tag:blogger.com,1999:blog-52840454577888453892024-03-13T09:02:11.044+01:00El blog de NemoReflexions i textos al voltant de la realitat LGTBNemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.comBlogger93125tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-41029636326242457202010-03-03T15:10:00.000+01:002012-12-04T10:55:38.931+01:00Paradís gai(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de febrer de 2010. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2010/02/paraiso-gay.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhNrlSMOJGeKEmlhkCYPAR8e1YSuTVDTkYgjzR0waxkDZ3K1GjjFJx0WHg2qy5Om3J04o-jcjJDPfVliY4XX_-LNN2Sj0Et48Bb6cB-p9ySPfOab9RV93t7emb5c1h2iX_5G1U2KTo9wpo/s1600-h/454357062_135dfa0467.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 266px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhNrlSMOJGeKEmlhkCYPAR8e1YSuTVDTkYgjzR0waxkDZ3K1GjjFJx0WHg2qy5Om3J04o-jcjJDPfVliY4XX_-LNN2Sj0Et48Bb6cB-p9ySPfOab9RV93t7emb5c1h2iX_5G1U2KTo9wpo/s400/454357062_135dfa0467.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5444408178480974546" /></a>“México DF, paraíso gay”: aquest titular podia llegir-se al març de l'any passat en un dels periòdics de la capital mexicana; jo visitava llavors per primera vegada la ciutat, i vaig quedar perplex en llegir-ho.<br /><br />Jo sabia que el Districte Federal era en aquell moment un dels dos territoris dels Estats Units Mexicans que reconeixien les unions civils entre parelles del mateix sexe (l'altre era l'estat septentrional de Coahuila, veí de Texas –és curiós que aquest darrer siga, en canvi, un dels estats més dominats per l'homofòbia dels EUA–). I vaig quedar també agradablement sorprès pel grau de visibilitat LGTB que vaig poder presenciar en àmplies zones del centre de la capital mexicana. Abans del meu viatge jo havia vist la pel·lícula <i>El cielo dividido</i> (Mèxic, 2006), en la qual una parella de xics viu un romanç apassionat en aquella ciutat, i es besen i abracen en públic moltes vegades amb tota naturalitat, especialment en el marc de la UNAM, la cèlebre Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Confesse que en veure la pel·lícula havia interpretat aquestes escenes com una mena de llicència poètica del director, que ignoraria deliberadament la realitat de l'homofòbia social i les pressions que aquesta exerceix sobre els individus, ja que allò que l’interessava explicar en la seua pel·lícula era simplement una història d'amor i de desamor. Tanmateix, en visitar l'espectacular campus de la UNAM vaig poder veure una parella de xics que es feien carícies tranquil·lament damunt l'herba envoltats d'altres parelletes heteros, en actitud tan inconfusiblement amorosa com la d'aquestes. Després vaig poder veure moltes més parelles de xics, i alguna de xiques, parlant-se i mirant-se, i besant-se i abraçant-se, en ple centre de la ciutat, per l'Alameda Central i el Paseo de la Reforma, asseguts en bancs o passejant per la vorera. Es concentraven en particular al costat del Monument a la Independència, conegut com <i>el Ángel</i>, com a deixebles avantatjats de la lliçó de llibertat que des de fa cent anys –és a dir, des del primer centenari de la independència del seu país– recorda als mexicans el daurat xicot… o més aviat xicota, ja que pareix que l'àngel és en realitat la dea Victòria; lliure també, segons sembla, de les limitacions i els convencionalismes del gènere.<br /><br />Precisament a pocs metres de l'àngel/deessa comença, o acaba, el carrer Amberes, que fa les funcions de districte LGTB de la Ciutat de Mèxic. Aquest carrer forma part de l'anomenada Zona Rosa, encara que aquest nom és molt anterior a l'aparició dels locals destinats al públic homosexual, i per tant no es deu a aquests: en tot cas, així es diu aquest animat i agradable barri. Potser podria dir-se que l'àrea pròpiament LGTB és de dimensions una mica reduïdes per a una megalòpolis tan enorme com la capital mexicana, de més de 20 milions d'habitants, però a part d'això la veritat és que recorda molt les de qualsevol gran ciutat d'Europa o de la resta de l'Amèrica del Nord.<br /><br />Podria pensar-se, doncs, que és a tots aquests fets que feia referència aquell titular de periòdic, “México DF, paraíso gay”. En realitat, però, la notícia que encapçalava aquesta frase tan cridanera era una sòrdida història de xarxes de prostitució masculina, drogues i corrupció política; aparentment, per al redactor l'expressió <i>paradís gai</i> entraria dins la mateixa categoria sinistra que, per exemple, <i>paradís del crim</i>. Tal vegada per a algú com l'inefable Rodrigo de Santos la combinació que reflecteix aquest article suposaria una mena de paradís, però allò que realment anhelen la immensa majoria dels gais i les lesbianes és més aviat l'altra cosa, tot això que he descrit més amunt. És a dir: anhelen un lloc on els siga possible viure la vida lliurement i obertament, sense cap necessitat d'ocultar-se i sense que ningú els perseguisca o discrimine per això. Una cosa ben bàsica, al cap i a la fi: més que no el de <i>paradís</i>, hi hauria d’escaure el prosaic nom de <i> normalitat</i>. N’hi ha prou, però, amb fer una ullada al vast mapa de l'homofòbia al món per a entendre per què un lloc així, on es respecten de debò els drets humans de les persones LGTB, ens pot arribar a semblar un paradís terrenal.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-53852995500683682262010-02-13T13:02:00.007+01:002010-02-18T09:13:13.092+01:00Els segles de la Xina (i 5)(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2010/01/los-siglos-de-china-4.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgeyuLoYiZRgtlJ-hKWQW8JE1LadQatHGgZptLFTEAGu3bkT3tGYPXaX8xIW7E46vY_jOGrF-KGCKFZtglieTd_rRRtmWm8tnjnuHmFeZDro3_HmrW0mPguCFPwgMxtWbFGwiKSFcNViZQ/s1600-h/IMG_9193+b+2.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgeyuLoYiZRgtlJ-hKWQW8JE1LadQatHGgZptLFTEAGu3bkT3tGYPXaX8xIW7E46vY_jOGrF-KGCKFZtglieTd_rRRtmWm8tnjnuHmFeZDro3_HmrW0mPguCFPwgMxtWbFGwiKSFcNViZQ/s400/IMG_9193+b+2.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5437773941614027970" /></a>A l'octubre passat, durant els dies de festa nacional pel 60 aniversari de la República Popular, el centre de Pequín estava inundat de visitants, la majoria procedents de tots els racons de la Xina, encara que tampoc no hi faltaven els estrangers. Molts dels xinesos portaven banderetes del seu país, o gorres amb el logo del 60 aniversari, i s’hi feien fotos patriòtiques davant dels monuments. O davant d'altres objectes extraordinaris, com ara els mateixos turistes occidentals: una família xinesa em degué trobar tan exòtic que em va abordar molt amablement davant la porta de Tiān’ānmén per demanar-me fotografiar-se al meu costat, com si jo fóra una celebritat.<br /><br />Un riu de gent, al qual em vaig unir després, entrava sense parar per aquesta porta, passant sota el retrat rodanxó i somrient de Máo que encara la presideix, a l'antiga Ciutat Prohibida. Dos llocs emblemàtics de la història moderna de la Xina: la Ciutat Prohibida, el complex palatí dels emperadors de les dinasties Míng i Qīng, fou l'escenari, a principis de la dècada del 1910, del patètic darrer acte de més de dos mil·lennis de monarquia imperial xinesa, retratat de manera impactant per Bernardo Bertolucci en <i>L'últim emperador</i>. D’altra banda, la porta de la Pau Celestial, o de Tiān’ānmén en mandarí, fou el lloc des d'on Máo va proclamar l’any 1949 el naixement d'una nova Xina. <br /><br />Entre un esdeveniment i l’altre, diversos intents frustrats de portar a la Xina la modernitat i la democràcia, i gairebé quatre dècades de revolució interminable, de descomposició política, de senyors de la guerra, de guerra civil entre nacionalistes i comunistes, d'invasió japonesa, de nova guerra civil i de triomf final dels comunistes, que tenien el suport de la immensa pagesia xinesa. De manera que, quan el líder comunista Máo Zédōng va pujar finalment a la porta de Tiān’ānmén a fer la seua proclamació, el país exhaust que l’escoltava albergava l'esperança d'assistir al començament d'una nova era, en la qual la pau i una certa prosperitat tornaren a ser possibles.<br /><br />Els comunistes es presentaven com la culminació del programa reformista i modernitzador que havia engegat originalment aquell procés revolucionari; d'acord amb això, van mostrar un sever rebuig cap a allò que denominaven <i>la vella societat</i> i cap a totes les formes culturals vinculades a aquesta, com la tradició confucianista. Però, si aquesta tradició s'havia caracteritzat –com hem vist en altres articles d'aquesta sèrie– per una escassa disposició a reconèixer drets als individus (mentre els carregava en canvi d'obligacions), els seguidors de Máo havien de substituir-la per una nova religió política, centrada en el culte al seu líder, que no diferiria gaire del confucianisme imperial en aquest aspecte.<br /><br />La religió política del maoisme tenia les corresponents escriptures sagrades (el llibret roig de <i>Cites del president Máo</i>, que tot bon xinès havia de posseir, llegir i portar amb si en tot moment; per aquest motiu es convertira en el llibre més imprès al món al segle XX), les corresponents capelles i imatges de culte (les <i>habitacions de la lleialtat</i>, on es retia homenatge a les fotografies del Gran Timoner Máo un parell de vegades al dia, al matí i a la nit), les corresponents litúrgies (com per exemple <i>el ball de la lleialtat</i>, que tots, xiquets i vells inclosos, havien d'estar disposats a executar en públic com a mostra de la seua devoció al gran líder)… i, per descomptat, els corresponents heretges i pecadors. Entre aquests darrers es trobaven els homosexuals; com succeïa en altres països comunistes (<a href=http://blogdenemo.blogspot.com/2008/10/els-jueus-de-cuba.html>com Cuba</a>), aquests eren perseguits legalment sota l'acusació de comportament antisocial, i en el cas xinès, concretament sota la figura de <i>gamberrisme</i>. A la Xina, a més, els homosexuals eren –com també els dissidents i altres individus que el règim rebutjava– humiliats en públic de manera tan cruel com sistemàtica.<br /><br />Després de la mort de Máo el 1976, els seus successors en la direcció del Partit Comunista Xinès van comprendre al cap d'un temps –i amb això van demostrar ser més sagaços que no els seus homòlegs del bloc soviètic– que per a mantenir el control de la societat xinesa calia oferir-li realment una mica d'aquella prosperitat que se li havia promès una vegada i una altra al llarg de tres dècades sense que a penes haguera arribat a materialitzar-se mai, i que el camí per a aconseguir-ho passava per imitar Hong Kong o el Japó i introduir progressivament a la República Popular una economia de mercat. El resultat d'aquesta política és que en les últimes tres dècades la Xina ha sigut el país del món que més ràpidament ha crescut, i en aquests moments està a punt d’esdevindre la segona economia del planeta. Un desenvolupament veritablement espectacular que té en el molt dinàmic <i>skyline</i> de Xangai (enfront del qual, per cert, també vaig haver de fotografiar-me, aquesta vegada amb el meu marit, al costat d'una altra família xinesa) un dels seus símbols més cèlebres.<br /><br />Per a la vida dels LGTB xinesos del nostre temps –que, no sense ironia, es denominen a si mateixos <i>tóngzhì</i>, ‘camarades’, la mateixa paraula que usen tradicionalment els membres del PC Xinès per referir-se els uns als altres– les conseqüències de les reformes econòmiques dels darrers 30 anys han sigut significatives, especialment als grans nuclis urbans. Mentre que en la Xina de Máo s'esperava de tot individu que estiguera disposat a sacrificar els seus desitjos a l'objectiu comú de construir una societat nova i utòpica, la Xina <i>mercaditzada</i> d'avui incita cada persona a perseguir els seus propis desitjos, confiant que d'aquesta manera contribuirà, fins i tot sense proposar-s'ho, a la prosperitat general; així ho explica l'antropòloga nord-americana Lisa Rofel en el documental <i>Queer China, ‘Comrade’ China</i> (Xina, 2008). Una de les veus LGTB xineses que es poden sentir també en aquest film assegura que en aquell país avui es tolera allò que no fa gaire resultava intolerable. Això no obstant, en una societat sotmesa encara a un règim de partit únic, i per tant a la tutela del PC (els altres <i>camarades</i>), la veritat és que la tolerància no és només limitada, sinó insegura, i fins i tot precària. Bona prova d'això són els nombrosos episodis de censura i cancel·lació per ordre governativa d'intents de la comunitat <i>tóngzhì</i> d'expressar-se obertament i pública al llarg de la passada dècada que arreplega el mateix documental.<br /><br />Què temen les autoritats xineses del moviment LGTB? Jo diria que, abans que res, temen l'exemple de llibertat que gais, lesbianes, bisexuals i trans xinesos poden donar als seus compatriotes: no pot sorprendre gaire que un règim que tracta els seus propis ciutadans com a menors d'edat perpetus es mire amb desconfiança unes persones que, malgrat tota la pressió social que s'ha acumulat històricament en contra seua, demostren avui, cada dia una mica més, que són capaces de prendre amb decisió el timó de les seues pròpies vides. Així doncs, la qüestió dels drets LGTB no constitueix únicament (ni a la Xina ni enlloc) el problema d'una minoria, ja que està íntimament relacionada amb alguna cosa molt més general: l'estatus que la societat i les seues institucions concedeixen als drets individuals.<br /><br />El moviment LGTB és una de les forces que en la Xina d'avui aposten decididament per situar els drets de l'individu al centre del sistema social i polític; en contra d'aquestes forces se n'alineen unes altres que pretenen que les persones continuen sotmeses a un dogma o altre: si el dogma marxista-maoista ha quedat avui obsolet, sempre es pot ressuscitar –com sembla que pretenen alguns sectors del règim– la tradició xinesa, i donar per exemple al confucianisme una nova formulació que permeta justificar el manteniment d'un sistema autoritari al segle XXI. Del resultat d'aquesta confrontació dependrà la sort no solament de la població xinesa, sinó probablement –en bona part almenys– la de tots els habitants del planeta, en un segle que potser serà, més que cap dels anteriors, el de la Xina. <br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-54021499460542239652010-02-04T07:32:00.004+01:002010-02-06T21:20:01.523+01:00Els segles de la Xina (4)(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2010/01/los-siglos-de-china-4.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgBFOZVTY5hboO7bQL1k5iYJVY4eJZ4f6vXGGx64muF7hwSzUCJeWPa9A2ldZv8dymz9amb8W5vpo9B2j9vbQ_4OlBTzGp0xI_aY5k-vSXMHtcvA1Zazl8bzIT0yDftgzAh4R2OUNDJ888/s1600-h/ciutat_prohibida02.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgBFOZVTY5hboO7bQL1k5iYJVY4eJZ4f6vXGGx64muF7hwSzUCJeWPa9A2ldZv8dymz9amb8W5vpo9B2j9vbQ_4OlBTzGp0xI_aY5k-vSXMHtcvA1Zazl8bzIT0yDftgzAh4R2OUNDJ888/s400/ciutat_prohibida02.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5435227754281629778" /></a>Ban Gu, un historiador antic de la dinastia Hàn, explica com un dia el jove emperador Āi (que va regnar de l'any 6 abans de la nostra era a l'1 d’aquesta) es va adonar, quan anà a llevar-se després d'una migdiada, que el seu amant, Dong Xian, estava adormit al seu costat, damunt d'una de les mànegues de la vestidura imperial. Per no despertar-lo, l'emperador agafà un ganivet, tallà la mànega en qüestió i es presentà en públic amb la roba així mutilada. D'aquesta manera no solament va crear una nova moda a la cort –ja que els cortesans van córrer a imitar el seu sobirà, tallant també les mànegues de les seues vestidures–, sinó que va donar lloc a una cosa molt més perdurable: a un dels noms amb què la tradició cultural de la Xina imperial va denominar l'homosexualitat: <i>l'amor de la mànega tallada</i>.<br /><br />Segles després de l'època d’Āi i Dong Xian, aquest últim era recordat, com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie d'articles, per l'emperador Jiǎnwén de la dinastia Liáng, que comparava els seus encants ja llegendaris amb els del seu propi amant i favorit. I encara molts segles més tard, durant la dinastia Míng (1368-1644), es va publicar, sota el nom de <i>Documents de la mànega tallada</i>, una antologia de textos sobre l'homosexualitat masculina que abastava dos mil·lennis d'història xinesa (i que en els nostres dies ha estat considerada com “tal vegada la primera història homosexual exhaustiva” del món).<br /><br />Tot i que, gràcies a la deliciosa anècdota de la mànega, la relació homosexual entre l'emperador Āi i el seu favorit Dong Xian va ser objecte d'un record especial, cal assenyalar que aquesta relació responia a un tipus de vincle que en l'època de la cèlebre parella tenia ja, en la cultura xinesa, diversos segles d’antiguitat, i que fou comuna en els emperadors de la dinastia Hàn (fins al punt que un altre historiador antic, Sima Qian, en redactar la història dels primers emperadors d'aquesta dinastia, hi va incloure un apartat dedicat a les biografies dels favorits imperials) i també en els d’altres dinasties de la llarga història de la Xina imperial: “molts dels emperadors van tenir ‘favorits’ –és a dir, amants masculins– a més dels seus harems de mullers i concubines, i sovint els van preferir a aquests harems”, escriu Gregory Woods en la secció dedicada a la Xina de la seua obra <i>A History of Gay Literature</i>. No obstant això, el cas d’Āi mostra un aspecte peculiar: com assenyala Louis Crompton (en <i>Homosexuality and Civilization</i>), “la idea d'identitat homosexual era inusual a la Xina, on el matrimoni [heterosexual] era considerat com un deure sagrat”, de manera que tant els emperadors com els seus favorits tenien habitualment dona (o dones) i fills; per això resulta sorprenent que el cronista Ban Gu afirmara que a l'emperador Āi “per naturalesa (…) no l’interessaven les dones”.<br /><br />En la nostra època, aquells qui a Occident s'oposen al reconeixement del dret de les parelles homosexuals al matrimoni han assenyalat que, encara que la història registra exemples de societats que eren tolerants amb l'homosexualitat, aquestes societats no equiparaven les relacions homosexuals a les heterosexuals, i reservaven el matrimoni per a aquestes darreres. En el cas de la Xina premoderna, és cert que l'homosexualitat i l'heterosexualidad mereixien una consideració distinta: com apuntava Crompton, contraure matrimoni heterosexual i engendrar fills que donaren continuïtat al llinatge familiar es veia com un deure ineludible de tot individu; només qui haguera complit satisfactòriament aquest deure podia pensar a tenir, a més, relacions homosexuals, si aquest era el seu gust –i en tal cas, es pensava, no hi havia cap motiu per a impedir-li-ho–. L'heterosexualitat i la procreació eren un deure per a tothom, l'homosexualitat només un passatemps per a qui tinguera aquest capritx (i poguera permetre-s’ho econòmicament).<br /><br />És interessant el fet que a la província meridional i costanera de Fújiàn es desenvolupara, segons el testimoniatge d'un autor xinès de la darreria del segle XVI i el començament del XVII, Shen Defu, allò que Crompton denomina “una mena de matrimoni homosexual”. Segons aquest costum, un home podia conviure amb un altre de més jove durant molts anys, amb el beneplàcit de les famílies d'ambdós; no obstant això, quan el més jove arribava a una certa edat, el més gran havia de pagar el casament heterosexual d'aquest, de manera que ambdós compliren els deures familiars que els assignava la cultura xinesa tradicional. L'obligació de separar-se, després d'anys, potser dècades, de convivència, resultava però massa dura per a molts d'aquests homes: “la seua passió”, anotava Shen Defu, “pot ser tan profunda que no poques vegades ocorre que dos amants, en trobar que els és impossible continuar la seua relació, es lliguen l'un a l'altre i s'ofeguen junts” a la mar.<br /><br />La referència de Ban Gu al fet que a l'emperador Āi no l’interessaven les dones “per naturalesa” i allò que explica Shen Defu sobre els amants de Fújiàn que preferien la mort a la separació són testimoniatges històrics que posen en evidència un fet que els enemics occidentals del matrimoni homosexual semblen passar per alt: que, si bé és cert que en la societat xinesa premoderna les relacions homosexuals no rebien la mateixa consideració que les heterosexuals, això significava que la personalitat i la voluntat de molts individus eren simplement ignorats –amb conseqüències sovint nefastes–, en el marc d'una cultura, la xinesa tradicional, que (com explicàvem en l'anterior article d'aquesta sèrie) carregava a tot individu de deures envers les institucions socialment reconegudes, com la familiar (heterosexista) o la imperial, sense reconèixer-li en canvi a penes drets. <br /><br />Tampoc en l'Occident premodern, anomenat també <i>la Cristiandat</i>, la societat estava disposada a compensar amb el reconeixement de drets els onerosos deures que els poders feudals i postfeudals i la religió imposaven als individus. Hagueren d’ocórrer la Il·lustració i les revolucions liberals perquè, en un canvi radical de paradigma, es declarara que <i>els drets de l'home i del ciutadà</i> havien de ser a la base de l'edifici social. I, encara que els sectors conservadors –<i>reaccionaris</i>– de la societat no han deixat d'esforçar-se des de llavors per mantenir en molts casos aquesta declaració com una cosa purament retòrica, i han dificultat que s'aplicara de manera conseqüent a certs grups tradicionalment marginats i oprimits (la dona, les minories racials, els LGTB…), la veritat és que la força genuïnament revolucionària d'aquest principi ha permès el naixement de successives lluites emancipadoras que han anat transformant les societats occidentals: la que treballa pel reconeixement dels drets LGTB, entre els quals figura naturalment el dret a la igualtat en l'accés al matrimoni, és una d'aquestes lluites en els nostres dies.<br /><br />En el cas de Xina, la fi de la societat tradicional es va produir també a través d'un procés revolucionari, només que aquest va arribar molt més tard que a Occident, a principis del segle XX; es va perllongar durant diverses dècades de desgovern, guerra civil i invasió estrangera; i va acabar desembocant, el 1949, en la creació d'una nova Xina extremadament allunyada dels principis de la democràcia liberal: la República Popular. La Xina col·lectivista i opresiva de Máo Zédōng no era certament un marc en el qual els xinesos, i entre ells els LGTB, pogueren aspirar a veure reconeguts els seus drets individuals. Però ho és la Xina actual, aquest peculiar híbrid que combina un dur capitalisme en el terreny econòmic amb un ferri control polític i policial per part del Partit Comunista?<br /><br /><strong>(Continuarà.)</strong><br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-63525359390228464632010-01-27T23:21:00.004+01:002010-02-01T11:24:24.552+01:00Els segles de la Xina (3)(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de gener de 2010. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2010/01/los-siglos-de-china-3.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhb_b02hNxQ07kWABSg-_16buCjyJP6IAAvOdIw70uJfQBrqROP6PF5X4AGaGRApSxWLclgRN7IHfWd-PhDK6GZo3OIy1-BbjKFXwyEAurSMlUugKRrnVQkA2fU0gQ2NF1RBj45eCSiado/s1600-h/638-bishonen_1998_mei-shao-nian-zhi-lian_a9bb3099.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 285px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhb_b02hNxQ07kWABSg-_16buCjyJP6IAAvOdIw70uJfQBrqROP6PF5X4AGaGRApSxWLclgRN7IHfWd-PhDK6GZo3OIy1-BbjKFXwyEAurSMlUugKRrnVQkA2fU0gQ2NF1RBj45eCSiado/s400/638-bishonen_1998_mei-shao-nian-zhi-lian_a9bb3099.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5431549664607494850" /></a>La representació de l'homosexualitat en la ficció literària i cinematogràfica ha estat condicionada durant molt temps per l'intent d'evitar el rebuig per part del lector o espectador mitjà, marcat –sovint de forma inconscient– per prejudicis homofòbics tan arrelats com els de la mateixa societat en la qual vivia. Una de les estratègies que s'empraven amb aquest objectiu era la d'assegurar a tot personatge homosexual un final tràgic: si el gai o la lesbiana acabava malament, resultava més fàcil deixar de veure'ls com una amenaça, i fins podia sentir-se per ell o ella una certa compassió: “pobret/a, quina desgràcia haver nascut així”. Fins fa poques dècades, els finals tràgics eren pràcticament obligatoris per als personatges LGTB, i fins i tot en els nostres dies podria adduir-se que faciliten l'acceptació pel gran públic de grans èxits de taquilla en què s'aborda el tema gai com <i>Filadèlfia</i> o <i>Brokeback Mountain</i>.<br /><br />Si això és així a Occident, no ha de sorprendre'ns que en l'àmbit xinès (el qual, com ja hem vist, va assimilar l'homofòbia occidental a la fi del segle XIX i principis del XX, però no ha tingut en canvi un moviment en favor dels drets LGTB equiparable a l'americà i europeu de les darreres dècades) abunden els finals tràgics en les pel·lícules que aborden la realitat homosexual. La coneguda <i>Farewell, my concubine</i> (Xina, 1993) n’és un bon exemple; en altres films menys cèlebres encara que també notables, com ara <i>East Palace, West Palace</i> (Xina, 1996) o <i><a href=http://archivo.dosmanzanas.com/index.php/archives/5099>Eternal Summer</a></i> (Taiwan, 2006), el final és més indecís, encara que l'espectador no pot evitar la sensació que els personatges queden atrapats en una situació sense eixida. En altres casos, la tragèdia pot sorgir –rotunda i inapel·lable– al final de la història d'una manera brusca i sense tindre ni tan sols relació causa-efecte amb el desenvolupament argumental previ, com ocorre en la d'altra banda interessant <i>Lan Yu</i> (Xina, 2001). O bé pot entenebrir inesperadament els últims minuts d'una cinta que fins aquell moment havia adoptat –malgrat certes incoherències– un to bastant més lleuger i amable, com en el cas de <i>Bishonen</i> (Hong Kong, 1998).<br /><br /><i>Bishonen</i> (títol que podríem traduir com ‘xics guapos’) és considerada com una fita en el cinema xinès per atrevir-se a retratar l'homosexualitat masculina d'una manera inusualment explícita, i fins i tot descarada; malgrat això (i d'altres aspectes interessants, entre els quals cal esmentar que el físic dels seus actors fa honor de sobres al títol) no pot dir-se que siga una bona pel·lícula. Amb tot, el final me’n sembla digne d'atenció, ja que –més enllà del fet que, com en el cas de <i>Lan Yu</i>, produeix la impressió que el destí tràgic dels personatges és el preu que calia pagar a l'homofòbia social per tant d’atreviment– crec que posa en evidència certes diferències culturals ben interessants entre la tradició cultural xinesa i la d'Occident.<br /><br />Atès que per a parlar d’aquest final cal revelar-lo, queda fet l'avís, o <i>spoiler</i>, de rigor. Els protagonistes de <i>Bishonen</i> són Sam i Jet, dos xics que viuen vides molt diferents, ambdós a Hong Kong. Sam és policia de carrer i viu amb els seus pares, als quals adora (especialment a son pare, un expolicia que va deixar la seua faena, per convertir-se en taxista, quan es va adonar de la corrupció que regnava en el cos). Jet, molt més independent, es gita amb homes per diners, i en guanya prou per a menar una vida despreocupada. Un dia es troben pel carrer, i Jet, impressionat per la bellesa del policia, decideix conquistar-lo. Després de diverses vicissituds que ocupen la major part del metratge, i en les quals no entrarem, arriba per fi el moment que havíem estant esperant: Sam i Jet estan sols a cals pares del primer, comencen a besar-se i despullar-se, es giten al llit… però els interromp l'arribada d'algú que se’n va immediatament, abans que puga saber-se de qui es tracta. Aquesta mateixa nit Sam, després de sopar, aprofita un moment en què es queda tot sol amb son pare per intentar parlar-li: l'expolicia no diu res, però el seu silenci avergonyit i els seus ulls plorosos són per a Sam la confirmació que era ell qui l’havia descobert hores abans amb el seu amic; són a més, i abans que res, un retret mut i insuportable. Sam se’n va llavors a la seua habitació, plora desconsolat, seu a escriure. En l’escena següent el retrobem al seu lloc favorit de Hong Kong, la terrassa de l'alt edifici on viu, des de la qual s'albira un panorama eriçat de gratacels. Al cap d'un instant, Sam es llança al buit.<br /><br />Per a l'espectador occidental, aquest final no solament és abrupte, sinó difícilment acceptable, ja que res no l’hi ha preparat. Si es tractara d'una pel·lícula europea, cal imaginar que un final com aquest pressuposaria que anteriorment se'ns haguera fet veure d'alguna manera que l'ambient familiar de Sam era sinistre i opressiu fins al punt d'anul·lar o escindir la personalitat del jove, i impedir-li viure amb si mateix. En <i>Bishonen</i>, en canvi, la família de Sam se'ns mostra com idíl·lica, com unes persones realment encantadores que s’estimen i es preocupen de debò els uns pels altres. I no obstant això, sembla (com assenyalen <a href=http://www.imdb.com/title/tt0168496/usercomments?start=0>alguns comentaris que poden llegir-se en Internet</a>) que per a l'espectador xinès, educat en una cultura conformada per segles i segles de confucianisme oficial amb un vernís més o menys lleuger d'influència occidental, el tràgic final de <i>Bishonen</i> és enterament versemblant.<br /><br />“Els occidentals, fixant-se només en els textos clàssics del confucianisme, van quedar aviat impressionats pel caràcter agnòstic i terrenal” i pel “serè humanisme, que posava a l'home, i no a Déu, al centre de l'Univers” que els caracteritzava, assenyala l'erudit nord-americà John King Fairbank (<i>China. A New History</i>). “Però”, continua, “si situem la visió confuciana del món en el seu context social i polític, ens adonarem que la seua preferència per la vellesa per damunt de la joventut, pel passat per damunt del present, per l'autoritat establida per damunt de les innovacions” converteix el confucianisme en “el sistema de pensament conservador que ha conegut un major èxit” de tota la història. Aquesta ideologia es basa en un codi de conducta personal que, recollint elements presents en la cultura i la societat xineses des d'èpoques prehistòriques, considera fonamental el respecte a l'organització jeràrquica de la societat, a les relacions de superioritat/inferioritat entre els individus: dins de la família, per exemple, la muller és inferior al marit, i els fills als pares; també la societat en el seu conjunt apareix escalonada, amb el Fill del Cel, l'emperador quasidiví, al cim de la piràmide. “El principi jeràrquic fonamentava al seu torn que es posara l'accent en els deures abans que no en els drets”, de manera que en la teoria política tradicional xinesa no hi havia lloc per a una doctrina dels drets individuals. <br /><br />Allò que ens revela el final de <i>Bishonen</i> és que, mentre que els occidentals de la nostra època hem anat assimilant amb el temps conceptes com ara la dignitat i els drets de l'individu, que daten principalment de la Il·lustració i les revolucions liberals, a la Xina perviu encara, en no petita mesura, una mentalitat tradicional heretada de segles de confucianisme oficial, segons la qual l'individu té deures molt abans que drets, i un dels principals d'aquests deures és el de la devoció filial. Segons aquesta mentalitat, decebre greument a un pare –com fa Sam pel mer fet de gitar-se amb un altre xic– és un deshonor tan greu que no està fora de lloc llevar-se la vida per a intentar rentar-lo. <br /><br />Confesse que a mi, el final de <i>Bishonen</i> em fa pensar en el dissident Hán Dōngfāng i en el seu gest, amb el qual vam començar aquesta sèrie d'articles, de colpejar-se el cap contra la paret de la presó en la qual estava retingut mentre deplorava haver nascut xinès. Més encara: m'ajuda a entendre’l.<br /><br /><strong>(Continuarà.)</strong><br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-90834052415474114952010-01-18T00:40:00.007+01:002010-01-27T23:22:06.540+01:00Els segles de la Xina (2)(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/12/los-siglos-de-china-2.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUvH2vfNCNA-j4iXQKoOURy2anS-N_NlN6e5SARz70JiTEO75QqY9lvUmtTcLC2cScdEAiTwEiO6yrG-iGdqhSCjvKPazprVlCaeWXyNAh35lhi0L0lh0qy1BRyBYyKZ0sefNJHDflBrY/s1600-h/Terra_Cotta_Army_1b.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 286px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUvH2vfNCNA-j4iXQKoOURy2anS-N_NlN6e5SARz70JiTEO75QqY9lvUmtTcLC2cScdEAiTwEiO6yrG-iGdqhSCjvKPazprVlCaeWXyNAh35lhi0L0lh0qy1BRyBYyKZ0sefNJHDflBrY/s400/Terra_Cotta_Army_1b.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5427862706130633506" /></a>Una de les principals icones del catolicisme valencià és la imatge d'un frare amb el dit alçat en signe d'admonició, com es fa per a renyar els xiquets xicotets. Aquest frare, vestit amb l'hàbit blanc i negre dels dominicans, és –com ja deuen saber molts dels meus lectors– sant Vicent Ferrer, un personatge nascut a la ciutat de València que, entre els segles XIV i XV, va aconseguir gran celebritat en tota l’Europa Occidental per les seues predicacions, que suscitaven tanta expectació i eren tan multitudinàries com els concerts d'una superestrella del pop del nostre temps: sembla que els hostals de les localitats on anava a predicar Ferrer solien quedar-se sense lloc per a allotjar a tothom que hi acudia. En els seus sermons apassionats –i plenament ortodoxos, això no obstant–, el religiós advertia les masses cristianes d'Europa dels terribles càstigs que, si no esmenaven les seues vides, recaurien sobre tots i cadascun dels seus integrants el dia del Judici Final; un dia que, assegurava fra Vicent, nombrosos signes revelaven que estava molt, molt pròxim.<br /><br />En les representacions de sant Vicent Ferrer, un element que des de fa segles quasi mai no hi manca és una banda que sura en l'aire sobre el seu cap, i du la següent inscripció en llatí: “Timete Deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii eius.” Recorde com, de xiquet, contemplava fascinat aquesta llegenda en les imatges del sant, molt venerat a la meua localitat natal, sense aconseguir entendre-la; en l'adolescència, però, una vegada vaig haver estudiat una mica de llatí, se'm va fer transparent: “Temeu Déu i doneu-li honor, car s'acosta l'hora del seu judici.” De vegades, per raons d'espai, el lema s'abreuja a allò essencial: “Timete Deum”.<br /><br />Encara que la necessitat de tindre por de Déu no sol ser un tema predilecte dels predicadors dels nostres dies, que habitualment s’estimen més presentar el seu inversemblant personatge amb un rostre més amable, la veritat és que les esglésies d'Europa van predicar durant segles el <i>temor de Déu</i> com una de les qualitats essencials del bon cristià. A Déu no solament calia estimar-lo sobre totes les coses; també calia témer-lo, més que res o a ningú. En aquesta espècie de Gran Germà celestial que tot ho sabia i tot ho podia, i que no vacil·laria a castigar per tota l'eternitat amb les tortures més atroces aquells qui gosaren desobeir els seus mandats inapel·lables, fundaven la seua legitimitat els poders de la Cristiandat, tant les esglésies com els prínceps; no és estrany, doncs, que el prengueren com a model.<br /><br />A la Xina i altres països de l'Extrem Orient, aquesta mateixa funció d'ideologia oficial i legitimadora dels poders públics corresponia principalment, des dels primers temps de l'Imperi Xinès, al confucianisme. Encara que de vegades es considera el confucianisme com una religió, en realitat es tracta més aviat d'una filosofia ètica, social i política. Confuci o Kǒng Fūzǐ, un pensador xinès contemporani de Plató i de Buda, va elaborar el seu sistema de pensament a partir d'un conjunt de creences que estaven lligades a la religiositat del seu temps i lloc, però va aconseguir alguna cosa singular: podria dir-se que <i>va civilitzar</i> aquestes creences. En la seua època, la Xina estava dividida –com l'Europa anterior a l'última guerra mundial– en estats que lluitaven entre si quasi sense descans per l'hegemonia; en aquell context de violència, la religió es trobava fortament associada a la guerra, tant en el sentit que l'activitat bèl·lica mateixa incorporava abundants mites i rituals de caràcter religiós com en el sentit que la guerra produïa presoners amb qui celebrar sacrificis humans. <br /><br />Confuci i els seus seguidors van agafar del món religiós, entre d’altres, el concepte de ritual, però el van associar a una cosa ben diferent: al comportament correcte, educat i cerimonial, que havia de tindre un individu en la seua vida quotidiana per a poder considerar-se civilitzat i no bàrbar. Ja que era d'això que tractava essencialment el confucianisme, de com menar una vida realment civilitzada que contribuïra al benestar general: a la pau, l'harmonia i l'estabilitat del conjunt de la societat.<br /><br />El verb <i>civilitzar</i> pot aplicar-se també al confucianisme en un altre sentit: el de ‘fer civil’, és a dir, fer laic o seglar. El confucianisme, doncs, <i>va civilitzar</i> (secularitzar) la cultura tradicional xinesa en posar l'èmfasi en el món real, en la vida de les persones i de la societat, més que no en divinitats, en altres mons o en altres vides.<br /><br />La Xina va ser unificada el segle III abans de nostra era pel regne de Qín, situat a l'oest del país, que va véncer en combat tots els altres estats. Qín (pronunciat ‘txin’) va donar nom a la primera dinastia del nou Imperi i al país mateix a l'estranger, ja que és d'ací que prové el terme <i>Xina</i> (els xinesos, d’altra banda, denominen la seua terra <em>Zhōngguó</em>, que significa ‘el país del centre’). Les tropes amb les quals el primer emperador va dur a terme aquesta unificació per la força van ser immortalitzades a la seua tomba: la representació n’és el famós i espectacular <a href=http://ca.wikipedia.org/wiki/Ex%C3%A8rcit_de_guerrers_de_terracota>exèrcit de terracota</a> descobert el 1974 als afores d'una de les antigues capitals imperials, Xī'ān. Un segle després de la unificació, els emperadors de la segona dinastia, la hàn, es van adonar que per a mantindre l'ordre social i l'estabilitat del seu immens imperi necessitaven alguna cosa més que un bon exèrcit: era també fonamental disposar d'una nova ideologia oficial que fomentara, tant entre els seus propis funcionaris com entre la població en general, la mentalitat i el comportament apropiats. Va nàixer així el confucianisme imperial, que durant més de dos mil·lennis havia d'exercir una enorme influència sobre la societat i la cultura no solament de la Xina, sinó també d'altres països veïns com Corea, el Japó o el Vietnam. <br /><br />Les diferents actituds dels uns i els altres davant un fenomen present en totes les èpoques i societats com és el de la diversitat afectivosexual humana il·lustren la distància cultural entre el món cristià i el que va rebre la influència del confucianisme: com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie, a la fi del segle XVI els catòlics van portar les fogueres per als <i>sodomites</i> fins a l'Extrem Orient, a les portes de l'Imperi Xinès, on, en canvi, les relacions eròtiques entre persones del mateix sexe no eren objecte de persecució legal i –almenys sota determinades condicions– ni tan sols no estaven mal considerades, ni es veia per tant cap raó per a ocultar-les (cosa que provocava, d'altra banda, la perplexitat i la vehement indignació dels missioners cristians).<br /><br />Veiem, doncs, com fins i tot en plena edat moderna un Occident tradicionalment al·lucinat i terroritzat pel <em> més enllà</em> seguia reaccionant amb fanatisme inquisitorial davant tot allò que el clergat presentava com a contrari als mandats divins, mentre que a l'Extrem Orient, una tradició cultural més realista i serena afavoria prendre les coses amb majors dosis de pragmatisme i tolerància. Abans d'entusiasmar-nos excessivament amb el confucianisme, però, convé que recordem una cosa que els gais i les lesbianes occidentals d'avui sabem per experiència: que la <i>tolerància</i> no és, ni de bon tros, el mateix que el respecte, la llibertat o la igualtat.<br /><br /><strong>(Continuarà.)</strong><br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-16709990898387303522010-01-06T19:44:00.006+01:002010-01-27T23:29:53.414+01:00Els segles de la Xina (1)(Publicat en dosmanzanas.com el 23 de desembre de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/12/los-siglos-de-china-1.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhwAGqqs_wiB6sy6Nfcap3W8__YP_nxrJ3do_OnabzBjvWOuqYmrL0yd8mTv6JaizV5cJ8NRJNqPsNya2OVETW7mYQ9t8tv7UqOu1FAFKIAS7vVTqwA6SFc9YFjJ4kjl3CDueYVQ4Odg5U/s1600-h/Love_play_in_China.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 363px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhwAGqqs_wiB6sy6Nfcap3W8__YP_nxrJ3do_OnabzBjvWOuqYmrL0yd8mTv6JaizV5cJ8NRJNqPsNya2OVETW7mYQ9t8tv7UqOu1FAFKIAS7vVTqwA6SFc9YFjJ4kjl3CDueYVQ4Odg5U/s400/Love_play_in_China.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5423922383409200514" /></a>Mentre es colpejava el cap una vegada i una altra contra la paret, el jove Hán Dōngfāng deia cridant als seus carcellers, desesperat: “Som patètics, els xinesos. En la meua pròxima vida no seré xinés per res del món. No sigueu xinesos. És massa horrible ser xinés, massa trist.” Hán havia sigut detingut per haver intentat crear, en el marc de les protestes contra el règim comunista de la primavera del 1989 –la cèlebre revolta de Tiān'ānmén– un sindicat de treballadors independent (ell mateix era un treballador ferroviari). Maltractat per la policia, frustrat pel fracàs d'aquell valent intent de portar la llibertat i la democràcia al seu país, a Hán haver nascut a la Xina li semblava llavors una espècie de mala passada que li havia fet el destí. Que li havia fet a ell… i a més d'una cinquena part de la humanitat d'aquell moment.<br /><br />Si ser xinés suposa realment una maledicció semblant, potser la resta dels habitants del planeta hauríem d'inquietar-nos també pel nostre propi futur, ara que som a punt d'entrar en la segona dècada del que molts fa temps que profetitzen que serà el segle xinés, després que el darrer fóra el segle americà (és a dir, nord-americà o més pròpiament estatunidenc). Tal vegada en les pròximes dècades tots acabarem sent una mica xinesos, ens agrade o no. Potser hem començat a ser-ho ja, quan assumptes tan transcendentals per a tots com les actuacions contra el canvi climàtic es dirimeixen fonamentalment –com acabem de veure a Copenhaguen– entre els líders de Washington i els de Pequín.<br /><br />La veritat és que els occidentals estem poc preparats per a un segle xinés. Si la realitat de la Xina actual ens és poc coneguda, encara sabem menys de l'antiga i rica tradició cultural d'aquell immens país. Quants, per exemple, saben a Europa o a Amèrica que la Xina constitueix l'exemple documentat més perllongat, en tota la història humana, de tolerància envers la diversitat sexual i afectiva? Més de 2.000 anys en els quals la sexualitat entre homes o entre dones no va ser en aquelles terres perseguida ni estigmatitzada com una cosa abominable o antinatural, sinó contemplada amb serenitat, com un fet que formava part, ineludiblement, de la naturalesa humana.<br /><br />En el seu monumental estudi <em>Homosexuality and Civilization</em>, el nord-americà <a href="http://dyneslines.blogspot.com/2009/07/two-giants-of-gay-scholarship.html">Louis Crompton</a> refereix com, pels mateixos anys en els quals des de Constantinoble l'emperador cristià de Roma Justinià posava fi a molts segles d'acceptació (en forma de tolerància o fins i tot de certa institucionalització) de l'homosexualitat en el món greco-romà antic, <a href="http://blogdenemo.blogspot.com/2007/10/gais-i-terratrmols.html">i condemnava els ara anomenats <em>sodomites</em> a la foguera</a>, a la Xina l'emperador Jiǎnwén, de la dinastia Liáng, escrivia i publicava poemes en els quals exaltava la bellesa d’un cert xic de la seua cort, comparant-lo amb els cèlebres favorits d'altres emperadors i nobles de la història xinesa: “Jove encantador, que n’ets de formós!/Ultrapasses Dong Xian i Mizi Xia./Les nostres cortines de plomes s’ameren de la fragància del matí,/el nostre llit envoltat de cortinatges té incrustacions d'ivori…/El teu rostre és més bell que els núvols rosats de l'alba.”<br /><br />L'època de Justinià –el segle VI de la nostra era– marca precisament l'inici d'un llarg període en el qual Occident, o més aviat la Cristiandat, va quedar molt per darrere de la civilització xinesa no solament en matèria de tolerància cap a la diversitat afectivosexual humana, sinó també quant al nivell general de vida, la capacitat d'innovació tecnològica, etc. En aquella edat fosca per a Occident, sembla que la mala passada del destí era nàixer als països de la creu.<br /><br />Europa, en qualsevol cas, va poder desfer-se molt abans del llast que per a la innovació científica i tècnica suposava el dogmatisme cristià que no dels feroços prejudicis homofòbics que aquesta mateixa doctrina havia introduït en la seua cultura i la seua societat. En el segle XVI, en plena <em>era dels descobriments</em>, els estats d'Europa eren ja capaços d'enviar els seus vaixells carregats de mercaders i missioners fins a les costes de l'Imperi Xinés. Un d'aquests missioners, el jesuïta italià Matteo Ricci, exemplificava l'estat de la cultura europea d'aquell temps: Ricci era notable pels seus coneixements d'astronomia, matemàtiques i altres matèries… i també per una homofòbia que Crompton considera com al caire de l'obsessió (això darrer, d'altra banda, resulta molt característic de l'Església Catòlica, tant de la de llavors com de la d'ara). Ricci es va lamentar una vegada i una altra amb amargor que “l'horrible pecat” de la <i>sodomia</i> no fóra a la Xina “ni prohibit per la llei, ni considerat il·lícit, ni tan sols motiu de vergonya. Es comenta en públic i es practica per tot arreu, sense que ningú no hi pose impediment.”<br /><br />En els territoris de l'Extrem Orient sotmesos al poder dels europeus, el xoc cultural amb relació a l'homosexualitat va adquirir –<a href=http://blogdenemo.blogspot.com/2009/05/sacrificis-2.html>com a Amèrica</a>– característiques de tragèdia. El 1598, a Manila, la capital de les Filipines, les autoritats espanyoles van trobar que la <i>sodomia</i> estava molt estesa al si de la comunitat de mercaders xinesos de la ciutat, i van condemnar dos d'aquests a la mort i la foguera, i a una dotzena més a ser assotats i a galeres; de res no aprofità als xinesos adduir que al seu propi país aquesta pràctica era vista amb ulls ben diferents. La notícia de les execucions va arribar fins a l'Imperi Xinés, on, comenta Crompton, “unes semblants mesures degueren considerar-se com un signe de la barbàrie dels occidentals”.<br /><br />La confiança de les elits xineses en la superioritat de la seua pròpia cultura sobre la dels <em>bàrbars</em> d'Occident va protegir, doncs, durant un llarg temps els xinesos i les xineses que mantenien relacions de caràcter eròtic amb persones del seu mateix sexe. El problema era que aquesta confiança no sempre estava justificada, i certament en el terreny de la innovació tecnocientífica l'Imperi Xinés s’anava quedant més i més enrere en comparació d’Europa. Cosa que els dirigents de Pequín es van obstinar a no veure mentre això els va ser possible, fins que a la fi del segle XIX i principis del XX es va fer àmpliament evident la necessitat d'introduir profundes reformes modernitzadores en la societat i la cultura de la Xina. En aquell moment, l'antic sentiment de superioritat cultural respecte a Occident s'havia transformat ja en els reformistes xinesos, com assenyala Alberto Mira (<em>Para entendernos</em>), en un sentiment d'inferioritat que els va portar a adoptar el paradigma suposadament científic d'Occident que en aquesta època <a href=http://blogdenemo.blogspot.com/2007/11/les-arrels-de-lodi-i-2.html>havia reconvertit el <i>pecat de la sodomia</i> en la <i>patologia de l'homosexualitat</i></a>.<br /><br />Per una d'aquelles paradoxes de la història, el triomf de l'homofòbia a la Xina, la institucionalització d’aquesta com a política d'Estat, no vindrà –almenys directament– de la mà dels missioners cristians que des de segles enrere s'afanyaven, sense gaire èxit, a cristianitzar aquella immensa població, ni tampoc de la de les potències imperialistes occidentals que pretenien repartir-se el país i les seues riqueses. Serà una altra doctrina també d'arrels occidentals, però atea i antiimperialista –el comunisme adaptat a les condicions de la realitat xinesa per Máo Zédōng– la que farà possible aquesta victòria tardana de l'obscurantisme medieval europeu sobre la tolerant tradició local: de Justinià sobre Jiǎnwén.<br /><br /><strong>(Continuarà.)</strong><br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-7365911297648763952009-12-23T20:18:00.006+01:002010-03-09T10:48:04.886+01:00Els enemics de la família(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/12/los-enemigos-de-la-familia.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhY5p7ihZtz39aZHJuyRVIzW-81b-ONCZr9UbXlks1O-nTkorFueiUj66OMjc8P9c7YNFs_PwPlPL9h7AvJkO2zVTfKjMwkO1i7UY8hruT3HvTeGdEnh9uRZ9PyNrBcPU70R2bIFd9qThg/s1600-h/412TA9E5MAL__SL500_AA240_.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 240px; height: 240px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhY5p7ihZtz39aZHJuyRVIzW-81b-ONCZr9UbXlks1O-nTkorFueiUj66OMjc8P9c7YNFs_PwPlPL9h7AvJkO2zVTfKjMwkO1i7UY8hruT3HvTeGdEnh9uRZ9PyNrBcPU70R2bIFd9qThg/s320/412TA9E5MAL__SL500_AA240_.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5418517719733956466" /></a>Ghaith, un jove sirià, va descobrir, o més aviat va acceptar, la seua homosexualitat mentre cursava estudis superiors a Damasc. La qui fins aquell moment se suposava que era la seua núvia el va convèncer, quan li ho va dir, perquè anara al psiquiatre, i ell hi va accedir pensant que així li demostraria que ser gai no és cap malaltia. Però l'actitud del psiquiatre va ser molt diferent d’allò que Ghaith esperava: “Ets l'escòria d'aquest país”, li va etzibar el metge, “i no hauries d'estar viu; si vols viure, aconsegueix un visat, ix de Síria i no hi tornes mai.” Després va telefonar a sa mare –que s'havia divorciat del pare de Ghaith quan aquest era encara menut, i sempre temia que els altres la jutjaren per això si els seus fills <i>li eixien malament</i>– i va aconseguir omplir d'ansietat la dona.<br /><br />La mare de Ghaith va reunir la família, incloent dos oncles, i entre tots van sotmetre el xic a una sessió de tremenda pressió i humiliació, negant-se a admetre els arguments de Ghaith, que pretenia fer-los veure que ser gai no era una cosa que ell haguera triat, i demanava que l’acceptaren i el respectaren tal com era. L'amenaça de la mare de retirar-li el suport econòmic per a acabar els seus estudis va forçar al jove a acceptar les condicions de la família. Durant els mesos següents va haver d'acudir a la consulta de 25 <i>terapeutes</i> diferents que pretenien <i>curar-lo</i> de la seua homosexualitat… encara que en realitat no entenien ni tan sols en què consistia aquesta, ja que la confonien amb la transsexualitat o hi veien un problema hormonal.<br /><br />En una ocasió, el cunyat de Ghaith el va portar amb cotxe a la consulta d'un d'ells, i durant el trajecte li va anunciar això: “Jo em vaig casar amb la teua germana perquè és de bona família i té bona reputació. Si alguna vegada escolte dir a algú que el meu cunyat és gai, em divorciaré d'ella.” El jove ho va lamentar sobretot per la seua germana, a pesar que sabia que si aquell divorci arribava a ocórrer, la xica li’n donaria a ell la culpa. Estant embarassada, la germana de Ghaith li va dir que esperava que el bebé fóra una xica, ja que si era un xic, li faria molta por que el seu oncle el tocara.<br /><br />Avui Ghaith viu fora de Síria, i només veu la seua família de tant en tant. Sa mare no deixa de preguntar-li quan li donarà un nét.<br /><br />La història de Ghaith, recollida en el molt interessant llibre de Brian Whitaker sobre la vida homosexual al Pròxim Orient <a href=http://archivo.dosmanzanas.com/index.php/archives/5379><i>Unspeakable Love</i></a>, és un cas més –ni tan sols és un cas realment extrem, n’hi ha de ben pitjors, <a href=http://www.dosmanzanas.com/2009/04/un-hombre-como-dios-manda.html>fins i tot a Occident</a>– de la incomprensió i les esquerdes que l'homofòbia fa sorgir en tantes famílies de tot el planeta quan un dels seus membres resulta ser gai o lesbiana. Encara que els promotors mundials de l'homofòbia –les grans religions, els poders polítics o mediàtics pròxims a aquestes, etc.– insisteixen a considerar les persones homosexuals com els <i>enemics de la família</i> per antonomàsia, la realitat és que allò que aquestes persones voldrien no és diferent del que demanava Ghaith: ser acceptades com realment són per, entre d’altres, la seua família d'origen. Moltes d'elles aspiren, a més, a formar la seua pròpia família amb la persona que estimen. És obvi –excepte, supose, per als qui són incapaços de veure més enllà d'un dogma– que res d'això no fa cap mal a la institució familiar; en tot cas, la reforça. El que sí que fa mal, molt de mal, a milions de famílies d’arreu del món és l'homofòbia.<br /><br />L'homofòbia allunya els fills dels seus pares i germans i de la resta dels seus familiars. Aquest allunyament pot ser físic, com en el cas de Ghaith, o pot manifestar-se d'una manera menys evident però no menys real, en obligar els primers a ocultar als altres membres de la família allò que realment són, senten i viuen. L'homofòbia va portar també al cunyat de Ghaith a mostrar-se disposat a repudiar la seua dona si la família d'aquesta quedava tacada pel deshonor de comptar amb un membre gai: bona mostra de la hipocresia i/o l'esquizofrènia de tants autoproclamats <i>defensors de la família</i>. Una altra cosa, ben diferent, seria defensar de debò les famílies realment existents, la qual cosa pressuposa respectar-ne la diversitat i la d'aquells qui les componen. Però això exigeix un petit esforç al qual molts, lamentablement, no estan disposats: el de mirar la realitat sense les ulleres fosques del prejudici.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-280632366830974662009-12-16T20:42:00.006+01:002009-12-19T10:47:33.018+01:00Inquietuds constitucionals(Publicat en dosmanzanas.com el 9 de desembre de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/12/inquietudes-constitucionales.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.) <br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKKXFea-ujflgCvM-2T4tjeTMdoeaHPXCWgKKqQnGfqiAaeNj6ZQPz2kRL2KuR9cpA5nIJgU6_P5DqyvsDz6y_0Az7Zt2jVfhjqtBg4tA4r66itUuk57sDHVGXo3L2T8TevX8JlV1OU1s/s1600-h/balanzadelajusticia%5B1%5D.bmp"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKKXFea-ujflgCvM-2T4tjeTMdoeaHPXCWgKKqQnGfqiAaeNj6ZQPz2kRL2KuR9cpA5nIJgU6_P5DqyvsDz6y_0Az7Zt2jVfhjqtBg4tA4r66itUuk57sDHVGXo3L2T8TevX8JlV1OU1s/s200/balanzadelajusticia%5B1%5D.bmp" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5415989809287638578" /></a>El 6 de desembre passat, Maruja Torres <a href=http://www.elpais.com/articulo/portada/tontus/sapiens/elpepusoceps/20091206elpepspor_1/tes>escrivia en <i>El País</i></a> sobre aquells que ella, amb un llatí deliberadament macarrònic, denomina <i>tontus sapiens</i>: “És cosa ben sabuda per les dones il·lustrades, i patida per les que ho són i per les que no ho són, que en tots els respectables nivells de l’eminència intel·lectual habiten <i>tontus sapiens</i> a manta. No és que els <i>sapiens</i> siguen sempre <i>tontus</i>, encara que això també pot donar-se. Només ho són quan convé als seus prejudicis, al seu egoisme, a la seua vanitat, a la seua pedanteria o a la seua profunda desil·lusió. Cap d’aquests retrògrads il·lustrats no es talla quan li toquen el seu punt feble: els mariques, les bolleres, els cafres negres, els bàrbars àrabs. Les feministes. Com si el seu intel·lecte els donara patent de cors per als baixos instints, les frustracions.” Ho saben i ho pateixen les dones, com diu Maruja Torres, i ho sabem i ho patim també molts hòmens: gais, negres, àrabs, etc. Caldria puntualitzar, a més, que aquests “retrògrads il·lustrats” que retrata la periodista poden ser també del gènere femení: tenim el cas, per posar un exemple, de <a href=http://www.dosmanzanas.com/2009/04/una-conferenciante-experta-en-bioetica-da-rienda-suelta-a-su-homofobia-mas-pueril-en-la-universidad-de-alicante.html>Gloria María Tomás i Garrido</a>, professora de Bioètica de la Universitat Catòlica Sant Antoni de Múrcia, que la primavera passada va demostrar a Alacant, <a href= http://www.dosmanzanas.com/2009/04/delirante-entrevista-a-la-profesora-que-sostiene-que-los-homosexuales-somos-enfermos.html>reiteradament</a>, que, quan d’homosexualitat i bisexualitat es tracta, la seua presumible sapiència acadèmica no la salva de pronunciar-se públicament en uns termes que sorprenen de tan puerils, de tan ximples.<br /><br />Llegint l’article de Maruja Torres el Dia de la Constitució, vaig recordar que encara penjava sobre el matrimoni homosexual –és a dir, sobre el meu matrimoni, sobre milers d’altres matrimonis celebrats, en projecte o simplement possibles– l’espasa de Dàmocles del recurs del PP que considera que aquests matrimonis no caben en la llei suprema la festa de la qual celebràvem aquell dia. No vaig poder evitar llavors que en la meua ment es colara l’ombra d’un dubte: i si, en aquest Tribunal Constitucional que des de fa anys esperem que es pronuncie sobre els nostres drets bàsics com a ciutadans, hi haguera un, o més d’un, d’aquests “retrògrads il·lustrats”? Potser llavors serviria de ben poc que la mateixa Constitució assenyale en l’article 14 que “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre discriminació alguna per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. O que, a hores d’ara, semble absurd posar en dubte que l’homosexualitat entra de ple en aquest darrer apartat, és a dir, que constitueix una <i>condició personal o social</i> (en realitat té ambdues dimensions: la personal i la social) de l’individu, i per tant, com diu el text constitucional, no pot usar-se per a justificar cap mena de discriminació, per a excloure uns ciutadans –del matrimoni, per exemple– mentre se n’inclou d’altres.<br /><br />Seria tal vegada possible que, malgrat això, prevalguera en el Tribunal una lectura retrògrada i restrictiva de l’article 32 (“L’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica”) que establira que el matrimoni, a Espanya, és només per a parelles heterosexuals? Mirar precedents històrics de com han tractat l’homosexualitat els tribunals equivalents al nostre constitucional d’altres països no resulta gaire tranquil·litzador, francament. <a href=http://blogdenemo.blogspot.com/2007/11/holocausts-1.html>Ja vaig comentar</a> fa temps que l’any 1957 el Tribunal Constitucional de la República Federal Alemanya va trobar plenament d’acord amb la Llei fonamental (la constitució) de la RFA ni més ni menys que la llei promulgada per Hitler el 1935 per a convertir en delicte fins i tot les mirades sexualment insinuants entre hòmens, i no va tindre cap inconvenient a fonamentar la sentència en l’afirmació que aquesta norma nazi reflectia una “llei moral” del poble alemany, encara vigent ja que “les dues grans confessions cristianes [la catòlica i la protestant], dels ensenyaments de les quals gran part del poble pren els criteris que regulen el seu comportament moral, condemnen la impudícia homosexual com a immoral.” El tribunal alemany no va ser l’únic a escudar-se en els prejudicis ancestrals de les religions monoteistes per a propinar una bufetada ben sonora tant als drets fonamentals de les persones LGTB com als principis més bàsics de la democràcia liberal; <a href=http://blogdenemo.blogspot.com/2008/11/homofbia-liberal-2.html>una cosa semblant va fer</a> el Tribunal Suprem dels EUA quasi tres dècades més tard, el 1986, en trobar constitucional la persecució de la <i>sodomia</i> amb arguments com ara que “la condemna d’aquestes pràctiques està fermament arrelada en la moral i l’ètica judeocristianes (…) Sostenir que l’acte de la sodomia homosexual està protegit d’alguna manera com un dret fonamental seria deixar de banda mil·lennis d’ensenyament moral.”<br /><br />És cert que des del 1957 i el 1986 les coses han canviat molt en el terreny de l’acceptació social dels drets LGTB, i que, de fet, els mateixos tribunals constitucionals alemany i nord-americà han substituït el seu punt de vista sobre aquest tema per un altre de molt menys homofòbic. Però d’altra banda, allò que està avui en dubte a l’Estat espanyol no és si és constitucional o no perseguir legalment l’homosexualitat, sinó si ho és reconéixer el matrimoni entre persones del mateix sexe: un pas més en el camí cap a la plena ciutadania de les persones LGTB que ni a Alemanya ni als EUA –a nivell federal– no s’ha pogut fer encara. A Espanya, en canvi, sí que s’hi ha fet, i això ha omplit d’indignació molts retrògrads de la pell de brau (il·lustrats o no): “Em sembla un gran disbarat anomenar <i>matrimoni</i> la unió de dos hòmens o de dues dones (…) [; és] una desfiguració dels preceptes, una monstruositat jurídica (…) És com si me’n vaig a Mart i em trobe que allí la gent no camina dreta, què passa ací? És un altre món. Doncs per a mi, això també és un altre món i em vull morir sense entrar-hi.” El fet que qui ens va regalar fa uns mesos <a href= http://www.abcdesevilla.es/20090421/sevilla-sevilla/jimenez-parga-matrimonio-homosexual-20090421.html>unes declaracions com aquestes</a> –tan en l’estil desacomplexat, talibà i tanoca dels <i>tontus sapiens</i>–, afegint-hi a més “Jo confie, espere que tot això es reconsiderarà”, fóra el mateix senyor que va presidir el Tribunal Constitucional espanyol del 2001 al 2004, justifica o no una certa inquietud? Pregunte.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-10983724837453868642009-12-09T23:12:00.003+01:002009-12-09T23:22:40.001+01:00White Christmas(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de desembre de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/12/white-christmas.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.) <br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgO_0DIwAv7mKoviHD7-x847Lbn3GrtLnPbZr_Me-C-GvxppWFBffy-PXNpOdGYn0Pm6kLw642sVdMyDcI1PIKtaC8dKDDUlRTSQnzSG2Kzu7U52NJ7fn3Ncn-s3I9g7BY2uVIIqcB73bA/s1600-h/white+christmas+buon_natale.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 260px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgO_0DIwAv7mKoviHD7-x847Lbn3GrtLnPbZr_Me-C-GvxppWFBffy-PXNpOdGYn0Pm6kLw642sVdMyDcI1PIKtaC8dKDDUlRTSQnzSG2Kzu7U52NJ7fn3Ncn-s3I9g7BY2uVIIqcB73bA/s320/white+christmas+buon_natale.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5413364729092558338" /></a>“I’m dreaming of a white Christmas / just like the ones I used to know...” A més d'Irving Berlin i Bing Crosby, els qui somien <i>un nadal blanc com el d'abans</i> són <a href=http://www.repubblica.it/2009/11/sezioni/cronaca/natale-a-coccaglio/natale-a-coccaglio/natale-a-coccaglio.html> les autoritats del poble italià de Coccaglio</a>, a la Llombardia, a poc més d'una hora amb cotxe de Milà. Només que en boca d'aquestes autoritats, pertanyents al partit xenòfob i ultradretà Lega Nord (Lliga Nord), l'adjectiu <i>blanc</i> no sembla al·ludir precisament a la neu: <i>White Christmas</i> és el nom amb el qual l'ajuntament de Coccaglio ha batejat una operació per a “netejar” el poble d'immigrants en situació irregular que s’escaurà el proper 25 de desembre. En aquest context, l'expressió <i>Nadal blanc</i> evoca més aviat aquella altra d’<i>Europa blanca</i> que és un dels eslògans de la dreta més extrema del nostre continent.<br /><br />Sembla obvi que amb el nom de l'operació, els <i>leghisti</i> han volgut fer l'ullet a la població <i>de bé i d'ordre</i>, cercar la seua complicitat, fer-li veure que es pot ser al mateix temps xenòfob i desenfadat, racista i amb sentit de l'humor. Sense complexos. D'altra banda, cal reconéixer que aquest estil d'humor, institucional i cínic, no manca a Europa de tradició, ni de públic: “<i>White Christmas</i>, he he, que bo, <i><a href="http://blogdenemo.blogspot.com/2007/09/fum.html">Arbeit macht frei</a></i>, hua hua, jo és que em baquege…”<br /><br />Tampoc la tria del dia de Nadal per a portar al cap la “neteja” d'immigrants està desproveïda de missatge. Encara que a alguns els puga haver molestat, per allò que nostra societat tendeix a esperar que per Nadal regne, si no la pau i la fraternitat entre tots els homes de bona voluntat, sí almenys un mínim bon rotllo, els <i>leghisti</i> de Coccaglio tenen molt clar que “Nadal no és la festa de l'acolliment, sinó la de la tradició cristiana, la de la nostra identitat.” Una identitat cristiana que, salta a la vista, té ben poc a veure amb el Sermó de la Muntanya (“Feliços els misericordiosos, perquè ells obtindran misericòrdia”), amb el manament aquell d’“Estimaràs el proïsme com a tu mateix” o amb altres romanços evangèlics d’aquest estil. No; del que es tracta és que l'etiqueta <i>cristià</i> servisca, tal com ha ocorregut al llarg dels segles, per a una finbalitat ben precisa: separar la gent en dos grups. Es tracta, en última instància, que hi haja un <i>nosaltres</i> ben delimitat, que caldrà protegir per tots els mitjans de l'amenaça que representen, pel mer fet d'existir, <i>ells</i>: els altres. És així com cal entendre també la proposta, <a href=http://www.repubblica.it/2009/11/sezioni/esteri/svizzera-referendum/svizzera-referendum/svizzera-referendum.html>eixida aquesta mateixa setmana de les files de la Lega Nord</a>, d'aprofitar que es discuteix una reforma constitucional per a col·locar la creu en la bandera tricolor italiana. “La creu en la bandera? I per quan les croades?”, els ha contestat un diputat d'I Verdi (Els Verds): pareix que no s'adonava que les croades, per a alguns dels seus compatriotes, ja han començat.<br /><br />“Només volem començar a fer neteja”: així ha definit l'operació White Christmas l'alcalde de Coccaglio, qui d'altra banda reconeix que al poble no hi ha problemes de criminalitat. No és, doncs, de delinqüents que es pretén purificar el municipi, sinó d’<i>elements indesitjables</i>, de gents que no són <i>dels nostres</i>. Posats a <i>fer neteja</i> i a defensar la tradició i la identitat cristianes, potser l'any que ve, o l'altre, arribarà també l'hora de l'operació Nadal Familiar, que consistirà a netejar el territori croat d’<i>enemics de la família</i>. Entre els quals, com és sabut, ocupen una posició destacada –a parer del Vaticà i dels talibans catòlics d'Itàlia– els gais i les lesbianes, i particularment aquells que no es resignen a amagar-se, ni renuncien a ser tractats com a ciutadans lliures i iguals als altres.<br /><br />Hi haurà qui considere que no cal parar gaire atenció a les bufonades i els disbarats dels <i>leghisti</i>; no són gent seriosa, es dirà. És cert, però tampoc no ho eren, gens ni mica, els feixistes ni els nazis, i van arribar fins on van arribar: així d'inquietants, i de tristes, són les lliçons de la història. Però potser la cosa més trista és que avui hi deu haver gais i lesbianes que no vegen amb mals ulls l'operació White Christmas –“ja era hora que algú ens deslliurara d'aquests bàrbars homòfobs”– mentre que si un dia les autoritats mamprenen alguna cosa com l'operació Nadal Familiar, és ben probable que no falte tampoc entre els immigrants qui se n'alegre –“ja era hora que algú usara la mà dura amb aquests enemics de la llei de Déu”–. Si no volem que quan vinguen per nosaltres no quede ja ningú per a ajudar-nos, no podem permetre'ns la comoditat del prejudici i l'estereotip. L'existència d'una societat lliure pressuposa que els membres d’aquesta estiguen disposats a defensar no solament la seua pròpia dignitat i els seus drets, i els dels grups als quals pertanyen, sinó també la dignitat i els drets dels altres.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-68095785127647785852009-12-02T18:29:00.004+01:002009-12-02T18:37:10.394+01:00Superherois i vampirs(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de novembre de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/11/superheroes-y-vampiros.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9FwogITxWmeg0TBruaDUfsLcTW3n89aySzpcbhZN5fNgNLaEn1kz0lE4xSdcjMPM5z4s8xw9cF2TQy6vv5WapNk1igdQGMHlcKynDxX9YHroiIwZRff-41zDNio8cChq_gKERRuVAvVU/s1600-h/5_020.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 214px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9FwogITxWmeg0TBruaDUfsLcTW3n89aySzpcbhZN5fNgNLaEn1kz0lE4xSdcjMPM5z4s8xw9cF2TQy6vv5WapNk1igdQGMHlcKynDxX9YHroiIwZRff-41zDNio8cChq_gKERRuVAvVU/s320/5_020.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5410694182959964946" /></a>En una escena de la melosa pel·lícula <i>Crepuscle</i> (<i>Twilight</i>, EUA, 2008), la protagonista, Bella, intenta que el guapo i misteriós Edward li explique per fi com va aconseguir salvar-la dies enrere de morir aixafada en un accident, ocasió en la qual el tal Edward va demostrar una velocitat i una força sobrehumanes. “M'agradaria escoltar les teues teories sobre això”, li respon el xic. “Doncs se m'han acudit”, diu Bella, “aranyes radioactives i kriptonita.” A la qual cosa Edward retruca: “Això són coses de superherois, veritat? I si resulta que jo no sóc l'heroi? I si sóc el dolent?”. Més endavant, un company de l'institut adverteix Bella que Edward la mira com si aquesta fóra “una cosa de menjar”. O una cosa de beure, per a ser més exactes...<br /><br />En l'experiència històrica de la humanitat, no falten els casos d'individus que, després d'haver sigut presos per superherois, a la fi van revelar la seua vertadera naturalesa de monstres assedegats de sang humana. Hitler, Stalin, Mao en són els exemples més destacats del segle passat: personatges que es van considerar a si mateixos i, gràcies a propaganda, van arribar a ser considerats per les masses com uns éssers excepcionals, elegits per a una missió transcendental de salvació del poble. Missió que els conferia no solament el dret, sinó també el deure ser absolutament implacables amb tot aquell en qui descobriren un enemic o un obstacle per a la realització del seu destí grandiós i redemptor. El resultat, ja se sap, en van ser milions i milions de vides trencades, destruïdes, segades sense sentit.<br /><br />Hi ha qui distingeix ja en el nostre present neguitejat per la crisi –econòmica, ecològica, política…– els primers símptomes d'una societat disposada a creure de nou en líders providencials capaços d'obrar la regeneració del món. Això és, per descomptat, preocupant; encara que potser no és el pitjor de tot.<br /><br />Una altra pel·lícula romàntica i vampírica com <i>Crepuscle</i>, però molt millor que aquesta, és la sueca <i>Deixa'm entrar</i> (<i>Låt den rätte komma in</i>, de 2008 també). En <i>Deixa'm entrar</i>, com en la realitat, el monstre veritablement temible no és pas el vampir, que al cap i a la fi mata per necessitat d'aliment, sinó aquells éssers humans que, per sentir-se superiors, no dubten a convertir els seus semblants en inferiors: en infrahumans. La crueltat amb la qual el xiquet protagonista del film és perseguit i humiliat per un grup de companys, la violència atroç que aquests li aboquen damunt quan intenta plantar-los cara i reivindicar la seua dignitat evoquen d’una manera escruixidora nombroses situacions que ens resulten, per desgràcia, massa familiars. I el fet que els torturadors no siguen més que uns xavals de barri accentua encara la inquietud que ens produeix la pel·lícula, ja que posa de manifest que aquesta violència, aquesta ànsia de sentir-se superhomes a costa de la humiliació i el sofriment dels altres, és una cosa molt més comuna entre els éssers humans que no ens agradaria creure.<br /><br />La tendència a inferioritzar l'altre per a poder sentir-se superior a ell explica per què sovint a aquells individus o grups socials que, per la raó que siga, es troben en situació de desavantatge se'ls penja etiquetes degradants, i es justifica la violència en contra seua. És clar que hi ha moltes menes de violència: la del cap rapat que clava colps de peu a un xic mentre li diu cridant “marica de merda” és d'un tipus obvi i extrem, però hi ha també la violència subtil i institucionalitzada del <a href= http://www.dosmanzanas.com/2009/10/el-presidente-del-consejo-pontificio-para-la-familia-%C2%BFcon-que-contribuyen-las-parejas-homosexuales-a-la-sociedad.html>dignatari eclesiàstic</a> o del <a href= http://www.dosmanzanas.com/2009/11/rajoy-manifiesta-una-vez-mas-su-oposicion-al-matrimonio-entre-personas-del-mismo-sexo-y-su-preferencia-por-una-union-de-hecho.html >polític</a> que, després de proclamar el seu respecte o, fins i tot, el seu afecte cap a les persones homosexuals, propugnen convertir-les en ciutadans de segona classe, siga negant tot reconeixement jurídic a les parelles que conformen, siga expulsant-les del recinte sacrosant del matrimoni per obligar-les a conformar-se amb les engrunes d'una figura legal segregada i amb menys drets. <br /><br />I és que no solament els suposats superherois poden enganyar-nos: també darrere d'una aparença de grisa i banal respectabilitat s'amaga sovint la misèria, la vilesa humana.<br /><br /><span style="font-weight:bold;">Nemo</span>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-48318063361876196592009-11-26T15:30:00.000+01:002009-11-26T17:07:06.803+01:00Què passa?(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de novembre de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/11/¿que-pasa.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOrScoAsHKOEEJCINWLVRrjkZD7RYzL-QfXR2RRmsndsnEj1J4v9o_GVmQ4PaIoqPCr_pxBl_qJAJ-lppFHmo1DvWOHh68hKlVNlhyT2j32D32jKE_DDA8jxhWD58cPnvGpBxZLRdPKN0/s1600/2991.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 262px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOrScoAsHKOEEJCINWLVRrjkZD7RYzL-QfXR2RRmsndsnEj1J4v9o_GVmQ4PaIoqPCr_pxBl_qJAJ-lppFHmo1DvWOHh68hKlVNlhyT2j32D32jKE_DDA8jxhWD58cPnvGpBxZLRdPKN0/s320/2991.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5408443965392341506" /></a>De la mateixa manera que les persones tenim els nostres llocs favorits, podria semblar que també la història té els seus. La del segle passat, en concret, va fer l'efecte de sentir una certa debilitat per una ciutat més aviat provinciana situada a la vora de la mar Bàltica, que va escollir com a escenari de dos dels seus episodis més destacats: la primera batalla de la Segona Guerra Mundial (el 70 aniversari de la qual es va commemorar el passat 1 de setembre) i el principi del final de l'imperi soviètic.<br /><br />El 1939 la ciutat en qüestió era coneguda internacionalment pel seu nom alemany, Danzig, i l'alemany era la llengua del 95% dels seus habitants. Encara que Danzig havia pertangut al regne de Polònia durant segles (per a passar a Prússia a la fi del segle XVIII, quan les potències veïnes de l'estat polonès es van repartir tot el territori d'aquest), l'alemany havia sigut la llengua de la ciutat des de l'Edat Mitjana. Tot això va canviar quan els habitants de Danzig es van unir, gran part d'ells amb entusiasme, a la bogeria nazi.<br /><br />El 1980 la ciutat va ocupar de nou els titulars de la premsa mundial, ara amb el seu nom polonès, Gdańsk (la <i>n</i> amb accent es pronuncia com el nostre dígraf <i>ny</i>). Després de la derrota del nazisme, els alemanys n’havien sigut expulsats i els havien substituït polonesos, provinents sobretot dels territoris de l'est de la Polònia d'entreguerres, annexionats ara a l’URSS. Els nous pobladors van haver de reconstruir la ciutat, quasi totalment devastada per aquell conflicte global els primers trets del qual havien sonat allà mateix.<br /><br />El repartiment del món entre els vencedors de la guerra havia deixat Polònia al costat del Teló d'Acer on la Unió Soviètica era la superpotència dominant. Polònia era, doncs, un membre més de <i>la gran família socialista</i>, una de les <i>democràcies populars</i>, eufemisme amb què s'autodenominaven les dictadures satèl·lits de la de Moscou. I a principis de la dècada del 1980, una bona part de la població polonesa ja n’estava farta, d'aquella situació. Incloent els treballadors de les Drassanes Lenin de Gdańsk.<br /><br />Solidarność, Solidaritat, fundat al setembre de 1980 per aquells treballadors, va ser el primer sindicat lliure del món comunista, i un element crucial per a l'esfondrament de l'imperi soviètic a la fi d'aquella mateixa dècada: una cosa així com la primera esquerda irreparable que va aparèixer al mur. El seu líder, un operari elèctric de les drassanes anomenat Lech Wałęsa, es va convertir el 1990 en president d'una nova Polònia, pluripartidista i amb eleccions lliures. Però en presentar-se per a un segon mandat el 1995, el molt catòlic i conservador Wałęsa va ser derrotat, i en intentar-ho de nou l’any 2000, va obtenir un resultat humiliant: no més d'un 1% dels vots.<br /><br />Avui Wałęsa viu semiretirat a Gdańsk, i té el despatx al palau de la Porta Verda, un elegant edifici del segle XVI que fou construït per a allotjar-hi els reis de Polònia en les seues visites a la ciutat. El palau dóna per una banda a la plaça principal de Gdańsk (l'antiga Langemarkt o ‘Plaça Llarga’, avui denominada <i>Długi Targ</i>, que vol dir la mateixa cosa en polonès), i per l'altra al riu Motława. A escassos metres d'allí, travessant el riu, hi ha el carrer on des de fa uns mesos s’ubica un bar gai (o <i>straightfriendly</i>, com es defineix el mateix local) anomenat <a href= http://www.inyourpocket.com/poland/gdansk/bars-pubs-clubs/gay/Que-Pasa-53346v ><i>¿Qué pasa?</i></a>. Així, en castellà.<br /><br />Segons el context i la manera de dir-ho, <i>què passa?</i> pot sonar, tant en català com en castellà, a desafiament, a provocació fins i tot. I obrir un local LGTB al centre d'una ciutat de províncies polonesa també pot semblar-ho; més encara si el local en qüestió –a diferència del que ocorre habitualment a Itàlia, per exemple– no és un cau desproveït totalment de finestres i amb una porta massissa que només pot travessar qui s'haja tret prèviament –pagant– un carnet, sinó un bar, o un pub, modern, obert i amb les parets de vidre. I damunt, prop del despatx de Lech Wałęsa.<br /><br />El meu marit i jo vam visitar el <i>¿Qué pasa?</i> aquest estiu, un diumenge a la nit: no hi havia massa clientela, però l'ambient hi era relaxat i agradable. Al final vam acabar parlant amb la cambrera –una xica hetero–, amb el cambrer –un xic gai– i amb un altre xic que devia ser el xicot d'aquest últim, tots tres bastant joves. Els preguntàrem pel nom del bar, i la cambrera ens va aclarir que es deia així perquè el local acollia regularment activitats diverses, i la idea era que la pregunta “What’s happening now there?” (parlàvem anglés) es fera habitual a Gdańsk. Tal vegada, en aquest context, més que no<i>¿qué pasa?</i>, en castellà es diria <i>¿hoy qué hay?</i> o potser <i>¿qué ponen?</i>, però bé. Quant a l'elecció de l'idioma, sembla que els amos del bar trobaven l'espanyol exòtic i enrotllat: <i>cool</i>. La veritat és que no el dominaven gaire: les parets estaven decorades amb fotos de xics i xiques nus que portaven escrits sobre la pell, a manera de tatuatge, textos com ara <a href= http://www.innastrona.pl/gayguide/gdansk/que-pasa>“Estamos todos la dadiva de Dios”</a>, que supose que deu voler dir alguna cosa així com que tots –en la nostra diversitat– som un regal del cel.<br /><br />Quan vam preguntar als xics com es duia això de ser gai en un país tan dominat pel catolicisme com Polònia, el xicot del cambrer, que era més obert i parlava millor anglés que aquest, ens va respondre que no estava tan malament… sempre que a u no se li acudira passejar amb el seu xic pel carrer agafats de la mà, o fer-li un petó en públic, o… En preguntar-li què podria succeir a qui s'atrevira a portar a terme unes <i>provocacions</i> semblants, si trobaria només mirades hostils o bé agressions verbals o, fins i tot, violència física, ens va contestar que, probablement, això darrer. Era un xic delicat i somrient, i ho va dir sense immutar-se.<br /><br />En la Polònia del 1980 tot estava organitzat perquè els individus es resignaren al conformisme, a doblegar-se davant una suposada normalitat que els venia imposada, i els qui no estaven disposats a fer-ho eren marginats i perseguits pel sistema. En la Polònia democràtica i europea del 2009, la pressió per a sotmetre's a una <i>normalitat</i> no tan diferent d'aquella segueix pesant amb força sobre desenes o centenars de milers de ciutadans i ciutadanes LGTB. Dubte molt que Lech Wałęsa siga capaç, <a href= http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/europe/poland/6079561/Lech-Walesa-I-would-have-done-things-better.html >des del seu despatx adornat amb un gran crucifix</a>, de reconéixer-ho, però la veritat és que el testimoni del desafiament que al seu dia va plantejar Solidaritat a la República Popular de Polònia l’han arreplegat els qui avui s'esforcen per anar més enllà en la lluita per les llibertats i els drets de tots els habitants d'aquell país. Com ara els activistes LGTB; o, simplement, qualsevol gai o lesbiana polonès que pretenga viure la seua vida sense automutilar-se, amagar-se ni avergonyir-se. <br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-38531051783476900272009-11-18T20:52:00.003+01:002009-11-18T20:59:46.693+01:00El crucifix i la llibertat(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de novembre de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/11/el-crucifijo-y-la-libertad.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgB0ygj9lpkdwG5WkcADHk4w4cmpWjooW191_9YfaUnE1-bL5V2n1Uev5R4yGuWypl0G3wQOsk7zH7r18ax9givi-pAdUk53u3j1bDw6HgquUlw7rU3qqkB52rugSzHIxxsw2pbK5FJ9jY/s1600/RELIGI~2.JPG"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 267px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgB0ygj9lpkdwG5WkcADHk4w4cmpWjooW191_9YfaUnE1-bL5V2n1Uev5R4yGuWypl0G3wQOsk7zH7r18ax9givi-pAdUk53u3j1bDw6HgquUlw7rU3qqkB52rugSzHIxxsw2pbK5FJ9jY/s400/RELIGI~2.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5405534879347631570" /></a>“Una antiga tradició com el crucifix no pot ser ofensiva per a ningú”: <a href=http://www.repubblica.it/2009/11/sezioni/scuola_e_universita/servizi/crocefissi-aule/crocefissi-aule/crocefissi-aule.html>aquestes paraules</a> recullen la reacció del secretari del Partit Democràtic italià, l'excomunista Pier Luigi Bersani, a la notícia, que vam conéixer la setmana passada, que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictaminat que la presència a les aules de crucifixos suposa una violació de la llibertat religiosa dels alumnes. Una vegada més, doncs, queda constància que els líders de la (suposada) esquerra italiana s’estimen més donar a les seues neurones el dia lliure abans que dir res que poguera molestar la jerarquia catòlica.<br /><br />Perquè l'argument de Bersani, segons el qual la tradició, pel mer fet de ser-ho, estaria per sobre dels drets dels ciutadans, és tan òbviament reaccionari que, si bé no pot sorprendre en els exponents de la (ultra)dreta italiana liderada per Silvio Berlusconi –els quals, no cal dir-ho, l’han repetit fins a l'extenuació–, hauria d’estranyar almenys en boca d'un dels més destacats manaires de l'oposició (suposadament) d'esquerra o centreequerra. Però clar, a hores d'ara difícilment pot estranyar-se ningú de les incoherències dels polítics de Partito Democratico, per cridaneres que aquestes pogueren resultar en altres individus. El cas sorprenent seria el contrari: veure un d'aquests capitostos del PD dir clarament <i>blanc</i> allí on el Vaticà pontifica <i>negre</i>. No ho veuran els nostres ulls...<br /><br />De moment, els ciutadans europeus que encara tenim la curiosa mania de creure en els principis de la democràcia liberal i en els drets de les persones estem en deute amb Soile Lautsi, el seu marit Massimo Albertin i els seus dos fills, Dataico i Sami. Aquesta família italofinlandesa, resident a la regió italiana del Vèneto, ha batallat coratjosament des del 2002 als tribunals contra la presència de crucifixos a les aules de l'institut on estudiaven els dos xics, sense deixar-se acovardir pels insults i les amenaces d'aquells qui ells mateixos qualifiquen com a <a href=http://www.abcdesevilla.es/20091104/sociedad-educacion/crucifijos-aulas-familia-200911041625.html>“talibans catòlics”</a>, i que per desgràcia estan ben lluny de ser una <i>rara avis</i> al país de la bota. O, no ens enganyem, al nostre.<br /><br />La família Albertin-Lautsi, afiliada a l'Associació d'Ateus i Agnòstics Racionalistes, considera que en la societat actual <a href=http://www.publico.es/espana/267728/familia/italiana/desafia/vaticano>“els ateus som ciutadans de tercera”</a>. En recompensa a la seua constància a portar endavant la seua denúncia, contra vent i marea, fins al final, el Tribunal d'Estrasburg ha acabat per donar-los la raó –per unanimitat dels seus set jutges– allí on diverses instàncies judicials italianes els l'havien negada anteriorment. Gràcies a la seua batalla legal i a la històrica sentència que han aconseguit, avui els ateus europeus són –som– una mica més ciutadans i prou, ciutadans com els altres.<br /><br />I no solament els ateus, perquè com ja <a href=http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Vaticano/tacha/miope/sentencia/Estrasburgo/crucifijo/aulas/elpepusoc/20091103elpepusoc_8/Tes>observava</a> amb lucidesa Soile Lautsi fa set anys, al principi de la seua lluita, “el crucifix té darrere moltíssims significats negatius, començant per la discriminació de les dones i els homosexuals”. Per sort, no tothom a Itàlia està disposat a posar-se una bena als ulls i/o a la boca per no despertar les ires del Vaticà: alguns veuen la realitat, i tenen a més el valor de dir-la. I de canviar-la; o contribuir a canviar-la, si més no.<br /><br />“La llibertat no sorgeix sola, cal lluitar per aconseguir-la”, <a href=http://www.elpais.com/articulo/internacional/Europa/celebra/caida/Muro/gran/fiesta/libertad/elpepuinteur/20091109elpepuint_7/Tes>diu</a> que ha declarat Angela Merkel en la celebració del vinté aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Dues dècades després d'aquella fita que va possibilitar el naixement d'una nova Europa, sembla que ni la unitat europea, ni la democràcia ni la llibertat no generen grans entusiasmes al nostre continent. Aquest mateix mes, però, una família mig italiana mig finlandesa i uns jutges d'un tribunal paneuropeu ens han donat una considerable alegria, i un exemple magnífic de què significa realment, o hauria de significar, la frase de la cancellera alemanya.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-21636763212670932592009-07-29T09:29:00.010+02:002009-11-28T00:25:12.385+01:00L'armari automàtic(Publicat en dosmanzanas.com el 22 de juliol de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/07/el-armario-automatico.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKD7RHJ894-VmeL2USD75lYhtPIOViTc1xrYWagNYoabPElxFbimjBMcn5mHNed2rqhuUJbx4LVT5ctjNOkEHtlwtLinQELrQc4aGpzDBlmj3GHZOeQo1NC-UxfpzAZWvHZiSLSNXTSFA/s1600-h/c617x280_014nac19fot1.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 182px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKD7RHJ894-VmeL2USD75lYhtPIOViTc1xrYWagNYoabPElxFbimjBMcn5mHNed2rqhuUJbx4LVT5ctjNOkEHtlwtLinQELrQc4aGpzDBlmj3GHZOeQo1NC-UxfpzAZWvHZiSLSNXTSFA/s400/c617x280_014nac19fot1.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5363783941832055042" /></a>“És hora de tornar a entrar a l'armari”, predica, <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/07/alvaro-pombo-reitera-en-la-razon-su-oposicion-a-que-la-rae-actualice-la-definicion-de-matrimonio-y-carga-contra-el-orgullo-lgtb.html">des de les pàgines d'un diari marcadament conservador</a>, un conegut escriptor, acadèmic de la llengua espanyola i candidat en les últimes generals al Senat per un partit suposadament progressista. “És hora de tornar a entrar a l'armari”, ens diu el novel·lista, per “prudència”, perquè “el món reivindicatiu gai s'està posant molt pesat i és contraproduent per al mateix moviment”. La lectura de la resta de l'entrevista (en què manifesta oposició i menyspreu tant envers el matrimoni de persones del mateix sexe –“aquestes bodes cursilíssimes”– com envers la celebració de l'Orgull LGTB –“aquesta cosa estrafolària”, “aquest disbarat de festes amb uniformes nazis”– i considera a més que “el món gai” és “una broma” al costat de problemes seriosos com ara la crisi econòmica o la desocupació, que “haurien d'ocupar més espai en la consciència nacional”) ens deixa amb la sospita que això que proposa l'escriptor li resultaria impossible portar-ho ell mateix a terme, perquè només pot tornar a entrar a l'armari qui n’ha eixit alguna vegada. I amb independència que l'homosexualitat de personatge en qüestió siga un fet més o menys conegut, hi ha raons per a pensar que, almenys en un cert sentit, qui parla així mai ha eixit realment, o del tot, de l'armari.<br /><br />La primera eixida de l'armari d'una persona homosexual no té lloc habitualment en públic, enfront dels altres, sinó en el seu fur intern, enfront de si mateixa. Consisteix a vèncer l'homofòbia que ha anat absorbint del seu entorn al llarg de tota la seua vida i acceptar-se per fi com a gai o com a lesbiana. Alguns –pocs, encara que cada vegada més– fan aquest pas en els inicis de l'adolescència, d’altres a finals d’aquesta, d’altres passada ja la majoria d'edat. Per a (quasi) tots és una cosa ben difícil, i em sembla que pocs aconsegueixen eixir d'una sola vegada a la llum i a l'aire lliure: pocs aconsegueixen superar del tot a la primera la seua homofòbia interioritzada per a acceptar-se per complet. Alguns, em fa l’efecte, no ho aconsegueixen mai.<br /><br />Fa alguns anys, qui és avui el meu marit (i que llavors era ja la meua parella de feia temps) va haver de fer un viatge a l'estranger d'uns dies per motius professionals, junt amb un dels seus companys de la faena. Havien quedat al matí a la seu de la institució en què tots dos treballaven; atès que el meu propi lloc de treball estava de camí al de la meua parella, jo el vaig acompanyar –amb autobús i a peu– un bon tros. En arribar davant d'on jo treballava arribà també el moment d'acomiadar-nos; no era per a molt de temps, però així i tot se'ns feia dur, perquè no estàvem acostumats a passar dies separats. Així i tot, el nostre comiat va semblar extremadament fred: ens vam dir “adéu” enmig del carrer i ens en vam anar cadascun per una banda. Cap gest no va acompanyar les nostres paraules per a expressar el que sentíem: un encaixada, com si fórem tan sols bons amics, ens hauria paregut hipòcrita; però d'altra banda, en aquella època no ens havíem besat mai pel carrer, i en aquell moment <em>no ens va eixir</em> fer-ho per primera vegada.<br /><br />Dic que “no ens va eixir” perquè el fet de no besar-nos no va ser fruit d'una decisió premeditada; no és que haguérem arribat a la conclusió que, per <em>prudència</em> –com diria l'escriptor–, era millor evitar que algú ens vera fent aquell gest. A més, en aquella època tothom en el nostre entorn –amics, familiars, companys de la faena, etc.– estava al corrent que ell i jo érem parella, de manera que no podia espantar-nos que ens descobrira algun conegut. I tampoc era en absolut probable que, a primera hora del matí i en aquell lloc prou concorregut, poguérem ser víctimes de cap agressió homòfoba seriosa; a tot estirar, d'alguna mirada de sorpresa o desaprovació.<br /><br />Però la veritat és que en aquell moment ni tan sols no vam pensar en totes aquestes coses: simplement, com dic, no teníem costum de besar-nos en ple carrer, i en aquell moment no vam trobar les forces per a atrevir-nos a fer-ho per primera vegada. Recorde perfectament com em vaig sentir instants després, quan, ja sol, em dirigia a la meua faena: feia molt de temps que no m'havia sentit tan humiliat, tan avergonyit de mi mateix. Havia volgut fer a la meua parella un bes de comiat i no m'hi havia atrevit, i ara aquest bes que no li havia donat em cremava per dins. Vaig entendre llavors que, per més que mai no haguera tingut un moment de dubte o penediment des que, anys enrere, havia aconseguit per fi acceptar-me com a gai, no havia pogut encara desfer-me del tot de l'homofòbia interioritzada; que continuava portant-la adherida a la pell, condicionant i mutilant el meu llenguatge corporal i la meua capacitat d'expressar afecte, inconscient i automàtica. Que, d'alguna manera, continuava estant atrapat a l'armari.<br /><br />Avui la meua parella i jo ens hem besat ja moltes vegades pel carrer, i si es repetira aquella situació de fa anys, ens acomiadaríem sens dubte amb un bon bes. Però encara ens passa sovint que, per a poder expressar-nos afecte en públic, hem de superar primer una certa reticència inicial, com una espècie de mecanisme que s'activara cada vegada per a impedir-nos-ho. Diu també l'escriptor a qui l'entrevista: “Jo done suport a la normalització del món homosexual, però perquè hi haja normalització hem de comportar-nos normalment”. D'acord, però per a un gai o una lesbiana <em>comportar-se normalment</em> no sols no és en absolut compatible amb <em>tornar a entrar a l'armari</em>, sinó que únicament és possible si s'esforça diàriament per eixir-ne i mantenir-se fora.<br /><br /><strong>Nemo</strong><br /><br /><strong>NOTA: Acaba juliol, i arriba el moment que aquest blog es prenga un descans, de manera que les pròximes setmanes no hi haurà actualitzacions. Fins prompte!</strong><br /><br /><b><a href="http://www.larazon.es/noticia/alvaro-pombo-es-el-momento-de-entrar-otra-vez-en-el-armario">L'entrevista de <i>La Razón</i></a></b><br /><br /><i><b>Álvaro Pombo: «Es el momento de entrar otra vez en el armario»</b><br />19 Julio 09 - texto: Manuel Calderón | fotos: Alberto R. Roldán<br /><br />Hay muchos escritores, pero pocos que actúen tan decididamente, hasta el histrionismo y sin ese sentido púdico de hablar flojito y para entendidos, sobre lo que pasa en el mundo y en su calle. Novelista, poeta, incansable estudioso de la filosofía y miembro de la Real Academia Española, Álvaro Pombo es un personaje tautológico: Pombo es Pombo y cuando habla se deja escuchar. Escuchemos: tiene ganas de hablar.<br />-¿Por qué quiere entrar en el armario?<br />-Es una decisión cómica, aunque yo no he cambiado ni de naturaleza ni de proyecto. Sí que he cambiado en un sentido, y es que el mundo reivindicativo gay se está poniendo muy pesado y es contraproducente para el movimiento mismo. Éste debe ser un momento de normalización y no de exacerbación porque no hay nuevas ideas.<br />-¿Normalización? Está empleando una palabra políticamente incorrecta.<br />-Yo apoyo la normalización del mundo homosexual, pero para que haya normalización tenemos que comportarnos normalmente, o no debemos hacer fiestorros como el del Día del Orgullo Gay. Es descabellado, porque lo que se subraya es justo la diferencia y si se subraya la diferencia una vez aceptada, lo que queda es el gueto otra vez. Claro que hay homofobia en España, pero la homofobia no se arregla saliendo treinta carrozas a la calle.<br />-Eso es ir «contranatura», por poner el título de su novela más abiertamente gay.<br />-Por eso volver a entrar en el armario es una metáfora visual de una especie de llamada a la prudencia, no al miedo, porque con setenta años no tengo miedo a casi nada, lo único que digo es que no nos conviene esa cosa estrafalaria. Así que frente a esa banalización, es el momento de entrar otra vez en el armario.<br />-¿Se lo piden el cuerpo y los años?<br />-Yo me he comprometido con los derechos de los gays hace muchísimos años, cuando casi no se hablaba de esto. Siempre he dicho que he estado fuera del armario, porque nunca lo he ocultado, desde que llegué a España de vuelta de Inglaterra en el año 1977 y con un libro como «Relatos sobre la falta de sustancia», que prologó José Luis Aranguren, que trata claramente el tema de la homosexualidad. Creo que soy una persona que tengo autoridad para decir que debemos repensarlo todo un poco.<br />-Después de todo, hablar de la homosexualidad es hablar del amor y de la amistad.<br />-Sin duda, no hay nada más, y es de lo que trataba mi libro «Contranatura». La heterosexualidad también trata del amor y la amistad. Lo que estoy planteando es ese dislate de fiestas con uniformes nazis.<br />-Usted se opuso a la utilización de la palabra «matrimonio» para las bodas gays.<br />-Sí, esas cursilísimas bodas... Me opuse a que se usara la palabra «matrimonio», pero si quieren emplearla... yo no puedo hacer nada.<br />-¿Intervino para que la Real Academia no la aceptara?<br />-He intervenido clarísimamente y dije que matrimonio no era la palabra adecuada, ¡pero es que además es una estructura social anticuada! El asunto estaba en que legislativamente, si no utilizas la expresión matrimonio, es como si se pierde categoría. Pido que los homosexuales hagan un esfuerzo de normalización, que no es volver a ser todos heterosexuales. ¡Como si quieren hacer unos sanfermines gays! Insistir demasiado en la diferencia es un error.<br />-Debe ser algo de su generación, pero la palabra culpa no está en su vocabulario.<br />-Yo estoy liberado del sentimiento de culpa, que es un lenguaje que se empleaba en Europa entera hasta los años 60. Tal y como están las cosas, la metáfora de entrar en el armario no va mal. Es que se ha llegado a hablar de «outing» forzoso, que es obligar a todo el mundo que lo sea a declararse públicamente homosexual. No me parece mal que lo hicieran los políticos, eso sí, si quieren. Yo no quiero que nada me clasifique.<br />-Ni como un hombre religioso.<br />-Si hablamos de amor y amistad no entra en contradicción con mis creencias religiosas. Los homosexuales más sensatos que conozco están más o menos en mi línea. Me llama la atención que no haya nuevas ideas y sí en el feminismo, que reflexiona sobre qué hacer con los hijos, cómo educarlos, o cómo compaginar la vida profesional con la familiar.<br />-Por cierto, ¿cómo educar?<br />-Los niños, desde muy jóvenes, tienen que tener una educación competente. Hay que educar con firmeza; no que todos estudien sus asignaturas, sino que aspiren a la excelencia. Las diferencias que se ven entre gente de veinte años que estudia con entusiasmo y quien no lo tiene es absolutamente abismal. Me parece que si hay un territorio hacia donde dirigir nuestra energía es hacia la educación seria, la educación para la convivencia, la lectura, la música, la literatura. Yo no veo un gobierno con una política educativa fuerte, veo mucho politiqueo.<br />-¿Qué le sugiere Zapatero?<br />-Le voté en la primera legislatura y luego voté a Rosa Díez porque me parecía que estaba siendo frívolo, ligero, y no me gustaba su retórica. Creo que no se puede hablar sólo de una política de derechos civiles; hay que acompañarla de una estructura económica sólida. Leí hoy mismo un artículo de Paul Krugman donde dice que va a haber una mejora de las condiciones económicas y financieras pero con desempleo. ¿Y qué pasará en España? ¿Cinco millones de parados? Creo que estos temas deberían ocupar más espacio en la conciencia nacional. Por eso el mundo gay me parece una broma.<br />-La promesa del 68 se ha cumplido: la juventud ha tomado el poder.<br />-Pero no es sólo achacable a este Gobierno. Hay una mala idealización de la juventud, como si siempre tuviera razón a la manera de «il Duce ha sempre ragione». Pero, primero, la juventud no siempre tiene razón, y, segundo, es un estado transitorio. Por ejemplo, todas las protestas sobre el plan Bolonia: llega junio y desaparecen. La juventud debe ser consciente de que lo importante es que se tienen que formar bien. ¡Es que luego no voy a tener un empleo!, dicen. Pero vas tener una cabeza bien montada y un corazón.<br />-¿Obama de quién es un personaje?<br />-Quizá de Kierkegaard. Creo que Obama siempre ha pensado que podría perder y ha tenido una actitud cauta. A mí lo que más me interesa de Obama no es su «glamour», y eso que es muy «cool» y su mujer y sus hijas y el perro... Pero lo que es divertido de ver en Obama es lo cauto que es, lo ha desmostrado en Rusia e Irán. Eso es la prudencia política, que es una virtud clásica.<br />-Para terminar, le pongo un ejercicio: una casona en Santoña, agosto de 1937, se oye algo de Puccini y luego un chistu... Continúe, por favor.<br />-(silencio) Podríamos tener un personaje dividido en dos: que recordase los textos de José Antonio Primo de Rivera sobre la gaita y la lira y sus peligros y que pensara que el chistu era la expresión de un nacionalismo exacerbado que iba a empequeñecer; y luego ese mismo personaje pensando que toda esa música era extranjera y que, por lo tanto, España era un país sin música, que no había salido musicalmente de las regiones. Haría un personaje a medio camino entre el falangismo y el nacionalismo vasco. <br /><br /><b>Un ordenado caos de humo y libros</b><br />Quizá los sueños de Álvaro Pombo sean como la estancia en la que lee, escribe, piensa, fuma y duerme: un caos envuelto por un elegante polvillo dorado. ¡Pero qué orden! No saldrá de este espacio donde los libros crujen en una estructura inestable durante todo el verano, dedicado a escribir, de cinco a nueve de la noche, todos los días. Él se siente poeta y cree que es ahí donde tiene su voz más verdadera: si se le oye recitar se entiende por qué Pombo sólo puede ser Pombo. Ahora acaba de publicar «Los enunciados protocolarios». Su obra narrativa se dio a conocer, en 1983, con «El héroe de las mansardas de Mansard», al que le siguió «El metro de platino iridiado» en 1990. Con «La fortuna de Matilda Turpín» ganó, en 2006, el Premio Planeta.</i>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-77460097124631632952009-07-22T11:11:00.006+02:002009-07-22T11:24:29.192+02:00Orgull homòfob(Publicat en dosmanzanas.com el 15 de juliol de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/07/orgullo-homofobo.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5zGPg9wASRN0mdgqzbqmDfkuanMH0FyBJicY2jl9tSNhpTMwcuu8s6lScHkoTnRwQhAq9-8KIyiOdCCedQa_T5lXCL5Qx_81uU6FmfWTDjSikho-4ETJoi7TccAweR3L4DuAT6HFJIMU/s1600-h/GodHatesFagsKids.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 171px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5zGPg9wASRN0mdgqzbqmDfkuanMH0FyBJicY2jl9tSNhpTMwcuu8s6lScHkoTnRwQhAq9-8KIyiOdCCedQa_T5lXCL5Qx_81uU6FmfWTDjSikho-4ETJoi7TccAweR3L4DuAT6HFJIMU/s200/GodHatesFagsKids.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5361212861676824930" /></a>“Si no existeix el Dia de l'Orgull Hetero, per què ha d'existir el Dia de l'Orgull Gai?” Entre les argumentacions que fan servir els qui s'oposen a aquesta última celebració, aquesta és una de les més gastades. La resposta lògica –i igualment habitual– és que no hi ha un dia específic perquè els heterosexuals celebren el fet de ser-ho per la senzilla raó que, en la nostra societat, tots i cadascun dels dies de l'any són el Dia de l'Orgull Hetero. Això és cert, però no es queda ací la cosa: pitjor encara és que sovint sembla que tots els dies siguen, a més a més, el Dia de l'Orgull Homòfob.<br /><br />N’hi ha prou de llegir les notícies que s’han publicat en els webs d’informació LGTB d’ençà de la celebració de l'Orgull 2009 per a trobar manifestacions contínues d'orgull homòfob procedents de qualsevol racó del planeta. Potser les més inquietants de totes són <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/07/la-iglesia-catolica-y-lideres-musulmanes-tambien-se-oponen-a-que-la-india-despenalice-la-homosexualidad.html">les que vénen de l'Índia</a>, on totes les grans religions –inclosa l'Església Catòlica– es mostren disposades a pressionar el poder civil per evitar que l'homosexualitat hi siga despenalitzada. És a dir, pretenen continuar utilitzant el poder coercitiu de l'Estat, a través de la llei, per a imposar al conjunt de la població d'aquell país la seua moral. Una moral basada en la mentida: perquè a principis del segle XXI, encabotar-se encara, com ho fan, a presentar l'orientació sexual com un tret que el subjecte pot canviar a voluntat –o mitjançant uns suposats “mètodes terapèutics”– és, simplement, mentir amb desvergonyiment. I és precisament perquè el seu discurs es basa en això, en la mentida, que necessiten imposar-lo per la força, a través de les lleis… i a costa del patiment de milions de persones.<br /><br />La mentida és també la matèria primera amb què construeix <a href="http://www.dosmanzanas.Com/2009/07/la-homosexualidad-es-inferior-a-la-heterosexualidad-en-opinion-de-un-diputado-de-partido-de-sarkozy.Html">el seu discurs sobre l'homosexualitat Christian Vanneste</a>, un diputat del partit que actualment domina la política francesa. No sols afirma que “Una persona responsable pot corregir aquesta tendència” (cosa que permetria, a més, desqualificar com a irresponsable tot aquell que no vulga, o no puga, heterosexualitzar-se), sinó que predica, contra tota lògica i evidència, que “l'homosexualitat (…) persegueix la destrucció de les relacions familiars heterosexuals.” I segueix: “A això també contribueix el narcisisme propi de l'homosexualitat, que es tanca a l'altre. És el rebuig de l'altre.” No crec que coste gaire adonar-se que, en realitat, qui “es tanca a l'altre” no són pas les persones homosexuals, sinó precisament aquells qui, com Vanneste, utilitzen aquesta mena de fal·làcies per a justificar que els LGTB siguen objecte de discriminació, d'exclusió.<br /><br />La falsedat del discurs de Vanneste queda particularment en evidència –i fins i tot en ridícul– quan aquest afirma que en la societat occidental del nostre temps, davant la pressió de les minories, “tot allò que està dalt ha de ser rebaixat i humiliat, i tot el que estava per sota ha de situar-se per damunt… És una cosa completament idiota, hem convertit l'antiracisme en una manifestació racista. I el mateix s’esdevé amb els homosexuals. Ets heterosexual? Quina vulgaritat!”. Per descomptat: no hi ha dubte que avui són els heterosexuals, i no pas els gais i les lesbianes, els qui se senten constantment objecte d'humiliació i menyspreu… en aquesta realitat alternativa en què aparentment es pensa que viu el diputat francès, és clar. En les seues paraules, “és una cosa completament idiota”.<br /><br />“Però tota aquesta gent per què ens odia? Què tenen les religions que, en la immensa majoria, persegueixen exterminar-nos? No entenc com es poden posar totes d'acord en això.” <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/07/la-iglesia-catolica-y-lideres-musulmanes-tambien-se-oponen-a-que-la-india-despenalice-la-homosexualidad.html#comment-17261">Aquestes preguntes se les feia zarevitz</a>, un comentarista habitual del web dosmanzanas, al peu de la notícia sobre l'Índia que esmentava abans. En el cas de les grans religions monoteistes, crec que la resposta és que, per a començar, ens odien per tradició. I és que l'homofòbia del judaisme (producte probablement d'unes circumstàncies en què la natalitat del poble jueu era insuficient per a garantir la seua supervivència) va ser heretada per les dues religions que van derivar d'aquest, el cristianisme (que va estendre l'homofòbia més virulenta per un Occident abans molt més obert a l'homosexualitat, o almenys a determinades formes d'aquesta) i l'islam.<br /><br />Avui hi ha en aquestes tres religions <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/07/islam-y-homosexualidad-son-compatibles-afirma-un-teologo-musulman.html">individus i grups reformistes</a> que asseguren que la plena acceptació de l'homosexualitat no entra en contradicció amb els textos sagrats respectius, però la massa dels creients s’hi gira encara d'esquena (a pesar d'alguns progressos notables en el judaisme i en certes esglésies cristianes no gaire grans). No pot sorprendre gaire que els creients en veritats absolutes suposadament revelades fa segles o mil·lennis siguen poc inclinats a replantejar-se les coses, a tornar a examinar, a la llum de la raó i del coneixement actual, allò que ells estaven segurs de saber “des de sempre”; una vegada iniciat l’examen, qui posarà límits a la crítica racional? Qui els garanteix que podran seguir aferrant-se a les seues velles certeses, a la seua visió heretada del món?<br /><br />No crec, amb tot, que siguen només aquesta inèrcia i aquesta resistència al canvi característiques de les religions allò que explique la virulenta homofòbia que demostren aquestes, o la versió <a href=http://blogdenemo.blogspot.com/2008/02/antifsics-i-pseudolaics.html>superficialment laïcitzada</a>, a l'estil Vanneste, que en trobem de vegades a Occident. Al meu parer, hi ha un altre factor important: l'homofòbia és també una arma en la lluita pel poder. Vanneste ho diu ben clar: “Sarkozy va guanyar les eleccions amb aquest discurs. És el missatge de l'esquerra el que no és popular. Estem convençuts que la majoria silenciosa, el poble, pensa d'aquesta manera.” És cert que, precisament gràcies a la tasca que les religions han dut a terme durant segles, l'homofòbia és encara molt popular. Ho saben els líders religiosos que han vist com, des de l'època de les revolucions liberals, les seues organitzacions no han deixat de perdre poder, i aspiren a recuperar-ne. I ho saben els polítics, no pocs dels quals estan disposats a fer de l'homofòbia el seu cavall de batalla. I encara hi ha qui assegura que avui en dia els LGTB ho tenim tot fet, que ja no ens fa gens de falta l'Orgull, ni els col·lectius, ni la reivindicació…<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-36786255066978231312009-07-16T11:09:00.004+02:002012-12-04T11:00:11.512+01:00Escola amb armaris(Publicat en dosmanzanas.com el 8 de juliol de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/07/escuela-con-armarios.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixN_bvWWIZFRmJd_hSRTb2oZ0WZg9YbugjhBIOvtKVhJjfechyBlFD_B4t8VaPpGdXc45pX7qUFwEjYglKB4QMyLQhwoI97-X5pgfUNDPvogWQTPeErZRhe67l1XwJjoISX6dYXzlyU3U/s1600-h/ast2.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixN_bvWWIZFRmJd_hSRTb2oZ0WZg9YbugjhBIOvtKVhJjfechyBlFD_B4t8VaPpGdXc45pX7qUFwEjYglKB4QMyLQhwoI97-X5pgfUNDPvogWQTPeErZRhe67l1XwJjoISX6dYXzlyU3U/s400/ast2.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5358984718955248322" /></a>Va nàixer al juliol de 1969, a mitjan camí entre els disturbis de Stonewall i l'arribada de l’ésser humà a la Lluna. Durant molts anys, de xiquet, va creure que el segon d'aquests dos esdeveniments marcaria la seua vida, que coneixeria un futur de viatges interplanetaris i colònies en altres mons. De Stonewall, en canvi, ho va ignorar tot, ni tan sols no va saber que havia succeït, durant més de la meitat de la seua vida fins ara.<br /><br />Tampoc res de remotament semblant a aquest orgull LGTB que té en Stonewall la referència més emblemàtica no va estar present en la primera meitat de la seua existència. Altres coses, però, li van arribar molt abans. El 1979 va complir 10 anys. Aquell mateix any l'homosexualitat havia deixat de ser delicte a Espanya i els últims presos pel aquest concepte havien sigut alliberats; però per desgràcia, l'abolició de les lleis franquistes que castigaven els gais i les lesbianes no va significar ni de bon tros el ràpid final de la feroç homofòbia social.<br /><br />Amb 10 anys, havia començat a adonar-se de certes coses. Un matí, passejant pel pati de l’escola, havia sentit una estranya i íntima commoció en veure uns xics de l'últim curs de l’EGB (d'uns 13 anys per tant, però a ell li pareixien ja hòmens fets i granats) jugant al voleibol: especialment va quedar fascinat per un d'ells. Es recorda a si mateix, instants després, vagant per aquell pati que li resultava immens, sol com un astronauta perdut a la superfície lunar, intentant ofegar com fóra al seu cap la consciència naixent del que allò significava; havia començat a tancar els ulls, a mentir-se.<br /><br />En el món de la seua infància i adolescència, l'homosexualitat només era un insult –<i>mariquita</i>, <i>maricon</i>…– o el pretext per a un acudit. Així era en el seu entorn, i també en els mitjans de comunicació. A classe mai no es va esmentar el tema: no era matèria apropiada.<br /><br />El 1989, uns mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, va complir 20 anys. Aquell mateix dia es va comprar –per primera vegada– una revista amb fotos de dones nues. Després de tants anys no podia continuar ignorant l'evidència que se sentia atret cap al seu propi sexe; però volia convèncer-se que aquesta atracció no era exclusiva, que en realitat era bisexual, la qual cosa en la seua ment significava, abans que res, que podria arribar a viure com a heterosexual. Poques hores després, descoratjat davant els pobres resultats del seu experiment, es va desfer de la revista, però no va poder desfer-se alhora dels seus prejudicis i les seues pors, de tantes mentides acumulades. No va poder tirar a terra el seu propi mur de la vergonya.<br /><br />Cinc anys més tard, precisament el dia en què va complir els 25, li va dir per primera vegada a una altra persona –un xic de la seua mateixa edat– que era homosexual. No sols això: li va dir també que s'havia enamorat d'ell. Aquest altre xic, que llavors estava també encabotat a convéncer-se a si mateix que era hetero, és avui el seu marit.<br /><br />La història acaba bé, per tant. Però podria haver acabat d'una altra manera. De segur que moltes altres històries semblants van acabar pitjor, alguna fins i tot de forma tràgica. A més a més, aquest home que acaba de complir 40 anys sent –jo ho sé molt bé– que es va perdre, que mai no va poder viure, una part essencial de la seua infància, de la seua adolescència, de la seua joventut. Que hi va haver, en aquestes, massa amargor i confusió i solitària malenconia, i una falta, en canvi, de confiança en si mateix, de raons per a viure, d'alegria franca i expansiva.<br /><br />40 anys després de Stonewall, crec que no hauríem de permetre que cap xiquet o xiqueta, cap adolescent, cap jove haja de créixer així en la nostra societat. Per aquesta raó, el lema de la celebració de l'Orgull LGTB d'enguany, “Escola sense armaris”, em sembla tan encertat, encara que haja despertat –com era previsible– <a href= http://www.dosmanzanas.com/2009/07/columnistas-de-la-extrema-derecha-catolica-especialmente-molestos-ante-el-lema-del-orgullo-lgtb-2009-escuela-sin-armarios.Html/comment-page-1#comment-16683 >la ira i la retorçuda mala bava habituals</a> dels homòfobs més virulents. Perquè és imprescindible traure d'una vegada per sempre l'homofòbia de les vides dels qui estan descobrint el món i a si mateixos, perquè puguen fer-ho sense pors innecessàries i sense mentides. Perquè puguen desenvolupar la seua personalitat lliurement i de manera harmònica. Els ho devem a ells, per descomptat, però també al xiquet, a l'adolescent, al jove que vam ser, i que, d'alguna manera, encara som.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-80417972544417522792009-07-08T12:13:00.003+02:002009-07-08T12:24:38.142+02:00L'alternativa a l'orgull(Publicat en dosmanzanas.com l'1 de juliol de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/07/la-alternativa-al-orgullo.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi1zXOYc5PpiKTs7E-cx4rHnCL30iULlUS75Shfkfxlri5QJqFAUh8P5Te4URl5fDiV-L4p2rAyNwecajurQEk6FRqilPOguUzK3FHbVmR1ajT0bTI9uKZPIkWw9_Y32iuWvZaVnJHrq5s/s1600-h/boysbandx395.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 395px; height: 276px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi1zXOYc5PpiKTs7E-cx4rHnCL30iULlUS75Shfkfxlri5QJqFAUh8P5Te4URl5fDiV-L4p2rAyNwecajurQEk6FRqilPOguUzK3FHbVmR1ajT0bTI9uKZPIkWw9_Y32iuWvZaVnJHrq5s/s400/boysbandx395.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5356033226233027650" /></a><i>The Boys in the Band</i> (Els xics de la banda) és una pel·lícula nord-americana del 1970 de la qual el crític de cinema, literatura i art del web dosmanzanas, elputojacktwist, escrivia el 2007: “Si hi ha deu pel·lícules de temàtica gai imprescindibles, aquesta n’és una, sens dubte.” Afegia a més que el film era “història pura” per haver-se rodat “quasi en les mateixes dates que els disturbis de l’Stonewall Inn”. Compartisc ambdues apreciacions, però discrepe del meu admirat Jack respecte d'una altra opinió que ell mateix afegia en els comentaris a la seua –com de costum excel·lent– <a href=http://archivo.dosmanzanas.com/index.php/archives/1814>crítica de la pel·lícula</a>: “de pel·lícules de temàtica homosexual, n'hi ha des dels inicis del cinema, però aquesta és la primera de l'Orgull, per entendre'ns”. Per mi, en canvi, <i>The Boys in the Band</i> és més aviat l'última pel·lícula d'abans de l'Orgull, l'última pel·lícula gai preStonewall.<br /><br />En defensa del meu punt de vista puc al·legar que encara que s'estrenara mesos després dels disturbis de Stonewall, el film en qüestió és en realitat la transposició al cinema, altament literal, d'una obra teatral que els mateixos actors de la pel·lícula estaven representant a Broadway des del 1968; a més, l'estiu del 1968 és precisament el temps en què se suposa que té lloc l'acció que reflecteixen tant l'obra de teatre com la pel·lícula (en aquesta darrera, el marc espaciotemporal queda explicitat per mitjà de la frase “NYC Summer 1968”, pintada a la paret de la terrassa de l'apartament on transcorre quasi tot el film). Això ens situa, per tant, just un any abans de Stonewall.<br /><br />Al meu parer, la consideració d’“última pel·lícula anterior a l'Orgull” es justifica també per la forma en què els seus personatges gais demostren veure's tant a si mateixos com els uns als altres: ací sí que <i>l'orgull</i> –o el que és el mateix, una saludable dosi d'autoestima– es troba conspícuament absent. No és només que a partir d'un cert punt la festa d'aniversari que celebren es convertisca en una veritable orgia d'insults i crueltat gratuïta dels uns cap als altres que fa dir a Alberto Mira (en <i>Para entendernos</i>) que aquests personatges sembla “com si tots necessitaren, de manera masoquista, ser humiliats”; ni que la descarnada homofòbia que demostra un d'ells (Alan, un suposat hetero benpensant que en realitat probablement és un homo armaritzat) no semble despertar cap indignació en els altres, ni tan sols quan aquest comença a clavar punyades, tot cridant “marica” (“faggot!”), a Emory, el més plumífer del grup; és que el mateix amfitrió de la festa, el catòlic Michael, es lamenta així al final de la pel·lícula –instants abans d'anar-se'n a missa–: “si almenys aconseguírem aprendre a no odiar-nos a nosaltres mateixos tant, tant…” <br /><br />A més, aquest és el mateix Michael al qual el càustic Harold (el gai lleig i jueu l'aniversari del qual celebrava el grup) li havia dit a la cara uns minuts abans que era “un home trist i patètic” ja que, sempre segons Harold, Michael era homosexual i no volia ser-ho, i no obstant això estava condemnat a continuar sent-ho tota la seua vida: ni el seu déu ni el seu psicoanalista l’alliberarien mai d'això. I és també el mateix Michael que, després d'una crisi emocional provocada per les dures paraules de Harold, aconsegueix recobrar l'aplom en recordar la màxima, per a ell irrebatible, que no hi ha homosexuals feliços: “Mostra'm un homosexual feliç”, li diu al seu amic Donald, “i jo t'ensenyaré un cadàver alegre”. Frase que en anglés apareix encara més carregada d'homofòbia, ja que Michael hi fa servir la paraula “gay”: “a gay corpse”, és a dir, “un cadàver alegre/marica”.<br /><br />En el món de després de Stonewall, <i>The Boys in the Band</i> <a href=http://www.sfgate.com/cgi-bin/article.cgi?f=/c/a/1999/01/15/DD50542.DTL>va ser rebutjada</a> per molts activistes LGTB, precisament perquè aquests no hi veien una representació de l'homosexualitat que estiguera d'acord amb aquesta nova autopercepció positiva dels gais i les lesbianes sorgida a Occident a partir del 1969 i que hem anomenat <i>l'orgull</i>. No obstant això, l'autor del text, Mart Crowley, el defensava en la pel·lícula del 1995 <i>The Celluloid Closet</i> (L’armari de cel·luloide) d'aquesta manera: “Jo coneixia molta gent així. Aquest humor cruel amb un mateix sorgia d'una baixa autoestima, de la constatació del que l'època et deia sobre tu mateix.” En altres paraules: de l'homofòbia interioritzada. I és que als anys 60, seguia Crowley, “l'homosexualitat estava encara classificada com a malaltia mental. Si anaves a un bar gai t'arriscaves que et detingueren si la policia feia una batuda al local. No eren només prejudicis, sinó també les lleis, allò que anava contra el teu ésser, contra el nucli del teu ésser.”<br /><br />Crec que aquestes paraules de l'autor <i>The Boys in the Band</i> ens diuen una cosa ben valuosa sobre la seua obra teatral i sobre la pel·lícula que William Friedkin va realitzar a partir d'aquesta. Es tracta d'una obra escrita en vespres de Stonewall, quan l'orgull LGTB no aguaitava encara per l'horitzó; no obstant això, hi podem veure reflectit l'orgull en negatiu, a través de la mateixa absència d’aquest. Els seus personatges ens presenten amb tota cruesa l'alternativa a l'orgull: l'amargor, la desesperació i la crueltat envers un mateix i envers els altres que naixen de la manca d'autoestima, de la interiorització (sovint inconscient) de l'homofòbia ambiental.<br /><br />Per aquesta raó, <i>The Boys in the Band</i>, encara que es pot veure com un testimoni d'una època que, afortunadament, ja no és la nostra, continua sent rellevant per a nosaltres. Perquè l'homofòbia ambiental continua estant ací, al nostre voltant, i per tant continuem exposats a interioritzar-la… fins i tot sense ser-ne conscients. <br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-87464734937617604542009-07-01T11:14:00.002+02:002009-07-01T22:11:50.898+02:00Herois improbables(Publicat en dosmanzanas.com el 24 de juny de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/06/heroes-improbables.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhXqYFIZynkioqbExbra29w-piM4kYJDvHVzsylTZrrucvgtUxwgBpXVqv07WWs2IWfYW7RzLGt7eFNvbGAjVv-ztVzvBsg1nqZT1rJimAWfAhDdUiQE0XlQRwUjr1CBMYkittiemhOjo4/s1600-h/ADVISEANDCONSENT_Large.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 337px; height: 226px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhXqYFIZynkioqbExbra29w-piM4kYJDvHVzsylTZrrucvgtUxwgBpXVqv07WWs2IWfYW7RzLGt7eFNvbGAjVv-ztVzvBsg1nqZT1rJimAWfAhDdUiQE0XlQRwUjr1CBMYkittiemhOjo4/s400/ADVISEANDCONSENT_Large.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5353586909931306834" /></a>Ray i Brig es van conéixer a Hawaii, on estaven destinats per l'exèrcit, en plena Segona Guerra Mundial. Si no haguera sigut per la guerra, per la sobtada suspensió de tot allò que fins llavors havia constituït la seua vida, per la soledat i la tensió i aquella sensació omnipresent que calia viure intensament cada moment perquè podia ser el darrer… si no haguera sigut per tot això, Brig creu que mai no hauria pogut succeir el que va succeir entre ells.<br /><br />Anys després li ho diu a Ray per carta, l'última carta –assegura Brig– que li escriurà, perquè la guerra ha acabat i ambdós han tornat a casa i l'impossible torna a ser impossible. Brig escriu a Ray que ara té “una vida bona i normal”, i vol oblidar “que alguna vegada hi haguera cap altra cosa” que aquesta vida d'ara a Utah vora la seua família, molt probablement mormona (Brig és forma apocopada de Brigham, i Brigham Young és el nom del <i>profeta</i> que va conduir els mormons fins a Utah). Afig que confia que Ray, que és “bo i generós”, l’ajudarà a oblidar.<br /><br />Passen més anys i Brig és ara el jove senador dels Estats Units per Utah Brigham Anderson, casat i amb una xiqueta de poca edat. Un dia li arriba la que sembla que ha de ser la seua gran oportunitat de destacar: l'encàrrec de presidir una important comissió del Senat. Brigham es veu de sobte al centre d'un formidable remolí polític, una lluita de poder descarnada: la seua esposa comença llavors a rebre trucades anònimes que li <i>aconsellen</i> que el senador actue de determinada manera si no vol que isca a la llum <i>allò de Hawaii</i>. La dona intenta que Brigham li conte què va ser el que va ocórrer a Hawaii, però aquest és incapaç d’explicar-li res, i ix corrent per viatjar a Nova York en cerca de Ray, amb l'esperança de trobar el mitjà, parlant amb ell, d'evitar l'escàndol.<br /><br />Ja a Nova York, Brigham esbrina que Raymond Schaf, Ray, es troba en aquell moment en un lloc que es diu <i>Club 602</i>, i s’hi dirigeix sense dubtar-ho; però a penes hi ha penetrat quan retrocedeix, horroritzat i fastiguejat, en adonar-se d’en quina mena de lloc es troba: la clientela és exclusivament masculina, porta roba ajustada i alguns semblen amanerats… Ray el reconeix i ix del local després d'ell, però Brig ja no té res a dir-li: puja a un taxi, dóna un espenta al seu antic amant, que cau de morros sobre un toll, i torna a Washington per a tallar-se el coll amb una navalla al lavabo del seu despatx. <br /><br />La història de Brig i Ray forma part de la pel·lícula nord-americana del 1962 <i>Tempestat sobre Washington</i> (<i>Advise and Consent</i>), un <i>thriller</i> polític que revesteix una certa importància dins de la història LGTB per ser un dels primers films de Hollywood que es van atrevir a abordar més o menys obertament el tema de l'homosexualitat, i el primer des dels anys 30 a mostrar al públic d'aquell país un bar gai. Clar que atrevir-se a parlar sobre l'homosexualitat no és el mateix que fer-ho de manera positiva, o simplement lliure de prejudicis. Al meu parer, la pel·lícula reflecteix l'estat d'opinió homòfob dominant àmpliament als Estats Units a principis de la dècada del 1960, com posa de manifest el diferent tracte que hi reben els personatges de Ray i Brig. <br /><br />Aquest últim ens és presentat com una mena d'heroi tràgic, algú que almenys <i>ho ha intentat</i>: ha intentat integrar-se en la societat, crear una família i servir el seu país, de manera eminent. El seu fracàs final no és en definitiva culpa seua, i per això a la fi del film els seus col·legues del Senat repudien l'instigador del xantatge que acaba costant-li la vida alhora que s'ocupen d'evitar que “el vell pecat de Brig, fóra el que fóra” isca a la llum per a tacar la seua memòria (així de pas eviten també que l'escàndol recaiga sobre el Senat i sobre el sistema mateix, posant-lo en qüestió).<br /><br />En canvi, Ray (és casualitat que el seu nom s'assemble tant a <i>gai</i>?) apareix només durant un instant abans d'acabar enfonsat en aquell toll brut novaiorqués, en una imatge en què és difícil no veure una òbvia metàfora del seu estil de vida, simbolitzat també en aquell local, el Club 602, que provoca l'horror i la nàusea del seu antic amant. En definitiva, se'ns fa veure que l'armari és honorable, mentre que l’<i>estil de vida gai</i> –l'homosexualitat oberta i assumida– és una cosa sòrdida i indigna.<br /><br />Supose que ningú no es podia imaginar el 1962 que només set anys després els clients d'un altre bar gai novaiorqués (encara que prou més xocant que aquell, al cap i a la fi, innocent Club 602 on els gais xarraven tranquil·lament mentre sonava Frank Sinatra) es convertirien en herois inesperats –i improbables– per a milions de persones, i que la seua gesta, resistir a l'agressió policial, s’havia de commemorar a mig món cada any durant dècades sota el nom d’<i>Orgull LGTB</i>.<br /><br />No sé fins a quin punt la tragèdia de Brigham Anderson devia ser versemblant l’any 1962, però crec que avui no ho seria a penes: no m’imagine un senador dels EUA suïcidant-se només per haver tingut un romanç homosexual en la seua joventut, molts anys arrere. És clar que les coses han canviat considerablement des dels anys 60… Em pregunte a quants Brigham Anderson, a quants homos armaritzats que s'espantarien i avergonyirien d'ells, deuen haver salvat la vida els clients de l’Stonewall Inn, i tots aquells que han recollit la seua bandera al llarg de les quatre últimes dècades.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-34442209603533803292009-06-26T10:37:00.006+02:002009-10-19T09:02:57.514+02:00El dilema i l'infern(Publicat en dosmanzanas.com el 17 de juny de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/06/el-dilema-y-el-infierno.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjWrhVvUA61r-JSw32WL8Zq8OwNtI2eNRyhyyQvzvgCOBBGUwf9-NZV2kOenBm9fO0FSCNnv9iwQFsdAQoqpTkkeGLxlg13QROzEMWN9NQv6NVWyS8yIXravEgSgtg_vxLvpXpmNhARb0c/s1600-h/bearn.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 250px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjWrhVvUA61r-JSw32WL8Zq8OwNtI2eNRyhyyQvzvgCOBBGUwf9-NZV2kOenBm9fO0FSCNnv9iwQFsdAQoqpTkkeGLxlg13QROzEMWN9NQv6NVWyS8yIXravEgSgtg_vxLvpXpmNhARb0c/s320/bearn.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5351555101385747298" /></a>Fa uns tres anys, el meu marit i jo visitàvem el Petit Palais de París quan se'ns va acostar un dels guàrdies del Museu (un home d'uns trenta anys, d'aspecte mediterrani i agradós) i, en francés, ens va preguntar –m’imagine que després d'haver reparat en algun gest d'afecte o intimitat entre nosaltres– si érem parella. En respondre-li afirmativament ens va explicar, sense més preàmbuls, que ell també era gai però no ho duia gaire bé, perquè el turmentava la idea que un home, en ser penetrat per un altre, perdia la seua masculinitat. Llavors va sonar per megafonia l'avís que el Museu estava a punt de tancar i aquella insòlita conversa va quedar interrompuda tan bruscament com s'havia iniciat.<br /><br />Així que em vaig quedar sense saber què era exactament el que tant capficava el guàrdia del Petit Palais: si perdre la seua pròpia masculinitat –bé perquè en els fons desitjava que el penetraren, bé perquè tenia un nuvi que l’insistia perquè es deixara penetrar– o desposseir-ne els seus amants. En tot cas, el dilema del guàrdia em va fer recordar algunes de les meues velles lectures. Com ara <i>Giovanni's Room</i> (<i>L'habitació de Giovanni</i>, de James Baldwin), un clàssic de la literatura gai en què dos hòmens jóvens, un americà i un italià, inicien una relació afectivosexual en el París dels anys 50 del segle passat i arriben fins i tot a viure junts, però tot acaba en desastre quan a David, l'americà, li entra també el pànic de perdre la seua masculinitat si no talla en sec amb el seu amant, el Giovanni del títol.<br /><br />O bé <i>Bearn o La sala de les nines</i>, novel·la del mallorquí Llorenç Villalonga, considerada com una de les millors en la nostra llengua del segle XX. El narrador d’aquesta història, un capellà mallorquí vuitcentista, reflexiona en un moment donat sobre la relació entre el desig eròtic i la curiositat, amb paraules que probablement reflecteixen el punt de vista del mateix autor de la novel·la. “L'instint sexual és eminentment investigador. Res no intriga tant com saber la reacció d'una altra persona davant una carícia”, cavil·la el capellà, i a continuació ens adverteix del perill: aquesta curiositat pot conduir, entre d’altres, al “vici de Sodoma”, que és en si mateix un “infern” per tal com “la curiositat de l'homosexual és estèril, perquè l'objecte dels seus desigs només reaccionarà donant-se (i convertint-se, per tant, en la més deplorable de les caricatures femenines), o virilment, amb el més desagradable dels cops de puny”. Dit d'una altra manera: “el pertorbat pretén l'amor d'un ésser viril (que precisament per viril no el podrà estimar)”.<br /><br />El que ens diu el capellà de Villalonga no és que l'homosexualitat siga immoral, sinó que és impossible; impossible, en tot cas, més enllà d'un desig que mai no es podrà satisfer, perquè si s’intentara satisfer se’n privaria l’objecte, precisament, de la qualitat que el feia en principi desitjable: la virilitat. Un vertader infern, per tant, un suplici semblant al de Tàntal. No costa gaire veure en aquests plantejaments una manifestació extrema de l'heterosexisme, que aniria més enllà de la mera consideració de l'heterosexualitat com a forma <i>superior</i> o <i>normal</i> de sexualitat –això seria l'heterosexismo estàndard, o ras– per a arribar a la negació de tota possibilitat de concebre la sexualitat humana en altres termes que els de la dualitat masculí/femení. Perquè hi haja sexualitat, assumeix aquesta concepció, ha d'haver-hi necessàriament <i>un home</i> i <i>una dona</i>: l'amor i el sexe serien per tant, <i>per naturalesa</i>, exclusivament heteros.<br /><br />La realitat, per descomptat, desmenteix aquest esquema simplista i restrictiu, i fa veure que un home pot perfectament estimar-ne un altre i practicar el sexe amb ell sense que cap dels dos perda la consideració d’<i>home</i> ni als seus propis ulls ni als dels qui l’envolten, començant pel seu amant. La creixent visibilitat de les parelles gais està aconseguint que aquesta evidència vaja desterrant els vells esquemes que contraposaven, com incompatibles, masculinitat i homosexualitat. D'altra banda, em sembla obvi que darrere d'aquesta por de perdre la masculinitat hi ha també, al costat de l'heterosexista, una altra mena de prejudici: no és el masclisme, al capdavall, allò que fa que la masculinitat resulte tan transcendental, i que la possibilitat de perdre-la resulte tan temible?<br /><br />I és que el vertader infern, contràriament al que creia el capellà de <i>Bearn</i>, no està en l'homosexualitat, sinó en l'altre terme del seu dilema: en la masculinitat, o més aviat en el concepte de <i>masculinitat</i> que es manege; especialment en aquesta idea subjacent al seu discurs –i tan arrelada per desgràcia en la nostra societat, com podem comprovar en la freqüència amb què els mitjans ens donen la notícia d'un nou cas de maltractament masclista– que allò propi de la dona és donar-se submisament a l'home, mentre que allò propi d'aquest, allò viril, és reaccionar a colps de puny.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-79811349854845634442009-06-18T12:24:00.006+02:002010-05-27T13:57:16.713+02:00Hòmens sense decor(Publicat en dosmanzanas.com el 10 de juny de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/06/hombres-sin-decoro.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgN_TClye26zaxsz5HLnsf4px59npolCXl0KjkOzDlPsgEhCAeNufV4gCcM3ZdA3_MshMa9pAzqVQlTSiBoBRg8TD8BJPUXOHAf-OGOkcMblWbWfM9EaHjbWhBA13Ht6QaeU8ZzDn2NQlc/s1600-h/another+flops+shot5+b.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 245px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgN_TClye26zaxsz5HLnsf4px59npolCXl0KjkOzDlPsgEhCAeNufV4gCcM3ZdA3_MshMa9pAzqVQlTSiBoBRg8TD8BJPUXOHAf-OGOkcMblWbWfM9EaHjbWhBA13Ht6QaeU8ZzDn2NQlc/s400/another+flops+shot5+b.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5348662138157836834" /></a>“Cada any que passa la degradació indumentària dels nostres compatriotes va a més, bojament, i en la present temporada he observat una proliferació abominable de pantalons curts a la meua ciutat (…) que m'indueix a defugir els comerços i els carrers.” Això anotava l'escriptor Javier Marías el 1997, i 12 anys després la invasió estiuenca de les ciutats de l’Estat espanyol per aquells que Marías denominava, ja des del mateix títol del seu article, “Mastuerzos en pantalón corto” continua imparable. Per al disgust de l'autor, imagine; o pot ser que amb el temps s'hi haja anat acostumant i ja no trobe aquesta invasió tan intolerable, aneu a saber.<br /><br />Quan vaig llegir aquell text l’any 97, em va cridar l'atenció que a l'escriptor només li repugnaren els pantalons curts quan aquests cobrien –o més aviat descobrien, que ací, és clar, està la cosa– unes cames masculines. No era només que tots els escenaris “de malson” que evocava a Marías la contemplació dels pantalons curts (des d’“un gimnàs atapeït, ple de suor i pudent” fins a “una desfilada de les joventuts hitlerianes”) resultaren estar habitats exclusivament per “mascles de qualsevol edat i condició”; és que el mateix autor arribava a proclamar la màxima següent: “no sé jo què deuen tindre els pantalons curts en els hòmens que ens brutalitzen infal·liblement”. Llàstima que Marías es quedara ací i no intentara indagar més enllà d'aquest “no sé jo què deuen tindre”, perquè em fa l’efecte que si ho haguera fet hauria pogut descobrir coses interessants.<br /><br />L'article en qüestió (recollit en el volum <i>Seré amado cuando falte</i>) em va vindre al cap el mes passat en llegir, <a href= http://www.dosmanzanas.Com/2009/05/ultima-hora-agresion-homofoba-en-madrid-tras-finalizar-la-besada-convocada-por-arcopoli.html#comment-11066 >en el web de dosmanzanas</a>, el comentari d'un lector (suposadament) hetero que afirmava que veure dos xics besant-se li causava “repulsió”, i ho explicava així: “Jo no em considere homòfob, ja que si són xiques les que es besen, no em fa gens de repulsió. De fet, sentiria la mateixa repulsió veient besar-se dos homosexuals que dos hòmens que no ho foren. Tampoc no m'agrada veure els tios pels carrers de Madrid amb xancletes de piscina. Si són xiques, queda fins i tot bonic. És això ser homòfob? Potser ho sóc.”<br /><br />Suggeridora pregunta la que formulava l'autor d'aquest comentari: pot tenir alguna cosa a veure amb l'homofòbia el fet que a un home (suposadament) heterosexual el disguste veure altres hòmens en xancletes (o en pantaló curt, em permet afegir), però no li provoque idèntica repulsió veure dones abillades amb la mateixa indumentària? Intentem-hi una resposta.<br /><br />Per a Marías, la repugnància que li causava la visió dels panxells masculins tenia a veure amb el “sentit del decor”, un sentit que aparentment s'estava perdent ja el 1997 entre la població viril d'Espanya: “Fa no molt de temps l'espanyol es distingia de molts guiris que ens visitaven pel seu fort sentit del ridícul, o millor del decor. El decor, ho direm de passada, no afecta la moralitat ni el ‘pecat' o succedanis, i té menys a veure amb la ‘decència' que amb l'estimació pròpia.” Té raó Marías? El <i>decor</i> no té res a veure, com ens assegura, amb la moralitat? Anem a pams. El diccionari recull unes quantes definicions de <i>decor</i>; d'aquestes, la que més il·lustrativa em sembla és la següent: “Correcció, elevació, en les maneres, en el capteniment d'algú, que correspon a la seva condició social”. Podem arribar, doncs, a la conclusió que el <i>decor</i>, aplicat a l'ús de peces de vestir que cobrisquen o descobrisquen peus i cames, consistiria a adequar el propi comportament a una norma social que seria distinta per als hòmens i les dones: en el cas de les segones, no hi hauria cap problema a usar roba o calçat que deixaren al descobert aquestes parts de la seua anatomia (fins i tot hom les animaria a fer-ho?); en el cas dels hòmens, el decor manaria que es taparen.<br /><br />Arribats a aquest punt, podem preguntar-nos per quina raó aquesta norma social (vigent quasi sense excepcions fins no fa gaire, i avui en decadència) és diferent en el cas dels hòmens i en el de les dones. La meua hipòtesi és que l'arrel de la norma, l’explicació última, està en el masclisme tradicional de la nostra societat, que només considerava l'home com a possible subjecte desitjant; per a la dona, resultava antinatural, o almenys immoral, ser cap altra cosa que objecte del desig masculí. D'ací que a la dona li estiguera permès descobrir-se en públic –per atraure la mirada i el desig virils–, mentre que a l’home això li estava vedat; perquè, si només els hòmens podien desitjar, era obvi que l'home que descobria el seu cos –<i>com una dona</i>– no podia pretendre cap altra cosa que despertar el desig d'un altre mascle: i ací és on intervindria, per a estigmatitzar el (presumpte) <i>marica</i>, la no menys tradicional homofòbia de la nostra cultura.<br /><br />Aquesta mateixa argumentació serviria per a explicar per què fins fa relativament pocs anys els hòmens a penes portaven pendents, collars o polseres (avui els usen en abundància, sobretot els jóvens), o no s'atrevien a utilitzar productes cosmètics. Tabús que avui van caient, com el del pantaló curt o el de les xancletes. Per tot això, no em sembla fora de lloc l'analogia que establia l'autor del comentari publicat en dosmanzanas entre veure un home en xancletes i veure dos xics besant-se: els peus (nus) dels hòmens, com la sexualitat i l'afectivitat entre aquests, eren fins fa poc realitats confinades per prejudicis de base masclista i homòfoba a l'àmbit <i>privat</i> que avui, en canvi, s'atreveixen a eixir a l'espai públic. <br /><br />Al cap i a la fi, Marías concloïa el seu text del 1997 amb l'advertiment que “de la mateixa manera que les indumentàries ‘d'interior' o ‘privades' pul·lulen ja desinhibides pels carrers, així prompte hi veurem també activitats de la mateixa índole.” No crec que l'escriptor pensara en escriure això en les mostres d'afecte i desig entre hòmens, però la veritat és que aquestes constitueixen un bon exemple d'activitat quasi absolutament privada fins fa uns anys que en l'actualitat comença ja a <i>pul·lular desinhibidament</i> pels carrers de les nostres ciutats, per a la consternació d'alguns que –només caldria– no es consideren en absolut homòfobs. Potser podran arribar a consolar-se amb el pensament que haver de veure pel carrer certes coses que els disgusten és el preu que han de pagar per la seua pròpia llibertat: perquè el fet que altres siguen lliures per a actuar segons les seues pròpies preferències els permet a ells actuar també d'acord amb les seues, és a dir, els fa lliures també a ells.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-29434578571251550212009-06-10T14:33:00.009+02:002009-09-21T14:09:35.361+02:00Esperant els bàrbars(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de juny de 2009 -abans, per tant, de les eleccions europees. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/06/esperando-a-los-barbaros.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLkwKOJSGgEOPUodxYkaKPQ1mSP-Tklr1MUQUAzU3xB_85-ryiIb51S3HdZg0v9yZbeyHOfMvAIz6hDcMQcEDsBMvNl63OTvYHUO4gzCI2T5hgiKq5t8Z2F5wZqO6rKjvooNq_CrGIXsw/s1600-h/20090603elpepiint_2.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 294px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLkwKOJSGgEOPUodxYkaKPQ1mSP-Tklr1MUQUAzU3xB_85-ryiIb51S3HdZg0v9yZbeyHOfMvAIz6hDcMQcEDsBMvNl63OTvYHUO4gzCI2T5hgiKq5t8Z2F5wZqO6rKjvooNq_CrGIXsw/s400/20090603elpepiint_2.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5345680928371336738" /></a>"Què esperem, congregats tots al fòrum? / És que avui arriben els bàrbars. / Per què el Senat no fa res / i els senadors es queden asseguts i no legislen? / Perquè avui arriben els bàrbars. / Quines lleis poden fer ja els senadors? / Quan arriben els bàrbars, ja les faran ells, les lleis.”<br /><br />Aquests cèlebres versos del poeta grec i homosexual Konstantinos Kavafis reflecteixen de manera estremidora la sensació d'impotència d'una societat (suposadament) avançada que veu com s'acosta el seu final imminent. És clar que en la realitat històrica les coses solen ser diferents: allò més habitual és que <i>els bàrbars</i> siguen menys bruscos, que vagen instal·lant-se en el poder a poc a poc, la qual cosa fa el seu domini menys traumàtic per als dominats; d'altra banda, és important tenir en compte que <i>els bàrbars</i> no sempre <i>arriben</i> des de fora.<br /><br />No venia de fora la barbàrie que, <a href=http://blogdenemo.blogspot.com/2009/05/perduts.html>com vam veure fa poc</a>, va destruir a l'època final de l'Imperi Romà i a la mateixa ciutat natal de Kavafis, Alexandria d'Egipte, la Biblioteca que atresorava el saber i la cultura de l'antiguitat, privant les generacions futures del coneixement d’aquests. Segurament aquella barbàrie havia sigut engendrada en les mateixes esferes del poder alexandrí i imperial: en aquella nova aliança entre el tron i l'altar, entre el poder civil i el dogma religiós, que marcaria el destí d'Occident durant molts segles. La pèrdua de la riquesa intel·lectual acumulada a la Biblioteca d'Alexandria i en altres institucions semblants d'altres parts de l'Imperi va ser part del preu que calgué pagar per aquesta aliança, junt amb moltes altres cessions de la civilització davant la nova barbàrie institucionalitzada: menys de segle i mig després de la data probable de la destrucció de la biblioteca alexandrina, l'emperador Justinià <a href=http://blogdenemo.blogspot.com/2007/10/gais-i-terratrmols.html>establia per primera vegada la pena de mort a la foguera</a> per als qui ofengueren el déu cristià practicant l'homosexualitat: la <i>sodomia</i>.<br /><br />En parlar de <i>barbàrie que ve de dins</i> i d’<i>aliança entre el tron i l'altar</i> em resulta difícil no pensar en la Itàlia contemporània. Un país amb una riquesa cultural realment extraordinària, que no obstant això s'ha posat dues vegades en menys de 100 anys en mans de terrossos grossers, reaccionaris i demagogs. El primer es feia dir <i>il Duce</i>, i després d'arribar al poder amb l'ajuda, entre d’altres forces, de l'Església Catòlica, va procedir a posar fi a dècades d'enfrontament entre el règim liberal del Regne d'Itàlia i aquesta església, amb la qual cosa segellà una nova aliança entre el tron i l'altar. Aliança que perduraria després de la caiguda del règim del Duce, gràcies a un partit, la Democràcia Cristiana, que va saber mantenir-se en el govern des del final de la Segona Guerra Mundial fins que va desaparèixer (o més aviat es va escindir) a mitjan dècada del 1990. <br /><br />Més tard, el suport de l’Església Catòlica, gairebé totpoderosa a Itàlia, ha resultat fonamental perquè el segon terròs, conegut com <i>il Cavaliere</i>, superara obstacles tan greus per a la seua carrera política com ara les sospites de corrupció que se cernien sobre ell (<a href=http://www.elpais.com/articulo/internacional/jueces/afirman/Berlusconi/corrompio/abogado/Mills/elpepuint/20090519elpepuint_10/Tes >alguna de les quals s’ha pogut provar recentment davant els tribunals</a>) o l'enorme concentració de poder mediàtic a les seues mans, insòlita en un país democràtic i desenvolupat. De fet, Berlusconi, la política del qual esperona i explota <a href=http://www.dosmanzanas.com/2009/05/el-ministerio-de-igualdad-italiano-elimina-de-su-web-las-referencias-a-la-discriminacion-por-orientacion-sexual-o-identidad-de-genero.html>l'homofòbia</a> i la xenofòbia de bona part de la població italiana, gaudeix avui d'una popularitat ben poc habitual en els primers ministres del seu país, i ja es veu guanyador per golejada a les pròximes eleccions al Parlament Europeu, fins al punt d’<a href=http://www.elpais.com/articulo/internacional/escandalo/fotos/privadas/sacude/campana/Berlusconi/elpepiint/20090531elpepiint_3/Tes >aspirar a ser el líder que més escons aporte</a> al grup que previsiblement tornarà a ser el majoritari de l'europarlament després del 7-J, el del Partit Popular Europeu.<br /><br />Imagine que el 1922 devia resultar bastant fàcil per a les persones progressistes de l'Europa més desenvolupada despreocupar-se de l'ascens al poder de Mussolini a Roma amb el pensament que, al cap i a la fi, eren coses de la peculiar i retardada Itàlia. Qui els ho havia de dir, que 20 anys més tard gairebé tot Europa estaria en mans de règims feixistes? No obstant això, la combinació d'una crisi econòmica global i un creixent desprestigi del sistema polític que la dreta i l'esquerra extremes coincidien en aquell moment a denominar despectivament <i>democràcia burgesa</i> va fer possible aquest avanç irresistible de la ultradreta.<br /><br />En l'Europa actual vivim de nou en plena crisi econòmica global, la més greu des d'aquella que els anys 30 del segle passat va aplanar el camí al feixisme. I tem que és ben possible que vaja acompanyada, també en aquesta ocasió, d'una crisi del sistema polític i dels valors sobre els quals es va fundar la nova Europa democràtica després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial. Una dada que em sembla preocupant és que la participació de la ciutadania en les eleccions al Parlament Europeu no ha deixat de caure des que aquestes van començar a celebrar-se, l’any 1979. El 1999 la participació va caure per primera vegada per sota del 50%, i en les últimes eleccions celebrades, les del 2004, ni tan sols va arribar al 46%. <a href= http://www.euractiv.com/en/eu-elections/poll-hints-low-voter-turnout-eu-elections/article-181280>I les previsions per a les eleccions d'enguany no pot dir-se que siguen molt optimistes</a>.<br /><br />Així, doncs, al contrari que en el poema de Kavafis, en l'Europa d'avui no són <i>els senadors</i> (els eurodiputats) els qui es queden quiets al seient sense fer res: el Parlament Europeu, <a href=http://blogdenemo.blogspot.com/2009/06/aquesta-altra-europa.html>com vam veure recentment</a>, debat sobre assumptes que afecten de forma molt important a les nostres vides, aprova resolucions, legisla; de fet el seu poder s'ha anat incrementant al llarg dels anys. Els qui es queden a casa sense acudir a les urnes són un nombre de ciutadans cada vegada més gran. Alguns atribueixen aquest fenomen a un desinterès de la gent pel procés de construcció europea, la qual cosa ja em semblaria greu; però sospite que la realitat és encara pitjor: que aquesta fredor dels ciutadans davant la crida als col·legis electorals pot ser en molts casos una mostra d'indiferència cap a la democràcia representativa, els seus procediments i les seues institucions; i que si això s'expressa més en les eleccions europees que en altres comicis és perquè molts ciutadans estan convençuts que en aquesta mena d'eleccions no s’hi juguen gran cosa. Jo crec, però, que els qui pensen així s'equivoquen; encara que potser a algú el reconfortarà el pensament que quan arriben els bàrbars, ja decidiran ells per nosaltres.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-82919936421575797772009-06-03T12:17:00.003+02:002009-06-03T12:34:42.621+02:00Aquesta altra Europa(Publicat en dosmanzanas.com el 27 de maig de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/05/esa-otra-europa.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhIrbws62vpEfHE3xUrWUxP0kF6fycaWJ-wG-pv_OrIeMkclupWjkKglLcZS_zNvMo_TFe31OKuMcsOliOIJGAyFtdhmDx6lHoXmA6LDVJ8OQEDO_Ils84O__fpeuaULdTuEOVY1Kyv3NU/s1600-h/250-el-nuevo-video-del-psoe-para-el-7j-Hz4je52ke6w.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 250px; height: 202px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhIrbws62vpEfHE3xUrWUxP0kF6fycaWJ-wG-pv_OrIeMkclupWjkKglLcZS_zNvMo_TFe31OKuMcsOliOIJGAyFtdhmDx6lHoXmA6LDVJ8OQEDO_Ils84O__fpeuaULdTuEOVY1Kyv3NU/s320/250-el-nuevo-video-del-psoe-para-el-7j-Hz4je52ke6w.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5343047829547413410" /></a>“Pense que l'homosexualitat és una malaltia.” Ho diu, en alemany i sobre el fons de l'himne europeu, un personatge amb estètica skin que després fa un gest amenaçador cap a la càmera. És un fragment del <a href=http://www.youtube.com/watch?v=Hz4je52ke6w>vídeo</a> per a la campanya de les eleccions europees presentat pel PSOE la setmana passada, vídeo que ja ha sigut reproduït desenes de milers de vegades en youtube i ha despertat una polèmica considerable. L’objectiu n’és motivar l'electorat d'esquerres a acudir a les urnes el 7 de juny, i amb aquesta finalitat presenta amb cruesa el contrast entre els nobles ideals que suposadament inspiren el projecte de construcció europea –representats pel grandiós cant a l'alegria i a la fraternitat humana que va compondre Beethoven sobre paraules de Schiller– i aquella altra cara de la realitat europea que encarnen els personatges que apareixen en el vídeo. Aquesta altra Europa que, encara que es nega a acceptar la realitat del canvi climàtic, sí que creu en la pena de mort i en coses com que “els immigrants ens roben la faena” o que “la sanitat hauria de ser privada”; o en la naturalesa patològica de l'amor i el desig entre persones del mateix sexe. <br /><br />En el programa matinal de la SER els tertulians comentaven l'altre dia el controvertit vídeo, i una d'ells el considerava desafortunat perquè, segons la seua opinió, abordava qüestions que no tenien res a veure amb la veritable comesa de la cambra els membres de la qual triarem el 7-J: “al Parlament Europeu no es debat sobre l'homosexualitat”, la vaig escoltar dir, o alguna cosa molt similar. Per a la meua sorpresa, els seus contertulians no van voler o no van saber traure-la del seu error; però la veritat és que s'equivocava.<br /><br />L’any 1994, per exemple, el Parlament Europeu va aprovar la <a href=http://www.ilga-europe.Org/europe/guide/european_union/eu_institutions/european_parliament/what_the_european_parliament_has_done_for_lgbt_rights/european_parliament_resolution_on_equal_rights_for_homosexuals_and_lesbians_in_the_european_union_1994>Resolució sobre igualtat de drets per a homosexuals i lesbianes</a>, en la qual s'establia el principi general que tots els ciutadans han de ser tractats amb igualtat independentment de la seua orientació sexual, i es demanava als estats membres de la Unió Europea que posaren fi a tota forma de discriminació legal contra gais i lesbianes, la qual cosa incloïa acabar amb l'exclusió de les parelles homosexuals del matrimoni o d’“un marc legal equivalent”. Aquesta resolució de l'europarlament és invocada en el preàmbul justificatiu de la llei espanyola que, 11 anys després, va modificar el Codi Civil per a permetre a les parelles formades per dos hòmens o dues dones l'accés a la institució matrimonial, i no sembla aventurat suposar que l’existència d’aquest document va facilitar l'important avanç que, per als drets LGTB a Espanya i Europa, va suposar l'esmentada llei de 2005.<br /><br />Precisament aquell any de 2005 es commemorava el 60 aniversari de l'alliberament del camp d'extermini nazi d'Auschwitz-Birkenau, i això va donar peu que al Parlament Europeu es debatera novament sobre l'homosexualitat. L'eurocambra <a href= http://www.msz.gov.pl/gallery/serwis/pe_holocaust_1251.html>va aprovar llavors una resolució</a> en la qual es reconeixia als homosexuals perseguits i assassinats pels nazis a causa de la seua orientació sexual el seu lloc entre les víctimes del Tercer Reich, i s'instava els ciutadans europeus a “aprendre una vegada més la lliçó (…) dels perills que deriven de la persecució de les persones per motius de raça, origen ètnic, religió, categoria social, conviccions polítiques o orientació sexual”.<br /><br />Un parell d'anys més tard, el 2007, des del mateix país on els nazis havien construït Auschwitz arribaven notícies inquietants. El vicepresident i ministre d'Educació del Govern de Polònia, Roman Giertych, del partit ultracatòlic Lliga de les Famílies Poloneses, va anunciar que estava preparant un projecte de llei que preveia l'acomiadament, la imposició de multes o la presó per als professors i alumnes que es pronunciaren a favor dels drets de les persones LGBT en l'àmbit educatiu, mentre que d’altres alts càrrecs del seu Govern declaraven que els professors que revelaren la seua homosexualitat serien acomiadats, o fins i tot preparaven ja llestes de les faenes que no podrien exercir les persones homosexuals; a més, El Govern polonès va manifestar la seua intenció de promoure que aquesta mateixa legislació s'estenguera a la resta d'Europa.<br /><br />El Parlament Europeu va reaccionar aprovant (a l'abril de 2007) <a href= http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?language=ES&type=IM-PRESS&reference=20070420IPR05691>una nova resolució</a> en la qual condemnava les declaracions i els projectes legislatius de caràcter homòfob del Govern polonès, i l’instava a abstenir-se de portar a terme aquests projectes i a condemnar també “les declaracions dels líders públics que inciten a la discriminació i l'odi basat en l'orientació sexual”; a més, en aquell document l'europarlament propugnava la despenalització universal de l'homosexualitat i proposava el reconeixement del 17 de maig com a Dia Internacional contra l'Homofòbia. La resolució va ser aprovada amb els vots dels grups d'esquerra i els liberals i demòcrates, mentre que el grup del Partit Popular Europeu es va abstenir; no obstant això, l'eurodiputat Jaime Mayor Oreja, que havia encapçalat la llista del PP espanyol en les eleccions al Parlament Europeu de 2004, es va desmarcar del seu grup per <a href=http://www.ilga-europe.Org/europe/news/ilga_europe_welcomes_condemnation_of_homophobia_by_european_parliament/voting_results>unir el seu vot al <i>no</i></a> dels partits que conformaven el Govern polonès de llavors i al d'altres destacats exponents de la ultradreta europea, com ara Le Pen o Mussolini (Alessandra).<br /><br />La coincidència de Mayor Oreja amb aquests sectors del Parlament Europeu ni era nova ni es limitava únicament a la seua postura contrària als drets de les persones LGTB, perquè ja l'any anterior s'havia vist com l'eurodiputat espanyol defugia condemnar el franquisme <a href= http://terranoticias.terra.es/internacional/articule/parlamento_europeo_pp_966815.htm>durant el debat</a> que va celebrar l'eurocambra en ocasió del 70 aniversari del colp d'estat que encengué la metxa de la Guerra Civil Espanyola, en el transcurs del qual l'eurodiputat polonés Maciej Giertych (pare de l'altre Giertych, Roman, i del mateix partit que aquest) va elogiar la figura de Franco per haver frenat, segons la seua visió de la història, “l'atac comunista contra l'Espanya catòlica”. <br /><br />Poc més d'un any després <a href= http://es.wikipedia.org/wiki/Mayor_Oreja#Ideolog.C3.ADa_pol.C3.ADtica>ens assabentàrem</a> per una entrevista en la premsa que Mayor Oreja considerava el franquisme com “una situació d'extraordinària placidesa” que “moltes famílies (...) van viure amb naturalitat i normalitat”. Així que potser no cal que ens estranyem gaire de les coincidències esmentades de Mayor Oreja amb el partit dels Giertych i la dreta extrema europea; tot i que sí que podria resultar-nos sorprenent que, amb un currículum com aquest, Mayor Oreja haja sigut triat per la cúpula del seu partit per a encapçalar de nou la seua llista al Parlament Europeu en les eleccions del pròxim 7 de juny. És clar que tot depén, en última instància, de quina mena d'Europa siga la que el PP pretén ajudar a construir des de les institucions de la Unió.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-16636077877671876362009-05-27T11:53:00.007+02:002009-10-19T09:20:14.867+02:00Perduts(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de maig de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/05/perdidos.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEivnDPuEh5X-t_DnkPoO46-JwhWCpAySpZUc7CDAaXEX1tFYn3aw3nhqQJRJfnQ28UmbjXxJsyrZqSWL-NfdhHdEPOzyjdzl5NedzQQRBsonypesYblODY0acBpianKQ03E1tVUf-Mzwxs/s1600-h/agora.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 270px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEivnDPuEh5X-t_DnkPoO46-JwhWCpAySpZUc7CDAaXEX1tFYn3aw3nhqQJRJfnQ28UmbjXxJsyrZqSWL-NfdhHdEPOzyjdzl5NedzQQRBsonypesYblODY0acBpianKQ03E1tVUf-Mzwxs/s400/agora.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5340441810942252210" /></a>“És una pel·lícula sobre el passat, però que té molt a veure amb el present, perquè parla de cicles; la humanitat creu que avança, però no viu res més que cicles.” <a href= http://www.elpais.com/articulo/cultura/fundamentalismos/elpepicul/20090518elpepicul_8/Tes>Són paraules del director Alejandro Amenábar</a> en referència a <i>Ágora</i>, l'obra que ha presentat aquests dies al Festival de Cannes. Fixem-nos primer en la darrera part de la seua declaració: té raó Amenábar? El suposat progrés de la humanitat, aquest progrés en què, especialment en els últims segles, tantes esperances hem dipositat, és en realitat un miratge? No deu ser que caminem en cercles, completament perduts en aquesta estranya jungla que és el món?<br /><br />En un cert sentit la noció de progrés és irrebatible: avui sabem molt més sobre l'univers en què vivim que fa 50 anys, llavors sabíem molt més que un segle enrere, etc. Almenys en el sentit d’‘aprendre', és obvi que progressem. Una altra cosa és si <i>progressem adequadament</i>. Perquè hi ha un altre gran problema amb la nostra noció de progrés: el major coneixement sobre el món ens ha permés transformar-lo cada vegada més a la nostra voluntat. I això té molt de tràgic, perquè pareix que les possibilitats que avui ens ofereixen la ciència i la tècnica són majors que la nostra capacitat intel·lectual, moral i organitzativa per a fer-ne ús de manera que no ens causem dany a nosaltres mateixos, que no arribem fins i tot a amenaçar la nostra pròpia supervivència. Som xiquets xicotets jugant amb una granada de mà que s'acaben de trobar; i no és una granada de joguet.<br /><br />Però tornant al que plantejava Amenábar, el director té raó almenys en l'existència de cicles històrics, la qual cosa significa que el nostre progrés no és una línia recta, i no sempre avancem; a vegades també retrocedim:<br /> <br />“Berlín 1931: la cultura homosexual més desenvolupada del món. Una biblioteca sobre el tema més prolixa que qualsevol de les actuals. Bars. Conferències. Actors fora de l'armari com Conrad Veidt o (abans) la Dietrich a qui ningú posava en llistes negres. Per a Isherwood i Auden un paradís. Un registre per a possibilitar la reassignació de sexe.<br /><br />Berlín 1936: No hi ha biblioteca, es tanquen els bars. No hi ha conferències. S'exilien els actors. Al poc de temps s'utilitzarà el registre per a enviar els que s’hi van incloure a camps de concentració.”<br /><br />Els dos últims paràgrafs són una cita d'<a href= http://archivo.dosmanzanas.com/index.php/archives/2721#comment-67633>un brillant comentari d'Alberto Mira en el web dosmanzanas</a>. La biblioteca a què es refereix Mira era la de l'<a href= http://es.wikipedia.Org/wiki/Institut_f%C3%BCr_Sexualwissenschaft>Institut für Sexualwissenschaft</a> (Institut de Sexologia), fundat el 1919 pel sexòleg i activista homosexual Magnus Hirschfeld. L'Institut era un centre d'investigació i de recursos sobre la sexualitat humana en totes les manifestacions que presenta, atenia persones que hi acudien cercant orientació, atenció mèdica o psicològica, etc., i a més defensava públicament els drets civils de les persones homosexuals i transgènere. Era, per tant, una institució única al món, visitada cada any per unes 20.000 persones.<br /><br />Pocs mesos després que Hitler esdevinguera el nou canceller d'Alemanya, al maig de 1933, els nazis van atacar l'Institut de Sexologia (que abans havien clausurat), van traure al carrer l'extraordinari contingut de la seua biblioteca (uns 20.000 llibres i revistes, unes 5.000 imatges) i el van cremar públicament. La causa LGTB va retrocedir llavors de colp algunes dècades, i no sols a Alemanya, sinó a nivell global. Ni tan sols després de la derrota del nazisme en la Segona Guerra Mundial es va poder recuperar el terreny perdut: va caldre esperar a la dècada del 1960 perquè l'activisme gai, lèsbic, trans aconseguira de nou alçar el cap. Tanmateix, com assenyalava Alberto Mira, fins i tot als nostres dies no disposem en cap país d'una institució equiparable a la creada per Magnus Hirschfeld fa 90 anys.<br /><br />“Era com si tota la civilització haguera patit una operació cerebral infligida per la seua pròpia mà, de manera que van quedar extingits irrevocablement la majoria dels seus records, descobriments, idees i passions. La pèrdua va ser incalculable.” El científic i divulgador Carl Sagan valora així (en el seu llibre <i>Cosmos</i>) la destrucció d'una altra enorme col·lecció de textos, la cèlebre Biblioteca d'Alexandria. En aquella època Occident, i amb ell la humanitat sencera, van retrocedir de forma tan greu que hagueren de passar molts segles perquè es tornara a aconseguir un nivell de coneixement semblant al que contenien els perduts volums de l'antiguitat (i moltíssims textos preciosos van desaparéixer per sempre més). No sabem amb certesa quan va ser destruïda la Biblioteca, però una de les hipòtesis més plausibles és que això va ocórrer en temps de l'emperador Teodosi, famós entre d’altres coses per haver convertit el cristianisme en religió oficial de l'Imperi Romà (l'any 380) i per haver ordenat (el 391) la destrucció de tots els temples no cristians, la qual cosa inclouria els edificis que albergaven la Biblioteca alexandrina. <br /><br /><i>Ágora</i>, la nova pel·lícula d'Amenábar, transcorre a Alexandria en aquella època, i narra la història –i la mort a les mans d'una multitud cristiana– d'un personatge real: la matemàtica i filòsofa Hipàtia, que Sagan considera com “l'últim científic que va treballar a la Biblioteca”. Segons el director espanyol, la seua “és una pel·lícula contra els fonamentalismes, perquè encara que la cosa ha millorat una mica, el món en continua ple”. Té raó Amenábar: el pitjor del nostre passat està també d'alguna manera en el nostre present, disposat a arrossegar-nos de nou cap a si, i per això recordar la història no serveix simplement per a evadir-se cap a un temps i un lloc més o menys exòtics, sinó per a reflexionar sobre el nostre propi temps, els seus dilemes i els seus riscos.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-49805671740986849982009-05-20T10:54:00.002+02:002009-05-20T11:18:13.213+02:00Sacrificis (i 3)(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de maig de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/05/sacrificios-y-3.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtjI8ufk2GwxRDUf92io5kFkeUNh54LVGQtNCDVrPwQ2Hn12g2jh3s2JBkXcaGnEfU4Ye9udEFdpZCCy8KFHmRMs9RfeFj5IV6hzPN3Bz8iYBU22R1r2MdByGC3ncQWHlcGFH3lpRpJ_8/s1600-h/IMG_7950+b.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 239px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtjI8ufk2GwxRDUf92io5kFkeUNh54LVGQtNCDVrPwQ2Hn12g2jh3s2JBkXcaGnEfU4Ye9udEFdpZCCy8KFHmRMs9RfeFj5IV6hzPN3Bz8iYBU22R1r2MdByGC3ncQWHlcGFH3lpRpJ_8/s320/IMG_7950+b.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5337830844523358002" /></a>L'individualisme de la societat actual, especialment a Occident, que fa que avui ningú estiga disposat a <i>sacrificar-se</i>, sol assenyalar-se com un dels defectes més característics del nostre temps i lloc. En aquest sentit podria dir-se que les societats de la Mesoamèrica precolombina eren just el contrari de la nostra: en el món dels antics maies, asteques, etc. la religió –que, no ho oblidem, impregnava profundament quasi tots els aspectes de la vida social– Tenia al seu centre precisament la idea del sacrifici de l'individu en bé de la comunitat, del gènere humà i fins de l'ordre còsmic.<br /><br />Per a la religió mesoamericana, l'existència mateixa de l'univers i la vida es devia als continus sacrificis que per a fer-la possible realitzaven els déus: d'ací que aquelles gents se sentiren sempre en deute amb les seues divinitats. Així, per exemple, els mexiques creien que el seu déu solar i guerrer Huitzilopochtli patia contínuament greus ferides en la lluita interminable que mantenia contra les forces que pretenien la seua mort, la qual cosa evoca la poderosa imatge del sol forçat a lliurar cada nit una cruenta batalla per a poder-se alçar de nou, ensangonat, a l'alba. Atés que, perquè el món subsistira, era necessari que el déu solar s'imposara cada matí sobre els exèrcits del fred i les tenebres, la humanitat tenia el deure ineludible d’oferir la seua pròpia sang a la divinitat en substitució de la que el déu perdia en el seu combat sense fi, i de restaurar a més les seues forces alimentant-lo amb la seua pròpia carn.<br /><br />Per a entendre la importància del concepte de <i>sacrifici</i> en les antigues cultures mesoamericanes, cal tenir en compte que aquest no es referia únicament a la matança ritual de xiquets, captius, etc., sinó que incloïa també altres manifestacions com els sacrificis d'animals o d'objectes, o l'autosacrifici. Per <i>autosacrifici</i> entenem, en aquest context, un ritual en què el subjecte es causava dany voluntàriament a si mateix com a ofrena a la divinitat. Entre els mexiques o asteques, la pràctica de l'autosacrifici estava molt estesa en tota la població, i als xiquets se'ls ensenyava a realitzar-lo des de l'escola. Es duia a terme fent-se talls o perforacions en certes parts del cos (els lòbuls de les orelles, els llavis, la llengua, el penis...) amb navalles d'obsidiana, espines de pitera o punxons d'os; aquests objectes, una vegada ensangonats, s'embolicaven en boles de fenc que s'oferien als déus. Un ritual maia d'autosacrifici que tenim documentat en esplèndids <a href="http://en.wikipedia.Org/wiki/Yaxchilan_Lintel_24">relleus escultòrics</a> consistia a perforar-se la llengua i fer passar pel forat una corda, la qual a més podia estar recoberta d'espines o de fragments tallants d'obsidiana.<br /><br />"Beneït siga el dolor. Estimat siga el dolor. Santificat siga el dolor... Glorificat siga el dolor!" "Tracta el teu cos amb caritat, però no amb més caritat que la que s'empra amb un enemic traïdor." "Cap ideal es fa realitat sense sacrifici. Nega't. És tan bell ser víctima!" Encara que puga semblar que aquestes màximes no estarien fora de lloc en un text sagrat dels antics maies o asteques sobre l'autosacrifici, en realitat provenen del llibre més conegut del fundador de l'Opus Dei i avui sant de l'Església Catòlica, <i>Camino</i>. I és que les nocions de sacrifici i autosacrifici no són en absolut estranyes a la religió que, gràcies a les armes dels conquistadors, va reemplaçar la dels indígenes a Mesoamèrica a partir del segle XVI. <br /><br />La religió cristiana, com és sabut, es basa en la història del personatge bíblic anomenat Jesús de Natzaret o Jesucrist, la suposada execució de la qual per crucifixió és interpretada pel cristianisme com un sacrifici voluntàriament assumit: com un autosacrifici total. No és estrany, per tant, que l'autosacrifici, sota noms com ara <i>mortificació de la carn</i>, <i>ascetisme</i>, <i>negació de si mateix</i>, etc., haja gaudit des de l'antiguitat de gran prestigi en el món cristià, com a mitjà per a combatre les temptacions de la carn i, sobretot, per a compartir d'alguna manera el patiment de la passió i mort de Jesús. Encara avui l'ús d'instruments d'automortificació com el cilici o el fuet és de rigor en certs àmbits catòlics, com per exemple <a href="http://es.wikipedia.org/wiki/Formaci%C3%B3n_y_h%C3%A1bitos_en_el_Opus_Dei#Mortificaci.C3.B3n_del_cuerpo">dins de l'Opus Dei</a>.<br /><br />Però el concepte d'autosacrifici no es limita en el catolicisme a infligir-se dolor físic de tant en tant, sinó que va molt més enllà. “Un nombre apreciable d'hòmens i dones presenten tendències homosexuals instintives. (…) Aquestes persones estan cridades a realitzar la voluntat de Déu en la seua vida, i, si són cristianes, a unir al sacrifici de la creu del Senyor les dificultats que poden trobar a causa de la seua condició. Les persones homosexuals estan cridades a la castedat (…), poden i han d'acostar-se gradualment i resoludament a la perfecció cristiana.” Amb aquestes paraules, el <a href="http://www.vatican.va/archive/ESL0022/__P86.HTM">catecisme oficial</a> de l'Església Catòlica exigeix als seus fidels <i>amb tendències homosexuals</i> que renuncien per complet a desenvolupar la seua dimensió afectivosexual, per a <i>unir-se</i> així màgicament a Jesús en la seua tortura i execució i aproximar-se a una suposada <i>perfecció cristiana</i>. Per atroces i danyoses que ens puguen resultar les pràctiques d'autosacrifici pròpies de la religió mesoamericana precolombina, podem preguntar-nos si no ho és encara més empényer els membres d'una minoria estigmatitzada –especialment per les prèdiques de religions com la catòlica– a automutilar-se psicològicament i vitalment d'aquesta manera; si no és encara major el patiment que amb això es causa, de manera innecessària, a un nombre enorme d’éssers humans.<br /><br /><strong>Nemo</strong>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-39672961551494533612009-05-12T10:57:00.002+02:002009-05-12T11:10:57.207+02:00Sacrificis (2)(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de maig de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/05/sacrificios-2.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiN1WHge44w1akayMervdBk1BR-APS6cdo9XQ2JbECGdvDE9PVONgd-0m80_phpvGkdKwi1e0-UYhOJS8Xe_sUbRmp_QxgjAw_CjGD8uCHoaZ6gwdkvOoHEALXuy-SRaikL1Hy78cgnJ7k/s1600-h/IMG_7615+b.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiN1WHge44w1akayMervdBk1BR-APS6cdo9XQ2JbECGdvDE9PVONgd-0m80_phpvGkdKwi1e0-UYhOJS8Xe_sUbRmp_QxgjAw_CjGD8uCHoaZ6gwdkvOoHEALXuy-SRaikL1Hy78cgnJ7k/s400/IMG_7615+b.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5334861894346500178" /></a>Els habitants d’aquella megalòpolis (la segona del planeta en nombre d'habitants) que es diu Ciutat de Mèxic estan acostumats a conviure amb catàstrofes quotidianes com són la pol·lució, la massificació o la inseguretat ciutadana, però en els darrers temps els han caigut damunt, a més, altres calamitats menys ordinàries com la cada vegada més greu crisi econòmica, una epidèmia que ha paralitzat la ciutat durant dies o fins i tot, fa un parell de setmanes, un terratrémol de considerable magnitud. Si les coses no hagueren canviat per allà des dels temps en què Mèxic era la capital del Virregnat de la Nova Espanya, és probable que les autoritats no hagueren vacil·lat a aplicar una mesura contundent per a posar fi a tants desastres: una bona batuda i posterior crema a la foguera de <i>sodomites</i>.<br /><br />Des de l'època tardana de l'Imperi Romà, la Cristiandat <a href=http://blogdenemo.blogspot.com/2007/10/gais-i-terratrmols.html >associava l'homosexualitat masculina a la història bíblica de Sodoma i Gomorra</a>, ciutats destruïdes per la ira divina, i d'ací havien nascut tant l'aplicació als hòmens homosexuals del terme <i>sodomita</i> com el concepte que el déu cristià avorria particularment aquests <i>sodomites</i>, i per castigar-los no dubtava a enviar tota mena de plagues –com ara grans fams, pestilències i sismes– a aquelles terres que els acolliren. Per als conquistadors espanyols d'Amèrica, tan evidents i indiscutibles eren aquestes nocions que les atribuïen fins i tot als mateixos indígenes del Nou Món: “Els indis sabien que la sodomia ofenia greument Déu” i provocava “les tempestats que amb trons i llamps tan sovint els assotaven, o les inundacions que ofegaven els seus fruits i que havien causat fam i malalties”, escriu en <i>De orbe novo</i> Pietro Martire d'Anghiera, erudit al servei dels Reis Catòlics, considerat com el primer cronista d'Índies.<br /><br />Si realment hi havia <i>indis</i> que tingueren aquestes idees, no cal ser molt sagaç per a sospitar d'on les havien tretes. Els religiosos que les autoritats espanyoles van enviar a les Amèriques no es van cansar de predicar pel Nou Món els prejudicis homòfobs que portaven amb si des del Vell. “El sodomita, (…) abominable, nefand i detestable (…), donívol o efeminat en la forma en què camina o parla, (…) per totes aquestes raons mereix ser cremat”, tronava en el seu <i>Historia general de las cosas de Nueva Espanya</i> el frare franciscà Bernardino de Sahagún. Un altre frare, el dominic Gregorio García, deixava constància en el seu <i>Origen de los indios del Nuevo Mundo</i> que abans de l'arribada a aquelles terres de la fe cristiana “els hòmens de Nova Espanya cometien enormes pecats, en especial aquells contra natura, encara que repetidament cremaven per aquests i es consumien en el foc enviat des dels cels.”<br /><br />Amb el pretext d'evitar que el foc celestial arribara indiscriminadament a tots els habitants del Virregnat, les autoritats colonials de la Nova Espanya van enviar elles mateixes a la foguera individus condemnats per sodomia en diverses ocasions durant els segles XVI i XVII. La que tenim millor documentada va tindre lloc a la Ciutat de Mèxic el 1658: el 6 de novembre del dit any hi van ser executats catorze hòmens, incloent-hi tant jóvens de vint-i-pocs anys com vells de més de setanta, tots per haver comés l’anomenat <i>pecat nefand</i> els uns amb altres durant anys. L'execució dels catorze <i>sodomites</i> (“tots els quals representaven mestissos, indis, mulats, negres o el fem d'aquest Imperi i ciutat”, escrivia el virrei al monarca Carles II) va constituir tot un espectacle per a les masses de la Ciutat de Mèxic, que llavors tenia prop de 100.000 habitants. Espectacle que es va prolongar al llarg de quasi tot un dia, des de les onze del matí, quan van eixir els condemnats de les presons reials per a ser conduïts fins al cremador de Sant Llàtzer, fins a les vuit de la nit, quan per fi van il·luminar la foscor les pires on es consumí la carn ja sense vida dels sodomites, estrangulats prèviament per torn davant la multitud vociferant.<br /><br />Així doncs, la Ciutat de Mèxic fundada pels conquistadors espanyols sobre les ruïnes de l'orgullosa capital de l'Imperi Asteca, Mèxic Tenochtitlán, contemplava una vegada més com la religió de l'estat s'expressava, com en els vells temps, en una cerimònia pública en què se sacrificaven vides humanes per complaure els déus, i amb això evitar, suposadament, les més terribles catàstrofes. És clar que ara <i>els déus</i> eren un de sol (tot i que dividit en tres persones: embolics de la teologia cristiana), i a ningú no se li ocorria aplicar a aquell ritual el terme <i>sacrifici</i>. I és que per a les molt catòliques autoritats de la vella i la Nova Espanya, el concepte de <i>sacrifici humà</i> resultava quasi tan abominable com la mateixa sodomia, i la necessitat d’extirpar aquestes pràctiques del Nou món havia sigut un dels arguments preferits d'aquestes mateixes autoritats per a justificar davant la Cristiandat la seua empresa de conquesta i sotmetiment de les Amèriques.<br /><br />Una crema de sodomites, però, era una altra cosa. Els conceptes amb què es justificava aquesta matança eren molt diferents dels que a l'Imperi Asteca es trobaven darrere dels sacrificis a les seues divinitats. En la religió mesoamericana, els déus no eren omnipotents, i s'assumia que la humanitat havia d'alimentar-los amb la seua pròpia carn i sang perquè no es debilitaren i pogueren continuar fent funcionar el món. El déu cristià, en canvi, anava sobrat per a sostindre el món dempeus, però es mostrava extremadament colèric i rancorós amb aquells éssers humans que gosaven no obeir els seus mandats, i d'ací la necessitat d’oferir-li les vides d'algunes d'aquestes criatures rebels (per a alliberar les més dòcils del càstig); i entre aquests rèprobes, els homosexuals, amb els quals, com ja hem assenyalat, aquest déu tenia una fixació particular, segons el que repetien una vegada i una altra els qui asseguraven parlar en nom seu.<br /><br />En resum: la crema de sodomites constituïa per als cristians un càstig just per als qui gosaven rebel·lar-se contra les ordres donades pel seu déu, a través de l'estament sacerdotal, a tota la humanitat, mentre que els sacrificis practicats per asteques, maies i la resta de pobles de la Mesoamèrica precolombina pretenien ajudar els déus a fer el seu treball còsmic. Per damunt d'aquestes diferències teològiques hi havia, tanmateix, elements comuns evidents entre els uns i els altres fets: en ambdós casos estem davant la matança pública, a càrrec de l'Estat, d'individus l'única connexió dels quals amb les catàstrofes que es pretenia evitar mitjançant la seua mort ritual es trobava al cap dels seus botxins, en les creences religioses que els dirigents d'ambdues societats s'afanyaven a mantindre… i que els mantenien a ells a la cúspide, amb les masses submises als seus peus.<br /><br />(Continuarà.)<br /><br /><span style="font-weight:bold;">Nemo</span>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5284045457788845389.post-53003367747203698482009-05-05T13:07:00.003+02:002009-05-11T14:37:25.795+02:00Sacrificis (1)(Publicat en dosmanzanas.com el 29 d'abril de 2009. <a href="http://www.dosmanzanas.com/2009/04/sacrificios-1.html"><em>Aquí</em></a><em> puedes leer el texto en castellano</em>.)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJD7JYvMzVykD3umNfMdr0hWm-lZqE52NS3AE1cmjtunPtvvKZK4mmQeN7pOad4F1H2wNRm8rb2LPdmNkhh4zta6MobcVV_2eeXXLvwTZSxkj7_0OY7Cv3U2T2fqslOOTleOZqXOxLgc0/s1600-h/Balboamurder.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 390px; height: 314px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJD7JYvMzVykD3umNfMdr0hWm-lZqE52NS3AE1cmjtunPtvvKZK4mmQeN7pOad4F1H2wNRm8rb2LPdmNkhh4zta6MobcVV_2eeXXLvwTZSxkj7_0OY7Cv3U2T2fqslOOTleOZqXOxLgc0/s400/Balboamurder.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5332296853857864530" /></a>Abans de l'arribada dels espanyols, el centre i el sud del que avui és Mèxic i la part septentrional i occidental de l'Amèrica Central conformaven una regió diversa des del punt de vista etnolingüístic, però unida per alguns trets culturals que la convertien en un dels dos principals focus d'innovació de les Amèriques (l'altre era la regió andina de l'Amèrica del Sud); aquesta regió rep avui el nom de <i>Mesoamèrica</i>.<br /><br />De manera semblant al que s’esdevenia en aquella Europa cristiana d'on procedien els conquistadors, també molt diversa en ètnies i llengües, la unitat cultural de Mesoamèrica estava fortament lligada a la religió. No exclusivament, perquè a més comprenia elements com ara l'agricultura de la dacsa, l'organització estatal de les societats o el calendari, però també aquests tenien una relació ben estreta amb el complex de creences i rituals de caràcter religiós dels pobles mesoamericans. I en aquesta religió, els sacrificis humans tenien un paper fonamental en tot Mesoamèrica.<br /><br />Així, els mexiques (o <i>asteques</i>), que havien heretat la seua forma de mesurar el temps de cultures molt més antigues i la compartien, almenys quant als trets essencials, amb els altres pobles mesoamericans, observaven dos calendaris que s'interrelacionaven: l’un (el <i>místic</i>, associat a les prediccions) es basava en <i>anys</i> de 260 dies, mentre que l'altre constava, com el nostre, d’anys de 365 dies. Era aquest últim calendari el que, a partir dels cicles climatològics i agrícoles, els proporcionava les referències temporals que els servien per a organitzar la vida social. <a href= http://es.wikipedia.Org/wiki/Sacrificios_humanos_en_la_America_prehispanica#Los_rituales_del_calendario_azteca>L'any</a> es dividia en 18 <i>mesos</i> de 20 dies (més cinc dies <i>buits</i> al final del cicle). Pareix que començava a l’inici del nostre febrer, és a dir, en ple centre de l'estació seca de la vall de Mèxic, on vivien els mexiques. El primer mes rebia el nom de <i>atlacacauallo</i> (que significa ‘el cessament de les aigües'; febrer és el mes més sec a l'altiplà de Mèxic). Aquest primer mes estava dedicat als déus de l'aigua, com Tlaloc, déu de la pluja, als quals es pregava que enviaren les pluges que havien de possibilitar el creixement de la pròxima collita de dacsa. Amb aquest fi, el calendari prescrivia per a aquest mes el sacrifici de xiquets, a qui, abans de matar-los, es feia plorar mitjançant la tortura: el pensament màgic associava les seues llàgrimes a les gotes caigudes del cel, i així es creia que els plors de les víctimes infantils atraurien les pluges tan desitjades. <br /><br />El segon mes estava dedicat al déu de la dacsa Xipe Tótec (el nom del qual significa ‘Nostre Senyor l'Escorxat', ja que aquest déu, segons les creences mexiques, es va arrancar la pell per a alimentar la humanitat, la qual cosa evoca el fet que la llavor de dacsa perd la capa externa abans de germinar). En aquest mes se sacrificava esclaus als quals s'arrancava la pell amb cura; després els sacerdots usaven aquesta pell com a vestimenta en rituals propiciatoris de la fertilitat de la terra. <br /><br />Cada mes de 20 dies tenia, com veiem, un significat mitològic distint, que reclamava un tipus específic de sacrifici humà. A més, en determinades ocasions s'oferia als déus sacrificis massius, de milers i milers de presoners d'altres pobles sotmesos als mexiques. Així, per exemple, el 1487, durant <a href= http://en.wikipedia.Org/wiki/Human_sacrifice_in_Aztec_culture#Estimates_of_the_scope_of_the_sacrifices>les cerimònies de reconsagració</a> de la reconstrucció/ampliació del Temple Major de Mèxic Tenochtitlán (les restes del qual es poden veure encara avui al centre mateix de la moderna Ciutat de Mèxic), es va sacrificar al llarg de quatre dies una quantitat de captius que s'ha calculat entre els 10.000 i els 80.000 (si fóra certa aquesta última dada, el ritme de les matances hauria sigut fins i tot més ràpid que l'aconseguit per la maquinària d'extermini nazi d'Auschwitz).<br /><br />El sentiment d'horror que aquestes pràctiques produeixen en els qui no compartim les creences religioses a què estaven vinculades va ser aprofitat hàbilment pels propagandistes que estaven al servei de la Corona hispànica per a presentar com una <i>causa justa</i> la seua empresa de conquesta de les terres i la gent del Nou Món, i de destrucció radical de les cultures indígenes. Urgia <i>evangelitzar</i> els <i>indis</i>, argüien aquests autors, per a allunyar-los de semblants monstruositats. <br /><br />No obstant això, com no van tardar a comprovar els natius mesoamericans, també el déu que els espanyols portaven amb si de l'altra banda de l'oceà els exigia posar fi a les vides de certs éssers humans, concretament aquells que infringiren determinats mandats seus. Segons afirmaven els sacerdots d'aquest déu nou per a Amèrica, un grup d’éssers humans que li resultava particularment abominable (fins al punt d'enviar <a href="http://blogdenemo.blogspot.com/2007/10/gais-i-terratrmols.html">terratrémols</a>, pestilències, fam i tota mena de calamitats a les regions on habitaren) eren els <i>sodomites</i>. I les cròniques de l'època ens mostren que els espanyols van trobar <i>sodomites</i> al Nou Món, i a més en gran abundància.<br /><br />Això darrer probablement té molt a veure amb el fet que en molts pobles indígenes d'Amèrica estiguera reconeguda i institucionalitzada una identitat de gènere que no era ni masculina ni femenina; els individus (que els natius nord-americans d'avui denominen <a href=http://és.wikipedia.Org/wiki/Dos_esp%C3%ADritus><i>dos esperits</i></a>) a qui s'atribuïa aquesta identitat combinaven elements típics dels altres dos gèneres tant en la seua aparença física com en els seus rols socials i sexuals, i sovint exercien funcions de prestigi i importància per a la comunitat. Els conquistadors espanyols, en trobar als pobles i les aldees del Nou Món aquesta mena de persones, les consideraven, si anatòmicament tenien el sexe masculí, com <i>mariones</i>, és a dir, com hòmens efeminats, sodomites o almenys altament sospitosos de ser-ho.<br /><br />Un dels autors que es van posar al servei de la monarquia hispànica, l'italià Pietro Martire d'Anghiera, <a href= http://es.wikipedia.org/wiki/Homosexualidad_en_M%C3%A9xico#La_conquista>relata</a> en la seua obra <em>De orbe novo</em> com l'espanyol Vasco Núñez de Balboa (cèlebre per haver sigut el primer europeu a descobrir l'oceà Pacífic), durant una expedició a l'istme de Panamà l’any 1513, “va arribar a la casa d'un rei infestada de la més abominable i antinatural luxúria”; en aquella casa Balboa va veure que “un germà del rei i altres jóvens, hòmens obsequiosos, vestien efeminadament amb robes de dona” i mantenien relacions sexuals <i>antinaturals</i>, de manera que va obrar com s'esperava d'un bon cristià i va ordenar “que quaranta d'ells foren llançats com a menjar per als seus gossos”.<br /><br />Per escandalitzada que es mostrara la Cristiandat europea davant els sacrificis humans que realitzaven els natius d'Amèrica, la veritat és que al Nou Món sotmès en poder de la creu, la religió i els suposats mandats divins havien de seguir cobrant-se, com en el vell, nombroses vides humanes durant segles. Entre aquestes –junt amb les d’<i>heretges</i>, <i>idòlatres</i>, etc.–, les de molts <i>sodomites</i>.<br /><br />(Continuarà.)<br /><br /><span style="font-weight:bold;">Nemo</span>Nemohttp://www.blogger.com/profile/04002027039579361975noreply@blogger.com2