dilluns, 1 d’octubre de 2007

El cas Turing

(Publicat en dosmanzanas.com el 19 de setembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Probablement, el nom d'Alan Turing no resultarà familiar a la majoria dels qui lligen aquest text, però hi ha raons de pes per a veure en ell un dels personatges més influents i interessants del segle XX. Només amb el fet que es considere Turing com el pare de la informàtica moderna ja n’hi hauria prou per a justificar aquest estatus, si pensem en la importància que han adquirit els ordinadors, i les xarxes que conformen, en el nostre món d'avui (aquest blog, com tantes altres coses, no existiria sense els uns i les altres); però és que, a més, de Turing s'ha pogut escriure que la seua contribució a la derrota del nazisme va ser encara més important que la de Churchill o la d'Eisenhower (ho escriu Richard Dawkins en el llibre The God Delusion, al qual vaig dedicar la meua última entrada): Turing, en efecte, va treballar durant la Segona Guerra Mundial per a la Intel·ligència britànica, posant la seua ment extraordinària i els seus coneixements tecnocientíficos al servei del disseny de màquines i tècniques que permeteren als aliats desxifrar els textos en clau –elaborats per la cèlebre màquina de xifratge Enigma– de les comunicacions enemigues que interceptaven. El notable èxit que va aconseguir Turing en aquesta comesa va ser vital per a proporcionar als aliats, durant bona part del conflicte, un avantatge sobre els nazis que ben bé es pot considerar com decisiu.

Així doncs, una vegada derrotat el poder hitlerià, el Regne Unit, i de fet el món sencer, tenien motius de sobres per a estar profundament i sincerament agraïts al brillant matemàtic. El seu país el va condecorar com a Oficial de l'Orde de l'Imperi Britànic (OBE) el 1945, però durant anys es va mantindre en secret, per raons de seguretat, el treball que havia realitzat per al Foreign Office. Després de la guerra Turing va realitzar una tasca important a la Universitat de Manchester en les disciplines, llavors encara en bolquers, de la computació, la intel·ligència artificial i la cibernètica.

El 1952, tanmateix, va ocórrer la catàstrofe. Turing va arribar un dia a sa casa i va descobrir que, mentre era absent, algú hi havia entrat a furtar; aleshores va acudir a la policia per a denunciar el fet… i com a conseqüència de la investigació policial, ell mateix va acabar acusat d’“indecència greu i perversió sexual”. Es va descobrir llavors que Turing havia mantingut una relació amb un jove de 19 anys, a qui coneixia des de feia poc de temps, i que va estar implicat en el furt; aparentment, va ser aquest mateix jove el qui va possibilitar al lladre l'entrada al domicili del matemàtic. De manera que Turing va ser condemnat per haver dut a terme pràctiques homosexuals (“un ‘delicte' comés en privat que a ningú no va fer cap mal”, escriu Dawkins), i l'Estat –aquest mateix Estat britànic que tant devia al científic– li va donar a triar entre la presó i una espècie de castració química. Turing va optar per la segona. Durant un any li van injectar estrògens per a “reduir-li la libido”, i van aconseguir tornar-lo impotent i que li cresqueren pits semblants als d'una dona. La seua imatge pública havia quedat totalment arruïnada. Turing havia sigut humiliat públicament per l'Estat, i portava al seu cos les marques de la seua vergonya.

El 8 de juny de 1954 la seua assistenta el va trobar mort al llit; al seu costat, sobre la tauleta, una poma mossegada. Un parell de setmanes més tard hauria fet 42 anys. Es va establir que havia mort enverinat per cianur, suposadament injectat en la poma; oficialment, la mort d'Alan Turing va ser considerada com un suïcidi, i hi ha qui afirma que aquest, amb la forma en què va triar morir, va voler recrear el seu conte favorit, el de la Bella Dorment. Però també s'apunta que no és possible descartar la hipòtesi d'un assassinat, ja que Turing, per la seua homosexualitat, hauria sigut considerat per la Intel·ligència britànica com un risc potencial per a la seguretat nacional. Encara que l'empresa Apple no ho ha confirmat, s'ha apuntat que el logo d’aquesta firma, una poma a la qual manca un tros ja mossegat, podria ser una mena d'homenatge pòstum a Turing.

Potser allò més terrible d'aquesta història d'autèntic malson és que no va succeir en l'Alemanya de Hitler ni en l'URSS de Stalin, on és sabut que l’aixafament arbitrari de l'individu per l'Estat era una cosa rutinària, sinó en la democràtica i liberal Anglaterra. Com podem entendre una brutalitat, una injustícia com aquestes, per part d'un Estat democràtic? Com acceptar que els prejuís i la ignorància es cobraren, amb la llei a la mà, una víctima com Alan Turing, o com tantes altres de menys conegudes? Com resignar-nos a la idea que qui tant va fer per derrotar Hitler acabara destruït per unes idees homòfobes tan semblants –per la seua natura absurda, delirant– a les del dictador nazi, encara que sostingudes i aplicades pels seus democràtics vencedors? La persecució judicial, el turment i la mort de Turing són una vergonya impossible d'esborrar no sols per a la democràcia britànica, sinó per a totes les democràcies occidentals.

Quan llegim una història com aquesta, una de les reaccions que solen despertar-se en nosaltres és la de constatar amb alleujament com han canviat les coses en els últims cinquanta anys, quins progressos tan considerables que hem aconseguit. Pensem que avui dia no seria ni tan sols imaginable en una democràcia occidental una homofobia tan virulenta per part de l'Estat com la que va destruir la vida d'Alan Turing i les de molts altres, i ens sentim contents d'haver deixat enrere aquell horror, aquella infàmia. Però potser oblidem que en les democràcies occidentals segueixen avui en vigor formes més atenuades d'homofobia, que es tradueixen en la inexistència de plena igualtat davant de la llei entre els ciutadans hetero i homosexuals a la majoria de països; fins i tot en els encara relativament pocs estats que, com el nostre, pareix que han abolit aquesta discriminació legal, la desigualtat i l'homofòbia subsisteixen de fet en molts àmbits de la societat. Potser tendim també amb massa facilitat a pensar que els avanços de la causa LGTB són irreversibles. Però si fa tan sols unes dècades l'homofòbia més brutal i inhumana pareixia compatible amb les democràcies occidentals de tradició liberal, qui ens assegura que no tornarà a paréixer-ho en el futur?

Ningú no pot assegurar-nos-ho, per desgràcia. De fet, és obvi que no falta qui treballa avui mateix, i molt activament, per a fer marxa enrere en el camí cap a la igualtat d'homo i heterosexuals. Però també és cert que en el món occidental dels nostres dies tenim l'oportunitat de lluitar, en unes circumstàncies potser més favorables que mai, perquè es perceba amb claredat que l'homofòbia és una cosa tan oposada als valors de les nostres democràcies liberals com ho són el sexisme, el racisme, l'antisemitisme i, en general, qualsevol altra doctrina basada en el prejuí i l'odi, que pretenga imposar l'etiqueta d’inferiors (o les equivalents de degenerats, malalts, immadurs, immorals, etc.) a un determinat col·lectiu d’éssers humans. Defensar la llibertat i la igualtat de tots, siga la que siga la nostra orientació sexual, és defensar l'autenticitat de la nostra democràcia contra els intents de falsejar-la, de corrompre-la. Per nosaltres, pels qui van haver de viure abans que nosaltres en circumstàncies molt més dures, pels qui vindran després de nosaltres i rebran el nostre llegat: democràcies homòfobes, mai més.

Nemo