dimarts, 31 de juliol del 2007

El món al revés de Don Pío

(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de juliol de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El problema que gent com Pío Moa té amb els homosexuals és que, com diu ell mateix en un article recent de Libertad Digital (que reproduïsc més avall), abans l’homosexualitat, igual que la prostitució i el bestialisme, era una cosa que pertanyia “a la intimitat personal”, que és on al seu parer “haurien de quedar-se” aquestes “formes de sexualitat evidentment tarades”… i ara van “els putos i les putes” i ixen al carrer, orgullosos de ser-ho.

És a dir: abans els individus benpensants podien viure tranquils, sense que res ni ningú no qüestionara la seua estretor de mires i els seus prejudicis; l’homosexualitat era com si no existira, i en tot cas era ben clar que, si existia en alguns individus, es tractava d’una cosa lletja, bruta i vergonyosa. En canvi ara aquesta estreta visió del món roda per terra, feta miserables miquetes, cada vegada que els homosexuals eixim al carrer per milers, o per desenes o per centenars de milers, ocupant el lloc que ens correspon en l’espai públic –real o mediàtic– i evidenciant que no ens avergonyim de ser el que som ni d’estimar a qui estimem. Com va dir no fa molt l’exvicepresident dels Estats Units Al Gore a una associació LGTB del seu país: “Tota força que intente que t’avergonyisques de ser qui ets, i d’estimar a qui estimes, és una forma de tirania sobre les ments. I cal rebutjar-la, combatre-la i derrotar-la.” Però, és clar, no es pot esperar que els qui exerceixen aquesta tirania sobre les ments, o se’n beneficien, es resignen tranquil·lament a abandonar-la: també la tirania crea addicció.

El fet és que abans no existia una minoria homosexual: l’homosexualitat era una tara que patien alguns individus ben aïllats en els seus armaris respectius. Ara ja és innegable que hi ha un col·lectiu homosexual, una minoria homosexual. Que, a més, reivindica rebre un tracte igualitari amb la majoria heterosexual, segons el que es desprén lògicament dels principis de la democràcia liberal. I, damunt, va un govern de “tiorros y tiorras” socialistes i li ho concedeix. “Però açò què collons és? El mundo al revés, coño”, pensen els piomoes.

No, no és el món al revés: simplement ocorre que les societats democràtiques liberals són més complexes que les autoritàries/totalitàries, perquè en estar basades en la llibertat individual accepten molt millor la complexitat i la diversitat inherents a l’ésser humà. Són societats obertes i plurals: això a alguns els ve molt i molt a repèl, no se’n saben avindre. I, és clar, es nota.

Quan els gais i les lesbianes (i els/les bisexuals i transsexuals) no érem una minoria no els féiem nosa, o molt poca: es reien de nosaltres, feien acudits de marietes… i de tant en tant recordaven a algun de nosaltres quin era el nostre lloc, amb una bona pallissa si calia. Però ara és distint. Ja som una minoria. Ja tenim igualtat de drets amb ells, legalment reconeguda. Què poden fer els benpensants davant les noves circumstàncies?

La història ens ho ensenya: poden recórrer a traure tota l’artilleria de l’odi. Com es va fer als Estats Units contra els negres quan se’ls va alliberar de l’esclavitud i se’ls va reconéixer com a ciutadans lliures i teòricament iguals: llavors es va inventar el Ku Klux Klan, primer, i la segregació, després, per a impedir que aquella llibertat i aquella igualtat arribaren a ser reals algun dia. O com es va fer a Europa amb els jueus, inoculant durant anys a la societat un discurs d’odi irracional contra ells, per a després retallar els seus drets i acabar privant-los de la seua ciutadania, i fins i tot de la seua humanitat.

Ja som una minoria: ara correm el risc de ser els nous jueus d’Europa. El que està ocorrent a Polònia apunta clarament en aquesta direcció, i articles com aquest de Pío Moa –en la premsa ultraconservadora espanyola i en els seus fòrums d’Internet es publiquen articles i comentaris així, o pitjors, tots els dies, jo diria que en quantitats ingents– assenyalen que no falta tampoc a Espanya qui està disposat a importar el que ara s’assaja a l’Est, si és que arriba a triomfar. Ser lliure té un preu: el d’estar sempre vigilant per a defensar la pròpia llibertat. Que al cap i a la fi és, no ho oblidem, la de tots.

Nemo

Libertad sexual
1 de Julio de 2007 - 11:27:34 - Pío Moa

Una de las tiorras del gobierno, da lo mismo cual –forman una tropilla donde es difícil distinguir individualidades–, ha hecho una aportación teórica de primer orden, para que luego digan: la principal libertad es la libertad sexual. Cabe, sin embargo, la duda desde la propia óptica sociata: ¿no será más importante todavía la libertad económica, entendiendo por tal la libertad de saquear los fondos públicos, que, como ha analizado en profundidad otra de las tiorras, o quizá la misma, “no son de nadie”? ¿Qué se puede hacer sin la pasta, empezando por follar? Algún purista objetará que esta gente confunde libertad con corrupción, pero no hay por qué darle demasiadas vueltas. Todos sabemos lo que significa en su vocabulario “proceso de paz”, “lucha antiterrorista”, “alianza de civilizaciones”, “educación para la ciudadanía”, etc. Y, lógicamente, “libertades”. Basta con tenerlo en cuenta.

Obviamente, nadie se mete con las costumbres sexuales de las tiorras y los tiorros del gobierno y asimilados, se lo monten con tríos, cuartetos, animales o entre personas del mismo sexo, cobren o paguen por el asunto. Estas cosas siempre existieron y siempre existirán, y la represión contra ellas nunca ha surtido efectos decisivos. En realidad, a ver quién tira la primera piedra. Son cosas que pertenecen a la intimidad personal, y ahí debieran quedarse.

El problema surge cuando salen de la intimidad y pretenden dominar el espacio público. Cuando pretenden equiparar, incluso por ley, formas de sexualidad evidentemente taradas con las formas normales, más aún, exponiendo las primeras como ejemplo y motivo de orgullo, con amplio gasto de fondos públicos (¿ven la importancia de la “libertad económica”?). Y, peor todavía, cuando esas personas se empeñan en dictar las normas morales y “educar” a nuestros hijos según sus “libertades”.

No es este un tema menor, ni muchísimo menos. Pero a menudo la gente corriente, que ve estas grotescas manifestaciones y aportes teóricos como una ofensa intolerable, se queda paralizada ante la osadía y la desvergüenza de los putos y las putas, tan orgullosos de serlo y tan dueños de los medios de masas. Por eso es necesario un discurso claro y convincente de réplica, y las acciones correlativas, que frenen esta invasión de la basura.

dimecres, 25 de juliol del 2007

Màrtirs valencians

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de juliol de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El 16 de no-vembre de 1625, a la plaça de la Seu de València (hui plaça de la Mare de Déu, el cor històric i simbòlic de la ciutat) el Sant Ofici de la Inquisició va oferir al nombrós públic que s'amuntonava al recinte un espectacle que els cronistes van qualificar de “cosa no vista en València ni oïda”: un acte de fe en què es va dictar sentència condemnatòria contra dotze reus, que a continuació haurien de ser lliurats al poder civil per a ser executats i cremats. El caràcter insòlit del cas es devia al fet que els dotze condemnats ho eren per un mateix crim, que apareixia escrit a les capes de color morat que els cobrien: “per sodomita”. No era la primera vegada –tampoc no va ser l'última– que la Inquisició emetia a València condemnes de mort per actes homosexuals; però mai abans, ni després, es va donar en aquesta ciutat a la plebs el pretesament exemplar espectacle de l'execució i crema de dotze “sodomites” en un mateix dia.

Aquest acte de fe va marcar el punt culminant de la persecució de l’anomenat “Sant Ofici” contra els homosexuals al Regne de València. Aquesta persecució s'havia iniciat un segle abans, el 1524, quan el papa Climent VII va col·locar els sodomites dels estats de la Corona d'Aragó sota la jurisdicció dels tribunals de la Inquisició; havia conegut un primer període d'especial agressivitat en els anys 1570-1590; i va ser particularment brutal entre el 1616 i el 1630. Després d'aquesta data ja no hi hauria més sentències de mort (sí que hi hagué, tanmateix, condemnes a galeres, treballs forçats, desterrament, assots…), però la persecució inquisitorial contra els homosexuals valencians va continuar durant els segles XVII i XVIII, fins a l'època mateixa de les revolucions liberals. Cal assenyalar que l'última execució per ordre de la Inquisició espanyola va tindre lloc precisament a València el 1826, i la víctima en va ser Gaietà Ripoll, un mestre d'escola acusat de ser deista: com Voltaire i Montesquieu, com Franklin i Washington, i com tants altres il·lustrats i liberals d'aquell temps.

La immensa majoria dels valencians de hui, gais i lesbianes inclosos, ignoren que a la seua ciutat ocorregueren, fa unes quantes generacions, aquestes coses. I no resulta fàcil culpar-los d’aquesta ignorància, quan és obvi que les mateixes autoritats de la ciutat i el país no han volgut mai recordar aquells fets, ni aquelles víctimes. Recentment llegíem la notícia que l'alcalde de Roma es disposava a dedicar una plaça a l'actor Paolo Seganti, assassinat fa dos anys en un atac homòfob; a l’indret en qüestió s'ha col·locat una placa en què pot llegir-se: “Piazza Paolo Seganti, vittima della violenza e dell'omofobia”. A la mateixa ciutat, a la cèntrica plaça Campo de' Fiori, s'erigeix un monument al filòsof Giordano Bruno, cremat allí mateix l'any 1600 per ordre de la Inquisició romana, i considerat habitualment com “el primer màrtir de la ciència moderna”. En aquesta banda de la Mediterrània, a València, si bé des de fa alguns anys una plaça perifèrica porta el nom de “mestre Ripoll” –encara que sense cap inscripció que indique a ciutadans i visitants qui va ser el titular de la plaça, i per què va morir–, res d'això no existeix ni és previst que existisca per a honrar la memòria dels homosexuals que van ser víctimes de la violència i l'homofòbia de la Inquisició, d'aquells “sodomites” que van ser martiritzats per haver seguit, enmig d'una societat dominada per fanàtics intolerants, el camí de la seua pròpia natura.

En canvi, pròximament –i gràcies a un acord amb el consistori de Rita Barberá, del PP– l'arquebisbe inaugurarà un nou i magnífic temple a la zona que alguns consideren com el nou centre de la València del segle XXI, vora la Ciutat de les Arts i de les Ciències, temple que estarà dedicat a la memòria dels “beats màrtirs valencians”, “víctimes de l'odi a la religió” durant la Guerra Civil. Res a objectar al fet que l'Església recorde i venere els seus màrtirs: totes les víctimes de l'odi dels altres mereixen el mateix respecte per part dels ciutadans amants de la convivència en pau i en llibertat. Sí: “totes” les víctimes. Per això mateix, no sembla ni just ni cívicament edificant que només les “víctimes de l'odi a la religió” siguen recordades, mentre que la memòria de les víctimes de l'odi sancionat per aquesta mateixa religió –en aquella guerra i en la dura repressió que la va seguir, i també durant els llargs segles en què el catolicisme va exercir un implacable domini sobre la societat valenciana– no dispose (excepte en el cas molt excepcional d'alguna celebritat local) no ja d’edificis, sinó ni tan sols de monuments, plaques o inscripcions que l'honoren.

No hauria d'haver-hi dues classes de víctimes de l'odi i la intolerància fanàtica: aquelles que es recorden amb respecte i veneració… i aquelles de la mort de les quals sembla que puga dir-se, com en els versos de Pablo Neruda, que va ser “com si no morira ningú, res,/com si foren pedres les que cauen/sobre la terra, o aigua sobre l'aigua”.

Nemo

Presentació

Salutacions a tots i totes.

Hui estrene el meu blog. De moment, hi penjaré la versió en català/valencià d'algunes reflexions sobre qüestions relacionades amb l'homosexualitat que ja han sigut publicades en els darrers mesos, en castellà, en el lloc web dedicat al món LGTB dosmanzanas.com.

Espere que els meus textos arriben a interessar algú... I agraïsc a dosmanzanas.com haver-me'ls publicat i haver-me permés de reproduir-los ací en la meua, la nostra, llengua.

Ens veiem, si voleu, per ací.