dilluns, 7 d’abril de 2008

Tolerància

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 d'abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Malta és una petita república insular (316 km2: una mica menys que, per exemple, el terme municipal d'Elx; encara que la densitat de població hi és elevada, els habitants de l'arxipèlag maltés a penes superen els 400.000) situada en ple centre de la Mediterrània, a poc més de 90 km al sud de Sicília i a menys de 300 de les costes nord-africanes de Tunísia i de Líbia. Encara que Malta forma part des del 2004 de la Unió Europea, amb aquestes dades –la insularitat, les petites dimensions, la situació geogràfica tan perifèrica que té respecte a Europa– n’hi hauria prou per a fer-nos sospitar que la cultura i la societat de les illes malteses deuen tindre algunes peculiaritats respecte d’allò que és habitual a la major part de la UE. Una d'aquestes peculiaritats és, sens dubte, l'idioma: la llengua maltesa deriva de l'àrab medieval, i encara que al llarg dels segles ha incorporat nombroses paraules europees (italianes especialment, i també bastants d’angleses en temps més recents), la base en continua sent decididament d'origen aràbic.

Una altra peculiaritat de Malta és la religió. I no és que els maltesos siguen musulmans, que no ho són, sinó catòlics (en un 98%), per més que de Déu en diguen “Alla” i a Jesús i a sa mare els donen, respectivament, els títols de “sultà” i “sultana”; la vertadera peculiaritat està en l'elevada religiositat de la població de les illes, que supera de bon tros el que és habitual a Europa, i especialment a la part occidental d'aquesta. Més de la meitat dels maltesos acudeixen regularment a missa, la qual cosa suposa un dels índexs més alts de la UE, i un de cada quatre o cinc maltesos forma part d'algun moviment o grup catòlic. El principal d'aquests moviments o grups és el Camí Neocatecumenal, conegut a Espanya popularment com els kikos pel seu fundador, l'espanyol Kiko Argüello: a Malta es dóna, segons que pareix, la major concentració de kikos per habitant de tot el món. La Constitució de la República de Malta reflecteix sense embuts la gran influència de la religió catòlica a les illes: en l'article 2 del capítol primer no sols es proclama que “la religió de Malta és la catòlica, apostòlica i romana”, sinó que s'estableix que “les autoritats de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana tenen el deure i el dret d'ensenyar quins principis són bons i quins són roïns.”

En aquest país tan religiós, quina pot ser la situació dels gais i les lesbianes? Fa unes setmanes, buscant informació per Internet abans de fer un breu viatge a Malta, em vaig trobar que també allí s'han celebrat recentment eleccions generals (el 8 de març, un dia abans que a Espanya; va tornar a guanyar el partit que governa les illes des del 1987, llevat d’un parèntesi de dos anys en els 90: el catòlic i conservador PN, Partit Nazzjonalista); també vaig descobrir que, per primera vegada en la història de Malta, en aquesta ocasió s'havia presentat un candidat obertament gai i favorable a les reivindicacions LGTB, Patrick Attard, pel partit verd i minoritari Alternattiva Demokratika (partit que va obtindre tan sols l'1'3% dels vots; així i tot, és la tercera força de la molt bipartidista política maltesa des de fa quasi dues dècades). Durant la campanya electoral, Attard havia celebrat un míting sobre qüestions LGTB en un dels escassos locals gais del país, un hotel i bar que es diu Adam's, inaugurat fa menys d'un any a la localitat turística de San Ġiljan o St. Julian's; una vegada a Malta, vaig descobrir que el local en qüestió no quedava massa lluny del meu propi hotel i vaig decidir visitar-lo, junt amb el meu marit.

Era un dimarts a les nou de la nit, així que no es podia esperar que hi hagués gaire ambient: en realitat, vam estar tot el temps acompanyats tan sols de l'amo britànic de l'establiment i d’un parell de xics maltesos que, segons que vam poder saber més tard, formaven parella. En estar en família –el bar, a més, era minúscul– ens va resultar fàcil iniciar una conversa, especialment amb el propietari; els maltesos eren més callats i pareixien un pèl incòmodes, no sé si per la llengua en què es desenvolupava la nostra conversa, l'anglés, o pel tema d'aquesta. El meu marit va preguntar directament als nostres interlocutors com es vivia el fet de ser gai a Malta, i qui hi va respondre va ser l'amo del local, que va insistir diverses vegades que la maltesa era una societat “molt tolerant”, i va afegir que quan ell havia anunciat als seus amics anglesos que es disposava a obrir un lloc gai a Malta, molts li havien dit que es preparara per al pitjor, però a l'hora de la veritat no havia tingut cap problema i no havia patit cap agressió (també és cert que St. Julian's és d'allò més modern i cosmopolita del país). En prosseguir la conversa vam poder saber també, per boca del mateix propietari de l'hotel-bar –i corroborat tímidament pels maltesos– que a Malta “tothom món es coneix” i molts “tenen por que els vegen entrar en un local gai”. És a dir, que la tolerància de la societat maltesa té, en realitat, uns límits bastant estrets: es tolera allò que no es veu, s'estigmatitza allò que ix a la llum.

“Ens estem ofegant en la hipocresia”, escrivia Patrick Attard en el seu blog poc abans de les eleccions. I es preguntava: “Per què els jóvens gais se suïciden avui en aquest país? Per què els gais s'exilien avui d'aquest país? Què té això de ser gai que siga tan roín?” Attard no dóna xifres que permeten quantificar aquests suïcidis i exilis fruit de la hipocresia social, aquests drames humans que són el preu de la peculiar tolerància que reben les persones homosexuals a la seua terra… Però siguen els que siguen, encara caldria afegir-hi altres xifres segurament molt majors: les dels exilis interiors dels qui viuen vides clandestines, desterrats al fons d'un llòbrec armari, i les d'aquells suïcidis que van per dins, aquelles vides frustrades d'hòmens i dones que es veuen totalment incapaços de desenvolupar la seua personalitat en llibertat i plenitud, que renuncien a ser els qui són realment.

Per descomptat, seria també hipòcrita per la nostra part pretendre que aquesta mena de coses només ocorre en aquelles illes petites i remotes, i no al nostre propi país. Per molt que hàgem avançat legalment en l'última legislatura, i socialment en les últimes dècades, encara hi ha molts gais i lesbianes a Espanya per als quals la tolerància del seu entorn no és més que una curta corretja que els lliga a una vida d'hipocresia, de doble moral, d'ocultació i vergonya i frustració. També ací s'estila molt aquesta tolerància que no sols no té res a veure amb el respecte, sinó que n’és més aviat el contrari.

Nemo

4 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Vaja, i jo que tenia a aquesta illa per un paradís a la porta d'Europa!
Quina por! Però si Nemo, tens raò, segur que al nostre país es donen situacions pitjors a "la España Interior, de caranga y pandereta, que ora y bosteza"

Nemo ha dit...

I no només a l'Espanya interior, Roger. A les mateixes grans ciutats, als barris o en determinats ambients socials (catòlics, conservadors) també hi ha un fum de gent tancada a l'armari i/o vivint la farsa d'un matrimoni pantalla... Aquest país també és ple de maltes, arreu del territori.

Si passa per ací l'amic Carlos, que és mallorquí, probablement ens recordarà el cas de Javier Rodrigo de Santos. N'hi deu haver un munt, de gent així, només que no eixiran mai a la llum perquè no tindran el poc seny (ni l'ocasió) de pagar-se els xaperos amb la targeta de crèdit oficial d'alguna institució...

Carlos ha dit...

Bé, Nemo, els darrers dies han tornat a sortir notícies d'aquest "legionari del latrocini", a part de les seves aventures sexuals públiques, el "señorito" no va tenir millor idea que connectar el contador de ca seva (un edifici de 14 plantes ran de mar, amb un mínim de 4 pissos per planta) al contador de la comunitat! La seva misèria moral no té fi, un personatge que exhibia la seva brillant gestió i el seu catolicisme "neocatecumenal" (quina vergonya per als seus companys espirituals de bona fe), i ha resultat ésser un lladregot curt d'enteniment i barroer fins a l'extrem. Al seu brillant currículum només hi mancava el títol de "Caballero de Honor y Devoción de la Inclita, Soberana y Hospitalaria Orden de San Juan de Jerusalén" també coneguda com a "Orden de Malta". Vaja una peça!

Anònim ha dit...

necessitat de comprovar:)