Herois improbables

(Publicat en dosmanzanas.com el 24 de juny de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ray i Brig es van conéixer a Hawaii, on estaven destinats per l'exèrcit, en plena Segona Guerra Mundial. Si no haguera sigut per la guerra, per la sobtada suspensió de tot allò que fins llavors havia constituït la seua vida, per la soledat i la tensió i aquella sensació omnipresent que calia viure intensament cada moment perquè podia ser el darrer… si no haguera sigut per tot això, Brig creu que mai no hauria pogut succeir el que va succeir entre ells.

Anys després li ho diu a Ray per carta, l'última carta –assegura Brig– que li escriurà, perquè la guerra ha acabat i ambdós han tornat a casa i l'impossible torna a ser impossible. Brig escriu a Ray que ara té “una vida bona i normal”, i vol oblidar “que alguna vegada hi haguera cap altra cosa” que aquesta vida d'ara a Utah vora la seua família, molt probablement mormona (Brig és forma apocopada de Brigham, i Brigham Young és el nom del profeta que va conduir els mormons fins a Utah). Afig que confia que Ray, que és “bo i generós”, l’ajudarà a oblidar.

Passen més anys i Brig és ara el jove senador dels Estats Units per Utah Brigham Anderson, casat i amb una xiqueta de poca edat. Un dia li arriba la que sembla que ha de ser la seua gran oportunitat de destacar: l'encàrrec de presidir una important comissió del Senat. Brigham es veu de sobte al centre d'un formidable remolí polític, una lluita de poder descarnada: la seua esposa comença llavors a rebre trucades anònimes que li aconsellen que el senador actue de determinada manera si no vol que isca a la llum allò de Hawaii. La dona intenta que Brigham li conte què va ser el que va ocórrer a Hawaii, però aquest és incapaç d’explicar-li res, i ix corrent per viatjar a Nova York en cerca de Ray, amb l'esperança de trobar el mitjà, parlant amb ell, d'evitar l'escàndol.

Ja a Nova York, Brigham esbrina que Raymond Schaf, Ray, es troba en aquell moment en un lloc que es diu Club 602, i s’hi dirigeix sense dubtar-ho; però a penes hi ha penetrat quan retrocedeix, horroritzat i fastiguejat, en adonar-se d’en quina mena de lloc es troba: la clientela és exclusivament masculina, porta roba ajustada i alguns semblen amanerats… Ray el reconeix i ix del local després d'ell, però Brig ja no té res a dir-li: puja a un taxi, dóna un espenta al seu antic amant, que cau de morros sobre un toll, i torna a Washington per a tallar-se el coll amb una navalla al lavabo del seu despatx.

La història de Brig i Ray forma part de la pel·lícula nord-americana del 1962 Tempestat sobre Washington (Advise and Consent), un thriller polític que revesteix una certa importància dins de la història LGTB per ser un dels primers films de Hollywood que es van atrevir a abordar més o menys obertament el tema de l'homosexualitat, i el primer des dels anys 30 a mostrar al públic d'aquell país un bar gai. Clar que atrevir-se a parlar sobre l'homosexualitat no és el mateix que fer-ho de manera positiva, o simplement lliure de prejudicis. Al meu parer, la pel·lícula reflecteix l'estat d'opinió homòfob dominant àmpliament als Estats Units a principis de la dècada del 1960, com posa de manifest el diferent tracte que hi reben els personatges de Ray i Brig.

Aquest últim ens és presentat com una mena d'heroi tràgic, algú que almenys ho ha intentat: ha intentat integrar-se en la societat, crear una família i servir el seu país, de manera eminent. El seu fracàs final no és en definitiva culpa seua, i per això a la fi del film els seus col·legues del Senat repudien l'instigador del xantatge que acaba costant-li la vida alhora que s'ocupen d'evitar que “el vell pecat de Brig, fóra el que fóra” isca a la llum per a tacar la seua memòria (així de pas eviten també que l'escàndol recaiga sobre el Senat i sobre el sistema mateix, posant-lo en qüestió).

En canvi, Ray (és casualitat que el seu nom s'assemble tant a gai?) apareix només durant un instant abans d'acabar enfonsat en aquell toll brut novaiorqués, en una imatge en què és difícil no veure una òbvia metàfora del seu estil de vida, simbolitzat també en aquell local, el Club 602, que provoca l'horror i la nàusea del seu antic amant. En definitiva, se'ns fa veure que l'armari és honorable, mentre que l’estil de vida gai –l'homosexualitat oberta i assumida– és una cosa sòrdida i indigna.

Supose que ningú no es podia imaginar el 1962 que només set anys després els clients d'un altre bar gai novaiorqués (encara que prou més xocant que aquell, al cap i a la fi, innocent Club 602 on els gais xarraven tranquil·lament mentre sonava Frank Sinatra) es convertirien en herois inesperats –i improbables– per a milions de persones, i que la seua gesta, resistir a l'agressió policial, s’havia de commemorar a mig món cada any durant dècades sota el nom d’Orgull LGTB.

No sé fins a quin punt la tragèdia de Brigham Anderson devia ser versemblant l’any 1962, però crec que avui no ho seria a penes: no m’imagine un senador dels EUA suïcidant-se només per haver tingut un romanç homosexual en la seua joventut, molts anys arrere. És clar que les coses han canviat considerablement des dels anys 60… Em pregunte a quants Brigham Anderson, a quants homos armaritzats que s'espantarien i avergonyirien d'ells, deuen haver salvat la vida els clients de l’Stonewall Inn, i tots aquells que han recollit la seua bandera al llarg de les quatre últimes dècades.

Nemo

El dilema i l'infern

(Publicat en dosmanzanas.com el 17 de juny de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Fa uns tres anys, el meu marit i jo visitàvem el Petit Palais de París quan se'ns va acostar un dels guàrdies del Museu (un home d'uns trenta anys, d'aspecte mediterrani i agradós) i, en francés, ens va preguntar –m’imagine que després d'haver reparat en algun gest d'afecte o intimitat entre nosaltres– si érem parella. En respondre-li afirmativament ens va explicar, sense més preàmbuls, que ell també era gai però no ho duia gaire bé, perquè el turmentava la idea que un home, en ser penetrat per un altre, perdia la seua masculinitat. Llavors va sonar per megafonia l'avís que el Museu estava a punt de tancar i aquella insòlita conversa va quedar interrompuda tan bruscament com s'havia iniciat.

Així que em vaig quedar sense saber què era exactament el que tant capficava el guàrdia del Petit Palais: si perdre la seua pròpia masculinitat –bé perquè en els fons desitjava que el penetraren, bé perquè tenia un nuvi que l’insistia perquè es deixara penetrar– o desposseir-ne els seus amants. En tot cas, el dilema del guàrdia em va fer recordar algunes de les meues velles lectures. Com ara Giovanni's Room (L'habitació de Giovanni, de James Baldwin), un clàssic de la literatura gai en què dos hòmens jóvens, un americà i un italià, inicien una relació afectivosexual en el París dels anys 50 del segle passat i arriben fins i tot a viure junts, però tot acaba en desastre quan a David, l'americà, li entra també el pànic de perdre la seua masculinitat si no talla en sec amb el seu amant, el Giovanni del títol.

O bé Bearn o La sala de les nines, novel·la del mallorquí Llorenç Villalonga, considerada com una de les millors en la nostra llengua del segle XX. El narrador d’aquesta història, un capellà mallorquí vuitcentista, reflexiona en un moment donat sobre la relació entre el desig eròtic i la curiositat, amb paraules que probablement reflecteixen el punt de vista del mateix autor de la novel·la. “L'instint sexual és eminentment investigador. Res no intriga tant com saber la reacció d'una altra persona davant una carícia”, cavil·la el capellà, i a continuació ens adverteix del perill: aquesta curiositat pot conduir, entre d’altres, al “vici de Sodoma”, que és en si mateix un “infern” per tal com “la curiositat de l'homosexual és estèril, perquè l'objecte dels seus desigs només reaccionarà donant-se (i convertint-se, per tant, en la més deplorable de les caricatures femenines), o virilment, amb el més desagradable dels cops de puny”. Dit d'una altra manera: “el pertorbat pretén l'amor d'un ésser viril (que precisament per viril no el podrà estimar)”.

El que ens diu el capellà de Villalonga no és que l'homosexualitat siga immoral, sinó que és impossible; impossible, en tot cas, més enllà d'un desig que mai no es podrà satisfer, perquè si s’intentara satisfer se’n privaria l’objecte, precisament, de la qualitat que el feia en principi desitjable: la virilitat. Un vertader infern, per tant, un suplici semblant al de Tàntal. No costa gaire veure en aquests plantejaments una manifestació extrema de l'heterosexisme, que aniria més enllà de la mera consideració de l'heterosexualitat com a forma superior o normal de sexualitat –això seria l'heterosexismo estàndard, o ras– per a arribar a la negació de tota possibilitat de concebre la sexualitat humana en altres termes que els de la dualitat masculí/femení. Perquè hi haja sexualitat, assumeix aquesta concepció, ha d'haver-hi necessàriament un home i una dona: l'amor i el sexe serien per tant, per naturalesa, exclusivament heteros.

La realitat, per descomptat, desmenteix aquest esquema simplista i restrictiu, i fa veure que un home pot perfectament estimar-ne un altre i practicar el sexe amb ell sense que cap dels dos perda la consideració d’home ni als seus propis ulls ni als dels qui l’envolten, començant pel seu amant. La creixent visibilitat de les parelles gais està aconseguint que aquesta evidència vaja desterrant els vells esquemes que contraposaven, com incompatibles, masculinitat i homosexualitat. D'altra banda, em sembla obvi que darrere d'aquesta por de perdre la masculinitat hi ha també, al costat de l'heterosexista, una altra mena de prejudici: no és el masclisme, al capdavall, allò que fa que la masculinitat resulte tan transcendental, i que la possibilitat de perdre-la resulte tan temible?

I és que el vertader infern, contràriament al que creia el capellà de Bearn, no està en l'homosexualitat, sinó en l'altre terme del seu dilema: en la masculinitat, o més aviat en el concepte de masculinitat que es manege; especialment en aquesta idea subjacent al seu discurs –i tan arrelada per desgràcia en la nostra societat, com podem comprovar en la freqüència amb què els mitjans ens donen la notícia d'un nou cas de maltractament masclista– que allò propi de la dona és donar-se submisament a l'home, mentre que allò propi d'aquest, allò viril, és reaccionar a colps de puny.

Nemo

Hòmens sense decor

(Publicat en dosmanzanas.com el 10 de juny de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Cada any que passa la degradació indumentària dels nostres compatriotes va a més, bojament, i en la present temporada he observat una proliferació abominable de pantalons curts a la meua ciutat (…) que m'indueix a defugir els comerços i els carrers.” Això anotava l'escriptor Javier Marías el 1997, i 12 anys després la invasió estiuenca de les ciutats de l’Estat espanyol per aquells que Marías denominava, ja des del mateix títol del seu article, “Mastuerzos en pantalón corto” continua imparable. Per al disgust de l'autor, imagine; o pot ser que amb el temps s'hi haja anat acostumant i ja no trobe aquesta invasió tan intolerable, aneu a saber.

Quan vaig llegir aquell text l’any 97, em va cridar l'atenció que a l'escriptor només li repugnaren els pantalons curts quan aquests cobrien –o més aviat descobrien, que ací, és clar, està la cosa– unes cames masculines. No era només que tots els escenaris “de malson” que evocava a Marías la contemplació dels pantalons curts (des d’“un gimnàs atapeït, ple de suor i pudent” fins a “una desfilada de les joventuts hitlerianes”) resultaren estar habitats exclusivament per “mascles de qualsevol edat i condició”; és que el mateix autor arribava a proclamar la màxima següent: “no sé jo què deuen tindre els pantalons curts en els hòmens que ens brutalitzen infal·liblement”. Llàstima que Marías es quedara ací i no intentara indagar més enllà d'aquest “no sé jo què deuen tindre”, perquè em fa l’efecte que si ho haguera fet hauria pogut descobrir coses interessants.

L'article en qüestió (recollit en el volum Seré amado cuando falte) em va vindre al cap el mes passat en llegir, en el web de dosmanzanas, el comentari d'un lector (suposadament) hetero que afirmava que veure dos xics besant-se li causava “repulsió”, i ho explicava així: “Jo no em considere homòfob, ja que si són xiques les que es besen, no em fa gens de repulsió. De fet, sentiria la mateixa repulsió veient besar-se dos homosexuals que dos hòmens que no ho foren. Tampoc no m'agrada veure els tios pels carrers de Madrid amb xancletes de piscina. Si són xiques, queda fins i tot bonic. És això ser homòfob? Potser ho sóc.”

Suggeridora pregunta la que formulava l'autor d'aquest comentari: pot tenir alguna cosa a veure amb l'homofòbia el fet que a un home (suposadament) heterosexual el disguste veure altres hòmens en xancletes (o en pantaló curt, em permet afegir), però no li provoque idèntica repulsió veure dones abillades amb la mateixa indumentària? Intentem-hi una resposta.

Per a Marías, la repugnància que li causava la visió dels panxells masculins tenia a veure amb el “sentit del decor”, un sentit que aparentment s'estava perdent ja el 1997 entre la població viril d'Espanya: “Fa no molt de temps l'espanyol es distingia de molts guiris que ens visitaven pel seu fort sentit del ridícul, o millor del decor. El decor, ho direm de passada, no afecta la moralitat ni el ‘pecat' o succedanis, i té menys a veure amb la ‘decència' que amb l'estimació pròpia.” Té raó Marías? El decor no té res a veure, com ens assegura, amb la moralitat? Anem a pams. El diccionari recull unes quantes definicions de decor; d'aquestes, la que més il·lustrativa em sembla és la següent: “Correcció, elevació, en les maneres, en el capteniment d'algú, que correspon a la seva condició social”. Podem arribar, doncs, a la conclusió que el decor, aplicat a l'ús de peces de vestir que cobrisquen o descobrisquen peus i cames, consistiria a adequar el propi comportament a una norma social que seria distinta per als hòmens i les dones: en el cas de les segones, no hi hauria cap problema a usar roba o calçat que deixaren al descobert aquestes parts de la seua anatomia (fins i tot hom les animaria a fer-ho?); en el cas dels hòmens, el decor manaria que es taparen.

Arribats a aquest punt, podem preguntar-nos per quina raó aquesta norma social (vigent quasi sense excepcions fins no fa gaire, i avui en decadència) és diferent en el cas dels hòmens i en el de les dones. La meua hipòtesi és que l'arrel de la norma, l’explicació última, està en el masclisme tradicional de la nostra societat, que només considerava l'home com a possible subjecte desitjant; per a la dona, resultava antinatural, o almenys immoral, ser cap altra cosa que objecte del desig masculí. D'ací que a la dona li estiguera permès descobrir-se en públic –per atraure la mirada i el desig virils–, mentre que a l’home això li estava vedat; perquè, si només els hòmens podien desitjar, era obvi que l'home que descobria el seu cos –com una dona– no podia pretendre cap altra cosa que despertar el desig d'un altre mascle: i ací és on intervindria, per a estigmatitzar el (presumpte) marica, la no menys tradicional homofòbia de la nostra cultura.

Aquesta mateixa argumentació serviria per a explicar per què fins fa relativament pocs anys els hòmens a penes portaven pendents, collars o polseres (avui els usen en abundància, sobretot els jóvens), o no s'atrevien a utilitzar productes cosmètics. Tabús que avui van caient, com el del pantaló curt o el de les xancletes. Per tot això, no em sembla fora de lloc l'analogia que establia l'autor del comentari publicat en dosmanzanas entre veure un home en xancletes i veure dos xics besant-se: els peus (nus) dels hòmens, com la sexualitat i l'afectivitat entre aquests, eren fins fa poc realitats confinades per prejudicis de base masclista i homòfoba a l'àmbit privat que avui, en canvi, s'atreveixen a eixir a l'espai públic.

Al cap i a la fi, Marías concloïa el seu text del 1997 amb l'advertiment que “de la mateixa manera que les indumentàries ‘d'interior' o ‘privades' pul·lulen ja desinhibides pels carrers, així prompte hi veurem també activitats de la mateixa índole.” No crec que l'escriptor pensara en escriure això en les mostres d'afecte i desig entre hòmens, però la veritat és que aquestes constitueixen un bon exemple d'activitat quasi absolutament privada fins fa uns anys que en l'actualitat comença ja a pul·lular desinhibidament pels carrers de les nostres ciutats, per a la consternació d'alguns que –només caldria– no es consideren en absolut homòfobs. Potser podran arribar a consolar-se amb el pensament que haver de veure pel carrer certes coses que els disgusten és el preu que han de pagar per la seua pròpia llibertat: perquè el fet que altres siguen lliures per a actuar segons les seues pròpies preferències els permet a ells actuar també d'acord amb les seues, és a dir, els fa lliures també a ells.

Nemo

Esperant els bàrbars

(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de juny de 2009 -abans, per tant, de les eleccions europees. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

"Què esperem, congregats tots al fòrum? / És que avui arriben els bàrbars. / Per què el Senat no fa res / i els senadors es queden asseguts i no legislen? / Perquè avui arriben els bàrbars. / Quines lleis poden fer ja els senadors? / Quan arriben els bàrbars, ja les faran ells, les lleis.”

Aquests cèlebres versos del poeta grec i homosexual Konstantinos Kavafis reflecteixen de manera estremidora la sensació d'impotència d'una societat (suposadament) avançada que veu com s'acosta el seu final imminent. És clar que en la realitat històrica les coses solen ser diferents: allò més habitual és que els bàrbars siguen menys bruscos, que vagen instal·lant-se en el poder a poc a poc, la qual cosa fa el seu domini menys traumàtic per als dominats; d'altra banda, és important tenir en compte que els bàrbars no sempre arriben des de fora.

No venia de fora la barbàrie que, com vam veure fa poc, va destruir a l'època final de l'Imperi Romà i a la mateixa ciutat natal de Kavafis, Alexandria d'Egipte, la Biblioteca que atresorava el saber i la cultura de l'antiguitat, privant les generacions futures del coneixement d’aquests. Segurament aquella barbàrie havia sigut engendrada en les mateixes esferes del poder alexandrí i imperial: en aquella nova aliança entre el tron i l'altar, entre el poder civil i el dogma religiós, que marcaria el destí d'Occident durant molts segles. La pèrdua de la riquesa intel·lectual acumulada a la Biblioteca d'Alexandria i en altres institucions semblants d'altres parts de l'Imperi va ser part del preu que calgué pagar per aquesta aliança, junt amb moltes altres cessions de la civilització davant la nova barbàrie institucionalitzada: menys de segle i mig després de la data probable de la destrucció de la biblioteca alexandrina, l'emperador Justinià establia per primera vegada la pena de mort a la foguera per als qui ofengueren el déu cristià practicant l'homosexualitat: la sodomia.

En parlar de barbàrie que ve de dins i d’aliança entre el tron i l'altar em resulta difícil no pensar en la Itàlia contemporània. Un país amb una riquesa cultural realment extraordinària, que no obstant això s'ha posat dues vegades en menys de 100 anys en mans de terrossos grossers, reaccionaris i demagogs. El primer es feia dir il Duce, i després d'arribar al poder amb l'ajuda, entre d’altres forces, de l'Església Catòlica, va procedir a posar fi a dècades d'enfrontament entre el règim liberal del Regne d'Itàlia i aquesta església, amb la qual cosa segellà una nova aliança entre el tron i l'altar. Aliança que perduraria després de la caiguda del règim del Duce, gràcies a un partit, la Democràcia Cristiana, que va saber mantenir-se en el govern des del final de la Segona Guerra Mundial fins que va desaparèixer (o més aviat es va escindir) a mitjan dècada del 1990.

Més tard, el suport de l’Església Catòlica, gairebé totpoderosa a Itàlia, ha resultat fonamental perquè el segon terròs, conegut com il Cavaliere, superara obstacles tan greus per a la seua carrera política com ara les sospites de corrupció que se cernien sobre ell (alguna de les quals s’ha pogut provar recentment davant els tribunals) o l'enorme concentració de poder mediàtic a les seues mans, insòlita en un país democràtic i desenvolupat. De fet, Berlusconi, la política del qual esperona i explota l'homofòbia i la xenofòbia de bona part de la població italiana, gaudeix avui d'una popularitat ben poc habitual en els primers ministres del seu país, i ja es veu guanyador per golejada a les pròximes eleccions al Parlament Europeu, fins al punt d’aspirar a ser el líder que més escons aporte al grup que previsiblement tornarà a ser el majoritari de l'europarlament després del 7-J, el del Partit Popular Europeu.

Imagine que el 1922 devia resultar bastant fàcil per a les persones progressistes de l'Europa més desenvolupada despreocupar-se de l'ascens al poder de Mussolini a Roma amb el pensament que, al cap i a la fi, eren coses de la peculiar i retardada Itàlia. Qui els ho havia de dir, que 20 anys més tard gairebé tot Europa estaria en mans de règims feixistes? No obstant això, la combinació d'una crisi econòmica global i un creixent desprestigi del sistema polític que la dreta i l'esquerra extremes coincidien en aquell moment a denominar despectivament democràcia burgesa va fer possible aquest avanç irresistible de la ultradreta.

En l'Europa actual vivim de nou en plena crisi econòmica global, la més greu des d'aquella que els anys 30 del segle passat va aplanar el camí al feixisme. I tem que és ben possible que vaja acompanyada, també en aquesta ocasió, d'una crisi del sistema polític i dels valors sobre els quals es va fundar la nova Europa democràtica després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial. Una dada que em sembla preocupant és que la participació de la ciutadania en les eleccions al Parlament Europeu no ha deixat de caure des que aquestes van començar a celebrar-se, l’any 1979. El 1999 la participació va caure per primera vegada per sota del 50%, i en les últimes eleccions celebrades, les del 2004, ni tan sols va arribar al 46%. I les previsions per a les eleccions d'enguany no pot dir-se que siguen molt optimistes.

Així, doncs, al contrari que en el poema de Kavafis, en l'Europa d'avui no són els senadors (els eurodiputats) els qui es queden quiets al seient sense fer res: el Parlament Europeu, com vam veure recentment, debat sobre assumptes que afecten de forma molt important a les nostres vides, aprova resolucions, legisla; de fet el seu poder s'ha anat incrementant al llarg dels anys. Els qui es queden a casa sense acudir a les urnes són un nombre de ciutadans cada vegada més gran. Alguns atribueixen aquest fenomen a un desinterès de la gent pel procés de construcció europea, la qual cosa ja em semblaria greu; però sospite que la realitat és encara pitjor: que aquesta fredor dels ciutadans davant la crida als col·legis electorals pot ser en molts casos una mostra d'indiferència cap a la democràcia representativa, els seus procediments i les seues institucions; i que si això s'expressa més en les eleccions europees que en altres comicis és perquè molts ciutadans estan convençuts que en aquesta mena d'eleccions no s’hi juguen gran cosa. Jo crec, però, que els qui pensen així s'equivoquen; encara que potser a algú el reconfortarà el pensament que quan arriben els bàrbars, ja decidiran ells per nosaltres.

Nemo

Aquesta altra Europa

(Publicat en dosmanzanas.com el 27 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Pense que l'homosexualitat és una malaltia.” Ho diu, en alemany i sobre el fons de l'himne europeu, un personatge amb estètica skin que després fa un gest amenaçador cap a la càmera. És un fragment del vídeo per a la campanya de les eleccions europees presentat pel PSOE la setmana passada, vídeo que ja ha sigut reproduït desenes de milers de vegades en youtube i ha despertat una polèmica considerable. L’objectiu n’és motivar l'electorat d'esquerres a acudir a les urnes el 7 de juny, i amb aquesta finalitat presenta amb cruesa el contrast entre els nobles ideals que suposadament inspiren el projecte de construcció europea –representats pel grandiós cant a l'alegria i a la fraternitat humana que va compondre Beethoven sobre paraules de Schiller– i aquella altra cara de la realitat europea que encarnen els personatges que apareixen en el vídeo. Aquesta altra Europa que, encara que es nega a acceptar la realitat del canvi climàtic, sí que creu en la pena de mort i en coses com que “els immigrants ens roben la faena” o que “la sanitat hauria de ser privada”; o en la naturalesa patològica de l'amor i el desig entre persones del mateix sexe.

En el programa matinal de la SER els tertulians comentaven l'altre dia el controvertit vídeo, i una d'ells el considerava desafortunat perquè, segons la seua opinió, abordava qüestions que no tenien res a veure amb la veritable comesa de la cambra els membres de la qual triarem el 7-J: “al Parlament Europeu no es debat sobre l'homosexualitat”, la vaig escoltar dir, o alguna cosa molt similar. Per a la meua sorpresa, els seus contertulians no van voler o no van saber traure-la del seu error; però la veritat és que s'equivocava.

L’any 1994, per exemple, el Parlament Europeu va aprovar la Resolució sobre igualtat de drets per a homosexuals i lesbianes, en la qual s'establia el principi general que tots els ciutadans han de ser tractats amb igualtat independentment de la seua orientació sexual, i es demanava als estats membres de la Unió Europea que posaren fi a tota forma de discriminació legal contra gais i lesbianes, la qual cosa incloïa acabar amb l'exclusió de les parelles homosexuals del matrimoni o d’“un marc legal equivalent”. Aquesta resolució de l'europarlament és invocada en el preàmbul justificatiu de la llei espanyola que, 11 anys després, va modificar el Codi Civil per a permetre a les parelles formades per dos hòmens o dues dones l'accés a la institució matrimonial, i no sembla aventurat suposar que l’existència d’aquest document va facilitar l'important avanç que, per als drets LGTB a Espanya i Europa, va suposar l'esmentada llei de 2005.

Precisament aquell any de 2005 es commemorava el 60 aniversari de l'alliberament del camp d'extermini nazi d'Auschwitz-Birkenau, i això va donar peu que al Parlament Europeu es debatera novament sobre l'homosexualitat. L'eurocambra va aprovar llavors una resolució en la qual es reconeixia als homosexuals perseguits i assassinats pels nazis a causa de la seua orientació sexual el seu lloc entre les víctimes del Tercer Reich, i s'instava els ciutadans europeus a “aprendre una vegada més la lliçó (…) dels perills que deriven de la persecució de les persones per motius de raça, origen ètnic, religió, categoria social, conviccions polítiques o orientació sexual”.

Un parell d'anys més tard, el 2007, des del mateix país on els nazis havien construït Auschwitz arribaven notícies inquietants. El vicepresident i ministre d'Educació del Govern de Polònia, Roman Giertych, del partit ultracatòlic Lliga de les Famílies Poloneses, va anunciar que estava preparant un projecte de llei que preveia l'acomiadament, la imposició de multes o la presó per als professors i alumnes que es pronunciaren a favor dels drets de les persones LGBT en l'àmbit educatiu, mentre que d’altres alts càrrecs del seu Govern declaraven que els professors que revelaren la seua homosexualitat serien acomiadats, o fins i tot preparaven ja llestes de les faenes que no podrien exercir les persones homosexuals; a més, El Govern polonès va manifestar la seua intenció de promoure que aquesta mateixa legislació s'estenguera a la resta d'Europa.

El Parlament Europeu va reaccionar aprovant (a l'abril de 2007) una nova resolució en la qual condemnava les declaracions i els projectes legislatius de caràcter homòfob del Govern polonès, i l’instava a abstenir-se de portar a terme aquests projectes i a condemnar també “les declaracions dels líders públics que inciten a la discriminació i l'odi basat en l'orientació sexual”; a més, en aquell document l'europarlament propugnava la despenalització universal de l'homosexualitat i proposava el reconeixement del 17 de maig com a Dia Internacional contra l'Homofòbia. La resolució va ser aprovada amb els vots dels grups d'esquerra i els liberals i demòcrates, mentre que el grup del Partit Popular Europeu es va abstenir; no obstant això, l'eurodiputat Jaime Mayor Oreja, que havia encapçalat la llista del PP espanyol en les eleccions al Parlament Europeu de 2004, es va desmarcar del seu grup per unir el seu vot al no dels partits que conformaven el Govern polonès de llavors i al d'altres destacats exponents de la ultradreta europea, com ara Le Pen o Mussolini (Alessandra).

La coincidència de Mayor Oreja amb aquests sectors del Parlament Europeu ni era nova ni es limitava únicament a la seua postura contrària als drets de les persones LGTB, perquè ja l'any anterior s'havia vist com l'eurodiputat espanyol defugia condemnar el franquisme durant el debat que va celebrar l'eurocambra en ocasió del 70 aniversari del colp d'estat que encengué la metxa de la Guerra Civil Espanyola, en el transcurs del qual l'eurodiputat polonés Maciej Giertych (pare de l'altre Giertych, Roman, i del mateix partit que aquest) va elogiar la figura de Franco per haver frenat, segons la seua visió de la història, “l'atac comunista contra l'Espanya catòlica”.

Poc més d'un any després ens assabentàrem per una entrevista en la premsa que Mayor Oreja considerava el franquisme com “una situació d'extraordinària placidesa” que “moltes famílies (...) van viure amb naturalitat i normalitat”. Així que potser no cal que ens estranyem gaire de les coincidències esmentades de Mayor Oreja amb el partit dels Giertych i la dreta extrema europea; tot i que sí que podria resultar-nos sorprenent que, amb un currículum com aquest, Mayor Oreja haja sigut triat per la cúpula del seu partit per a encapçalar de nou la seua llista al Parlament Europeu en les eleccions del pròxim 7 de juny. És clar que tot depén, en última instància, de quina mena d'Europa siga la que el PP pretén ajudar a construir des de les institucions de la Unió.

Nemo

Perduts

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“És una pel·lícula sobre el passat, però que té molt a veure amb el present, perquè parla de cicles; la humanitat creu que avança, però no viu res més que cicles.” Són paraules del director Alejandro Amenábar en referència a Ágora, l'obra que ha presentat aquests dies al Festival de Cannes. Fixem-nos primer en la darrera part de la seua declaració: té raó Amenábar? El suposat progrés de la humanitat, aquest progrés en què, especialment en els últims segles, tantes esperances hem dipositat, és en realitat un miratge? No deu ser que caminem en cercles, completament perduts en aquesta estranya jungla que és el món?

En un cert sentit la noció de progrés és irrebatible: avui sabem molt més sobre l'univers en què vivim que fa 50 anys, llavors sabíem molt més que un segle enrere, etc. Almenys en el sentit d’‘aprendre', és obvi que progressem. Una altra cosa és si progressem adequadament. Perquè hi ha un altre gran problema amb la nostra noció de progrés: el major coneixement sobre el món ens ha permés transformar-lo cada vegada més a la nostra voluntat. I això té molt de tràgic, perquè pareix que les possibilitats que avui ens ofereixen la ciència i la tècnica són majors que la nostra capacitat intel·lectual, moral i organitzativa per a fer-ne ús de manera que no ens causem dany a nosaltres mateixos, que no arribem fins i tot a amenaçar la nostra pròpia supervivència. Som xiquets xicotets jugant amb una granada de mà que s'acaben de trobar; i no és una granada de joguet.

Però tornant al que plantejava Amenábar, el director té raó almenys en l'existència de cicles històrics, la qual cosa significa que el nostre progrés no és una línia recta, i no sempre avancem; a vegades també retrocedim:

“Berlín 1931: la cultura homosexual més desenvolupada del món. Una biblioteca sobre el tema més prolixa que qualsevol de les actuals. Bars. Conferències. Actors fora de l'armari com Conrad Veidt o (abans) la Dietrich a qui ningú posava en llistes negres. Per a Isherwood i Auden un paradís. Un registre per a possibilitar la reassignació de sexe.

Berlín 1936: No hi ha biblioteca, es tanquen els bars. No hi ha conferències. S'exilien els actors. Al poc de temps s'utilitzarà el registre per a enviar els que s’hi van incloure a camps de concentració.”

Els dos últims paràgrafs són una cita d'un brillant comentari d'Alberto Mira en el web dosmanzanas. La biblioteca a què es refereix Mira era la de l'Institut für Sexualwissenschaft (Institut de Sexologia), fundat el 1919 pel sexòleg i activista homosexual Magnus Hirschfeld. L'Institut era un centre d'investigació i de recursos sobre la sexualitat humana en totes les manifestacions que presenta, atenia persones que hi acudien cercant orientació, atenció mèdica o psicològica, etc., i a més defensava públicament els drets civils de les persones homosexuals i transgènere. Era, per tant, una institució única al món, visitada cada any per unes 20.000 persones.

Pocs mesos després que Hitler esdevinguera el nou canceller d'Alemanya, al maig de 1933, els nazis van atacar l'Institut de Sexologia (que abans havien clausurat), van traure al carrer l'extraordinari contingut de la seua biblioteca (uns 20.000 llibres i revistes, unes 5.000 imatges) i el van cremar públicament. La causa LGTB va retrocedir llavors de colp algunes dècades, i no sols a Alemanya, sinó a nivell global. Ni tan sols després de la derrota del nazisme en la Segona Guerra Mundial es va poder recuperar el terreny perdut: va caldre esperar a la dècada del 1960 perquè l'activisme gai, lèsbic, trans aconseguira de nou alçar el cap. Tanmateix, com assenyalava Alberto Mira, fins i tot als nostres dies no disposem en cap país d'una institució equiparable a la creada per Magnus Hirschfeld fa 90 anys.

“Era com si tota la civilització haguera patit una operació cerebral infligida per la seua pròpia mà, de manera que van quedar extingits irrevocablement la majoria dels seus records, descobriments, idees i passions. La pèrdua va ser incalculable.” El científic i divulgador Carl Sagan valora així (en el seu llibre Cosmos) la destrucció d'una altra enorme col·lecció de textos, la cèlebre Biblioteca d'Alexandria. En aquella època Occident, i amb ell la humanitat sencera, van retrocedir de forma tan greu que hagueren de passar molts segles perquè es tornara a aconseguir un nivell de coneixement semblant al que contenien els perduts volums de l'antiguitat (i moltíssims textos preciosos van desaparéixer per sempre més). No sabem amb certesa quan va ser destruïda la Biblioteca, però una de les hipòtesis més plausibles és que això va ocórrer en temps de l'emperador Teodosi, famós entre d’altres coses per haver convertit el cristianisme en religió oficial de l'Imperi Romà (l'any 380) i per haver ordenat (el 391) la destrucció de tots els temples no cristians, la qual cosa inclouria els edificis que albergaven la Biblioteca alexandrina.

Ágora, la nova pel·lícula d'Amenábar, transcorre a Alexandria en aquella època, i narra la història –i la mort a les mans d'una multitud cristiana– d'un personatge real: la matemàtica i filòsofa Hipàtia, que Sagan considera com “l'últim científic que va treballar a la Biblioteca”. Segons el director espanyol, la seua “és una pel·lícula contra els fonamentalismes, perquè encara que la cosa ha millorat una mica, el món en continua ple”. Té raó Amenábar: el pitjor del nostre passat està també d'alguna manera en el nostre present, disposat a arrossegar-nos de nou cap a si, i per això recordar la història no serveix simplement per a evadir-se cap a un temps i un lloc més o menys exòtics, sinó per a reflexionar sobre el nostre propi temps, els seus dilemes i els seus riscos.

Nemo

Sacrificis (i 3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

L'individualisme de la societat actual, especialment a Occident, que fa que avui ningú estiga disposat a sacrificar-se, sol assenyalar-se com un dels defectes més característics del nostre temps i lloc. En aquest sentit podria dir-se que les societats de la Mesoamèrica precolombina eren just el contrari de la nostra: en el món dels antics maies, asteques, etc. la religió –que, no ho oblidem, impregnava profundament quasi tots els aspectes de la vida social– Tenia al seu centre precisament la idea del sacrifici de l'individu en bé de la comunitat, del gènere humà i fins de l'ordre còsmic.

Per a la religió mesoamericana, l'existència mateixa de l'univers i la vida es devia als continus sacrificis que per a fer-la possible realitzaven els déus: d'ací que aquelles gents se sentiren sempre en deute amb les seues divinitats. Així, per exemple, els mexiques creien que el seu déu solar i guerrer Huitzilopochtli patia contínuament greus ferides en la lluita interminable que mantenia contra les forces que pretenien la seua mort, la qual cosa evoca la poderosa imatge del sol forçat a lliurar cada nit una cruenta batalla per a poder-se alçar de nou, ensangonat, a l'alba. Atés que, perquè el món subsistira, era necessari que el déu solar s'imposara cada matí sobre els exèrcits del fred i les tenebres, la humanitat tenia el deure ineludible d’oferir la seua pròpia sang a la divinitat en substitució de la que el déu perdia en el seu combat sense fi, i de restaurar a més les seues forces alimentant-lo amb la seua pròpia carn.

Per a entendre la importància del concepte de sacrifici en les antigues cultures mesoamericanes, cal tenir en compte que aquest no es referia únicament a la matança ritual de xiquets, captius, etc., sinó que incloïa també altres manifestacions com els sacrificis d'animals o d'objectes, o l'autosacrifici. Per autosacrifici entenem, en aquest context, un ritual en què el subjecte es causava dany voluntàriament a si mateix com a ofrena a la divinitat. Entre els mexiques o asteques, la pràctica de l'autosacrifici estava molt estesa en tota la població, i als xiquets se'ls ensenyava a realitzar-lo des de l'escola. Es duia a terme fent-se talls o perforacions en certes parts del cos (els lòbuls de les orelles, els llavis, la llengua, el penis...) amb navalles d'obsidiana, espines de pitera o punxons d'os; aquests objectes, una vegada ensangonats, s'embolicaven en boles de fenc que s'oferien als déus. Un ritual maia d'autosacrifici que tenim documentat en esplèndids relleus escultòrics consistia a perforar-se la llengua i fer passar pel forat una corda, la qual a més podia estar recoberta d'espines o de fragments tallants d'obsidiana.

"Beneït siga el dolor. Estimat siga el dolor. Santificat siga el dolor... Glorificat siga el dolor!" "Tracta el teu cos amb caritat, però no amb més caritat que la que s'empra amb un enemic traïdor." "Cap ideal es fa realitat sense sacrifici. Nega't. És tan bell ser víctima!" Encara que puga semblar que aquestes màximes no estarien fora de lloc en un text sagrat dels antics maies o asteques sobre l'autosacrifici, en realitat provenen del llibre més conegut del fundador de l'Opus Dei i avui sant de l'Església Catòlica, Camino. I és que les nocions de sacrifici i autosacrifici no són en absolut estranyes a la religió que, gràcies a les armes dels conquistadors, va reemplaçar la dels indígenes a Mesoamèrica a partir del segle XVI.

La religió cristiana, com és sabut, es basa en la història del personatge bíblic anomenat Jesús de Natzaret o Jesucrist, la suposada execució de la qual per crucifixió és interpretada pel cristianisme com un sacrifici voluntàriament assumit: com un autosacrifici total. No és estrany, per tant, que l'autosacrifici, sota noms com ara mortificació de la carn, ascetisme, negació de si mateix, etc., haja gaudit des de l'antiguitat de gran prestigi en el món cristià, com a mitjà per a combatre les temptacions de la carn i, sobretot, per a compartir d'alguna manera el patiment de la passió i mort de Jesús. Encara avui l'ús d'instruments d'automortificació com el cilici o el fuet és de rigor en certs àmbits catòlics, com per exemple dins de l'Opus Dei.

Però el concepte d'autosacrifici no es limita en el catolicisme a infligir-se dolor físic de tant en tant, sinó que va molt més enllà. “Un nombre apreciable d'hòmens i dones presenten tendències homosexuals instintives. (…) Aquestes persones estan cridades a realitzar la voluntat de Déu en la seua vida, i, si són cristianes, a unir al sacrifici de la creu del Senyor les dificultats que poden trobar a causa de la seua condició. Les persones homosexuals estan cridades a la castedat (…), poden i han d'acostar-se gradualment i resoludament a la perfecció cristiana.” Amb aquestes paraules, el catecisme oficial de l'Església Catòlica exigeix als seus fidels amb tendències homosexuals que renuncien per complet a desenvolupar la seua dimensió afectivosexual, per a unir-se així màgicament a Jesús en la seua tortura i execució i aproximar-se a una suposada perfecció cristiana. Per atroces i danyoses que ens puguen resultar les pràctiques d'autosacrifici pròpies de la religió mesoamericana precolombina, podem preguntar-nos si no ho és encara més empényer els membres d'una minoria estigmatitzada –especialment per les prèdiques de religions com la catòlica– a automutilar-se psicològicament i vitalment d'aquesta manera; si no és encara major el patiment que amb això es causa, de manera innecessària, a un nombre enorme d’éssers humans.

Nemo