Sobre el “dret a no ser homosexual”

(Publicat en dosmanzanas.com el 9 de gener de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“El dret a ser homosexual ja està reconegut. Una vegada més, m'agradaria reclamar de nou el dret a no ser-ho. (…) La sexualitat és una conducta: es fa, no s'és. No imprimeix caràcter, com ser sacerdot (…). Alguns volem gitar-nos a la nit amb qui ens done la gana, de qualsevol sexe, sense que això ens obligue a ser res durant la resta del dia.” El fragment que cite (i traduïsc) prové d'un article d'opinió (“Derecho a no serlo”, reproduït més avall) aparegut el 31 de desembre passat en el diari Público, en concret en la secció “Carta amb resposta”, que cada dia hi escriu el novel·lista i crític Rafael Reig. Com calia esperar en un diari que es reclama nítidament d'esquerres, i que des que va aparéixer s'ha caracteritzat per donar amb major freqüència i correcció del que és habitual en la premsa generalista espanyola notícies relatives a la comunitat LGTB, aquesta reivindicació del “dret a no ser homosexual” no es fa en nom del típic discurs homofòbic repressiu, ni constitueix tampoc una apologia de la família tradicional amenaçada per la falsa moneda dels matrimonis homosexuals. No: Reig parla des d'una posició, suposadament, emancipadora i fins i tot llibertària. Per això afegeix que “alguns volem exercir el dret a no ser ni tan sols heterosexuals”, invoca el nom de Foucault per explicar que “la invenció de l'homosexualitat com a categoria és una forma de control social” i acaba conjecturant que “potser podríem arribar a ser més lliures” si ens desféiem del que denomina “el carnet sexual”, és a dir, dels conceptes mateixos d'homo o heterosexual.

Res a veure, doncs, amb el discurs dels reaccionaris, amb els anatemes i les filípiques contra gais i lesbianes dels bisbes o dels seus empleats de la COPE. Bé, és cert que segurament bisbes i locutors copers estarien molt d'acord en això que diu Reig que el dret a ser homosexual ja està reconegut en la nostra societat –massa reconegut, afegirien–, i també que ja és hora de reivindicar “el dret a no ser-ho” –o siga, a ser una família com Déu mana… o bé cèlibe, és clar–. Tampoc no els semblaria gens malament allò que “la sexualitat és una conducta” i no una forma de ser, ja que la majoria dels reaccionaris homòfobs d'avui dia solen minimitzar la importància, ignorant-la o relativitzant-la, de l'orientació sexual (que per a ells en tot cas és tan sols una “tendència” a la qual l'individu pot i ha de resistir-se), la qual cosa els permet estigmatitzar amb major comoditat, com “antinaturals”, “immorals” i “vicioses”, les pràctiques homosexuals. I en el que segur que coincidien els carques –especialment els que avui van de liberals– amb Reig és que allò que cada u faça “a la nit” en el terreny sexual és millor deixar-ho ben ocult en les tenebres de la seua intimitat més privada, i no traure a plena llum coses com ara que li pega per gitar-se amb gent del seu mateix sexe. Ben claret ho deia fa uns mesos l'historiador revisionista Pío Moa en un article de Libertad Digital: “Aquestes coses [muntar-s’ho “amb trios, quartets, animals o entre persones del mateix sexe”] (…) pertanyen a la intimitat personal, i allí haurien de quedar-se. El problema sorgeix quan ixen de la intimitat i pretenen dominar l'espai públic. Quan pretenen equiparar, fins i tot per llei, formes de sexualitat evidentment tarades amb les formes normals.”

Jo, en canvi, estic en desacord amb el columnista de Público en tots aquests punts. Per començar, què és això que “el dret a ser homosexual ja està reconegut”? On? En quin país? Perquè, per més que visquem en un dels estats amb una legislació més favorable als drets LGTB, en la realitat social les coses són ben diferents, i si no que els ho pregunten a tants gais i lesbianes adolescents o majors, o de poble, o assalariats, etc. que no s'atreveixen a dir o mostrar en el seu entorn familiar i social, en el seu institut o la seua residència d'ancians o en la seua feina, que són homosexuals… perquè saben perfectament que “el dret a ser homosexual” està molt lluny de ser realment i plenament reconegut en aquest entorn. O en la societat en general, podríem afegir, atesa la immerescuda respetabilitat que aquesta continua atribuint al discurs homofòbic que emana sense parar de la jerarquia catòlica i dels mitjans, les associacions i els partits que hi són afins. Per això, la idea que el que cal reivindicar avui dia és en realitat el “dret a no ser homosexual” em sona –i no crec ser l'únic a qui ocórrega això– un pelet a sarcasme.

Tampoc no arribe a veure els suposats avantatges emancipadors de la reducció de l'homosexualitat a unes pràctiques determinades. Quan, fa uns mesos, el tirà iranià Ahmadineyad va afirmar a Nova York que al seu país no hi havia homosexuals, no pretenia negar que allí hi haguera individus que practicaren el sexe entre hòmens (no podia, atés que a Iran es condemna a mort adolescents per això), sinó que el que volia dir era que en la cultura islàmica iraniana, tal com ell l'entén, no hi ha lloc per a una visió occidental i moderna de l'homosexualitat com a orientació o com a identitat: hi ha les pràctiques, pecaminoses i perverses per descomptat, però res més que això. I hem de recordar que aquesta mateixa concepció d'Ahmadineyad dominava a l'Occident cristià fins no fa gaire, i permetia condemnar, també ací, a mort o a la presó als qui incorregueren en aquestes pràctiques estigmatitzades. La veritat és que l'aparició del concepte modern d’homosexual, encara que al cap d’uns anys fóra aprofitada pels qui van pretendre donar una suposada legitimitat científica a l'homofòbia tradicional, a la fi ha possibilitat que allò que durant segles va ser vist com la conducta aberrant i depravada d'alguns individus aïllats siga considerat avui a Occident, cada vegada més, com una forma minoritària però legítima de la sexualitat i l'afectivitat humanes; i la consciència i l'afirmació reivindicativa d’aquesta diferència serveix actualment, en les democràcies liberals, per a sabotejar els mecanismes discursius dels qui presenten exclusivament com allò normal el que és propi de la majoria, per fer després d'aquesta suposada normalitat la norma (cultural, religiosa o fins i tot legal) de compliment obligatori per a tots.

Sent això d’aquesta manera, no estranyarà que tampoc no coincidisca amb Reig en la idea que per a aconseguir ser més lliures convinga prescindir del que ell anomena “el carnet sexual” (i altres solen denominar “etiquetes”), és a dir, dels conceptes de’homosexual, heterosexual i bisexual. Em sembla que rebutjar aquests conceptes comportaria, en la pràctica, suprimir la visibilitat social de gais i lesbianes (i bisexuals); així podria tornar a assumir-se sense cap problema que tothom és normal, com Déu mana… és a dir, conforme a la norma heterosexista. I bé, tots coneixem gent a qui el pretext de “no m'agraden les etiquetes” serveix per a poder passar per normals (heteros) davant la totalitat o part del seu entorn. Encara que entenc que cal respectar –almenys en principi– que cada u faça visible la seua sexualitat/afectivitat en la mesura que puga assumir-ho o ho crea convenient, em sembla obvi que la visibilitat és la principal arma de què disposem en la minoria LGTB per combatre l'homofòbia i l'heterosexisme i fer-nos un lloc en la societat.

Això que propugna Reig, “gitar-nos a la nit amb qui ens done la gana (…) sense que això ens obligue a ser res durant la resta del dia” en realitat fa molt de temps que s’ha inventat: se’n diu l'armari. La tornada a aquest, lluny de ser un emancipador instrument d'alliberament sexual i afectiu, és just el que ens exigeixen –ja que propugnar el retorn a una legislació fortament repressiva contra nosaltres, com la que va haver-hi fins fa poc en aquest i en altres països occidentals, seria avui generalment considerat com massa extremista– els homòfobs més virulents de la nostra societat: això salta als ulls, per exemple, en el fragment que he citat abans de Pío Moa; o en aquest altre del mateix article, en el qual, després d'esquinçar-se les vestidures “davant la gosadia i el desvergonyiment dels putos i les putes, tan orgullosos de ser-ho i tan amos dels mitjans de masses”, Moa acaba clamant “accions (…) que frenen aquesta invasió de la porqueria”… amb la qual cosa evidencia el dany que la nostra visibilitat social causa a l'homofòbia. No: en el món real, no serà per descomptat l'armari el que ens farà més lliures. I és que no és verdaderament emancipador (ni liberal, ni llibertari) tot el que, fins i tot de bona fe, pretenen vendre'ns com a tal.

Nemo

Rafael Reig
Carta con respuesta
Derecho a no serlo
Público, 31 Dic 2007

No me sorprenden en absoluto las deplorables manifestaciones del obispo de Tenerife porque, al margen de dar cobertura a una banal justificación de la pederastia y una perversa descalificación de la homosexualidad, creo que en ello va encubierta la exculpación de aquellos adultos con sotana, que alguna vez se han visto involucrados en hechos similares. ¿Cómo se puede ser tan cínico para descalificar una opción sexual que no ha matado a nadie y en cambio dar la comunión a cualquier dictador asesino de masas, vaya bajo palio o no, y encima organizar una manifestación?
XAVIER PASCUAL, VILANOVA I LA GELTRÚ (BARCELONA)

A mí el obispo también me parece un mentecato, aunque me interesa su distinción entre el sexo “por vicio” y “por necesidad natural”: siempre que sea posible, prefiero, con diferencia, follar por vicio, ¡dónde va a parar! El derecho a ser homosexual ya está reconocido. Una vez más, me gustaría reclamar de nuevo el derecho a no serlo. Algunos queremos ejercer el derecho a no ser ni siquiera heterosexuales. La sexualidad es una conducta: se hace, no se es. No imprime carácter, como ser sacerdote (u obispo, ¡menudo carácter!). Algunos queremos acostarnos por la noche con quien nos dé la gana, de cualquier sexo, sin que eso nos obligue a ser nada durante el resto del día.

A unos les gusta hacerlo con la luz apagada y a otros con la luz encendida, pero nadie tiene que declararse iluminista o tenebrista. Hay quien prefiere conservar alguna prenda de ropa puesta, pero eso no le convierte en indumentarista. Tampoco es necesario identificarse como nocturnista (sólo lo hace por la noche) o como verticalista (quien prefiere hacerlo siempre de pie, con un punto de apoyo en el fregadero de la cocina). Lo que cada uno haga de cintura para abajo no tiene por qué definirle de cintura para arriba, no se convierte en su forma de ser ni le obliga a aceptar la correspondiente etiqueta distribuida por las autoridades competentes.

Aún recuerdo lecturas de Foucault: la invención de la homosexualidad como categoría es una forma de control social. Para el orden burgués, el sexo puede ser amenazador, por eso hay que disciplinarlo, reglamentarlo, compartimentarlo: hay que inventar la “sexualidad”, que vuelve al sexo inofensivo. A ver, los homosexuales, identifíquense, que levanten la mano y los apunto en esta lista. Los heterosexuales a este lado; los homosexuales, aquí. Las felatómanas, de una en una, desfilando, que se pongan detrás de los onanistas, pero dejando un sitio para los que sodomizan mujeres, y los polígamos, que no se desmarquen. ¡No me formen grupos! ¡De uno en uno y con el carnet sexual en la boca! En fin, ¿no cree usted, Xavier, que quizá podríamos llegar a ser más libres?