dilluns, 20 d’octubre del 2008

Retorn de l'URSS

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Fa tres anys vaig declarar la meua admiració, i el meu amor, per l'URSS. Allí s'intentava una experiència sense precedents que ens omplia el cor d'esperança i de la qual esperàvem un immens progrés, un impuls capaç d'arrossegar la humanitat sencera. Per assistir a aquest renaixement, sens dubte paga la pena viure, pensava jo, i donar la pròpia vida per contribuir-hi. En els nostres cors i en els nostres esperits lligàvem resoludament al gloriós destí de l'URSS l'esdevenidor mateix de la cultura; moltes vegades ho hem repetit. Voldríem poder dir-ho encara.” En aquestes línies inicials del seu llibre Retour de l'URSS, el gran escriptor francés André Gide ens permet aguaitar a l’interior del seu cor per contemplar-hi com la pletòrica primavera (perquè renouveau, la paraula que hem traduït per renaixement, significa també ‘rebrot' i, d'ací, ‘primavera') que Gide havia vist temps enrere en el comunisme soviètic s'havia transformat, en el moment d'escriure’l, en tardor desenganyada i melancòlica. “Voldríem poder dir-ho encara”, escriu Gide, i entre línies llegim: però ja no ho podem dir. Perquè hem estat allí, a la terra de promissió, i hem vist amb els nostres propis ulls el lleig rostre del totalitarisme: la seua estúpida i brutal autosuficiència, la seua mediocritat conformista i reaccionària, disfressada de messianisme emancipador.

“No seria millor reconéixer (…) que l'esperit revolucionari (i fins i tot simplement l'esperit crític) ja no hi té lloc, que ara és sobrer? El que es demana actualment és l'acceptació, el conformisme. El que es vol i exigeix és l'aprovació de tot allò que es fa a l'URSS: el que es pretén aconseguir és que aquesta aprovació no siga resignada, sinó sincera i fins i tot entusiasta. I el més sorprenent és que s'aconsegueix. D'altra banda, la menor protesta, la menor crítica pot ser objecte dels pitjors càstigs, i a més a més és immediatament sufocada. I dubte que en cap altre país dels nostres dies, ni tan sols en l'Alemanya de Hitler, l'esperit siga menys lliure, estiga més encorbat, més temorós (aterrit), més sotmés.” Aquestes paraules ens permeten calibrar la profunditat de la decepció d'André Gide davant de la realitat de l'URSS de Stalin. Una realitat que l'autor havia conegut de primera mà el 1936 en visitar aquell país acompanyat d'alguns amics, invitat per les autoritats soviètiques com a premi a les seues activitats en defensa de l'URSS a França.

Gide no sols era homosexual, sinó que havia escrit i publicat, entre el 1910 i el 1924, un llibre destinat a combatre els prejudicis homofòbics de la societat del seu temps, Corydon. No pareix, per això, massa aventurat suposar –i així ho fa Dominique Fernandez en Le Rapt de Ganymède– que en el seu desengany sobre la Unió Soviètica hagué d'influir el fet que el 1933 Stalin haguera promulgat un Codi penal que penalitzava de nou, i severament, l'homosexualitat, despenalitzada a Rússia el 1917 per Lenin en abolir tota la legislació de l'època tsarista. En Retour de l'URSS, Gide –conscient de les molt escasses simpaties que la causa homosexual despertava generalment en aquell moment– esmenta aquesta qüestió tan sols en una nota a peu de pàgina, en la que s'ocupa a més de “la recent llei contra l'avortament”. En ambdues disposicions legals veu l'escriptor un inquietant símptoma d'aburgesament de la societat soviètica, esgotat ja l'impuls revolucionari: “Amb la restauració de la família (com a 'cèl·lula social') i de l'herència, el gust pel lucre, per la possessió privada, tornen a ocupar un lloc preferent”, i fins i tot es comença a formar ja “una espècie d'aristocràcia” de nou encuny, la dels benpensants i els conformistes, denuncia Gide. Més endavant afirma que “aquesta restauració de la família, de la propietat privada, de l'herència troben una explicació vàlida” en la por a un atac des de l'exterior (des d'Alemanya, en concret), que fa que les autoritats consideren necessari “proporcionar al ciutadà soviètic el sentiment que té algun bé personal a defendre.” És, doncs, en nom de la defensa de la pàtria i de la família (del concepte tradicional heterosexista de família, és clar) que els drets i les vides de les persones homosexuals es veuen de nou trepitjats en la dècada del 1930 per un Estat soviètic que va recordant, cada vegada més, el mateix poder tsarista que havia reemplaçat.

La mort de Stalin el 1953 permetrà als seus successors dur a terme algunes reformes que atenuen la brutalitat del règim: Khrusxov, després de denunciar davant del món alguns dels horrors de l'estalinisme, desmantellarà els terribles camps de presoners del Gulag. També legalitzarà de nou l'avortament el 1955; no despenalitzarà, en canvi, l'homosexualitat, que continuarà sent castigada a la Unió Soviètica fins a l'enfonsament mateix d'aquesta, l’any 1991. Només el 1993 el president de la nova Rússia Borís Ieltsin, pressionat pel Consell d'Europa, posarà fi a la persecució legal de l’homosexualitat, sense cap debat públic. Encara avui no sabem el nombre dels condemnats per aquest concepte durant els anys de domini de Stalin (caldrà esperar, per a conéixer-lo, que es facen públics els arxius del KGB i altres); durant les dècades següents pareix que es va empresonar per aquest concepte uns 1.000 hòmens l'any, mentre que a les dones homosexuals se les sotmetia a tractaments psiquiàtrics obligatoris per a curar-les.

Avui dia en la societat russa segueix viu en gran part el llegat de l'estalinisme, continuació en tants aspectes del de la Rússia tsarista: aquesta Santa Mare Rússia que des de fa segles se sent i s'afirma davant del món com a hereva de l'Imperi Bizantí i campiona de l'ortodòxia cristiana. I una de les manifestacions de la vigència actual d'aquesta funesta herència del passat és, precisament, la difícil situació de la comunitat homosexual a l'immens país euroasiàtic. L'any 2002, Gennadi Raikov, líder d'un grup de d'ideologia conservadora i vinculat al Kremlin de Vladímir Putin (aquest últim exmembre, com és sabut, del Partit Comunista i de la policia secreta de la Unió Soviètica –el KGB–, i avui fervent nacionalista rus i devot cristià ortodox) va presentar davant del parlament un projecte de llei per a tornar a penalitzar l'homosexualitat masculina. L'esmentada proposta va rebre suports tant de les diverses cúpules religioses com de certs metges de mentalitat soviètica i d'altres forces socials conservadores. Encara que finalment no va reunir vots suficients per a ser aprovada, la iniciativa va marcar el començament d'una nova onada d'homofòbia explícita en la política i la societat russes que arriba fins al moment present: en aquest context cal emmarcar fets com l'exclusió dels homosexuals de les forces armades el 2003 o la reiterada prohibició oficial de la manifestació de l'Orgull LGTB a Moscou els anys 2006, 2007 i 2008, així com les brutals agressions que van patir, davant la passivitat policial, els qui hi van participar malgrat la prohibició.

Precisament l'Orgull LGTB de Moscou ha sigut blanc, en aquests darrers anys, dels atacs verbals més virulents per part tant dels màxims dirigents a Rússia de les tres grans religions monoteistes (cristians, musulmans i jueus) com de destacats representants dels principals partits russos: així, l'alcalde moscovita (del governamental partit Rússia Unida, nacionalista, conservador i populista), Iuri Lujkov, va assegurar que es tracta d'un acte “satànic”, mentre que el líder de la principal força opositora, el Partit Comunista de la Federació Russa (successor del Partit Comunista de la Unió Soviètica, encara que més estalinista que no ho va ser aquest després de Khrusxov), Guennadi Ziugànov, va declarar que li pareixia una idea “malsana”. De seguidors dels uns i els altres es va nodrir, segons que sembla, el molt variat grup dels qui van apallissar els participants en la marxa. I és que, com demostren la història i el present de Rússia, poques coses uneixen tant aquells qui, lligats a algun tipus de sistema dogmàtic, menyspreen les llibertats i els drets de les persones com el rebuig i l'odi cap als qui s'atrevisquen a dissentir d'un dogma que, pel que es veu, quasi mai falta en el credo dels primers, siga aquest el que siga: el dogma sacrosant de l'heterosexualitat obligatòria.

Nemo

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Sempre m'he preguntat quina és la legtimitat ideològica que poden donar els stalinistes a la homofòbia, suposadament son ateus i laics, no?

En tot cas cal felicitar a l'esquerra que va saber trencar a temps amb aquest llast de totalitarisme absurd i, a partir del Maig del 68 va reformular les seves propostes apropant-se als drets de totes els minories; mentre que la dreta, al contrari, no s'ha mogut ni un milímetre dels seus planetjaments.

mpons ha dit...

Enhorabona per l'article. Dóna una visió clara del problema rus. Llegiré articles successius teus amb interès.

Nemo ha dit...

Arqueòleg: això de per què els règims comunistes s'han caracteritzat per l'homofòbia, a pesar de ser suposadamente ateus, racionalistes i igualitaristes, també m'ho he preguntat jo, i he escrit això:

"Los judíos de Cuba"

(l'enllaç et portarà a dosmanzanas.com, però ja saps que la setmana que ve es podrà trobar la versió en català/valencià de l'article en aquest mateix blog).

Nemo ha dit...

Mpons: moltes gràcies per haver deixat el teu comentari i per haver-me fet descobrir així el teu blog, que realment sembla ben interessant. Salutacions cordials.