El follet marica i altres prodigis (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 10 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L'homofòbia no sols és capaç d'aconseguir, com ja hem vist, el prodigi d'agermanar individus (aparentment) oposats en la seua manera de ser i pensar: també aconsegueix d’altres portents, com el de fer tornar invisible l'heterosexualitat i extremadament visible l'homosexualitat.

El crític de Babelia que es va estranyar que el llibre de relats de Lawrence Schimel Mi novio es un duende (1) continguera només personatges gais i lesbianes, hauria experimentat alguna vegada en la seua vida sorpresa o incomoditat en constatar que molts altres llibres contenen únicament personatges heteros? Segurament, no: aquest pensament ni tan sols no li degué passar mai pel cap. Per què? Doncs molt senzill: perquè per a ell l'heterosexualitat dels personatges de tots aquests altres llibres era invisible (era allò normal), mentre que l'homosexualitat dels éssers fantàstics de Schimel tenia una visibilitat tal que feia mal als ulls.

Admetem-ho: sempre ens hem queixat de la invisibilitat a què ens sotmet l'heterosexisme dominant (encara que siga sota la disfressa de la tolerància liberal) en la nostra societat, però la veritat és que gais i lesbianes estem ben lluny de ser invisibles en l'ara i ací. Ben al contrari: posseïm una visibilitat encegadora, que danya els sensibles òrgans visuals de molts heteros… i fins i tot d'alguns homos discrets. Els exemples que demostren aquest fet els trobem en abundància diàriament: per exemple, sempre que anem agafats de la mà o ens fem una besada pel carrer i percebem al nostre voltant mirades iritades davant d’un semblant excés de visibilitat per la nostra part. O sempre que se'ns critica per voler casar-nos, quan podríem, simplement, viure junts sense obligar a ningú a obrir els seus tendres ullets a la verdadera naturalesa de la nostra relació. O sempre que la ploma –dura i tallant, malgrat el nom que porta, per a les delicades retines dels homòfobs– és objecte de reprovació o d'escarni. O…

No és estrany, per tant, que l'Orgull LGTB coga tant a tantes pobres còrnies homofòbiques, inflamades davant d'aquesta vertadera supernova que últimament explota cada any, al voltant del 28 de juny, als carrers de les nostres ciutats, i en el cas espanyol especialment als de Madrid. Des dels qui escriuen cartes al director d’El País fins a la mateixa reina d'Espanya, tots pareixen patir el mateix problema ocular a principis de l'estiu. I no sols en aquesta època: l'aparició de personatges LGTB en la petita pantalla ja ha aconseguit generalitzar aquests mateixos símptomes a la resta de l'any. Tenim, per exemple, el cas del pobre jutge granadí els ulls del qual no estan encara preparats per a l'enlluernadora claredat que desprenen els besos i les carícies entre personatges televisius del mateix sexe: “Que no ens vulguen ficar per la força, a puntellades, coses que ara com ara no són normals”, clama l'infortunat, mentre exigeix que se li done temps per a anar evolucionant.

El que fereix tant la vista d'aquests individus (que, per descomptat, tenen molts amics gais –si és que no ho són ells mateixos–, ens comprenen i ens respecten) és justament això: veure's forçats a contemplar “coses que no són normals” per a ells. L'heterosexualitat, en canvi, no pot fer mal a ningú, precisament perquè sí que és normal; més encara, és allò normal. Amb l’heterosexualitat s’esdevé el mateix fenomen que els antics atribuïen a la música de les esferes, és a dir, al so sublim que, pensaven, devien produir els astres en moure's sobre els nostres caps: de tan acostumats com estaríem els éssers humans a aquest so des del nostre naixement, hauria esdevingut completament inaudible per a nosaltres. De la mateixa manera, l'heterosexualitat està tan present en el nostre entorn social i cultural des de la nostra primera infància que resulta invisible, indetectable: quan veuen una parella hetero pel carrer o en una sèrie de la tele, quan lligen un llibre farcit de personatges heteros, la gran majoria dels nostres conciutadans –inclosos molts suposats progressistes– no veuen una parella, una sèrie o un llibre heterosexuals. Veuen simplement una parella, una sèrie, un llibre. Allò normal, vaja.

Així que en realitat no som els homos els invisibles, sinó els heteros. I no és que els homòfobs pretenguen invisibilitzar-nos, fer-nos invisibles: no, això seria fer-nos com ells. El que volen en realitat és ocultar-nos, ja siga en l'armari, davall del llit o darrere d'una façana hipòcrita; perquè, diuen, no poden suportar la nostra llum. Doncs caldrà dir-los que ho sentim, però el problema en la vista el tenen ells, no pas nosaltres. Que es posen ulleres de sol; o, millor encara, que proven a llevar-se les ulleres de l'homofòbia. Veuran que bé que els va.

Nemo


Nota:

(1) Quan aquest article es va publicar en dosmanzanas.com, Lawrence Schimel va tindre l'amabilitat (moltes gràcies, Lawrence) de deixar-m'hi un comentari en què reproduïa textualment la breu ressenya de què m'havia parlat en l'acte de presentació a València del seu poemari Desayuno en la cama, i en la qual jo he basat aquests dos articles sobre "El follet marica i altres prodigis". Aquesta és, doncs, la ressenya de Babelia en qüestió:

“Fantasmas, licantropia, encantamiento y vampirismo en 16 cuentos protagonizados por gays y lesbianas. Aunque tramados con oficio y conocimiento del género, el conjunto acaba resultando repetitivo y convencional en la explotación única del componente sexual.”

M[arcos] G[IRALT]-T[ORRENTE] (1998). «Dieciséis cuentos homosexuales». El País (Babelia 349), 18-7, 10.

El follet marica i altres prodigis (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Endevina endevinalla: què tenen en comú Fidel Castro i Margaret Thatcher? No sembla fàcil trobar molts punts de vista que pogueren compartir el dictador comunista cubà i la (ultra)conservadora premier britànica, però el cas és que haver-n’hi, n’hi ha. N’hi ha un, si més no: com assenyalava ja el 1989 l'historiador i sociòleg gal·lés Jeffrey Weeks, ambdós líders coincidien a veure l'homosexualitat com “una cosa que cal denigrar i evitar”. Si Castro va arribar a internar els gais en camps de treballs forçats (com vam veure en “Els jueus de Cuba”) per previndre que la joventut cubana poguera contaminar-se de l’antisocial personalitat d'aquells, Thatcher va convertir també l'homofòbia en política d'Estat quan, durant el seu últim mandat, el partit que ella liderava va proposar i aprovar al Parlament una norma (coneguda com section 28) que prohibia a les autoritats locals “promoure deliberadament l'homosexualitat o publicar materials amb la intenció de promoure l'homosexualitat”, i fins i tot “promoure l'ensenyament en qualsevol escola subvencionada de l'acceptabilitat de l'homosexualitat com una suposada relació familiar”. Els conservadors britànics s'avançaven així de quasi deu anys al projecte de llei que l'anterior i ultracatòlic govern polonés havia anunciat –i que finalment no va poder fer aprovar abans d'haver de convocar unes eleccions anticipades de les quals, per fortuna, va eixir derrotat– per a defensar els jóvens d’“els continguts que amenacen el seu normal desenvolupament psíquic i moral”, entre els quals s'incloïa explícitament “la propaganda de l'homosexualitat”.

Si l'homofòbia és capaç d'obrar el miracle de posar d'acord els comunistes totalitaris del Carib amb els anticomunistes feroços d'Albió i de l'Est europeu, potser caldrà considerar com a prodigis menors i quasi d'estar per casa altres fets semblants però no tan espectaculars; fenòmens que, de tota manera, no deixen de tindre interés. Dimecres passat vaig assistir amb el meu marit a la presentació en una botiga “de cultura arc iris” de la meua ciutat, València, de l'últim llibre de Lawrence Schimel, el poemari sobre el sexe i el (des)amor entre hòmens Desayuno en la cama. L'escriptor (jueu descregut, novaiorqués i prolífic, com el meu admirat Woody Allen, però bastant més jove i –diguem-ho tot– guapo que aquest) va enfocar l'acte, més que no com una presentació de llibre a l'ús, com una agradable i distesa conversa amb els qui havíem acudit a la convocatòria (una vintena de persones, tots hòmens llevat d'una periodista d'una ràdio local, tot i que bastant variats quant a l’edat i l’aspecte). Al·ludia Schimel a les dificultats que troba un llibre com el seu per a atraure l'atenció del públic lector heterosexual, i particularment dels hòmens heteros, i explicava aquest fet mitjançant la imatge de la piràmide social. Segons aquesta, les nostres societats occidentals modernes comprenen una gran varietat de grups socials, però aquests no es troben tots al mateix nivell, sinó que les desigualtats de poder i prestigi donen a la societat una forma piramidal: així, en cada pis de la piràmide, els qui hi estan situats miren cap amunt i cap al seu propi estrat, però rarament miren cap avall, cap als qui són encara menys que ells per a la jerarquia social. D'aquesta manera, els qui ocupen el cim de la piràmide (els hòmens heteros, autòctons, blancs i d'ascendència cristiana) tendeixen a desinteressar-se de tots els altres grups socials i de la literatura escrita per i per als membres d'aquests (després comentàrem ell i jo que això mateix s’esdevé amb les llengües: els qui parlen una llengua de gran extensió i ascendència s'interessen poc pels idiomes menors i per les literatures que s'hi expressen, la qual cosa explica l’interès tan escàs que hi ha en l'Espanya monolingüe en castellà, fora d'alguns autors aïllats, per les altres llengües i literatures de l'Estat, o també que als EUA –com va apuntar el mateix Schimel– tan sols un míser 3% de tots els llibres que es publiquen, incloent tant ficció com no-ficció, siguen traduccions).

Se'm va acudir preguntar-li llavors com s'havia sentit tractat ell, en tant que escriptor de llibres de temàtica LGTB, per la crítica i els mitjans de comunicació espanyols. I en la seua resposta, Schimel va evocar un comentari que havia aparegut en Babelia, el suplement literari d’El País, sobre el seu llibre de relats Mi novio es un duende: el crític, després d'elogiar les capacitats literàries de l'autor, no havia pogut resistir-se a mostrar la seua incomoditat amb el fet que tots els personatges de l'obra foren gais o lesbianes. Atés que el llibre pertany al gènere fantàstic, sembla obvi que no devia ser la preocupació pel realisme o la versemblança el que estava darrere de la incomoditat d'aquell individu, sinó més aviat l’excés de visibilitat homosexual que trobava en les pàgines de Schimel. O algú creu que el crític en qüestió s'hauria mostrat igualment preocupat si el llibre continguera únicament elfs, nimfes i altres éssers sobrenaturals heteros com Déu mana? L'anècdota em va fer pensar immediatament en les cèlebres (suposades) declaracions de la reina d'Espanya sobre els gais i la nostra mania de mostrar-nos orgullosos de ser-ho fins pel carrer i tot: i és que una mateixa –o semblant– homofòbia (liberal, per descomptat) pot traure el cap, ves per on, tant en les paraules d'una senyora de sang blava lligada a l'ortodòxia que segreguen les cúpules cristianes com en les d'un guru de la intel·lectualitat progressista hispànica. Com diria el meu company de dosmanzanas.com Enrique Olcina: “la qual cosa demostra que per a quedar com una reina no cal dir-se Sofia”.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (i 5)

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En començar aquesta sèrie jo expressava una certa incomoditat davant del terme homofòbia liberal –que, deia, em sonava a oxímoron– però a continuació reconeixia que si amb aquesta expressió es vol al·ludir a l'homofòbia que realment ha existit i existeix encara en els sistemes en què s'ha pretés concretar el pensament liberal, llavors no hi ha dubte que l’ús n’està justificat.

Em pareix important, no obstant això, assenyalar les profundes contradiccions que hi ha entre aquesta homofòbia liberal i els principis bàsics del liberalisme, de la democràcia liberal, establits fa més de dos segles. No podem oblidar que quan gais i lesbianes plantegem les nostres reivindicacions davant de la societat, amb l'objectiu que se'ns reconeguen els mateixos drets i llibertats que a la resta de la ciutadania, el que reivindiquem no és que amb nosaltres es faça una excepció ad hoc per a integrar-nos socialment, ni menys encara per a obtindre una posició de privilegi; simplement exigim que se'ns aplique de forma conseqüent també a nosaltres aquests mateixos principis que, com hem vist al llarg d'aquesta sèrie d'articles, se suposa que estan en la base dels moderns sistemes democràtics d'Occident. Que no se'ns excloga ni margine; que no se'ns discrimine ni segregue.

L'homofòbia liberal no és –i així ho hem constatat en les columnes anteriors– una ideologia coherent: no és coherentment liberal. A propòsit d'aquesta qüestió diu Alberto Mira, en De Sodoma a Chueca, que “la nova aparença de liberalisme és fàcil d'adoptar, fins i tot per als homòfobs més recalcitrants”. “Aparença de liberalisme”, en efecte. I què s'amaga, llavors, darrere de la careta? No cal ser molt agut per a sospitar de l'homofòbia de sempre, la tradicional d'Occident, la de matriu judeocristiana. I tampoc no resulta difícil confirmar la nostra sospita en el cas de les manifestacions més dures d'homofòbia que trobem en les democràcies occidentals, és a dir, en aquelles societats en què s'ha perseguit legalment l'homosexualitat, o la sodomia. Ho vam veure veure en la segona part d'aquesta sèrie pel que fa als Estats Units d'Amèrica, però ja anteriorment ens havíem ocupat d'altres casos semblants, com la Gran Bretanya o la República Federal d'Alemanya (vegeu la columna “Holocaust/s (1)”). En aquests països eren –són– ben paleses les arrels cristianes de l'homofòbia institucionalitzada.

En el cas de la laica República Francesa, en canvi, o fins i tot en el de la secularitzada Espanya d’avui, pot resultar a priori menys versemblant que la tradicional homofòbia cristiana –catòlica, en aquests llocs– es trobe darrere d'un discurs, el de la 'homofòbia liberal', que es presenta ben sovint com tolerant, modern i fins i tot científic. Així i tot, ja vam veure que Daniel Borrillo assenyalava com el discurs de l'homofòbia liberal a la francesa “sobreentén la idea que en l'homosexualitat hi ha alguna cosa nefasta que necessita romandre amagada”. I aquesta idea, d'on deu haver eixit? Difícilment podem obviar, en intentar respondre a aquesta pregunta, el fet que la cultura cristiana plurisecularmente dominant a Occident ha estat inoculant –en la teoria o en la pràctica– aquesta mateixa noció en les nostres societats des de l'Edat Mitjana, i encara hi continua encabotada. D'altra banda, probablement no hem d'acceptar sense més com a plenament conseqüent aquesta laïcité que la França actual ha heretat de la Tercera República de finals del segle XIX i principis del XX: com assenyala el filòsof francés Michel Onfray (vegeu la columna “Antifísics i pseudolaics”), “la laïcització de la moral judeocristiana correspon molt sovint a la reescriptura immanent d'un discurs transcendent”; o en altres paraules: “Amb un llenguatge racional [o pretesament tal, podria matisar-se] (…), la quinta essència de l'ètica judeocristiana persisteix” en “els manuals de moral de les escoles republicanes”. Els efectes d'aquesta enganyosa laïcització perduren encara en el nostre propi temps: així trobem, per exemple, que el 1990, “a França, el procurador general del Tribunal de Cassació invocava la ‘moral tradicional' per a denegar drets a les parelles del mateix sexe”, segons que recull Borrillo en el seu assaig Homofobia.

El discurs homòfob pretesament liberal és a més la disfressa lingüística idònia, en societats que es veuen a si mateixes com a laiques o secularitzades, per a fer més presentables –més digeribles– uns prejudicis que de fet responen a creences de tipus religiós. Per això no sorprén reconéixer sovint, entre els qui apareixen com a referents públics de l'homofòbia liberal, individus i entitats la vinculació dels quals amb les cúpules religioses i/o l'ortodòxia que aquestes prediquen és palesa i fins i tot estreta; i no podem oblidar que les grans religions monoteistes i tot allò que hi gravita al voltant (organitzacions, mitjans de comunicació, partits polítics…) són avui el principal suport de l'homofòbia en les democràcies liberals d'Occident. Així, doncs, no té res de casual que entre les declaracions que una periodista de l'Opus Dei atribueix a la reina d'Espanya puga trobar-se, al costat d’una expressió de llibre de l’homofòbia liberal, la peculiar asseveració que "S'ha d'ensenyar religió a escola, almenys fins a una certa edat: els xiquets necessiten una explicació de l'origen del món i de la vida". Sentència reveladora de tota una visió del món que, per descomptat, es troba molt lluny dels paràmetres del liberalisme, de la modernitat o del pensament racionalista i il·lustrat.

En definitiva, l'exclusió de les persones homosexuals d'aquesta igualtat de drets i llibertats que els textos fundacionals del liberalisme proclamen des de fa més de dos segles per a tot ésser humà i tot ciutadà, i la consegüent inferiorització retòrica, jurídica i social de gais i lesbianes, constitueixen una deplorable anomalia en el funcionament de les modernes democràcies d'Occident. Anomalia darrere de la qual no podem deixar de percebre la interferència d'un sistema de creences dogmàtic que no sols és preliberal, sinó que històricament ha representat el principal obstacle per a la implantació i el desenvolupament en les nostres societats de les idees liberals. L'homofòbia liberal és, per tant, reaccionària en realitat, mentre que la lluita pels drets LGTB forma part de l'esforç per continuar desenvolupant i aplicant, en aquest segle XXI, unes idees l'actualitat -la pertinència per al nostre temps- de les quals posa de manifest el fet mateix que encara avui siga necessari lluitar per elles.

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La despenalització de l'homosexualitat a Espanya es va produir en un context històric que recorda més el corresponent francés que no el nord-americà. Va ser durant el trienni liberal (un breu parèntesi en el regnat absolutista de Ferran VII, entre els anys 1820 i 1823, en què es va obligar el monarca a acatar de nou la Constitució de Cadis del 1812) quan es va proclamar un nou Codi penal que, seguint l'exemple de l'aprovat en la França revolucionària el 1791, suprimia a l’Estat espanyol el delicte de sodomia. Encara que l'homosexualitat va ser repenalitzada per la dictadura franquista (a partir del 1954), poc després de l'entrada en vigor de la Constitució del 1978 es va eliminar de la llei de perillositat social –heretada per la democràcia del règim anterior– els articles referents als “actes d'homosexualitat”. Però una cosa és despenalitzar l'homosexualitat i una altra posar fi a l'homofòbia, és clar: en l'actualitat, estudiosos de la realitat LGTB espanyola detecten en la nostra societat un tipus d’homofòbia liberal que presenta molts punts en comú amb la que per al cas francés analitza, com vam veure en l'anterior lliurament d'aquesta sèrie, Daniel Borrillo.

“El principi retòric que caracteritza qualsevol manifestació d’això que anomenem ‘homofòbia liberal'”, escriu Alberto Mira en el seu impressionant estudi de les representacions de l'homosexualitat en la societat espanyola del darrer segle, De Sodoma a Chueca, “és extraordinàriament simple: ‘Sí, però…'. En aquesta estructura sintàctica s'insereix tota mena d'enunciats: Els homosexuals són meravellosos i molt amics meus… però han d'abandonar la ploma (…); els homosexuals són persones com tots… però l'exhibicionisme que manifesten està fora de lloc”. Més endavant, el mateix autor analitza amb més detall aquest últim cas: “Hi ha (…) un límit que encara costa de superar: el de les imatges positives o la reivindicació. La comprensió i la tolerància només s'exerceixen si els homosexuals no tracten de forçar aquests límits. Una il·lustració d'això es produeix encara cada any després de les manifestacions del 28 de juny: davant l'excés de visibilitat apareixen declaracions vehements en la secció de ‘Cartes al director' (per exemple en El País) de lectors que no creuen que hi haja res de què sentir-se orgullós, que a ell/ella no li pega per eixir al carrer a pregonar la seua heterosexualitat i que al pas que van les coses hauran d'organitzar una manifestació d’‘orgull heterosexual'”.

Posem ara, al costat de l'anàlisi de Mira, el paràgraf següent: "Puc comprendre, acceptar i respectar que hi haja persones amb una altra tendència sexual, però que se senten orgullosos per ser gais? Que se’n pugen a una carrossa i isquen en manifestacions? Si tots els que no som gais isquérem en manifestació... col·lapsaríem el trànsit.” Qualsevol diria que es tracta d'un exemple provinent del mateix text de Mira, encara que en realitat és molt més recent que aquest; o bé podria paréixer que l'autora d'aquestes paraules s'havia llegit abans amb gran atenció De Sodoma a Chueca, i no pretenia sinó exemplificar a la perfecció aquesta estructura discursiva del “Sí, però…” que Mira denomina homofòbia liberal.

I és que, a banda del fet que en el paràgraf citat es parla de “comprendre, acceptar i respectar” en comptes de fer-ho de “comprensió i tolerància” i, sobretot, que no es tracta de la carta al director de El País d'un lector més o menys anònim, sinó de les ja cèlebres declaracions que una periodista membre de l'Opus Dei atribueix a la reina d'Espanya (i que la Casa del Rei ha qualificat, després del malestar que n’ha suscitat la publicació, com a inexactes, si bé la Secretaria de la Reina s'havia abstingut de corregir-les en revisar prèviament el llibre que les conté), a banda d'aquests detalls, dic, és evident que el paràgraf en qüestió coincideix quasi al peu de la lletra amb el que Mira havia descrit temps enrere en el seu assaig.

Atés que, així i tot, pareix poc probable que el llibre De Sodoma a Chueca haja servit com a model del famós paragrafet, podem trobar una explicació més plausible a unes coincidències tan evidents en un fet que el mateix Alberto Mira apunta en aquest text: “L'homofòbia liberal està arrelada en estructures profundes de comunicació” en la societat actual, la qual cosa va unida a la difusió d’aquest discurs en amplis estrats socials i en facilita la reproducció –fins i tot, com veiem, la reproducció pràcticament literal– per tota mena d'individus. És més, assenyala Mira en un altre punt, “L'homofòbia està tan imbricada en el sistema que resulta indistingible”, la qual cosa hi proporciona uns “avantatges” associats a aquesta “invisiblitat”; entre els quals, el fet que “pot exercir-se sense que ho parega”. Sense que parega homofòbia, vaja.

Aquest últim aspecte és també crucial per a entendre la dimensió sociocultural de les (suposades) paraules de Sofia de Grècia sobre els homosexuals: podem imaginar-nos potser que, en comptes d'homofòbia, allò que reflectira el paràgraf en qüestió fóra alguna altra ideologia basada en el rebuig i la inferiorització de l'altre, del diferent? Que, per exemple, diguera: "Puc comprendre, acceptar i respectar que hi haja persones amb un altre color de pell, però que se senten orgullosos per ser negres? Que isquen en manifestacions a proclamar aquest orgull, com hem vist als Estats Units després de l'elecció del nou president? Si tots els que no som negres isquérem en manifestació... col·lapsaríem el tràfic.” Segur que si hagueren sigut aquestes les (suposades) paraules de la reina d'Espanya, l’enrenou que va produir-ne la publicació hauria pres una altra dimensió: hauríem estat, sens dubte, davant d'un greu escàndol polític, d'una veritable crisi. El fet que no haja sigut així, perquè érem els homosexuals i no pas els membres d'una determinada minoria racial les víctimes del discurs inferioritzador, demostra que –fins i tot en un país com el nostre, que s'ha atrevit fa alguns anys a posar fi a la discriminació legal contra gais i lesbianes– l'homofòbia continua posseint encara una legitimació social que la fa escassament perceptible com a tal, i que el racisme, en canvi, fa dècades que va perdre a Occident.

D'altra banda, Mira ens fa veure que “l'homofòbia funciona com un discurs de poder, no a partir d'arguments”. No pot estranyar-nos, per tant, que les (suposades, suposades) declaracions de la reina no necessiten aportar cap argument per a negar a les parelles homosexuals el dret que la seua unió s’anomene de la mateixa manera que la dels altres, per més que aquest dret estiga legalment reconegut a Espanya: “Si aquestes persones volen viure juntes, vestir-se de nuvis i casar-se, hi poden tindre dret, o no, segons les lleis del seu país: però que d’això no en diguen matrimoni, perquè no ho és”… no ho és i no ho és i s’ha acabat, hale. Perquè ho dic jo. Perquè no em dóna la reial gana. Per alguna cosa ens recorda Mira, evocant Foucault, que allò que caracteritza el discurs homofòbic “és la posició que ocupa en esquemes de poder simbòlic”: també en això les (suposades, sempre) declaracions reials que analitzem resulten paradigmàtiques, perquè entre els “esquemes de poder simbòlic” del Regne d'Espanya és obvi que la Corona ocupa una posició preeminent. D'ací, al capdavall, la transcendència de tot aquest assumpte.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (3)

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Si al país on es va produir la primera revolució liberal de la història –és a dir, les tretze colònies britàniques que arran d'aquesta esdevindrien els Estats Units d'Amèrica– van haver de passar més de dos segles perquè les institucions federals reconegueren per fi que perseguir la sodomia com a delicte era fonamentalment incompatible amb els principis i valors que s'havien proclamat el 1776, les coses van ser ben diferents al país on tingué lloc, tan sols tretze anys després, la segona de les revolucions liberals: França. Allí n’hi hagué prou amb dos anys i tres mesos des de l'inici del procés revolucionari (el 1789) perquè l'Assemblea Nacional Constituent suprimira el delicte de sodomia en elaborar i aprovar (el 25 de setembre de 1791) un nou codi penal. Aquesta despenalització, inèdita en l'història del món occidental, resultava de l'aplicació conseqüent dels principis que aquesta mateixa assemblea havia establit a l'agost de 1789 en la seua Declaració dels drets de l'home i del ciutadà; allí es declarava que "els hòmens naixen i resten lliures i iguals en drets", es reconeixia com a “drets naturals i imprescriptibles de l'home” la llibertat i la resistència a l'opressió, i es definia la primera com segueix: “La llibertat consisteix a poder fer tot allò que no cause perjudici a altri: així, l'exercici dels drets naturals de tot home no té altres límits que els que garanteixen als altres membres de la societat el gaudi d'aquests mateixos drets.”

Lamentablement, l'eliminació de les lleis franceses del delicte de sodomia no va pas suposar la fi de la persecució legal de l'homosexualitat en aquell país (perquè els jutges homòfobs van trobar altres vies per a continuar castigant-la) ni, encara menys, va acabar amb la discriminació legal i social de les persones homosexuals, que al cap i a la fi constitueix una altra forma –més subtil– de castigar gais i lesbianes per ser-ho. Fins i tot avui dia la igualtat legal entre homo i heterosexuals continua sense ser un fet a la República Francesa, que a diferència d'alguns dels seus veïns del nord i del sud –Espanya– segueix excloent les parelles homosexuals del matrimoni. No és difícil veure que, segons els principis establits el 1789, aquesta exclusió limita abusivament la llibertat de milions de ciutadans francesos, ja que el dret de les parelles gais i lesbianes a accedir al matrimoni en igualtat amb les heterosexuals no perjudica de cap manera aquestes últimes ni les priva d'exercir aquest mateix dret.

Pitjor encara: quan a finals de la passada dècada el Govern de França va proposar concedir una seguretat jurídica mínima a les parelles de fet, incloses les del mateix sexe, mitjançant una nova figura jurídica denominada Pacte civil de solidaritat (PACS), “un odi insospitat va sorgir violentament així que es començà a debatre la llei”, segons conta Daniel Borrillo en el seu llibre Homofobia. “El conjunt de les comunitats religioses”, continua Borrillo, “tots els partits de dretes, els juristes (…), però també i potser de manera més insidiosa la gran majoria dels psicoanalistes, antropòlegs i la resta d'estudiosos de l'individu i de la societat (inclosos els que es diuen d'esquerra) es van lliurar a una empresa d'hostilitat dirigida contra les unions gais (…) Gais i lesbianes van ser considerats membres d'un poderós lobby que amenaçava els valors fonamentals de la nació (…) [i] van ser denunciats com a irresponsables i, fins i tot, com a corruptors de la cultura i de la humanitat!”.

Com hem d’interpretar aquestes contradiccions de la societat i la política franceses? En el mateix llibre, Borrillo ens proporciona un instrument per a fer-ho: el concepte d’homofòbia liberal. Aquest fa referència a un discurs segons el qual “una cosa és la garantia de les llibertats individuals i una altra la concessió efectiva de drets”. Així, pel que fa a les persones homosexuals, l’homofòbia liberal considera que “l'Estat simplement ha de garantir el respecte a la seua vida privada en el sentit estricte del terme, és a dir, ha d’assegurar el respecte a l'esfera íntima de l'individu, però en cap cas no pot plantejar-se anar més enllà d'aquesta esfera per cedir a les reivindicacions d'igualtat” ni tampoc “atorgar cap tipus de crèdit als individus homosexuals davant la societat”. “Per a aquesta doctrina”, continua explicant Borrillo, “la tolerància és la consigna”, però “el pas de la tolerància dels comportaments íntims al reconeixement de la igualtat de drets independentment de l'orientació sexual dels individus és impossible”. Sembla evident que la tolerància entesa així implica –encara que també, en part, dissimula– la consideració dels tolerats com uns éssers menys dignes, com a inferiors.

Arribem així a la paradoxa que un discurs que es pretén arrelat en els principis liberals establits fa més de dos segles per textos que, com hem vist, s'atrevien a proclamar com a “drets naturals i imprescriptibles de l'home” la llibertat i la “resistència a l'opressió” es constituïsca en canvi –en paraules també de Daniel Borrillo– en una “forma d'opressió específica” que “tanca els homosexuals en el silenci de la domesticitat”. Atés que “el retorn a la intimitat preconitzat per l'homofòbia liberal sobreentén la idea que en l'homosexualitat hi ha alguna cosa nefasta que necessita romandre amagada”, podem concloure que amb aquesta doctrina s'intenta que gais i lesbianes retornem al nostre lloc i ens hi quedem per sempre més. En aquest lloc que ens fa invisibles i ens inferioritza: el vell i sufocant armari.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 4 de novembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Per absurd, contradictori i fins indignant i tot que ens puga semblar que un sistema polític i social teòricament basat en la llibertat de l'individu es dedique a perseguir legalment determinats actes sexuals realitzats en llibertat i en l'àmbit privat per persones adultes, aquesta ha sigut la realitat durant llarg temps, i fins fa relativament poc, en bona part dels països que es consideraven democràcies liberals. Ja vam esmentar en la primera part d'aquesta sèrie el cas dels Estats Units d'Amèrica, on la penalització de la sodomia va estar en vigor arreu del territori fins al 1962, any en què va ser revocada tan sols a l'estat d'Illinois; quan el 1969 va tindre lloc a Nova York la revolta de Stonewall, cap altre estat no havia seguit encara l'exemple de la terra de Lincoln, i només al llarg de la dècada següent anà estenent-se aquest exemple pel mapa de la Unió. A principis del segle XXI la sodomia continuava encara penalitzada en 14 estats dels EUA (en alguns dels quals, com Texas, només era delicte si tenia lloc entre homosexuals), i els qui foren condemnats per tal crim podien veure's sentenciats a Idaho a cadena perpètua, i a Michigan, a 15 anys de presó (o a cadena perpètua si eren reincidents).

L’any 1986 el Tribunal Suprem dels EUA havia dictaminat (en el cas Bowers contra Hardwick) que perseguir legalment la sodomia no era contrari a la Constitució d'aquell país. El 2003, però, el mateix òrgan va considerar (en el veredicte del cas Lawrence contra Texas) la seua pròpia sentència del 1986 com un error, de manera que la va anul·lar i va establir per fi el caràcter anticonstitucional de la penalització dels actes sexuals lliurement realitzats en privat per adults. Amb això van quedar automàticament invalidades les lleis antisodomítiques encara vigents llavors al territori dels EUA, si bé cap dels estats que les mantenien no ha volgut revocar-les, i alguns encara continuen intentant aplicar-les.

Per què han hagut de passar més de dos segles perquè les institucions federals nord-americanes s’adonaren que les lleis antisodomítiques eren contràries al seu sistema sociopolític? Més encara, per què van existir aquestes lleis contràries a la llibertat individual i a la igualtat de tots els ciutadans en un Estat nou que suposadament tenia el seu fonament en els principis liberals enunciats en la Declaració d'independència? Per a respondre aquestes preguntes cal partir de la base que, per revolucionàries que foren les proclames fundacionals dels Estats Units d'Amèrica, en realitat aquest país no es va construir només sobre aquestes proclames, sinó també sobre l'herència de les tretze colònies britàniques que estan en el seu origen. Atés que aquelles colònies s'havien fundat al llarg del segle XVII i a principis del XVIII, no pot estranyar-nos que s’hi proscriguera la sodomia, tal com ocorria a la metròpolis, on una llei d'Enric VIII havia establit a principis del segle XVI que els actes sodomítics (denominats buggery) serien castigats amb la mort. Tampoc no sorprén que la societat de l'Amèrica britànica, en la qual la religió tenia un paper fonamental (era el motiu mateix que havia portat a travessar l'Atlàntic a diversos grups dels primers colons, algun dels quals, com els puritans, pretenien crear al Nou Món una nació de sants que servira d'exemple a la vella i pecadora Europa), compartira sense reserves els viscerals prejudicis homofòbics que les esglésies cristianes havien inculcat en la societat europea durant més d'un mil·lenni, i en els quals en definitiva trobaven justificació i fonament les lleis que penalitzaven la sodomia.

L'homofòbia social i legal es va incorporar per tant al nou Estat com un element procedent no pas de la ideologia liberal i il·lustrada que reflectixen els seus documents fundacionals, sinó d'un sistema dogmàtic de creences molt anterior a aquesta, i que resultava essencialment alié i fins i tot hostil al nou pensament. El conflicte entre ambdós sistemes s'expressaria després en la societat nord-americana, com calia esperar, en moltes de les polèmiques que l'han dividit històricament i fins avui mateix: és el cas, per posar un parell d'exemples, de la que ens ocupa, sobre la penalització de sodomia, o també de la del creacionisme (o la nova marca d’aquest, el disseny intel·ligent) versus la ciència moderna.

Resulten ben significatives les paraules amb què el president del Tribunal Suprem dels EUA Warren E. Burger va justificar, en el veredicte del cas Bowers contra Hardwick, el seu vot favorable a la constitucionalitat de les lleis antisodomítiques. Al·legava Burger que “la conducta homosexual” havia sigut perseguida per l'Estat “al llarg de la història de la civilització occidental”, atés que “la condemna d’aquestes pràctiques està fermament arrelada en la moral i l'ètica judeocristianes (...) La llei d'Anglaterra, incloent la seua prohibició de la sodomia, esdevingué la llei heretada per Geòrgia i les altres colònies (...) Sostindre que l'acte de la sodomia homosexual està protegit d'alguna manera com un dret fonamental seria deixar de banda mil·lennis d'ensenyament moral.”

Salta als ulls l'enorme contrast que hi ha entre, d'una banda, la Declaració d'independència, que s'atrevia a afirmar el dret a trencar els llaços amb el passat i amb qualsevol poder que esdevinguera destructiu per al principi d'igualtat entre els éssers humans i per al dret “inalienable” d'aquests a “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat”, i, d'altra banda, el text de Warren, que pretenia lligar els ciutadans dels EUA a “mil·lennis d'ensenyament moral” judeocristià tot passant per damunt de la seua igualtat essencial i els seus drets inalienables. Potser seria més adequat, per tant, entendre la persecució legal de l'homosexualitat en democràcies liberals com els EUA, més que no com homofòbia liberal pròpiament dita, com homofòbia tradicional cristiana dins del sistema liberal.

(Continuarà.)

Nemo

Homofòbia ‘liberal' (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 29 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

He de reconéixer que l'expressió homofòbia liberal, difosa en els últims anys per autors tan respectables com Daniel Borrillo o Alberto Mira, a mi personalment em sona a oxímoron. És a dir, a una cosa així com foc glaçat, caos sota control o la llibertat és esclavitud. Al cap i a la fi, no és el liberalisme el sistema de pensament que, des del principi, ha defensat la igualtat essencial dels sers humans, i a partir d'aquesta, el dret de tot individu a veure reconeguts per la societat i l'Estat uns drets que li permeten viure en llibertat? Tot això ho trobem ja en un dels textos clau dels orígens del moviment liberal, la Declaració d'independència dels Estats Units, del 1776, en el preàmbul de la qual es pot llegir: “Sostenim com evidents en si mateixes aquestes veritats: que tots els hòmens són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que per a garantir aquests drets s'institueixen entre els hòmens els governs”.

No sembla difícil trobar, en aquesta igualtat i en aquests drets inalienables a “la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat” que proclama aquell document més que bicentenari, plena justificació per a la reivindicació per part de gais i lesbianes, trans i bisexuals del nostre dret a cercar lliurement la nostra felicitat segons la nostra pròpia personalitat i manera de ser, iguals en essència a les de qualsevol altre ésser humà. Em sembla, per tant, genuïnament liberal argumentar que, atés que els LGTB som iguals en dignitat humana als heterosexuals, hem de ser-ho també en drets i llibertats. I trobe obvi que aquesta argumentació xoca frontalment amb el discurs homofòbic, que pretén que els LGTB no som iguals a la resta de la població, sinó inferiors, i d'aquesta idea extrau justificació per a defensar que se'ns excloga, discrimine i fins i tot perseguisca socialment i/o legalment.

El liberalisme, però, no és avui merament una idea abstracta, sinó un pensament que ha pres cos en l'història per a canviar radicalment el món, i especialment la part occidental d’aquest. No té sentit, doncs, concebre’l només en termes d'un model ideal del que, al nostre parer, hauria de ser el vertader liberalisme. Vistes així, també podríem trobar intrínsecament contradictòries expressions com ara homofòbia cristiana (ja que en els evangelis no es troba homofòbia explícita) o homofòbia comunista (per tal com discriminar els LGTB sembla impropi d'un sistema que assegura tenir per objectiu fer realitat la igualtat de tots els éssers humans). Però presos com a fets històrics, i no com a principis de puresa platònica, és innegable l'existència d'un discurs i una pràctica homofòbiques –de gran virulència i brutalitat a més– tant en el cristianisme (1) com en el comunisme (2) realment existents.

Hem d’ocupar-nos, en conseqüència, també del liberalisme realment existent i de la trajectòria històrica d’aquest. I en fer-ho, trobem exemples de coherència primerenca i significativa entre les paraules i els fets, entre el discurs liberal i la plasmació institucional d’aquest: així, a la despenalització, per primera vegada en l'història d'Occident, de la sodomia per part de l'Assemblea Nacional Constituent francesa l’any 1791 va seguir l’extensió gradual d’aquesta mesura per Europa i altres parts del món gràcies a noves revolucions liberals al llarg del segle XIX. Ara bé, per a descobrir el revers de la moneda n’hi ha prou que travessem l'Atlàntic: als Estats Units d'Amèrica, el principal redactor de la mateixa Declaració d'independència del 1776, Thomas Jefferson –que després es va convertir en president del país i en una de les grans figures històriques del liberalisme– va proposar tres anys més tard un nou estatut penal per al seu propi Estat, Virgínia, segons el qual els actes de sodomia s’havien de castigar amb la castració. El fet que aquesta iniciativa suposara un intent –rebutjat finalment per les institucions virginianas– de suavitzar la llei vigent llavors a Virgínia, que condemnava aquests mateixos actes amb la mort, no elimina la incongruència entre la proposta de Jefferson i allò que ell mateix havia escrit en la Declaració d'independència. No va ser aquesta, per cert, l'única greu incongruència en la vida de Jefferson, el qual, malgrat haver establit el principi que “tots els hòmens són creats iguals”, posseïa nombrosos esclaus negres i –llevat dels cinc de la seua màxima confiança– mai no arribà a emancipar-los: a la seua mort, els seus esclaus van ser venuts com a simples possessions, per a pagar els abundants deutes que havia contret el seu amo.

Trobem així que al primer Estat sobirà de la història de la humanitat que es va fundar sobre els principis del liberalisme, els EUA, la persecució legal de l'homosexualitat va estar vigent fins a la dècada del 1960 en tot el territori, i fins i tot avui dia, a pesar que en una data tan recent com el 2003 el Tribunal Suprem va declarar inconstitucional i no vàlida la penalització de la sodomia, aquesta segueix present en els textos legals de 14 dels seus estats federats, alguns dels quals –com la Virgínia de Jefferson, per cert– no han renunciat encara a intentar aplicar-la. Junt amb el record de la tràgica història de l'esclavitud i la posterior segregació i discriminació de la població negra d'aquell país, aquests fets ens parlen amb gran eloqüència de l'enorme distància que pot existir, i que de fet ha existit i existeix encara, entre la mera enunciació de principis liberals genèrics i la seua traducció a la realitat legal i social.

(Continuarà.)

Nemo

Notes:
(1) Me n'he ocupat en entrades anteriors com "Les arrels de l'odi" (1) i (2), "Contra natura", "Gais i terratrémols", "Màrtirs valencians" o "L'amor en els temps de la Inquisició".
(2) Vegeu les entrades recents "Retorn de l'URSS" i "Els jueus de Cuba".