dimarts, 28 d’abril del 2009

'No s’hi val'

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 d'abril de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Per què fan això, mamà?” Al nou i modern zoo de València, un xiquet d'uns tres anys assenyala amb el dit una parella de mones (drils, aclareix el panell corresponent) que, en el procés d'espollar-se, semblen prodigar-se tota mena de carícies i manyagueries. “Doncs perquè s'estimen”, li respon la mare. I el xiquet: “Però són xics… xic amb xic no s’hi val!”. “Doncs un d'ells deu ser xica”. “Ah”, sospira alleujat l’infant, “és que jo em pensava que els dos eren xics…”

Xic amb xic no s’hi val, xica amb xica no s’hi val em sembla una bona formulació, clara i succinta, no sols del principal manament de l'heterosexisme i l'homofòbia, sinó de l'essència mateixa del discurs heterosexista i homòfob; és obvi que, malgrat la seua curta edat, el nano del zoo tenia ja la lliçó ben apresa. No s’hi val: és a dir, no es nega que això (xic amb xic, xica amb xica) existisca, ja que les evidències hi són i no sempre és possible ignorar-les; en canvi, se’n nega –totalment o parcialment– la validesa. El desig homosexual existeix, sí, però no val com a desig natural, sa o ordenat. Existeixen fins i tot l'amor homosexual, les parelles homosexuals i –legalment en alguns, cada vegada més, territoris– els matrimonis homosexuals… però no valen com a amor de veritat, equiparable a l'heterosexual, ni com a parelles i matrimonis genuïns, legítims i iguals als altres.

No val, no s’hi val... hi ha alguna cosa més, en el discurs dels homòfobs i heterosexistes? I tant que sí: hi abunden les robes d'aparença científica o filosòfica, destinades a vestir, de manera que quede més presentable en societat, la descarnada nuesa d'aquest rebuig i menyspreu, d'aquesta prohibició. No els espanta la mala qualitat dels teixits, el fet de mancar per exemple de fonaments –de dades– mínimament sòlids i convincents per a la comunitat científica del nostre temps. No, ells al·leguen sense immutar-se que l'actual consens científic sobre que l'homosexualitat no constitueix malaltia o trastorn es deu a temes polítics, i amb això ja se senten dispensats de la necessitat d’aportar proves serioses de les seues pròpies afirmacions.

Ho hem vist fa poc, per exemple, en el cas de la professora de la Universitat Catòlica murciana Gloria Tomás, que encara que recorre al llenguatge de la ciència per a donar respetabilitat als seus prejudicis en un entorn acadèmic, no s'esforça gaire a ocultar que allò que realment proporciona fonament a les seues opinions és la seua fe religiosa. Així, declara a la premsa que “Des del punt de vista catòlic –la meua religió– els homosexuals són estimats i respectats, però els seus actes es consideren desordenats perquè van en contra de la llei natural. Aquesta visió jo la compartisc.” Amb tot, tement potser que aquestes paraules deixen transparentar-se massa les vergonyes del dogma homòfob amb què combrega, la professora i numerària de l'Opus Dei busca immediatament noves vestidures, en aquesta ocasió d'estil filosòfic: “[Els actes dels homosexuals] Van en contra de l'obertura a la vida, de la complementarietat afectiva, que es tradueix en la relació entre home i dona”. Sobre qui són en realitat els qui es tanquen a la vida i a l'afectivitat donava impressionant testimoni aquest mateix mes un lector de dosmanzanas en una carta publicada en aquell web, “Un hombre como Dios manda”. Aquest text, en el qual Fernando ens conta com el seu molt catòlic pare (psiquiatre i membre també de l'Opus) el va apartar per complet i per sempre de la seua vida quan li va anunciar que era gai i estava decidit a viure com a tal, posa al seu lloc de la manera més eloqüent les frases buides que Gloria Tomás pretén fer passar per pensament elevat.

D'altra banda, em fa l'efecte que molts dels qui comparteixen el dogma homofòbic no veuen realment que hi haja cap necessitat de fonamentar-lo, perquè per a ells això de xic amb xic no s’hi val, xica amb xica no s’hi val és una cosa, senzillament, de sentit comú. Per a desgràcia seua, en una societat moderna i oberta el sentit comú no és immune al qüestionament, i l'activitat que en aquest sentit han dut a terme, sobretot les últimes dècades, les persones gais i lesbianes i les seues associacions ha aconseguit que la visió de l'homosexualitat en les societats occidentals estiga avui en plena evolució. El no (s'hi) val ha retrocedit moltíssim en aquests anys, i hi ha raons per a creure que continuarà retrocedint. La qual cosa no equival a donar ja el prejudici homofòbic i heterosexista per definitivament derrotat. En la nostra societat continua havent-hi –i tem que no són pocs– xiquets de molt curta edat als quals el seu entorn els ha inculcat ja profundament aquest prejudici: qui, quan, com els ensenyarà que xic amb xic, o xica amb xica, també valen?

Nemo