dimecres, 5 de setembre de 2007

Fum

(Publicat en dosmanzanas.com el 28 de juny de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

I

Sobre les portes de l'infern, Dant va col·locar, en la seua Divina Comèdia, la inscripció següent: Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate. Abandoneu tota esperança, els que per ací entreu. Sobre les portes de l'infern construït per l’ésser humà no es llegia res de semblant: allí la inscripció era molt menys dura, però també molt menys honesta, perquè segons que sembla, en aquest cas els botxins no es conformaven de ser només botxins; hi havia en ells alguna cosa que els demanava, a més, burlar-se de les seues víctimes amb un sarcasme cruel. Allí, sobre la porta enreixada d'Auschwitz, qui entrava a l'infern podia llegir: Arbeit macht frei. El treball us farà lliures.

El camí que conduïa a la porta d'Auschwitz no estava pavimentat –a diferència del que ocorria en altres camps d'extermini pròxims, com el de Plaszów (el que apareix en la pel·lícula La llista de Schindler)– amb làpides centenàries arrancades dels cementeris jueus. Segons l'historiador britànic Ian Kershaw, “El camí que va portar a Auschwitz es va construir amb l'odi, però es va pavimentar amb la indiferència”: amb la indiferència de la gran majoria quant al destí que poguera esperar a una minoria.

I és que el camí que va portar a Auschwitz i als altres camps d'extermini s'havia iniciat anys abans en el terreny del discurs polític: un discurs, el dels nazis, que, per cert, mai va parlar obertament d'exterminar els jueus; en lloc d'això, es va esforçar d'anar inoculant a poc a poc a la societat el seu virulent odi cap a ells. A poc a poc es va anar assenyalant els jueus com una amenaça per a la raça ària i per al poble alemany; una amenaça, s'afegia, particularment insidiosa per a la joventut, per a aquella joventut que era el futur d'Alemanya. Era necessari impedir, per qualsevol mitjà, que els jueus continuaren contaminant la joventut ària alemanya amb el seu “caràcter degenerat”, calia protegir els xiquets i els jóvens de la propaganda jueva que intentava pervertir i confondre les seues ments encara en ple desenvolupament. Al maig de 1933, pocs mesos després que Hitler arribara (per la via constitucional de la República democràtica) a la Cancelleria, els nazis van decidir assestar un colp espectacular a aquesta “propaganda”: desenes de milers de llibres escrits per jueus i altres “traïdors i degenerats” (incloent homosexuals com Marcel Proust) van ser cremats públicament a les principals ciutats del Reich per estudiants universitaris vestits amb l'uniforme terrós de les SS. A Berlín la crema de llibres va tindre lloc a l'elegant plaça on es troba la Universitat Humboldt; en aquest mateix indret, una placa al terra recorda avui la profecia que el poeta alemany i jueu Heinrich Heine féu a principis del segle XIX: Dort, wo man Bücher verbrennt, verbrennt man am Ende auch Menschen. Allà on es cremen llibres, al final es crema també éssers humans.

Però l’any 1933 la immensa majoria de la gent, jueus inclosos, estava molt lluny de reconèixer, en el fum d'aquells llibres de “propaganda degenerada”, el presagi d’aquell que havien d'expulsar no molts anys més tard els fumerals dels forns crematoris d'Auschwitz i els altres camps d'extermini. Des de Berlín, Betty Scholem, jueva i mare de l'historiador i filòsof Gershom Scholem, escrivia al seu fill, que residia a Palestina des de feia deu anys, que en realitat eren els socialdemòcrates, i no pas els jueus, els qui tenien més motius per a estar preocupats per l'arribada al govern dels nazis, i es queixava a més que el 99% del que es publicava sobre Alemanya en la premsa estrangera no era més que propaganda basada en contes de terror i en mentides. Segons l'historiador Amos Elon, “Una exagerada fe en la Kultur [l'avançada civilització alemanya] va bloquejar la consciència del perill i va produir un sentit de la realitat altament selectiu” fins i tot entre molts dels jueus més brillants de l'època. La ceguesa més o menys voluntària i la inacció de molts jueus corresponia, així doncs, a la mateixa ceguesa i a la indiferència generalitzades de l'opinió pública majoritària alemanya i europea. El camí que havia de menar als camps, construït per l'odi, s'anava pavimentant.

No obstant això, les mesures preses pel govern de Hitler per a donar cobertura legal a la seua persecució dels jueus podien semblar, els primers anys, relativament moderades, almenys si hom les comparava amb la virulència del discurs antisemita en què es fonamentaven: calia anar acostumant l'opinió pública a les noves realitats, procurant no escandalitzar massa, en els primers moments, els esperits sensibles i moderats d'Alemanya i de l'estranger. A l'abril de 1933 es va aprovar una llei que excloïa els jueus de la funció pública (administració, ensenyament, judicatura, etc.), i poc després se'ls va expulsar també per llei de determinades professions liberals com ara l'advocacia o la medicina. Es van fer, no obstant això, una sèrie d'excepcions, en les quals va trobar empara legal una gran nombre de jueus; el 1934 aquestes excepcions van ser eliminades, i l'empara suprimida. Fins al maig de 1935, amb tot, no es va prohibir als jueus ingressar en la Wehrmacht, l'exèrcit.
A poc a poc s'havia anat acostumant la societat a acceptar que els jueus foren tractats per l'Estat com una mena de ciutadans de segona classe. Al setembre de 1935 es va fer un nou i important pas en aquest sentit: les lleis de Núremberg, a més de prohibir els matrimonis entre “alemanys” i jueus, van introduir i oficialitzar la distinció entre Reichsbürger (ciutadans del Reich) i Staatsangehöriger (membres de l'Estat), deixant clar que només els primers podien gaudir de plens drets civils. Els segons eren els jueus, que quedaven, mitjançant aquesta distinció terminològica i legal, desposseïts de la ciutadania alemanya i dels drets que aquesta comportava. La pensadora alemanya i jueva Hannah Arendt va subratllar, en el seu llibre Els orígens del totalitarisme, que privar els jueus de la ciutadania era el pas que es requeria per a poder desposseir-los més endavant de la seua humanitat mateixa –i amb ella, dels seus drets humans més bàsics–. Així, a finals de l'estiu de 1935 el camí que hauria de portar fins a Auschwitz havia quedat finalment lliure d'obstacles legals.


II

Quan, cap al final de la Segona Guerra Mundial, els horrors d'Auschwitz i els altres camps van quedar al descobert davant del món, el xoc va ser considerable. Molta gent, fins i tot als mateixos països aliats contra Hitler, s'havia negat fins aquell moment a creure que monstruositats com aquestes pogueren tindre lloc en un país europeu i civilitzat com Alemanya, a mitjan segle XX: “Això no són més que mentides i exageracions dels propagandistes jueus”, deien –alguns, cecs vocacionals o manipuladors abjectes, han continuat dient-ho fins als nostres dies–. L'evidència, tanmateix, era allí, la insuportable realitat era allí.

L'Europa dels anys 30 i primers 40, arrossegada per un vendaval de demència i d'odi sense sentit, havia quedat devastada, sepultada sota innombrables tones de runes i de cadàvers. Sobre les seues ruïnes es va voler alçar una nova Europa que no s'assemblara ni remotament, i que no poguera tornar a assemblar-se mai, a aquella Europa de malson. Una Europa construïda sobre uns fonaments sòlidament democràtics i liberals: la nostra Europa, la Unió Europea, l'Europa en la qual vivim… O en la qual créiem viure, fins que fa poc vam haver de contemplar amb sorpresa i estupor com de nou el govern d'un país europeu (membre a més de la UE) s'encabotava a difondre un discurs d'odi cap a una minoria, la de les persones homosexuals, marcant-ne els membres davant la societat com a “pederastes fastigosos” i identificant els seus “comportaments” amb “manifestacions de depravació”; una depravació de la qual, s'afig, “cal protegir els xiquets i els jóvens”. Aquest discurs homòfob és el fonament ideològic de la llei que prepara actualment el dit govern per defensar els membres més jóvens –i per això, més vulnerables– de la societat d’“els continguts que amenacen el seu normal desenvolupament psíquic i moral”, entre els quals el text del projecte de llei cita expressament “la propaganda de l'homosexualitat”. Això sí, per a perseguir els professors homosexuals, s'aclareix, abans aquests hauran d’haver sigut acusats de fer “propaganda homosexual”; un concepte, òbviament, prou ampli perquè s’hi puga incloure sense grans problemes l'afirmació –o fins i tot la mera insinuació– que, contràriament a la ideologia que pretén imposar el govern, l'homosexualitat no és cap depravació, ni constitueix cap amenaça per a la societat.

Que es faça objecte a la minoria homosexual d'un discurs d'odi i una actuació persecutòria per part de l'Estat no és, per descomptat, res de nou; el mateix règim hitlerià va considerar també els homosexuals com uns éssers degenerats i depravats dels quals calia protegir la societat i, en particular, la sana joventut ària alemanya, i per això va empresonar desenes de milers d'homosexuals i va internar-ne alguns milers als seus camps d'extermini, d'on relativament pocs van aconseguir eixir amb vida. Però els avanços aconseguits per la lluita pels drets LGTB als països occidentals en les últimes dècades havien provocat que arribàrem a creure que la tornada de l'odi oficial obert i sense embuts i de la persecució legalitzada era tan improbable en el nostre cas com en el de la minoria jueva d'Europa. I tanmateix…

El país on es viu en els nostres dies aquest al·lucinant retorn al passat és precisament Polònia, on els nazis van construir Auschwitz i molts altres camps semblants. És que no han aprés res els polonesos de les lliçons de la història? No n’hem aprés res la resta dels europeus? Si deixem que de nou es construïsca a Polònia, en la nostra nova Europa, un camí basat en l'odi a una minoria i pavimentat amb la indiferència de la majoria, cap a on ens conduirà aquest camí? Potser no cap a noves cambres de gas per a “depravats” homosexuals; certament avui això no sembla gaire probable… encara que tampoc a mitjan anys 30 semblava probable que un dia existira un Auschwitz. En tot cas, no cal que siga probable que la història es repetisca literalment i a curt termini perquè qualsevol persona raonable i demòcrata tema les conseqüències del que ocorre avui a Polònia, i del que hi pot ocórrer demà. Allò prudent i democràtic és no permetre que l'odi i la indiferència continuen fent el seu treball.

Després de les duríssimes lliçons que hem rebut de la història del segle passat, seria tan insensat com covard que els europeus d'avui –homosexuals o no– ens limitàrem a assistir passivament al vergonyós espectacle d'un govern de la UE que torna a posar en marxa la vella i infame dinàmica de l'estigmatització d'una minoria, marcant-la davant la societat com una greu amenaça –sobretot per als més jóvens i indefensos– i preparant-se per a promulgar lleis que donen cobertura legal als seus prejudicis sense fonament racional i amenacen la plenitud de drets civils dels membres de la minoria perseguida. El discurs i els projectes del govern polonès respecte de la minoria homosexual són, senzillament, inacceptables, incompatibles amb l'Europa democràtica del nostre temps. Si els europeus no som capaços de deixar això tan clar com la llum del dia, i més prompte que tard, correrem el risc de veure com aquells valors democràtics i liberals que créiem que eren els sòlids fonaments en què es basava la nostra nova Europa es converteixen a poc a poc, davant els nostres propis ulls, en fum… i res més que fum. Sobraran llavors els motius per a témer que el futur que ens espere serà tan fosc i irrespirable com aquest mateix fum metafòric; o com aquell altre fum del passat –un fum real, a pesar d'estar fet de paraules i d'idees– dels milers de llibres cremats a les places, premonició del que havia d'eixir, anys després, dels fumerals de l'infern que per a l’ésser humà va construir l’ésser humà.

Nemo