dimarts, 22 d’abril de 2008

El sexe d'una època

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 d'abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Hi ha en els sacerdots una mania mil·lenària contra els modistes”, escrivia José Ortega y Gasset, filòsof espanyol, el 1927, i per a fonamentar aquesta afirmació al·ludia al fet que, en el que per a ell era llavors el moment present –és a dir, ‘els bojos anys 20’ del segle passat–, els primers pretenien “perseguir en nom de la moral la brevetat de les faldes” que dissenyaven aquests últims, mentre que fa segles eren les faldes llargues les que no cessaven de rebre les invectives dels pastors del ramat cristià, els quals les consideraven “una invenció diabòlica”. “En què quedem?”, es demana Ortega, “Quina és la falda diabòlica? La curta o la llarga?”.

I és que, assegura el filòsof en un article titulat “¿Masculino, o femenino?”, la croada contra la relativa escassetat indumentària que caracteritzava la moda femenina de la seua època no era sinó “una bestiesa” i “una equivocació”. Contràriament al que creien els moralistes obsolets, per al nostre pensador el propòsit d’aquella moda no era “un suposat afany d'excitar els sentits de l’home”; en realitat, les noves tendències en roba per a la dona ocultarien “una intenció oposada: la d'assemblar-se una mica a l'home jove.” I continua Ortega: “El desvergonyiment i l’impudor de la dona contemporània són, més que no pas femenins, el desvergonyiment i l’impudor d'un xicot que posa a la intempèrie la seua carn elàstica. Just el contrari, doncs, d'una exhibició lúbrica i viciosa.” Just el contrari, i tant, i tant… Però atenció, ens adverteix el filòsof, és cert que hi ha un “perill” en tot això. Encara que aquest no es troba en els desitjos lascius que la falda curta podria desvetlar en l'home, sinó “en la direcció inversa. Perquè s’ha esdevingut sempre que les èpoques masculines de la història, desinteressades de la dona, han retut un estrany culte a l'amor dòric. Així fou en els temps de Pèricles, en els de Cèsar, en el Renaixement.”

Si al lector no li ha quedat prou clar en què consisteix aquest “amor dòric” al qual, ens diu Ortega, èpoques pretèrites “han retut un estrany culte”, el mateix filòsof li’n dóna més pistes en un altre punt del seu article, en retratar com era la vida en aquells temps de Pèricles que mencionava com a primer exemple de període històric lliurat a aquella mena d'amor. “Egrègia ocasió de masculinitat va ser el segle de Pèricles, segle només per a hòmens. Es viu en públic: àgora, gimnàs, campament, trirrem. L'home madur assisteix als jocs dels efebs nus i s'habitua a discernir les més fines qualitats de la bellesa viril, que l'escultor comentarà en el marbre. Al seu torn, l'adolescent beu en l'aire àtic la fluència de paraules agudes que brolla dels vells dialèctics, asseguts als pòrtics amb la gaiata a l'aixella.” Queda clar, per tant, que per “amor dòric” (una cosa així com “amor grec”) entén el nostre filòsof l'antiga institució hel·lènica de la pederàstia, segons la qual era d'allò més habitual que els hòmens adults mantingueren relacions afectivosexuals amb xics adolescents; relacions que es fonamentaven en la funció pedagògica que s'hi atribuïa (se suposava que l'adult havia de proporcionar al jove una educació que en fera un home de profit) i en les quals ambdues parts estaven obligades a atindre's a unes normes tradicionals que no podien trencar sense esdevindre objecte d'oprobi (per exemple, que a l'adult havia de correspondre-li sempre el paper actiu i dominant, o que la relació havia de cessar tan bon punt a l'adolescent li isquera borrissol al rostre).

Pareix, per tant, que Ortega anticipava, o més aviat temia, que el caràcter masculí que ell mateix atribuïa als nous temps que acabaven de començar (en això se centrava el seu article, a establir quin era “el sexe” d'aquesta nova època) comportara un revival del model pederàstic antic. El que no va preveure o advertir Ortega fou l'emergència –iniciada ja en els seus dies– d'un nou model d'homosexualitat, radicalment diferent del dels temps de Pèricles: mentre que aquest últim es basava en el caràcter fortament homosocial i misogin (és a dir, excloent de la dona: “segle només per a hòmens”, escrivia el nostre autor) de la societat grega antiga, el nou model es trobava al contrari íntimament lligat a la creixent presència de la dona en tots els àmbits socials, que a poc a poc anava dinamitant el significat acumulat durant segles –i que Ortega acceptava a ulls clucs– dels termes masculí i femení. Una vegada trencats els motles conceptuals amb què fins llavors s'havia fabricat hòmens i dones estàndard (els quals, per descomptat, no podien ser sinó heterosexuals… o aberrants defectes de fàbrica), no hi havia ja cap necessitat de desenterrar subterfugis arcaics per a justificar les relacions afectivosexuals entre persones del mateix sexe. Ara n’hi havia –o n’hi havia d’haver– prou amb invocar el principi, consubstancial a les modernes democràcies liberals, del dret de cada individu a viure lliurement la seua vida, a desenvolupar la seua pròpia personalitat sense coaccions externes.

Per a Ortega, dir que el seu temps –que és, encara, el nostre temps– era “masculí” significava que l'ideal de bellesa i de vida de l'època es corresponia amb aquest sexe; ara bé, això implicava també necessàriament el desterrament de la dona a la perifèria de la societat, atés que les dones només podien ocupar-ne el centre en funció de l'atenció que els proporcionaren els hòmens, mai per elles mateixes: “Perquè així com la dona no pot en cap cas ser definida sense referència a l’home, aquest té el privilegi que la major i millor porció de si mateix és independent per complet que la dona existisca o no. Ciència, tècnica, guerra, política, esport, etc. són coses en què l'home s'ocupa amb el centre vital de la seua persona, sense que la dona hi tinga intervenció substantiva. Aquest privilegi de la masculinitat (…) és una realitat de primera magnitud que la natura, inexorable en les seues voluntats, ens obliga a tenir en compte.” Quina impressió produiria a Ortega y Gasset el nostre segle, quan les dones envaeixen en massa aquests mateixos terrenys –“ciència, tècnica, guerra, política, esport, etc.”– que el filòsof considerava reservats en exclusiva ‘per la inexorable voluntat de la natura' als hòmens? La imatge, tan present en els mitjans aquests dies, d'una dona embarassada passant revista a l'Exèrcit espanyol com a ministra de Defensa, no el sumiria en el desconcert més profund? No se sentiria perdut?

“L'home de cap clar és el que s’allibera d'aquestes idees fantasmagòriques i mira la vida de cara, (…) i se sent perdut. Com que això és la pura realitat –que viure és sentir-se perdut–, qui ho accepta ja ha començat a trobar-se, ja ha començat a descobrir la seua autèntica realitat, ja és en terra ferma.” També això ho va escriure Ortega –en La rebelión de las masas–, i encara que no crec que li passara pel cap en cap moment, aquest fragment descriu a la perfecció el procés pel qual els gais i les lesbianes solem passar en l’adolescència: sentir-nos perduts és el requisit necessari per a poder començar a trobar-nos, a descobrir la nostra autèntica realitat. Tant de bo tots aquells que encara avui s'obstinen a considerar vigents els vells motles polsegosos de la masculinitat i la feminitat (per a poder continuar marginant la dona o presentant-nos als homosexuals com a tarats, malalts o viciosos) se senten cada dia més i més perduts… fins que comencen a trobar-se de veritat en terrenys més lliures i igualitaris.

Nemo

5 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Genial post!
Relamnet em fascina la teva increïble capacitat de relacionar temes tan aparentment distants i inconnexow com la història, la moda o la filosofia!!

Nemo ha dit...

Moltes gràcies, amic Roger, però en aquest cas el mèrit correspon més aviat a Ortega y Gasset, que és qui m'ha proporcionat la base de tot el text. Per descomptat, m'alegre molt que t'haja agradat el post.

Carlos Olmo ha dit...

Novament gràcias per escriure'ns aquests articles. Mentre llegia les reflexions d'ortega y Gasset no he pogut evitar de recordar l'exagerat (fins i toto hauria de dir sospitós) protagonisme de l'home i la masculinitat en els primers anys del nacionalsocialisme, l'afany d'aconseguir la raça ària, i em venien al cap les imatges de la película sobre els jocs olímpics del 1936; indubtablement l'intenció mil.lenaria del III reich els hi feia rememorar les primeres cultures europees (el feixisme italià ja se'n va apropiar de la cultura romana, tot i que de forma més grissa), i qui sap si dins els caps dels jerarques nazis (Göering sens dubta el primer) no hi entraven també els hàbits sexuals dels antics grecs, reforçat encara més per les Juventuts hitlerianes i el més aris membres de les ss... Faig aquesta reflexió perque si, per una banda, la persecució indiscriminada de l'homosexualitat dins la endslösung, per l'altra a nivells superiors "l'homosexualitat ària" era conscientment tolerada, quan no fomentada, en una sospitosa similitut a fets contemporanis al nostre país (ja pots imaginar en qui estic pensant), en una mostra totalment kafkiana d'absurda moralitat. De totes formes, és ver que aquesta questió de doble moralitat no es produia, al manco de forma tan "escandalosa" a la grissor del búnker franquista, baldament la persecució a altres nivells no menys cruels desgraciadament es va perllongar durant massa temps, com ja em pogut veure a anteriors columnes teves, durant el regnat del nostre cap d'estat impossat.

Una pregunta "interessant" seria si realment els jerarques nazis aplicaven aquest "doble rasero" conscientment, revivint antigues costums, o simplement va ser fruit de les seves experiències vitals sense un rerafons conscientment induït, amb la suprema convicció que pel sol fet de governar un pais els hi era permés fer qualsevol cosa.

Nemo ha dit...

Benvolgut Carlos, és veritat que Hitler va fer l'ull gros davant l'homosexualitat d'Ernst Röhm, el líder de les SA, durant un temps -mentre necessità Röhm i la seua gent-, però això no vol dir que, de manera general, l'homosexualitat fóra mai tolerada -ni menys encara, òbviament, fomentada- pels nazis. Ben al contrari, el partit nazi es va mostrar sempre, ja des dels anys 20, obertament i radicalment homòfob. I l'acusació d'homosexualitat (entre d'altres) serví a Hitler per a fer matar Röhm sense judici previ quan aquest deixà de ser-li útil.

Actualment hi ha gent lligada a l'extrema dreta religiosa nord-americana que es dedica a intentar fer veure que hi havia una íntima connexió entre el poder nazi i els homosexuals, amb la finalitat d'atacar els gais d'avui i la nostra reivindicació d'igualtat legal i social, presentant-nos com uns monstres sanguinaris. La realitat històrica, però, és que el nazisme es vinculà en tot moment a l'homofòbia extrema, la qual menà els nazis a la persecució brutal i l'assassinat en massa dels homosexuals.

Carlos ha dit...

Bé, Nemo, obviament no em referesc ja a l'extermini de les SA amb aquesta excusa, més bé em referia al cas de Göering... No hi ha dubte que darrera aquesta suposada homosexualitat generalitzada i "pública" fins a un cert punt, només gent del tarannà de personatges semblants a Moa i Vidal pot fer bandera de la questió; segurament serà un dels secrets que s'han duit a la tomba tots el jerarques nazis.