dimarts, 6 de novembre de 2007

Les arrels de l'odi (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 31 d'octubre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Com hem d'interpretar l'Holocaust jueu? Com una mena d'accident històric, producte de l'arribada al poder a Alemanya, per una lamentable combinació de circumstàncies, d'un dement assassí i un grupet de col·laboradors igualment desequilibrats? Com un monstruós parèntesi en la història del progrés de la civilització occidental? Encara que el caràcter extrem de l'horror dels camps d'extermini puga explicar la tendència de molts a insistir en el caràcter excepcional de l'Holocaust, hem de resistir-nos a la temptació de traure la destrucció dels jueus d'Europa de la història, de convertir-la en un fenomen tan aberrant i atroç com incomprensible… i, en tant que incomprensible, en última instància irrellevant.

No: l'horror de l'Holocaust potser no té –per l’escala, per la natura d'assassinat massiu organitzat industrialment, per l’arbitrarietat i la falta de sentit que el caracteritzen– precedents, però allò que no hi ha dubte que té són arrels en la història d'Occident, com ens fa veure Georges Bensoussan (responsable editorial del Memorial de la Shoah de París) en el seu llibre Europe. Une passion génocidaire. I són arrels molt profundes, arrels que es remunten en el temps per a dibuixar la història de l'odi als jueus a través de molts segles. Per aquesta raó, lluny de ser irrellevant, l'Holocaust constitueix una referència imprescindible per a interpretar la història i la cultura d'Occident. I per aquesta mateixa raó, la primera secció de l'exposició permanent del Memorial de la Shoah està dedicada a explicar la història de la judeofòbia a Europa.

Quan u examina amb deteniment aquesta història de la judeofòbia s’adona, si coneix també la història de l'homòfobia, dels nombrosos paral·lelismes i coincidències que hi ha entre totes dues. Començant per l'origen mateix, perquè encara que hi puga haver precedents més antics, tant la judeofòbia com l'homofòbia de l'Occident medieval i modern sorgeixen com a conseqüència del fet que jueus i homosexuals constitueixen minories que no tenen cabuda en els rígids esquemes ideològics que s'imposen arran de l'aliança entre el poder imperial romà i el cristianisme, i que han continuat dominant les nostres societats fins fa relativament poc de temps (i encara exerceixen una influència enorme sobre aquestes). L’esmentada aliança s'estableix en el segle IV de la nostra era, i el mateix emperador que la inicia, Constantí I, i els fills d'aquest seran els primers a legislar en contra d'homosexuals i jueus.

En els segles VI i VII observem, als dos extrems del món (ex)romà, exemples molt notables de persecució legal a ambdues minories, que són ara utilitzades com a bocs expiatoris per a desviar-hi el descontentament popular i apartar-lo d’aquesta manera dels qui ostenten el poder: d'una banda, des de Constantinoble, l'emperador Justinià I introdueix per primera vegada el terme sodomita per a referir-se als homosexuals, i estableix per a la sodomia la pena de mort a la foguera; aquest mateix emperador retalla sensiblement els drets de la minoria jueva. D'altra banda, els reis visigots d'Hispània, després de convertir-se de l'arrianisme al catolicisme, pretendran guanyar-se la lleialtat de la majoria hispanoromana i catòlica dels seus súbdits mitjançant l'exclusió i la persecució legals de les minories jueva i homosexual.

La intolerància de les societats cristianes cap a jueus i homosexuals s'agreujarà considerablement a partir del segle XII, quan, coincidint amb les primeres croades, una onada de fanatisme religiós envestirà la Cristiandat: els jueus d'algunes regions d'Europa occidental seran massacrats pels mateixos croats de camí cap al Pròxim Orient, i més tard començaran les primeres expulsions dels jueus del territori d'aquest o aquell monarca cristià. En el segle XIII, d'altra banda, veiem com l'homosexualitat passa a ser castigada amb la pena de mort en legislacions de l'Europa occidental que abans no la perseguien, perquè seguien el model carolingi, més tolerant, en lloc del de Justinià o el visigòtic; al mateix temps, es comença a associar sistemàticament homosexualitat amb heretgia i bruixeria (i viceversa), la qual cosa farà als homosexuals especialment vulnerables davant dels nous guardians de l'ortodòxia cristiana (Inquisició, tribunals eclesiàstics, etc.). A partir del segle XIV tindran lloc persecucions i execucions massives de sodomites en diverses regions d'Europa.

Un aspecte que mereix ser assenyalat és que tant la judeofòbia com l'homofòbia buscaran suport, per justificar la repressió i seduir les gents comunes, en mites que, a partir d'un fonament religiós, arriben a extrems d'irracionalitat que avui dia trobem francament xocants. Així, la consideració dels jueus com deïcides –assassins de Déu–, basada en els relats evangèlics de la passió de Jesús, donarà origen a la llegenda que aquests assassinen xiquets cristians per consumir la seua sang en els seus rituals, llegenda molt estesa i avalada per les esglésies cristianes durant segles. També se'ls acusarà, en els temps de la pesta negra, d'enverinar deliberadament pous i fonts per transmetre la malaltia; a conseqüència d'aquesta idea absurda, milers de jueus d'ambdós sexes i de totes les edats seran brutalment assassinats en unes quantes ciutats europees pels seus veïns cristians.

En el cas dels homosexuals, determinats textos bíblics –com ara la història de Sodoma i Gomorra, d'on sorgeix el paradigma ideològic de la sodomia i la presentació extremadament negativa que fa aquesta del sexe entre hòmens– seran interpretats com proves que Déu, a pesar de la infinita bondat que se li atribueix, avorreix els sodomites fins al punt d'enviar terratrémols, pestilències, grans fams i tota mena de catàstrofes a fi de castigar-los no sols a ells, sinó també les poblacions i els territoris on resideixen. Per mitjà d'aquests i altres mites semblants s'aconseguirà que l'odi cap a jueus i “sodomites” es faça summament popular en les societats cristianes, amb la qual cosa les arrels d’aquest odi, que com hem vist són molt profundes, es faran també amb el temps cada vegada més fortes i més grosses: més difícils, per tant, d'arrancar.

(Continuarà.)

Nemo