Sí, sóc gai

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un jove acaba d'arreglar-se, després de prendre una dutxa, al bany de sa casa mentre escolta música. En apagar-la, li arriben les paraules de la conversa que mantenen els seus pares en una habitació pròxima: “El meu fill no és un gai”, diu la mare, “ja n’estic farta, d'eixa moda de veure gais pertot arreu”. El jove se'n va llavors a la cuina, agafa un bloquet de paper per a notes i, abans d'eixir de casa, en deixa una apegada a la porta de la nevera: “Sí, sóc gai.”

L'escena, que pertany al capítol pilot de Lo que surja, és de les més comentades en els mitjans de les dues temporades que han eixit fins ara d’aquesta sèrie d'Internet (editada a més fa poc en DVD). I és també, al meu parer, l'escena més emblemàtica, la que millor representa aquesta iniciativa d'un grup de jóvens amics gais valencians, que han aconseguit col·locar en les pantalles d'ordinador de mig món una nota per recordar que “sí, som gais”. Que els homosexuals existim i –com aproximadament vol dir el títol d'una altra famosa sèrie homo, la nord-americana Queer as Folk– som tan normals, o tan estranys, com qualsevol.

El 1976, un altre jove valencià, de 17 anys i classe treballadora, va decidir també que havia arribat el moment de ser clar amb sa mare –son pare havia mort feia temps– i declarar-li la seua homosexualitat. La dona, incapaç de digerir una cosa com aquella, per a la qual ningú no l'havia preparada, anà a demanar consell a altres persones; en arribar la cosa a oïda d'una monja, aquesta va decidir delatar el xic a les autoritats. Ací va començar, per al jove Antoni Ruiz, un veritable malson. Encara que Franco feia mesos que estava sota terra i en la societat començava a bullir l'anhel de llibertat, l’any 1976 continuaven encara íntegrament vigents i operatius tant les lleis com l'aparell repressiu del franquisme. A les sis del matí la policia secreta va trucar a la porta de la casa que Antoni compartia amb sa mare, i s’endugué pres el xicot. Després de tres dies d'interrogatoris perquè delatara altres maricons, acompanyats de pallisses i fins i tot d'abusos sexuals, el van tancar durant un mes a la presó model de València i a la madrilenya de Carabanchel, i després durant dos mesos en una presó especial per a homosexuals passius de Badajoz (a Huelva n’hi havia una altra per a homosexuals actius). Complida la condemna, encara va haver de passar un any de desterrament lluny de València, i en intentar tornar a la seua vida anterior, es va trobar que en la seua antiga faena li tancaven la porta; tampoc no podia tornar a viure amb sa mare, ja que la creia culpable d'haver-lo delatat. Als 18 anys, la seua vida estava feta miquetes: la seua única culpa, ser homosexual i haver-se pensat que podia contar-ho, almenys, a la seua pròpia mare.

Els qui vam créixer uns anys després no vam haver d'enfrontar-nos ja a l'amenaça de les lleis antihomosexuals de la dictadura, abolides el 1979, però sí que vam ser plenament conscients del rebuig absolut que tot el que tinguera relació amb l'homosexualitat continuava suscitant en la nostra societat, en el nostre entorn. Ja en democràcia, els gais només apareixíem en els mitjans de comunicació i en la cultura popular com a subjectes estereotipats, objecte de ridícul i d'estigmatització; les lesbianes normalment ni tan sols no hi apareixien. Per a un adolescent homosexual, era extremadament difícil trobar algun referent gai o lèsbic amb el que identificar-se, de manera que el més habitual era que se sentira aïllat, sol i únic al món, que es preguntara per què li havia de passar allò just a ell o ella; no era infreqüent, fins i tot, que fera tot el que poguera per no acceptar-se, per ocultar o disfressar la veritat sobre la seua sexualitat fins i tot davant de si mateix. Encara que la presó era ja només virtual, sovint les reixes aconseguien ficar-se al cap dels jóvens homosexuals, que es convertien així, durant anys, en els seus propis carcellers.

Encara que les coses han anat canviant amb el temps –i l'existència i l'èxit d'una iniciativa com Lo que surja en són un testimoni ben interessant–, seria un error absurd confondre la situació actual amb la normalitat. És cert que hui hi ha, en la nostra societat, alguns referents homosexuals coneguts i reconeguts; però la concentració d’aquests en el món de la cultura i l'espectacle, refugi tradicional de gais i lesbianes, i l’escassetat que se’n percep en altres terrenys ens fan veure com de lluny estem encara d'aconseguir la vertadera normalitat, que necessàriament hauria de passar pel final, en tots els àmbits socials, del domini de l'homofòbia i l'heterosexisme. Per als adolescents de hui dia, continua resultant molt dur descobrir-se diferents no sols dels altres, sinó d’allò que tot el món –ells inclosos– espera o esperava d'ells; encara hui continuen fent falta grans dosis de valor i enteresa per a dir-se per primera vegada a u mateix –i no diguem als altres– “sí, sóc gai” o “sí, sóc lesbiana”.

Nemo