Ray i Brig es van conéixer a Hawaii, on estaven destinats per l'exèrcit, en plena Segona Guerra Mundial. Si no haguera sigut per la guerra, per la sobtada suspensió de tot allò que fins llavors havia constituït la seua vida, per la soledat i la tensió i aquella sensació omnipresent que calia viure intensament cada moment perquè podia ser el darrer… si no haguera sigut per tot això, Brig creu que mai no hauria pogut succeir el que va succeir entre ells.Anys després li ho diu a Ray per carta, l'última carta –assegura Brig– que li escriurà, perquè la guerra ha acabat i ambdós han tornat a casa i l'impossible torna a ser impossible. Brig escriu a Ray que ara té “una vida bona i normal”, i vol oblidar “que alguna vegada hi haguera cap altra cosa” que aquesta vida d'ara a Utah vora la seua família, molt probablement mormona (Brig és forma apocopada de Brigham, i Brigham Young és el nom del profeta que va conduir els mormons fins a Utah). Afig que confia que Ray, que és “bo i generós”, l’ajudarà a oblidar.
Passen més anys i Brig és ara el jove senador dels Estats Units per Utah Brigham Anderson, casat i amb una xiqueta de poca edat. Un dia li arriba la que sembla que ha de ser la seua gran oportunitat de destacar: l'encàrrec de presidir una important comissió del Senat. Brigham es veu de sobte al centre d'un formidable remolí polític, una lluita de poder descarnada: la seua esposa comença llavors a rebre trucades anònimes que li aconsellen que el senador actue de determinada manera si no vol que isca a la llum allò de Hawaii. La dona intenta que Brigham li conte què va ser el que va ocórrer a Hawaii, però aquest és incapaç d’explicar-li res, i ix corrent per viatjar a Nova York en cerca de Ray, amb l'esperança de trobar el mitjà, parlant amb ell, d'evitar l'escàndol.
Ja a Nova York, Brigham esbrina que Raymond Schaf, Ray, es troba en aquell moment en un lloc que es diu Club 602, i s’hi dirigeix sense dubtar-ho; però a penes hi ha penetrat quan retrocedeix, horroritzat i fastiguejat, en adonar-se d’en quina mena de lloc es troba: la clientela és exclusivament masculina, porta roba ajustada i alguns semblen amanerats… Ray el reconeix i ix del local després d'ell, però Brig ja no té res a dir-li: puja a un taxi, dóna un espenta al seu antic amant, que cau de morros sobre un toll, i torna a Washington per a tallar-se el coll amb una navalla al lavabo del seu despatx.
La història de Brig i Ray forma part de la pel·lícula nord-americana del 1962 Tempestat sobre Washington (Advise and Consent), un thriller polític que revesteix una certa importància dins de la història LGTB per ser un dels primers films de Hollywood que es van atrevir a abordar més o menys obertament el tema de l'homosexualitat, i el primer des dels anys 30 a mostrar al públic d'aquell país un bar gai. Clar que atrevir-se a parlar sobre l'homosexualitat no és el mateix que fer-ho de manera positiva, o simplement lliure de prejudicis. Al meu parer, la pel·lícula reflecteix l'estat d'opinió homòfob dominant àmpliament als Estats Units a principis de la dècada del 1960, com posa de manifest el diferent tracte que hi reben els personatges de Ray i Brig.
Aquest últim ens és presentat com una mena d'heroi tràgic, algú que almenys ho ha intentat: ha intentat integrar-se en la societat, crear una família i servir el seu país, de manera eminent. El seu fracàs final no és en definitiva culpa seua, i per això a la fi del film els seus col·legues del Senat repudien l'instigador del xantatge que acaba costant-li la vida alhora que s'ocupen d'evitar que “el vell pecat de Brig, fóra el que fóra” isca a la llum per a tacar la seua memòria (així de pas eviten també que l'escàndol recaiga sobre el Senat i sobre el sistema mateix, posant-lo en qüestió).
En canvi, Ray (és casualitat que el seu nom s'assemble tant a gai?) apareix només durant un instant abans d'acabar enfonsat en aquell toll brut novaiorqués, en una imatge en què és difícil no veure una òbvia metàfora del seu estil de vida, simbolitzat també en aquell local, el Club 602, que provoca l'horror i la nàusea del seu antic amant. En definitiva, se'ns fa veure que l'armari és honorable, mentre que l’estil de vida gai –l'homosexualitat oberta i assumida– és una cosa sòrdida i indigna.
Supose que ningú no es podia imaginar el 1962 que només set anys després els clients d'un altre bar gai novaiorqués (encara que prou més xocant que aquell, al cap i a la fi, innocent Club 602 on els gais xarraven tranquil·lament mentre sonava Frank Sinatra) es convertirien en herois inesperats –i improbables– per a milions de persones, i que la seua gesta, resistir a l'agressió policial, s’havia de commemorar a mig món cada any durant dècades sota el nom d’Orgull LGTB.
No sé fins a quin punt la tragèdia de Brigham Anderson devia ser versemblant l’any 1962, però crec que avui no ho seria a penes: no m’imagine un senador dels EUA suïcidant-se només per haver tingut un romanç homosexual en la seua joventut, molts anys arrere. És clar que les coses han canviat considerablement des dels anys 60… Em pregunte a quants Brigham Anderson, a quants homos armaritzats que s'espantarien i avergonyirien d'ells, deuen haver salvat la vida els clients de l’Stonewall Inn, i tots aquells que han recollit la seua bandera al llarg de les quatre últimes dècades.
Nemo
2 comentaris:
Wow Nemo has représ amb tanta força les actualitzacions que me n'he saltat una!
Aquesta hsitòria m'ha recordat la de Brockeback Mountain i segureamnt s'en varen donar moltes a l'amèrica profunda de no fa gaires anys!
Te un punt de dramaqueenisme brutal! Em baixaré la peli, a veure q tal!
La pel·li és molt bona, em pense que t'agradarà.
I sí, en aquella època l'homofòbia provocava tragèdies tan terribles com innecessàries no sols als EUA, sinó també a Europa. No sé si deus haver llegit això: El cas Turing.
Publica un comentari a l'entrada