dimecres, 29 de juliol del 2009

L'armari automàtic

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“És hora de tornar a entrar a l'armari”, predica, des de les pàgines d'un diari marcadament conservador, un conegut escriptor, acadèmic de la llengua espanyola i candidat en les últimes generals al Senat per un partit suposadament progressista. “És hora de tornar a entrar a l'armari”, ens diu el novel·lista, per “prudència”, perquè “el món reivindicatiu gai s'està posant molt pesat i és contraproduent per al mateix moviment”. La lectura de la resta de l'entrevista (en què manifesta oposició i menyspreu tant envers el matrimoni de persones del mateix sexe –“aquestes bodes cursilíssimes”– com envers la celebració de l'Orgull LGTB –“aquesta cosa estrafolària”, “aquest disbarat de festes amb uniformes nazis”– i considera a més que “el món gai” és “una broma” al costat de problemes seriosos com ara la crisi econòmica o la desocupació, que “haurien d'ocupar més espai en la consciència nacional”) ens deixa amb la sospita que això que proposa l'escriptor li resultaria impossible portar-ho ell mateix a terme, perquè només pot tornar a entrar a l'armari qui n’ha eixit alguna vegada. I amb independència que l'homosexualitat de personatge en qüestió siga un fet més o menys conegut, hi ha raons per a pensar que, almenys en un cert sentit, qui parla així mai ha eixit realment, o del tot, de l'armari.

La primera eixida de l'armari d'una persona homosexual no té lloc habitualment en públic, enfront dels altres, sinó en el seu fur intern, enfront de si mateixa. Consisteix a vèncer l'homofòbia que ha anat absorbint del seu entorn al llarg de tota la seua vida i acceptar-se per fi com a gai o com a lesbiana. Alguns –pocs, encara que cada vegada més– fan aquest pas en els inicis de l'adolescència, d’altres a finals d’aquesta, d’altres passada ja la majoria d'edat. Per a (quasi) tots és una cosa ben difícil, i em sembla que pocs aconsegueixen eixir d'una sola vegada a la llum i a l'aire lliure: pocs aconsegueixen superar del tot a la primera la seua homofòbia interioritzada per a acceptar-se per complet. Alguns, em fa l’efecte, no ho aconsegueixen mai.

Fa alguns anys, qui és avui el meu marit (i que llavors era ja la meua parella de feia temps) va haver de fer un viatge a l'estranger d'uns dies per motius professionals, junt amb un dels seus companys de la faena. Havien quedat al matí a la seu de la institució en què tots dos treballaven; atès que el meu propi lloc de treball estava de camí al de la meua parella, jo el vaig acompanyar –amb autobús i a peu– un bon tros. En arribar davant d'on jo treballava arribà també el moment d'acomiadar-nos; no era per a molt de temps, però així i tot se'ns feia dur, perquè no estàvem acostumats a passar dies separats. Així i tot, el nostre comiat va semblar extremadament fred: ens vam dir “adéu” enmig del carrer i ens en vam anar cadascun per una banda. Cap gest no va acompanyar les nostres paraules per a expressar el que sentíem: un encaixada, com si fórem tan sols bons amics, ens hauria paregut hipòcrita; però d'altra banda, en aquella època no ens havíem besat mai pel carrer, i en aquell moment no ens va eixir fer-ho per primera vegada.

Dic que “no ens va eixir” perquè el fet de no besar-nos no va ser fruit d'una decisió premeditada; no és que haguérem arribat a la conclusió que, per prudència –com diria l'escriptor–, era millor evitar que algú ens vera fent aquell gest. A més, en aquella època tothom en el nostre entorn –amics, familiars, companys de la faena, etc.– estava al corrent que ell i jo érem parella, de manera que no podia espantar-nos que ens descobrira algun conegut. I tampoc era en absolut probable que, a primera hora del matí i en aquell lloc prou concorregut, poguérem ser víctimes de cap agressió homòfoba seriosa; a tot estirar, d'alguna mirada de sorpresa o desaprovació.

Però la veritat és que en aquell moment ni tan sols no vam pensar en totes aquestes coses: simplement, com dic, no teníem costum de besar-nos en ple carrer, i en aquell moment no vam trobar les forces per a atrevir-nos a fer-ho per primera vegada. Recorde perfectament com em vaig sentir instants després, quan, ja sol, em dirigia a la meua faena: feia molt de temps que no m'havia sentit tan humiliat, tan avergonyit de mi mateix. Havia volgut fer a la meua parella un bes de comiat i no m'hi havia atrevit, i ara aquest bes que no li havia donat em cremava per dins. Vaig entendre llavors que, per més que mai no haguera tingut un moment de dubte o penediment des que, anys enrere, havia aconseguit per fi acceptar-me com a gai, no havia pogut encara desfer-me del tot de l'homofòbia interioritzada; que continuava portant-la adherida a la pell, condicionant i mutilant el meu llenguatge corporal i la meua capacitat d'expressar afecte, inconscient i automàtica. Que, d'alguna manera, continuava estant atrapat a l'armari.

Avui la meua parella i jo ens hem besat ja moltes vegades pel carrer, i si es repetira aquella situació de fa anys, ens acomiadaríem sens dubte amb un bon bes. Però encara ens passa sovint que, per a poder expressar-nos afecte en públic, hem de superar primer una certa reticència inicial, com una espècie de mecanisme que s'activara cada vegada per a impedir-nos-ho. Diu també l'escriptor a qui l'entrevista: “Jo done suport a la normalització del món homosexual, però perquè hi haja normalització hem de comportar-nos normalment”. D'acord, però per a un gai o una lesbiana comportar-se normalment no sols no és en absolut compatible amb tornar a entrar a l'armari, sinó que únicament és possible si s'esforça diàriament per eixir-ne i mantenir-se fora.

Nemo

NOTA: Acaba juliol, i arriba el moment que aquest blog es prenga un descans, de manera que les pròximes setmanes no hi haurà actualitzacions. Fins prompte!

L'entrevista de La Razón

Álvaro Pombo: «Es el momento de entrar otra vez en el armario»
19 Julio 09 - texto: Manuel Calderón | fotos: Alberto R. Roldán

Hay muchos escritores, pero pocos que actúen tan decididamente, hasta el histrionismo y sin ese sentido púdico de hablar flojito y para entendidos, sobre lo que pasa en el mundo y en su calle. Novelista, poeta, incansable estudioso de la filosofía y miembro de la Real Academia Española, Álvaro Pombo es un personaje tautológico: Pombo es Pombo y cuando habla se deja escuchar. Escuchemos: tiene ganas de hablar.
-¿Por qué quiere entrar en el armario?
-Es una decisión cómica, aunque yo no he cambiado ni de naturaleza ni de proyecto. Sí que he cambiado en un sentido, y es que el mundo reivindicativo gay se está poniendo muy pesado y es contraproducente para el movimiento mismo. Éste debe ser un momento de normalización y no de exacerbación porque no hay nuevas ideas.
-¿Normalización? Está empleando una palabra políticamente incorrecta.
-Yo apoyo la normalización del mundo homosexual, pero para que haya normalización tenemos que comportarnos normalmente, o no debemos hacer fiestorros como el del Día del Orgullo Gay. Es descabellado, porque lo que se subraya es justo la diferencia y si se subraya la diferencia una vez aceptada, lo que queda es el gueto otra vez. Claro que hay homofobia en España, pero la homofobia no se arregla saliendo treinta carrozas a la calle.
-Eso es ir «contranatura», por poner el título de su novela más abiertamente gay.
-Por eso volver a entrar en el armario es una metáfora visual de una especie de llamada a la prudencia, no al miedo, porque con setenta años no tengo miedo a casi nada, lo único que digo es que no nos conviene esa cosa estrafalaria. Así que frente a esa banalización, es el momento de entrar otra vez en el armario.
-¿Se lo piden el cuerpo y los años?
-Yo me he comprometido con los derechos de los gays hace muchísimos años, cuando casi no se hablaba de esto. Siempre he dicho que he estado fuera del armario, porque nunca lo he ocultado, desde que llegué a España de vuelta de Inglaterra en el año 1977 y con un libro como «Relatos sobre la falta de sustancia», que prologó José Luis Aranguren, que trata claramente el tema de la homosexualidad. Creo que soy una persona que tengo autoridad para decir que debemos repensarlo todo un poco.
-Después de todo, hablar de la homosexualidad es hablar del amor y de la amistad.
-Sin duda, no hay nada más, y es de lo que trataba mi libro «Contranatura». La heterosexualidad también trata del amor y la amistad. Lo que estoy planteando es ese dislate de fiestas con uniformes nazis.
-Usted se opuso a la utilización de la palabra «matrimonio» para las bodas gays.
-Sí, esas cursilísimas bodas... Me opuse a que se usara la palabra «matrimonio», pero si quieren emplearla... yo no puedo hacer nada.
-¿Intervino para que la Real Academia no la aceptara?
-He intervenido clarísimamente y dije que matrimonio no era la palabra adecuada, ¡pero es que además es una estructura social anticuada! El asunto estaba en que legislativamente, si no utilizas la expresión matrimonio, es como si se pierde categoría. Pido que los homosexuales hagan un esfuerzo de normalización, que no es volver a ser todos heterosexuales. ¡Como si quieren hacer unos sanfermines gays! Insistir demasiado en la diferencia es un error.
-Debe ser algo de su generación, pero la palabra culpa no está en su vocabulario.
-Yo estoy liberado del sentimiento de culpa, que es un lenguaje que se empleaba en Europa entera hasta los años 60. Tal y como están las cosas, la metáfora de entrar en el armario no va mal. Es que se ha llegado a hablar de «outing» forzoso, que es obligar a todo el mundo que lo sea a declararse públicamente homosexual. No me parece mal que lo hicieran los políticos, eso sí, si quieren. Yo no quiero que nada me clasifique.
-Ni como un hombre religioso.
-Si hablamos de amor y amistad no entra en contradicción con mis creencias religiosas. Los homosexuales más sensatos que conozco están más o menos en mi línea. Me llama la atención que no haya nuevas ideas y sí en el feminismo, que reflexiona sobre qué hacer con los hijos, cómo educarlos, o cómo compaginar la vida profesional con la familiar.
-Por cierto, ¿cómo educar?
-Los niños, desde muy jóvenes, tienen que tener una educación competente. Hay que educar con firmeza; no que todos estudien sus asignaturas, sino que aspiren a la excelencia. Las diferencias que se ven entre gente de veinte años que estudia con entusiasmo y quien no lo tiene es absolutamente abismal. Me parece que si hay un territorio hacia donde dirigir nuestra energía es hacia la educación seria, la educación para la convivencia, la lectura, la música, la literatura. Yo no veo un gobierno con una política educativa fuerte, veo mucho politiqueo.
-¿Qué le sugiere Zapatero?
-Le voté en la primera legislatura y luego voté a Rosa Díez porque me parecía que estaba siendo frívolo, ligero, y no me gustaba su retórica. Creo que no se puede hablar sólo de una política de derechos civiles; hay que acompañarla de una estructura económica sólida. Leí hoy mismo un artículo de Paul Krugman donde dice que va a haber una mejora de las condiciones económicas y financieras pero con desempleo. ¿Y qué pasará en España? ¿Cinco millones de parados? Creo que estos temas deberían ocupar más espacio en la conciencia nacional. Por eso el mundo gay me parece una broma.
-La promesa del 68 se ha cumplido: la juventud ha tomado el poder.
-Pero no es sólo achacable a este Gobierno. Hay una mala idealización de la juventud, como si siempre tuviera razón a la manera de «il Duce ha sempre ragione». Pero, primero, la juventud no siempre tiene razón, y, segundo, es un estado transitorio. Por ejemplo, todas las protestas sobre el plan Bolonia: llega junio y desaparecen. La juventud debe ser consciente de que lo importante es que se tienen que formar bien. ¡Es que luego no voy a tener un empleo!, dicen. Pero vas tener una cabeza bien montada y un corazón.
-¿Obama de quién es un personaje?
-Quizá de Kierkegaard. Creo que Obama siempre ha pensado que podría perder y ha tenido una actitud cauta. A mí lo que más me interesa de Obama no es su «glamour», y eso que es muy «cool» y su mujer y sus hijas y el perro... Pero lo que es divertido de ver en Obama es lo cauto que es, lo ha desmostrado en Rusia e Irán. Eso es la prudencia política, que es una virtud clásica.
-Para terminar, le pongo un ejercicio: una casona en Santoña, agosto de 1937, se oye algo de Puccini y luego un chistu... Continúe, por favor.
-(silencio) Podríamos tener un personaje dividido en dos: que recordase los textos de José Antonio Primo de Rivera sobre la gaita y la lira y sus peligros y que pensara que el chistu era la expresión de un nacionalismo exacerbado que iba a empequeñecer; y luego ese mismo personaje pensando que toda esa música era extranjera y que, por lo tanto, España era un país sin música, que no había salido musicalmente de las regiones. Haría un personaje a medio camino entre el falangismo y el nacionalismo vasco.

Un ordenado caos de humo y libros
Quizá los sueños de Álvaro Pombo sean como la estancia en la que lee, escribe, piensa, fuma y duerme: un caos envuelto por un elegante polvillo dorado. ¡Pero qué orden! No saldrá de este espacio donde los libros crujen en una estructura inestable durante todo el verano, dedicado a escribir, de cinco a nueve de la noche, todos los días. Él se siente poeta y cree que es ahí donde tiene su voz más verdadera: si se le oye recitar se entiende por qué Pombo sólo puede ser Pombo. Ahora acaba de publicar «Los enunciados protocolarios». Su obra narrativa se dio a conocer, en 1983, con «El héroe de las mansardas de Mansard», al que le siguió «El metro de platino iridiado» en 1990. Con «La fortuna de Matilda Turpín» ganó, en 2006, el Premio Planeta.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Orgull homòfob

(Publicat en dosmanzanas.com el 15 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Si no existeix el Dia de l'Orgull Hetero, per què ha d'existir el Dia de l'Orgull Gai?” Entre les argumentacions que fan servir els qui s'oposen a aquesta última celebració, aquesta és una de les més gastades. La resposta lògica –i igualment habitual– és que no hi ha un dia específic perquè els heterosexuals celebren el fet de ser-ho per la senzilla raó que, en la nostra societat, tots i cadascun dels dies de l'any són el Dia de l'Orgull Hetero. Això és cert, però no es queda ací la cosa: pitjor encara és que sovint sembla que tots els dies siguen, a més a més, el Dia de l'Orgull Homòfob.

N’hi ha prou de llegir les notícies que s’han publicat en els webs d’informació LGTB d’ençà de la celebració de l'Orgull 2009 per a trobar manifestacions contínues d'orgull homòfob procedents de qualsevol racó del planeta. Potser les més inquietants de totes són les que vénen de l'Índia, on totes les grans religions –inclosa l'Església Catòlica– es mostren disposades a pressionar el poder civil per evitar que l'homosexualitat hi siga despenalitzada. És a dir, pretenen continuar utilitzant el poder coercitiu de l'Estat, a través de la llei, per a imposar al conjunt de la població d'aquell país la seua moral. Una moral basada en la mentida: perquè a principis del segle XXI, encabotar-se encara, com ho fan, a presentar l'orientació sexual com un tret que el subjecte pot canviar a voluntat –o mitjançant uns suposats “mètodes terapèutics”– és, simplement, mentir amb desvergonyiment. I és precisament perquè el seu discurs es basa en això, en la mentida, que necessiten imposar-lo per la força, a través de les lleis… i a costa del patiment de milions de persones.

La mentida és també la matèria primera amb què construeix el seu discurs sobre l'homosexualitat Christian Vanneste, un diputat del partit que actualment domina la política francesa. No sols afirma que “Una persona responsable pot corregir aquesta tendència” (cosa que permetria, a més, desqualificar com a irresponsable tot aquell que no vulga, o no puga, heterosexualitzar-se), sinó que predica, contra tota lògica i evidència, que “l'homosexualitat (…) persegueix la destrucció de les relacions familiars heterosexuals.” I segueix: “A això també contribueix el narcisisme propi de l'homosexualitat, que es tanca a l'altre. És el rebuig de l'altre.” No crec que coste gaire adonar-se que, en realitat, qui “es tanca a l'altre” no són pas les persones homosexuals, sinó precisament aquells qui, com Vanneste, utilitzen aquesta mena de fal·làcies per a justificar que els LGTB siguen objecte de discriminació, d'exclusió.

La falsedat del discurs de Vanneste queda particularment en evidència –i fins i tot en ridícul– quan aquest afirma que en la societat occidental del nostre temps, davant la pressió de les minories, “tot allò que està dalt ha de ser rebaixat i humiliat, i tot el que estava per sota ha de situar-se per damunt… És una cosa completament idiota, hem convertit l'antiracisme en una manifestació racista. I el mateix s’esdevé amb els homosexuals. Ets heterosexual? Quina vulgaritat!”. Per descomptat: no hi ha dubte que avui són els heterosexuals, i no pas els gais i les lesbianes, els qui se senten constantment objecte d'humiliació i menyspreu… en aquesta realitat alternativa en què aparentment es pensa que viu el diputat francès, és clar. En les seues paraules, “és una cosa completament idiota”.

“Però tota aquesta gent per què ens odia? Què tenen les religions que, en la immensa majoria, persegueixen exterminar-nos? No entenc com es poden posar totes d'acord en això.” Aquestes preguntes se les feia zarevitz, un comentarista habitual del web dosmanzanas, al peu de la notícia sobre l'Índia que esmentava abans. En el cas de les grans religions monoteistes, crec que la resposta és que, per a començar, ens odien per tradició. I és que l'homofòbia del judaisme (producte probablement d'unes circumstàncies en què la natalitat del poble jueu era insuficient per a garantir la seua supervivència) va ser heretada per les dues religions que van derivar d'aquest, el cristianisme (que va estendre l'homofòbia més virulenta per un Occident abans molt més obert a l'homosexualitat, o almenys a determinades formes d'aquesta) i l'islam.

Avui hi ha en aquestes tres religions individus i grups reformistes que asseguren que la plena acceptació de l'homosexualitat no entra en contradicció amb els textos sagrats respectius, però la massa dels creients s’hi gira encara d'esquena (a pesar d'alguns progressos notables en el judaisme i en certes esglésies cristianes no gaire grans). No pot sorprendre gaire que els creients en veritats absolutes suposadament revelades fa segles o mil·lennis siguen poc inclinats a replantejar-se les coses, a tornar a examinar, a la llum de la raó i del coneixement actual, allò que ells estaven segurs de saber “des de sempre”; una vegada iniciat l’examen, qui posarà límits a la crítica racional? Qui els garanteix que podran seguir aferrant-se a les seues velles certeses, a la seua visió heretada del món?

No crec, amb tot, que siguen només aquesta inèrcia i aquesta resistència al canvi característiques de les religions allò que explique la virulenta homofòbia que demostren aquestes, o la versió superficialment laïcitzada, a l'estil Vanneste, que en trobem de vegades a Occident. Al meu parer, hi ha un altre factor important: l'homofòbia és també una arma en la lluita pel poder. Vanneste ho diu ben clar: “Sarkozy va guanyar les eleccions amb aquest discurs. És el missatge de l'esquerra el que no és popular. Estem convençuts que la majoria silenciosa, el poble, pensa d'aquesta manera.” És cert que, precisament gràcies a la tasca que les religions han dut a terme durant segles, l'homofòbia és encara molt popular. Ho saben els líders religiosos que han vist com, des de l'època de les revolucions liberals, les seues organitzacions no han deixat de perdre poder, i aspiren a recuperar-ne. I ho saben els polítics, no pocs dels quals estan disposats a fer de l'homofòbia el seu cavall de batalla. I encara hi ha qui assegura que avui en dia els LGTB ho tenim tot fet, que ja no ens fa gens de falta l'Orgull, ni els col·lectius, ni la reivindicació…

Nemo

dijous, 16 de juliol del 2009

Escola amb armaris

(Publicat en dosmanzanas.com el 8 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Va nàixer al juliol de 1969, a mitjan camí entre els disturbis de Stonewall i l'arribada de l’ésser humà a la Lluna. Durant molts anys, de xiquet, va creure que el segon d'aquests dos esdeveniments marcaria la seua vida, que coneixeria un futur de viatges interplanetaris i colònies en altres mons. De Stonewall, en canvi, ho va ignorar tot, ni tan sols no va saber que havia succeït, durant més de la meitat de la seua vida fins ara.

Tampoc res de remotament semblant a aquest orgull LGTB que té en Stonewall la referència més emblemàtica no va estar present en la primera meitat de la seua existència. Altres coses, però, li van arribar molt abans. El 1979 va complir 10 anys. Aquell mateix any l'homosexualitat havia deixat de ser delicte a Espanya i els últims presos pel aquest concepte havien sigut alliberats; però per desgràcia, l'abolició de les lleis franquistes que castigaven els gais i les lesbianes no va significar ni de bon tros el ràpid final de la feroç homofòbia social.

Amb 10 anys, havia començat a adonar-se de certes coses. Un matí, passejant pel pati de l’escola, havia sentit una estranya i íntima commoció en veure uns xics de l'últim curs de l’EGB (d'uns 13 anys per tant, però a ell li pareixien ja hòmens fets i granats) jugant al voleibol: especialment va quedar fascinat per un d'ells. Es recorda a si mateix, instants després, vagant per aquell pati que li resultava immens, sol com un astronauta perdut a la superfície lunar, intentant ofegar com fóra al seu cap la consciència naixent del que allò significava; havia començat a tancar els ulls, a mentir-se.

En el món de la seua infància i adolescència, l'homosexualitat només era un insult –mariquita, maricon…– o el pretext per a un acudit. Així era en el seu entorn, i també en els mitjans de comunicació. A classe mai no es va esmentar el tema: no era matèria apropiada.

El 1989, uns mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, va complir 20 anys. Aquell mateix dia es va comprar –per primera vegada– una revista amb fotos de dones nues. Després de tants anys no podia continuar ignorant l'evidència que se sentia atret cap al seu propi sexe; però volia convèncer-se que aquesta atracció no era exclusiva, que en realitat era bisexual, la qual cosa en la seua ment significava, abans que res, que podria arribar a viure com a heterosexual. Poques hores després, descoratjat davant els pobres resultats del seu experiment, es va desfer de la revista, però no va poder desfer-se alhora dels seus prejudicis i les seues pors, de tantes mentides acumulades. No va poder tirar a terra el seu propi mur de la vergonya.

Cinc anys més tard, precisament el dia en què va complir els 25, li va dir per primera vegada a una altra persona –un xic de la seua mateixa edat– que era homosexual. No sols això: li va dir també que s'havia enamorat d'ell. Aquest altre xic, que llavors estava també encabotat a convéncer-se a si mateix que era hetero, és avui el seu marit.

La història acaba bé, per tant. Però podria haver acabat d'una altra manera. De segur que moltes altres històries semblants van acabar pitjor, alguna fins i tot de forma tràgica. A més a més, aquest home que acaba de complir 40 anys sent –jo ho sé molt bé– que es va perdre, que mai no va poder viure, una part essencial de la seua infància, de la seua adolescència, de la seua joventut. Que hi va haver, en aquestes, massa amargor i confusió i solitària malenconia, i una falta, en canvi, de confiança en si mateix, de raons per a viure, d'alegria franca i expansiva.

40 anys després de Stonewall, crec que no hauríem de permetre que cap xiquet o xiqueta, cap adolescent, cap jove haja de créixer així en la nostra societat. Per aquesta raó, el lema de la celebració de l'Orgull LGTB d'enguany, “Escola sense armaris”, em sembla tan encertat, encara que haja despertat –com era previsible– la ira i la retorçuda mala bava habituals dels homòfobs més virulents. Perquè és imprescindible traure d'una vegada per sempre l'homofòbia de les vides dels qui estan descobrint el món i a si mateixos, perquè puguen fer-ho sense pors innecessàries i sense mentides. Perquè puguen desenvolupar la seua personalitat lliurement i de manera harmònica. Els ho devem a ells, per descomptat, però també al xiquet, a l'adolescent, al jove que vam ser, i que, d'alguna manera, encara som.

Nemo

dimecres, 8 de juliol del 2009

L'alternativa a l'orgull

(Publicat en dosmanzanas.com l'1 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

The Boys in the Band (Els xics de la banda) és una pel·lícula nord-americana del 1970 de la qual el crític de cinema, literatura i art del web dosmanzanas, elputojacktwist, escrivia el 2007: “Si hi ha deu pel·lícules de temàtica gai imprescindibles, aquesta n’és una, sens dubte.” Afegia a més que el film era “història pura” per haver-se rodat “quasi en les mateixes dates que els disturbis de l’Stonewall Inn”. Compartisc ambdues apreciacions, però discrepe del meu admirat Jack respecte d'una altra opinió que ell mateix afegia en els comentaris a la seua –com de costum excel·lent– crítica de la pel·lícula: “de pel·lícules de temàtica homosexual, n'hi ha des dels inicis del cinema, però aquesta és la primera de l'Orgull, per entendre'ns”. Per mi, en canvi, The Boys in the Band és més aviat l'última pel·lícula d'abans de l'Orgull, l'última pel·lícula gai preStonewall.

En defensa del meu punt de vista puc al·legar que encara que s'estrenara mesos després dels disturbis de Stonewall, el film en qüestió és en realitat la transposició al cinema, altament literal, d'una obra teatral que els mateixos actors de la pel·lícula estaven representant a Broadway des del 1968; a més, l'estiu del 1968 és precisament el temps en què se suposa que té lloc l'acció que reflecteixen tant l'obra de teatre com la pel·lícula (en aquesta darrera, el marc espaciotemporal queda explicitat per mitjà de la frase “NYC Summer 1968”, pintada a la paret de la terrassa de l'apartament on transcorre quasi tot el film). Això ens situa, per tant, just un any abans de Stonewall.

Al meu parer, la consideració d’“última pel·lícula anterior a l'Orgull” es justifica també per la forma en què els seus personatges gais demostren veure's tant a si mateixos com els uns als altres: ací sí que l'orgull –o el que és el mateix, una saludable dosi d'autoestima– es troba conspícuament absent. No és només que a partir d'un cert punt la festa d'aniversari que celebren es convertisca en una veritable orgia d'insults i crueltat gratuïta dels uns cap als altres que fa dir a Alberto Mira (en Para entendernos) que aquests personatges sembla “com si tots necessitaren, de manera masoquista, ser humiliats”; ni que la descarnada homofòbia que demostra un d'ells (Alan, un suposat hetero benpensant que en realitat probablement és un homo armaritzat) no semble despertar cap indignació en els altres, ni tan sols quan aquest comença a clavar punyades, tot cridant “marica” (“faggot!”), a Emory, el més plumífer del grup; és que el mateix amfitrió de la festa, el catòlic Michael, es lamenta així al final de la pel·lícula –instants abans d'anar-se'n a missa–: “si almenys aconseguírem aprendre a no odiar-nos a nosaltres mateixos tant, tant…”

A més, aquest és el mateix Michael al qual el càustic Harold (el gai lleig i jueu l'aniversari del qual celebrava el grup) li havia dit a la cara uns minuts abans que era “un home trist i patètic” ja que, sempre segons Harold, Michael era homosexual i no volia ser-ho, i no obstant això estava condemnat a continuar sent-ho tota la seua vida: ni el seu déu ni el seu psicoanalista l’alliberarien mai d'això. I és també el mateix Michael que, després d'una crisi emocional provocada per les dures paraules de Harold, aconsegueix recobrar l'aplom en recordar la màxima, per a ell irrebatible, que no hi ha homosexuals feliços: “Mostra'm un homosexual feliç”, li diu al seu amic Donald, “i jo t'ensenyaré un cadàver alegre”. Frase que en anglés apareix encara més carregada d'homofòbia, ja que Michael hi fa servir la paraula “gay”: “a gay corpse”, és a dir, “un cadàver alegre/marica”.

En el món de després de Stonewall, The Boys in the Band va ser rebutjada per molts activistes LGTB, precisament perquè aquests no hi veien una representació de l'homosexualitat que estiguera d'acord amb aquesta nova autopercepció positiva dels gais i les lesbianes sorgida a Occident a partir del 1969 i que hem anomenat l'orgull. No obstant això, l'autor del text, Mart Crowley, el defensava en la pel·lícula del 1995 The Celluloid Closet (L’armari de cel·luloide) d'aquesta manera: “Jo coneixia molta gent així. Aquest humor cruel amb un mateix sorgia d'una baixa autoestima, de la constatació del que l'època et deia sobre tu mateix.” En altres paraules: de l'homofòbia interioritzada. I és que als anys 60, seguia Crowley, “l'homosexualitat estava encara classificada com a malaltia mental. Si anaves a un bar gai t'arriscaves que et detingueren si la policia feia una batuda al local. No eren només prejudicis, sinó també les lleis, allò que anava contra el teu ésser, contra el nucli del teu ésser.”

Crec que aquestes paraules de l'autor The Boys in the Band ens diuen una cosa ben valuosa sobre la seua obra teatral i sobre la pel·lícula que William Friedkin va realitzar a partir d'aquesta. Es tracta d'una obra escrita en vespres de Stonewall, quan l'orgull LGTB no aguaitava encara per l'horitzó; no obstant això, hi podem veure reflectit l'orgull en negatiu, a través de la mateixa absència d’aquest. Els seus personatges ens presenten amb tota cruesa l'alternativa a l'orgull: l'amargor, la desesperació i la crueltat envers un mateix i envers els altres que naixen de la manca d'autoestima, de la interiorització (sovint inconscient) de l'homofòbia ambiental.

Per aquesta raó, The Boys in the Band, encara que es pot veure com un testimoni d'una època que, afortunadament, ja no és la nostra, continua sent rellevant per a nosaltres. Perquè l'homofòbia ambiental continua estant ací, al nostre voltant, i per tant continuem exposats a interioritzar-la… fins i tot sense ser-ne conscients.

Nemo

dimecres, 1 de juliol del 2009

Herois improbables

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 de juny de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ray i Brig es van conéixer a Hawaii, on estaven destinats per l'exèrcit, en plena Segona Guerra Mundial. Si no haguera sigut per la guerra, per la sobtada suspensió de tot allò que fins llavors havia constituït la seua vida, per la soledat i la tensió i aquella sensació omnipresent que calia viure intensament cada moment perquè podia ser el darrer… si no haguera sigut per tot això, Brig creu que mai no hauria pogut succeir el que va succeir entre ells.

Anys després li ho diu a Ray per carta, l'última carta –assegura Brig– que li escriurà, perquè la guerra ha acabat i ambdós han tornat a casa i l'impossible torna a ser impossible. Brig escriu a Ray que ara té “una vida bona i normal”, i vol oblidar “que alguna vegada hi haguera cap altra cosa” que aquesta vida d'ara a Utah vora la seua família, molt probablement mormona (Brig és forma apocopada de Brigham, i Brigham Young és el nom del profeta que va conduir els mormons fins a Utah). Afig que confia que Ray, que és “bo i generós”, l’ajudarà a oblidar.

Passen més anys i Brig és ara el jove senador dels Estats Units per Utah Brigham Anderson, casat i amb una xiqueta de poca edat. Un dia li arriba la que sembla que ha de ser la seua gran oportunitat de destacar: l'encàrrec de presidir una important comissió del Senat. Brigham es veu de sobte al centre d'un formidable remolí polític, una lluita de poder descarnada: la seua esposa comença llavors a rebre trucades anònimes que li aconsellen que el senador actue de determinada manera si no vol que isca a la llum allò de Hawaii. La dona intenta que Brigham li conte què va ser el que va ocórrer a Hawaii, però aquest és incapaç d’explicar-li res, i ix corrent per viatjar a Nova York en cerca de Ray, amb l'esperança de trobar el mitjà, parlant amb ell, d'evitar l'escàndol.

Ja a Nova York, Brigham esbrina que Raymond Schaf, Ray, es troba en aquell moment en un lloc que es diu Club 602, i s’hi dirigeix sense dubtar-ho; però a penes hi ha penetrat quan retrocedeix, horroritzat i fastiguejat, en adonar-se d’en quina mena de lloc es troba: la clientela és exclusivament masculina, porta roba ajustada i alguns semblen amanerats… Ray el reconeix i ix del local després d'ell, però Brig ja no té res a dir-li: puja a un taxi, dóna un espenta al seu antic amant, que cau de morros sobre un toll, i torna a Washington per a tallar-se el coll amb una navalla al lavabo del seu despatx.

La història de Brig i Ray forma part de la pel·lícula nord-americana del 1962 Tempestat sobre Washington (Advise and Consent), un thriller polític que revesteix una certa importància dins de la història LGTB per ser un dels primers films de Hollywood que es van atrevir a abordar més o menys obertament el tema de l'homosexualitat, i el primer des dels anys 30 a mostrar al públic d'aquell país un bar gai. Clar que atrevir-se a parlar sobre l'homosexualitat no és el mateix que fer-ho de manera positiva, o simplement lliure de prejudicis. Al meu parer, la pel·lícula reflecteix l'estat d'opinió homòfob dominant àmpliament als Estats Units a principis de la dècada del 1960, com posa de manifest el diferent tracte que hi reben els personatges de Ray i Brig.

Aquest últim ens és presentat com una mena d'heroi tràgic, algú que almenys ho ha intentat: ha intentat integrar-se en la societat, crear una família i servir el seu país, de manera eminent. El seu fracàs final no és en definitiva culpa seua, i per això a la fi del film els seus col·legues del Senat repudien l'instigador del xantatge que acaba costant-li la vida alhora que s'ocupen d'evitar que “el vell pecat de Brig, fóra el que fóra” isca a la llum per a tacar la seua memòria (així de pas eviten també que l'escàndol recaiga sobre el Senat i sobre el sistema mateix, posant-lo en qüestió).

En canvi, Ray (és casualitat que el seu nom s'assemble tant a gai?) apareix només durant un instant abans d'acabar enfonsat en aquell toll brut novaiorqués, en una imatge en què és difícil no veure una òbvia metàfora del seu estil de vida, simbolitzat també en aquell local, el Club 602, que provoca l'horror i la nàusea del seu antic amant. En definitiva, se'ns fa veure que l'armari és honorable, mentre que l’estil de vida gai –l'homosexualitat oberta i assumida– és una cosa sòrdida i indigna.

Supose que ningú no es podia imaginar el 1962 que només set anys després els clients d'un altre bar gai novaiorqués (encara que prou més xocant que aquell, al cap i a la fi, innocent Club 602 on els gais xarraven tranquil·lament mentre sonava Frank Sinatra) es convertirien en herois inesperats –i improbables– per a milions de persones, i que la seua gesta, resistir a l'agressió policial, s’havia de commemorar a mig món cada any durant dècades sota el nom d’Orgull LGTB.

No sé fins a quin punt la tragèdia de Brigham Anderson devia ser versemblant l’any 1962, però crec que avui no ho seria a penes: no m’imagine un senador dels EUA suïcidant-se només per haver tingut un romanç homosexual en la seua joventut, molts anys arrere. És clar que les coses han canviat considerablement des dels anys 60… Em pregunte a quants Brigham Anderson, a quants homos armaritzats que s'espantarien i avergonyirien d'ells, deuen haver salvat la vida els clients de l’Stonewall Inn, i tots aquells que han recollit la seua bandera al llarg de les quatre últimes dècades.

Nemo