divendres, 28 de desembre del 2007

Torna l'acte de fe… per Nadal

(Publicat en dosmanzanas.com el 26 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, ha convocat els catòlics de tot Espanya a un acte “per la família cristiana” que tindrà lloc el 30 de desembre pròxim. La notícia que en plenes festes nadalenques –celebració d'arrels cristianes i marcat caràcter familiar– un nombre considerable de catòlics es concentrarà a Madrid per cantar nadales i escoltar discursos previsibles (entre ells, el que el mateix Benet XVI els dirigirà en directe des de Roma) sobre “la família cristiana” no sembla que tinga, a primera vista, gaire de particular, i en la majoria de la població probablement suscitarà bé indiferència, bé simpatia, bé una barreja variable d'ambdues. Una altra cosa seria si, per exemple, el convocant de l'acte en qüestió fóra un imam en comptes d'un arquebisbe, el seu lema fóra “per la família islàmica” i la connexió en directe haguera d'establir-se amb La Meca o Teheran en lloc del Vaticà: en aquest cas, pareix probable que l'afinitat o el badall es veren substituïts, en molts ciutadans, per la inquietud; especialment si en els dies previs a l'acte, els promotors d’aquest es dedicaren a escalfar l'ambient declarant o suggerint a través dels mitjans que calia modificar les lleis espanyoles per tal que s'adequaren millor als preceptes de la xaria o llei musulmana… Però bé, atés que no és així i que en realitat es tracta d'un acte “per la família cristiana”, no pot haver-hi cap motiu per a la inquietud, veritat?

És clar que, si tenim en compte que la concentració es fa –segons que informa ABC– “en defensa del model cristià de família i de matrimoni”, i que les entitats i associacions catòliques que estan impulsant-la no s’estan gaire de deixar ben clar el caràcter excloent que per a ells té l’esmentat model, potser resultarà que, al capdavall, sí que hi ha raons per a preocupar-se. Fins i tot el president del Foro Español de la Familia, Benigno Blanco, ha arribat a declarar recentment, mentre promocionava l'acte del 30-D en la ràdio de la Conferència Episcopal, que el matrimoni es “va suprimir” a Espanya durant la present legislatura, en reconéixer l'Estat el dret de les parelles homosexuals a accedir-hi. Aquest argument respon evidentment al mateix tipus de lògica que serviria per a afirmar, per exemple, que el mer fet que negres o jueus puguen ser ciutadans espanyols anul·la i destrueix la ciutadania dels espanyols blancs i aris; així doncs, és obvi que el Sr. Blanco mereix, i hauria d'obtindre, la mateixa resposta indignada per part de la societat que rebria qui sostinguera una estupidesa com aquesta.

No menys aclaridora resulta la campanya que ha posat en marxa aquests dies l'associació Hazte Oír, adscrita al susdit Foro Español de la Familia, amb l'objectiu de pressionar el PP –o més aviat, de proporcionar-li un pretext– perquè aquest, posat cas que torne al govern d'ací a uns mesos, “recupere el matrimoni a Espanya” derogant la llei que, segons ells, “destrueix” aquesta institució (és a dir, la que hi dóna accés a les parelles homosexuals). Si aquests autoproclamats salvadors del matrimoni arribaren a aconseguir el que pretenen –i tem molt que això no és de cap manera impossible–, Espanya esdevindria el primer país d'Occident que experimentara una involució semblant en el nostre temps, en abolir, en pro de la xaria catòlica, una de les legislacions més avançades del món quant al reconeixement dels drets de la minoria LGTB.

Diguem-ho clar: la veritat és que la concentració del 30-D no es convoca per a ‘defensar' un model de família que en realitat no necessita que ningú isca a defensar-lo, ja que qui ho desitge gaudeix de plena llibertat per a adherir-s’hi, sense que això puga suposar-li ni tan sols la més mínima inconveniència –i sí, molt probablement, avantatges apreciables–. No: l'acte en qüestió es convoca per a intentar imposar aquest model de família a tota la població com l'únic vàlid i possible, l'únic digne de reconeixement i respecte per part de la societat i l'Estat. En aquest sentit, l'acte del 30 de desembre pròxim es revela com un esdeveniment fermament arrelat en la tradició, tan hispànica i catòlica, de l'acte (o auto) de fe.

Al cap i a la fi, tant en els vells actes de fe com en aquesta versió adaptada a l'estil del segle XXI, del que es tracta és d'exaltar la fe catòlica… a costa d'humiliar i esclafar els qui gosen tindre una altra manera de veure les coses o de viure la vida. A l’igual dels actes antics, el del 30-D es caracteritzarà per la presència –real o virtual– d'importants autoritats eclesiàstiques, per l'assistència massiva de públic devot, per un ambient festiu i per una posada en escena espectacular. És clar que no es llegiran, en aquest acte de fe modern, sentències a la foguera per a aquells que la ràdio episcopal assenyala hui sense gens de rubor com “els roïns”; coses de les mudances que han portat els temps, sense que la Santa Mare Església haja sigut capaç, a pesar dels seus considerables esforços, d'impedir-ho. Però el que sí que hi haurà en l'acte del 30-D seran versions actualitzades dels tradicionals sambenitos i capirotes per a humiliar els infidels, que en aquest segle pareix que som principalment els gais i les lesbianes; ja en una altra concentració semblant, la que es va celebrar el 18 de juny del 2005 sota el lema “La familia sí importa”, els capirotes i els sambenitos van prendre la forma de pancartes, samarretes i consignes corejades per la multitud, en les quals per exemple s'equiparava el matrimoni entre persones homosexuals a la zoofília o es comminava els “sarasas”, “invertits” i “maricons” a tornar a l'armari i tancar la porta per sempre.

Se seguisca o no en aquesta ocasió el lamentable precedent del 18-J, del que no crec que ens escapem en cap cas (perquè el mateix Rouco Varela, promotor principal de l'esdeveniment del 30-D, ho ha repetit aquests dies en la COPE) és d'haver de sentir una vegada més que les famílies que formem els ciutadans homosexuals no són vertaderes famílies, ni els nostres matrimonis són verdaders matrimonis, ni el nostre amor és autèntic amor; o que infligim, pel mer fet de voler que se'ns respecte com a qualsevol altre ciutadà, un dany gravíssim a la família i el matrimoni de veritat, i a través d'aquests, a la societat en conjunt. Després de posar així en evidència la seua caritat cristiana, supose que els congregats resaran perquè es pose fi d'una vegada a tanta desviació i tant d’esgarriament, i perquè Espanya torne prompte a la cleda d'on mai no hauria d'haver eixit. Perquè aquest és, en última instància, l'objectiu de tota la maniobra: fer-nos tornar a tots, homos o heteros, a la cleda. La qual, com tothom sap, és el lloc on els pastors tanquen les ovelles… pel seu bé, naturalment.

Nemo

dimarts, 25 de desembre del 2007

Sí, sóc gai

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un jove acaba d'arreglar-se, després de prendre una dutxa, al bany de sa casa mentre escolta música. En apagar-la, li arriben les paraules de la conversa que mantenen els seus pares en una habitació pròxima: “El meu fill no és un gai”, diu la mare, “ja n’estic farta, d'eixa moda de veure gais pertot arreu”. El jove se'n va llavors a la cuina, agafa un bloquet de paper per a notes i, abans d'eixir de casa, en deixa una apegada a la porta de la nevera: “Sí, sóc gai.”

L'escena, que pertany al capítol pilot de Lo que surja, és de les més comentades en els mitjans de les dues temporades que han eixit fins ara d’aquesta sèrie d'Internet (editada a més fa poc en DVD). I és també, al meu parer, l'escena més emblemàtica, la que millor representa aquesta iniciativa d'un grup de jóvens amics gais valencians, que han aconseguit col·locar en les pantalles d'ordinador de mig món una nota per recordar que “sí, som gais”. Que els homosexuals existim i –com aproximadament vol dir el títol d'una altra famosa sèrie homo, la nord-americana Queer as Folk– som tan normals, o tan estranys, com qualsevol.

El 1976, un altre jove valencià, de 17 anys i classe treballadora, va decidir també que havia arribat el moment de ser clar amb sa mare –son pare havia mort feia temps– i declarar-li la seua homosexualitat. La dona, incapaç de digerir una cosa com aquella, per a la qual ningú no l'havia preparada, anà a demanar consell a altres persones; en arribar la cosa a oïda d'una monja, aquesta va decidir delatar el xic a les autoritats. Ací va començar, per al jove Antoni Ruiz, un veritable malson. Encara que Franco feia mesos que estava sota terra i en la societat començava a bullir l'anhel de llibertat, l’any 1976 continuaven encara íntegrament vigents i operatius tant les lleis com l'aparell repressiu del franquisme. A les sis del matí la policia secreta va trucar a la porta de la casa que Antoni compartia amb sa mare, i s’endugué pres el xicot. Després de tres dies d'interrogatoris perquè delatara altres maricons, acompanyats de pallisses i fins i tot d'abusos sexuals, el van tancar durant un mes a la presó model de València i a la madrilenya de Carabanchel, i després durant dos mesos en una presó especial per a homosexuals passius de Badajoz (a Huelva n’hi havia una altra per a homosexuals actius). Complida la condemna, encara va haver de passar un any de desterrament lluny de València, i en intentar tornar a la seua vida anterior, es va trobar que en la seua antiga faena li tancaven la porta; tampoc no podia tornar a viure amb sa mare, ja que la creia culpable d'haver-lo delatat. Als 18 anys, la seua vida estava feta miquetes: la seua única culpa, ser homosexual i haver-se pensat que podia contar-ho, almenys, a la seua pròpia mare.

Els qui vam créixer uns anys després no vam haver d'enfrontar-nos ja a l'amenaça de les lleis antihomosexuals de la dictadura, abolides el 1979, però sí que vam ser plenament conscients del rebuig absolut que tot el que tinguera relació amb l'homosexualitat continuava suscitant en la nostra societat, en el nostre entorn. Ja en democràcia, els gais només apareixíem en els mitjans de comunicació i en la cultura popular com a subjectes estereotipats, objecte de ridícul i d'estigmatització; les lesbianes normalment ni tan sols no hi apareixien. Per a un adolescent homosexual, era extremadament difícil trobar algun referent gai o lèsbic amb el que identificar-se, de manera que el més habitual era que se sentira aïllat, sol i únic al món, que es preguntara per què li havia de passar allò just a ell o ella; no era infreqüent, fins i tot, que fera tot el que poguera per no acceptar-se, per ocultar o disfressar la veritat sobre la seua sexualitat fins i tot davant de si mateix. Encara que la presó era ja només virtual, sovint les reixes aconseguien ficar-se al cap dels jóvens homosexuals, que es convertien així, durant anys, en els seus propis carcellers.

Encara que les coses han anat canviant amb el temps –i l'existència i l'èxit d'una iniciativa com Lo que surja en són un testimoni ben interessant–, seria un error absurd confondre la situació actual amb la normalitat. És cert que hui hi ha, en la nostra societat, alguns referents homosexuals coneguts i reconeguts; però la concentració d’aquests en el món de la cultura i l'espectacle, refugi tradicional de gais i lesbianes, i l’escassetat que se’n percep en altres terrenys ens fan veure com de lluny estem encara d'aconseguir la vertadera normalitat, que necessàriament hauria de passar pel final, en tots els àmbits socials, del domini de l'homofòbia i l'heterosexisme. Per als adolescents de hui dia, continua resultant molt dur descobrir-se diferents no sols dels altres, sinó d’allò que tot el món –ells inclosos– espera o esperava d'ells; encara hui continuen fent falta grans dosis de valor i enteresa per a dir-se per primera vegada a u mateix –i no diguem als altres– “sí, sóc gai” o “sí, sóc lesbiana”.

Nemo

dimecres, 19 de desembre del 2007

Lloc de la memòria

(Publicat en dosmanzanas.com el 12 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un restaurant xinés anomenat L'ànec de Pequín, i damunt huit pisos d’habitatges de classe mitjana i aspecte exterior mediocre: seria difícil imaginar un racó urbà més vulgar i anodí que aquest. I tanmateix, si la guia que el viatger sosté a les mans no l’enganya, aquest és el lloc: va ser en aquest punt del centre de Berlín on Adolf Hitler es va fer construir, a mitjan dècada dels 30 del segle passat, el seu palau, la seua Cancelleria, l'expressió arquitectònica del seu poder i del seu deliri. Ací mateix, un ampli pati amb columnes i grans estàtues de jóvens hòmens nus –personificació de l'Exèrcit i del Partit–, una enorme Sala dels Mosaics i una Galeria de Marbre la longitud de la qual duplicava a la de la Gran Galeria de Versalles conduïen el visitant al gegantí (400 m2, 10 m d'altura) i luxós despatx del Führer. Per davall d'aquestes impressionants sales i corredors discorrien els túnels de l'estret búnquer on Hitler havia de passar, acompanyat de part de la seua cort, els mesos finals de la Segona Guerra Mundial; va ser en un dels humits caus d’aquest búnquer on, després de fracassar en l'intent d’emportar-se amb ell el que quedava d'Alemanya i de la part d'Europa que encara controlava, el dictador finalment es va engegar un tret, amb les tropes soviètiques ja a escassos metres d'allí. De tot aquell complex, centre simbòlic del Reich que havia de durar mil anys, no queda avui pràcticament res: l'única cosa que s'ofereix a la contemplació del públic actual és el marbre que, procedent de les ruïnes de la Cancelleria, recobreix des de finals dels anys 40 l'interior de la veïna estació de metre de Mohrenstraße, i el color roig fosc del qual fa que les parets semblen permanentment tacades de sang coagulada.

A només unes desenes de metres d'aquest lloc el viatger es troba, de sobte, davant de la visió d'un extens descampat cobert per centenars i centenars de làpides o lloses grises, uniformes quant a l’aspecte general però no quant a l’alçada. Si des de fora allò li evoca un immens cementeri, una mar de tombes que s'alça i cau suaument com travessada per un onatge petrificat, en penetrar-hi pot veure que aquelles esteles de formigó fosc no porten inscrit cap nom: són anònimes. En algunes zones, a més, arriben a ser molt altes; llavors li pareix caminar pels carrerons d'un laberint paradoxal, que malgrat l'absència de murs perimetrals i de l'absoluta regularitat del traçat no deixa de provocar-li una vaga sensació de desconcert, de desfici i d'angoixa. Aquest lloc estrany és el destinat a recordar les víctimes d'un crim tan atroç i desmesurat com absurd: l'extermini dels jueus d'Europa a les mans d'un Estat altament sofisticat, modern i civilitzat.

A l'altre costat del carrer (l'Ebertstraße) que des d'ací condueix a la pròxima Porta de Brandenburg, i al llarg del qual es va alçar durant dècades el mur, tristament cèlebre, que partia per la meitat no sols la ciutat, sinó també Europa i el món, hi ha el gran parc del centre de Berlín, el Tiergarten. A la banda d’aquest que es troba més pròxima al Memorial als Jueus Assassinats d'Europa podrà visitar-se prompte, entre els arbres d'aquest veritable bosc urbà, el Memorial als Homosexuals Perseguits sota el Nacionalsocialisme. El projecte d'aquest monument (que la Federació de Gais i Lesbianes d'Alemanya denomina Gedenkort, literalment “lloc de la memòria”) el presenta com una estela semblant a les del Memorial als Jueus, de formigó gris com aquestes, encara que amb una xicoteta obertura quadrangular en un cantó, a través de la qual qui s'acoste podrà contemplar una breu filmació, en blanc i negre, que serà projectada una vegada i una altra a l’interior del monument. Al principi, aquesta havia de mostrar dos xics besant-se interminablement a la boca (en l'entrada que hi ha baix d'aquesta, "Holocaust/s (i 4)", en podeu veure un fotograma); tanmateix, les mateixes persones i associacions que havien fet campanya a favor de la construcció del Memorial es van mostrar insatisfetes amb aquest aspecte concret del projecte triat. Argüien que, si aquest no es reformava, les lesbianes se’n sentirien excloses, la qual cosa aniria en contra de la mateixa raó de ser del monument.

En defensa del manteniment sense cap canvi del projecte original s'adduí llavors que les lesbianes no havien patit la persecució nazi de la mateixa manera que els hòmens gais, ja que –al contrari que en el cas d'aquests– no hi havia hagut durant el Tercer Reich lleis que penalitzaren específicament el sexe entre dones, ni s'havia arrestat i tancat les dones lesbianes pel sol fet de ser-ho. Els nazis, en obrar així, es van limitar a continuar la tradició prussiana, recollida després en la versió original (del 1871) del paràgraf 175 del Codi penal alemany, de no penalitzar més que l'homosexualitat masculina. Això pot sorprendre'ns, però hem de tindre en compte que per a la mentalitat masclista i patriarcal –característica tant de les societats tradicionals de l'Occident cristià com del règim nazi– la voluntat, i per tant les inclinacions, de l’anomenat sexe feble simplement no comptaven: les dones eren vistes com a mers objectes al servei de la voluntat i el desig masculins. Del que calia assegurar-se, per tant, era que aquests últims no es torceren: com que les dones tenien molt poques possibilitats d'escapar del paper que els adjudicava el sistema, n’hi havia prou de tindre la certesa que els hòmens complien el seu, orientant la seua fogositat sexual cap a la mena de relacions que eren susceptibles de donar lloc a la reproducció de l'espècie i la perpetuació de la sang: és a dir, de les famílies, dels llinatges, de la raça...

L'altra part va argumentar, no obstant això, que els nazis sí que havien tancat, prohibit i destruït els llocs de trobada, les associacions i les publicacions de caràcter lèsbic, i amb això havien reduït les dones homosexuals a la invisibilitat, l'aïllament i la impotència. No pareixia acceptable, per tant, que en el mateix Memorial als Homosexuals Perseguits sota el Nacionalsocialisme es reproduïra aquesta mateixa invisibilitat que els nazis havien imposat a les dones lesbianes. Especialment quan, segons el mandat del Bundestag del 2003, aquest monument, a més d'honrar a les víctimes perseguides i assassinades i de mantindre viu el record de la injustícia que es va cometre amb elles, havia de servir també com una advertència permanent per al futur: com una exhortació contra la intolerància, l'hostilitat i l'exclusió de què han sigut i són objecte els gais i les lesbianes arreu del planeta. Per tot això, podem celebrar que l’estiu passat s'aconseguira finalment un acord perquè en el Memorial s'alternaren, cada dos anys, les imatges d'hòmens i dones homosexuals. D'aquesta manera el monument de Berlín serà, quan s'inaugure, un lloc no sols per a la memòria, sinó també per a la visibilitat, la llibertat i la igualtat que encara hem d'esforçar-nos a continuar construint en les nostres societats.


Nemo

dimarts, 11 de desembre del 2007

Holocaust/s (i 4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 5 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Calgué esperar quasi 60 anys, després de la derrota i l'apoca-líptic final del Tercer Reich, perquè el 2002 el parlament alemany es decidira per fi a fer justícia democràtica a les víctimes homosexuals de la Justícia nacionalsocialista, oferint-los com a reparació moral l'anul·lació de les condemnes per impudícia entre hòmens corresponents al període nazi. No es va fer el mateix, però, amb les condemnes imposades després del 1945 en aplicació de la mateixa norma (és a dir, la versió revisada del tristament famós paràgraf 175 del Codi penal) que deu anys abans havia promulgat el règim de Hitler, i que va continuar en vigor a la República Federal Alemanya, sense patir ni el més mínim canvi, fins al 1969. Per aquest motiu, les organitzacions LGTB d'Alemanya, fins i tot reconeixent l'important avanç que suposava allò aprovat el 2002, van criticar durament –i amb raó– el caràcter incomplet d’aquest acord. Ara, cal dir també que dos anys abans el parlament alemany havia almenys demanat perdó “pel dany infligit als ciutadans homosexuals fins al 1969 en la seua dignitat humana i la seua qualitat de vida”... Bé, això és millor que no res, es pot pensar; i cal recordar que no res era, al cap i a la fi, tot el reconeixement públic que les víctimes homosexuals del nazisme i les seues lleis havien estat rebent durant dècades.

El Parlament Europeu, d’altra banda, va aprovar fa prop de tres anys una resolució que incloïa el paràgraf següent: “el 27 de gener del 2005, el seixanté aniversari de l'alliberament del camp d'extermini de l'Alemanya nazi d’Auschwitz-Birkenau, on van ser assassinats un milió i mig en total de jueus, persones d'ètnia romaní, polonesos, russos i presoners d'altres nacionalitats, i homosexuals, constitueix no sols una gran ocasió perquè els ciutadans europeus recorden i condemnen l'enorme horror i la tragèdia de l'Holocaust, sinó també per a fer front al preocupant augment de l'antisemitisme, especialment els incidents antisemites a Europa, i per a aprendre una vegada més la lliçó més general dels perills que deriven de la persecució de les persones per motius de raça, origen ètnic, religió, categoria social, conviccions polítiques o orientació sexual”.

Després d'un silenci tan llarg com ignominiós per part de les democràcies d'Occident, aquest reconeixement pel Parlament Europeu que també els homosexuals van ser, pel sol fet de ser-ho, víctimes de l'odi i la persecució oficials durant el nazisme és sens dubte important; no és, amb tot, suficient. I per què no ho és? Doncs perquè en la mateixa resolució del 2005, l'europarlament expressa de manera explícita la seua preocupació per la pervivència, i fins i tot l'augment, de l'odi racial i religiós, l'antisemitisme i la xenofòbia a Europa, i insta les institucions de la UE i els governs i partits dels estats membres d’aquesta a condemnar les doctrines esmentades; però no es refereix en cap moment a la pervivència i l'augment al nostre continent de l'homofòbia, ni demana que aquesta siga condemnada. De fet, la paraula homofòbia ni tan sols no apareix en la resolució. Aquest oblit de l'homofòbia és particularment difícil de justificar davant del fet evident que, mentre que el discurs obertament racista o antisemita ha anat perdent, del final de la Segona Guerra Mundial ençà, l'elevada acceptació de què gaudia anteriorment en les societats occidentals, i avui hi té un caràcter relativament marginal, el discurs que inferioritza els homosexuals i propugna que siguen discriminats (això és, el discurs homofòbic) continua disposant en els nostres dies, ben al contrari, de suports socials molt influents i poderosos: en les principals esglésies cristianes i en altres religions, i també en els partits, els mitjans de comunicació i les diverses organitzacions que mostren afinitat amb la visió del món d’aquestes.

És vertaderament desolador pensar que va caldre l'experiència de l'horror nazi i de l'Holocaust perquè unes doctrines basades tan sols en l'odi i els prejudicis cap a determinats grups d’éssers humans, i mancades de tot fonament racional, quedaren per fi desacreditades a Occident; hem d'alegrar-nos, tanmateix, d'aquest descrèdit actual, tan merescut, del racisme i l'antisemitisme, i lluitar perquè ningú no aconseguisca posar-los de nou una màscara de falsa respectabilitat. Però d'altra banda, em sembla que resulta raonable deduir, del que acabem d’esmentar, que hi ha relació entre l'ocultació durant dècades de la brutal persecució de les persones homosexuals pel règim nazi i el fet que les posicions homofòbiques, a diferència d'aquelles altres doctrines d'odi, continuen sent considerades avui en la nostra societat com respectables, acceptables i defensables i tot. És sabut que aprendre les lliçons de la història és fonamental per a no haver de repetir-la: així, doncs, Europa i el món occidental han d'obrir-se avui a una reflexió sobre el passat que abrace des de les persecucions contra els homosexuals de centúries remotes fins a les del darrer segle, i que no ignore tampoc l'homofòbia que ha caracteritzat el passat recent de les nostres democràcies.

En les nostres societats del segle XXI, la minoria LGTB es fa més i més visible, i no hi ha dubte que amb això guanya àmpliament en llibertat i en dignitat. Ara bé, el fet de ser més visibles, de donar per fi la cara, també ens exposa més als atacs dels homòfobs. I és que la llibertat i la dignitat tenen un preu, que és el d'haver d'estar sempre vigilants per a defensar-les. Per aquesta raó, l'existència en les nostres societats d'importants sectors encabotats a promoure el rebuig social i la discriminació cap a gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals hauria de constituir un motiu ben seriós d'inquietud i de preocupació. No sols per al col·lectiu LGTB; per a totes aquelles persones que no estiguen disposades a permetre que els malsons del nostre passat esdevinguen demà l'argument, també, del nostre futur.

Nemo

dimecres, 5 de desembre del 2007

Holocaust/s (3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 28 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La Nollendorfplatz de Berlín és el centre de la zona gai i lèsbica més important de la capital alemanya, i la més tradicional també, puix que a principis del segle passat ja s’hi concentraven els llocs de trobada per a homosexuals. Des de l’any 1989 es pot veure en aquesta plaça, sobre el mur exterior de l'estació de metro, un modest memorial: a l'interior d'un triangle de pedra rosada llegim la inscripció “A les víctimes homosexuals del nacionalsocialisme”; i damunt d'aquesta frase, en grans majúscules, només dues paraules: “Totgeschlagen-Totgeschwiegen”. Això és: assassinats i silenciats. Assassinats pels nazis, silenciats després per la societat que van construir els qui els van derrotar. Dues vegades morts, per tant.

En l'Europa de l'última postguerra, a mesura que s'anava prenent consciència de les dimensions i l'horror dels crims nazis, les víctimes de tanta barbàrie rebien un reconeixement més i més gran per part de la societat. No totes, però: aquells hòmens que el règim de Hitler havia arrestat a causa de la seua homosexualitat i enviat a uns camps de concentració on a la majoria els esperava la mort van ser privats, en acabar la guerra, de tot reconeixement com a víctimes del nazisme. Atés que les potències aliades vencedores i les noves autoritats alemanyes havien tornat a tancar (en presons ordinàries, aquesta vegada) els supervivents d’aquest col·lectiu i mantingut plenament en vigor (fins al 1969) la norma promulgada pel Tercer Reich per a la persecució dels homosexuals, admetre que aquestes persones havien sigut víctimes del nazisme podria haver portat massa ciutadans a la conclusió que, en aquest cas, ho eren també dels nous poders. De manera que l'experiència dels presos per homosexualitat als camps de concentració del règim nazi va ser un tema tabú durant dècades, fins i tot per als primers historiadors i pensadors que es van ocupar de l'Holocaust i els crims de l'era nacionalsocialista.

Calgué esperar fins als anys 70 i 80, després de Stonewall i la despenalització de l'homosexualitat a Alemanya i en altres països occidentals, perquè començara a trencar-se per fi aquest silenci ominós. El 1972 es va publicar Die Männer mit dem rosa Winkel (Els hòmens del triangle rosa), un llibre en què Heinz Heger, pseudònim del vienès Josef Kohout, narra les seues experiències com a presoner per homosexualitat –el triangle rosa era la marca amb què els nazis identificaven aquest grup de presos– en diversos camps de concentració. Després vindrien els testimonis d'altres hòmens del triangle rosa, com el francès (alsacià) Pierre Seel, que va decidir fer pública la seua història el 1982, quan la seua indignació per unes declaracions a la premsa del bisbe catòlic d'Estrasburg va poder més que la vergonya i la por que l’havien mantingut callat durant dècades. El prelat, en ocasió d'una reunió de la ILGA a la seua ciutat, havia manifestat: “Respecte els homosexuals com respecte els malalts. Però si pretenen transformar la seua malaltia en salut, no hi estic d'acord”.

Conscient de la ideologia homofòbica que s'amaga darrere d'aquesta mena de respecte, Seel sent que ha de parlar, que ha de contar la seua història… i finalment ho fa, enviant una carta als seus familiars i als mitjans de comunicació. La seua família –el 1950, incapaç de resistir més temps a les pressions socials i familiars, s'havia casat amb una dona, i tenia tres fills amb ella, encara que el seu matrimoni no anava bé– reacciona malament, el rebutja; però Seel aconsegueix que la societat l’escolte. Més tard, el 1994, recollirà el seu testimoni en un llibre, sota el títol de Moi, Pierre Seel, deporté homosexuel.

Tant la narració de Heger com la de l'alsacià contenen en abundància episodis esgarrifosos que mostren els extrems de ferotgia a què van arribar els nazis amb els reus d'homosexualitat. Pierre Seel va haver de presenciar fins i tot, estant pres al camp de concentració de Schirmeck, l'execució pública d'aquell a qui es refereix en el seu llibre com “el meu tendre amic de 18 anys”, un jove anomenat Jo que havia conegut abans de la guerra en el submón gai de la seua ciutat, i que esperava que haguera pogut escapar de la persecució nazi. En realitat, Jo estava internat, sense que Seel ho sabera, al mateix camp que ell. Un dia, els altaveus van convocar tots els presoners a formar al lloc de reunió; uns SS van portar Jo fins allí –fou llavors que Seel va veure i reconéixer el seu infortunat amic– i, mentre els altaveus del camp feien sonar música clàssica, el van despullar, el van cegar tapant-li el cap amb un poal de metall i tot seguit li van tirar damunt els seus gossos guardians, que allí mateix, davant els ulls de tothom, van matar-lo i devorar-lo; Seel recorda bé com el poal metàl·lic amplificava horriblement els crits de la víctima. Aquest encrueliment amb els invertits, compartit fins i tot per alguns dels qui estaven presos per altres causes, explica que el percentatge de supervivents dels camps de concentació fóra particularment baix entre aquells qui portaven un tros de tela rosa cosit a l’uniforme.

Basada en el llibre de Heger, l’any 1979 s'estrenaria a Londres l'obra teatral Bent, de l'autor gai i jueu Martin Sherman, que el 1997 seria portada al cinema; Bent va suposar un fita en la divulgació de la història de la persecució dels gais per part del règim nazi, en fer-la arribar a un públic que fins aquell moment a males penes tenia notícies que aquesta haguera tingut lloc. Més recentment, l'any 2000, el documental nord-americà Paragraph 175 va relatar al món els testimonis d'algunes de les víctimes homosexuals del nazisme –Pierre Seel entre elles– que en aquell moment encara vivien. Tots aquests testimonis, i la repercussió social que van aconseguir, van impulsar també la investigació històrica sobre la persecució dels homosexuals durant el Tercer Reich, especialment a partir de finals de la dècada dels 80.

El 1984 es va col·locar, a l'antic camp de concentració de Mauthausen, una placa molt semblant a la de la Nollendorfplatz berlinesa, i en els anys següents se’n col·locarien altres de semblants als camps de Dachau i Neuengamme. A Amsterdam, molt prop de la Casa Museu d'Anne Frank, es va inaugurar el 1987 el Homomonument, un memorial en honor de tots els gais i les lesbianes perseguits per causa de la seua sexualitat, la forma i concepció del qual s'inspiren en el motiu del triangle rosa. Més tard s'erigirien monuments semblants en altres ciutats del món (com ara Bolonya, Sidney o San Francisco); també està previst que s'inaugure pròximament a Berlín, enfront de l'impressionant Memorial als Jueus Assassinats d'Europa (i per tant, no gaire lluny del lloc on hi hagué el centre del poder nazi, la Cancelleria de Hitler), un Memorial als Homosexuals Perseguits sota el Nacionalsocialisme.

Josef Kohout (Heinz Heger) va morir a Viena el 1994, i entre les seues coses es va trobar llavors el triangle rosa que havia portat al seu uniforme de presoner dels nazis; en l'actualitat, aquest es conserva al Museu Memorial de l'Holocaust de Washington, EUA. Pierre Seel va morir el 2005 a Tolosa de Llenguadoc, ciutat on va passar els 12 últims anys de la seua vida junt amb la seua parella de llavors, un home. Uns anys abans, quan li van preguntar si l'horror i la barbàrie dels camps nazis podien arribar a reproduir-se algun dia, Seel va respondre això: “Crec que sí. La maldat encara segueix viva. Per als homosexuals, la societat és un vast camp de concentració. En quasi tot el planeta se'ns obliga a viure amb la boca tapada. Ací a Tolosa, la gent sap qui sóc jo, coneixen el meu compromís. Sovint rep telefonades anònimes: em diuen ‘porc marieta, que et donen pel cul’ (‘sale pédé, enculé'). L'altre dia, algú va dibuixar una creu gammada a la porta de ma casa.” L'ancià Seel lamentava no poder veure a penes els seus néts: “Ja sap vosté el que passa, no convé relacionar-se molt amb un avi homosexual… Encara queda molt per fer per a canviar les mentalitats. Per això continue parlant, encara que cada vegada que ho faig haja de tornar a submergir-me en l'horror. Voldria que algun dia nostra història i el nostre patiment foren coneguts arreu del món.”

(Continuarà.)

Nemo