dimarts, 30 d’octubre de 2007

L'aiguamoll

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 d'octubre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Le Marais, que vol dir “l’aiguamoll”, és probablement el barri amb més caràcter del centre de París. Tot i que la conversió en part de la ciutat del que eren terres pantanoses situades extramurs va començar al segle XII, va ser al segle XVI quan el Marais es va convertir en la zona de moda de la capital francesa, gràcies que la noblesa va decidir edificar-hi les seues residències urbanes palatines, anomenades curiosament hôtels. La construcció, l’any 1605, de la Plaça Reial (avui Place des Vosges) va donar impuls al caràcter aristocràtic del barri, però a l'últim quart del segle XVII el trasllat de la cort de França a Versalles va suposar l'inici de la decadència del Marais nobiliari, i la Revolució li va donar el colp de gràcia un segle i escaig més tard. El barri va començar llavors a prendre un caràcter burgés i popular.

A finals del segle XIX i principis del XX, un sector del Marais es va convertir, amb l'arribada de nombrosos immigrants procedents de l'Europa de l'Est, en el barri jueu de París. I en les tres últimes dècades, un altre sector situat just al costat de l'anterior s'ha transformat en el barri gai i lèsbic per excel·lència de la ciutat del Sena. Així doncs, qui passege avui pel Marais pot delectar-se amb les empremtes que hi ha deixat el passat, com la magnífica Place des Vosges o els antics hôtels particuliers, avui restaurats i reconvertits en espais públics, com ara museus (així, l'esplèndid Hôtel Carnavalet allotja, junt amb una mansió veïna, un museu d'història de París ben interessant, mentre que al pròxim Hôtel Salé s'ubica el Museu Picasso, la més rica col·lecció mundial d'obres de l'artista malagueny). O bé pot dirigir els seus passos cap al carrer Sainte-Croix-de-la-Bretonnerie, el cor del barri gai parisenc, per visitar llibreries, quioscos, sex-shops, botigues de roba, restaurants, pubs… dirigits específicament a un públic homosexual; o, simplement, per seure a la terrassa d'un café i mirar passar la gent, entre la qual pareixen abundar les parelles de tota mena: xic i xic, xica i xica… i fins i tot xica i xic (o viceversa).

A pocs metres d'on acaba el carrer més LGTB de París comença la rue des Rosiers, i el que trobem allí, a banda de grups de joves abillats amb la quipà, són pastisseries i restaurants on se serveix menjar caixer –ritualment pur– i jiddisch, llibreries i altres botigues especialitzades en llibres i objectes relacionats amb el judaisme, etc. Als carrers pròxims, a més, podem visitar sinagogues històriques o museus com el d'Art i Història del Judaisme o el Memorial de la Shoah. Aquest darrer, encara que no va prendre el nom actual fins al 2005, procedeix en realitat de l'ampliació i renovació del Memorial del Màrtir Jueu Desconegut, que va obrir les portes ja l’any 1956.

No és aquest, d'altra banda, l'únic element del barri del Marais dedicat a honrar la memòria de les víctimes de l'Holocaust: a la façana de les escoles, humils plaques recorden els alumnes jueus que hi assistien i que el 1942 van ser arrestats i enviats, com també les seues famílies, als camps d'extermini nazis de l'Europa oriental. L'encarregada d'arrestar-los i deportar-los va ser la policia de París, la mateixa que pocs anys abans, sota la República, havia tingut com a missió vetlar pels drets, la llibertat i la seguretat de tots; a principis dels anys 40, sota les ordres dels francesos col·laboracionistes amb l'ocupant nazi, aquesta mateixa policia va començar fitxant els jueus, després va portar a terme batudes contra ells, més tard els va internar en camps a la mateixa França i, finalment, els va enviar des d'aquests als camps de la mort. Les autoritats de l'Estat Francés, el Govern col·laboracionista de Vichy, actuaven així per convicció, perquè tenien en el seu programa ultradretà la neteja racial i la regeneració moral de França. Aquesta “regeneració moral”, però, tenia nom propi: Auschwitz.

El president del Memorial de la Shoah, Eric de Rothschild, explica així el sentit d’aquesta institució: es tracta, diu, d'un “museu de la vigilància”, d’“una muralla contra l'oblit, contra el retorn de l'odi i el menyspreu a l’ésser humà”. Però potser la paraula “retorn” no és plenament apropiada, perquè en realitat aquest odi –l'odi no sols als jueus, sinó a tota aquella persona que siga i s'atrevisca a ser diferent– mai se n'ha anat del tot. Els gais i les lesbianes ho sabem bé, perquè fins i tot als països democràtics i liberals d'Occident aquest mateix odi inspira en els nostres dies discursos homofòbics que per a gran part de la societat continuen sent respectables, i també legislacions que ens continuen discriminant greument. Pot ser que l'odi haja cedit terreny en les últimes dècades, que cedisca terreny ara mateix: així i tot, com ens recorden la història i el nom mateix del Marais, la nostra civilització actual està construïda sobre el fangar de tots els odis i prejudicis del passat... i potser n’hi hauria prou amb molt menys del que imaginem perquè de nou un llot espés, pudent i nauseabund cobrira aquests mateixos carrers pels quals avui caminem en (imperfecta) llibertat. Sota les llambordes hi ha l’aiguamoll.

Nemo

2 comentaris:

Fer ha dit...

Gracias, Nemo, por este articulo tan interesante. Me lo voy a guardar para llevarlo junto a las guías de viaje la próxima vez que vaya a la capital francesa.

En estos tiempos en los que algunos nos quieren hace olvidar las mentiras que han dicho en los tres últimos años, está claro que la memoria histórica (la de las víctimas del terrorismo, la de los represaliados españoles durante la Guerra Civil y la dictadura, la de los judíos, la de los homosexuales.. qué más da: nuestra condiciónn de víctimas nos aúna a todos) es más necesaria que nunca.

La discriminación de gays y lesbianas bien merece un recuerdo permanente, para evitar (en la medida de lo posible) que se vuelva a repetir.

Un bes molt fort.

Nemo ha dit...

Gràcies a tu, Fer, pel comentari. M'alegre que et puga ser útil el meu article quan vages a París, cosa que et recomane que faces tan prompte com et siga possible. Un bes ben gran :)