dijous, 26 de juny del 2008

Un (intent de) microrelat

(Relat publicat en dosmanzanas.com el 23 d'abril de 2008, Dia del Llibre. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La porta es va obrir de sobte i hi va aparéixer un dels seus companys de pis (precisament el que dormia en aquella habitació, i que llavors se suposava que era a 200 km d'allí, al seu poble). “Però, què collons fas amb els meus gallumbos, tio?”. Mentre, roig com una tomaca, li amollava atropelladament l'excusa que tenia preparada per si algun dia ocorria una catàstrofe com aquella –“és que no me’n quedaven de nets, tio, t'importa que t'agafe estos?”– s’adonava que així, quasi en pèl com estava, li resultaria francament difícil dissimular la seua tremenda erecció. Un instant després, quan l'amo dels calçotets se li tirà damunt i començà a besar-lo a la boca, comprengué que era un tipus amb sort.

Nemo

divendres, 20 de juny del 2008

Discreció

(Relat publicat en dosmanzanas.com el 23 d'abril de 2008, Dia del Llibre. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Sempre li havien fet pena aquelles pobres locasses que cada any se’n pujaven, totes repintades i mig en conill, a les carrosses del carnestoltes aquell que, damunt, tenien la barra d’anomenar l'Orgull. I no hi havia res que li resultara més grotesc que veure dos marietes o dues bolleres imitant els heteros, celebrant bodes inevitablement ridícules i creant famílies de per riure. Tampoc no aguantava les mariques militants, tot el sant dia amb el rotllo victimista, volent fer bandera del mariconeig (per veure, naturalment, si així aconseguien sucar-hi -en algun pressupost estatal, municipal o autonòmic- en comptes de treballar). Ell, en canvi, mai no havia fet ostentació de la seua sexualitat: a ningú no li importava amb qui es gitara o es deixara de gitar, això era la seua vida privada, cosa seua i seua només. Se sentia ben orgullós del seu sentit comú i la seua discreció, que li havien permés de ser, simplement, un més a tot arreu. Un individu una mica gris potser, però –li agradava pensar– un individu abans que res, i no part d'un suposat col·lectiu de gent amb la qual no veia que tinguera res en comú… bé, pràcticament res.

Un dia, assegut a la tassa d'un vàter de la seua oficina, va sentir entrar gent als lavabos, xarrant animadament. “O siga, que la teua cap mola, no, tio?”. Va reconéixer la veu de Dani, el becari nou que l'empresa havia posat a les seues ordres (precisament en aquell moment estava pensant en ell). “Doncs sí, tio”, li va respondre una altra veu jove: un altre becari, sens dubte, dels que acabaven d'entrar; “i tu què, eh? Com et va amb Paracul?”. “Hala, però que animal que ets, tio, com te’n passes…” –la veu de Dani sonava més divertida que no indignada. “Que no, tio, que no m'ho he inventat jo. Que m'ho ha dit Rosa, l'administrativa de les mamellotes, que tota l'oficina li diu així des de fa una pila d'anys… de tota la vida, vaja: Paracul, tio, Paracul. O siga, que el teu cap és una loca, ara ja ho sssapsss…”

Nemo

dilluns, 9 de juny del 2008

Entrevista a Patrick Attard, polític gai maltés: "A Malta fa falta algú con Zapatero, que plante cara a l'Església"

(Publicada en dosmanzanas.com el 28 d'abril de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Amb només 28 anys, Patrick Attard s'ha convertit en el primer candidat parlamentari gai –“el primer obertament gai”, matisa ell mateix amb un somriure– de la història de la República de Malta, en presentar-se a les eleccions generals del seu país (celebrades tan sols un dia abans que les espanyoles, el 8 de març passat) pel partit verd Alternattiva Demokratika, amb un programa clarament favorable a les reivindicacions LGTB. L'hem entrevistat a València*.

Nemo- Què et va motivar a entrar en política?

Patrick Attard- En ‘Una veritat incòmoda', Al Gore diu: “Si hi ha alguna cosa que no t'agrada, escriu al Congrés sobre això; si no t'escolten, presenta't al Congrés”. Al meu país ningú no parlava de les qüestions LGTB en els mesos previs a les eleccions, això era un gran tabú, hi havia un enorme buit sobre el tema… així que vaig decidir fer un pas endavant i intentar que les coses es mogueren una mica.

N.- Com es va desenvolupar la campanya electoral?

P. A.- Em van convidar a parlar en la televisió i en els periòdics. Després d'eixir en televisió per primera vegada, en un programa de debat, l'endemà vaig eixir en els informatius, i la gent em parava pel carrer per felicitar-me. Va haver-hi alguns gais que havien perdut l'esperança en la política que es van sentir inspirats per mi, i crec que vaig aconseguir comunicar unes quantes idees.

N.- Alternattiva Demokratika és el tercer partit de la política maltesa des de fa molts anys, però el sistema polític maltés és molt bipartidista i no vau obtindre representació parlamentària. Com valores la teua experiència en aquestes eleccions generals?

P. A.- Bé, al principi em va decebre l'escàs nombre de vots que hi traguérem, a pesar de ser l'únic partit que es va posicionar clarament a favor dels drets LGTB… però estic content d'haver pogut ajudar una persona que havia intentat suïcidar-se i d'haver aconseguit traure a la llum el patiment dels gais. A més, a Malta tenim un sistema de vot transferible, que permet marcar, al costat del nom de cada candidat, un número que expressa l'ordre de preferència per aquest del votant, de manera que si el candidat que jo havia marcat amb l'1 no obté prou vots per a ser triat, el meu vot anirà a aquell que havia marcat amb el 2, i si aquest tampoc no aconsegueix prou vots, al 3, i així tota la llista… Doncs bé, em va impressionar el fet que més d'un terç dels qui em van votar només van marcar en les seues paperetes l'1 vora el meu nom, i no-res vora els dels altres candidats: és a dir, que van pensar que només jo podia representar-los.

N.- Quines perspectives tens per al futur, políticament?

P. A.- Al juny, en el partit tenim un congrés per a reflexionar sobre les eleccions passades i sobre el futur polític…

N.- Parles bé el llenguatge polític, pel que veig…

P. A.- Vols dir que et done respostes imprecises, no? (riu).

N.- Abans has dit que et senties content d'haver pogut ajudar una persona que havia intentat suïcidar-se. Aquest tema del suïcidi de gais i lesbianes apareix també de manera destacada en el teu blog, junt amb el dels LGTB que han d'exiliar-se a la recerca d'un lloc on puguen desenvolupar les seues vides d’una forma més lliure i més plena... Fins a quin punt aquests problemes són greus en la societat maltesa?

P. A.- No tinc xifres, però sé que aquests problemes existeixen. És un fet que en les societats fortament cristianes d’arreu del món, la incidència del suïcidi dels gais és major. En el meu blog he penjat una carta que em va enviar un xic que va intentar suïcidar-se i, afortunadament, els metges van poder salvar-lo, i també un article de periòdic d'un altre xic que va intentar repetidament llevar-se la vida. Ambdós textos s'han publicat també en la premsa maltesa.

Una setmana abans de les eleccions jo era en una disco gai i vaig pensar que podria fer-hi un discurset, però la música estava molt alta i jo tampoc no volia espatlar l'ambient discotequer, a més que als amos del local no els agradava la idea de deixar-hi entrar la política… i al final no em vaig atrevir a fer-ho. Més tard em vaig assabentar que un xic de 23 anys que es trobava llavors en aquell lloc es va suïcidar l'endemà: no vaig poder deixar de preguntar-me si l’hauria pogut ajudar d'alguna manera en cas d'haver-me atrevit a parlar en aquella discoteca.

N.- Vaja… i sobre els LGTB que se’n van a l'exili?

P. A.- Sí, la premsa de Malta (el periòdic It-Torċa, 'La Torxa') ha publicat també dos articles sobre aquest tema. A més, hi ha un grup que s'anomena Malta Gay Exiles, ‘Exiliats Gais de Malta', que reuneix gent que ha viscut aquesta experiència. I moltes de les visites del meu blog vénen de fora de Malta, la qual cosa, tenint en compte que aquest està sobretot en maltés, pareix indicar que són visites de maltesos dispersos pel món.

N.- Malta va entrar en la Unió Europea el 2004 i enguany ha entrat en l'euro… Com valores les transformacions que aquests fets estan produint en la societat de les illes? Creus que poden ajudar a la causa LGTB?

P. A.- Sí, per descomptat. En primer lloc, hi ha el tema de la discriminació en el lloc de treball per raons d'orientació sexual: la Comissió Europea va obligar que aquesta mena de discriminació es prohibira legalment a Malta, a pesar que el govern conservador que tenim no volia fer-ho. A més, gràcies a estar dins de la UE, de l'euro i del Tractat de Schengen, serà més fàcil per a la gent viatjar més i tindre una ment més oberta; esperem que a Malta vinga gent d’arreu d’Europa i que nosaltres viatgem a altres països europeus, i, sobretot, esperem que això faça augmentar el nostre grau de tolerància cap a les persones que són diferents.

N.- Quina és la teua opinió sobre Espanya i sobre els canvis que s'han viscut recentment al nostre país en matèria de drets LGTB?

P. A.- Crec que a Malta fa falta algú com Zapatero, capaç de plantar cara a la prepotència i la intimidació de l'Església Catòlica. El que m'agrada de l'Espanya actual és que els catòlics poden anar a resar a les seues esglésies, però la gent que no és religiosa també té el seu lloc en la societat.

N.- Quin grau d'influència creus que té l'Església Catòlica en la societat maltesa, i què et pareix aquesta situació?

P. A.- Bé, en les passades eleccions va haver-hi capellans que durant la missa van dir a la gent que no votaren Alternattiva Demokratika perquè està a favor del divorci (que continua sent il·legal a Malta) i de les unions homosexuals. L'Església no vol abordar el problema de l'assetjament als gais en els centres d'ensenyament catòlics, i quan en la televisió es debat sobre temes LGTB, l'Església sempre hi envia algú perquè diga que Déu estima els gais però que ‘l'acte' és pecaminós… Conec el cas d'una dona catòlica que va afirmar que, si haguera sabut que el seu fill seria gai, s’hauria estimat més avortar (la qual cosa, per cert, és il·legal a Malta). I també el d'un home, igualment catòlic, que va dir que hauria preferit que el seu fill li diguera que patia un càncer abans que no que era gai.

N.- La muller de l'anterior president espanyol, del partit conservador, va expressar la seua opinió sobre l'accés de les parelles gais i lesbianes al matrimoni amb aquestes paraules, que es van fer cèlebres al nostre país: "Si se sumen dues pomes, doncs tenim dues pomes. I si se sumen una poma i una pera, mai no podrem tindre dues pomes, perquè és que són components distints. Home i dona és una cosa, que és el matrimoni, i dos hòmens o dues dones seran una altra cosa distinta." Què et suggereix aquesta reflexió?

P. A.- Què puc afegir jo a tan sàvies paraules? (riu una altra vegada).

Per Nemo

*(L'origen d'aquesta entrevista està en el meu article "Tolerància", en el qual esmentava Patrick Attard; tot i que no el coneixia personalment, se'm va acudir enviar-li un correu per fer-li saber que havia publicat un text en què parlava d'ell en un web espanyol -dosmanzanas.com-. A Patrick li agradà "Tolerància", i fins i tot va penjar-ne una versió anglesa en el seu blog. Unes setmanes més tard es produí la casualitat que Patrick havia d'estar-se a Barcelona uns dies, i el vaig poder convéncer perquè s'acostara també fins a València, on ens vam conéixer personalment i li vaig fer aquesta entrevista. Trobe que és un bon complement a "Tolerància". -Nemo)

dilluns, 2 de juny del 2008

De l'homofòbia a l'orgull

(Publicat en dosmanzanas.com el 28 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El passat 17 de maig es va celebrar per quarta vegada el Dia Internacional contra l'Homofòbia i la Transfòbia; atés que el 28 de juny és també la data de referència del Dia de l'Orgull LGTB al món –encara que per a les celebracions locals s’adapte el calendari a les necessitats o la conveniència de cada lloc–, resulta que en poc més d'un mes es concentren dos dies emblemàtics de la lluita pels drets de les lesbianes, els gais i els/les trans i bisexuals. És generalment coneguda la raó per la qual el Dia de l'Orgull és el 28 de juny: en aquesta mateixa data de l'any 1969, un grup de persones homosexuals i transgènere va fer una cosa insòlita fins aleshores, perquè en comptes de sotmetre's pacientment una vegada més a l'assetjament policial de què solia ser objecte el local on es reunien (el bar Stonewall Inn de Greenwich Village, Nova York), s’hi van resistir i van iniciar uns disturbis que duraren uns quants dies. Uns fets que avui són recordats mundialment pel valor simbòlic que tenen per a la comunitat LGTB, en representar la necessitat d’autoafirmar-nos i plantar cara a la discriminació.

Menys conegudes són, en canvi, les raons per les quals s'ha triat el 17 de maig com a data reivindicativa global contra la LGTBfòbia. El motiu determinant va ser un esdeveniment del 1990: en tal dia d'aquell any, l'Organització Mundial de la Salut va esborrar l'homosexualitat de la seua llista de malalties mentals. Amb això culminaven dècades d'esforços contra la patologització de l'homosexualitat, el primer èxit dels quals havia arribat tan sols quatre anys després dels fets de l’Stonewall Inn: el 1973, en efecte, els grups LGTB dels EUA –que, gràcies a aquella revolta, havien guanyat en força i visibilitat– van aconseguir que l'Associació Psiquiàtrica Americana admetera que no hi havia raons científiques convincents per a atribuir a l'homosexualitat un caràcter patològic, i la desclassificara en conseqüència com a trastorn mental.

Però la data del 17 de maig evoca també uns altres fets històrics lligats a l'homofòbia. A Alemanya , on el tristament famós paràgraf 175 del Codi penal castigava les relacions homosexuals entre hòmens, els gais rebien en el llenguatge popular el nom de 175er, 'els del 175'. Així, també la data del 17-5 va quedar associada a aquesta idea, i amb un particular sentit de l'humor hi hagué qui hi va veure la festa dels marietes; també es feia broma amb els nascuts aquest dia, els del 17-5, insinuant que devien ser gais. El parlament alemany, d’altra banda, va triar deliberadament un 17 de maig per a anul·lar per fi el 2002, vuit anys després que la mateixa institució abolira el que quedava del paràgraf 175, les condemnes judicials per homosexualitat durant el règim nazi, que es basaven en aquell.

L’any 2002 ja feia temps que el paràgraf 175 havia esdevingut un dels principals i més funestos emblemes de la llarga tradició homofòbica d'Occident. Era poc conegut, però, que aquesta disposició legal havia suscitat, fins i tot abans de rebre el nom definitiu (ja que el paràgraf 175 del Codi penal de l'Imperi Alemany de 1871 no era sinó una versió escassament modificada del paràgraf 143 del Codi prussià de 20 anys arrere), una reacció que en certa manera podem considerar com el primer precedent de la revolta de Stonewall, un segle abans d'aquesta: la intervenció de Karl Heinrich Ulrichs davant del Congrés de Juristes Alemanys del 1867, per demanar l'abolició de totes les lleis que en el seu temps castigaven l'homosexualitat. Un gest el valor del qual –en tots els sentits de la paraula valor– només el podem comprendre plenament si tenim en compte que era la primera vegada en la història que una persona homosexual s'atrevia no sols a eixir de l'armari, sinó a reivindicar públicament la seua orientació sexual i afectiva.

Veiem per tant que, d'Ulrichs i el seu històric al·legat contra les lleis que penalitzaven l'homosexualitat a la revolta de Stonewall i la lluita posterior contra la patologització d’aquesta, l'autoafirmació de les persones homosexuals ha anat sempre lligada a la lluita contra l'homofòbia present en la societat. No podia ser de cap altra manera, lògicament, i per això em pareix afortunat que el Dia contra l'Homofòbia s'ubique en una data pròxima a la de l'Orgull LGTB: són dues celebracions el significat de les quals està íntimament unit, i que no tindrien sentit l'una sense l'altra.

Recordar aquest vincle indissociable entre l'afirmació de la nostra dignitat i igualtat –és a dir, allò que en diem l'orgull LGTB– i el combat contra l'homofòbia ens permet replicar, quan sentim frases com ara “jo no sóc homòfob, però estic en contra que la unió d'homosexuals es denomine matrimoni”, que el rebuig de la plena igualtat legal i social entre homo i heterosexuals sí que és homofòbia, i per tant també ho és el fet de pretendre noms distints –i figures legals distintes– per a les parelles constituïdes pels uns i pels altres. O bé, als qui ataquen l'Orgull LGTB argumentant frívolament que aquest no és necessari “igual que tampoc no existeix el Dia de l'Orgull Hetero”, o fins i tot que és una mostra que “avui dia alguns gais i lesbianes se senten superiors a la resta de la població”, que l’orgull que nosaltres celebrem és, simplement, la consciència i l'afirmació davant la societat que –contra el que sempre ha pretés i continua pretenent fer creure l'homofòbia– ser homosexual, trans o bisexual no significa ser inferior de cap manera a aquesta majoria heterosexual que, fins fa poc de temps, ha tingut l'exclusiva de la legalitat i de la moral oficial, de la normalitat i del carrer.

Nemo