dilluns, 28 de gener de 2008

L'amor en els temps de la Inquisició

(Publicat en dosmanzanas.com el 23 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“El matrimoni Església-Estat és indissoluble.” Ho proclama, en una recent vinyeta d'El Roto (El País, 15-01-2008), un personatge girat d'esquena, mitrat i amb ínfules: un bisbe o alt dignatari catòlic. Els bisbes del món real, en canvi, s’estimen més expressar la mateixa idea d’una altra manera: atacant la pretensió que l'Estat siga independent de qualsevol organització o confessió religiosa, que això vol dir en realitat aquest nefast laïcisme contra el qual no cessen d'advertir-nos els prelats. I és que, molt a desgrat seu, i per més que alguns aspectes dels acords del 1979 entre Espanya i el Vaticà hi siguen poc coherents, la Constitució del 1978 estableix (article 16.3) que “cap confessió no tindrà caràcter estatal”. De manera que pot dir-se que “el matrimoni Església-Estat” no gaudeix ja en aquest país de bases tan sòlides com abans.

Abans, és clar, era una altra cosa. El nacionalcatolicisme vigent a Espanya fins al 1978 no va ser més que la forma que va adoptar, durant la llarga dictadura franquista, una aliança entre el Tron i l'Altar que venia de molts segles enrere, i que durant l'Edat Moderna va permetre a l'Església exercir, a través de la Inquisició, un control ferri sobre la societat hispànica en tots els seus aspectes. I és que la Inquisició no era només una xarxa centralitzada i extraordinàriament eficaç de tribunals eclesiàstics amb capacitat per a condemnar qualsevol habitant de les Espanyes a les més terribles penes després de fer-lo confessar mitjançant la tortura, sinó també un entramat de vigilància i espionatge de tota la població per al qual treballaven, a més de capellans i frares, milers de devots agents seglars –els temuts familiars de la Inquisició– presents tant a les ciutats com als llogarets, en una proporció que va arribar a ser (al Regne de València, en el segle XVI) d'un familiar per cada 30 o 40 veïns.

En aquell context social era realment molt mal assumpte ser sospitós de desviació, en la teoria o en la pràctica, de la doctrina de l'Església. Als estats de la Corona d'Aragó (exceptuant el Regne de Mallorca), la Inquisició s'ocupava de perseguir, a més d’heretges, moriscos islamitzants i judeoconversos judaïtzants, els sodomites, és a dir, aquells hòmens que tenien relacions sexuals amb altres hòmens. Cal matisar que aquestes relacions no solien ser en realitat més que uns alleujaments momentanis: “Quan se citen [en els expedients dels processos inquisitorials] presents, galanteries, invitacions o mirades, resulta generalment que anaven dirigits a desconeguts, amb l'única finalitat d'atraure'ls al lloc estratègic on s'havia de consumar l'acte immediatament”, escriu Rafael Carrasco en el seu magnífic estudi Inquisición y represión sexual en Valencia. Historia de los sodomitas (1565-1785) (del qual traduïsc). I continua: “Aquests breus contactes sexuals no solien constituir un punt de partida per a una relació més profunda o seguida. Una vegada satisfeta la primera curiositat i apagat el foc de la sang, cadascú se n’anava pel seu camí.”

La sexualitat sodomítica, per tant, trobava encara, en aquella societat vigilada pels guardians de la doctrina catòlica, una certa expressió ocasional, per descarnada, sòrdida, clandestina i perillosa que fóra. L’homoafectivitat, d'altra banda, ho tenia molt més difícil, perquè per a expressar-la i viure-la conjuntament es requeria alguna cosa més que un fugaç instant de plaer tan intens com culpable (als ulls dels altres, si no als propis); i no existien tampoc categories o models que feren l'afecte eròtic entre persones del mateix sexe pensable, concebible, intel·ligible. Podem suposar, amb tot, que els sentiments d'amor homosexual devien existir també en aquell temps, encara que habitualment no fóra possible exterioritzar-los, i menys encara desenvolupar-los vora la persona que n’era l’objecte. El cas, que refereix Carrasco, de Jaume Gallestria, estudiant de Tortosa que va confessar al Sant Ofici haver escrit el seu propi nom en una creu junt amb el d’“un patge del bisbe d'aquella ciutat, a qui estimava sens dubte tendrament”, fa pensar l'autor en “arravataments romàntics reprimits”, “missatges intercanviats furtivament” i “sobredeterminacions místiques, en què la processó quasi sempre anava per dins”. La història de Gallestria, per descomptat, acaba malament: el jove va ser condemnat a les salines d'Eivissa, i anys després va ser denunciat de nou a la Inquisició. En aquesta ocasió, escriu Carrasco, “descobrim un home destrossat, caigut en les més absolutes indigència i abjecció.”

Carrasco relata en el seu llibre altres “episodis de vides i amors truncats”, d'entre els quals ell mateix en destaca un “pel patetisme i l’exemplaritat” que el singularitzen. Els protagonistes en són Josep Estravagante, de 31 anys, i Bartomeu Teixidor, de 20. El sinistre escenari de la seua història, la presó de Sant Narcís, en ple centre de València (al carrer del Salvador), on aquests esperaven que els portaren a les galeres reials, en les quals haurien de remar durant anys en condicions infrahumanes, segons el que establien les seues penes respectives: la condemna d'Estravagante era “per un afer criminal”, mentre que a Teixidor l’havien trobat culpable d'haver realitzat l'acte sexual, com a passiu, amb “un rodamón sicilià”. En aquella presó valenciana, escriu Carrasco, “els presos es passaven les nits espiant-se els uns als altres. Els companys de llit de Josep Estravagante –eren vuit en total, els qui dormien en allò que ells anomenen un llit– van protestar quan aquest hi va portar a dormir Bartomeu Teixidor, acabat d'empresonar, ‘per ser company tan vil i fastigós… per haver sigut condemnat per coses del pecat nefand [és a dir, per sodomita]'”. No obstant això, als dos amants “res no els féu retrocedir en la seua voluntat d'unió”: ni les protestes dels seus companys, que acabarien delatant la parella a les autoritats inquisitorials, “ni les dificultats nascudes de la promiscuïtat carcerària, ni la perspectiva de les galeres imminents (…) Josep Estravagante va jurar al seu nou amic que si estaven junts en les galeres, aquest li donaria el seu cos i seguirien sempre junts. No van poder complir la seua promesa, perquè van ser executats [i cremats] a València l’1 de maig de 1622”. Rafael Carrasco assenyala la forta “coloració romàntica” d'aquesta “breu però intensíssima relació amorosa”, i particularment l'extrem patetisme que destil·la “la projecció imaginària d'una vida amorosa feliç en el món de les galeres”…

Ningú no ha demanat mai perdó per tantes i tantes vides trencades, esclafades pel prejudici dels qui es creien en possessió exclusiva de la veritat moral: els piadosos guardians de la doctrina de l'Església Catòlica. Pot sorprendre algú, això, quan els seus successors actuals continuen fent tot allò que està a la seua mà per oposar-se que els gais i les lesbianes puguem desenvolupar en llibertat i plenitud la nostra personalitat, els nostres projectes de vida?

Nemo

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Excel•lent comentari, estem lluny d’aquells terribles moments de l’historia de quasi tot l’Europa però no tant, quan escoltes al Duran Lleida i a la Dolors Nadal encara sento la por de sempre, els catòlics mai accepten les lleis democràtiques, el seu talibanisme es endèmic

Nemo ha dit...

En efecte, la història europea del segle passat (ara que estan a punt de complir-se els 75 anys de l'arribada de Hitler al poder) demostra prou que la barbàrie pot estar molt més prop de nosaltres del que ens agradaria creure. Les apologies de l'homofòbia i de la discriminació contra els homosexuals que, difressades d'una hipòcrita "defensa de la família tradicional" (hipòcrita perquè ningú no ataca aquest model, i menys els gais i les lesbianes pel fet de voler fer la nostra vida en peu d'igualtat amb la resta dels ciutadans), hem de sentir tan sovint en els darrers temps em sembla que són una bona mostra que el fanatisme intolerant i excloent continua ben viu en les nostres societats d'Occident... i que no només hi ha integristes en el món islàmic.

Moltes gràcies pel teu comentari, julianen (supose que ets tu, per l'enllaç).

glamboy69 ha dit...

Molt bon post nemo i un acurat anàlisi!

Com a arqueòleg i historiador puc afegir que sempre qu veiem una relació deológica tan extranya i n aparença indissoluble, com en aquest cas l'esglesia i la homofòbia, cal mirar enrrere: als origens!

I que ens trobem a l'origen? Que al Imperi Romà la homosexualitat estava 100% permesa, només casl llegir les Memòries d'Adrià! Quan comença tot plegat? Amb L'edicte de Milà i la introducció del Cristianisme a la societat.

Es una ideologia perversa que parteix del concepte de pecat per reprimir la sexualitat, imposar el patriarcat i contrlar així la demografia i la transmissió de l'herència!

Es un tema apassionant! T'animo a que segeuixis per aquesta via!

Nemo ha dit...

Moltes gràcies, Arqueòleg (o Glamboy, com més t'estimes). Bé, com saps, en l'Imperi romà les actituds pel que fa l'homosexualitat eren molt diferents de les que identifiquem amb l'alliberament gai i lèsbic contemporani, però sí, en general la cosa és com dius en el teu missatge. Ja he abordat aquest tema en el passat (sobretot en Les arrels de l'odi 1 i 2), però per descomptat que pense seguir fent-ho... Una salutació afectuosa.

glamboy69 ha dit...

Val! Obviament ja coneixies molt millor que jo els origens històrics de la homofòbia! Doncs res dir-teque m'han encantat els dos posts, especialment el primer on trates amb molt més detall del que jo coneixia, especialment el fet que al s.VI Justinià ja introduïs el terme "sodomita"!

Molta sort amb el blog, cada dia m'agrada més!

Nemo ha dit...

Gràcies de nou, Arqueòleg. Continuem xarrant, bé per ací, bé en aquest blog tan glamurós i interessant que tens...