Rudolf Brazda, supervivent del camp de concentració nazi de Buchenwald, és considerat avui, amb 95 anys d'edat, el darrer dels hòmens del triangle rosa. La majoria dels qui van portar aquest signe, amb el qual els nazis senyalaven aquells que tancaven als seus terribles camps de presoners pel delicte de ser homosexuals, hi van trobar la mort abans de la fi de la Segona Guerra Mundial. Els qui van sobreviure van haver d'enfrontar-se a la nova Europa dels vencedors: una Europa que durant dècades va continuar perseguint-los acarnissadament, fins al punt que a Alemanya es van mantenir vigents, i es van aplicar inflexiblement, les mateixes lleis que havia promulgat el Tercer Reich per a la persecució dels homosexuals.En les darreres celebracions de l'Orgull LGTB a Berlín, l'ancià Brazda va visitar junt amb l'alcalde de la capital alemanya –el socialdemòcrata, i també gai, Klaus Wowereit– el Memorial a les Víctimes Homosexuals del Nacionalsocialisme, inaugurat just un mes abans. En l'anterior temporada d’aquest blog vaig dedicar una entrada a aquest monument, situat en ple cor de Berlín, prop de la cèlebre Porta de Brandenburg. Aquella zona és avui un dels llocs emblemàtics de la tràgica història d'Europa en el segle passat: justament davant del dedicat als gais i les lesbianes perseguits pel règim nazi es troba l'enorme Memorial als Jueus Assassinats d'Europa –entre ambdós monuments discorre el carrer on s'alçava el Mur que va separar durant la Guerra Freda el bloc occidental de l'oriental–, i a pocs metres d'allí hi ha l'emplaçament, avui anònim, d’allò que foren la Cancelleria i el búnquer de Hitler, és a dir, el centre mateix de l'imperi de terror que el nazisme va estendre pel continent europeu i més enllà.
El Memorial als Jueus Assassinats, inaugurat el 2005, ha patit ja des de llavors quinze agressions vandàliques; el dedicat a les víctimes homosexuals va patir la primera a mitjan agost passat, menys de tres mesos després que fóra obert al públic. Algú va destrossar l'obertura a través de la qual podia veure's la imatge d'un bes entre dos hòmens. L'endemà es va organitzar una manifestació davant el monument per a condemnar l'agressió, de nou amb la presència de l'alcalde berlinés. Brazda, per la seua banda, va declarar a la premsa aquell dia: “He de dir que temia alguna cosa com aquesta. Pareix que la gent no aprén; que, per desgràcia, són massa estúpids per a aprendre. No volen acceptar que hi ha persones que són, per natura, diferents d'ells”.
No resulta difícil arribar a la conclusió que –en la literalitat de les seues declaracions, si més no– el vell Brazda és massa pessimista en la seua visió de la humanitat: en realitat, els éssers humans han demostrat àmpliament la seua capacitat per a aprendre, és a dir, per a canviar la seua percepció del món i la seua manera de relacionar-s’hi, a partir de l'experiència i de la reflexió racional sobre aquesta. Podem aprendre, sens dubte, i de fet aprenem: el mateix Brazda no podria deixar d’admetre que, al llarg de la seua vida, les societats europees han canviat profundament la seua percepció de l'homosexualitat i de les persones homosexuals, i la seua manera de relacionar-se amb elles. De la persecució oberta, oficial i fins i tot sanguinària s'ha passat a una tolerància no exempta d'ambigüitat i a un major reconeixement dels drets humans i civils de les persones homosexuals, que en alguns casos –Holanda, Bèlgica, Espanya, Noruega– arriba avui (gairebé) a la plena igualtat jurídica amb les heterosexuals.
Però aquests mateixos fets ens fan veure, d'altra banda, que tampoc no està justificat en l'actualitat un optimisme sense límits pel que fa a la capacitat de la nostra societat per a normalitzar la seua relació amb els seus propis membres no heterosexuals. Precisament les ambigüitats d'aquesta tolerància que sovint queda molt lluny de l'autèntic respecte, precisament el fet que només en quatre països de tot Europa s'haja deixat per fi enrere la discriminació i la inferiorització legals de gais i lesbianes són la millor prova que, encara que els humans som capaços d'aprendre, de vegades ens costa molt, massa. I no és, al meu parer, perquè siguem, tots plegats, curtets d’enteniment: si no aprenem és més aviat perquè ens resistim a aprendre. Perquè ens costa decidir-nos a posar en dubte allò que ens pensem que sabem per sotmetre-ho a la crítica racional fonamentada en l'experiència, i córrer així el risc de descobrir que estàvem equivocats.
La resistència a aprendre és també una característica humana, com ho és la mateixa capacitat d'aprendre. Som peresosos i ens fa por el canvi; d'ací que ens resulten tan atractives les veritats prefabricades, que no ens exigeixen fer l'esforç de pensar pel nostre compte, i l'estabilitat que aquestes semblen proporcionar-nos. Però no sols això: la resistència a aprendre és, a més, una característica de l’ésser humà que determinades organitzacions han convertit en el fonament mateix del seua poder i la seua influència sobre la societat, del seu control –sovint absolut– d’aquesta. I és que tot sistema de creences dogmàtic no és, en última instància, altra cosa que un mecanisme destinat a obstaculitzar o impedir l'aprenentatge. Aquests sistemes converteixen en veritat inqüestionable un determinat conjunt d'idees o prejudicis, sense cap fonament racional ni empíric que justifique aquesta consideració: d'ací que solguen recórrer a la força per a imposar-se, ja que només marginant, castigant o fins i tot destruint a qui s'atrevisca a posar-los en dubte poden aconseguir mantenir-se inqüestionats. Però d'altra banda, en prescindir de la raó i l'experiència a la seua mateixa base, els dogmes s'autoeximeixen per sempre més de l'obligació de sotmetre's a la crítica d’aquelles; qui els accepta de cor difícilment arribarà a acceptar cap prova o argument que vaja en contra de les seues estimades creences intocables: tancarà els ulls per no veure, es taparà les orelles per no sentir. Per no aprendre, en definitiva.
No tinc cap mena de dubte que, en la resistència que la nostra societat mostra a aprendre les terribles lliçons del passat quant al lloc que hi han d'ocupar minories com l'homosexual, hi han tingut i hi tenen un paper central els diversos sistemes dogmàtics. En el passat s'esdevingué així amb els dogmes de caràcter ideològic, com el nazifeixisme i el comunisme, que en el segle XX van mantenir o fins i tot van actualitzar els prejudicis homofòbics d'Occident. Però aquests prejudicis existien des de molt abans que sorgiren aquelles ideologies, ja que havien sigut elaborats, justificats, difosos, imposats i mantinguts durant mil·lennis per una altra mena de sistemes dogmàtics: les religions monoteistes. I en aquest segle XXI, mortes ja –o quasi– les ideologies totalitàries que tant d'èxit van conéixer en l'anterior, són una altra vegada les grans religions monoteistes, i tots aquells que graviten al voltant d’aquestes, els qui no escatimen esforços per evitar que els prejudicis homofòbics s'enfonsen per sempre més en un ben merescut descrèdit generalitzat. Per intentar que la nostra societat no aprenga, d'una vegada, que els éssers humans som naturalment diferents quant a la nostra orientació afectivosexual, però al mateix temps som i hem de ser iguals en dignitat i drets. Inclòs, per descomptat, el dret a viure desenvolupant plenament i lliurement, sense cap discriminació, la nostra pròpia personalitat, de la qual és part fonamental l'orientació sexual i afectiva.
“En quina mena de societat vivim, si la visió de dos hòmens besant-se en públic provoca una reacció violenta?” Amb aquesta oportuna pregunta concloïa un article sobre l'atac al Memorial a les Víctimes Homosexuals del Nacionalsocialisme publicat pocs dies després en la premsa alemanya. Intentem, parafrasejant de nou l'ancià Rudolf Brazda, una resposta: vivim en una societat en què determinada gent posa molt d'interès a evitar que aprenguem.
Nemo
