat, no vindrà –almenys directament– de la mà dels missioners cristians que des de segles enrere s'afanyaven, sense gaire èxit, a cristianitzar aquella immensa població, ni tampoc de la de les potències imperialistes occidentals que pretenien repartir-se el país i les seues riqueses. Serà una altra doctrina també d'arrels occidentals, però atea i antiimperialista –el comunisme adaptat a les condicions de la realitat xinesa per Máo Zédōng– la que farà possible aquesta victòria tardana de l'obscurantisme medieval europeu sobre la tolerant tradició local: de Justinià sobre Jiǎnwén.

(Continuarà.)

Nemo