dimecres, 3 de març del 2010

Paradís gai

(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de febrer de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“México DF, paraíso gay”: aquest titular podia llegir-se al març de l'any passat en un dels periòdics de la capital mexicana; jo visitava llavors per primera vegada la ciutat, i vaig quedar perplex en llegir-ho.

Jo sabia que el Districte Federal era en aquell moment un dels dos territoris dels Estats Units Mexicans que reconeixien les unions civils entre parelles del mateix sexe (l'altre era l'estat septentrional de Coahuila, veí de Texas –és curiós que aquest darrer siga, en canvi, un dels estats més dominats per l'homofòbia dels EUA–). I vaig quedar també agradablement sorprès pel grau de visibilitat LGTB que vaig poder presenciar en àmplies zones del centre de la capital mexicana. Abans del meu viatge jo havia vist la pel·lícula El cielo dividido (Mèxic, 2006), en la qual una parella de xics viu un romanç apassionat en aquella ciutat, i es besen i abracen en públic moltes vegades amb tota naturalitat, especialment en el marc de la UNAM, la cèlebre Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Confesse que en veure la pel·lícula havia interpretat aquestes escenes com una mena de llicència poètica del director, que ignoraria deliberadament la realitat de l'homofòbia social i les pressions que aquesta exerceix sobre els individus, ja que allò que l’interessava explicar en la seua pel·lícula era simplement una història d'amor i de desamor. Tanmateix, en visitar l'espectacular campus de la UNAM vaig poder veure una parella de xics que es feien carícies tranquil·lament damunt l'herba envoltats d'altres parelletes heteros, en actitud tan inconfusiblement amorosa com la d'aquestes. Després vaig poder veure moltes més parelles de xics, i alguna de xiques, parlant-se i mirant-se, i besant-se i abraçant-se, en ple centre de la ciutat, per l'Alameda Central i el Paseo de la Reforma, asseguts en bancs o passejant per la vorera. Es concentraven en particular al costat del Monument a la Independència, conegut com el Ángel, com a deixebles avantatjats de la lliçó de llibertat que des de fa cent anys –és a dir, des del primer centenari de la independència del seu país– recorda als mexicans el daurat xicot… o més aviat xicota, ja que pareix que l'àngel és en realitat la dea Victòria; lliure també, segons sembla, de les limitacions i els convencionalismes del gènere.

Precisament a pocs metres de l'àngel/deessa comença, o acaba, el carrer Amberes, que fa les funcions de districte LGTB de la Ciutat de Mèxic. Aquest carrer forma part de l'anomenada Zona Rosa, encara que aquest nom és molt anterior a l'aparició dels locals destinats al públic homosexual, i per tant no es deu a aquests: en tot cas, així es diu aquest animat i agradable barri. Potser podria dir-se que l'àrea pròpiament LGTB és de dimensions una mica reduïdes per a una megalòpolis tan enorme com la capital mexicana, de més de 20 milions d'habitants, però a part d'això la veritat és que recorda molt les de qualsevol gran ciutat d'Europa o de la resta de l'Amèrica del Nord.

Podria pensar-se, doncs, que és a tots aquests fets que feia referència aquell titular de periòdic, “México DF, paraíso gay”. En realitat, però, la notícia que encapçalava aquesta frase tan cridanera era una sòrdida història de xarxes de prostitució masculina, drogues i corrupció política; aparentment, per al redactor l'expressió paradís gai entraria dins la mateixa categoria sinistra que, per exemple, paradís del crim. Tal vegada per a algú com l'inefable Rodrigo de Santos la combinació que reflecteix aquest article suposaria una mena de paradís, però allò que realment anhelen la immensa majoria dels gais i les lesbianes és més aviat l'altra cosa, tot això que he descrit més amunt. És a dir: anhelen un lloc on els siga possible viure la vida lliurement i obertament, sense cap necessitat d'ocultar-se i sense que ningú els perseguisca o discrimine per això. Una cosa ben bàsica, al cap i a la fi: més que no el de paradís, hi hauria d’escaure el prosaic nom de normalitat. N’hi ha prou, però, amb fer una ullada al vast mapa de l'homofòbia al món per a entendre per què un lloc així, on es respecten de debò els drets humans de les persones LGTB, ens pot arribar a semblar un paradís terrenal.

Nemo