El follet marica i altres prodigis (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Endevina endevinalla: què tenen en comú Fidel Castro i Margaret Thatcher? No sembla fàcil trobar molts punts de vista que pogueren compartir el dictador comunista cubà i la (ultra)conservadora premier britànica, però el cas és que haver-n’hi, n’hi ha. N’hi ha un, si més no: com assenyalava ja el 1989 l'historiador i sociòleg gal·lés Jeffrey Weeks, ambdós líders coincidien a veure l'homosexualitat com “una cosa que cal denigrar i evitar”. Si Castro va arribar a internar els gais en camps de treballs forçats (com vam veure en “Els jueus de Cuba”) per previndre que la joventut cubana poguera contaminar-se de l’antisocial personalitat d'aquells, Thatcher va convertir també l'homofòbia en política d'Estat quan, durant el seu últim mandat, el partit que ella liderava va proposar i aprovar al Parlament una norma (coneguda com section 28) que prohibia a les autoritats locals “promoure deliberadament l'homosexualitat o publicar materials amb la intenció de promoure l'homosexualitat”, i fins i tot “promoure l'ensenyament en qualsevol escola subvencionada de l'acceptabilitat de l'homosexualitat com una suposada relació familiar”. Els conservadors britànics s'avançaven així de quasi deu anys al projecte de llei que l'anterior i ultracatòlic govern polonés havia anunciat –i que finalment no va poder fer aprovar abans d'haver de convocar unes eleccions anticipades de les quals, per fortuna, va eixir derrotat– per a defensar els jóvens d’“els continguts que amenacen el seu normal desenvolupament psíquic i moral”, entre els quals s'incloïa explícitament “la propaganda de l'homosexualitat”.

Si l'homofòbia és capaç d'obrar el miracle de posar d'acord els comunistes totalitaris del Carib amb els anticomunistes feroços d'Albió i de l'Est europeu, potser caldrà considerar com a prodigis menors i quasi d'estar per casa altres fets semblants però no tan espectaculars; fenòmens que, de tota manera, no deixen de tindre interés. Dimecres passat vaig assistir amb el meu marit a la presentació en una botiga “de cultura arc iris” de la meua ciutat, València, de l'últim llibre de Lawrence Schimel, el poemari sobre el sexe i el (des)amor entre hòmens Desayuno en la cama. L'escriptor (jueu descregut, novaiorqués i prolífic, com el meu admirat Woody Allen, però bastant més jove i –diguem-ho tot– guapo que aquest) va enfocar l'acte, més que no com una presentació de llibre a l'ús, com una agradable i distesa conversa amb els qui havíem acudit a la convocatòria (una vintena de persones, tots hòmens llevat d'una periodista d'una ràdio local, tot i que bastant variats quant a l’edat i l’aspecte). Al·ludia Schimel a les dificultats que troba un llibre com el seu per a atraure l'atenció del públic lector heterosexual, i particularment dels hòmens heteros, i explicava aquest fet mitjançant la imatge de la piràmide social. Segons aquesta, les nostres societats occidentals modernes comprenen una gran varietat de grups socials, però aquests no es troben tots al mateix nivell, sinó que les desigualtats de poder i prestigi donen a la societat una forma piramidal: així, en cada pis de la piràmide, els qui hi estan situats miren cap amunt i cap al seu propi estrat, però rarament miren cap avall, cap als qui són encara menys que ells per a la jerarquia social. D'aquesta manera, els qui ocupen el cim de la piràmide (els hòmens heteros, autòctons, blancs i d'ascendència cristiana) tendeixen a desinteressar-se de tots els altres grups socials i de la literatura escrita per i per als membres d'aquests (després comentàrem ell i jo que això mateix s’esdevé amb les llengües: els qui parlen una llengua de gran extensió i ascendència s'interessen poc pels idiomes menors i per les literatures que s'hi expressen, la qual cosa explica l’interès tan escàs que hi ha en l'Espanya monolingüe en castellà, fora d'alguns autors aïllats, per les altres llengües i literatures de l'Estat, o també que als EUA –com va apuntar el mateix Schimel– tan sols un míser 3% de tots els llibres que es publiquen, incloent tant ficció com no-ficció, siguen traduccions).

Se'm va acudir preguntar-li llavors com s'havia sentit tractat ell, en tant que escriptor de llibres de temàtica LGTB, per la crítica i els mitjans de comunicació espanyols. I en la seua resposta, Schimel va evocar un comentari que havia aparegut en Babelia, el suplement literari d’El País, sobre el seu llibre de relats Mi novio es un duende: el crític, després d'elogiar les capacitats literàries de l'autor, no havia pogut resistir-se a mostrar la seua incomoditat amb el fet que tots els personatges de l'obra foren gais o lesbianes. Atés que el llibre pertany al gènere fantàstic, sembla obvi que no devia ser la preocupació pel realisme o la versemblança el que estava darrere de la incomoditat d'aquell individu, sinó més aviat l’excés de visibilitat homosexual que trobava en les pàgines de Schimel. O algú creu que el crític en qüestió s'hauria mostrat igualment preocupat si el llibre continguera únicament elfs, nimfes i altres éssers sobrenaturals heteros com Déu mana? L'anècdota em va fer pensar immediatament en les cèlebres (suposades) declaracions de la reina d'Espanya sobre els gais i la nostra mania de mostrar-nos orgullosos de ser-ho fins pel carrer i tot: i és que una mateixa –o semblant– homofòbia (liberal, per descomptat) pot traure el cap, ves per on, tant en les paraules d'una senyora de sang blava lligada a l'ortodòxia que segreguen les cúpules cristianes com en les d'un guru de la intel·lectualitat progressista hispànica. Com diria el meu company de dosmanzanas.com Enrique Olcina: “la qual cosa demostra que per a quedar com una reina no cal dir-se Sofia”.

(Continuarà.)

Nemo