dimecres, 23 de desembre del 2009

Els enemics de la família

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ghaith, un jove sirià, va descobrir, o més aviat va acceptar, la seua homosexualitat mentre cursava estudis superiors a Damasc. La qui fins aquell moment se suposava que era la seua núvia el va convèncer, quan li ho va dir, perquè anara al psiquiatre, i ell hi va accedir pensant que així li demostraria que ser gai no és cap malaltia. Però l'actitud del psiquiatre va ser molt diferent d’allò que Ghaith esperava: “Ets l'escòria d'aquest país”, li va etzibar el metge, “i no hauries d'estar viu; si vols viure, aconsegueix un visat, ix de Síria i no hi tornes mai.” Després va telefonar a sa mare –que s'havia divorciat del pare de Ghaith quan aquest era encara menut, i sempre temia que els altres la jutjaren per això si els seus fills li eixien malament– i va aconseguir omplir d'ansietat la dona.

La mare de Ghaith va reunir la família, incloent dos oncles, i entre tots van sotmetre el xic a una sessió de tremenda pressió i humiliació, negant-se a admetre els arguments de Ghaith, que pretenia fer-los veure que ser gai no era una cosa que ell haguera triat, i demanava que l’acceptaren i el respectaren tal com era. L'amenaça de la mare de retirar-li el suport econòmic per a acabar els seus estudis va forçar al jove a acceptar les condicions de la família. Durant els mesos següents va haver d'acudir a la consulta de 25 terapeutes diferents que pretenien curar-lo de la seua homosexualitat… encara que en realitat no entenien ni tan sols en què consistia aquesta, ja que la confonien amb la transsexualitat o hi veien un problema hormonal.

En una ocasió, el cunyat de Ghaith el va portar amb cotxe a la consulta d'un d'ells, i durant el trajecte li va anunciar això: “Jo em vaig casar amb la teua germana perquè és de bona família i té bona reputació. Si alguna vegada escolte dir a algú que el meu cunyat és gai, em divorciaré d'ella.” El jove ho va lamentar sobretot per la seua germana, a pesar que sabia que si aquell divorci arribava a ocórrer, la xica li’n donaria a ell la culpa. Estant embarassada, la germana de Ghaith li va dir que esperava que el bebé fóra una xica, ja que si era un xic, li faria molta por que el seu oncle el tocara.

Avui Ghaith viu fora de Síria, i només veu la seua família de tant en tant. Sa mare no deixa de preguntar-li quan li donarà un nét.

La història de Ghaith, recollida en el molt interessant llibre de Brian Whitaker sobre la vida homosexual al Pròxim Orient Unspeakable Love, és un cas més –ni tan sols és un cas realment extrem, n’hi ha de ben pitjors, fins i tot a Occident– de la incomprensió i les esquerdes que l'homofòbia fa sorgir en tantes famílies de tot el planeta quan un dels seus membres resulta ser gai o lesbiana. Encara que els promotors mundials de l'homofòbia –les grans religions, els poders polítics o mediàtics pròxims a aquestes, etc.– insisteixen a considerar les persones homosexuals com els enemics de la família per antonomàsia, la realitat és que allò que aquestes persones voldrien no és diferent del que demanava Ghaith: ser acceptades com realment són per, entre d’altres, la seua família d'origen. Moltes d'elles aspiren, a més, a formar la seua pròpia família amb la persona que estimen. És obvi –excepte, supose, per als qui són incapaços de veure més enllà d'un dogma– que res d'això no fa cap mal a la institució familiar; en tot cas, la reforça. El que sí que fa mal, molt de mal, a milions de famílies d’arreu del món és l'homofòbia.

L'homofòbia allunya els fills dels seus pares i germans i de la resta dels seus familiars. Aquest allunyament pot ser físic, com en el cas de Ghaith, o pot manifestar-se d'una manera menys evident però no menys real, en obligar els primers a ocultar als altres membres de la família allò que realment són, senten i viuen. L'homofòbia va portar també al cunyat de Ghaith a mostrar-se disposat a repudiar la seua dona si la família d'aquesta quedava tacada pel deshonor de comptar amb un membre gai: bona mostra de la hipocresia i/o l'esquizofrènia de tants autoproclamats defensors de la família. Una altra cosa, ben diferent, seria defensar de debò les famílies realment existents, la qual cosa pressuposa respectar-ne la diversitat i la d'aquells qui les componen. Però això exigeix un petit esforç al qual molts, lamentablement, no estan disposats: el de mirar la realitat sense les ulleres fosques del prejudici.

Nemo

dimecres, 16 de desembre del 2009

Inquietuds constitucionals

(Publicat en dosmanzanas.com el 9 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El 6 de desembre passat, Maruja Torres escrivia en El País sobre aquells que ella, amb un llatí deliberadament macarrònic, denomina tontus sapiens: “És cosa ben sabuda per les dones il·lustrades, i patida per les que ho són i per les que no ho són, que en tots els respectables nivells de l’eminència intel·lectual habiten tontus sapiens a manta. No és que els sapiens siguen sempre tontus, encara que això també pot donar-se. Només ho són quan convé als seus prejudicis, al seu egoisme, a la seua vanitat, a la seua pedanteria o a la seua profunda desil·lusió. Cap d’aquests retrògrads il·lustrats no es talla quan li toquen el seu punt feble: els mariques, les bolleres, els cafres negres, els bàrbars àrabs. Les feministes. Com si el seu intel·lecte els donara patent de cors per als baixos instints, les frustracions.” Ho saben i ho pateixen les dones, com diu Maruja Torres, i ho sabem i ho patim també molts hòmens: gais, negres, àrabs, etc. Caldria puntualitzar, a més, que aquests “retrògrads il·lustrats” que retrata la periodista poden ser també del gènere femení: tenim el cas, per posar un exemple, de Gloria María Tomás i Garrido, professora de Bioètica de la Universitat Catòlica Sant Antoni de Múrcia, que la primavera passada va demostrar a Alacant, reiteradament, que, quan d’homosexualitat i bisexualitat es tracta, la seua presumible sapiència acadèmica no la salva de pronunciar-se públicament en uns termes que sorprenen de tan puerils, de tan ximples.

Llegint l’article de Maruja Torres el Dia de la Constitució, vaig recordar que encara penjava sobre el matrimoni homosexual –és a dir, sobre el meu matrimoni, sobre milers d’altres matrimonis celebrats, en projecte o simplement possibles– l’espasa de Dàmocles del recurs del PP que considera que aquests matrimonis no caben en la llei suprema la festa de la qual celebràvem aquell dia. No vaig poder evitar llavors que en la meua ment es colara l’ombra d’un dubte: i si, en aquest Tribunal Constitucional que des de fa anys esperem que es pronuncie sobre els nostres drets bàsics com a ciutadans, hi haguera un, o més d’un, d’aquests “retrògrads il·lustrats”? Potser llavors serviria de ben poc que la mateixa Constitució assenyale en l’article 14 que “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre discriminació alguna per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. O que, a hores d’ara, semble absurd posar en dubte que l’homosexualitat entra de ple en aquest darrer apartat, és a dir, que constitueix una condició personal o social (en realitat té ambdues dimensions: la personal i la social) de l’individu, i per tant, com diu el text constitucional, no pot usar-se per a justificar cap mena de discriminació, per a excloure uns ciutadans –del matrimoni, per exemple– mentre se n’inclou d’altres.

Seria tal vegada possible que, malgrat això, prevalguera en el Tribunal una lectura retrògrada i restrictiva de l’article 32 (“L’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica”) que establira que el matrimoni, a Espanya, és només per a parelles heterosexuals? Mirar precedents històrics de com han tractat l’homosexualitat els tribunals equivalents al nostre constitucional d’altres països no resulta gaire tranquil·litzador, francament. Ja vaig comentar fa temps que l’any 1957 el Tribunal Constitucional de la República Federal Alemanya va trobar plenament d’acord amb la Llei fonamental (la constitució) de la RFA ni més ni menys que la llei promulgada per Hitler el 1935 per a convertir en delicte fins i tot les mirades sexualment insinuants entre hòmens, i no va tindre cap inconvenient a fonamentar la sentència en l’afirmació que aquesta norma nazi reflectia una “llei moral” del poble alemany, encara vigent ja que “les dues grans confessions cristianes [la catòlica i la protestant], dels ensenyaments de les quals gran part del poble pren els criteris que regulen el seu comportament moral, condemnen la impudícia homosexual com a immoral.” El tribunal alemany no va ser l’únic a escudar-se en els prejudicis ancestrals de les religions monoteistes per a propinar una bufetada ben sonora tant als drets fonamentals de les persones LGTB com als principis més bàsics de la democràcia liberal; una cosa semblant va fer el Tribunal Suprem dels EUA quasi tres dècades més tard, el 1986, en trobar constitucional la persecució de la sodomia amb arguments com ara que “la condemna d’aquestes pràctiques està fermament arrelada en la moral i l’ètica judeocristianes (…) Sostenir que l’acte de la sodomia homosexual està protegit d’alguna manera com un dret fonamental seria deixar de banda mil·lennis d’ensenyament moral.”

És cert que des del 1957 i el 1986 les coses han canviat molt en el terreny de l’acceptació social dels drets LGTB, i que, de fet, els mateixos tribunals constitucionals alemany i nord-americà han substituït el seu punt de vista sobre aquest tema per un altre de molt menys homofòbic. Però d’altra banda, allò que està avui en dubte a l’Estat espanyol no és si és constitucional o no perseguir legalment l’homosexualitat, sinó si ho és reconéixer el matrimoni entre persones del mateix sexe: un pas més en el camí cap a la plena ciutadania de les persones LGTB que ni a Alemanya ni als EUA –a nivell federal– no s’ha pogut fer encara. A Espanya, en canvi, sí que s’hi ha fet, i això ha omplit d’indignació molts retrògrads de la pell de brau (il·lustrats o no): “Em sembla un gran disbarat anomenar matrimoni la unió de dos hòmens o de dues dones (…) [; és] una desfiguració dels preceptes, una monstruositat jurídica (…) És com si me’n vaig a Mart i em trobe que allí la gent no camina dreta, què passa ací? És un altre món. Doncs per a mi, això també és un altre món i em vull morir sense entrar-hi.” El fet que qui ens va regalar fa uns mesos unes declaracions com aquestes –tan en l’estil desacomplexat, talibà i tanoca dels tontus sapiens–, afegint-hi a més “Jo confie, espere que tot això es reconsiderarà”, fóra el mateix senyor que va presidir el Tribunal Constitucional espanyol del 2001 al 2004, justifica o no una certa inquietud? Pregunte.

Nemo

dimecres, 9 de desembre del 2009

White Christmas

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“I’m dreaming of a white Christmas / just like the ones I used to know...” A més d'Irving Berlin i Bing Crosby, els qui somien un nadal blanc com el d'abans són les autoritats del poble italià de Coccaglio, a la Llombardia, a poc més d'una hora amb cotxe de Milà. Només que en boca d'aquestes autoritats, pertanyents al partit xenòfob i ultradretà Lega Nord (Lliga Nord), l'adjectiu blanc no sembla al·ludir precisament a la neu: White Christmas és el nom amb el qual l'ajuntament de Coccaglio ha batejat una operació per a “netejar” el poble d'immigrants en situació irregular que s’escaurà el proper 25 de desembre. En aquest context, l'expressió Nadal blanc evoca més aviat aquella altra d’Europa blanca que és un dels eslògans de la dreta més extrema del nostre continent.

Sembla obvi que amb el nom de l'operació, els leghisti han volgut fer l'ullet a la població de bé i d'ordre, cercar la seua complicitat, fer-li veure que es pot ser al mateix temps xenòfob i desenfadat, racista i amb sentit de l'humor. Sense complexos. D'altra banda, cal reconéixer que aquest estil d'humor, institucional i cínic, no manca a Europa de tradició, ni de públic: “White Christmas, he he, que bo, Arbeit macht frei, hua hua, jo és que em baquege…”

Tampoc la tria del dia de Nadal per a portar al cap la “neteja” d'immigrants està desproveïda de missatge. Encara que a alguns els puga haver molestat, per allò que nostra societat tendeix a esperar que per Nadal regne, si no la pau i la fraternitat entre tots els homes de bona voluntat, sí almenys un mínim bon rotllo, els leghisti de Coccaglio tenen molt clar que “Nadal no és la festa de l'acolliment, sinó la de la tradició cristiana, la de la nostra identitat.” Una identitat cristiana que, salta a la vista, té ben poc a veure amb el Sermó de la Muntanya (“Feliços els misericordiosos, perquè ells obtindran misericòrdia”), amb el manament aquell d’“Estimaràs el proïsme com a tu mateix” o amb altres romanços evangèlics d’aquest estil. No; del que es tracta és que l'etiqueta cristià servisca, tal com ha ocorregut al llarg dels segles, per a una finbalitat ben precisa: separar la gent en dos grups. Es tracta, en última instància, que hi haja un nosaltres ben delimitat, que caldrà protegir per tots els mitjans de l'amenaça que representen, pel mer fet d'existir, ells: els altres. És així com cal entendre també la proposta, eixida aquesta mateixa setmana de les files de la Lega Nord, d'aprofitar que es discuteix una reforma constitucional per a col·locar la creu en la bandera tricolor italiana. “La creu en la bandera? I per quan les croades?”, els ha contestat un diputat d'I Verdi (Els Verds): pareix que no s'adonava que les croades, per a alguns dels seus compatriotes, ja han començat.

“Només volem començar a fer neteja”: així ha definit l'operació White Christmas l'alcalde de Coccaglio, qui d'altra banda reconeix que al poble no hi ha problemes de criminalitat. No és, doncs, de delinqüents que es pretén purificar el municipi, sinó d’elements indesitjables, de gents que no són dels nostres. Posats a fer neteja i a defensar la tradició i la identitat cristianes, potser l'any que ve, o l'altre, arribarà també l'hora de l'operació Nadal Familiar, que consistirà a netejar el territori croat d’enemics de la família. Entre els quals, com és sabut, ocupen una posició destacada –a parer del Vaticà i dels talibans catòlics d'Itàlia– els gais i les lesbianes, i particularment aquells que no es resignen a amagar-se, ni renuncien a ser tractats com a ciutadans lliures i iguals als altres.

Hi haurà qui considere que no cal parar gaire atenció a les bufonades i els disbarats dels leghisti; no són gent seriosa, es dirà. És cert, però tampoc no ho eren, gens ni mica, els feixistes ni els nazis, i van arribar fins on van arribar: així d'inquietants, i de tristes, són les lliçons de la història. Però potser la cosa més trista és que avui hi deu haver gais i lesbianes que no vegen amb mals ulls l'operació White Christmas –“ja era hora que algú ens deslliurara d'aquests bàrbars homòfobs”– mentre que si un dia les autoritats mamprenen alguna cosa com l'operació Nadal Familiar, és ben probable que no falte tampoc entre els immigrants qui se n'alegre –“ja era hora que algú usara la mà dura amb aquests enemics de la llei de Déu”–. Si no volem que quan vinguen per nosaltres no quede ja ningú per a ajudar-nos, no podem permetre'ns la comoditat del prejudici i l'estereotip. L'existència d'una societat lliure pressuposa que els membres d’aquesta estiguen disposats a defensar no solament la seua pròpia dignitat i els seus drets, i els dels grups als quals pertanyen, sinó també la dignitat i els drets dels altres.

Nemo

dimecres, 2 de desembre del 2009

Superherois i vampirs

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En una escena de la melosa pel·lícula Crepuscle (Twilight, EUA, 2008), la protagonista, Bella, intenta que el guapo i misteriós Edward li explique per fi com va aconseguir salvar-la dies enrere de morir aixafada en un accident, ocasió en la qual el tal Edward va demostrar una velocitat i una força sobrehumanes. “M'agradaria escoltar les teues teories sobre això”, li respon el xic. “Doncs se m'han acudit”, diu Bella, “aranyes radioactives i kriptonita.” A la qual cosa Edward retruca: “Això són coses de superherois, veritat? I si resulta que jo no sóc l'heroi? I si sóc el dolent?”. Més endavant, un company de l'institut adverteix Bella que Edward la mira com si aquesta fóra “una cosa de menjar”. O una cosa de beure, per a ser més exactes...

En l'experiència històrica de la humanitat, no falten els casos d'individus que, després d'haver sigut presos per superherois, a la fi van revelar la seua vertadera naturalesa de monstres assedegats de sang humana. Hitler, Stalin, Mao en són els exemples més destacats del segle passat: personatges que es van considerar a si mateixos i, gràcies a propaganda, van arribar a ser considerats per les masses com uns éssers excepcionals, elegits per a una missió transcendental de salvació del poble. Missió que els conferia no solament el dret, sinó també el deure ser absolutament implacables amb tot aquell en qui descobriren un enemic o un obstacle per a la realització del seu destí grandiós i redemptor. El resultat, ja se sap, en van ser milions i milions de vides trencades, destruïdes, segades sense sentit.

Hi ha qui distingeix ja en el nostre present neguitejat per la crisi –econòmica, ecològica, política…– els primers símptomes d'una societat disposada a creure de nou en líders providencials capaços d'obrar la regeneració del món. Això és, per descomptat, preocupant; encara que potser no és el pitjor de tot.

Una altra pel·lícula romàntica i vampírica com Crepuscle, però molt millor que aquesta, és la sueca Deixa'm entrar (Låt den rätte komma in, de 2008 també). En Deixa'm entrar, com en la realitat, el monstre veritablement temible no és pas el vampir, que al cap i a la fi mata per necessitat d'aliment, sinó aquells éssers humans que, per sentir-se superiors, no dubten a convertir els seus semblants en inferiors: en infrahumans. La crueltat amb la qual el xiquet protagonista del film és perseguit i humiliat per un grup de companys, la violència atroç que aquests li aboquen damunt quan intenta plantar-los cara i reivindicar la seua dignitat evoquen d’una manera escruixidora nombroses situacions que ens resulten, per desgràcia, massa familiars. I el fet que els torturadors no siguen més que uns xavals de barri accentua encara la inquietud que ens produeix la pel·lícula, ja que posa de manifest que aquesta violència, aquesta ànsia de sentir-se superhomes a costa de la humiliació i el sofriment dels altres, és una cosa molt més comuna entre els éssers humans que no ens agradaria creure.

La tendència a inferioritzar l'altre per a poder sentir-se superior a ell explica per què sovint a aquells individus o grups socials que, per la raó que siga, es troben en situació de desavantatge se'ls penja etiquetes degradants, i es justifica la violència en contra seua. És clar que hi ha moltes menes de violència: la del cap rapat que clava colps de peu a un xic mentre li diu cridant “marica de merda” és d'un tipus obvi i extrem, però hi ha també la violència subtil i institucionalitzada del dignatari eclesiàstic o del polític que, després de proclamar el seu respecte o, fins i tot, el seu afecte cap a les persones homosexuals, propugnen convertir-les en ciutadans de segona classe, siga negant tot reconeixement jurídic a les parelles que conformen, siga expulsant-les del recinte sacrosant del matrimoni per obligar-les a conformar-se amb les engrunes d'una figura legal segregada i amb menys drets.

I és que no solament els suposats superherois poden enganyar-nos: també darrere d'una aparença de grisa i banal respectabilitat s'amaga sovint la misèria, la vilesa humana.

Nemo