Contra natura

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

La idea que l'homosexuali- tat és contrària a la natura, o contra natura, és un dels prejudicis més arrelats a la part del món de tradició cristiana. La trobem ja en un dels textos atribuïts a qui per a molts estudiosos seria el veritable fundador del cristianisme, Pau de Tars: “[als pagans] Déu els ha deixat a mercé de vicis degradants, i així les seues dones han canviat l'ús natural del sexe per un ús contra natura; i igualment els hòmens, deixant la relació natural amb la dona, es consumeixen de passió els uns pels altres i cometen actes vergonyosos, hòmens amb hòmens.” (Carta als romans). Diversos autors cristians (entre els quals el molt influent Agustí d’Hipona, al segle IV) van reprendre aquesta idea al llarg de les centúries posteriors. Al segle XIII, amb la Cristiandat fanatitzada en el context de les croades, la idea de l'antinaturalitat del sexe homosexual es desenvolupa (per Tomàs d'Aquino, una altra estrella de la teologia, entre d’altres) i, junt amb la història bíblica de Sodoma i Gomorra, s'utilitza com a justificació d'una persecució brutal contra els sodomites. Durant segles, fins al mateix llindar del nostre temps, els homosexuals seran castigats en gran part de l'orbe cristià amb penes que arribaran fins a la mort a la forca o la foguera.

Al Sacre Imperi Romà Germànic, Carles V promulga el 1532 una llei, la Constitutio Criminalis Carolina, segons la qual la “impudícia contra natura” (“home amb home, dona amb dona”) ha de ser castigada, “segons el costum”, per la mort a la foguera dels culpables. A Prússia, a la darreria del segle XVIII, es publica un codi legal (l'Allgemeines Landrecht) que castiga la “sodomia i altres pecats contra natura similars” amb la presó (més el càstig corporal en començar i en acabar l'estada a la presó, més el desterrament per a tota la vida una vegada complida aquesta). El 1851 s'adopta, també a Prússia, un nou codi penal (Strafgesetzbuch) que estableix, en el paràgraf 143, que “La fornicació contra natura, realitzada entre persones del sexe masculí o entre persones i animals, es castigarà amb una pena de presó de sis mesos a quatre anys, a més de la suspensió temporal dels drets civils.” En aquest paràgraf 143 es basarà el paràgraf 175 del Codi penal de l'Imperi Alemany del 1871, que tindrà una redacció semblant; aquest paràgraf 175 serà reformat per Hitler, per a endurir-lo, el 1935, i la República Federal Alemanya el mantindrà intacte –en la versió nazi!– fins al 1969. Només el 1994 serà finalment derogada per complet aquesta disposició del Codi penal, emblema sinistre de l'homofòbia que tradicionalment ha dominat les societats occidentals.

Veiem, per tant, com l'aplicació de l'expressió contra natura a l'homosexualitat, lligada en els orígens del cristianisme a alguns textos doctrinals d’aquesta religió, s’arrela amb el pas dels segles en el llenguatge legal de l'Estat modern de tradició cristiana, com també en les consciències dels seus ciutadans. D'ací que els dos precursors alemanys del moviment d'alliberament LGTB al segle XIX, Karl Heinrich Ulrichs i Karl-Maria Kertbeny, sentiren la necessitat de desmuntar aquesta idea, argumentant que aquells qui tenien relacions sexuals amb persones del seu mateix sexe podien estar actuant, precisament, seguint la seua pròpia natura: no pas contra natura, doncs, sinó segons la seua natura.

En aquest intent de provar la naturalitat de la inclinació homosexual de certs individus –és a dir, el caràcter innat i immutable d’aquesta–, Ulrichs va anar bastant més enllà que Kertbeny. Per Ulrichs, l'explicació de l'enigmàtica paradoxa que l'amor entre persones del mateix sexe plantejava a la societat del seu temps es trobava en determinats processos que, segons ell, ocorrien durant la gestació d'una minoria d’éssers humans, processos que tenien com a resultat final que una ment femenina quedara continguda en un cos masculí (o viceversa, en el cas de les lesbianes). Kertbeny, encara que també defensava que l’homosexualitat (paraula que, com hem vist, va inventar ell mateix) era quelcom que a l'individu li venia donat des del seu mateix origen i que aquest no podia canviar, sospitava, això no obstant, que aquesta línia de pensament podria arribar a ser aprofitada per l'enemic (és a dir, pels qui s'oposaven a les reformes en favor de les persones homosexuals que ell, Kertbeny, propugnava). “Demostrar el caràcter innat de l'homosexualitat”, va escriure, “és una perillosa arma de doble tall. Per interessant que resulte aquest enigma de la natura des del punt de vista antropològic, a les lleis no els correspon ocupar-se de si aquesta inclinació és innata o no (…), de manera que no en trauríem res de provar-ne, més enllà de qualsevol dubte, el caràcter innat.” Per Kertbeny, allò essencial era que l'Estat no tenia dret a immiscir-se en la vida privada de les persones adultes, sempre que aquestes actuaren lliurement i no causaren perjudici a tercers ni a l’“àmbit públic”. Un altre aspecte que distingia la posició de Kertbeny de la del seu coetani Ulrichs era que pel primer no hi havia cap vincle natural necessari entre l'homosexualitat masculina i la feminitat o l'efeminament.

Els temors de Kertbeny respecte que la visió de l'homosexualitat com una inclinació congènita o, en tot cas, independent de la voluntat de l'individu poguera ser utilitzada en contra de les persones d’aquesta condició es van veure àmpliament verificats durant les dècades següents, quan des de la medecina, la psiquiatria o la psicologia es volgué presentar l'homosexualitat bé com una tara biològica, bé com una malaltia o pertorbació mental. El règim nazi utilitzaria aquestes teories per definir els homosexuals com uns éssers monstruosos i degenerats que constituïen un perill per al vigor de la raça ària, i se serviria del paràgraf 175 del Codi penal alemany per tancar-ne milers en camps de concentració, la qual cosa, per a la majoria, va significar la mort.

D'altra banda, Ulrichs, en pretendre explicar l'atracció eròtica cap a persones del mateix sexe definint a qui l'experimentava com una ment femenina en un cos d’home o viceversa, partia d'una premissa heteronormativa (que l'atracció sexual només pot donar-se entre un ésser masculí i un altre de femení) que el menaria inevitablement a una conclusió homofòbica: que l'home homosexual no és un home de veritat, ni la dona homosexual una vertadera dona. Era previsible que l'intent de fer intel·ligible i acceptable l'homosexualitat a una societat tan profundament i radicalment homòfoba com aquella en què Ulrichs havia de viure comportara l'assumpció de part dels prejudicis propis d'aquesta; en cas contrari, molt probablement Ulrichs i el seu missatge haurien resultat encara més radicalment aliens als seus contemporanis del que ja ho eren (i ho eren en extrem).

En bona lògica, però, per a desmuntar la idea que l'homosexualitat va contra natura n’hi hauria d’haver prou de sotmetre-la a un senzill examen racional. Com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), “El problema és que la definició de ‘natura' tendeix a construir-se seguint pressupostos ideològics (…): primer es construeix un concepte de natura concret que serveix interessos ideològics i que després s'identifica amb un absolut moral”. En altres paraules, primer definim la idea de natura de tal manera que l'homosexualitat en quede exclosa, i a continuació proclamem que l'homosexualitat no forma part de la natura (així definida), ergo és antinatural; finalment, rematem la jugada considerant que allò que és –segons nosaltres– antinatural és també objectivament immoral.

D'altra banda, cal reconéixer que la idea d'Ulrichs i Kertbeny que l'orientació sexual (siga quina siga) és innata i immutable no es troba tan lluny del consens majoritari actual sobre la qüestió: així, l'Associació Psicològica Americana (APA) afirma que “en la majoria de les persones, l'orientació sexual es forma a una edat primerenca” i a la pregunta de si l'orientació sexual es tria, l'APA respon: “No, els éssers humans no poden triar ser homosexuals o heterosexuals. (…) Els psicòlegs no consideren l'orientació sexual com una elecció conscient que es puga canviar de manera voluntària.” Finalment, a la pregunta de si és possible canviar l'orientació sexual mitjançant teràpia, la resposta de l'APA és contundent: “No. (…) La realitat és que l'homosexualitat no és una malaltia. No requereix tractament i no es pot canviar.”

Tot això ens serveix per a afegir un nou argument a aquell que, al segle XIX, presentava Kertbeny: no és només que l'Estat no tinga dret a ficar el nas en la vida privada dels ciutadans, és que tampoc no està legitimat per a impedir o dificultar que cada individu –respectant, és clar, els drets dels altres– puga desenvolupar la seua pròpia personalitat en llibertat i plenitud. La qual cosa deslegitima de soca-rel tota forma de discriminació, exclusió o segregació legal contra les persones homosexuals, i exigeix que aquestes siguen tractades, en tots els aspectes, amb absoluta igualtat respecte a les heterosexuals.

Nemo

L'home que va homosexualitzar (i heterosexualitzar) el món

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una de les grans conquestes del moviment LGTB a Occident ha sigut crear i popularitzar un llenguatge nou que permetera dir i pensar la realitat d'una manera substancialment diferent de la que es va imposar durant els nombrosos segles de persecució i marginació de les persones que se sentien atretes sexualment i afectiva per altres del seu mateix sexe. I és que, per més que avui estiga de moda abominar de les etiquetes relacionades amb l'orientació afectivosexual, i presentar-les com un obstacle per a la plena llibertat de l'individu, no podem oblidar que això que alguns denominen etiquetes no són, al capdavall, sinó paraules: és a dir, llenguatge. I les paraules, i el llenguatge en general, ens serveixen als humans per a intentar fer intel·ligible la realitat representant-la d'una manera determinada, la qual cosa requereix classificar –o agrupar– tot allò que hi trobem, ja que és impossible tindre una paraula per a cada objecte, idea, acció, etc. individuals. D'aquesta necessitat que té el llenguatge de classificar naixen les etiquetes, les paraules. Així doncs, atés que el llenguatge és una de les característiques essencials de l’ésser humà, i el fonament de totes les seues societats i cultures, resulta obvi que les etiquetes han existit sempre –des que existeix el llenguatge humà– i que previsiblement continuaran existint en el futur –mentre existim els humans, és clar–. Això no vol dir, naturalment, que aquestes etiquetes hagen sigut o hagen de ser sempre les mateixes, ni que el significat n’haja sigut constant o haja de ser-ho en el futur.

En Occident, fa un segle i mig, no faltaven les etiquetes per a interpretar la diversitat sexual: per exemple, en la nostra llengua i en el cas dels hòmens, d'una banda hi havia els marcats amb paraules com sodomita, puto, bujarró, marieta, efeminat… i de l'altra, els hòmens decents i normals. És obvi que les aquestes etiquetes conduïen a l'estigmatització dels primers, anatemitzats per la religió, condemnats per la moral –o el que llavors passava per tal– i ridiculitzats en la imaginació popular. No pot estranyar-nos, per tant, que els qui per aquells anys van decidir –per primera vegada en la història– prendre la paraula en defensa d'aquest col·lectiu estigmatitzat consideraren necessari crear uns termes nous que feren possible presentar-lo sota una llum diferent. Així, com vam veure en l’entrada de la setmana passada, el jurista de Hannover Karl Heinrich Ulrichs va encunyar en la dècada del 1860, per designar aquells hòmens que desitjaven i estimaven altres hòmens, el terme Urning (uranista en català).

A la darreria d'aquella mateixa dècada, el 1869, i també a Alemanya, el periodista i escriptor hongarés –encara que nascut a Viena– Karl-Maria Kertbeny va escriure i va publicar anònimament una carta oberta al ministre de Justícia prussià en què propugnava la despenalització del que la llei llavors vigent a Prússia denominava fornicació contra natura. Kertbeny hi argumentava que “l'Estat no té dret a intervenir en res que tinga lloc entre dues persones majors de catorze anys que hi consenten lliurement i que no afecte l'àmbit públic ni els drets d'un tercer”, ja que altrament vulneraria els drets de l'home. Kertbeny també recordava en la seua carta un amic seu de joventut que s'havia suïcidat després d'haver sigut sotmés a xantatge a causa de la seua inclinació sexual cap a altres hòmens, i subratllava que la llei antisodomítica prussiana posava les coses fàcils als xantatgistes i podia provocar altres tragèdies com la del seu jove amic.

Les autoritats prussianes van ignorar els arguments de Kertbeny: no sols van mantindre les seues lleis com fins llavors, sinó que poc de temps després –el 1871–, la creació de l'Imperi Alemany, sota l'hegemonia de Prússia, els permetria estendre per tot el seu territori la penalització de la sexualitat contra natura. Aquell opuscle de 1869 no cauria, amb tot, definitivament en oblit, pel simple fet que Kertbeny hi havia fet servir públicament per primera vegada dues paraules que ell mateix havia inventat, homosexual i heterosexual.

En les darreres dècades s'ha denunciat ben sovint, des de posicions favorables als drets LGTB, la vinculació del terme homosexual a un context de medicalització i patologització del desig i l'amor entre persones del mateix sexe, o el que és el mateix, al discurs que ha volgut presentar l’homosexualitat com una tara o una pertorbació biològica o psicològica. Aquesta vinculació va existir realment, des que el 1886 el psiquiatre austroalemany Richard Von Krafft-Ebing adoptà la terminologia de Kertbeny en un llibre que arribaria a aconseguir una difusió i una influència molt grans, Psycopathia Sexualis (en el qual es considerava com perversió o patologia tota forma de desig sexual que no conduïra a la procreació, la qual cosa incloïa el desig homosexual: veiem, doncs, com el prejudici moral –el sexe només podia ser bo quan anava lligat a la reproducció– es disfressava a finals del segle XIX d'objectivitat científica). Em sembla important, tot i això, recordar que la paraula homosexual no va sorgir en aquest context patologitzador que legitimava i perpetuava la inferiorització social dels gais i les lesbianes, sinó, ben al contrari, en un dels primers textos publicats en defensa dels drets d'aquestes mateixes persones. I que en la difusió del mot hi van tindre també part significativa els qui, en les dècades següents, van prendre el relleu d'aquells pioners del moviment LGTB que van ser Ulrichs i Kertbeny.

A més, paga la pena d'assenyalar que el terme homosexual presenta molts avantatges. A partir d'aquesta paraula mot és possible crear-ne amb facilitat de noves (per derivació, composició o analogia), com ara homosexualitat (quin seria, en canvi, el substantiu abstracte derivat de gai?), homoerotisme, homosocialitat… o una de tan important per a la causa LGTB com és homofòbia. La gran flexibilitat semàntica que té aquest mot (literalment, homosexual només vol dir ‘del mateix sexe') ens permet al·ludir a través seu a un ampli conjunt de realitats: com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), homosexual “inclou els hòmens i les dones (…), pot referir-se tant a pràctiques com a desitjos i (…) descriu una àmplia gamma de fenòmens externs en qualsevol època i en qualsevol cultura.” Però potser la major virtut de la paraula en qüestió la trobem en el paradigma lèxic en què s'integra: i és que homosexual s'oposa a heterosexual, sense que hi haja cap raó perquè cap d'aquests dos termes s’equipare necessàriament a allò normal o allò correcte.

Abans de Kertbeny, com hem apuntat més amunt, allò que avui denominem ‘heterosexual' només podia ser pensat i dit mitjançant la identificació excloent amb la normalitat i la moralitat; a partir de la seua aportació terminològica, l'amor i el desig entre persones de sexe distint podien ser considerats com una variant entre d’altres de la sexoafectivitat humana, desproveïda d'estatus superior o normatiu. Ser heterosexual no és el mateix que ser una persona normal i decent; ser homosexual, per tant, tampoc no implica ser un pervertit, ni un tarat: heus ací la revolució en la forma de concebre la diversitat sexual humana que va iniciar, en ple segle XIX, un autor hongarés gairebé desconegut. Encara que no aconseguira el seu objectiu de fer derogar la llei antihomosexual de Prússia, la seua carta del 1869 va suposar un pas fonamental per a –en paraules de Didier Eribon (Réflexions sur la question gay)– “arribar a pertorbar el cicle immemorial de la reproducció del prejudici social heteronormatiu”. Un concepte, aquest últim, per cert, que –com les idees relacionades d’heterosexisme, heterocentrisme, etc.– deriva també, òbviament, dels termes encunyats per Kertbeny.

Fixem-nos també, finalment, que en anglès la paraula gay s'oposa col·loquialment al terme straight: “Are you gay or straight?”. Ara bé, straight significa 'recte' o 'dret', així que pressuposa que qui no és straight està d'alguna manera 'tort', 'desviat'… En canvi nosaltres, tot i que hem pres de l’anglés el sentit d’‘home homosexual’ que té avui el mot gai en català/valencià, en comptes de straight diem, afortunadament, hetero. Gràcies, una vegada més, a Kertbeny.

Nemo

L'uranista i l’hidra

(Publicat en dosmanzanas.com el 7 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El 25 de setembre de 1791 és una data fonamental en la història de la lluita pels drets de les persones homosexuals: la mateixa cambra que dos anys abans havia aprovat la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà –és a dir, aquella Assemblea Nacional Constituent que, en proclamar-se tal, va posar en marxa la Revolució Francesa–, va promulgar aquell dia un nou Codi penal. Mitjançant aquest document, França es convertia en el primer país d'Occident que despenalitzava els actes homosexuals entre hòmens adults que hi consentiren lliurement. Més tard, aquesta mesura va ser confirmada pel Codi penal de Napoleó (del 1810) i es va estendre, gràcies a l'exemple francés i a les guerres tant revolucionàries com napoleòniques, per bona part d'Europa. Però una cosa era despenalitzar l'homosexualitat i una altra de ben diferent extirpar de les societats europees el terrible agregat d'ignorància, odi i prejudicis contra aquesta que feia segles que hi creixia gràcies a l'abundant reg que li procuraven les esglésies cristianes, en el terreny adobat d'un masclisme que era fins i tot anterior a aquestes.

El vigor de l'homofòbia en la cultura i la societat d'Occident, i la penetració d’aquesta en les consciències dels mateixos homosexuals, ens ajuden a entendre per què, després d'aquell important èxit del 1791, hagueren de passar més de 70 anys perquè un homosexual s'atrevira per primera vegada a identificar-se públicament com a tal i a reivindicar la dignitat i els drets dels qui eren com ell. El lloc on s’esdevingué aquell fet històric va ser la ciutat de Munic, capital llavors del regne independent de Baviera (que havia abolit les penes contra l'homosexualitat, imitant la França napoleònica, el 1813). El marc concret, el Congrés de Juristes Alemanys del 1867; la data, el 29 d'agost. I el protagonista, un simple ciutadà que es deia Karl Heinrich Ulrichs.

Ulrichs, que en el moment del seu històric discurs de Munic acabava de complir 42 anys, havia començat a treballar com a assessor legal de la Justícia del Regne d'Hannover –on havia nascut– el 1849, però el 1854 els rumors que mantenia relacions contra natura amb altres hòmens van fer que l'Estat li obrira una investigació, la qual cosa el va obligar a deixar la funció pública, primer, i la professió legal després. El 1862 Ulrichs va decidir declarar la seua homosexualitat a la seua família i als seus amics, i aquell mateix any va començar a publicar els seus Forschungen über das Räthsel der mannmännlichen Liebe ('Estudis sobre l'enigma de l'amor entre hòmens'), primer sota pseudònim i uns anys després ja amb el seu nom vertader.

En realitat, Ulrichs no va utilitzar la paraula homosexual, neologisme que no seria encunyat fins al 1869 (per l'escriptor austrohongarés Karl-Maria Kertbeny), sinó una altra que ell mateix havia inventat, Urning, i que en català sol traduir-se com uranista. Aquest terme li’l va inspirar El banquet de Plató, i en concret el discurs que l’autor d’aquest posa en boca de Pausànies, en el qual es distingeix entre dues deesses de l'amor: Afrodita Urània, sorgida dels genitals d'Urà sense cap participació femenina, que seria la divinitat de l'amor exclusivament entre hòmens, i Afrodita Pandèmona, filla de Zeus i de la dea Dione, qui suscitaria en els hòmens l'amor vulgar, dirigit també cap a les dones. Per a Ulrichs era fonamental refutar la idea que l'homosexualitat era contra natura, i per això va emfasitzar que l'atracció per les persones del mateix sexe era un tret que definia essencialment una minoria d'individus des del seu mateix origen. Segons la seua teoria, durant la gestació d'aquesta mena de persones tindria lloc un procés que conduiria al fet que una ment femenina quedara continguda en un cos masculí (o al revés en el cas de les lesbianes, o Urninginnen com les denominava Ulrichs).

Avui aquesta fórmula d'Ulrichs ens evoca més la transsexualitat que no pas l'homosexualitat, però en tot cas resulta obvi que la importància actual de Karl Heinrich Ulrichs no és que l’encertara amb la seua explicació de l'origen de l'homosexualitat, sinó en el fet que fou el primer homosexual que va eixir de l'armari davant tota la societat i va prendre la paraula en un fòrum públic per defensar els drets dels gais i les lesbianes. L’any 1867 Prússia estava estenent el seu poder sobre altres terres germanòfones (l'any anterior s'havia annexat Hannover, el país d'Ulrichs) i conduint-les cap a la unificació en el marc d'un nou Reich Alemany. Per als drets dels homosexuals això era una mala notícia, ja que Prússia, a diferència d'altres estats alemanys, mai no havia despenalitzat la fornicació contra natura, i el seu primer ministre, Bismarck –que considerava l'homosexualitat com una amenaça per a la supervivència de l'Estat i la civilització–, no estava disposat a canviar-ho, això. De fet, quan el 1871 es va proclamar finalment l'Imperi Alemany, amb el rei prussià com a emperador (i Bismarck com a canceller), l'homosexualitat va ser penalitzada arreu d’Alemanya mitjançant el tristament famós paràgraf 175 del nou Codi penal de l'Imperi.

Però el 1867 aquests darrers fets encara no havien ocorregut, i fou llavors que Ulrichs va prendre la paraula a Munic, on l'homosexualitat no era (encara) perseguida legalment, per defensar davant el Congrés de Juristes Alemanys que no havia de ser-ho enlloc. El seu argument era que l'orientació sexual dels uranistes era una cosa plenament natural en ells, i que, en tant que éssers humans, tenien un dret inalienable a viure-la en llibertat –respectant, per descomptat, també la llibertat i els drets dels altres–. La reacció del mig centenar de juristes a qui es dirigia va ser escassament civilitzada: amb crits i esbroncs el van obligar a acabar prematurament el seu discurs, el qual, van dir, ofenia el pudor. Ni tan sols entre les mentalitats menys proclius a la defensa de l'ordre social establit va trobar Ulrichs un públic que se l’escoltara favorablement: Friedrich Engels, el col·laborador de Karl Marx, va escriure una carta a aquest últim un parell d'anys més tard en la qual, a propòsit d'Ulrichs, comentava que “tan sols a Alemanya podria un tipus com aquest manifestar-se en públic, transformar la porqueria en teoria i invitar: Introite [‘entreu', en llatí].”

Durant un temps Ulrichs va continuar escrivint i publicant llibres en què desenvolupava les seues teories i les seues propostes de reforma legal i social, però les seues publicacions van ser confiscades i prohibides en diverses parts d'Alemanya. Va propugnar el matrimoni homosexual i la formació d'una associació d’uranistes que trencara l'aïllament i la precarietat en què aquests es veien forçats a viure, defensara els seus drets, els assistira en cas de necessitat i promoguera el desenvolupament d'una literatura i un periodisme uranistes. A partir de finals de la dècada del 1870, amb la marea conservadora pujant a Alemanya, Ulrichs va sentir que havia fracassat, la qual cosa el va portar a exiliar-se a Itàlia, on moriria el 1895. Encara que Ulrichs no va aconseguir assolir els seus objectius, avui veiem que després d'ell, i de l'insòlit valor que havia demostrat en la seua vida i la seua obra, en donar un exemple sense precedents de visibilitat homosexual, les coses ja no podien tornar a ser com abans. Ulrichs havia tret a plena llum la qüestió de l'homosexualitat i la reivindicació de la dignitat i els drets dels gais i les lesbianes: ara aquests temes estaven a la vista de tothom, i ja no era possible ignorar-los simplement o limitar-se a reiterar una vegada més els vellíssims i gastats anatemes. I si bé les reaccions homofòbiques van ser, els anys següents, moltes i poderoses (i arribaren a instrumentalitzar les teories del mateix Ulrichs per a presentar l'homosexualitat com una patologia o una tara), amb el temps els progressos que aquell home havia anhelat van acabar fent-se realitat, gràcies a ell i a tots els qui van seguir el seu solc.

Poc després de la seua experiència muniquesa, Ulrichs l'havia relatada en un fullet que va titular Gladius furens (‘Espasa furiosa'), el qual comença amb aquestes paraules: “Fins al dia de la meua mort recordaré amb orgull que el 29 d'agost de 1867 vaig trobar el valor necessari per a enfrontar-me cara a cara a una furiosa hidra mil·lenària d'incomptables caps que, des de fa massa temps, ha escopit el seu verí sobre mi i sobre els de la meua natura, n’ha portats molts al suïcidi i ha enverinat la felicitat i la vida de tots. Sí, em sent orgullós d'haver-me atrevit a assestar el primer colp a l’hidra del menyspreu públic.”

Nemo

Freud i els bevedors

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 d'abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L’any 1905 Sigmund Freud escrivia això en el seu influent llibre Tres assajos sobre la teoria de la sexualitat: “Trobem la millor interpretació de la noció popular de pulsió sexual en la llegenda plena de poesia segons la qual l’ésser humà va ser dividit en dues meitats –l'home i la dona– que d’aleshores ençà tendeixen a unir-se per l'amor. Per aquesta raó, u se sorprén força de saber que hi ha hòmens per als quals l'objecte sexual no és la dona, sinó l'home, i que hi ha dones també per a les quals la dona representa l'objecte sexual. Els individus d’aquesta mena reben el nom d’homosexuals o, millor, d’invertits…” Per a explicar el sorprenent fet de l'existència de persones d'aquest últim tipus, Freud desenvolupava en el llibre esmentat una teoria segons la qual l'homosexualitat no era sinó el resultat de l'estancament accidental de l'individu en una fase immadura del seu desenvolupament psicosexual, que normalment hauria d'haver-lo portat a l'heterosexualitat i a la procreació.

És ben curiós que el punt de partida de Freud, aquella “llegenda plena de poesia” a la qual recorria com a imatge eloqüent de la naturalitat de la pulsió (hetero)sexual, tenia en realitat un significat molt diferent del que ell hi volgué donar. És obvi que la llegenda mencionada per Freud fa referència al cèlebre mite que Plató posa en boca del comediògraf Aristòfanes en un dels seus millors diàlegs, el conegut en la nostra llengua com El banquet (encara que el títol original grec, Sympósion, significa més aviat ‘la reunió de bevedors'). Segons aquest mite, en el principi “la natura humana no era la mateixa d’avui, sinó diferent”, perquè llavors “la forma de cada individu era totalment redona, amb l'esquena i els costats formant un cercle, quatre braços i quatre cames, dues cares iguals sobre un coll cilíndric que miraven en direccions oposades en un mateix cap, i per tant quatre orelles, dues parts sexuals i tota la resta tal com us podeu afigurar.” Aquesta humanitat primitiva es dividia en tres sexes, i no en dos com avui, segons quines foren les parts sexuals de cada individu: hi havia per tant hòmens, que tenien dos sexes masculins; dones, proveïdes de dos sexes femenins; i un tercer sexe, els andrògins, que posseïen un sexe de cada mena. Els éssers humans originaris, a causa de la seua configuració física, eren “tremendament forts i vigorosos, i es caracteritzaven per una enorme supèrbia, fins al punt d'arribar a conspirar contra els déus”. Els habitants de l'Olimp van decidir llavors castigar aquests éssers tan insolents partint-los per la meitat; així els van debilitar d’una manera tan cruel com efectiva.

“Per consegüent, cadascun de nosaltres és realment només una meitat d’ésser humà, ja que ha sigut partit en dos a partir d'un de sol, com es fa amb els llenguados: de manera que cadascú busca sempre l'altra meitat de si mateix. Així, tots els hòmens actuals que provenen de la partició d'un androgin són amants de les dones, i d'aquest tipus deriven per regla general els adúlters; i de la mateixa manera, les dones que provenen d'un androgin van boges pels hòmens, i són adúlteres també. En canvi, les dones d’avui que resulten de la partició d'una dona originària no senten cap inclinació pels hòmens, sinó que tendeixen cap a les dones, i d'aquest origen provenen les tríbades [lesbianes]. Finalment, aquells que resulten de la partició d'un home originari van darrere dels hòmens.”

A continuació Plató explica l'homosexualitat masculina en termes que corresponen al model pederàstic vigent en la societat grega antiga: així, ens continua dient el filòsof per boca d'Aristòfanes, els hòmens que, en derivar d'un ésser humà primitiu enterament masculí, se senten atrets per altres hòmens “mentres són jóvens, sent llesques d'home, estimen els hòmens i gaudeixen jaient amb hòmens i abraçant-se a ells. I aquests són els millors dels xicots, perquè són naturalment els més virils.” I segueix: “després, així que arriben a l'edat adulta, passen a estimar els xicots, i la seua natura no tendeix cap al matrimoni ni la procreació; si els costums no els obligaren a casar-se i tindre fills, serien feliços vivint uns amb altres, sense prendre muller.”

Així, doncs, veiem que Freud tergiversa i falsifica el mite d’El banquet per presentar l'atracció sexual entre l’home i la dona com la regla, i l'homosexualitat com una inversió d’aquesta regla, fenomen que més endavant explicarà com a producte d'un suposat estancament de certs individus en el seu procés de desenvolupament psicosexual: no cal dir que això no té res a veure amb la visió del món dels il·lustres bevedors atenesos de qui ens parla el text de Plató. Si bé és cert que amb la seua teoria Freud va alliberar els homosexuals de la càrrega de culpa amb què l'Església s'havia entossudit a esclafar-los durant segles, no ho és menys que només ho va fer al preu de confirmar els prejudicis corrents en la seua època que inferioritzaven els gais i les lesbianes, i fins i tot d’atorgar als aquests prejudicis una façana de modernitat i de suposada objectivitat científica. Dominique Fernandez (en Le Rapt de Ganymède) escriu que, en el model derivat de les teories freudianes, “l'homosexualitat no pot ser més que tolerada, a causa de la seua condició inferior, de la seua subordinació. No té cap altre dret que el de callar i passar desapercebuda. O, millor encara, el de buscar curació, ja que ha rebut –i això és un evident progrés sobre les antigues nocions de pecat o de depravació– l'estatus honorable de malaltia, de dèficit sexual i humà.”

Per què va actuar el pensador vienés d'aquesta manera? Segons Alberto Mira (Para entendernos), Freud havia pretés “trobar una teoria científica, basada en l'observació, del funcionament de la sexualitat humana”, però a l'hora de tractar la qüestió de l'homosexualitat “ens trobem davant d'un problema de creença personal que s'allunya dels pressupostos de partida: Freud pensava que l'exclusivitat de l'heterosexualitat genital reproductiva era una necessitat cultural. No fou una idea que aconseguira integrar amb rigor en les seues reflexions, sinó quelcom que sempre pareix afegir-se a aquestes; així, perd la força com a argument prescriptiu o com a enunciat teòric.” En altres paraules, el prejudici, omnipresent en el medi sociocultural de Freud, segons el qual l'acceptació de l'homosexualitat era incompatible amb la preservació de la societat civilitzada –com havia dit Bismarck a la darreria del segle XIX per a justificar les seues lleis repressives de la fornicació contra natura– va ser implícitament acceptat i compartit pel pare de la psiconàlisi, i el va portar a atribuir en les seues teories un estatus d'inferioritat a l'homosexualitat, estatus que justificava que la societat continuara relegant els gais i les lesbianes a una posició desigualitària, subalterna. “Un burgés de Viena, en la dècada del 1900, podia raonar de cap altra manera?”, es pregunta Dominique Fernandez abans d'assenyalar el paral·lelisme que hi ha entre el llenguatge freudià del desenvolupament psicològic normal de l'individu i la preocupació burgesa pel desenvolupament econòmic. “Freud no feia una altra cosa que aplicar a la vida privada de l'individu les lleis de l'expansió industrial. La consigna era la mateixa: produir, bé objectes de consum, bé fills.”

No podem saber si Freud podria o no haver raonat d'una altra manera, però el que és obvi és que la “llegenda plena de poesia” que citava en la seua obra de 1905 contenia un pensament molt diferent del seu. “Per la meua banda, parle de tots, tant dels hòmens com de les dones, quan dic que la nostra espècie podria ser feliç d'aquesta manera: portant l'amor al seu compliment i trobant cadascú la persona estimada que li siga pròpia, (…) la natura de la qual estiga d'acord amb les nostres aspiracions.” També això ho escrivia Plató en El banquet, i no hi ha dubte del que aquestes paraules expressen: que cadascú, per a ser feliç, ha de buscar una parella afectivosexual del sexe cap al qual se senta atret o atreta. Si Freud haguera sigut més honest intel·lectualment a l'hora de referir-se al mite platònic, escriu Dominique Fernandez, “el curs de la psicoanàlisi, i en tot cas el destí dels homosexuals, hauria canviat. L'homosexualitat no hauria sigut considerada com una aberració, una anomalia, un retard, una perversió. Plató li havia donat, d'entrada, un estatus mític. Existia, per dret diví, amb la mateixa consideració que l'heterosexualitat. Els esforços de Freud i els seus deixebles per explicar l'homosexualitat, per esbrinar-ne les causes, semblen inútils i risibles, després d'aquestes magnífiques pàgines d’El banquet.”

Nemo

El fal·lus

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 d’abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Pedicabo ego vos et irrumabo,/ Aureli pathice et cinaede Furi.” Encara que aquests versos constitueixen el principi d'un dels poemes més coneguts d'un dels millors poetes llatins de l'antiguitat, fins fa poques dècades resultava molt difícil trobar-los traduïts a una llengua moderna: les societats occidentals de tradició cristiana s'escandalitzaven massa davant de les desinhibides referències sexuals que hi realitzava l’autor, Gai Valeri Catul, en el segle I abans de la nostra era. Però és precisament aquest caràcter impúdic i explícit el que converteix aquests versos en una il·lustració excel·lent d'alguns aspectes importants de la mentalitat pròpia d'aquella època i aquella societat.

“Us donaré pel cul i per la boca, Aureli, mamavergues, i Furi, paracul”: aquesta és la traducció que jo proposaria. Pedicare (que prové de l'arrel grega paido-, és a dir, 'xicot') significa 'penetrar analment', mentre que irrumare és 'penetrar per la boca'. Encara que pathice i cinaede –també hel·lenismes– es tradueixen de vegades per 'marieta' o ‘marica', això és desaconsellable, perquè projecta sobre el text els prejudicis de la societat moderna sobre l'homosexualitat, a pesar que aquests es diferencien en molts aspectes dels del món antic. En realitat, ambdós termes llatins feien referència concretament a qui es deixava penetrar, ja fóra oralment (en el cas de pathicus) o analment (cinaedus): d’ací la traducció proposada.

Per a un ciutadà romà o grec del món antic, no hi havia gens de vergonya o immoralitat a tindre relacions sexuals (o afectivosexuals) amb un altre home, sempre que es respectaren les jerarquies socials. I és que el penis, el fal·lus, era vist com l'encarnació del principi d'autoritat masculina, i ser penetrat per aquest equivalia a un acte de submissió. D’aquesta manera, un home lliure podia penetrar els seus esclaus (dones o hòmens) sense patir per això el menor menyscabament en el seu prestigi, però si preferia deixar-se penetrar per ells, un dia podia trobar-se convertit en objecte d'irrisió i d'oprobi. D'ací que Catul faça servir en el seu poema les paraules pathicus i cinaedus com a insult cap a dos poetes rivals que havien ridiculitzat les seues obres, sense témer d’altra banda tacar la seua pròpia reputació en mostrar-se públicament disposat a tindre sexe amb ells (ocupant Catul el paper actiu).

L'oprobi podia recaure també sobre qualsevol home lliure que es deixara penetrar per un altre home lliure. La societat grega i, d’una manera més ambigua, la romana admetien tanmateix una excepció a aquesta regla: els adolescents imberbes no eren considerats com hòmens en sentit estricte, així que podien deixar-se dominar (i penetrar: d'ací l'origen del verb pedicare, que hem vist abans) per un home lliure adult. Per a reforçar aquesta excepció es donava gran importància a la suposada funció pedagògica de la relació entre home i xicot: en això consistia l'antiga institució de la pederàstia, que va ser molt important en la societat grega, i va estar també present en la romana (penseu, per exemple, en la cèlebre història de l'emperador hel·lenòfil Adrià i el seu jove estimat Antínous).

Així, doncs, encara que la societat grecoromana no era absolutament homofòbica, i fins i tot va permetre el desenvolupament de tota una cultura (mitologia, literatura, art…) que exaltava determinats tipus de relacions homosexuals, tampoc no estava plenament oberta a l'amor homosexual en llibertat, ni de bon tros. Cal tindre en compte que la Grècia i la Roma antigues eren societats extremadament masclistes, en les quals els rols masculí i femení estaven rigídament definits i diferenciats: el primer s'identificava amb l'autoritat, l'activitat i la força, i el segon amb la submissió, la passivitat i la feblesa. Així doncs, la posició d'inferioritat de la dona en aquest esquema –encara que de vegades se la idealitzara com a compensació simbòlica– era manifesta. La superioritat que s'autoatribuïa l'home (com la que s'autoatribuïen també les classes dominants) havia de manifestar-se i justificar-se en el seu comportament: un home lliure i adult –dret i fet– no podia per tant rebaixar-se a actuar com una dona, a ocupar el lloc d'aquesta; això seria vist com una xocant indignitat. I la mentalitat de l'època interpretava que un home (de les característiques citades) que es deixara penetrar per un altre home estava comportant-se com una dona, ocupant el lloc de la dona. Era, per tant, un individu menyspreable i degenerat, que es degradava voluntàriament a una posició inferior a la que, per naixement i posició social, li corresponia en principi.

En el món contemporani, encara que el ferri domini que havia exercit el cristianisme sobre la societat (i que tant havia encoratjat l'homofobia més virulenta) va començar a esquerdar-se en el segle XVIII amb la Il·lustració i les primeres revolucions liberals, la mentalitat masclista que atribuïa a l'home una superioritat innata sobre la dona va seguir encara molt de temps en ple vigor. Això no podia deixar d'afectar la consideració social de l'homosexualitat, que partint d’aquestes premisses no podia ser sinó negativa, per raons semblants a les exposades en el darrer paràgraf: la mateixa paraula marieta o marica que designa –i estigmatitza– col·loquialment avui al nostre país l'home homosexual evidencia tant la identificació que s'hi ha establit tradicionalment entre l'homosexualitat masculina i la feminitat (marieta o marica són diminutius de Maria, el nom de dona més comú a les nostres terres) com els prejudicis homofòbics i masclistes que s'hi associaven (s'hi associen). No pot estranyar-nos, per tant, que hi haguera en els últims dos segles hòmens homosexuals que, desitjant una major acceptació de l'homosexualitat per part de la societat, recordaren l'estatus que aquesta havia tingut en una altra cultura també masclista, la grecoromana, i veren factible una reinstauració del model pederàstic antic (això mateix, com vam veure la setmana passada, ho temia Ortega i Gasset a principis del segle XX).

El seu error consistia a no adonar-se que més d'un mil·lenni i mig de domini del cristianisme havia canviat profundament la cultura d'Occident, i segurament ja no era possible tornar a la vida una institució que es fonamentava en convencions pròpies d'una societat que havia deixat d'existir tant de temps enrere. En l'edat contemporània no era fàcil admetre obertament la teorització que els jóvens imberbes no eren encara pròpiament hòmens i per tant res no impedia que tingueren relacions afectivosexuals amb altres hòmens, i menys encara que les relacions en qüestió es justificaven per una suposada finalitat educativa. Si, a més, tenim en compte que el cristianisme, a pesar d'haver perdut gran part de la seua força, continuava exercint una enorme influència sobre la societat, i que la pederàstia grecoromana estava íntimament lligada a la cultura pagana, el fracàs dels intents de reestablir-la era previsible.

Afortunadament, els èxits en el segle XX del moviment d'alliberament de la dona van eliminar la necessitat desenterrar el model pederàstic, en deslegitimar les idees de masculinitat i feminitat que havien dominat a Occident des de temps immemorials. Si la dona era tan digna com l'home, deixava d'haver-hi indignitat en el fet d’ocupar el seu lloc; si el penis deixava de ser fal·locràtic, és a dir, un símbol d'autoritat i superioritat, deixar-s’hi penetrar ja no equivalia a sotmetre's a ningú, a humiliar-se davant de ningú. Els conceptes d’home i dona, i els rols socials que respectivament s'hi associaven, estaven ara, gràcies als avanços del feminisme, molt més oberts, i hi començava a haver lloc perquè alguns hòmens tingueren relacions afectivosexuals igualitàries amb altres hòmens (i algunes dones amb altres dones, és clar).

No pareix per tant casual que la causa gai, a pesar d'haver viscut els seus primers èxits amb la despenalització de la sodomia en els mateixos inicis de l'edat contemporània (i en el marc de l'esdeveniment inaugural de la nostra època, la Revolució Francesa), no arribara tanmateix a arrelar amb força en les societats occidentals fins a les últimes dècades del segle passat, quan l'emancipació de la dona hi havia fet ja conquistes molt considerables que havien començat a transformar el nostre món de soca-rel.

Nemo

El sexe d'una època

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 d'abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Hi ha en els sacerdots una mania mil·lenària contra els modistes”, escrivia José Ortega y Gasset, filòsof espanyol, el 1927, i per a fonamentar aquesta afirmació al·ludia al fet que, en el que per a ell era llavors el moment present –és a dir, ‘els bojos anys 20’ del segle passat–, els primers pretenien “perseguir en nom de la moral la brevetat de les faldes” que dissenyaven aquests últims, mentre que fa segles eren les faldes llargues les que no cessaven de rebre les invectives dels pastors del ramat cristià, els quals les consideraven “una invenció diabòlica”. “En què quedem?”, es demana Ortega, “Quina és la falda diabòlica? La curta o la llarga?”.

I és que, assegura el filòsof en un article titulat “¿Masculino, o femenino?”, la croada contra la relativa escassetat indumentària que caracteritzava la moda femenina de la seua època no era sinó “una bestiesa” i “una equivocació”. Contràriament al que creien els moralistes obsolets, per al nostre pensador el propòsit d’aquella moda no era “un suposat afany d'excitar els sentits de l’home”; en realitat, les noves tendències en roba per a la dona ocultarien “una intenció oposada: la d'assemblar-se una mica a l'home jove.” I continua Ortega: “El desvergonyiment i l’impudor de la dona contemporània són, més que no pas femenins, el desvergonyiment i l’impudor d'un xicot que posa a la intempèrie la seua carn elàstica. Just el contrari, doncs, d'una exhibició lúbrica i viciosa.” Just el contrari, i tant, i tant… Però atenció, ens adverteix el filòsof, és cert que hi ha un “perill” en tot això. Encara que aquest no es troba en els desitjos lascius que la falda curta podria desvetlar en l'home, sinó “en la direcció inversa. Perquè s’ha esdevingut sempre que les èpoques masculines de la història, desinteressades de la dona, han retut un estrany culte a l'amor dòric. Així fou en els temps de Pèricles, en els de Cèsar, en el Renaixement.”

Si al lector no li ha quedat prou clar en què consisteix aquest “amor dòric” al qual, ens diu Ortega, èpoques pretèrites “han retut un estrany culte”, el mateix filòsof li’n dóna més pistes en un altre punt del seu article, en retratar com era la vida en aquells temps de Pèricles que mencionava com a primer exemple de període històric lliurat a aquella mena d'amor. “Egrègia ocasió de masculinitat va ser el segle de Pèricles, segle només per a hòmens. Es viu en públic: àgora, gimnàs, campament, trirrem. L'home madur assisteix als jocs dels efebs nus i s'habitua a discernir les més fines qualitats de la bellesa viril, que l'escultor comentarà en el marbre. Al seu torn, l'adolescent beu en l'aire àtic la fluència de paraules agudes que brolla dels vells dialèctics, asseguts als pòrtics amb la gaiata a l'aixella.” Queda clar, per tant, que per “amor dòric” (una cosa així com “amor grec”) entén el nostre filòsof l'antiga institució hel·lènica de la pederàstia, segons la qual era d'allò més habitual que els hòmens adults mantingueren relacions afectivosexuals amb xics adolescents; relacions que es fonamentaven en la funció pedagògica que s'hi atribuïa (se suposava que l'adult havia de proporcionar al jove una educació que en fera un home de profit) i en les quals ambdues parts estaven obligades a atindre's a unes normes tradicionals que no podien trencar sense esdevindre objecte d'oprobi (per exemple, que a l'adult havia de correspondre-li sempre el paper actiu i dominant, o que la relació havia de cessar tan bon punt a l'adolescent li isquera borrissol al rostre).

Pareix, per tant, que Ortega anticipava, o més aviat temia, que el caràcter masculí que ell mateix atribuïa als nous temps que acabaven de començar (en això se centrava el seu article, a establir quin era “el sexe” d'aquesta nova època) comportara un revival del model pederàstic antic. El que no va preveure o advertir Ortega fou l'emergència –iniciada ja en els seus dies– d'un nou model d'homosexualitat, radicalment diferent del dels temps de Pèricles: mentre que aquest últim es basava en el caràcter fortament homosocial i misogin (és a dir, excloent de la dona: “segle només per a hòmens”, escrivia el nostre autor) de la societat grega antiga, el nou model es trobava al contrari íntimament lligat a la creixent presència de la dona en tots els àmbits socials, que a poc a poc anava dinamitant el significat acumulat durant segles –i que Ortega acceptava a ulls clucs– dels termes masculí i femení. Una vegada trencats els motles conceptuals amb què fins llavors s'havia fabricat hòmens i dones estàndard (els quals, per descomptat, no podien ser sinó heterosexuals… o aberrants defectes de fàbrica), no hi havia ja cap necessitat de desenterrar subterfugis arcaics per a justificar les relacions afectivosexuals entre persones del mateix sexe. Ara n’hi havia –o n’hi havia d’haver– prou amb invocar el principi, consubstancial a les modernes democràcies liberals, del dret de cada individu a viure lliurement la seua vida, a desenvolupar la seua pròpia personalitat sense coaccions externes.

Per a Ortega, dir que el seu temps –que és, encara, el nostre temps– era “masculí” significava que l'ideal de bellesa i de vida de l'època es corresponia amb aquest sexe; ara bé, això implicava també necessàriament el desterrament de la dona a la perifèria de la societat, atés que les dones només podien ocupar-ne el centre en funció de l'atenció que els proporcionaren els hòmens, mai per elles mateixes: “Perquè així com la dona no pot en cap cas ser definida sense referència a l’home, aquest té el privilegi que la major i millor porció de si mateix és independent per complet que la dona existisca o no. Ciència, tècnica, guerra, política, esport, etc. són coses en què l'home s'ocupa amb el centre vital de la seua persona, sense que la dona hi tinga intervenció substantiva. Aquest privilegi de la masculinitat (…) és una realitat de primera magnitud que la natura, inexorable en les seues voluntats, ens obliga a tenir en compte.” Quina impressió produiria a Ortega y Gasset el nostre segle, quan les dones envaeixen en massa aquests mateixos terrenys –“ciència, tècnica, guerra, política, esport, etc.”– que el filòsof considerava reservats en exclusiva ‘per la inexorable voluntat de la natura' als hòmens? La imatge, tan present en els mitjans aquests dies, d'una dona embarassada passant revista a l'Exèrcit espanyol com a ministra de Defensa, no el sumiria en el desconcert més profund? No se sentiria perdut?

“L'home de cap clar és el que s’allibera d'aquestes idees fantasmagòriques i mira la vida de cara, (…) i se sent perdut. Com que això és la pura realitat –que viure és sentir-se perdut–, qui ho accepta ja ha començat a trobar-se, ja ha començat a descobrir la seua autèntica realitat, ja és en terra ferma.” També això ho va escriure Ortega –en La rebelión de las masas–, i encara que no crec que li passara pel cap en cap moment, aquest fragment descriu a la perfecció el procés pel qual els gais i les lesbianes solem passar en l’adolescència: sentir-nos perduts és el requisit necessari per a poder començar a trobar-nos, a descobrir la nostra autèntica realitat. Tant de bo tots aquells que encara avui s'obstinen a considerar vigents els vells motles polsegosos de la masculinitat i la feminitat (per a poder continuar marginant la dona o presentant-nos als homosexuals com a tarats, malalts o viciosos) se senten cada dia més i més perduts… fins que comencen a trobar-se de veritat en terrenys més lliures i igualitaris.

Nemo

L'escàndol

(Publicat en dosmanzanas.com el 9 d'abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Les darreres setmanes, els mitjans de comunicació espanyols han seguit amb interés una notícia que, a primera vista, podria paréixer poc rellevant: l'expulsió d'una dona d'una confraria mariana en una petita localitat castellanomanxega, Abenójar. El motiu d’aquesta expulsió és allò que ha atret l'atenció informativa sobre el cas: segons que sembla, va ser el Bisbat de Ciudad Real el qui forçà l’adopció de la mesura, adduint que la dona en qüestió, María Rey Santos, havia contret uns mesos enrere matrimoni civil amb la seua parella des de feia 15 anys, una altra dona. Una conducta, segons el Bisbat, “manifestament escandalosa”.

No ens trobem, al capdavall, davant d'un incident particular i poc significatiu, davant d'una mera anècdota que els mitjans han inflat artificialment? I no es tracta, en tot cas, d'un afer intern de l'Església Catòlica, que només pot incumbir els seus feligresos? Doncs al meu parer, no: ni l’una cosa ni l'altra.

Una vegada aconseguit el fi de la discriminació legal de les persones LGTB al nostre país, no resulta difícil adonar-se que la gran tasca que continua tenint per davant el nostre col·lectiu és aconseguir, també, la igualtat social real i efectiva. La qual cosa, per descomptat, és bastant més difícil, perquè implica realitzar una feina de conscienciació de la nostra societat que sens dubte requerirà molt de temps i molts esforços; i que, a més a més, només podrà ser eficaç si els qui la duguen a terme tenen en compte el context en què aquesta ha de desenvolupar-se necessàriament. No podem ignorar, per tant, aquesta altra tasca de conscienciació en sentit contrari a què continua entregada la jerarquia de l'Església Catòlica, junt amb les seues entitats i els seus mitjans de comunicació dependents i afins, i de la qual el cas d'Abenójar és en definitiva una manifestació més, potser particularment descarnada.

Perquè és obvi que, en reaccionar d'aquesta manera davant la decisió d'una dona lesbiana que ha decidit viure la seua vida prescindint de la doble moral i la hipocresia, de l'ocultació i la vergonya imposades, en forçar l'expulsió d'aquesta dona d'una germandat religiosa de la qual havia format part durant dècades i estigmatitzar a més el seu comportament com “manifestament escandalós”, el Bisbat de Ciudad Real està llançant amb força un missatge inequívoc a la societat: un missatge a favor dels prejudicis que inferioritzen els homosexuals, a favor de la nostra exclusió i discriminació. Molts veïns d'Abenójar han captat perfectament aquest missatge, i la seua encomiable reacció ha sigut solidaritzar-se amb María Rey i portar en la romeria de la Mare de Déu de l'Encarnació (a la qual està dedicada la confraria de què s'ha foragitat María) samarretes en què demanaven una “Encarnación sin discriminación”.

Seria per tant, més que ingenu, incomprensible que d’altres ens encabotàrem a tancar els ulls al significat de fets com aquest, o a la tremenda influència que l'Església Catòlica exerceix encara (i previsiblement continuarà exercint, almenys a curt i mitjà termini) en la nostra societat. Si de veritat pretenem fer realitat la plena igualtat social d'homosexuals i heterosexuals (i bi i trans), serà inevitable que topem amb l'Església una vegada i una altra: la societat és el terreny que hem de disputar als qui des d'aquesta o des d’altres organitzacions religioses insisteixen a propagar l'homofòbia.

Si encara avui l'homofòbia manté en les societats occidentals un vigor que han perdut altres ideologies semblants, basades també en la inferiorització de determinats col·lectius humans, això té molt a veure amb el fet que aquestes últimes s'hagen quedat des de fa dècades sense valedors (o almenys, sense valedors que ho siguen obertament i tinguen a més una gran capacitat per a projectar el seu discurs a la societat), mentre que l'homofòbia continua disposant del principal dels seus: les grans religions, i concretament al nostre país, el catolicisme (hegemònic) i el seu entorn social.

Podem preguntar-nos què ocorreria si la jerarquia catòlica, amb tot el seu aparell de poder, amb totes les seues extremitats mediàtiques i socials, estiguera encabotada en la promoció oberta del racisme o del sexisme masclista. Acceptaríem, en aquest cas hipotètic, que tot es reduïra que l'Església tenia tot el dret de proclamar el seu missatge i els altres no hi teníem res a dir? Ens semblaria escandalós o preferiríem llevar ferro a l'assumpte? Perquè en definitiva, és d’això que es tracta: de si la nostra societat s'escandalitza davant de la visibilitat de lesbianes i gais o davant dels qui pretenen imposar-nos (continuar imposant-nos) l'ocultació i la vergonya. De si l'escàndol, avui, és l'homosexualitat o l'homofòbia.

Nemo