Els jueus de Cuba

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“En un dels viatges que Raúl Castro va fer a Bulgària va trobar que allí els carrers estaven molt ‘nets', que no hi havia elements ‘antisocials', i va preguntar com s'havia resolt el problema, sobretot el problema dels homosexuals, que a ell l’inquietava particularment. Li van contestar: ‘Tenim un camp on fiquem aquests antisocials, sobretot els homosexuals que a vostès els preocupen tant.' Així es van implantar camps semblants a Cuba.” Amb aquestes paraules explica Heberto Padilla, escriptor cubà en l'exili des del 1979, l'origen dels camps de treballs forçats de la Cuba revolucionària denominats UMAP (Unidades Militares de Apoyo a la Producción), en la pel·lícula documental de Néstor Almendros i Orlando Jiménez Conducta impropia. Amb independència que l'anècdota siga més o menys verídica, el fet és que les UMAP, un vertader gulag caribeny per a homosexuals i altres antisocials, van existir realment en la segona meitat de la dècada del 1960. Així doncs, aquell malson que reproduïa, a l'altra banda del planeta, el de l'estalinisme a l'URSS es va iniciar molt després de la mort de Stalin i de la posterior denúncia pública de molts dels horrors perpetrats pel seu règim a càrrec de les mateixes autoritats que el van succeir. Si, com vam veure en la recent entrada "Retorn de l'URSS", va ser Stalin el responsable del canvi d'actitud cap a l'homosexualitat del règim soviètic (que va passar de la despenalització l’any 1917, mantinguda en el Codi penal del 1922, a la repenalització el 1933), com expliquem que la seua influència arribara fins al Carib més d'una dècada després de la mort del dictador, quan a més la seua figura es trobava ja fortament qüestionada?

El fet és que la desestalinització de l'URSS mai no arribà a implicar el retorn, per als gais i les lesbianes d'aquell país, a la situació prèvia al 1933: la consideració de l'homosexualitat com a delicte va continuar vigent fins al final mateix, a principis de la dècada del 1990, del règim nascut de la revolució bolxevic. Resulta per tant raonable veure, com fa Heberto Padilla, la influència del bloc soviètic –molt intensa en la Cuba castrista durant dècades– darrere de la política postrevolucionària cubana de severa persecució contra els homosexuals. Però això ens planteja un nou problema: el de per què es va mantenir en aquest aspecte precisament la política de Stalin en plena etapa de desestalinització, i fins i tot es va arribar a exportar a l'altre extrem del món.

Una resposta a aquesta última pregunta podem trobar-la en l'influx que exercí en les autoritats comunistes tant soviètiques com cubanes l'herència sociocultural d'ambdós territoris, on la tradició cristiana –ortodoxa o catòlica– determinava, junt amb un masclisme inveterat, la presència i el fort arrelament en la societat d'actituds cruament homofòbiques. No obstant això, si tant la revolució bolxevic com la cubana es presentaven com a moviments rupturistes decidits a construir una nova societat sobre la base d'una ideologia suposadament racionalista i igualitarista, per què havien de mantenir i actualitzar superficialment aquells vells prejudicis, en lloc de combatre'ls?

Per a intentar resoldre aquesta paradoxa pot adduir-se que la mateixa base ideològica dels règims comunistes, és a dir, el marxisme –el marxisme tal com l’interpretaven els règims en qüestió, és clar– contenia elements que afavorien l'homofòbia i la intolerància cap als dissidents sexuals. Cal reconéixer que en aquest paradigma ideològic, els drets i les llibertats individuals es troben sempre completament supeditats a un suposat bé comú de la societat que és definit pel poder de l'Estat sense participació vertadera dels ciutadans, amb la qual cosa resulta fàcil per al poder justificar la persecució dels homosexuals, al·legant simplement que la difusió de l'homosexualitat és una cosa indesitjable per a aquell pretés bé comú. Així ho van fer, de fet, els diversos règims comunistes, que van presentar l'homosexualitat com una mostra de degeneració típicament burgesa i capitalista aliena a la saludable classe del proletariat, i a partir d'ací la van identificar directament amb la contrarevolució i fins i tot amb el feixisme: “Extermineu els homosexuals, i el feixisme desapareixerà”, va arribar a escriure l'escriptor soviètic –fundador del realisme socialista, tan del grat de Stalin– Maksim Gorki.

Però d'altra banda, a penes es troben al·lusions a l'homosexualitat en els textos teòrics centrals d’aquesta ideologia. Tan sols en l'assaig L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat, de l'estret col·laborador de Marx –i coautor amb ell del Manifest comunista– Friedrich Engels, trobem aquesta referència als grecs de l'antiguitat: “Aquests, que s'haurien enrojolat de mostrar el més petit amor a les seues dones, es recreaven amb les hetaires [prostitutes] en tota mena de galanteries; però l'enviliment de les dones es va venjar en els homes i els va envilir al seu torn, en portar-los a les repugnants pràctiques de la pederàstia i a deshonrar els seus déus i a si mateixos amb el mite de Ganimedes”. També ens és coneguda una carta dirigida per Engels a Marx en la qual, arran de l'activisme uranista del pioner de la lluita pels drets LGTB Karl Heinrich Ulrichs, Engels comenta això amb referència als qui ell mateix denomina “els pederastes”: “No se'ls pot escapar la victòria. Guerre aux cons, paix aux trous-du-cul [‘guerra als conys, pau als forats del cul'] es dirà d'ara endavant. Nosaltres podem considerar-nos afortunats de ser massa vells per a témer haver de pagar personalment un tribut carnal a la victòria d'aquest partit. Però les jóvens generacions…! Siga dit de passada, tan sols a Alemanya podria un tipus com aquest manifestar-se en públic, transformar la porqueria en teoria i invitar: Introite [‘entreu'].” Amb càrrega de sarcasme o sense, en ambdós fragments reconeixem avui amb facilitat l’aroma rància d'un moralisme heterosexista i una homofòbia tan elemental com fermament arrelada.

Aquests factors –és a dir, la pervivència en la societat postrevolucionària, i en els mateixos dirigents de la revolució, de prejudicis homofòbics tradicionals, i l'existència en el discurs teòric del poder comunista d'elements contraris a la llibertat individual i afavoridors de l'homofòbia– poden contribuir a explicar per què la penalització i la persecució de l'homosexualitat es van mantenir a l'URSS després de la mort de Stalin i es van propagar a més a la Cuba de Castro. Heberto Padilla, per la seua banda, aporta en Conducta impropia un altre element d'interès: “Una vegada Sartre ens deia que, com que a Cuba no hi havia jueus, doncs hi havia homosexuals: ‘À Cuba il n'y a pas de juifs mais il y a des homosexuels'. L'estat totalitari sempre troba alguna mena d'antagonisme amb alguna zona de la societat. L'homosexual, pense jo (…), és un home que sempre qüestiona el medi en què viu.” Podem interpretar, a partir d'aquest fragment, que els règims comunistes es van mostrar tan hostils envers els homosexuals no sols per ser aquests inherentment inconformistes (i, per tant, elements antisocials per al poder) sinó perquè el totalitarisme sol trobar convenient estigmatitzar i perseguir amb acarnissament una minoria determinada, de manera que aquesta servisca a la resta dels membres de la societat com a boc expiatori de tots els mals que l'afligeixen i com a exemple admonitori de com poden ser d'implacables les seues autoritats amb tot aquell en qui vegen un enemic –o, simplement, un subjecte no prou submís.

En la Cuba actual, les coses han canviat molt. La pressió internacional –per part, entre d’altres, dels moviments d'alliberament gai que van sorgir a Occident a la darreria dels anys 70 i principis dels 80, i que solien identificar-se obertament amb l'esquerra, i també d'intel·lectuals esquerrans com el mateix Jean-Paul Sartre– va aconseguir el tancament dels camps de la UMAP el 1968, i la despenalització formal de l'homosexualitat el 1979. Es va mantenir, no obstant això, la figura de l’“escàndol públic”, i es va usar per a continuar arrestant gais. A principis dels anys 1990 es va suavitzar de nou l'actitud del castrisme en la qüestió LGTB, i el mateix Fidel Castro va declarar el 1992 que l'homosexualitat era “una tendència humana natural que simplement ha de ser respectada”. Mai no s'ha disculpat, però, per haver perseguit brutalment els cubans homosexuals en les dècades anteriors, i en la Cuba d'avui les associacions i publicacions LGTB continuen prohibides. Podem esperar que, amb l'inevitable ocàs de la dictadura dels Castro, arribarà per fi la plena llibertat per als gais i les lesbianes de Cuba?

Nemo

Retorn de l'URSS

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 d'octubre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Fa tres anys vaig declarar la meua admiració, i el meu amor, per l'URSS. Allí s'intentava una experiència sense precedents que ens omplia el cor d'esperança i de la qual esperàvem un immens progrés, un impuls capaç d'arrossegar la humanitat sencera. Per assistir a aquest renaixement, sens dubte paga la pena viure, pensava jo, i donar la pròpia vida per contribuir-hi. En els nostres cors i en els nostres esperits lligàvem resoludament al gloriós destí de l'URSS l'esdevenidor mateix de la cultura; moltes vegades ho hem repetit. Voldríem poder dir-ho encara.” En aquestes línies inicials del seu llibre Retour de l'URSS, el gran escriptor francés André Gide ens permet aguaitar a l’interior del seu cor per contemplar-hi com la pletòrica primavera (perquè renouveau, la paraula que hem traduït per renaixement, significa també ‘rebrot' i, d'ací, ‘primavera') que Gide havia vist temps enrere en el comunisme soviètic s'havia transformat, en el moment d'escriure’l, en tardor desenganyada i melancòlica. “Voldríem poder dir-ho encara”, escriu Gide, i entre línies llegim: però ja no ho podem dir. Perquè hem estat allí, a la terra de promissió, i hem vist amb els nostres propis ulls el lleig rostre del totalitarisme: la seua estúpida i brutal autosuficiència, la seua mediocritat conformista i reaccionària, disfressada de messianisme emancipador.

“No seria millor reconéixer (…) que l'esperit revolucionari (i fins i tot simplement l'esperit crític) ja no hi té lloc, que ara és sobrer? El que es demana actualment és l'acceptació, el conformisme. El que es vol i exigeix és l'aprovació de tot allò que es fa a l'URSS: el que es pretén aconseguir és que aquesta aprovació no siga resignada, sinó sincera i fins i tot entusiasta. I el més sorprenent és que s'aconsegueix. D'altra banda, la menor protesta, la menor crítica pot ser objecte dels pitjors càstigs, i a més a més és immediatament sufocada. I dubte que en cap altre país dels nostres dies, ni tan sols en l'Alemanya de Hitler, l'esperit siga menys lliure, estiga més encorbat, més temorós (aterrit), més sotmés.” Aquestes paraules ens permeten calibrar la profunditat de la decepció d'André Gide davant de la realitat de l'URSS de Stalin. Una realitat que l'autor havia conegut de primera mà el 1936 en visitar aquell país acompanyat d'alguns amics, invitat per les autoritats soviètiques com a premi a les seues activitats en defensa de l'URSS a França.

Gide no sols era homosexual, sinó que havia escrit i publicat, entre el 1910 i el 1924, un llibre destinat a combatre els prejudicis homofòbics de la societat del seu temps, Corydon. No pareix, per això, massa aventurat suposar –i així ho fa Dominique Fernandez en Le Rapt de Ganymède– que en el seu desengany sobre la Unió Soviètica hagué d'influir el fet que el 1933 Stalin haguera promulgat un Codi penal que penalitzava de nou, i severament, l'homosexualitat, despenalitzada a Rússia el 1917 per Lenin en abolir tota la legislació de l'època tsarista. En Retour de l'URSS, Gide –conscient de les molt escasses simpaties que la causa homosexual despertava generalment en aquell moment– esmenta aquesta qüestió tan sols en una nota a peu de pàgina, en la que s'ocupa a més de “la recent llei contra l'avortament”. En ambdues disposicions legals veu l'escriptor un inquietant símptoma d'aburgesament de la societat soviètica, esgotat ja l'impuls revolucionari: “Amb la restauració de la família (com a 'cèl·lula social') i de l'herència, el gust pel lucre, per la possessió privada, tornen a ocupar un lloc preferent”, i fins i tot es comença a formar ja “una espècie d'aristocràcia” de nou encuny, la dels benpensants i els conformistes, denuncia Gide. Més endavant afirma que “aquesta restauració de la família, de la propietat privada, de l'herència troben una explicació vàlida” en la por a un atac des de l'exterior (des d'Alemanya, en concret), que fa que les autoritats consideren necessari “proporcionar al ciutadà soviètic el sentiment que té algun bé personal a defendre.” És, doncs, en nom de la defensa de la pàtria i de la família (del concepte tradicional heterosexista de família, és clar) que els drets i les vides de les persones homosexuals es veuen de nou trepitjats en la dècada del 1930 per un Estat soviètic que va recordant, cada vegada més, el mateix poder tsarista que havia reemplaçat.

La mort de Stalin el 1953 permetrà als seus successors dur a terme algunes reformes que atenuen la brutalitat del règim: Khrusxov, després de denunciar davant del món alguns dels horrors de l'estalinisme, desmantellarà els terribles camps de presoners del Gulag. També legalitzarà de nou l'avortament el 1955; no despenalitzarà, en canvi, l'homosexualitat, que continuarà sent castigada a la Unió Soviètica fins a l'enfonsament mateix d'aquesta, l’any 1991. Només el 1993 el president de la nova Rússia Borís Ieltsin, pressionat pel Consell d'Europa, posarà fi a la persecució legal de l’homosexualitat, sense cap debat públic. Encara avui no sabem el nombre dels condemnats per aquest concepte durant els anys de domini de Stalin (caldrà esperar, per a conéixer-lo, que es facen públics els arxius del KGB i altres); durant les dècades següents pareix que es va empresonar per aquest concepte uns 1.000 hòmens l'any, mentre que a les dones homosexuals se les sotmetia a tractaments psiquiàtrics obligatoris per a curar-les.

Avui dia en la societat russa segueix viu en gran part el llegat de l'estalinisme, continuació en tants aspectes del de la Rússia tsarista: aquesta Santa Mare Rússia que des de fa segles se sent i s'afirma davant del món com a hereva de l'Imperi Bizantí i campiona de l'ortodòxia cristiana. I una de les manifestacions de la vigència actual d'aquesta funesta herència del passat és, precisament, la difícil situació de la comunitat homosexual a l'immens país euroasiàtic. L'any 2002, Gennadi Raikov, líder d'un grup de d'ideologia conservadora i vinculat al Kremlin de Vladímir Putin (aquest últim exmembre, com és sabut, del Partit Comunista i de la policia secreta de la Unió Soviètica –el KGB–, i avui fervent nacionalista rus i devot cristià ortodox) va presentar davant del parlament un projecte de llei per a tornar a penalitzar l'homosexualitat masculina. L'esmentada proposta va rebre suports tant de les diverses cúpules religioses com de certs metges de mentalitat soviètica i d'altres forces socials conservadores. Encara que finalment no va reunir vots suficients per a ser aprovada, la iniciativa va marcar el començament d'una nova onada d'homofòbia explícita en la política i la societat russes que arriba fins al moment present: en aquest context cal emmarcar fets com l'exclusió dels homosexuals de les forces armades el 2003 o la reiterada prohibició oficial de la manifestació de l'Orgull LGTB a Moscou els anys 2006, 2007 i 2008, així com les brutals agressions que van patir, davant la passivitat policial, els qui hi van participar malgrat la prohibició.

Precisament l'Orgull LGTB de Moscou ha sigut blanc, en aquests darrers anys, dels atacs verbals més virulents per part tant dels màxims dirigents a Rússia de les tres grans religions monoteistes (cristians, musulmans i jueus) com de destacats representants dels principals partits russos: així, l'alcalde moscovita (del governamental partit Rússia Unida, nacionalista, conservador i populista), Iuri Lujkov, va assegurar que es tracta d'un acte “satànic”, mentre que el líder de la principal força opositora, el Partit Comunista de la Federació Russa (successor del Partit Comunista de la Unió Soviètica, encara que més estalinista que no ho va ser aquest després de Khrusxov), Guennadi Ziugànov, va declarar que li pareixia una idea “malsana”. De seguidors dels uns i els altres es va nodrir, segons que sembla, el molt variat grup dels qui van apallissar els participants en la marxa. I és que, com demostren la història i el present de Rússia, poques coses uneixen tant aquells qui, lligats a algun tipus de sistema dogmàtic, menyspreen les llibertats i els drets de les persones com el rebuig i l'odi cap als qui s'atrevisquen a dissentir d'un dogma que, pel que es veu, quasi mai falta en el credo dels primers, siga aquest el que siga: el dogma sacrosant de l'heterosexualitat obligatòria.

Nemo

No aprenem?

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 de setembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Rudolf Brazda, supervivent del camp de concentració nazi de Buchenwald, és considerat avui, amb 95 anys d'edat, el darrer dels hòmens del triangle rosa. La majoria dels qui van portar aquest signe, amb el qual els nazis senyalaven aquells que tancaven als seus terribles camps de presoners pel delicte de ser homosexuals, hi van trobar la mort abans de la fi de la Segona Guerra Mundial. Els qui van sobreviure van haver d'enfrontar-se a la nova Europa dels vencedors: una Europa que durant dècades va continuar perseguint-los acarnissadament, fins al punt que a Alemanya es van mantenir vigents, i es van aplicar inflexiblement, les mateixes lleis que havia promulgat el Tercer Reich per a la persecució dels homosexuals.

En les darreres celebracions de l'Orgull LGTB a Berlín, l'ancià Brazda va visitar junt amb l'alcalde de la capital alemanya –el socialdemòcrata, i també gai, Klaus Wowereit– el Memorial a les Víctimes Homosexuals del Nacionalsocialisme, inaugurat just un mes abans. En l'anterior temporada d’aquest blog vaig dedicar una entrada a aquest monument, situat en ple cor de Berlín, prop de la cèlebre Porta de Brandenburg. Aquella zona és avui un dels llocs emblemàtics de la tràgica història d'Europa en el segle passat: justament davant del dedicat als gais i les lesbianes perseguits pel règim nazi es troba l'enorme Memorial als Jueus Assassinats d'Europa –entre ambdós monuments discorre el carrer on s'alçava el Mur que va separar durant la Guerra Freda el bloc occidental de l'oriental–, i a pocs metres d'allí hi ha l'emplaçament, avui anònim, d’allò que foren la Cancelleria i el búnquer de Hitler, és a dir, el centre mateix de l'imperi de terror que el nazisme va estendre pel continent europeu i més enllà.

El Memorial als Jueus Assassinats, inaugurat el 2005, ha patit ja des de llavors quinze agressions vandàliques; el dedicat a les víctimes homosexuals va patir la primera a mitjan agost passat, menys de tres mesos després que fóra obert al públic. Algú va destrossar l'obertura a través de la qual podia veure's la imatge d'un bes entre dos hòmens. L'endemà es va organitzar una manifestació davant el monument per a condemnar l'agressió, de nou amb la presència de l'alcalde berlinés. Brazda, per la seua banda, va declarar a la premsa aquell dia: “He de dir que temia alguna cosa com aquesta. Pareix que la gent no aprén; que, per desgràcia, són massa estúpids per a aprendre. No volen acceptar que hi ha persones que són, per natura, diferents d'ells”.

No resulta difícil arribar a la conclusió que –en la literalitat de les seues declaracions, si més no– el vell Brazda és massa pessimista en la seua visió de la humanitat: en realitat, els éssers humans han demostrat àmpliament la seua capacitat per a aprendre, és a dir, per a canviar la seua percepció del món i la seua manera de relacionar-s’hi, a partir de l'experiència i de la reflexió racional sobre aquesta. Podem aprendre, sens dubte, i de fet aprenem: el mateix Brazda no podria deixar d’admetre que, al llarg de la seua vida, les societats europees han canviat profundament la seua percepció de l'homosexualitat i de les persones homosexuals, i la seua manera de relacionar-se amb elles. De la persecució oberta, oficial i fins i tot sanguinària s'ha passat a una tolerància no exempta d'ambigüitat i a un major reconeixement dels drets humans i civils de les persones homosexuals, que en alguns casos –Holanda, Bèlgica, Espanya, Noruega– arriba avui (gairebé) a la plena igualtat jurídica amb les heterosexuals.

Però aquests mateixos fets ens fan veure, d'altra banda, que tampoc no està justificat en l'actualitat un optimisme sense límits pel que fa a la capacitat de la nostra societat per a normalitzar la seua relació amb els seus propis membres no heterosexuals. Precisament les ambigüitats d'aquesta tolerància que sovint queda molt lluny de l'autèntic respecte, precisament el fet que només en quatre països de tot Europa s'haja deixat per fi enrere la discriminació i la inferiorització legals de gais i lesbianes són la millor prova que, encara que els humans som capaços d'aprendre, de vegades ens costa molt, massa. I no és, al meu parer, perquè siguem, tots plegats, curtets d’enteniment: si no aprenem és més aviat perquè ens resistim a aprendre. Perquè ens costa decidir-nos a posar en dubte allò que ens pensem que sabem per sotmetre-ho a la crítica racional fonamentada en l'experiència, i córrer així el risc de descobrir que estàvem equivocats.

La resistència a aprendre és també una característica humana, com ho és la mateixa capacitat d'aprendre. Som peresosos i ens fa por el canvi; d'ací que ens resulten tan atractives les veritats prefabricades, que no ens exigeixen fer l'esforç de pensar pel nostre compte, i l'estabilitat que aquestes semblen proporcionar-nos. Però no sols això: la resistència a aprendre és, a més, una característica de l’ésser humà que determinades organitzacions han convertit en el fonament mateix del seua poder i la seua influència sobre la societat, del seu control –sovint absolut– d’aquesta. I és que tot sistema de creences dogmàtic no és, en última instància, altra cosa que un mecanisme destinat a obstaculitzar o impedir l'aprenentatge. Aquests sistemes converteixen en veritat inqüestionable un determinat conjunt d'idees o prejudicis, sense cap fonament racional ni empíric que justifique aquesta consideració: d'ací que solguen recórrer a la força per a imposar-se, ja que només marginant, castigant o fins i tot destruint a qui s'atrevisca a posar-los en dubte poden aconseguir mantenir-se inqüestionats. Però d'altra banda, en prescindir de la raó i l'experiència a la seua mateixa base, els dogmes s'autoeximeixen per sempre més de l'obligació de sotmetre's a la crítica d’aquelles; qui els accepta de cor difícilment arribarà a acceptar cap prova o argument que vaja en contra de les seues estimades creences intocables: tancarà els ulls per no veure, es taparà les orelles per no sentir. Per no aprendre, en definitiva.

No tinc cap mena de dubte que, en la resistència que la nostra societat mostra a aprendre les terribles lliçons del passat quant al lloc que hi han d'ocupar minories com l'homosexual, hi han tingut i hi tenen un paper central els diversos sistemes dogmàtics. En el passat s'esdevingué així amb els dogmes de caràcter ideològic, com el nazifeixisme i el comunisme, que en el segle XX van mantenir o fins i tot van actualitzar els prejudicis homofòbics d'Occident. Però aquests prejudicis existien des de molt abans que sorgiren aquelles ideologies, ja que havien sigut elaborats, justificats, difosos, imposats i mantinguts durant mil·lennis per una altra mena de sistemes dogmàtics: les religions monoteistes. I en aquest segle XXI, mortes ja –o quasi– les ideologies totalitàries que tant d'èxit van conéixer en l'anterior, són una altra vegada les grans religions monoteistes, i tots aquells que graviten al voltant d’aquestes, els qui no escatimen esforços per evitar que els prejudicis homofòbics s'enfonsen per sempre més en un ben merescut descrèdit generalitzat. Per intentar que la nostra societat no aprenga, d'una vegada, que els éssers humans som naturalment diferents quant a la nostra orientació afectivosexual, però al mateix temps som i hem de ser iguals en dignitat i drets. Inclòs, per descomptat, el dret a viure desenvolupant plenament i lliurement, sense cap discriminació, la nostra pròpia personalitat, de la qual és part fonamental l'orientació sexual i afectiva.

“En quina mena de societat vivim, si la visió de dos hòmens besant-se en públic provoca una reacció violenta?” Amb aquesta oportuna pregunta concloïa un article sobre l'atac al Memorial a les Víctimes Homosexuals del Nacionalsocialisme publicat pocs dies després en la premsa alemanya. Intentem, parafrasejant de nou l'ancià Rudolf Brazda, una resposta: vivim en una societat en què determinada gent posa molt d'interès a evitar que aprenguem.

Nemo

Inexorablement, arriben les vacances

És veritat que ja fa un parell de setmanes que aquest blog no s'actualitza, però això ha sigut fruit més de les circumstàncies que no d'una decisió premeditada. Ara, però, arriba el mes d'agost, i és hora que el blog agafe, com (gairebé) tothom, unes vacances. Durant les pròximes setmanes, per tant, no hi haurà entrades noves: si voleu, podeu deixar els vostres comentaris a les entrades ja existents.

També podeu posar-vos en contacte amb mi, si us abelleix, enviant-me missatges de correu electrònic a l'adreça que trobareu al cantó superior dret d'aquest blog, i que ha canviat recentment (l'anterior em donava problemes).

No cal dir que tindré molt de gust de rebre, llegir i contestar els vostres comentaris i missatges, si és que me'n deixeu/envieu.

Molt bon estiu a tothom i fins prompte!

Carta a un hetero malpensat

(Publicat en dosmanzanas.com el 17 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Sí, ja sé que tu d’homòfob no en tens res, que tu respectes moltíssim els gais (de les lesbianes no te’n deus recordar, però de segur que també les respectes) i fins i tot tens amics gais… “El que passa”, em dius, “és que açò d'ara no és normal: per exemple, això que en totes les sèries de la tele isca un personatge homosexual… això ja és obsessió. És com si en totes les sèries haguera d'eixir, per castanyes, un jugador de golf, o un col·leccionista de segells, o vés a saber què... Faria malpensar, això, no?”

La veritat és que no en totes les sèries que s'emeten ara per televisió ixen personatges homosexuals, ni de bon tros. En canvi, en pràcticament totes ix un bon munt de personatges heterosexuals. Matrimonis heterosexuals ben o mal avinguts, parelles heterosexuals en ple sopar romàntic en un restaurant de luxe, adolescents heterosexuals que s'enrotllen amb la millor amiga de la seua xicota (o amb el millor amic del seu xicot, si són xiques) i fins i tot xiquets heterosexuals als quals ja ‘els fa goig' la seua companya o el seu company de classe… Però aquesta exhibició incessant d'heterosexualitat a tu no et pareix en absolut obsessiva, ni et fa malpensar gens ni miqueta. Això és, simplement, la normalitat.

“És que no és el mateix”, t'imagine protestant, “perquè la immensa majoria de la gent és heterosexual.” La veritat és que no és clar quin percentatge exacte de la gent és heterosexual, encara que segurament és veritat que els heteros són majoria. Però, veritat que mai no se t'ha acudit pensar que els heterosexuals pogueren estar sobrerepresentats en les sèries de televisió? Doncs així ha sigut, sens dubte, fins fa no-res, i molt probablement així continua sent avui, encara que actualment hi haja algunes sèries en què ix algun personatge homosexual.

Imagina que fóra al revés: que en les pel·lícules i en les sèries de televisió pràcticament només hi haguera personatges homosexuals. Que quan t'abellira veure una pel·lícula de terror, aquesta tractara d'un grupet d'incauts adolescents gais, amb les hormones en ebullició, aïllats en una cabanya enmig del bosc i amenaçats per un assassí psicòpata; que canviares d'opinió i anares a veure una comèdia romàntica i al final –després que l'argument haguera donat mil voltes a com són de complicades les relacions entre les persones– la xica protagonista travessara a peu, corrent, un Manhattan nevat per a quedar-se amb qui, per fi ho havia entés, era la dona de la seua vida; que, ja a casa, et posares a veure una sèrie d'acció en què el musculós i bigotut protagonista i el seu company jovenet i guapet dedicaren a llançar-se pulles i flirtejar descaradament alhora tots els minuts que els deixara lliures la persecució dels roïns; que canviares de canal i t'isquera una sèrie familiar en què es contara com de malament es portaven dos matrimonis veïns, un de gais rics i refinats i l'altre de lesbianes més populars, i després resultara que la pija de la xiqueta dels primers s'enrotllava amb la macarreta de la filla de les segones i s'armava un bon sarau… i així sempre, un dia sí l’altre també l’altre també; i si alguna vegada, molt excepcionalment, eixia algun hetero en les pel·lícules o sèries, seria per a quedar com un tipus ridícul (com en les infames pel·lícules espanyoles dels 60, amb aquells heterots estereotipats a l’extrem) i/o pervers (com l'assassí psicòpata de les pel·lis de terror). Imagina que això haguera sigut així des de sempre, tota la teua vida des que eres xicotet, i que encara avui fóra així en la majoria de sèries i pel·lícules, i només recentment les coses hagueren començat a canviar en algunes d'aquestes. I imagina, també, com et sentiries quan algú et diguera que aquesta moda d'ara de traure tant d’hetero en la tele no era normal, que això ja era obsessió… “Ara”, afegiria llavors aquest algú, “jo d’heteròfob no en tinc res, fins tinc amics heteros i tot, veges tu…”

Nemo

Un conte (a quatre mans) sota els estels

(Aquest relat té dues parts: la primera és obra d'Arqueòleg Glamurós, i el desenllaç és meu. Amb la meua part vaig tindre l'immens honor i la incomparable satisfacció de guanyar el Primer Premi Federico García Lorca al Millor Final, premi convocat i atorgat pel mateix Arqueòleg Glamurós en el seu blog, el 15 de febrer passat.)

—Mira, allò d’allà és la constel·lació de Cassiopea! T’han explicat mai la llegenda grega de l’amor entre Perseu i Andròmeda, que va donar nom a aquest conjunt d’estels?
—Pskdhffffsspprtt… nnn… nn... no.

A l’Arnau no li sortien les paraules, el pols li anava a dos-cents per hora i pel seu cap passaven mil milions d’idees per segon, cap de les quals no tenia res a veure, ni remotament, amb l’astrologia de l’antiguitat clàssica. Qui hauria pogut concentrar-se en mites grecs tenint davant aquell Apol·lo, tan real i tangible? Tan sols dos pams separaven les seves boques i poc més de deu centímetres la punta dels seus peus descalços, mullats per les fredes onades de la platja de Colera.

—… i llavors Perseu, que acabava de tallar el cap a Medusa, va tornar a cavall del seu corser alat, anomenat Pegàs, que és aquella altra constel·lació d’allà… la veus?
—Mmmfddjhgfkj… pssi... és clar... sí, sí, Pegàs, i tant…

Aquell era el darrer dia d’estiu, al matí següent cadascú tornaria a la seva grisa i esclavitzant quotidianitat, a aquell maleït lloc on malgastar absurdament la joventut, separats per centenars de quilòmetres durant onze mesos, el temps suficient perquè l’oblit esborrara qualsevol espurna d’esperança. Així doncs, era o ara o mai…

— …aleshores Zeus va decidir penjar al cel les imatges de Cefeu i Casiopea com a càstig per la seva traïció…

L’Arnau notava damunt seu l’increïble pes de l’estricta moral que li havien inculcat des de ben petit i un veritable cúmul de dubtes l’havia deixat immòbil com una estàtua de sal: estava segur que allò que volia fer no era un pecat? I si aquell dionisíac narrador no li corresponia? Estava disposat a arriscar-se a perdre la seva amistat? Què en dirien els seus amics? I els seus pares? I els veïns de Colera? I si algú els veia? Estava ell preparat per a fer aquest pas?

— … i finalment, després que Perseu i Andròmeda es casessin, Atenea va col·locar les seves imatges al bell mig de la cúpula celestial, mira… allà! Eeei! Et passa res? Et trobes bé? Estàs pàl·lid com un vampir!
—Ehhh... mmm… és que… t’he de comentar una cosa…

L’Arnau es va tallar de sobte. No donava crèdit al que veien els seus ulls. Però sí, era veritat, no podia ser cap altra cosa… allò que tensava la part de davant dels pantalons curts del seu amic havia de ser per força una erecció! Va aixecar la mirada de cop cap al rostre de l’altre, i llavors ja no tingué cap dubte: al cap i a la fi, no havia sigut el Rafa el qui s’havia entestat que anessin a estirar-se a la sorra de la platja? No havia sigut ell el primer a descalçar-se? I per quins set sous, si no, li explicava totes aquelles carallotades de constel·lacions i enamorats units per sempre a la cúpula celestial?

—Sí? Què em vols comentar?
—Doncs que… jo… vull dir… eh… o siga… que tu…
—Tranquil, em sembla que no cal que diguis res més… El Rafa estava mirant cap avall, cap als pantalons de l’Arnau, allà on una erecció més que evident responia a la seva pròpia. L’Arnau es va posar de tots colors.

El Rafa va acostar els seus llavis als de l’amic mentre, decidit, l’agafava per darrere, pels muscles, amb el braç. Aquell braç que havia estat la primera cosa, després de la cara, que l’Arnau havia pogut veure sense roba del cos de l’altre, quan es van conèixer, i que des del primer moment l’havia fet fondre’s per dins: fort, fibrat, bronzejat, cobert de pèls negres…

Ara sí que veia les constel·lacions, l’Arnau: les constel·lacions i la Via Làctia i les altres galàxies i el Big Bang i tot.

Arqueòleg Glamurós i Nemo

Un (intent de) microrelat

(Relat publicat en dosmanzanas.com el 23 d'abril de 2008, Dia del Llibre. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La porta es va obrir de sobte i hi va aparéixer un dels seus companys de pis (precisament el que dormia en aquella habitació, i que llavors se suposava que era a 200 km d'allí, al seu poble). “Però, què collons fas amb els meus gallumbos, tio?”. Mentre, roig com una tomaca, li amollava atropelladament l'excusa que tenia preparada per si algun dia ocorria una catàstrofe com aquella –“és que no me’n quedaven de nets, tio, t'importa que t'agafe estos?”– s’adonava que així, quasi en pèl com estava, li resultaria francament difícil dissimular la seua tremenda erecció. Un instant després, quan l'amo dels calçotets se li tirà damunt i començà a besar-lo a la boca, comprengué que era un tipus amb sort.

Nemo