Antifísics i pseudolaics

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Emmanuelle B., de 45 anys, ciutadana francesa, mestra d'escola, lesbiana, ha rebut fa uns dies l'empara del Tribunal Europeu de Drets Humans, organisme del Consell d'Europa amb seu a la ciutat alsaciana d'Estrasburg, en la seua sol·licitud d'adopció. L'administració francesa li havia estat denegant aquesta petició des del 1998, amb l'argument d'una suposada “absència de referents d'identificació” per al futur fill o filla; en altres paraules, el que s'al·legava era que a la casa d’Emmanuelle –que conviu des de fa quasi dues dècades amb una altra dona, de professió psicòloga, el nom de la qual no s'ha difós– no hi havia un home ni, per tant, ningú que hi exercira el rol de pare. El Tribunal Europeu (rectificant una decisió anterior, de l'any 2002, del mateix organisme en un cas semblant) ha sentenciat que, atés que la llei francesa permet adoptar a les persones solteres, i en conseqüència no exigeix a qui sol·licite l'adopció tindre parella de diferent sexe, usar l'argument de l’“absència de referents d'identificació” per excloure específicament les persones d'orientació homosexual de la possibilitat d'adoptar suposa donar a aquestes últimes “un tractament diferencial” injust. De manera que el Tribunal Europeu ha trobat a França culpable de discriminació en el cas d'Emmanuelle B., la qual cosa no sols és un magnífic resultat per a la demandant, sinó que constitueix una important victòria per als drets de les lesbianes i els gais en tot l'àmbit europeu.

Recorde haver llegit sent molt jove, en la introducció a una guia de viatge per Espanya publicada originàriament a França (i en francés) a mitjan dècada del 1970, o a finals d’aquesta, que la Ibèrica, més que no una península (presqu'île, literalment “quasi illa”) podia dir-se que era una “més que illa” (plus-qu'île) pel gran retard que tenia respecte al continent europeu. Avui, en canvi, és França la que, almenys en matèria de drets LGTB, s'ha quedat clarament per darrere dels seus veïns de la Unió Europea, a excepció del petit Luxemburg i d'una Itàlia llastada per l'enorme pes que hi continuen tenint l'Església catòlica i el Vaticà. Mentrestant, altres dos països veïns de França i sotmesos fins fa poc a una forta influència d'aquesta mateixa església, Bèlgica i Espanya, estan avui en l'avantguarda europea i mundial quant al reconeixement legal que per als seus drets han aconseguit allí (és a dir, ací) els gais i les lesbianes. Com pot canviar el món en 30 anys…

És possible entendre aquests canvis? No és França el país que a finals del segle XVIII va aprovar la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà i va ser el primer a despenalitzar el sexe entre hòmens? El mateix que al maig de 1968 va marcar per a Europa l'hora de l'alliberament sexual? No és la República Francesa encara avui considerada com la campiona de la laïcitat? Com és possible, llavors, que França no se situe avui també en l'avantguarda dels avanços LGTB; més encara, que s'haja quedat en el que, en l'àmbit europeu occidental, és el grup de cua?

És obvi que per a donar resposta complida a aquesta última pregunta caldria realitzar una anàlisi en profunditat tant de la societat francesa com de la dels països veïns, incloent-hi l'evolució de totes aquestes al llarg de dècades o fins i tot de segles; i més obvi encara resulta que això excediria de bon tros les possibilitats d'aquesta columna, o fins i tot d'una sèrie de columnes. A més, donada l'extrema complexitat de les societats humanes, podem anticipar que les conclusions d’un tal estudi apuntarien a un entramat de factors les interaccions del qual seria difícil desentranyar, de manera que no podria assolir-se en cap cas una resposta clara i simple. Jo no pretenc, ni de bon tros, tindre aquesta resposta. Però sí que m'agradaria assenyalar el que sospite que pot ser un dels factors d'aquest hipotètic embolic de causes: em referisc al fenomen que podríem denominar laïcització superficial del discurs cristià; o potser seria més adequat parlar de pseudolaïcització.

El filòsof francés Michel Onfray explica (en el seu Traité d'athéologie, publicat també en català per Edicions de 1984 com a Tractat d'ateologia) que “la laïcització de la moral judeocristiana correspon molt sovint a la reescriptura immanent d'un discurs transcendent.” És a dir, en l'època contemporània es reescriu en termes suposadament laics, o no òbviament religiosos, els mateixos continguts heretats de segles de domini de l'Església sobre la societat: “conservació del fons, canvi de la forma”. “Amb un llenguatge racional [o pretesament tal] (…), la quinta essència de l'ètica judeocristiana persisteix”… i aconsegueix veure's reflectida fins i tot en “els manuals de moral de les escoles republicanes”, als quals poc pot objectar “el capellà de la població”.

Un exemple curiós i bastant primerenc de reescriptura pseudolaica del discurs religiós tradicional sobre l'homosexualitat ens l'ofereix Fançois Carlier, que va ser cap de la brigada de costums de la Prefectura de Policia de París entre els anys 1850 i 1870, i el 1887 va publicar un text en què arreplegava les seues observacions sobre el submón homosexual parisenc: una realitat que Carlier presenta, escriu Dominique Fernandez (en Le Rapt de Ganymède), a través de “una espessa capa d'estupidesa i de prejudicis” de la que no hem d'estranyar-nos, ja que per a Fernandez “el juí del Segon Imperi i de la jove Tercera República (…) sobre l'homosexualitat no podia ser un altre que aquest menyspreu idiota”. El cas és que, per a referir-se a les relacions homosexuals, Carlier no fa servir aquest terme, homosexuals, que en aquell temps era encara bastant nou –s'havia encunyat el 1869– i es trobava poc estés, sinó el d’“antiphysiques”: “antifísiques”. N’hi ha prou d’acudir a un diccionari etimològic per a descobrir que sota aquest inusual neologisme d'arrels gregues s'amaga en realitat la vellíssima i molt comuna idea, inoculada durant segles en la societat occidental pel discurs cristià, segons la qual l'homosexualitat és una cosa contra natura. Anti: contra; físic, de physikós: natural. És a dir, que en comptes de revisar, a la llum del pensament crític racional, els polsegosos prejuís medievals, el funcionari de policia es limita a donar-hi una aparença més presentable en el context de la república burgesa de finals del segle XIX, per mitjà de procediments tan simples com ara expressar-los en grec en comptes d’en llatí. Conservació del fons, canvi –decididament epidèrmic– de la forma.

Encara que amb major subtilesa que en el cas del tosc Carlier, aquesta mateixa actitud seua es reproduirà durant dècades en el discurs mèdic o psicològic dominant, que no pararà d'acumular condemnes morals implícites (o explícites) de l'homosexualitat i posposarà fins a les últimes dècades del segle XX la imprescindible crítica racional, fins a les últimes conseqüències, dels prejuís –heretats de la societat tradicional– en què aquelles condemnes trobaven fonament. Com assenyala Dominique Fernandez, “Els metges, successors dels capellans i els policies, dictaven sobre la condició homosexual sentències que, pel fet d'emanar d'una autoritat en aparença científica, trobaven una major audiència”. Cal admetre, per tant, que la “laïcització superficial” o “pseudolaïcització” no és, almenys pel que fa a l'homosexualitat, un fenomen exclusiu de la societat francesa.

El que ocorre és que a França l'ocàs del domini de la religió i l'Església sobre la societat va començar bastant abans que en altres països: en la mateixa època de la Revolució Francesa, que no sols va aspirar a aconseguir la total descristianització del país, sinó que va posar-la en marxa, de manera tremendament expeditiva. Després vindria la restauració parcial de l'Antic Règim, però per a certes coses ja no hi havia marxa enrere. Ara bé: aquesta major antiguitat del procés de secularització a França respecte als seus veïns també va suposar que les classes dominants tingueren allí més temps per a dur a terme la reescriptura pseudolaica de la moral tradicional, amb la qual cosa amortien l'impacte del procés secularitzador: així, Michel Onfray observa que “el capellà i el mestre de la Tercera República combaten l'un contra l'altre, però en el fons tots dos militen per un món semblant en l'essencial.” Un món en el qual, no cal ni dir-ho, no hi ha lloc per a sodomites o antifísics… Per una interessant paradoxa, resulta en canvi que en un país com Espanya, on el poder dels capellans a penes ha trobat cap oposició institucional en tota la seua història, quan per fi en les últimes dècades ha arribat l'onada secularitzadora, aquesta ha sigut tan potent que ha arrossegat darrere seu gran part dels prejudicis, inclosos molts dels homofòbics, que l'Església i la gent d'ordre havien aconseguit mantindre incòlumes fins llavors… i ha obert així un ampli espai per a la llibertat. Un espai major en tot cas, pel que podem veure en el terreny dels drets LGTB, del que hi ha encara en altres països del nostre entorn.

(No cantem victòria encara, però: una nova onada, aquesta vegada de signe neoclerical, amenaça d'agranar el nostre país… L’España martillo de herejes viu encara, i prepara el retorn.)

Nemo

L'amor en els temps de la Inquisició

(Publicat en dosmanzanas.com el 23 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“El matrimoni Església-Estat és indissoluble.” Ho proclama, en una recent vinyeta d'El Roto (El País, 15-01-2008), un personatge girat d'esquena, mitrat i amb ínfules: un bisbe o alt dignatari catòlic. Els bisbes del món real, en canvi, s’estimen més expressar la mateixa idea d’una altra manera: atacant la pretensió que l'Estat siga independent de qualsevol organització o confessió religiosa, que això vol dir en realitat aquest nefast laïcisme contra el qual no cessen d'advertir-nos els prelats. I és que, molt a desgrat seu, i per més que alguns aspectes dels acords del 1979 entre Espanya i el Vaticà hi siguen poc coherents, la Constitució del 1978 estableix (article 16.3) que “cap confessió no tindrà caràcter estatal”. De manera que pot dir-se que “el matrimoni Església-Estat” no gaudeix ja en aquest país de bases tan sòlides com abans.

Abans, és clar, era una altra cosa. El nacionalcatolicisme vigent a Espanya fins al 1978 no va ser més que la forma que va adoptar, durant la llarga dictadura franquista, una aliança entre el Tron i l'Altar que venia de molts segles enrere, i que durant l'Edat Moderna va permetre a l'Església exercir, a través de la Inquisició, un control ferri sobre la societat hispànica en tots els seus aspectes. I és que la Inquisició no era només una xarxa centralitzada i extraordinàriament eficaç de tribunals eclesiàstics amb capacitat per a condemnar qualsevol habitant de les Espanyes a les més terribles penes després de fer-lo confessar mitjançant la tortura, sinó també un entramat de vigilància i espionatge de tota la població per al qual treballaven, a més de capellans i frares, milers de devots agents seglars –els temuts familiars de la Inquisició– presents tant a les ciutats com als llogarets, en una proporció que va arribar a ser (al Regne de València, en el segle XVI) d'un familiar per cada 30 o 40 veïns.

En aquell context social era realment molt mal assumpte ser sospitós de desviació, en la teoria o en la pràctica, de la doctrina de l'Església. Als estats de la Corona d'Aragó (exceptuant el Regne de Mallorca), la Inquisició s'ocupava de perseguir, a més d’heretges, moriscos islamitzants i judeoconversos judaïtzants, els sodomites, és a dir, aquells hòmens que tenien relacions sexuals amb altres hòmens. Cal matisar que aquestes relacions no solien ser en realitat més que uns alleujaments momentanis: “Quan se citen [en els expedients dels processos inquisitorials] presents, galanteries, invitacions o mirades, resulta generalment que anaven dirigits a desconeguts, amb l'única finalitat d'atraure'ls al lloc estratègic on s'havia de consumar l'acte immediatament”, escriu Rafael Carrasco en el seu magnífic estudi Inquisición y represión sexual en Valencia. Historia de los sodomitas (1565-1785) (del qual traduïsc). I continua: “Aquests breus contactes sexuals no solien constituir un punt de partida per a una relació més profunda o seguida. Una vegada satisfeta la primera curiositat i apagat el foc de la sang, cadascú se n’anava pel seu camí.”

La sexualitat sodomítica, per tant, trobava encara, en aquella societat vigilada pels guardians de la doctrina catòlica, una certa expressió ocasional, per descarnada, sòrdida, clandestina i perillosa que fóra. L’homoafectivitat, d'altra banda, ho tenia molt més difícil, perquè per a expressar-la i viure-la conjuntament es requeria alguna cosa més que un fugaç instant de plaer tan intens com culpable (als ulls dels altres, si no als propis); i no existien tampoc categories o models que feren l'afecte eròtic entre persones del mateix sexe pensable, concebible, intel·ligible. Podem suposar, amb tot, que els sentiments d'amor homosexual devien existir també en aquell temps, encara que habitualment no fóra possible exterioritzar-los, i menys encara desenvolupar-los vora la persona que n’era l’objecte. El cas, que refereix Carrasco, de Jaume Gallestria, estudiant de Tortosa que va confessar al Sant Ofici haver escrit el seu propi nom en una creu junt amb el d’“un patge del bisbe d'aquella ciutat, a qui estimava sens dubte tendrament”, fa pensar l'autor en “arravataments romàntics reprimits”, “missatges intercanviats furtivament” i “sobredeterminacions místiques, en què la processó quasi sempre anava per dins”. La història de Gallestria, per descomptat, acaba malament: el jove va ser condemnat a les salines d'Eivissa, i anys després va ser denunciat de nou a la Inquisició. En aquesta ocasió, escriu Carrasco, “descobrim un home destrossat, caigut en les més absolutes indigència i abjecció.”

Carrasco relata en el seu llibre altres “episodis de vides i amors truncats”, d'entre els quals ell mateix en destaca un “pel patetisme i l’exemplaritat” que el singularitzen. Els protagonistes en són Josep Estravagante, de 31 anys, i Bartomeu Teixidor, de 20. El sinistre escenari de la seua història, la presó de Sant Narcís, en ple centre de València (al carrer del Salvador), on aquests esperaven que els portaren a les galeres reials, en les quals haurien de remar durant anys en condicions infrahumanes, segons el que establien les seues penes respectives: la condemna d'Estravagante era “per un afer criminal”, mentre que a Teixidor l’havien trobat culpable d'haver realitzat l'acte sexual, com a passiu, amb “un rodamón sicilià”. En aquella presó valenciana, escriu Carrasco, “els presos es passaven les nits espiant-se els uns als altres. Els companys de llit de Josep Estravagante –eren vuit en total, els qui dormien en allò que ells anomenen un llit– van protestar quan aquest hi va portar a dormir Bartomeu Teixidor, acabat d'empresonar, ‘per ser company tan vil i fastigós… per haver sigut condemnat per coses del pecat nefand [és a dir, per sodomita]'”. No obstant això, als dos amants “res no els féu retrocedir en la seua voluntat d'unió”: ni les protestes dels seus companys, que acabarien delatant la parella a les autoritats inquisitorials, “ni les dificultats nascudes de la promiscuïtat carcerària, ni la perspectiva de les galeres imminents (…) Josep Estravagante va jurar al seu nou amic que si estaven junts en les galeres, aquest li donaria el seu cos i seguirien sempre junts. No van poder complir la seua promesa, perquè van ser executats [i cremats] a València l’1 de maig de 1622”. Rafael Carrasco assenyala la forta “coloració romàntica” d'aquesta “breu però intensíssima relació amorosa”, i particularment l'extrem patetisme que destil·la “la projecció imaginària d'una vida amorosa feliç en el món de les galeres”…

Ningú no ha demanat mai perdó per tantes i tantes vides trencades, esclafades pel prejudici dels qui es creien en possessió exclusiva de la veritat moral: els piadosos guardians de la doctrina de l'Església Catòlica. Pot sorprendre algú, això, quan els seus successors actuals continuen fent tot allò que està a la seua mà per oposar-se que els gais i les lesbianes puguem desenvolupar en llibertat i plenitud la nostra personalitat, els nostres projectes de vida?

Nemo

El silenci

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un dels moments que més em van impactar de Maurice (tant de la novel·la d’E. M. Forster com de l’excel·lent adaptació al cinema que en va fer James Ivory) és aquell en què el protagonista, avançada ja la història i presa de la desesperació, es decideix a consultar el seu problema amb un metge. Escull, per a fer-ho, un vell amic de la família, el doctor Barry, que fa uns anys que s’ha retirat de la professió: només ell li sembla prou de confiança. Va a visitar-lo a sa casa, li demana parlar en privat amb ell, li anuncia que es tracta d'una “malaltia tremendament delicada”. Ja a soles, arribat el moment de concretar, Maurice se sent malament, plora. Mai, fins aleshores, no havia hagut de parlar del seu problema amb una altra persona (exceptuant tan sols el seu antic amor platònic), i no troba les paraules; per fi, comença: “És un afer de dones…” Això és, ni més ni menys, el que s’esperava el doctor Barry, que somriu i li promet que “prompte ho arreglarem, això”. Llavors demana a Maurice que es despulle per examinar-lo; quan, al cap d'una estona, arriba “el veredicte”, no és cap altre que: “Estàs perfectament. Pots casar-te demà mateix si ho vols, i jo t'aconselle que ho faces. Què t'ha posat aquestes idees al cap?” Maurice s'exaspera, es veu forçat a pronunciar les paraules que fins a aquest moment havia estat evitant: “No ha entés res, vosté. Sóc un ‘unspeakable', com Oscar Wilde!” Un ‘unspeakable': algú de qui no és possible ni tan sols parlar. Un indicible, un innominable. L'al·lusió al celebèrrim cas d'Oscar Wilde és necessària perquè l'obtús metge no tinga cap més remei que admetre per fi que sap a què es refereix l'altre. La seua reacció, no obstant això, afona més encara Maurice en la seua desesperació: el vell amic de la família considera que el que sent no són més que “estupideses” i es nega en redó a parlar-ne: “La pitjor cosa que podria fer-te és parlar-ne.” La lògica del doctor Barry és implacable: si fins i tot el mateix Maurice admet que allò de què vol parlar és “unspeakable”!

Poques vegades la literatura o el cine han sigut capaces de reflectir de manera tan vívida i penetrant el patetisme de la situació de les persones homosexuals en la societat tradicional d'Occident, la seua angoixa i la seua impotència per a eixir de l'atzucac en què es veien tancades. Cal assenyalar que a principis del segle XX, quan transcorre l'acció de Maurice, el terme homosexual feia ja algunes dècades que estava en circulació; no obstant això, quan el protagonista de l'obra –que és persona culta, i fins i tot ha estudiat a la Universitat de Cambridge– es veu en la necessitat de descriure's a si mateix, no recorre a aquest mot: el desconeix, tem que l’ignore el seu interlocutor, el considera inapropiat en el marc d'una conversació entre gentlemen anglesos? En tot cas, l'únic terme que és capaç d'autoaplicar-se Maurice és el contradictori unspeakable… que el relega de nou al silenci quan la seua única esperança era, precisament, trencar-lo per parlar de la seua condició.

Aquest episodi és emblemàtic, a més, del mateix destí de l'obra: escrita a partir del 1913, l’autor, Forster –que temia convertir-se en un pària de la societat britànica… o potser acabar com Oscar Wilde–, no es va atrevir a publicar-la fins després de la seua mort, amb la qual cosa només un grapat de persones va tindre ocasió de llegir-la, o fins i tot en va conéixer l’existència, abans del 1971. Així, doncs, també la novel·la Maurice va ser, com el seu protagonista, relegada al silenci durant dècades. Alberto Mira, en el seu llibre Para entendernos, escriu que “Maurice va arribar tard. Si s’haguera publicat en el moment de la primera redacció (…) hauria sigut una autèntica fita i probablement hauria estimulat el debat sobre l'homosexualitat a la Gran Bretanya (cosa molt necessària després del dur colp que suposà el juí d'Oscar Wilde (…)). Quan va aparéixer ja era un document del passat, i va ser jutjada com a tal pels crítics (…) La novel·la va adquirir prompte l'estatus de mera curiositat literària.” Mira suggereix també que la pròpia trajectòria com a escriptor d’E. M. Forster se’n va veure afectada: “Podem especular que potser Forster hauria escrit una gran novel·la homosexual quan s'haguera llevat de damunt Maurice. Les seues pors ens van deixar sense aquest hipotètic salt qualitatiu.” Unes pors que, en tot cas, difícilment poden considerar-se infundades: quan Forster va morir, el 1970, no feia ni tres anys que l'homosexualitat havia sigut despenalitzada al Regne Unit… i així i tot s'havien establit unes condicions de privacitat tan estrictes perquè el sexe entre hòmens fora considerat legal que, segons l'activista pro drets humans Peter Tatchell, la llei del 1967 que teòricament despenalitzava l'homosexualitat en realitat va possibilitar un augment de la persecució judicial dels gais britànics. Podem imaginar que sobre Forster devien planar, a més del fantasma d'Oscar Wilde, els de moltes altres víctimes posteriors, tant anònimes com cèlebres (el tràgic cas de l'eminent científic Alan Turing va ocórrer en una data tan tardana com el 1954).

Condemnar-nos a gais i lesbianes al silenci, arrabassar-nos la possibilitat de parlar de nosaltres mateixos, privar-nos d'aquesta facultat humana essencial, fonament de la societat, que és el llenguatge, ha sigut una de les formes més implacablement efectives que el sistema homofòbic i heterosexista d'Occident ha tingut d'esclafar-nos. No sols les trajectòries d'obres literàries o dels autors respectius s'han vist entorpides o frustrades per aquesta imposició del silenci: el mateix ha ocorregut amb les trajectòries vitals de milions d’éssers humans, desposseïts del seu dret a desenvolupar la seua personalitat lliurement i en plenitud. No pot estranyar, per tant, la nostàlgia per l'armari que tan a la clara mostren els qui avui, escandalitzats pels progressos cap a la llibertat que hem fet els darrers anys, pretenen arrabassar-nos aquests mateixos drets que amb tant d'esforç hem aconseguit veure reconeguts. “Cierren ya el armario” va ser un dels lemes que es van poder veure en la macromanifestació homofòbica de juny de 2005, i destacats representants d'aquest mateix sector social, com ara Pío Moa o César Vidal, han insistit després en la mateixa idea. I no, aquesta gent no és –com potser ens agradaria creure– tan sols un anacronisme, una deixalla del passat que, sens dubte, ben prompte desapareixerà; ben al contrari, representa un neoconservadorisme d'inspiració religiosa que va cobrant força a Europa, ajudat per l'èxit que coneix des de fa dècades a l'altre costat de l'Atlàntic i per la gran influència social que les esglésies cristianes (i particularment la catòlica) conserven en les nostres societats. A Espanya, un dels dos grans partits, amb possibilitats de governar d’ací a uns mesos, assumeix cada vegada més aquests postulats: ni tan sols pot dir-se que els seus líders es prenguen grans molèsties per a dissimular-ho.

Els homòfobs d’avui saben bé que per a llevar-nos la nostra dignitat i la nostra llibertat han de començar per arrabassar-nos de nou el llenguatge, les paraules; i pretenen començar per les de matrimoni i família. Que els nostres matrimonis no puguen ser anomenats ja matrimonis, que les nostres famílies no siguen considerades famílies per la societat. Si aconsegueixen els seus propòsits, els gais i les lesbianes d'aquest país ens veurem exposats a la vella angoixa i impotència de ser marcats, una vegada més, com unspeakable: els indicibles, els innominables.

Nemo

Sobre el “dret a no ser homosexual”

(Publicat en dosmanzanas.com el 9 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“El dret a ser homosexual ja està reconegut. Una vegada més, m'agradaria reclamar de nou el dret a no ser-ho. (…) La sexualitat és una conducta: es fa, no s'és. No imprimeix caràcter, com ser sacerdot (…). Alguns volem gitar-nos a la nit amb qui ens done la gana, de qualsevol sexe, sense que això ens obligue a ser res durant la resta del dia.” El fragment que cite (i traduïsc) prové d'un article d'opinió (“Derecho a no serlo”, reproduït més avall) aparegut el 31 de desembre passat en el diari Público, en concret en la secció “Carta amb resposta”, que cada dia hi escriu el novel·lista i crític Rafael Reig. Com calia esperar en un diari que es reclama nítidament d'esquerres, i que des que va aparéixer s'ha caracteritzat per donar amb major freqüència i correcció del que és habitual en la premsa generalista espanyola notícies relatives a la comunitat LGTB, aquesta reivindicació del “dret a no ser homosexual” no es fa en nom del típic discurs homofòbic repressiu, ni constitueix tampoc una apologia de la família tradicional amenaçada per la falsa moneda dels matrimonis homosexuals. No: Reig parla des d'una posició, suposadament, emancipadora i fins i tot llibertària. Per això afegeix que “alguns volem exercir el dret a no ser ni tan sols heterosexuals”, invoca el nom de Foucault per explicar que “la invenció de l'homosexualitat com a categoria és una forma de control social” i acaba conjecturant que “potser podríem arribar a ser més lliures” si ens desféiem del que denomina “el carnet sexual”, és a dir, dels conceptes mateixos d'homo o heterosexual.

Res a veure, doncs, amb el discurs dels reaccionaris, amb els anatemes i les filípiques contra gais i lesbianes dels bisbes o dels seus empleats de la COPE. Bé, és cert que segurament bisbes i locutors copers estarien molt d'acord en això que diu Reig que el dret a ser homosexual ja està reconegut en la nostra societat –massa reconegut, afegirien–, i també que ja és hora de reivindicar “el dret a no ser-ho” –o siga, a ser una família com Déu mana… o bé cèlibe, és clar–. Tampoc no els semblaria gens malament allò que “la sexualitat és una conducta” i no una forma de ser, ja que la majoria dels reaccionaris homòfobs d'avui dia solen minimitzar la importància, ignorant-la o relativitzant-la, de l'orientació sexual (que per a ells en tot cas és tan sols una “tendència” a la qual l'individu pot i ha de resistir-se), la qual cosa els permet estigmatitzar amb major comoditat, com “antinaturals”, “immorals” i “vicioses”, les pràctiques homosexuals. I en el que segur que coincidien els carques –especialment els que avui van de liberals– amb Reig és que allò que cada u faça “a la nit” en el terreny sexual és millor deixar-ho ben ocult en les tenebres de la seua intimitat més privada, i no traure a plena llum coses com ara que li pega per gitar-se amb gent del seu mateix sexe. Ben claret ho deia fa uns mesos l'historiador revisionista Pío Moa en un article de Libertad Digital: “Aquestes coses [muntar-s’ho “amb trios, quartets, animals o entre persones del mateix sexe”] (…) pertanyen a la intimitat personal, i allí haurien de quedar-se. El problema sorgeix quan ixen de la intimitat i pretenen dominar l'espai públic. Quan pretenen equiparar, fins i tot per llei, formes de sexualitat evidentment tarades amb les formes normals.”

Jo, en canvi, estic en desacord amb el columnista de Público en tots aquests punts. Per començar, què és això que “el dret a ser homosexual ja està reconegut”? On? En quin país? Perquè, per més que visquem en un dels estats amb una legislació més favorable als drets LGTB, en la realitat social les coses són ben diferents, i si no que els ho pregunten a tants gais i lesbianes adolescents o majors, o de poble, o assalariats, etc. que no s'atreveixen a dir o mostrar en el seu entorn familiar i social, en el seu institut o la seua residència d'ancians o en la seua feina, que són homosexuals… perquè saben perfectament que “el dret a ser homosexual” està molt lluny de ser realment i plenament reconegut en aquest entorn. O en la societat en general, podríem afegir, atesa la immerescuda respetabilitat que aquesta continua atribuint al discurs homofòbic que emana sense parar de la jerarquia catòlica i dels mitjans, les associacions i els partits que hi són afins. Per això, la idea que el que cal reivindicar avui dia és en realitat el “dret a no ser homosexual” em sona –i no crec ser l'únic a qui ocórrega això– un pelet a sarcasme.

Tampoc no arribe a veure els suposats avantatges emancipadors de la reducció de l'homosexualitat a unes pràctiques determinades. Quan, fa uns mesos, el tirà iranià Ahmadineyad va afirmar a Nova York que al seu país no hi havia homosexuals, no pretenia negar que allí hi haguera individus que practicaren el sexe entre hòmens (no podia, atés que a Iran es condemna a mort adolescents per això), sinó que el que volia dir era que en la cultura islàmica iraniana, tal com ell l'entén, no hi ha lloc per a una visió occidental i moderna de l'homosexualitat com a orientació o com a identitat: hi ha les pràctiques, pecaminoses i perverses per descomptat, però res més que això. I hem de recordar que aquesta mateixa concepció d'Ahmadineyad dominava a l'Occident cristià fins no fa gaire, i permetia condemnar, també ací, a mort o a la presó als qui incorregueren en aquestes pràctiques estigmatitzades. La veritat és que l'aparició del concepte modern d’homosexual, encara que al cap d’uns anys fóra aprofitada pels qui van pretendre donar una suposada legitimitat científica a l'homofòbia tradicional, a la fi ha possibilitat que allò que durant segles va ser vist com la conducta aberrant i depravada d'alguns individus aïllats siga considerat avui a Occident, cada vegada més, com una forma minoritària però legítima de la sexualitat i l'afectivitat humanes; i la consciència i l'afirmació reivindicativa d’aquesta diferència serveix actualment, en les democràcies liberals, per a sabotejar els mecanismes discursius dels qui presenten exclusivament com allò normal el que és propi de la majoria, per fer després d'aquesta suposada normalitat la norma (cultural, religiosa o fins i tot legal) de compliment obligatori per a tots.

Sent això d’aquesta manera, no estranyarà que tampoc no coincidisca amb Reig en la idea que per a aconseguir ser més lliures convinga prescindir del que ell anomena “el carnet sexual” (i altres solen denominar “etiquetes”), és a dir, dels conceptes de’homosexual, heterosexual i bisexual. Em sembla que rebutjar aquests conceptes comportaria, en la pràctica, suprimir la visibilitat social de gais i lesbianes (i bisexuals); així podria tornar a assumir-se sense cap problema que tothom és normal, com Déu mana… és a dir, conforme a la norma heterosexista. I bé, tots coneixem gent a qui el pretext de “no m'agraden les etiquetes” serveix per a poder passar per normals (heteros) davant la totalitat o part del seu entorn. Encara que entenc que cal respectar –almenys en principi– que cada u faça visible la seua sexualitat/afectivitat en la mesura que puga assumir-ho o ho crea convenient, em sembla obvi que la visibilitat és la principal arma de què disposem en la minoria LGTB per combatre l'homofòbia i l'heterosexisme i fer-nos un lloc en la societat.

Això que propugna Reig, “gitar-nos a la nit amb qui ens done la gana (…) sense que això ens obligue a ser res durant la resta del dia” en realitat fa molt de temps que s’ha inventat: se’n diu l'armari. La tornada a aquest, lluny de ser un emancipador instrument d'alliberament sexual i afectiu, és just el que ens exigeixen –ja que propugnar el retorn a una legislació fortament repressiva contra nosaltres, com la que va haver-hi fins fa poc en aquest i en altres països occidentals, seria avui generalment considerat com massa extremista– els homòfobs més virulents de la nostra societat: això salta als ulls, per exemple, en el fragment que he citat abans de Pío Moa; o en aquest altre del mateix article, en el qual, després d'esquinçar-se les vestidures “davant la gosadia i el desvergonyiment dels putos i les putes, tan orgullosos de ser-ho i tan amos dels mitjans de masses”, Moa acaba clamant “accions (…) que frenen aquesta invasió de la porqueria”… amb la qual cosa evidencia el dany que la nostra visibilitat social causa a l'homofòbia. No: en el món real, no serà per descomptat l'armari el que ens farà més lliures. I és que no és verdaderament emancipador (ni liberal, ni llibertari) tot el que, fins i tot de bona fe, pretenen vendre'ns com a tal.

Nemo

Rafael Reig
Carta con respuesta
Derecho a no serlo
Público, 31 Dic 2007

No me sorprenden en absoluto las deplorables manifestaciones del obispo de Tenerife porque, al margen de dar cobertura a una banal justificación de la pederastia y una perversa descalificación de la homosexualidad, creo que en ello va encubierta la exculpación de aquellos adultos con sotana, que alguna vez se han visto involucrados en hechos similares. ¿Cómo se puede ser tan cínico para descalificar una opción sexual que no ha matado a nadie y en cambio dar la comunión a cualquier dictador asesino de masas, vaya bajo palio o no, y encima organizar una manifestación?
XAVIER PASCUAL, VILANOVA I LA GELTRÚ (BARCELONA)

A mí el obispo también me parece un mentecato, aunque me interesa su distinción entre el sexo “por vicio” y “por necesidad natural”: siempre que sea posible, prefiero, con diferencia, follar por vicio, ¡dónde va a parar! El derecho a ser homosexual ya está reconocido. Una vez más, me gustaría reclamar de nuevo el derecho a no serlo. Algunos queremos ejercer el derecho a no ser ni siquiera heterosexuales. La sexualidad es una conducta: se hace, no se es. No imprime carácter, como ser sacerdote (u obispo, ¡menudo carácter!). Algunos queremos acostarnos por la noche con quien nos dé la gana, de cualquier sexo, sin que eso nos obligue a ser nada durante el resto del día.

A unos les gusta hacerlo con la luz apagada y a otros con la luz encendida, pero nadie tiene que declararse iluminista o tenebrista. Hay quien prefiere conservar alguna prenda de ropa puesta, pero eso no le convierte en indumentarista. Tampoco es necesario identificarse como nocturnista (sólo lo hace por la noche) o como verticalista (quien prefiere hacerlo siempre de pie, con un punto de apoyo en el fregadero de la cocina). Lo que cada uno haga de cintura para abajo no tiene por qué definirle de cintura para arriba, no se convierte en su forma de ser ni le obliga a aceptar la correspondiente etiqueta distribuida por las autoridades competentes.

Aún recuerdo lecturas de Foucault: la invención de la homosexualidad como categoría es una forma de control social. Para el orden burgués, el sexo puede ser amenazador, por eso hay que disciplinarlo, reglamentarlo, compartimentarlo: hay que inventar la “sexualidad”, que vuelve al sexo inofensivo. A ver, los homosexuales, identifíquense, que levanten la mano y los apunto en esta lista. Los heterosexuales a este lado; los homosexuales, aquí. Las felatómanas, de una en una, desfilando, que se pongan detrás de los onanistas, pero dejando un sitio para los que sodomizan mujeres, y los polígamos, que no se desmarquen. ¡No me formen grupos! ¡De uno en uno y con el carnet sexual en la boca! En fin, ¿no cree usted, Xavier, que quizá podríamos llegar a ser más libres?

Odi cec i pors estúpides

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En la clàssica pel·lícula nord-americana Endevina qui ve a sopar (Guess Who's Coming to Dinner; acaba de celebrar el 40 aniversari), una parella ja carregada d’anys, de classe alta i amb idees liberals i progressistes –suposadament– a prova de bomba, ha de passar per la prova d'una mena de bomba totalment imprevista quan la seua filla de 23 anys es presenta a casa per sorpresa, acompanyada de la persona amb qui, anuncia, ha decidit passar la resta de la seua vida. La cara que en conéixer-la fan Katharine Hepburn i Spencer Tracy –que donen vida als pares de la xica– no és molt diferent de la que els seus personatges probablement posarien avui dia si la persona en qüestió fóra una altra dona, i aquesta possibilitat mai se'ls haguera passat pel cap. Però no: som al 1967, i per a deixar bocabadats i desconcertats aquests progres de tota la vida n’hi ha prou que el seu futur gendre tinga la pell negra. Encara que també tinga el físic de Sidney Poitier, i es tracte d'un individu no sols irreprotxable, sinó fins i tot ideal, en tots els aspectes, els pares de la núvia són ben lluny de sentir entusiasme davant la notícia. I si bé la mare, passat un temps, arriba a superar la seua reacció inicial, el pare (director d'un periòdic de San Francisco que és tot un referent en la lluita pel progrés social) es posiciona clarament en contra del projecte matrimonial de la seua filla.

És hipòcrita, la postura del pare? Potser sí, però no és això el que ell sent: ell està convençut d'obrar pensant tan sols en el bé de la seua filla estimada, i fins en el del pretendent d'aquesta, els quals –pensa– l'amor ha cegat davant la realitat. Ell, en canvi, ha de mantenir el cap fred, no deixar-se portar com la seua dona pel romanticisme, i dir ben clar que la parella no té cap oportunitat “ni en aquest país ni en tot aquest món de mones”, atesa la força que els prejudicis racistes conserven en la societat. I és que quan es va fer la pel·lícula, el matrimoni interracial era encara il·legal en 17 estats dels EUA (fins al 1948 ho havia sigut en 30), i el mestissatge (miscegenation en anglés) era encara àmpliament considerat com una cosa immoral i aberrant, contrària al pla diví i destructora dels principis bàsics en què es fonamenta la civilització… de manera que si s’acceptava, es deia, la societat aniria de dret al caos. Un discurs que avui dia només alguns –relativament pocs– extremistes continuen mantenint en públic respecte a les unions entre persones de diferent raça, però que lamentablement trobem encara sovint en les notícies, aplicat a la unió entre persones del mateix sexe.

Un exemple recent d'això són les declaracions –molt comentades en els mitjans– del bisbe de Tenerife els dies previs a l'acte “per la família cristiana” del 30 de desembre passat; a banda d'altres perles homofòbiques (com ara que la majoria dels homosexuals ho són “per vici”, són gent que “practica l'homosexualitat com pot practicar l'abús de menors”), el prelat va afirmar llavors el que segueix (cite, i traduïsc, de l'àudio de l'entrevista): “Lògicament, el fenomen de l'homosexualitat és quelcom que perjudica la societat, és perjudicial per a la societat, i a la llarga en pagarem les conseqüències, com les han pagades altres civilitzacions.” La primera cosa que u pot preguntar-se davant d’aquestes paraules és: però de què collons parla, aquest home? A quines civilitzacions es refereix? Pagar quines conseqüències, i de què? Perquè, si el bisbe de Tenerife pretén insinuar que l'homosexualitat és culpable de la decadència o l'enfonsament d'alguna civilització del passat, llavors el que diu és una estupidesa de la grandària, si més no, del Teide (sí que és cert, en canvi, que més d'una cultura s’ha estancat, incapaç de tot avanç o innovació, per culpa dels frens que els estaments més conservadors solen posar a les idees noves; no deixa de ser significatiu, en aquest sentit, que en un altre moment de l'entrevista el mateix bisbe diga: “Que els conceptes que [els jerarques de l'Església] podem aportar són retrògrads? Doncs molt bé, doncs són retrògrads.”).

D'altra banda, si el prelat intenta fer-nos creure que la consecució de la igualtat legal i social per part de la minoria homosexual causaria un dany a la societat tal que podria, fins i tot, posar en dubte el futur de la nostra civilització actual, llavors les seues paraules no sols expressen una enorme estupidesa: són, a més, un exemple evident de com els qui sostenen una ideologia basada únicament en el prejudici i en l'odi es dediquen sovint a sembrar en la població temors sense fonament racional, amb l'objectiu de sostenir-se en aquesta mateixa irracionalitat excitada que disseminen. Un altre exemple recent d'aquesta estratègia el va proporcionar l'arquebisbe de València quan, en l'acte del 30-D, va afirmar que lleis com la que reconeix el dret al matrimoni de les parelles homosexuals provocarien ni més ni menys que “la dissolució de la democràcia” a Espanya. Cal recordar que aquesta era també l'estratègia dels qui als EUA s'oposaven al matrimoni interracial: així, en proposar (el 1912) davant el Congrés una esmena per a prohibir el mestissatge en tot el territori dels Estats Units, el representant Seaborn Roddenbery va advertir que si la seua proposta era rebutjada, “l'esclavització de les dones blanques per les bèsties negres menarà aquesta nació a un conflicte tan fatal com el que va tacar de sang un dia la terra de Virgínia o les muntanyes de Pennsilvània”, en clara al·lusió a la terrible Guerra Civil de 1861-1865. L'esmena en qüestió no es va aprovar, i no obstant això, encara avui segueix sense produir-se als EUA cap guerra civil per aquesta causa.

En Endevina qui ve a sopar, al final el pare de la xica reflexiona i rectifica. En un vibrant discurs (l'últim, per cert, que va pronunciar per al cinema Spencer Tracy, el qual, greument malalt des d'abans de començar el rodatge, moriria uns pocs dies després), el vell lluitador progressista pronuncia unes paraules amb les quals crec que no és difícil que els homosexuals d'avui ens sentim identificats (la traducció és meua): “Quant als problemes a què haureu de fer front, (…) estic segur que sabeu bé el que us espera. Hi haurà 100 milions de persones en aquest país que s'escandalitzaran, s'horroritzaran i se sentiran ofeses davant de vosaltres dos, i vosaltres dos haureu d'enfrontar-vos a això, potser tots els dies durant la resta de les vostres vides. Podreu intentar ignorar-los, o podreu sentir pena per ells, pels seus prejudicis i el seu fanatisme, pel seu odi cec i les seues pors estúpides; però quan calga, simplement haureu d'agafar-vos ben fort l'un a l'altre i dir: ‘Que es foten, tota aquesta gent!'”. Així ho diu, amb aquestes paraules tan expressives: “Screw all those people!”. Doncs això.

Nemo

Torna l'acte de fe… per Nadal

(Publicat en dosmanzanas.com el 26 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, ha convocat els catòlics de tot Espanya a un acte “per la família cristiana” que tindrà lloc el 30 de desembre pròxim. La notícia que en plenes festes nadalenques –celebració d'arrels cristianes i marcat caràcter familiar– un nombre considerable de catòlics es concentrarà a Madrid per cantar nadales i escoltar discursos previsibles (entre ells, el que el mateix Benet XVI els dirigirà en directe des de Roma) sobre “la família cristiana” no sembla que tinga, a primera vista, gaire de particular, i en la majoria de la població probablement suscitarà bé indiferència, bé simpatia, bé una barreja variable d'ambdues. Una altra cosa seria si, per exemple, el convocant de l'acte en qüestió fóra un imam en comptes d'un arquebisbe, el seu lema fóra “per la família islàmica” i la connexió en directe haguera d'establir-se amb La Meca o Teheran en lloc del Vaticà: en aquest cas, pareix probable que l'afinitat o el badall es veren substituïts, en molts ciutadans, per la inquietud; especialment si en els dies previs a l'acte, els promotors d’aquest es dedicaren a escalfar l'ambient declarant o suggerint a través dels mitjans que calia modificar les lleis espanyoles per tal que s'adequaren millor als preceptes de la xaria o llei musulmana… Però bé, atés que no és així i que en realitat es tracta d'un acte “per la família cristiana”, no pot haver-hi cap motiu per a la inquietud, veritat?

És clar que, si tenim en compte que la concentració es fa –segons que informa ABC– “en defensa del model cristià de família i de matrimoni”, i que les entitats i associacions catòliques que estan impulsant-la no s’estan gaire de deixar ben clar el caràcter excloent que per a ells té l’esmentat model, potser resultarà que, al capdavall, sí que hi ha raons per a preocupar-se. Fins i tot el president del Foro Español de la Familia, Benigno Blanco, ha arribat a declarar recentment, mentre promocionava l'acte del 30-D en la ràdio de la Conferència Episcopal, que el matrimoni es “va suprimir” a Espanya durant la present legislatura, en reconéixer l'Estat el dret de les parelles homosexuals a accedir-hi. Aquest argument respon evidentment al mateix tipus de lògica que serviria per a afirmar, per exemple, que el mer fet que negres o jueus puguen ser ciutadans espanyols anul·la i destrueix la ciutadania dels espanyols blancs i aris; així doncs, és obvi que el Sr. Blanco mereix, i hauria d'obtindre, la mateixa resposta indignada per part de la societat que rebria qui sostinguera una estupidesa com aquesta.

No menys aclaridora resulta la campanya que ha posat en marxa aquests dies l'associació Hazte Oír, adscrita al susdit Foro Español de la Familia, amb l'objectiu de pressionar el PP –o més aviat, de proporcionar-li un pretext– perquè aquest, posat cas que torne al govern d'ací a uns mesos, “recupere el matrimoni a Espanya” derogant la llei que, segons ells, “destrueix” aquesta institució (és a dir, la que hi dóna accés a les parelles homosexuals). Si aquests autoproclamats salvadors del matrimoni arribaren a aconseguir el que pretenen –i tem molt que això no és de cap manera impossible–, Espanya esdevindria el primer país d'Occident que experimentara una involució semblant en el nostre temps, en abolir, en pro de la xaria catòlica, una de les legislacions més avançades del món quant al reconeixement dels drets de la minoria LGTB.

Diguem-ho clar: la veritat és que la concentració del 30-D no es convoca per a ‘defensar' un model de família que en realitat no necessita que ningú isca a defensar-lo, ja que qui ho desitge gaudeix de plena llibertat per a adherir-s’hi, sense que això puga suposar-li ni tan sols la més mínima inconveniència –i sí, molt probablement, avantatges apreciables–. No: l'acte en qüestió es convoca per a intentar imposar aquest model de família a tota la població com l'únic vàlid i possible, l'únic digne de reconeixement i respecte per part de la societat i l'Estat. En aquest sentit, l'acte del 30 de desembre pròxim es revela com un esdeveniment fermament arrelat en la tradició, tan hispànica i catòlica, de l'acte (o auto) de fe.

Al cap i a la fi, tant en els vells actes de fe com en aquesta versió adaptada a l'estil del segle XXI, del que es tracta és d'exaltar la fe catòlica… a costa d'humiliar i esclafar els qui gosen tindre una altra manera de veure les coses o de viure la vida. A l’igual dels actes antics, el del 30-D es caracteritzarà per la presència –real o virtual– d'importants autoritats eclesiàstiques, per l'assistència massiva de públic devot, per un ambient festiu i per una posada en escena espectacular. És clar que no es llegiran, en aquest acte de fe modern, sentències a la foguera per a aquells que la ràdio episcopal assenyala hui sense gens de rubor com “els roïns”; coses de les mudances que han portat els temps, sense que la Santa Mare Església haja sigut capaç, a pesar dels seus considerables esforços, d'impedir-ho. Però el que sí que hi haurà en l'acte del 30-D seran versions actualitzades dels tradicionals sambenitos i capirotes per a humiliar els infidels, que en aquest segle pareix que som principalment els gais i les lesbianes; ja en una altra concentració semblant, la que es va celebrar el 18 de juny del 2005 sota el lema “La familia sí importa”, els capirotes i els sambenitos van prendre la forma de pancartes, samarretes i consignes corejades per la multitud, en les quals per exemple s'equiparava el matrimoni entre persones homosexuals a la zoofília o es comminava els “sarasas”, “invertits” i “maricons” a tornar a l'armari i tancar la porta per sempre.

Se seguisca o no en aquesta ocasió el lamentable precedent del 18-J, del que no crec que ens escapem en cap cas (perquè el mateix Rouco Varela, promotor principal de l'esdeveniment del 30-D, ho ha repetit aquests dies en la COPE) és d'haver de sentir una vegada més que les famílies que formem els ciutadans homosexuals no són vertaderes famílies, ni els nostres matrimonis són verdaders matrimonis, ni el nostre amor és autèntic amor; o que infligim, pel mer fet de voler que se'ns respecte com a qualsevol altre ciutadà, un dany gravíssim a la família i el matrimoni de veritat, i a través d'aquests, a la societat en conjunt. Després de posar així en evidència la seua caritat cristiana, supose que els congregats resaran perquè es pose fi d'una vegada a tanta desviació i tant d’esgarriament, i perquè Espanya torne prompte a la cleda d'on mai no hauria d'haver eixit. Perquè aquest és, en última instància, l'objectiu de tota la maniobra: fer-nos tornar a tots, homos o heteros, a la cleda. La qual, com tothom sap, és el lloc on els pastors tanquen les ovelles… pel seu bé, naturalment.

Nemo

Sí, sóc gai

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un jove acaba d'arreglar-se, després de prendre una dutxa, al bany de sa casa mentre escolta música. En apagar-la, li arriben les paraules de la conversa que mantenen els seus pares en una habitació pròxima: “El meu fill no és un gai”, diu la mare, “ja n’estic farta, d'eixa moda de veure gais pertot arreu”. El jove se'n va llavors a la cuina, agafa un bloquet de paper per a notes i, abans d'eixir de casa, en deixa una apegada a la porta de la nevera: “Sí, sóc gai.”

L'escena, que pertany al capítol pilot de Lo que surja, és de les més comentades en els mitjans de les dues temporades que han eixit fins ara d’aquesta sèrie d'Internet (editada a més fa poc en DVD). I és també, al meu parer, l'escena més emblemàtica, la que millor representa aquesta iniciativa d'un grup de jóvens amics gais valencians, que han aconseguit col·locar en les pantalles d'ordinador de mig món una nota per recordar que “sí, som gais”. Que els homosexuals existim i –com aproximadament vol dir el títol d'una altra famosa sèrie homo, la nord-americana Queer as Folk– som tan normals, o tan estranys, com qualsevol.

El 1976, un altre jove valencià, de 17 anys i classe treballadora, va decidir també que havia arribat el moment de ser clar amb sa mare –son pare havia mort feia temps– i declarar-li la seua homosexualitat. La dona, incapaç de digerir una cosa com aquella, per a la qual ningú no l'havia preparada, anà a demanar consell a altres persones; en arribar la cosa a oïda d'una monja, aquesta va decidir delatar el xic a les autoritats. Ací va començar, per al jove Antoni Ruiz, un veritable malson. Encara que Franco feia mesos que estava sota terra i en la societat començava a bullir l'anhel de llibertat, l’any 1976 continuaven encara íntegrament vigents i operatius tant les lleis com l'aparell repressiu del franquisme. A les sis del matí la policia secreta va trucar a la porta de la casa que Antoni compartia amb sa mare, i s’endugué pres el xicot. Després de tres dies d'interrogatoris perquè delatara altres maricons, acompanyats de pallisses i fins i tot d'abusos sexuals, el van tancar durant un mes a la presó model de València i a la madrilenya de Carabanchel, i després durant dos mesos en una presó especial per a homosexuals passius de Badajoz (a Huelva n’hi havia una altra per a homosexuals actius). Complida la condemna, encara va haver de passar un any de desterrament lluny de València, i en intentar tornar a la seua vida anterior, es va trobar que en la seua antiga faena li tancaven la porta; tampoc no podia tornar a viure amb sa mare, ja que la creia culpable d'haver-lo delatat. Als 18 anys, la seua vida estava feta miquetes: la seua única culpa, ser homosexual i haver-se pensat que podia contar-ho, almenys, a la seua pròpia mare.

Els qui vam créixer uns anys després no vam haver d'enfrontar-nos ja a l'amenaça de les lleis antihomosexuals de la dictadura, abolides el 1979, però sí que vam ser plenament conscients del rebuig absolut que tot el que tinguera relació amb l'homosexualitat continuava suscitant en la nostra societat, en el nostre entorn. Ja en democràcia, els gais només apareixíem en els mitjans de comunicació i en la cultura popular com a subjectes estereotipats, objecte de ridícul i d'estigmatització; les lesbianes normalment ni tan sols no hi apareixien. Per a un adolescent homosexual, era extremadament difícil trobar algun referent gai o lèsbic amb el que identificar-se, de manera que el més habitual era que se sentira aïllat, sol i únic al món, que es preguntara per què li havia de passar allò just a ell o ella; no era infreqüent, fins i tot, que fera tot el que poguera per no acceptar-se, per ocultar o disfressar la veritat sobre la seua sexualitat fins i tot davant de si mateix. Encara que la presó era ja només virtual, sovint les reixes aconseguien ficar-se al cap dels jóvens homosexuals, que es convertien així, durant anys, en els seus propis carcellers.

Encara que les coses han anat canviant amb el temps –i l'existència i l'èxit d'una iniciativa com Lo que surja en són un testimoni ben interessant–, seria un error absurd confondre la situació actual amb la normalitat. És cert que hui hi ha, en la nostra societat, alguns referents homosexuals coneguts i reconeguts; però la concentració d’aquests en el món de la cultura i l'espectacle, refugi tradicional de gais i lesbianes, i l’escassetat que se’n percep en altres terrenys ens fan veure com de lluny estem encara d'aconseguir la vertadera normalitat, que necessàriament hauria de passar pel final, en tots els àmbits socials, del domini de l'homofòbia i l'heterosexisme. Per als adolescents de hui dia, continua resultant molt dur descobrir-se diferents no sols dels altres, sinó d’allò que tot el món –ells inclosos– espera o esperava d'ells; encara hui continuen fent falta grans dosis de valor i enteresa per a dir-se per primera vegada a u mateix –i no diguem als altres– “sí, sóc gai” o “sí, sóc lesbiana”.

Nemo