El cas Mortara

(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de gener de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Quan Edgardo Mortara tenia sis anys, la policia es presentà una nit a cals seus pares, se n’emportà el xiquet i mai no l’hi va retornar. Què és el que incapacitava aquests pares, segons la llei vigent en aquell temps i aquell lloc, per a continuar criant el seu fill? Doncs, senzillament, que eren jueus. El lloc en qüestió era la ciutat de Bolonya, a Itàlia, i l'any, no tan remot com podria pensar-se, el 1858. Quant a la llei i la policia, eren les del cap suprem dels catòlics, el papa, atés que Bolonya formava part llavors dels Estats de l'Església. I en l'origen d'aquell segrest legal, que va causar un monumental escàndol al mig món, hi havia una xicota pobra i ignorant, de només 14 anys d'edat.

La xicota es deia Anna Morisi, era catòlica i estava al servei de la família Mortara. Encara que segles enrrere als Estats Pontificis s'havia prohibit que els jueus tingueren servents cristians, en la pràctica aquesta norma era sovint ignorada, ja que els criats d'aquesta religió tenien, per als jueus, l'avantatge de poder treballar el dissabte, cosa que a aquests últims els vedaven els seus costums i creences. Anna tenia, entre d’altres comeses, la de cuidar el petit Edgardo, un dels vuit fills dels Mortara. Un dia el xiquet es posà malalt, i pel cap de la jove criada van començar a passar les imatges atroces amb què la seua església li havia descrit el destí dels condemnats a l'infern: visions de cossos que cremaven –sentint tot el dolor de les flames però sense arribar a consumir-se mai– per tota l'eternitat, torturats a més de mil maneres per espantosos dimonis. Aquell horror era, pensà la xicota, el que esperava el xiquet jueu si moria com a conseqüència de la seua malaltia. Resolta a impedir-ho, en un moment en què es va quedar a soles amb l’infant li va tirar aigua al cap i va pronunciar les paraules “Jo et batege en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant”. Després va poder respirar alleujada: ho havia aconseguit, havia salvat Edgardo.

Quan la història va arribar a l'orella d'un capellà –perquè Anna no va poder callar una gesta semblant–, una maquinària implacable es va posar en marxa. I és que, per a l'Església Catòlica, aquell baptisme clandestí era perfectament vàlid. Com escriu Richard Dawkins (en The God Delusion): “Sorprenentment (…), l'Església Catòlica permetia, i continua permetent, a qualsevol batejar qualsevol altre. No cal que el qui batege siga sacerdot. No cal el consentiment del xiquet, ni el dels pares, ni el de ningú més. No cal firmar res. No fan falta testimonis oficials. L'única cosa que fa falta són unes gotes d'aigua, unes poques paraules, un xiquet indefens i una cuidadora supersticiosa i amb el cervell rentat per la catequesi.” En tot cas, la Inquisició romana i l'Estat Pontifici es van prendre de forma absolutament seriosa aquell baptisme que a nosaltres ens pot paréixer estrafolari, i van donar ordres immediatament a la seua policia de traure aquell xiquet cristià d'aquella casa de jueus, tal com manaven les lleis que havien fet els mateixos papes.

Els pares d'Edgardo no es van resignar a perdre per sempre més d'aquesta manera absurda un dels seus fills, i es van mobilitzar per recuperar-lo. Prompte el cas Mortara es va fer cèlebre no sols a Itàlia, sinó a Europa i fins i tot als Estats Units d'Amèrica: el New York Times s’hi va referir en els seus editorials en vint ocasions, per donar suport a la causa de la família bolonyesa. Amb el mateix objectiu es van organitzar actes de protesta en uns quants països, i hi hagué figures importants de la política i de la cultura que es van implicar en la lluita per retornar Edgardo als seus pares. Tanmateix, el papa Pius IX, monarca absolut dels Estats de l'Església, va menysprear tots aquests esforços: “No m'interessa allò que en pense el món”, va declarar a una delegació de jueus il·lustres amb els quals es va entrevistar el 1859. La premsa catòlica d'ambdós costats de l'Atlàntic no devia ser d'aquest mateix parer, ja que es va mobilitzar per defendre davant de l'opinió pública, sense cap reserva, la intransigència del Summe Pontífex en aquest cas: segons un periòdic catòlic nord-americà (citat per Dawkins), allò que realment estava en joc en aquest assumpte era “la llibertat d'un xiquet per a ser cristià i no ser obligat per la força a ser jueu… la protecció d'aquest xiquet pel Sant Pare, enmig del fanatisme feroç dels infidels i els intolerants, és l'espectacle moral més grandiós que ha vist el món en molt de temps”.

Aquest ús tan espectacularment retorçut del llenguatge, que es va anticipar de bastants dècades a l'argot totalitari que George Orwell imaginà en la seua novel·la 1984 (“La llibertat és esclavitud”…), pot veure's així mateix com un precedent d'un cert discurs que en els nostres dies emana de mitjans catòlics i cristians, i que també recorre a invocar la llibertat religiosa per a justificar que s'atropelle la llibertat d'aquells que tenen una visió del món que no coincideix amb els seus dogmes. O que anomena “protegir el matrimoni i la família” allò que en realitat és desprotegir socialment i legalment els matrimonis i les famílies que formen els ciutadans homosexuals, i sembrar la incomprensió i la desunió en moltes altres famílies que tenen gais o lesbianes entre els seus membres.

Que per a la cúpula de l'Església Catòlica la protecció de la família no era precisament allò primordial ho va deixar prou clar, en els temps d'Edgardo Mortara, el cardenal Giacomo Antonelli, secretari d'Estat de Pius IX; monsenyor Antonelli, en rebre una carta d'un membre jueu del Parlament britànic en què aquest li expressava la seua protesta pel segrest del xiquet de Bolonya, li va replicar això que segueix: “pot ser oportú recordar que, si la veu de la naturalesa és poderosa, encara més poderosos són els deures sagrats de la religió”. Entre aquests “deures sagrats” associats al dogma religiós es trobava sens dubte, i en un lloc ben destacat, el d'assegurar la preeminència social d'aquest mateix dogma, i per tant el poder de l'Església. I si per a això calia intervindre de manera severa i inflexible en la vida d'un xiquet i en les dels seus pares, germans, etc., no seria precisament l'Església la que flaquejara davant el manament de la divinitat: protegir el xiquet de la seua pròpia família jueva… separant-lo d'aquesta per sempre.

No pot estranyar gaire, al capdavall, que Pius IX, malgrat la seua judeofòbia palesa, fóra beatificat l'any 2000 per l'Església Catòlica. És a dir: per una organització que encara avui continua donant a paraules com protegir o llibertat un sentit que –tot i que potser s'assembla ben poc al que hi els atribuïm els altres– té bastant en comú amb el que hi donaven els apologistes d'aquell papa que va ordenar el segrest legal d'un xiquet de sis anys.

Nemo