dimarts, 13 de gener del 2009

El cas Mortara

(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de gener de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Quan Edgardo Mortara tenia sis anys, la policia es presentà una nit a cals seus pares, se n’emportà el xiquet i mai no l’hi va retornar. Què és el que incapacitava aquests pares, segons la llei vigent en aquell temps i aquell lloc, per a continuar criant el seu fill? Doncs, senzillament, que eren jueus. El lloc en qüestió era la ciutat de Bolonya, a Itàlia, i l'any, no tan remot com podria pensar-se, el 1858. Quant a la llei i la policia, eren les del cap suprem dels catòlics, el papa, atés que Bolonya formava part llavors dels Estats de l'Església. I en l'origen d'aquell segrest legal, que va causar un monumental escàndol al mig món, hi havia una xicota pobra i ignorant, de només 14 anys d'edat.

La xicota es deia Anna Morisi, era catòlica i estava al servei de la família Mortara. Encara que segles enrrere als Estats Pontificis s'havia prohibit que els jueus tingueren servents cristians, en la pràctica aquesta norma era sovint ignorada, ja que els criats d'aquesta religió tenien, per als jueus, l'avantatge de poder treballar el dissabte, cosa que a aquests últims els vedaven els seus costums i creences. Anna tenia, entre d’altres comeses, la de cuidar el petit Edgardo, un dels vuit fills dels Mortara. Un dia el xiquet es posà malalt, i pel cap de la jove criada van començar a passar les imatges atroces amb què la seua església li havia descrit el destí dels condemnats a l'infern: visions de cossos que cremaven –sentint tot el dolor de les flames però sense arribar a consumir-se mai– per tota l'eternitat, torturats a més de mil maneres per espantosos dimonis. Aquell horror era, pensà la xicota, el que esperava el xiquet jueu si moria com a conseqüència de la seua malaltia. Resolta a impedir-ho, en un moment en què es va quedar a soles amb l’infant li va tirar aigua al cap i va pronunciar les paraules “Jo et batege en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant”. Després va poder respirar alleujada: ho havia aconseguit, havia salvat Edgardo.

Quan la història va arribar a l'orella d'un capellà –perquè Anna no va poder callar una gesta semblant–, una maquinària implacable es va posar en marxa. I és que, per a l'Església Catòlica, aquell baptisme clandestí era perfectament vàlid. Com escriu Richard Dawkins (en The God Delusion): “Sorprenentment (…), l'Església Catòlica permetia, i continua permetent, a qualsevol batejar qualsevol altre. No cal que el qui batege siga sacerdot. No cal el consentiment del xiquet, ni el dels pares, ni el de ningú més. No cal firmar res. No fan falta testimonis oficials. L'única cosa que fa falta són unes gotes d'aigua, unes poques paraules, un xiquet indefens i una cuidadora supersticiosa i amb el cervell rentat per la catequesi.” En tot cas, la Inquisició romana i l'Estat Pontifici es van prendre de forma absolutament seriosa aquell baptisme que a nosaltres ens pot paréixer estrafolari, i van donar ordres immediatament a la seua policia de traure aquell xiquet cristià d'aquella casa de jueus, tal com manaven les lleis que havien fet els mateixos papes.

Els pares d'Edgardo no es van resignar a perdre per sempre més d'aquesta manera absurda un dels seus fills, i es van mobilitzar per recuperar-lo. Prompte el cas Mortara es va fer cèlebre no sols a Itàlia, sinó a Europa i fins i tot als Estats Units d'Amèrica: el New York Times s’hi va referir en els seus editorials en vint ocasions, per donar suport a la causa de la família bolonyesa. Amb el mateix objectiu es van organitzar actes de protesta en uns quants països, i hi hagué figures importants de la política i de la cultura que es van implicar en la lluita per retornar Edgardo als seus pares. Tanmateix, el papa Pius IX, monarca absolut dels Estats de l'Església, va menysprear tots aquests esforços: “No m'interessa allò que en pense el món”, va declarar a una delegació de jueus il·lustres amb els quals es va entrevistar el 1859. La premsa catòlica d'ambdós costats de l'Atlàntic no devia ser d'aquest mateix parer, ja que es va mobilitzar per defendre davant de l'opinió pública, sense cap reserva, la intransigència del Summe Pontífex en aquest cas: segons un periòdic catòlic nord-americà (citat per Dawkins), allò que realment estava en joc en aquest assumpte era “la llibertat d'un xiquet per a ser cristià i no ser obligat per la força a ser jueu… la protecció d'aquest xiquet pel Sant Pare, enmig del fanatisme feroç dels infidels i els intolerants, és l'espectacle moral més grandiós que ha vist el món en molt de temps”.

Aquest ús tan espectacularment retorçut del llenguatge, que es va anticipar de bastants dècades a l'argot totalitari que George Orwell imaginà en la seua novel·la 1984 (“La llibertat és esclavitud”…), pot veure's així mateix com un precedent d'un cert discurs que en els nostres dies emana de mitjans catòlics i cristians, i que també recorre a invocar la llibertat religiosa per a justificar que s'atropelle la llibertat d'aquells que tenen una visió del món que no coincideix amb els seus dogmes. O que anomena “protegir el matrimoni i la família” allò que en realitat és desprotegir socialment i legalment els matrimonis i les famílies que formen els ciutadans homosexuals, i sembrar la incomprensió i la desunió en moltes altres famílies que tenen gais o lesbianes entre els seus membres.

Que per a la cúpula de l'Església Catòlica la protecció de la família no era precisament allò primordial ho va deixar prou clar, en els temps d'Edgardo Mortara, el cardenal Giacomo Antonelli, secretari d'Estat de Pius IX; monsenyor Antonelli, en rebre una carta d'un membre jueu del Parlament britànic en què aquest li expressava la seua protesta pel segrest del xiquet de Bolonya, li va replicar això que segueix: “pot ser oportú recordar que, si la veu de la naturalesa és poderosa, encara més poderosos són els deures sagrats de la religió”. Entre aquests “deures sagrats” associats al dogma religiós es trobava sens dubte, i en un lloc ben destacat, el d'assegurar la preeminència social d'aquest mateix dogma, i per tant el poder de l'Església. I si per a això calia intervindre de manera severa i inflexible en la vida d'un xiquet i en les dels seus pares, germans, etc., no seria precisament l'Església la que flaquejara davant el manament de la divinitat: protegir el xiquet de la seua pròpia família jueva… separant-lo d'aquesta per sempre.

No pot estranyar gaire, al capdavall, que Pius IX, malgrat la seua judeofòbia palesa, fóra beatificat l'any 2000 per l'Església Catòlica. És a dir: per una organització que encara avui continua donant a paraules com protegir o llibertat un sentit que –tot i que potser s'assembla ben poc al que hi els atribuïm els altres– té bastant en comú amb el que hi donaven els apologistes d'aquell papa que va ordenar el segrest legal d'un xiquet de sis anys.

Nemo

dimecres, 7 de gener del 2009

Guetos (i 3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una mica més de mig segle després que l'emperador romanogermànic manara als jueus de Frankfurt traslladar-se a un nou carreró situat extramurs, el Senat de la República de Venècia va seguir els seus passos en ordenar, el 1516, que tots els jueus que estaven sota la seua autoritat havien de residir obligatòriament en una certa zona perifèrica de la ciutat de la llacuna. Aquesta àrea, envoltada de canals i unida a la ciutat per tres ponts que les autoritats venecianes feien tallar –amb la qual cosa tancaven els jueus dins del seu suburbi– a les nits i durant les festes cristianes, era coneguda com Geto o Gheto per haver-s’hi ubicat antigament una foneria (la paraula vèneta gèto designaria originàriament una colada de metall fos). Posteriorment, el vocable italià ghetto (adaptat al nostre idioma com a gueto) esdevindria un terme internacional, en designar jueries semblants a la veneciana ubicades en moltes altres ciutats d'Europa.

La República de Venècia era considerada en aquell temps en la Cristiandat com un model de bon govern, de manera que la seua decisió de guetitzar els jueus pogué influir perquè altres ciutats i territoris seguiren el seu exemple. Major influència hi va tindre encara, amb tot, la segregació en guetos de la població hebrea dels Estats de l'Església, ordenada pel papa Pau IV l’any 1555. Aquest papa, que en la seua època de cardenal havia sigut el creador i cap de la Inquisició romana, justificava el severíssim tracte a què sotmetia els jueus residents als territoris que es trobaven sota la seua sobirania temporal (inclosa la comunitat hebrea de Roma, que era més antiga que el mateix cristianisme) amb aquestes paraules: “Ja que és completament absurd i inapropiat que els jueus, que per la seua pròpia culpa estan condemnats a l'esclavitud eterna, puguen, amb l'excusa que la caritat cristiana els protegeix i els tolera viure entre cristians, mostrar tal ingratitud envers aquests que, a canvi de la misericòrdia que d’ells reben, els tornen injúries, i pretenen dominar-los en comptes de servir-los com és el seu deure…”

En aquestes primeres frases de la butla Cum nimis absurdum, Pau IV deixa ben clar que només està disposat a tolerar la presència de jueus als seus estats si la inferioritat respecte als cristians que l'Església catòlica atribueix als primers queda plenament manifesta en la realitat legal i social dels uns i els altres, en la seua vida quotidiana. Per al creador del gueto de Roma, segregar i inferioritzar són coses que van estretament unides, com evidencien també les mesures que prescriu el papa en la butla esmentada: a més de la guetització, s'imposa als jueus portar sempre com a distintiu un barret groc; se'ls prohibeix posseir béns immobles o comerciar amb cap altra cosa que draps vells i vestits usats; tampoc els metges jueus no podran tractar malalts cristians; a més, els jueus no podran tindre servents cristians ni permetre mai que els individus d'aquesta religió, per humil que siga el seu estatus, els donen tractament de senyor, etc. Els següents papes no sols mantindrien en vigor aquest sistema de segregació/inferiorització dels jueus, sinó que en promourien l’extensió a d’altres territoris d'Itàlia i del món catòlic (llevat, lògicament, d’aquells d’on la població hebrea ja havia sigut expulsada per complet, com s’esdevenia als estats hispànics des dels temps dels molt catòlics monarques Ferran i Isabel).

Va ser la Revolució Francesa la que, en estendre la seua influència per Europa, va posar fi per sempre més a la vella vergonya que per al nostre continent suposaven guetos com els de Frankfurt i Venècia, i va fer que es reconeguera als jueus d'aquests territoris la condició de ciutadans de ple dret, iguals a tots els altres. Aquesta influència va arribar també a la Itàlia central, on l’any 1798 l'exèrcit republicà francés, abolint el poder temporal dels papes, va proclamar la República Romana, va alçar un arbre de la llibertat en una plaça del gueto jueu de la ciutat del Tíber i va decretar per a tots els seus habitants, amb independència de la seua religió, la plena ciutadania i la igualtat de drets. No obstant això, la tornada el 1814 del papa com a monarca absolut dels Estats Pontificis, per decisió de les potències que havien derrotat Napoleó, va acabar amb aquestes conquistes i va suposar per als jueus d’aquells territoris el retorn al gueto i a la situació anterior al 1798.

Dècades després, el 1848, una nova onada revolucionària liberal sacseja Europa, i enmig d'aquesta el papa, Pius IX, decideix suavitzar la situació dels jueus dels seus Estats; no obstant això, només la nova abolició del poder temporal del papat al febrer del 1849, amb la proclamació d'una segona (i, per a la seua època, molt progressista) República Romana, posarà una altra vegada fi al gueto i restituirà als jueus la seua condició de ciutadans de ple dret. La història, no obstant això, es repetirà aquest mateix any, ara amb les tropes franceses en un paper oposat al del 1789: el nou president de França, Lluís Napoleó Bonaparte (nebot de Napoleó I, i futur emperador Napoleó III), cedint a les pressions dels catòlics ultramuntans francesos, el suport de les quals necessita per a mantindre's en el poder, envia els seus exèrcits contra la petita República Romana, la suprimeix per la força i restaura Pius IX al tron dels Estats de l'Església. El papa es mostra llavors molt més conservador que abans de la revolució, i és especialment dur amb la minoria jueva (els membres de la qual ell considera agitadors republicans): una vegada més n’ordena la guetització i la inferiorització legal i social; dècades després arribaria a dir públicament, en referència als jueus, que “hi ha massa gossos d'aquests a Roma en el nostre temps, i els sentim gemegar pels carrers i ens molesten pertot arreu”... una frase que no semblaria fora de lloc en el text de Cum nimis absurdum.

La caiguda de l'Imperi francés de Lluís Napoleó Bonaparte el 1870 possibilitarà que aquest mateix any el poder temporal dels papes siga abolit definitivament, i Roma incorporada, com a capital, al Regne d'Itàlia. El nou estat italià, de caire liberal, posa fi de seguida al gueto romà, llavors ja un anacronisme que avergonyeix i escandalitza Occident; de nou els jueus recuperen els seus plens drets civils. Pius IX es declara llavors “presoner al Vaticà”, per més que el nou estat no limite ni impedisca els seus moviments; el 1864, aquest mateix papa havia condemnat solemnement (en el Syllabus errorum), junt amb altres “errors” moderns, la idea que “El Pontífex Romà pot i ha de reconciliar-se i transigir amb el progrés, amb el liberalisme i amb la civilització moderna”.

Quan els actuals ciutadans d'Occident troben alguna de les mostres d'homofòbia que prodiga la jerarquia catòlica (encapçalada avui, com en els temps de Pau IV, per un excap del Sant Ofici, o de la seua entitat successora), sovint expressen sorpresa o incredulitat davant d'aquesta actitud, que recentment ha portat al Vaticà fins i tot a liderar l'oposició a una proposta europea en l'ONU de declaració favorable a la despenalització de l'homosexualitat arreu del món, amb el deplorable argument que resultava inacceptable que aquesta afirmara “el principi de no-discriminació que exigeix que els drets humans s'apliquen de la mateixa manera a tots els éssers humans, independentment de la seua orientació sexual o de la seua identitat de gènere”. La història ens fa veure, amb tot, que aquesta actitud de la Santa Seu i els seus subordinats és en realitat menys sorprenent del que podria paréixer, i en qualsevol cas no respon simplement, com tampoc no ho feia la manifesta judeofòbia del passat, a l'obsessió personal d'un o d’uns pocs mandataris. En la tradició catòlica, la segregació i la inferiorització d'aquelles minories que no accepten sotmetre's als dogmes de la Santa Mare Església (o siga, a la forma en què aquesta interpreta els textos que proclama com a sagrats) és, com hem vist en el cas del tracte reservat durant segles als jueus, una política deliberada, consistent i mantinguda –fins i tot contra vent i marea– mentre els seus dirigents han tingut la possibilitat de fer-ho, és a dir, mentre la resta de la societat els ho ha permés. Amb aquesta política es pretén assegurar la preeminència dels dogmes catòlics (avui particularment en el terreny de la moral sexual i familiar) i el poder i la influència socials de l'Església (o allò que encara en queda). Davant d'això, no serveix de res refugiar-se en el vell tòpic que “els temps canvien” si oblidem que, en realitat, som les persones, amb les nostres micro o macrolluites, les que fem possibles aquells canvis que anhelem.

Nemo