dimecres, 17 d’octubre de 2007

Gais i terratrémols

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 d'octubre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Quina és la causa dels terratrémols? La consulta d'una enciclopèdia ens revelarà que aquesta terra sòlida i freda sobre la qual vivim (i també la que conforma el fons de mars i oceans) no és en realitat sinó una escorça relativament fina que, a més, es troba esquarterada, fragmentada en plaques que suren sobre una mena d'oceà global de roca fluida. En efecte, a causa de les altíssimes temperatures que es donen a l'interior del nostre planeta, a més de 100 km de profunditat la roca es troba en un estat més o menys fluid, i és per això capaç de desplaçar-se, encara que només amb una lentitud extrema. Aquest lentíssim però incessant fluir de la roca de les profunditats terrestres es comunica a les plaques de l’escorça (anomenades plaques tectòniques), que van a la deriva i freguen les unes contra les altres, la qual cosa genera tensions a les zones de fricció. Aquestes tensions, al seu torn, provoquen l'acumulació en aquests punts d'energia potencial, la qual sovint tendeix a alliberar-se de manera brusca i sobtada, a través d'una sacsada més o menys intensa: aquesta sacsada és el que denominem terratrémol.

Heus ací, doncs, l'explicació que dóna al fenomen dels terratrémols el pensament científic contemporani. Des d'altres paradigmes de pensament, com ara el religiós, pot objectar-se, no obstant això, que la teoria de la tectònica de plaques i la ciència sismològica tan sols descriuen com arriben a produir-se els terratrémols, sense explicar-ne el perquè últim. I com és sabut, per a la tradició religiosa occidental el perquè últim de totes les coses està en aquella hipotètica causa no causada que s’anomena Déu. Ara bé, si Déu és, segons aquest mateix discurs de la fe, infinitament bondadós, com s'explica que provoque terratrémols que seguen les vides de desenes de milers, a vegades centenars de milers, de persones, i en deixen moltes més en la misèria més absoluta? Aquesta pregunta pot semblar desconcertant, però fa segles que alguna ment preclara hi va trobar resposta: la culpa és, senzillament, dels gais.

En efecte, se'ns diu, tanta abominació sent Déu cap a la forma en què els gais viuen el seu amor i la seua sexualitat que no vacil·la a enviar tota mena de catàstrofes, i entre aquestes els terratrémols, a aquelles ciutats i regions que, imprudentment, els acullen. Potser aquesta explicació resultarà poc satisfactòria per als qui s'adonen que un Déu capaç de sentir tant d'odi cap a les seues criatures, i de castigar-les de manera tan brutal i indiscriminada, no sembla precisament un model de bondat, de manera que en realitat no eixim de la contradicció a què ens referíem en el paràgraf anterior. En la pràctica, tanmateix, aquesta objecció no sembla haver tingut massa pes en la llarga tradició cristiana d'Occident. El fet que el vincle entre gais i terratrémols proporcionara, tant a les autoritats com als seus súbdits, el perfecte boc expiatori multiús va ser probablement el que va concedir a aquesta peculiar teoria l'èxit que la lògica més elemental li hauria denegat.

Perquè no es pot ignorar que la teoria segons la qual els homosexuals estem darrere dels terratrémols (i altres catàstrofes) ha conegut un èxit més que notable a l'Occident cristià; i no precisament un èxit de caràcter temporal i passatger, sinó molt persistent al llarg dels segles. Posem com a exemple tres casos de tres èpoques molt distants entre si. L'any 533 de la nostra era, el molt cristià emperador romà (de Constantinoble) Justinià I va legislar per a establir penes molt severes (concretament, la castració i la mort a la foguera) per a la sodomia; en el text d’aquesta llei tan humanitària se’n justifica la necessitat amb aquestes paraules: “ja que per crims com aquests patim terratrémols, grans fams i plagues” en haver “provocat la ira de Déu amb els nostres pecats”. Una mica més de mil anys més tard, i a l'altre extrem de la Mediterrània, trobem sovint, en el preàmbul de les acusacions que els fiscals de la Inquisició catòlica del Regne de València redactaven contra suposats sodomites, el mateix argument que al seu dia va usar Justinià: “sent el pecat de sodomia contra natura tan nefand i execrable que per aquest Nostre Senyor envia terratrémols, pestilències, fam i altres grans càstigs a les províncies i parts on es comet…” Sent això així, doncs no hi havia més remei –a pesar de la caritat cristiana que, sens dubte, caracteritzava els inquisidors– que castigar amb duresa una conducta tan temerària; una duresa que arribava, en molts casos, a l'execució i la crema a la foguera del sodomita.

Fins i tot en els nostres dies, quan els avanços científics dels últims segles han revolucionat la nostra percepció del món, la vella teoria de les conseqüències sismològiques de l'homosexualitat segueix plenament vigent en cercles potser minoritaris, però molt importants. L’any 1998 l'ajuntament d'Orlando (Florida, EUA) va prendre la decisió de col·locar la bandera de l'arc iris als fanals d'alguns carrers durant els Gay Days que se celebren anualment al parc d'atraccions Disney World, ubicat en aquest municipi. El teleevangelista Pat Robertson, un dels personatges més destacats i influents de la ultradreta cristiana que controla des de fa anys al Partit Republicà, va reaccionar a la notícia amb aquestes paraules: “Jo que vostés no faria ondejar aquestes banderes davant la cara de Déu. Una cosa com aquesta provocarà la destrucció de la nació. Provocarà atemptats terroristes, terratrémols, tornados i, possiblement, un meteorit.”

Curiosament, el 2005, quan es va preguntar al mateix Robertson, en una entrevista en la televisió, com era possible que Déu haguera permés l'any anterior que un tsunami matara centenars de milers de persones al sud d'Àsia, el telepredicador es va refugiar en l'explicació científica dels terratrémols: “Jo no crec”, va dir, “que Déu capgire les lleis de la natura. La raó que ocorreguera aquell tsunami va ser el desplaçament d'unes plaques tectòniques a l'oceà Índic.” Queda, així, meridianament clar que Déu no interfereix en els processos naturals… excepte, per descomptat, per a castigar aquelles ciutats que acullen persones homosexuals; especialment si, damunt, les ciutats en qüestió tenen el desvergonyiment de penjar als carrers, davant el mateix nas de la divinitat!, la bandera de l'arc iris. En un cas així, el Déu hiperhomòfob de Robertson (i de Justinià, i de la Inquisició) s’encén d’ira, s'oblida d'aquell respecte escrupolós per la tectònica de plaques que l’any 2004 li va impedir de salvar les vides de centenars de milers d’éssers humans, i descarrega tota la seua fúria per a donar el seu merescut a uns impius tan abominables.

El discurs de Robertson pot semblar contradictori i grotesc, i fins i tot pot provocar la nostra hilaritat, però potser se'ns gelarà el somriure als llavis si recordem que qui parla així exerceix una influència molt considerable, de manera directa o indirecta, sobre milions de ciutadans nord-americans, i sobre el mateix Govern de l'única hiperpotència que hi ha avui al nostre planeta. I és que, com ja va demostrar al seu dia l'innegable èxit de la propaganda nazi, el fet que una doctrina siga completament irracional no significa que no puga, fins i tot en una societat moderna, arrossegar les masses. Gràcies a gent com Robertson, milions de persones són arrossegades avui, en ple segle XXI, cap a l'odi als seus conciutadans homosexuals.

D'altra banda, no seria sobrer que ens preguntàrem si el discurs que utilitzen, per a justificar la seua homofòbia, altres individus i organismes religiosos o ultraconservadors més pròxims a nosaltres, i que a primera vista ens pot resultar menys xocant que el de Robertson, no és en el fons igual d'irracional i d'absurd, i de nociu, que aquest. Quan per exemple sentim dir, com s'ha repetit fins a la sacietat al nostre país, que reconéixer el dret de les parelles homosexuals a accedir al matrimoni suposa posar en circulació una “falsa moneda” que provocarà la devaluació de la “moneda bona”, és a dir, del matrimoni heterosexual, amb la qual cosa cada vegada es casaran menys heteros i desapareixerà “la família com Déu mana”, i amb aquesta se n'anirà en orris tota la civilització occidental… potser no ens trobem davant el mateix catastrofisme gratuït, davant la mateixa manca de base racional i davant el mateix virulent prejudici homofòbic que han inspirat, des de fa segles, l'esperpèntica teoria de les conseqüències sismològiques de l'homosexualitat?

Nemo

6 comentaris:

lobogrino ha dit...

Hola Nemo.
Et devia visita: però crec que dec com a centenars de visites...
La Vall dels Llops és massa lluny...
Amb calma et llegiré.
Avui només saludar-te. I si vols em continuaré passant per a qui.
Una abraçada.

Nemo ha dit...

Hola, Lobogrino: benvingut a aquest blog, i no cal que et diga que seràs molt ben rebut sempre que et vinga de gust fer-hi una visiteta. Una abraçada.

Fer ha dit...

Bona nit a tothom.

Nemo, jo també volia només saludar-te. Ja vaig llegir el teu article a Dosmanzanas i ja hi vaig deixar comentari.

Com pots veure, Lobo, jo també em passo per ací de tant en tant i intento deixar els meus comentaris en català (comentaris que en Nemo em corregeix amb tota la paciència del món).

Una abraçada a tots dos.

Nemo ha dit...

Doncs mira, Fer, aquesta vegada no tinc res a corregir-te... que ho fas molt bé, home. Una abraçada a tu també.

Poeta Enamorat ha dit...

Nemo, espero q postees pronto para leer tus nuevos pensamientos!

Un saludo.

Nemo ha dit...

Poeta enamorat, voy a colgar un nuevo texto dentro de un rato, y al menos durante las próximas semanas, espero colgar uno todos los martes. Gracias por dejar tu comentario y un saludo.