dilluns, 28 d’abril de 2008

El fal·lus

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 d’abril de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Pedicabo ego vos et irrumabo,/ Aureli pathice et cinaede Furi.” Encara que aquests versos constitueixen el principi d'un dels poemes més coneguts d'un dels millors poetes llatins de l'antiguitat, fins fa poques dècades resultava molt difícil trobar-los traduïts a una llengua moderna: les societats occidentals de tradició cristiana s'escandalitzaven massa davant de les desinhibides referències sexuals que hi realitzava l’autor, Gai Valeri Catul, en el segle I abans de la nostra era. Però és precisament aquest caràcter impúdic i explícit el que converteix aquests versos en una il·lustració excel·lent d'alguns aspectes importants de la mentalitat pròpia d'aquella època i aquella societat.

“Us donaré pel cul i per la boca, Aureli, mamavergues, i Furi, paracul”: aquesta és la traducció que jo proposaria. Pedicare (que prové de l'arrel grega paido-, és a dir, 'xicot') significa 'penetrar analment', mentre que irrumare és 'penetrar per la boca'. Encara que pathice i cinaede –també hel·lenismes– es tradueixen de vegades per 'marieta' o ‘marica', això és desaconsellable, perquè projecta sobre el text els prejudicis de la societat moderna sobre l'homosexualitat, a pesar que aquests es diferencien en molts aspectes dels del món antic. En realitat, ambdós termes llatins feien referència concretament a qui es deixava penetrar, ja fóra oralment (en el cas de pathicus) o analment (cinaedus): d’ací la traducció proposada.

Per a un ciutadà romà o grec del món antic, no hi havia gens de vergonya o immoralitat a tindre relacions sexuals (o afectivosexuals) amb un altre home, sempre que es respectaren les jerarquies socials. I és que el penis, el fal·lus, era vist com l'encarnació del principi d'autoritat masculina, i ser penetrat per aquest equivalia a un acte de submissió. D’aquesta manera, un home lliure podia penetrar els seus esclaus (dones o hòmens) sense patir per això el menor menyscabament en el seu prestigi, però si preferia deixar-se penetrar per ells, un dia podia trobar-se convertit en objecte d'irrisió i d'oprobi. D'ací que Catul faça servir en el seu poema les paraules pathicus i cinaedus com a insult cap a dos poetes rivals que havien ridiculitzat les seues obres, sense témer d’altra banda tacar la seua pròpia reputació en mostrar-se públicament disposat a tindre sexe amb ells (ocupant Catul el paper actiu).

L'oprobi podia recaure també sobre qualsevol home lliure que es deixara penetrar per un altre home lliure. La societat grega i, d’una manera més ambigua, la romana admetien tanmateix una excepció a aquesta regla: els adolescents imberbes no eren considerats com hòmens en sentit estricte, així que podien deixar-se dominar (i penetrar: d'ací l'origen del verb pedicare, que hem vist abans) per un home lliure adult. Per a reforçar aquesta excepció es donava gran importància a la suposada funció pedagògica de la relació entre home i xicot: en això consistia l'antiga institució de la pederàstia, que va ser molt important en la societat grega, i va estar també present en la romana (penseu, per exemple, en la cèlebre història de l'emperador hel·lenòfil Adrià i el seu jove estimat Antínous).

Així, doncs, encara que la societat grecoromana no era absolutament homofòbica, i fins i tot va permetre el desenvolupament de tota una cultura (mitologia, literatura, art…) que exaltava determinats tipus de relacions homosexuals, tampoc no estava plenament oberta a l'amor homosexual en llibertat, ni de bon tros. Cal tindre en compte que la Grècia i la Roma antigues eren societats extremadament masclistes, en les quals els rols masculí i femení estaven rigídament definits i diferenciats: el primer s'identificava amb l'autoritat, l'activitat i la força, i el segon amb la submissió, la passivitat i la feblesa. Així doncs, la posició d'inferioritat de la dona en aquest esquema –encara que de vegades se la idealitzara com a compensació simbòlica– era manifesta. La superioritat que s'autoatribuïa l'home (com la que s'autoatribuïen també les classes dominants) havia de manifestar-se i justificar-se en el seu comportament: un home lliure i adult –dret i fet– no podia per tant rebaixar-se a actuar com una dona, a ocupar el lloc d'aquesta; això seria vist com una xocant indignitat. I la mentalitat de l'època interpretava que un home (de les característiques citades) que es deixara penetrar per un altre home estava comportant-se com una dona, ocupant el lloc de la dona. Era, per tant, un individu menyspreable i degenerat, que es degradava voluntàriament a una posició inferior a la que, per naixement i posició social, li corresponia en principi.

En el món contemporani, encara que el ferri domini que havia exercit el cristianisme sobre la societat (i que tant havia encoratjat l'homofobia més virulenta) va començar a esquerdar-se en el segle XVIII amb la Il·lustració i les primeres revolucions liberals, la mentalitat masclista que atribuïa a l'home una superioritat innata sobre la dona va seguir encara molt de temps en ple vigor. Això no podia deixar d'afectar la consideració social de l'homosexualitat, que partint d’aquestes premisses no podia ser sinó negativa, per raons semblants a les exposades en el darrer paràgraf: la mateixa paraula marieta o marica que designa –i estigmatitza– col·loquialment avui al nostre país l'home homosexual evidencia tant la identificació que s'hi ha establit tradicionalment entre l'homosexualitat masculina i la feminitat (marieta o marica són diminutius de Maria, el nom de dona més comú a les nostres terres) com els prejudicis homofòbics i masclistes que s'hi associaven (s'hi associen). No pot estranyar-nos, per tant, que hi haguera en els últims dos segles hòmens homosexuals que, desitjant una major acceptació de l'homosexualitat per part de la societat, recordaren l'estatus que aquesta havia tingut en una altra cultura també masclista, la grecoromana, i veren factible una reinstauració del model pederàstic antic (això mateix, com vam veure la setmana passada, ho temia Ortega i Gasset a principis del segle XX).

El seu error consistia a no adonar-se que més d'un mil·lenni i mig de domini del cristianisme havia canviat profundament la cultura d'Occident, i segurament ja no era possible tornar a la vida una institució que es fonamentava en convencions pròpies d'una societat que havia deixat d'existir tant de temps enrere. En l'edat contemporània no era fàcil admetre obertament la teorització que els jóvens imberbes no eren encara pròpiament hòmens i per tant res no impedia que tingueren relacions afectivosexuals amb altres hòmens, i menys encara que les relacions en qüestió es justificaven per una suposada finalitat educativa. Si, a més, tenim en compte que el cristianisme, a pesar d'haver perdut gran part de la seua força, continuava exercint una enorme influència sobre la societat, i que la pederàstia grecoromana estava íntimament lligada a la cultura pagana, el fracàs dels intents de reestablir-la era previsible.

Afortunadament, els èxits en el segle XX del moviment d'alliberament de la dona van eliminar la necessitat desenterrar el model pederàstic, en deslegitimar les idees de masculinitat i feminitat que havien dominat a Occident des de temps immemorials. Si la dona era tan digna com l'home, deixava d'haver-hi indignitat en el fet d’ocupar el seu lloc; si el penis deixava de ser fal·locràtic, és a dir, un símbol d'autoritat i superioritat, deixar-s’hi penetrar ja no equivalia a sotmetre's a ningú, a humiliar-se davant de ningú. Els conceptes d’home i dona, i els rols socials que respectivament s'hi associaven, estaven ara, gràcies als avanços del feminisme, molt més oberts, i hi començava a haver lloc perquè alguns hòmens tingueren relacions afectivosexuals igualitàries amb altres hòmens (i algunes dones amb altres dones, és clar).

No pareix per tant casual que la causa gai, a pesar d'haver viscut els seus primers èxits amb la despenalització de la sodomia en els mateixos inicis de l'edat contemporània (i en el marc de l'esdeveniment inaugural de la nostra època, la Revolució Francesa), no arribara tanmateix a arrelar amb força en les societats occidentals fins a les últimes dècades del segle passat, quan l'emancipació de la dona hi havia fet ja conquistes molt considerables que havien començat a transformar el nostre món de soca-rel.

Nemo

2 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Eiiii! Que si que havia llegit els teus relats a Dm i m'havia agaradat molt el de"culoenpompa2 ejej
Però s'ha de reconeixer que a on t'ho curres de veritat es la lassaig com el d'aquest pot: quin nivell! La veritate es que m'has aclarit molts dubets que tneia sobre detalls d ela sexalitat d'aquest epriode: és incrïble com domines la bibligrafia cabrón!

Vinga!

Nemo ha dit...

Moltes gràcies, Arqueòleg. Quant als microrelats del 23 d'abril en dosmanzanas, sembla que el que tu esmentes és, dels dos meus, el que més ha agradat en general, tot i que jo personalment estava molt content de l'altre -el dels gallumbos-, ja que trobava que s'ajustava més al concepte de microrelat, amb l'acció narrativa molt condensada en unes poques línies... El teu, com ja saps, fou dels que més m'agradaren (i puc afegir que va ser també el preferit del meu home).