dimecres, 25 de juliol de 2007

Màrtirs valencians

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de juliol de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El 16 de no-vembre de 1625, a la plaça de la Seu de València (hui plaça de la Mare de Déu, el cor històric i simbòlic de la ciutat) el Sant Ofici de la Inquisició va oferir al nombrós públic que s'amuntonava al recinte un espectacle que els cronistes van qualificar de “cosa no vista en València ni oïda”: un acte de fe en què es va dictar sentència condemnatòria contra dotze reus, que a continuació haurien de ser lliurats al poder civil per a ser executats i cremats. El caràcter insòlit del cas es devia al fet que els dotze condemnats ho eren per un mateix crim, que apareixia escrit a les capes de color morat que els cobrien: “per sodomita”. No era la primera vegada –tampoc no va ser l'última– que la Inquisició emetia a València condemnes de mort per actes homosexuals; però mai abans, ni després, es va donar en aquesta ciutat a la plebs el pretesament exemplar espectacle de l'execució i crema de dotze “sodomites” en un mateix dia.

Aquest acte de fe va marcar el punt culminant de la persecució de l’anomenat “Sant Ofici” contra els homosexuals al Regne de València. Aquesta persecució s'havia iniciat un segle abans, el 1524, quan el papa Climent VII va col·locar els sodomites dels estats de la Corona d'Aragó sota la jurisdicció dels tribunals de la Inquisició; havia conegut un primer període d'especial agressivitat en els anys 1570-1590; i va ser particularment brutal entre el 1616 i el 1630. Després d'aquesta data ja no hi hauria més sentències de mort (sí que hi hagué, tanmateix, condemnes a galeres, treballs forçats, desterrament, assots…), però la persecució inquisitorial contra els homosexuals valencians va continuar durant els segles XVII i XVIII, fins a l'època mateixa de les revolucions liberals. Cal assenyalar que l'última execució per ordre de la Inquisició espanyola va tindre lloc precisament a València el 1826, i la víctima en va ser Gaietà Ripoll, un mestre d'escola acusat de ser deista: com Voltaire i Montesquieu, com Franklin i Washington, i com tants altres il·lustrats i liberals d'aquell temps.

La immensa majoria dels valencians de hui, gais i lesbianes inclosos, ignoren que a la seua ciutat ocorregueren, fa unes quantes generacions, aquestes coses. I no resulta fàcil culpar-los d’aquesta ignorància, quan és obvi que les mateixes autoritats de la ciutat i el país no han volgut mai recordar aquells fets, ni aquelles víctimes. Recentment llegíem la notícia que l'alcalde de Roma es disposava a dedicar una plaça a l'actor Paolo Seganti, assassinat fa dos anys en un atac homòfob; a l’indret en qüestió s'ha col·locat una placa en què pot llegir-se: “Piazza Paolo Seganti, vittima della violenza e dell'omofobia”. A la mateixa ciutat, a la cèntrica plaça Campo de' Fiori, s'erigeix un monument al filòsof Giordano Bruno, cremat allí mateix l'any 1600 per ordre de la Inquisició romana, i considerat habitualment com “el primer màrtir de la ciència moderna”. En aquesta banda de la Mediterrània, a València, si bé des de fa alguns anys una plaça perifèrica porta el nom de “mestre Ripoll” –encara que sense cap inscripció que indique a ciutadans i visitants qui va ser el titular de la plaça, i per què va morir–, res d'això no existeix ni és previst que existisca per a honrar la memòria dels homosexuals que van ser víctimes de la violència i l'homofòbia de la Inquisició, d'aquells “sodomites” que van ser martiritzats per haver seguit, enmig d'una societat dominada per fanàtics intolerants, el camí de la seua pròpia natura.

En canvi, pròximament –i gràcies a un acord amb el consistori de Rita Barberá, del PP– l'arquebisbe inaugurarà un nou i magnífic temple a la zona que alguns consideren com el nou centre de la València del segle XXI, vora la Ciutat de les Arts i de les Ciències, temple que estarà dedicat a la memòria dels “beats màrtirs valencians”, “víctimes de l'odi a la religió” durant la Guerra Civil. Res a objectar al fet que l'Església recorde i venere els seus màrtirs: totes les víctimes de l'odi dels altres mereixen el mateix respecte per part dels ciutadans amants de la convivència en pau i en llibertat. Sí: “totes” les víctimes. Per això mateix, no sembla ni just ni cívicament edificant que només les “víctimes de l'odi a la religió” siguen recordades, mentre que la memòria de les víctimes de l'odi sancionat per aquesta mateixa religió –en aquella guerra i en la dura repressió que la va seguir, i també durant els llargs segles en què el catolicisme va exercir un implacable domini sobre la societat valenciana– no dispose (excepte en el cas molt excepcional d'alguna celebritat local) no ja d’edificis, sinó ni tan sols de monuments, plaques o inscripcions que l'honoren.

No hauria d'haver-hi dues classes de víctimes de l'odi i la intolerància fanàtica: aquelles que es recorden amb respecte i veneració… i aquelles de la mort de les quals sembla que puga dir-se, com en els versos de Pablo Neruda, que va ser “com si no morira ningú, res,/com si foren pedres les que cauen/sobre la terra, o aigua sobre l'aigua”.

Nemo

10 comentaris:

Nate ha dit...

Muy buen artículo. Gracias. Saludos!

Nemo ha dit...

Gracias a ti, Nate. Me alegro de que te haya gustado. Un saludo.

Nate ha dit...

:)

Odysseus the Ithacan ha dit...

Nemo, y también tienes el pequeño Nemo :D

Nemo ha dit...

Sí, Odysseus, y por supuesto, también está el célebre capitán de "Veinte mil leguas de viaje submarino", que es un héroe romántico la mar de interesante: expulsado injustamente de la sociedad, se las ingenia de manera admirable para construirse su propio mundo al margen de ésta, y desde él lucha contra quienes lo marginaron y desterraron (aunque debo reconocer que a mí, de pequeño, entre las obras de Jules o Julio Verne, me gustó mucho más "De la Tierra a la Luna"). En cuanto a "Little Nemo", la verdad es que no he visto la película. No sé si me estaré perdiendo algo...

Nemo ha dit...

Sorry, Odysseus, me acabo de dar cuenta de que, al aludir al "pequeño Nemo" no debías de estar refiriéndote al pez de Finding Nemo, la película de dibujos animados de Pixar -como yo había creído inicialmente-, sino al héroe epónimo del gran clásico norteamericano de los orígenes del cómic, Little Nemo in Slumberland.

Fer ha dit...

Los dos (Odysseus y Nemo) lo sabéis de sobra, pero no me resisto a comentarlo. Nemo ("Nadie" en latín) lo cogió el personaje de Verne (cuya identidad oculta era la de un príncipe indio) como seudónimo en referencia al episodio de Ulises y el cíclope Polifemo, cuando aquél le dice a éste que se llama Nadie. En el texto original griego de la Odisea hay también un juego de palabras entre Odysseus (Ulises) y Oudeís ("Nadie").
Así que, Nemo y Odysseus, tenéis nicks que son, en cierta medida, sinónimos.
Nemo, discúlpame por meter esta digresión que nada tiene que ver con "Màrtirs Valencians".
Un saludo a los dos.

Nemo ha dit...

Moltes gràcies, amic Fer. No sé Odysseus, pero yo tengo que reconocer humildemente que desconocía mucho de lo que nos cuentas en tu fascinante explicación. Un bes ben fort, que te l'has guanyat :)

Carlos ha dit...

No voldria que la famosa dita de que qui oblida la història està condemnat a repetir-la es pogués fer realitat, però si pseudohistoriadors com Moa o Vidal triomfan en aquest pais, malhauradament, no dic que arribem a aquests brutals extrems inquisitorials, però tornarem a ser el blanc de les seves ires, per que hom creu tant aixó del lobby gai? Increible.

Carlos ha dit...

De fet, al període 1560-1640, dels 248 encausats per "sodomía y bestialismo" en varen executar 50 (entre ells els 12 desgraciats màrtirs citats), una xifre de les més altes a tot l'Estat en aquell període. Tan extesa estava la sodomia a Velència que hagueren d'exemplificar la seva persecució amb aquestes terribles morts? Sort de Na Rita que no ha viscut aquells temps, encara que tal vegada son pare l'hagués salvat de les flames, com a personatge influent que era!