Stars Centre (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En la nostra visita a l'ultramodern centre comercial Stars Centre d'El Caire, no sols ens va cridar l'atenció la quantitat de dones que, fins i tot en un lloc tan occidentalitzat –o globalitzat– com aquest, s'ocultaven pràcticament per complet sota peces de roba amples i negres; també ens va sorprendre veure que molts hòmens, tant madurs com jóvens, presentaven a la cara, i més concretament al front, unes estranyes marques o taques d'aspecte poc definit, que els enlletgien el rostre de forma semblant a com ho faria l'evidència d'alguna malaltia cutània. En un primer moment vam pensar que podia tractar-se precisament d'això, d'alguna malaltia de la pell particularment comuna a Egipte; però ens estranyava que, estant tan estesa en aquest país, no n’haguérem sentit parlar en cap moment, ni l'esmentaren tampoc les guies amb les quals havíem preparat el nostre viatge, i que tantes pàgines i advertències dedicaven a les qüestions de salut i profilaxi.

L'endemà, de camí a l'aeroport per prendre el vol de tornada, el meu marit va preguntar al representant de l'agència amb què havíem contractat el nostre viatge per les marques en qüestió, i el jove egipci ens va aclarir de seguida que es tractava de cicatrius deixades per l'oració: durant els seus resos, els musulmans han de tocar el terra amb el front almenys 34 vegades al dia, i els que són molt devots augmenten encara considerablement aquest nombre. De manera que els qui presenten aquesta deformació al rostre, anomenada zebiba (que vol dir ‘pansa'), la porten amb orgull, com a testimoni palpable del seu fervor religiós, de la seua fogosa adhesió a l'islam.

La religió, així doncs, deixa a Egipte la seua marca sobre els cossos tant de dones com d'hòmens; amb la important diferència que allò que en les dones es manifesta com a ocultació i esborrament de l'individu, en els homes es converteix en emfàtic exhibicionisme, com dient: “ací estic jo, mireu-me a la cara i veureu que bon musulmà que sóc”. D'altra banda, si en parlar de la roba que amaga la dona al món islàmic podíem establir una certa analogia entre aquesta roba i els armaris en què, també a Occident, s'amaguen encara tants gais i lesbianes, sembla igualment possible trobar trets comuns entre la zebiba i aquest masclisme homòfob del qual fan gala, també en les societats occidentals, tants hòmens. En efecte, el masclisme i l'heterosexisme imperants, alhora que impulsen els homosexuals a ocultar-se, indueixen en canvi els hòmens heterosexuals a fer una contínua i emfàtica exhibició de suposada masculinitat, que sovint inclou demostracions de menyspreu tant cap a les dones com cap als mariques; d'aquesta manera els mascles heteros –i, confosos entre aquests, no pocs homos armaritzats– mostren la seua adhesió a la visió del món dominant tradicionalment, que col·loca l'home heterosexual en una situació de privilegi.

Per a entendre el funcionament d'aquests mecanismes pels quals els individus mostren no sols la seua conformitat, sinó fins i tot la seua adhesió entusiasta, envers una determinada visió del món socialment hegemònica o prestigiosa, cal tenir en compte que ni les dones musulmanes que es tapen de cap a peus cada vegada que ixen al carrer ni els gais i les lesbianes d'Occident que amaguen als altres una part essencial de les seues vides i identitats (ni tampoc, d'altra banda, els hòmens egipcis que s'afanyen diàriament a aconseguir una zebiba per a ensenyar-la orgullosament al món, o els occidentals que tants esforços dediquen a fer ostentació incessant de masclisme homofòbic) no ho fan habitualment perquè algú els hi obligue sense el seu consentiment; i no obstant això, seria com a mínim ingenu pretendre que en tot això no hi tenen res a veure les pressions socials que reben del seu entorn per a manifestar quotidianament, en la seua aparença i el seu capteniment, que estan plenament en sintonia amb les creences i actituds que aquest mateix entorn considera correctes, normatives o exemplars.

D'ací que la creixent extensió, especialment entre els i les jóvens de l'Egipte actual, de, respectivament, les zebibes i els vels vaja paral·lela a l'auge en les últimes dècades de la religió islàmica com a element fonamental que defineix la identitat i les aspiracions d'aquella societat. I d'ací també que resulte encara tan difícil, per a tantíssims gais i, sobretot, lesbianes d'un país com Espanya, per més que s'hi haja aconseguit recentment la igualtat legal d'homo i heterosexuals, deixar d'amagar la seua realitat al seu entorn; i és que, com la llum i l'ombra, l'ocultació d'uns grups socials i l'exhibicionisme d'uns altres es pressuposen mútuament, de manera que en un context com el nostre, en el qual encara avui un home pot guanyar prestigi i estatus davant bona part de la societat mostrant la lletja marca dels seus prejudicis sexistes i/o homòfobs, difícilment la igualtat i la llibertat vertaderes de totes les persones poden ser altra cosa que objectius irrenunciables però llunyans.

Nemo

Stars Centre (1)

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El viatger passa les seues últimes hores a Egipte en un centre comercial de la perifèria d'El Caire, passejant i cercant discos de l'Estrella d'Orient, la fabulosa cantant egípcia Umm Kulthum. El lloc en qüestió, anomenat Stars Centre, està pensat per a impressionar, tant per les enormes dimensions que té com per la peculiar síntesi d'emfàtica modernitat i decoració pseudofaraònica que el caracteritza, amb falsos obeliscos que oculten les conduccions de l'aire condicionat i amplíssims patis envoltats d'ascensors de parets transparents i falses columnes rematades per capitells que pretenen evocar els dels temples antics. “Ara coneixereu l'Egipte d'avui”, ens ha avisat el guia que durant més d'una setmana ens havia acompanyat en el nostre recorregut per la vall del Nil fins a gairebé la frontera amb el Sudan: un viatge per a admirar uns monuments tan increïblement antics que si en alguna ocasió el guia ens informava que el temple que estàvem visitant no tenia molt més de dos mil·lennis, no podíem evitar la impressió que pràcticament era cosa de despús-ahir.

Ara veiem, en canvi, el rostre de l'Egipte més modern: capitalista, consumista, tecnològic, kitsch… igualet que Occident, no? Bé, no del tot: n’hi ha prou d’acostar-se, per exemple, a la secció de productes audiovisuals d'una de les grans superfícies que formen part del Stars Centre per a experimentar un petit xoc cultural: ací encara els cassets de música poblen en abundància les estanteries i es tracten sense cap complex amb els CD, i en les bigarrades i cridaneres caràtules de les pel·lícules en DVD –molt poques de les quals són occidentals– no sembla trobar-se la menor traça del que avui entenem per disseny; d'altra banda, també els preus semblen d'una altra època. Amb tot, és el públic que abarrota aquest maxitemple del consum el que més clarament marca les diferències amb Occident. Encara que no de forma general: molts visten no sols a la manera occidental sinó fins i tot a la moda (o a alguna de les diverses modes d'Occident: fins vam veure un grupet de xiquets amb samarretes esportives superfolgades i pantalons de xandall). De fet, pràcticament no es veuen hòmens amb gel·laba, vestit en canvi omnipresent a les terres del sud d'Egipte (especialment als pobles i les ciutats xicotetes) i portat allí també per jóvens i adolescents.

Quant a les dones que veiem a l’Stars Centre d'El Caire, que aquestes visten, com fan els hòmens, plenament a l'occidental no és una cosa impossible, però sí minoritària. La majoria porten almenys un mocador al cap que només deixa lliure el rostre, i no són en absolut rars els casos d'ocultació molt major del cos femení: dones, moltes d'elles jóvens, que s'amaguen pràcticament per complet sota robes amples i negres, amb guants també negres cobrint-los les mans i tan sols un estret badall –o dos foratets– a l'alçada dels ulls, per a permetre'ls veure el camí. Fins i tot vam veure una dona que ni tan sols mostrava cap obertura a la tela negra que la cobria de cap a peus, i es deixava conduir per un home jove –el seu marit?– que la duia agafada del braç. Ens vam quedar amb el dubte de si la dona devia ser cega, i per això no tenia excusa per a fer-se la menor obertura a la roba, o si el que ocorria era que la parella en qüestió pretenia demostrar una adhesió sense fissures als codis morals imperants en aquella banda del món. En tot cas, era realment impactant veure aquella dona convertida en una no-presència, un forat negre, un fosc fantasma enmig de l'ultramodern centre comercial.

Per als occidentals, fins i tot per als més conservadors, no resulta difícil reconèixer en aquesta ocultació radical del cos femení –i en la manca de correspondència per part dels hòmens– una evidència xocant, escandalosa fins i tot, del lloc inferior que la masclista societat egípcia reserva encara a la dona. Molts d'aquests mateixos occidentals, no obstant això, no sols serien incapaços d'escandalitzar-se davant l'ocultació per part de tants hòmens i dones d'Occident d'una part essencial de la seua personalitat –la seua orientació afectivosexual– i de les seues vides, sinó que l'escàndol per a ells provindria precisament dels qui, sent gais o lesbianes, hem decidit prescindir de vels i d'hipocresies. La veritat és que aquesta ocultació de l'homosexualitat –que no té tampoc correspondència per part dels heterosexuals, molt més lliures de mostrar-se com són– evidencia també de manera diàfana (per a qui estiga disposat a veure-la, és clar) la inferiorització social que encara avui pateix la població LGTB a la nostra pròpia part del món, l'Occident de tradició cristiana. Un conjunt de societats on l'heterosexisme impera des de fa molts segles –com s’esdevé també en el món islàmic– i només molt recentment ha començat, a males penes, a cedir terreny.

(Continuarà.)

Nemo

El cas Mortara

(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de gener de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Quan Edgardo Mortara tenia sis anys, la policia es presentà una nit a cals seus pares, se n’emportà el xiquet i mai no l’hi va retornar. Què és el que incapacitava aquests pares, segons la llei vigent en aquell temps i aquell lloc, per a continuar criant el seu fill? Doncs, senzillament, que eren jueus. El lloc en qüestió era la ciutat de Bolonya, a Itàlia, i l'any, no tan remot com podria pensar-se, el 1858. Quant a la llei i la policia, eren les del cap suprem dels catòlics, el papa, atés que Bolonya formava part llavors dels Estats de l'Església. I en l'origen d'aquell segrest legal, que va causar un monumental escàndol al mig món, hi havia una xicota pobra i ignorant, de només 14 anys d'edat.

La xicota es deia Anna Morisi, era catòlica i estava al servei de la família Mortara. Encara que segles enrrere als Estats Pontificis s'havia prohibit que els jueus tingueren servents cristians, en la pràctica aquesta norma era sovint ignorada, ja que els criats d'aquesta religió tenien, per als jueus, l'avantatge de poder treballar el dissabte, cosa que a aquests últims els vedaven els seus costums i creences. Anna tenia, entre d’altres comeses, la de cuidar el petit Edgardo, un dels vuit fills dels Mortara. Un dia el xiquet es posà malalt, i pel cap de la jove criada van començar a passar les imatges atroces amb què la seua església li havia descrit el destí dels condemnats a l'infern: visions de cossos que cremaven –sentint tot el dolor de les flames però sense arribar a consumir-se mai– per tota l'eternitat, torturats a més de mil maneres per espantosos dimonis. Aquell horror era, pensà la xicota, el que esperava el xiquet jueu si moria com a conseqüència de la seua malaltia. Resolta a impedir-ho, en un moment en què es va quedar a soles amb l’infant li va tirar aigua al cap i va pronunciar les paraules “Jo et batege en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant”. Després va poder respirar alleujada: ho havia aconseguit, havia salvat Edgardo.

Quan la història va arribar a l'orella d'un capellà –perquè Anna no va poder callar una gesta semblant–, una maquinària implacable es va posar en marxa. I és que, per a l'Església Catòlica, aquell baptisme clandestí era perfectament vàlid. Com escriu Richard Dawkins (en The God Delusion): “Sorprenentment (…), l'Església Catòlica permetia, i continua permetent, a qualsevol batejar qualsevol altre. No cal que el qui batege siga sacerdot. No cal el consentiment del xiquet, ni el dels pares, ni el de ningú més. No cal firmar res. No fan falta testimonis oficials. L'única cosa que fa falta són unes gotes d'aigua, unes poques paraules, un xiquet indefens i una cuidadora supersticiosa i amb el cervell rentat per la catequesi.” En tot cas, la Inquisició romana i l'Estat Pontifici es van prendre de forma absolutament seriosa aquell baptisme que a nosaltres ens pot paréixer estrafolari, i van donar ordres immediatament a la seua policia de traure aquell xiquet cristià d'aquella casa de jueus, tal com manaven les lleis que havien fet els mateixos papes.

Els pares d'Edgardo no es van resignar a perdre per sempre més d'aquesta manera absurda un dels seus fills, i es van mobilitzar per recuperar-lo. Prompte el cas Mortara es va fer cèlebre no sols a Itàlia, sinó a Europa i fins i tot als Estats Units d'Amèrica: el New York Times s’hi va referir en els seus editorials en vint ocasions, per donar suport a la causa de la família bolonyesa. Amb el mateix objectiu es van organitzar actes de protesta en uns quants països, i hi hagué figures importants de la política i de la cultura que es van implicar en la lluita per retornar Edgardo als seus pares. Tanmateix, el papa Pius IX, monarca absolut dels Estats de l'Església, va menysprear tots aquests esforços: “No m'interessa allò que en pense el món”, va declarar a una delegació de jueus il·lustres amb els quals es va entrevistar el 1859. La premsa catòlica d'ambdós costats de l'Atlàntic no devia ser d'aquest mateix parer, ja que es va mobilitzar per defendre davant de l'opinió pública, sense cap reserva, la intransigència del Summe Pontífex en aquest cas: segons un periòdic catòlic nord-americà (citat per Dawkins), allò que realment estava en joc en aquest assumpte era “la llibertat d'un xiquet per a ser cristià i no ser obligat per la força a ser jueu… la protecció d'aquest xiquet pel Sant Pare, enmig del fanatisme feroç dels infidels i els intolerants, és l'espectacle moral més grandiós que ha vist el món en molt de temps”.

Aquest ús tan espectacularment retorçut del llenguatge, que es va anticipar de bastants dècades a l'argot totalitari que George Orwell imaginà en la seua novel·la 1984 (“La llibertat és esclavitud”…), pot veure's així mateix com un precedent d'un cert discurs que en els nostres dies emana de mitjans catòlics i cristians, i que també recorre a invocar la llibertat religiosa per a justificar que s'atropelle la llibertat d'aquells que tenen una visió del món que no coincideix amb els seus dogmes. O que anomena “protegir el matrimoni i la família” allò que en realitat és desprotegir socialment i legalment els matrimonis i les famílies que formen els ciutadans homosexuals, i sembrar la incomprensió i la desunió en moltes altres famílies que tenen gais o lesbianes entre els seus membres.

Que per a la cúpula de l'Església Catòlica la protecció de la família no era precisament allò primordial ho va deixar prou clar, en els temps d'Edgardo Mortara, el cardenal Giacomo Antonelli, secretari d'Estat de Pius IX; monsenyor Antonelli, en rebre una carta d'un membre jueu del Parlament britànic en què aquest li expressava la seua protesta pel segrest del xiquet de Bolonya, li va replicar això que segueix: “pot ser oportú recordar que, si la veu de la naturalesa és poderosa, encara més poderosos són els deures sagrats de la religió”. Entre aquests “deures sagrats” associats al dogma religiós es trobava sens dubte, i en un lloc ben destacat, el d'assegurar la preeminència social d'aquest mateix dogma, i per tant el poder de l'Església. I si per a això calia intervindre de manera severa i inflexible en la vida d'un xiquet i en les dels seus pares, germans, etc., no seria precisament l'Església la que flaquejara davant el manament de la divinitat: protegir el xiquet de la seua pròpia família jueva… separant-lo d'aquesta per sempre.

No pot estranyar gaire, al capdavall, que Pius IX, malgrat la seua judeofòbia palesa, fóra beatificat l'any 2000 per l'Església Catòlica. És a dir: per una organització que encara avui continua donant a paraules com protegir o llibertat un sentit que –tot i que potser s'assembla ben poc al que hi els atribuïm els altres– té bastant en comú amb el que hi donaven els apologistes d'aquell papa que va ordenar el segrest legal d'un xiquet de sis anys.

Nemo

Guetos (i 3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una mica més de mig segle després que l'emperador romanogermànic manara als jueus de Frankfurt traslladar-se a un nou carreró situat extramurs, el Senat de la República de Venècia va seguir els seus passos en ordenar, el 1516, que tots els jueus que estaven sota la seua autoritat havien de residir obligatòriament en una certa zona perifèrica de la ciutat de la llacuna. Aquesta àrea, envoltada de canals i unida a la ciutat per tres ponts que les autoritats venecianes feien tallar –amb la qual cosa tancaven els jueus dins del seu suburbi– a les nits i durant les festes cristianes, era coneguda com Geto o Gheto per haver-s’hi ubicat antigament una foneria (la paraula vèneta gèto designaria originàriament una colada de metall fos). Posteriorment, el vocable italià ghetto (adaptat al nostre idioma com a gueto) esdevindria un terme internacional, en designar jueries semblants a la veneciana ubicades en moltes altres ciutats d'Europa.

La República de Venècia era considerada en aquell temps en la Cristiandat com un model de bon govern, de manera que la seua decisió de guetitzar els jueus pogué influir perquè altres ciutats i territoris seguiren el seu exemple. Major influència hi va tindre encara, amb tot, la segregació en guetos de la població hebrea dels Estats de l'Església, ordenada pel papa Pau IV l’any 1555. Aquest papa, que en la seua època de cardenal havia sigut el creador i cap de la Inquisició romana, justificava el severíssim tracte a què sotmetia els jueus residents als territoris que es trobaven sota la seua sobirania temporal (inclosa la comunitat hebrea de Roma, que era més antiga que el mateix cristianisme) amb aquestes paraules: “Ja que és completament absurd i inapropiat que els jueus, que per la seua pròpia culpa estan condemnats a l'esclavitud eterna, puguen, amb l'excusa que la caritat cristiana els protegeix i els tolera viure entre cristians, mostrar tal ingratitud envers aquests que, a canvi de la misericòrdia que d’ells reben, els tornen injúries, i pretenen dominar-los en comptes de servir-los com és el seu deure…”

En aquestes primeres frases de la butla Cum nimis absurdum, Pau IV deixa ben clar que només està disposat a tolerar la presència de jueus als seus estats si la inferioritat respecte als cristians que l'Església catòlica atribueix als primers queda plenament manifesta en la realitat legal i social dels uns i els altres, en la seua vida quotidiana. Per al creador del gueto de Roma, segregar i inferioritzar són coses que van estretament unides, com evidencien també les mesures que prescriu el papa en la butla esmentada: a més de la guetització, s'imposa als jueus portar sempre com a distintiu un barret groc; se'ls prohibeix posseir béns immobles o comerciar amb cap altra cosa que draps vells i vestits usats; tampoc els metges jueus no podran tractar malalts cristians; a més, els jueus no podran tindre servents cristians ni permetre mai que els individus d'aquesta religió, per humil que siga el seu estatus, els donen tractament de senyor, etc. Els següents papes no sols mantindrien en vigor aquest sistema de segregació/inferiorització dels jueus, sinó que en promourien l’extensió a d’altres territoris d'Itàlia i del món catòlic (llevat, lògicament, d’aquells d’on la població hebrea ja havia sigut expulsada per complet, com s’esdevenia als estats hispànics des dels temps dels molt catòlics monarques Ferran i Isabel).

Va ser la Revolució Francesa la que, en estendre la seua influència per Europa, va posar fi per sempre més a la vella vergonya que per al nostre continent suposaven guetos com els de Frankfurt i Venècia, i va fer que es reconeguera als jueus d'aquests territoris la condició de ciutadans de ple dret, iguals a tots els altres. Aquesta influència va arribar també a la Itàlia central, on l’any 1798 l'exèrcit republicà francés, abolint el poder temporal dels papes, va proclamar la República Romana, va alçar un arbre de la llibertat en una plaça del gueto jueu de la ciutat del Tíber i va decretar per a tots els seus habitants, amb independència de la seua religió, la plena ciutadania i la igualtat de drets. No obstant això, la tornada el 1814 del papa com a monarca absolut dels Estats Pontificis, per decisió de les potències que havien derrotat Napoleó, va acabar amb aquestes conquistes i va suposar per als jueus d’aquells territoris el retorn al gueto i a la situació anterior al 1798.

Dècades després, el 1848, una nova onada revolucionària liberal sacseja Europa, i enmig d'aquesta el papa, Pius IX, decideix suavitzar la situació dels jueus dels seus Estats; no obstant això, només la nova abolició del poder temporal del papat al febrer del 1849, amb la proclamació d'una segona (i, per a la seua època, molt progressista) República Romana, posarà una altra vegada fi al gueto i restituirà als jueus la seua condició de ciutadans de ple dret. La història, no obstant això, es repetirà aquest mateix any, ara amb les tropes franceses en un paper oposat al del 1789: el nou president de França, Lluís Napoleó Bonaparte (nebot de Napoleó I, i futur emperador Napoleó III), cedint a les pressions dels catòlics ultramuntans francesos, el suport de les quals necessita per a mantindre's en el poder, envia els seus exèrcits contra la petita República Romana, la suprimeix per la força i restaura Pius IX al tron dels Estats de l'Església. El papa es mostra llavors molt més conservador que abans de la revolució, i és especialment dur amb la minoria jueva (els membres de la qual ell considera agitadors republicans): una vegada més n’ordena la guetització i la inferiorització legal i social; dècades després arribaria a dir públicament, en referència als jueus, que “hi ha massa gossos d'aquests a Roma en el nostre temps, i els sentim gemegar pels carrers i ens molesten pertot arreu”... una frase que no semblaria fora de lloc en el text de Cum nimis absurdum.

La caiguda de l'Imperi francés de Lluís Napoleó Bonaparte el 1870 possibilitarà que aquest mateix any el poder temporal dels papes siga abolit definitivament, i Roma incorporada, com a capital, al Regne d'Itàlia. El nou estat italià, de caire liberal, posa fi de seguida al gueto romà, llavors ja un anacronisme que avergonyeix i escandalitza Occident; de nou els jueus recuperen els seus plens drets civils. Pius IX es declara llavors “presoner al Vaticà”, per més que el nou estat no limite ni impedisca els seus moviments; el 1864, aquest mateix papa havia condemnat solemnement (en el Syllabus errorum), junt amb altres “errors” moderns, la idea que “El Pontífex Romà pot i ha de reconciliar-se i transigir amb el progrés, amb el liberalisme i amb la civilització moderna”.

Quan els actuals ciutadans d'Occident troben alguna de les mostres d'homofòbia que prodiga la jerarquia catòlica (encapçalada avui, com en els temps de Pau IV, per un excap del Sant Ofici, o de la seua entitat successora), sovint expressen sorpresa o incredulitat davant d'aquesta actitud, que recentment ha portat al Vaticà fins i tot a liderar l'oposició a una proposta europea en l'ONU de declaració favorable a la despenalització de l'homosexualitat arreu del món, amb el deplorable argument que resultava inacceptable que aquesta afirmara “el principi de no-discriminació que exigeix que els drets humans s'apliquen de la mateixa manera a tots els éssers humans, independentment de la seua orientació sexual o de la seua identitat de gènere”. La història ens fa veure, amb tot, que aquesta actitud de la Santa Seu i els seus subordinats és en realitat menys sorprenent del que podria paréixer, i en qualsevol cas no respon simplement, com tampoc no ho feia la manifesta judeofòbia del passat, a l'obsessió personal d'un o d’uns pocs mandataris. En la tradició catòlica, la segregació i la inferiorització d'aquelles minories que no accepten sotmetre's als dogmes de la Santa Mare Església (o siga, a la forma en què aquesta interpreta els textos que proclama com a sagrats) és, com hem vist en el cas del tracte reservat durant segles als jueus, una política deliberada, consistent i mantinguda –fins i tot contra vent i marea– mentre els seus dirigents han tingut la possibilitat de fer-ho, és a dir, mentre la resta de la societat els ho ha permés. Amb aquesta política es pretén assegurar la preeminència dels dogmes catòlics (avui particularment en el terreny de la moral sexual i familiar) i el poder i la influència socials de l'Església (o allò que encara en queda). Davant d'això, no serveix de res refugiar-se en el vell tòpic que “els temps canvien” si oblidem que, en realitat, som les persones, amb les nostres micro o macrolluites, les que fem possibles aquells canvis que anhelem.

Nemo

Guetos (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L’any 1462, quan es va crear el gueto o Judengasse de Frankfurt i es va obligar tota la població jueva de la ciutat a instal·lar-s’hi, aquesta comunitat consistia en quinze famílies, és a dir, poc més d'un centenar d'individus; segle i mig més tard, la població del gueto havia augmentat fins a prop de les 3.000 persones. Les autoritats de Frankfurt van permetre aquest creixement de la població i la instal·lació al gueto local de famílies jueves procedents d'altres localitats i països que havien sigut expulsades dels seus llocs d'origen junt amb la resta dels seus habitants de la mateixa religió, encara que només si es tractava de famílies riques, de manera que el fet que aquestes s’establiren al gueto frankfurtés va facilitar l'auge gradual de la ciutat com a centre financer. Aquestes mateixes autoritats, però, a penes van autoritzar l'expansió de la superfície del gueto originari, amb la qual cosa va caldre fer-hi lloc per al considerable increment de la població dividint les cases longitudinalment i afegint-hi noves altures que sobreeixien per damunt del carrer, inclinant-se cap avant fins a gairebé tocar els edificis de davant. El resultat d’això fou un dels espais més densament poblats d'Europa, amb dues files de cases altes i generalment estretes (n’hi havia fins i tot que no superaven el metre i mig d'amplària) i, enmig d'aquestes, un carreró a on a penes arribava la llum solar: un suburbi/presó insalubre, sòrdid i opressiu.

La mesquinesa i hipocresia de les autoritats cristianes, que es beneficiaven econòmicament de la comunitat jueva alhora que la forçaven a viure en condicions tan infames, queden subratllades pel fet que durant quasi tota l'existència del gueto de Frankfurt una de les atraccions turístiques de la ciutat fóra la Frankfurter Judensau o ‘porca jueva de Frankfurt', una pintura mural situada des del 1475 a la principal entrada del recinte urbà –la porta que donava al pont sobre el riu Main– que constituïa un exemple particularment cèlebre i virulent d'un gènere de propaganda judeòfoba àmpliament estés per terres alemanyes i centreeuropees. En la Judensau de Frankfurt no sols s'associava els jueus amb l'obscenitat i la porqueria més ofensives i repugnants i se'ls equiparava amb animals i fins amb el dimoni i tot, sinó que a més se'ls presentava com una amenaça per als fills dels cristians, mitjançant l'afegiment de la imatge d'un xiquet d'aquesta religió que es deia que havia sigut assassinat ritualment pels jueus. Aquest i altres procediments d’immundització de la minoria jueva avivaven en la població cristiana de Frankfurt l'hostilitat contra aquesta comunitat, que així esdevenia el perfecte boc expiatori de qualsevol tensió social.

El 1614 una d'aquestes tensions (en aquest cas, entre les famílies patrícies que controlaven la ciutat i els gremis) va conduir les masses de Frankfurt, en el marc d'una rebel·lió popular liderada pel botiguer Vincenz Fettmilch, a assaltar i saquejar el gueto jueu i expulsar-ne tots els habitants de la ciutat. Fettmilch havia abolit també el consell que governava Frankfurt, la qual cosa va portar l'emperador germànic a enfrontar-se a ell, ordenar-ne la detenció i, finalment, fer-lo executar junt amb sis dels seus seguidors el 1616. El mateix dia en què van tindre lloc aquestes execucions, les tropes imperials van escortar els jueus de retorn cap al gueto, sobre les portes del qual l'emperador manà llavors que es col·locara el seu emblema, l'àguila imperial, en pedra, junt amb la inscripció “Sota la protecció de Sa Majestat Imperial i del Sacre Imperi Romà”. No oblidem que aquesta mateixa autoritat imperial que així proclamava la seua “protecció” cap als jueus era la que, havent ordenat originàriament la seua reclusió forçosa al gueto, mantenia en peu aquesta ordre, ni oblidem tampoc que l'àguila i la inscripció mencionades van coexistir amb la famosa Judensau, a escassa distància d'aquesta, durant gairebé dos segles; tenint en compte ambdós fets podrem fer-nos una vívida idea de fins a quin punt la duplicitat i la hipocresia van presidir les relacions dels poders cristians amb la comunitat jueva de Frankfurt.

Quan el 1769 els jueus es van atrevir, segurament sota la influència de les noves idees il·lustrades que circulaven per Europa, a sol·licitar a les autoritats locals de Frankfurt permís per a poder eixir del gueto els diumenges a la vesprada (recordem que estava manat que les portes de la Judengasse es tancaren, amb tots els seus habitants dins, durant les festivitats cristianes, diumenges inclosos), la ciutat no sols va denegar-los aquest permís, sinó que en la seua resposta va considerar la petició com “un exemple de l'arrogància sense límits d'aquesta gent, que no estalvia cap esforç per a intentar valdre's de qualsevol oportunitat que els permeta situar-se com a iguals als ciutadans cristians”. Veiem, per tant, que el poder frankfurtés identificava sense cap mena de dubte la segregació de la minoria jueva amb la inferiorització d’aquesta respecte “als ciutadans cristians”. Això difícilment pot sorprendre'ns, atés que segregar i inferioritzar una minoria són coses que van unides: en prendre mesures per separar un determinat grup social de la resta de la ciutadania, els poders públics estigmatitzen aquest grup, el marquen com a portador de certes característiques indesitjables de què la resta de la societat ha de ser protegida (això també constitueix, òbviament, una forma d'immundització), i d’aquesta manera proporcionen fonament a la inferiorització social i/o legal de la minoria en qüestió.

Segregació, estigmatització, inferiorització i hipocresia són característiques que, salvant les distàncies que calga salvar –i que per descomptat no són poques– amb el que acabem d'exposar, retrobem en el nostre propi temps en l'actitud dels poders públics d'Occident envers la minoria LGTB. I és que, llevat d'un reduït –encara que per fortuna creixent– nombre de països, l'exclusió de les parelles homosexuals del matrimoni, de l'adopció i/o d'altres drets serveix avui per a perpetuar la segregació i la inferiorització legals i socials d'aquesta minoria, amb l'estigmatització consegüent; no obstant això, i de manera hipòcrita, els mateixos països que practiquen aquesta exclusió proclamen que tot el seu sistema polític i social es basa en els principis liberals que afirmen la igualtat essencial de tots els éssers humans i la seua llibertat per a viure la seua vida segons el seu propi criteri.

La creació de figures jurídiques alternatives al matrimoni mentre es manté l'exclusió d'aquest de les parelles del mateix sexe no posa fi a l’estat de coses que acabem de descriure, i no constitueix, per tant, una solució realment satisfactòria. Així, Daniel Borrillo (en el seu assaig Homofobia) veu en el PACS o llei de parelles de fet francesa una “forma de submatrimoni que ratifica la segregació de les parelles homosexuals”: una mena de gueto legal, podríem dir, per a gais i lesbianes. Per a Borrillo, “l'entusiasme provocat per una forma específica de conjugalitat, concebuda (de manera no confessada) per a les parelles del mateix sexe, mostra fins a quin punt, en tant que grup dominat, els homosexuals han interioritzat el discurs dels dominants, en presentar com a cosa adquirida i legítima l'abandó del principi d'igualtat pel que fa al matrimoni i la filiació.”

Afortunadament, no obstant això, no tots els gais i les lesbianes es troben avui còmodes en el gueto legal: alguns, influïts potser per idees il·lustrades, semblen decidits a no estalviar cap esforç per a intentar valdre's de qualsevol oportunitat que els permeta situar-se com a iguals, de veritat, a la resta de la ciutadania. Per molt que s'escandalitzen aquells que, oposant-se a aquest objectiu, hi veuen un altre exemple de l'arrogància sense límits d'aquesta gent.

(Continuarà.)

Nemo

Guetos (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Els ultramoderns i imponents gratacels que dominen avui la ciutat de Frankfurt am Main, i que li han valgut el sobrenom de Mainhattan, recorden al visitant que aquesta urbs no gaire gran (uns 670.000 habitants) és el principal centre financer tant d'Alemanya com de l'Europa de l'euro: allí tenen la seu el Bundesbank, el Banc Central Europeu i la més important borsa de l'Eurozona. Encara que aquest gran protagonisme de Frankfurt a nivell europeu i fins i tot planetari (que ha fet que se la conega també com la metròpoli més petita del món) siga relativament recent, la ciutat és des de fa segles un dels més destacats emporis financers de les terres alemanyes. I la dada que a Frankfurt s'ubicara durant més de tres-cents anys el major gueto jueu d'Alemanya no és pas aliena a aquest fet, ja que des d'aquest gueto operaven importants mercaders –i després també banquers, com els cèlebres Rothschild– pertanyents a aquesta minoria que van contribuir de forma molt significativa a donar impuls a la ciutat.

Encara que la paraula gueto provinga del nom del barri en què des del 1560 es va obligar a residir els jueus a Venècia (el Ghetto), l’equivalent de Frankfurt era molt anterior, ja que havia sigut establit, amb el nom de Judengasse (‘carreró dels jueus') l’any 1462. Abans d'aquesta data, fins i tot molt abans, hi havia ja jueus a Frankfurt, i de fet existia un barri jueu situat en ple centre de la ciutat, amb una sinagoga que s'alçava vora la catedral imperial cristiana. Precisament la proximitat d'ambdós edificis va ser utilitzada com a excusa, quan va pujar el nivell de judeofòbia, per a posar fi a aquesta situació: l'emperador Frederic III, argüint que “els gemecs dels jueus en la seua sinagoga” resultaven molestos per als qui acudien a missa a la veïna catedral, va ordenar no sols la destrucció de la sinagoga sinó també el trasllat forçós de tots els jueus de Frankfurt a un nou carrer que s'havia de construir extramurs (en una zona poc salubre) i que estaria envoltat per una muralla amb només dues portes, una a cada extrem del carrer. Així, mentre que abans a la zona jueva de la ciutat vivien també molts cristians, a la nova Judengasse només podrien establir-s’hi els jueus, i cap jueu no podria viure a la ciutat fora dels murs del gueto; mentre que abans jueus i cristians podien moure's lliurement per tota la ciutat, ara es prohibia als jueus eixir del gueto a les nits, els diumenges i les festes cristianes i durant l'elecció i coronació de l'emperador (que tenien lloc a la catedral de Frankfurt); a més, uns pocs anys abans s'havia obligat els jueus a portar sempre a la roba un signe distintiu, i s'havia prohibit als cristians assistir a les celebracions i bodes dels jueus. En definitiva: el que es va ordenar el 1462 va ser la segregació forçosa de la comunitat jueva de Frankfurt respecte a la resta de la població (i si no se'ls va expulsar sense més, com ocorria per aquells anys en altres ciutats alemanyes, va ser segurament a causa de la importància que tenien per a l'economia de la ciutat i, via impostos, per a les arques imperials).

Actualment sentim amb una certa freqüència que l'expressió gueto gai, o simplement el substantiu gueto, s'apliquen en els mitjans de comunicació (o en altres contextos) en referència a determinats aspectes de la realitat LGTB contemporània dels països d'Occident, i en especial a certes àrees de les grans ciutats on es produeix una especial concentració de serveis destinats al públic homosexual, i de vegades també una major proporció de residents gais i lesbianes que a la resta de la ciutat. Personalment, trobe molt interessant establir paral·lelisme entre les realitats històriques de les minories homosexual i jueva d'Occident, i de fet jo mateix he provat a fer-ho en altres articles (1) d'aquesta secció, però també crec que en fer el dit paral·lelisme és imprescindible tenir en compte tant les semblances com les diferències entre ambdues realitats.

Els qui defensen l'expressió gueto gai poden argumentar que en l'origen de la diferenciació, ja siga espacial o simplement identitària, dels homosexuals hi ha l'homofòbia, com en el dels guetos jueus hi havia la judeofòbia, i que si no hi haguera homofòbia no farien falta ni llocs, ni negocis, ni mitjans de comunicació, etc. destinats específicament a gais i lesbianes; de fet, afigen alguns, ni tan sols no faria falta que existiren els conceptes mateixos de gai i lesbiana: cada individu seria lliure per a establir les relacions afectivosexuals que li abellira en cada moment, de forma tan pública i oberta com creguera convenient, sense que això li suposara cap problema en el seu entorn social. Tot això em pareix tan suggeridor com discutible, però no aprofundiré ara en aquests aspectes. El que voldria assenyalar en aquest punt és que, en usar una expressió tan carregada de connotacions –negatives, òbviament– com gueto gai (o en parlar de gueto en al·lusió a la comunitat LGTB), es tendeix a passar per damunt de diferències molt significatives entre el que van ser els guetos jueus i el que és avui la realitat de gais i lesbianes a Occident.

Centrant-nos en el cas dels barris homos que han aparegut en les últimes dècades, és fonamental adonar-se que aquests no existeixen per a la segregació (molt menys forçosa) de la població homosexual, sinó que, com ens recorda Didier Eribon (Réflexions sur la question gay), “els contorns d'aquests ‘enclavaments' gais en les grans ciutats són (…) bastant difusos [recordem que els guetos jueus, en canvi, estaven emmurallats] i canvien al ritme de les obertures i els tancaments de bars, cafés o restaurants; els comerços gais són una minoria i, per descomptat, el carrer està obert a tots. És, doncs, la mescladissa el que predomina.” Més encara: segons el mateix autor, “fenòmens com ara (…) el desenvolupament de barris homosexuals a les grans ciutats d'Europa marquen la reobertura de les portes que el ‘món gai' s'havia vist obligat a tancar sobre si mateix durant un llarg període. Allò que pareix deixar estupefactes els observadors indignats per l'aparició d'un barri gai (…) és que aquesta nova visibilitat homosexual obri tota una cultura al món exterior i entra en interacció amb la ciutat”. Obertura i interacció amb la ciutat, per tant, en comptes de tancament i segregació/marginació: si calguera establir un paral·lelisme amb la realitat hebraica de l'antic Frankfurt, sembla que seria el barri jueu originari, sense murs ni obligacions o prohibicions destinades a minimitzar el contacte entre jueus i cristians, aquell barri mesclat que gosava tenir una sinagoga just al costat de la catedral, el que més podria recordar a la realitat LGTB contemporània, i no el gueto en què els jueus –i només ells– van ser tancats per la força a partir del 1462.

(Continuarà.)

Nemo

Nota:

(1) Vegeu els articles “Fum”, “L'aiguamoll”, “Les arrels de l'odi” (1 i 2) i la sèrie “Holocaust/s” (1, 2, 3 i 4).

Go East?

(Aquest article s'ha publicat en el número 7 -hivern 2008/09- de la revista Full Lambda, editada pel valencià Col·lectiu Lambda de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals.)

A la dècada del 1970, quan la ciutat californiana de San Francisco podia semblar una mena d’utopia de l’alliberament gai i per això atreia un gran nombre d’homosexuals d’arreu dels Estats Units, els Village People recuperaven un vell lema dels temps de la colonització del Llunyà Oest –“Go West, young man”– per convidar el seu públic a buscar també “el sol en ple hivern” a la vora del Pacífic. Go West, versionada després pels Pet Shop Boys, ha esdevingut amb els anys un dels himnes gais més coneguts. En l’actualitat, però, les coses han pres un altre color: avui hi ha dos estats nord-americans de la costa est, Massachussetts i Connecticut (tots dos de Nova Anglaterra) on les parelles homosexuals veuen reconegut el seu dret al matrimoni, mentre que a Califòrnia els votants van decidir en referèndum el passat 4 de novembre –el mateix dia que Obama va guanyar les eleccions presidencials– eliminar el dret al matrimoni, i per tant la igualtat legal amb la resta de la població, dels seus conciutadans gais i lesbianes. Ha arribat l’hora, doncs, de canviar de tornada i cantar Go East?

Cal remarcar que allò que es plantejava en aquest referèndum era, precisament, eliminar un dret que en aquell moment ja estava reconegut a Califòrnia, i així figurava en el títol oficial de la proposta que se sotmetia a votació. Els impulsors d’aquesta iniciativa homofòbica –coneguda com Proposition 8– havien volgut titular-la, maliciosament, “Llei de protecció del matrimoni a Califòrnia”, malgrat que el que pretenien en realitat era la desprotecció legal dels 18.000 matrimonis homosexuals ja celebrats llavors en aquell estat, i la de totes aquelles parelles de gais i de lesbianes que en el futur pogueren voler accedir allí al matrimoni. La justícia californiana, però, no els permeté aquesta insidiosa maniobra, i va determinar que el títol de la proposta homòfoba havia de ser aquest: “Proposició 8. Elimina el dret de les parelles del mateix sexe a casar-se”. Aquest dret l’havia reconegut el Tribunal Suprem de Califòrnia (que és el tribunal constitucional d’aquell estat) al maig d’enguany mateix, en dictaminar que la prohibició dels matrimonis homosexuals violava els drets de les parelles del mateix sexe segons la Constitució californiana.

Els votants que acudiren el 4 de novembre a les urnes de Califòrnia van decidir, per tant, canviar la Constitució del seu estat per a suprimir un dret que en aquell moment hi era plenament reconegut als ciutadans. Però, si ja la Declaració d’independència dels Estats Units, document fundacional d’aquell país i text bàsic dels orígens de la moderna concepció occidental de la democràcia, proclamava l’any 1776 que els governs, els estats, “s’institueixen entre els hòmens” a fi de “garantir” els “drets inalienables (…) a la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat” que té tota persona –ja que, s’argumentava, tots som essencialment iguals–, quin sentit pot tindre que un estat democràtic, en lloc de garantir els drets i la igualtat dels seus ciutadans com és la seua obligació i raó de ser, els suprimisca? Que elimine la llibertat instaurada per retornar a un estat de coses que ja havia sigut reconegut abans com a opressiu?

Aquesta profunda contradicció entre la Proposició 8 i els valors democràtics fonamentals fa que els defensors dels drets LGTB se senten carregats de raó i de legitimitat per a continuar oposant-s’hi avui, tant als tribunals, on ja han iniciat diversos processos legals, com als carrers de les ciutats californianes, on des del 4 de novembre s’han succeït les manifestacions. I probablement és aquesta mateixa contradicció el que ha fet que reben alguns suports que des d’ací ens poden resultar sorprenents, com ara el del governador republicà de Califòrnia, el famós Arnold Schwarzenegger, que ha declarat que els qui lluiten pel dret de les parelles homosexuals al matrimoni “No s’han de rendir. Han de continuar pressionant fins que aconseguisquen el seu objectiu”, i ha afegit que ell confia que el Tribunal Suprem californià anul·larà la Proposició 8. També l’església episcopaliana –la branca estatudinenca de la comunió anglicana– s’ha posat al costat dels defensors dels drets que la proposició homofòbica pretén eliminar, i així el bisbe episcopalià de Los Angeles ha exhortat els seus conciutadans a “examinar les seues consciències i desterrar la seua ignorància sobre l’homosexualitat”, a més de recordar que els textos bíblics “també van ser utilitzats per a justificar l’esclavitud” en el passat.

Ben diferent ha sigut la reacció del president dels bisbes catòlics espanyols, Rouco Varela, que ha fet unes declaracions a la COPE de les quals es desprén que voldria veure suprimit en referèndum, també a l’Estat espanyol, el dret de les parelles homosexuals al matrimoni. La qual cosa ens recorda que aquest dret continua pendent, ací, de la decisió del Tribunal Constitucional sobre el recurs que el PP hi va posar, i que una vegada i una altra s’ha negat a retirar. Si en el futur, per aquesta circumstància o per qualsevol altra, el nostre dret a accedir al matrimoni i la nostra igualtat jurídica amb la resta de la ciutadania es veren també en perill –cosa que, per desgràcia, està lluny de ser impossible–, hauríem de seguir l’exemple dels gais i les lesbianes californians. En lloc de pensar a emigrar –no cap a l’est en el nostre cas, sinó cap al nord, on ja Bèlgica, Holanda i Noruega ens reconeixen el dret al matrimoni, i prompte s’hi afegirà Suècia–, hauríem de quedar-nos ací, a la nostra terra, per a continuar plantant cara a l’homofòbia i batallar. Com a Califòrnia: per la nostra dignitat i pels nostres drets, però també –no ho oblidem– pels principis democràtics més elementals i irrenunciables.



Nemo