dimecres, 3 de juny de 2009

Aquesta altra Europa

(Publicat en dosmanzanas.com el 27 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Pense que l'homosexualitat és una malaltia.” Ho diu, en alemany i sobre el fons de l'himne europeu, un personatge amb estètica skin que després fa un gest amenaçador cap a la càmera. És un fragment del vídeo per a la campanya de les eleccions europees presentat pel PSOE la setmana passada, vídeo que ja ha sigut reproduït desenes de milers de vegades en youtube i ha despertat una polèmica considerable. L’objectiu n’és motivar l'electorat d'esquerres a acudir a les urnes el 7 de juny, i amb aquesta finalitat presenta amb cruesa el contrast entre els nobles ideals que suposadament inspiren el projecte de construcció europea –representats pel grandiós cant a l'alegria i a la fraternitat humana que va compondre Beethoven sobre paraules de Schiller– i aquella altra cara de la realitat europea que encarnen els personatges que apareixen en el vídeo. Aquesta altra Europa que, encara que es nega a acceptar la realitat del canvi climàtic, sí que creu en la pena de mort i en coses com que “els immigrants ens roben la faena” o que “la sanitat hauria de ser privada”; o en la naturalesa patològica de l'amor i el desig entre persones del mateix sexe.

En el programa matinal de la SER els tertulians comentaven l'altre dia el controvertit vídeo, i una d'ells el considerava desafortunat perquè, segons la seua opinió, abordava qüestions que no tenien res a veure amb la veritable comesa de la cambra els membres de la qual triarem el 7-J: “al Parlament Europeu no es debat sobre l'homosexualitat”, la vaig escoltar dir, o alguna cosa molt similar. Per a la meua sorpresa, els seus contertulians no van voler o no van saber traure-la del seu error; però la veritat és que s'equivocava.

L’any 1994, per exemple, el Parlament Europeu va aprovar la Resolució sobre igualtat de drets per a homosexuals i lesbianes, en la qual s'establia el principi general que tots els ciutadans han de ser tractats amb igualtat independentment de la seua orientació sexual, i es demanava als estats membres de la Unió Europea que posaren fi a tota forma de discriminació legal contra gais i lesbianes, la qual cosa incloïa acabar amb l'exclusió de les parelles homosexuals del matrimoni o d’“un marc legal equivalent”. Aquesta resolució de l'europarlament és invocada en el preàmbul justificatiu de la llei espanyola que, 11 anys després, va modificar el Codi Civil per a permetre a les parelles formades per dos hòmens o dues dones l'accés a la institució matrimonial, i no sembla aventurat suposar que l’existència d’aquest document va facilitar l'important avanç que, per als drets LGTB a Espanya i Europa, va suposar l'esmentada llei de 2005.

Precisament aquell any de 2005 es commemorava el 60 aniversari de l'alliberament del camp d'extermini nazi d'Auschwitz-Birkenau, i això va donar peu que al Parlament Europeu es debatera novament sobre l'homosexualitat. L'eurocambra va aprovar llavors una resolució en la qual es reconeixia als homosexuals perseguits i assassinats pels nazis a causa de la seua orientació sexual el seu lloc entre les víctimes del Tercer Reich, i s'instava els ciutadans europeus a “aprendre una vegada més la lliçó (…) dels perills que deriven de la persecució de les persones per motius de raça, origen ètnic, religió, categoria social, conviccions polítiques o orientació sexual”.

Un parell d'anys més tard, el 2007, des del mateix país on els nazis havien construït Auschwitz arribaven notícies inquietants. El vicepresident i ministre d'Educació del Govern de Polònia, Roman Giertych, del partit ultracatòlic Lliga de les Famílies Poloneses, va anunciar que estava preparant un projecte de llei que preveia l'acomiadament, la imposició de multes o la presó per als professors i alumnes que es pronunciaren a favor dels drets de les persones LGBT en l'àmbit educatiu, mentre que d’altres alts càrrecs del seu Govern declaraven que els professors que revelaren la seua homosexualitat serien acomiadats, o fins i tot preparaven ja llestes de les faenes que no podrien exercir les persones homosexuals; a més, El Govern polonès va manifestar la seua intenció de promoure que aquesta mateixa legislació s'estenguera a la resta d'Europa.

El Parlament Europeu va reaccionar aprovant (a l'abril de 2007) una nova resolució en la qual condemnava les declaracions i els projectes legislatius de caràcter homòfob del Govern polonès, i l’instava a abstenir-se de portar a terme aquests projectes i a condemnar també “les declaracions dels líders públics que inciten a la discriminació i l'odi basat en l'orientació sexual”; a més, en aquell document l'europarlament propugnava la despenalització universal de l'homosexualitat i proposava el reconeixement del 17 de maig com a Dia Internacional contra l'Homofòbia. La resolució va ser aprovada amb els vots dels grups d'esquerra i els liberals i demòcrates, mentre que el grup del Partit Popular Europeu es va abstenir; no obstant això, l'eurodiputat Jaime Mayor Oreja, que havia encapçalat la llista del PP espanyol en les eleccions al Parlament Europeu de 2004, es va desmarcar del seu grup per unir el seu vot al no dels partits que conformaven el Govern polonès de llavors i al d'altres destacats exponents de la ultradreta europea, com ara Le Pen o Mussolini (Alessandra).

La coincidència de Mayor Oreja amb aquests sectors del Parlament Europeu ni era nova ni es limitava únicament a la seua postura contrària als drets de les persones LGTB, perquè ja l'any anterior s'havia vist com l'eurodiputat espanyol defugia condemnar el franquisme durant el debat que va celebrar l'eurocambra en ocasió del 70 aniversari del colp d'estat que encengué la metxa de la Guerra Civil Espanyola, en el transcurs del qual l'eurodiputat polonés Maciej Giertych (pare de l'altre Giertych, Roman, i del mateix partit que aquest) va elogiar la figura de Franco per haver frenat, segons la seua visió de la història, “l'atac comunista contra l'Espanya catòlica”.

Poc més d'un any després ens assabentàrem per una entrevista en la premsa que Mayor Oreja considerava el franquisme com “una situació d'extraordinària placidesa” que “moltes famílies (...) van viure amb naturalitat i normalitat”. Així que potser no cal que ens estranyem gaire de les coincidències esmentades de Mayor Oreja amb el partit dels Giertych i la dreta extrema europea; tot i que sí que podria resultar-nos sorprenent que, amb un currículum com aquest, Mayor Oreja haja sigut triat per la cúpula del seu partit per a encapçalar de nou la seua llista al Parlament Europeu en les eleccions del pròxim 7 de juny. És clar que tot depén, en última instància, de quina mena d'Europa siga la que el PP pretén ajudar a construir des de les institucions de la Unió.

Nemo

2 comentaris:

glamboy69 ha dit...

MAyor Oreja guanyarà, lamentablement, degut a la punyetera mentalitat bipartita d'aquest estat que per castigar l'atur d'un govern es llençarà en mans del diable!
TAn d ebó m'equivoqui!

I també espero que el vicepresident de la comissió de drets GLTB, Raül Romeva d'ICv no es quedi sense la seva acta de diputat per culpa de la mala gestió de Saura!

Per cert.. que tal porteu a València els megamítings de RAjoy ensabonant a Camps i als seus tratjos?

Nemo ha dit...

Lamentablement, no et vas equivocar quant a la victòria de Rajoy... tot i que ha sigut una victòria bastant més estreta del que ells esperaven i desitjaven. Si hagueren tret 10 punts d'avantatge al PSOE, com el 96, és evident que no s'estarien de res per fer caure ZP. Tal com han anat les coses, ja veurem.

I bé, com et pots imaginar, al País Valencià a la gent progressista ens cau l'ànima als peus veient com el PP arrasa per ací cada vegada més, malgrat tota la porqueria que va eixint a la llum.