dimarts, 10 de març del 2009

El maricon sóc jo

(Publicat en dosmanzanas.com el 4 de març de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un bon amic meu, que des de fa molts anys està fora de l'armari en tots els àmbits de la seua vida, inclòs el laboral, em va contar no fa molt de temps l'anècdota següent: aquell mateix matí estava ell a la seua faena amb el seu cap i un company, ambdós heterosexuals, quan de sobte el primer, posant-li un braç per damunt dels muscles al segon, li amollà: “Maricooon!”; el meu amic, que té bona relació els els altres dos, va recordar llavors amablement al seu cap que el “maricon”, allí, era ell (el meu amic, no el seu cap), i llavors el directiu va esbossar un somriure tímid i no va saber què respondre.

El meu amic no sol autodefinir-se com “maricon”, però en aquella ocasió li va eixir així, espontàniament... Era obvi que el cap del meu amic no pretenia, en anomenar maricon el seu company, vexar o ofendre aquest últim. Ben al contrari, aquell era un gest amistós, una brometa o mostra de complicitat que pretenia enderrocar retòricament la barrera entre superior i subordinat per a presentar-los a ambdós com a simples companys de barra de bar, en un simbòlic –i imaginari, és clar– peu d'igualtat. El cap tampoc no volia ofendre el meu amic: crec que ni tan sols no li devia haver passat pel cap que el seu gest cap a l'altre company poguera afectar-lo ell de cap manera, tot i que sabia des de feia molt de temps que el meu amic era gai.

No obstant això, malgrat que el cap no tenia la menor intenció d'insultar ningú, la càrrega despectiva de la paraula maricon continuava present en aquella situació. Pensem si no en quines altres expressions hauria pogut usar en lloc d’aquest mot: “fill de puta”, per exemple, o “cabronàs”… ; paraules que, almenys en principi, són indubtablement insults. I és que la gràcia de la brometa amb què el directiu intentava acostar-se al seu subordinat estava precisament que es donava per fet que aquest últim no tenia res de maricon, ni el cap albergava realment cap sospita que poguera ser-ho. La no-homosexualitat del company del meu amic era la condició sine qua non perquè aquell gest de complicitat poguera funcionar com qui el feia pretenia que funcionara. És a dir, que la supressió simbòlica de la barrera social entre el qual mana i el manat, la inclusió d'ambdós en un imaginari cercle d'amistat viril, es basava implícitament en l'exclusió d’aquest cercle dels vertaders maricons: en la confirmació retòrica de la barrera que separaria els maricons dels autèntics mascles.

En protestar “Eh, que ací el maricon sóc jo!”, el meu amic estava, de la manera més simple i efectiva, posant en evidència aquest mecanisme retòric d'exclusió dels gais. Treia a la llum el que realment hi ha darrere d'aquesta paraula, maricon: milions d'hòmens homosexuals com ell, que viuen i treballen entre els heteros i que sovint han de suportar formes d'inferiorització simbòlica com la que descric en aquest text, quan no –si bé no és aquest, afortunadament, el cas del meu amic– d’altres de més directament danyoses. D'altra banda, el meu amic també aconseguia amb això desmuntar en certa manera aquest mecanisme inferioritzador: ja que el que aquest no preveu és que en una escena així puga estar present un gai que no s'avergonyisca de ser-ho.

El que preveu el mecanisme en qüestió és que, posat cas que hi haja algun maricon present, aquest es guardarà moltíssim de manifestar que ho és, precisament per no quedar exclòs d'aquest cercle d'amistat viril que el cap obri als seus subordinats mascles com un gran favor personal; per no quedar estigmatitzat i marginat. Per això, que el meu amic fera notar en aquell moment que ell sí que era “maricon” no sols tenia la virtut de revelar la injustícia i la violència implícites en aquesta mena de retòrica, sinó que aconseguia també boicotejar-la: d'ací el desconcert del directiu, que de sobte veia el seu propi gest sota una llum tan inesperada com poc afavoridora, transformat en quelcom d’enutjós, en un vertader acte fallit… Era, sens dubte, la primera vegada que li ocorria allò.

No cal dir, per tant, que seria extremadament candorós arribar a veure un gest gay-friendly en dos hòmens (suposadament) heteros que se saluden –com succeeix de vegades al nostre país– dient-se l'un a l'altre “maricon”, “mariconàs”. Es tracta d'una forma jocosa de saludar-se, i allò jocós de la situació està precisament, com hem vist, en el fet que s'exclou per complet la possibilitat que qualsevol dels dos puga ser realment homosexual. Podem suposar, no obstant això, quant tardaria a canviar-li la cara a qui saludara així un dels seus col·legues si aquest li replicara “doncs sí, mira, m'agraden els hòmens. A tu també, tio?”, i insistira repetidament en la veracitat d'aquesta resposta. Tardaria, més o menys, tant com li costara al primer convéncer-se que l'altre no estava de broma.

“El llenguatge quotidià (…) està travessat de banda a banda per relacions de força, per relacions socials (…), i és en el llenguatge i per mitjà d'aquest (…) que s'exerceix la dominació simbòlica, és a dir, la definició –i la imposició– de percepcions del món i de representacions socialment legítimes”, escriu Didier Eribon en el seu imprescindible Réflexions sur la question gay. D'ací que tot aquest assumpte resulte en realitat moltíssim menys banal del que podria semblar. Amb el llenguatge quotidià i la dominació simbòlica que aquest vehicula es construeix la inferiorització social, molt real, de les persones LGTB. Per això és oportú, i necessari, saber boicotejar els mecanismes verbals i gestuals d'aquesta dominació simbòlica, i aconseguir –com va fer el meu amic– que a qui els use, fins i tot en un context (aparentment) trivial, li isca el tret per la culata. Que es quede sense paraules i amb un petit somriure glaçat, sufocat i cohibit, als llavis: ja va sent hora que deixem de ser els maricons els que hàgem de callar, els tímids, els avergonyits.

Nemo

dimarts, 3 de març del 2009

La vertadera religió

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Asseguts formant rotle al terra ricament encatifat de la mesquita de Muhammad Alí, que des de la ciutadella d'El Caire domina la ciutat, en silenci i pendents dels llavis d'un sol home, havíem assumit un cert aire de deixebles que s’escoltaven el mestre o guia espiritual, quan en realitat érem un grup de visitants occidentals que s’escoltaven el guia turístic. El tema del discurs que aquest ens dirigia, de tota manera, sí que era la religió: aquell matí tocava visitar una mesquita, una església cristiana copta i una sinagoga del centre històric de la capital egípcia, i en cadascuna d’aquestes etapes el nostre guia havia previst parlar-nos del paper de cadascuna de les tres grans religions monoteistes en la història i el present d'Egipte. La mesquita era la primera de les tres visites, i el guia, un egipci musulmà creient i practicant, es va estendre una bona estona en les explicacions, pintant-nos una imatge de l'islam en què no vam poder percebre la menor taca o ombra. Quan va haver acabat, una dona del grup, una argentina de blancs cabells, li va manifestar el seu disgust per la situació de les dones en les societats islàmiques; i per a respondre-li l'home li va parlar de la història de la seua pròpia família.

El seu avi, ens va contar, un pobre agricultor d'una aldea del delta del Nil, pegava a la seua àvia; son pare, que va heretar aquelles mateixes circumstàncies, no pegava a sa mare, però sí que l’escridassava i la maltractava de paraula. Fins que ell, el nostre cicerone, se li va enfrontar un dia i el va amenaçar d'emportar-se sa mare a viure amb ell, la seua dona i les seues filles al Caire, la qual cosa va fer que son pare canviara de conducta. Per al nostre guia, el fet que el seu avi i son pare hagueren maltractat les seues mullers no tenia res a veure amb la religió islàmica, sinó que es devia als costums de la gent ignorant, a “la falta de cultura”. Ell, en canvi, havia estudiat a la universitat i coneixia el que realment deia l'islam: sabia que aquest s'oposava a tota mena de maltractament cap a la pròpia esposa. Jo li vaig preguntar llavors pel vel o cobriment del cos femení: volia saber si també aquest, segons la seua opinió, era merament un costum popular. Em va respondre de seguida que no, que el vel sí que formava part dels preceptes de l'islam genuí.

Aquest petit debat sobre la posició (suposadament) vertadera de la religió islàmica amb relació a la dona em va fer pensar en un article que havia llegit recentment sobre l'islam i l'homosexualitat. El seu autor, Abdennur Prado, fundador i president de la Junta Islàmica Catalana i secretari de l'espanyola, no sols hi sostenia que “no hi ha cap fonament (…) per a una condemna de l'homosexualitat” en les bases de la religió musulmana (és a dir, en l'Alcorà i l'exemple de Mahoma), sinó que afegia que, segons el seu parer, “des del moment que els matrimonis entre persones del mateix sexe han sigut legalitzats a Espanya, res no impedeix que se celebren entre musulmans/es”; i no es referia a matrimonis merament civils, sinó a “‘matrimonis entre hòmens (o dones) segons la xaria' amb plena validesa a efectes civils”. És clar que Prado advertia, al principi del seu text, que “aquesta posició no és absolut representativa de l'islam en el seu conjunt, sinó producte d'una indagació personal els fruits de la qual s'oposen al pensament dominant” en aquesta religió. I és que, com reconeix més endavant el mateix autor, “en el terreny de l'islam sempre coexisteixen opcions diferents, algunes vegades tan allunyades entre si que sembla tractar-se de religions distintes”.

Que sobre una qüestió determinada hi haja punts de vista contraposats és un fet que ocorre pràcticament tots els àmbits de l'activitat intel·lectual humana; allò que és peculiar de les religions (o si més no, de les religions monoteistes) és que els qui sostenen punts de vista contradictoris i incompatibles asseguren, cadascú pel seu costat, que la seua pròpia opinió coincideix amb (o més aviat, revela) la d'un jutge capaç de decidir sobre qualsevol disputa de manera inapel·lable: l’ésser suprem, la divinitat. Però com que aquest últim no és possible consultar-lo, o almenys, no és possible fer-ho de forma oberta i pública, no hi ha manera d'establir amb certesa quina és la seua autèntica posició respecte a qualsevol qüestió que suscite discrepàncies entre els creients; o el que és el mateix, no hi ha manera de saber quina és la versió genuïna de la religió.

Així que, quant a la situació de la dona en l'islam, la postura del meu guia és en realitat una de les existents (probablement la dominant entre les persones de la seua, diguem-ne, classe social en l'Egipte d'avui), però només això: també hi ha estudiosos musulmans, per exemple, que consideren que l'ús del vel –o dels diversos tipus de vel– per les dones no té res a veure amb els vertaders preceptes de l'islam. I el mateix Abdennur Prado admet, com hem vist, que el seu punt de vista respecte de l'acceptació o no de l'homosexualitat en l'islam està ben lluny de ser la doctrina exclusiva o fins i tot majoritària entre els seguidors de la seua mateixa religió.

El pitjor de tot això és que, pel que sembla, no falten mai, en cap de les tres religions monoteistes, aquells als quals la convicció que les seues pròpies opinions representen l'autèntic punt de vista de la divinitat els anima a ignorar tota evidència empírica i tot argument racional que contradiguen els seus dogmes tan estimats, i fins i tot a intentar imposar per la força aquests dogmes a la resta de la societat. I en qualsevol cas, encara que he d'admetre que em semblaria una magnífica notícia que els creients en aquestes tres grans religions descobriren un bon dia que la seua fe els prohibia tota forma d'inferiorització de, per exemple, les dones o els homosexuals, la veritat és que per a un no creient com jo la vertadera religió és, senzillament, aquella que vertaderament es dóna en un context determinat. I en el nostre context històric em sembla obvi que cap d'aquestes religions no es caracteritza precisament per una lluita sense quarter contra el sexisme masclista o l'homofòbia, sinó més aviat –amb matisos en cada cas, i amb excepcions com la de Prado– pel contrari.

Nemo