Paradís gai

(Publicat en dosmanzanas.com el 3 de febrer de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“México DF, paraíso gay”: aquest titular podia llegir-se al març de l'any passat en un dels periòdics de la capital mexicana; jo visitava llavors per primera vegada la ciutat, i vaig quedar perplex en llegir-ho.

Jo sabia que el Districte Federal era en aquell moment un dels dos territoris dels Estats Units Mexicans que reconeixien les unions civils entre parelles del mateix sexe (l'altre era l'estat septentrional de Coahuila, veí de Texas –és curiós que aquest darrer siga, en canvi, un dels estats més dominats per l'homofòbia dels EUA–). I vaig quedar també agradablement sorprès pel grau de visibilitat LGTB que vaig poder presenciar en àmplies zones del centre de la capital mexicana. Abans del meu viatge jo havia vist la pel·lícula El cielo dividido (Mèxic, 2006), en la qual una parella de xics viu un romanç apassionat en aquella ciutat, i es besen i abracen en públic moltes vegades amb tota naturalitat, especialment en el marc de la UNAM, la cèlebre Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Confesse que en veure la pel·lícula havia interpretat aquestes escenes com una mena de llicència poètica del director, que ignoraria deliberadament la realitat de l'homofòbia social i les pressions que aquesta exerceix sobre els individus, ja que allò que l’interessava explicar en la seua pel·lícula era simplement una història d'amor i de desamor. Tanmateix, en visitar l'espectacular campus de la UNAM vaig poder veure una parella de xics que es feien carícies tranquil·lament damunt l'herba envoltats d'altres parelletes heteros, en actitud tan inconfusiblement amorosa com la d'aquestes. Després vaig poder veure moltes més parelles de xics, i alguna de xiques, parlant-se i mirant-se, i besant-se i abraçant-se, en ple centre de la ciutat, per l'Alameda Central i el Paseo de la Reforma, asseguts en bancs o passejant per la vorera. Es concentraven en particular al costat del Monument a la Independència, conegut com el Ángel, com a deixebles avantatjats de la lliçó de llibertat que des de fa cent anys –és a dir, des del primer centenari de la independència del seu país– recorda als mexicans el daurat xicot… o més aviat xicota, ja que pareix que l'àngel és en realitat la dea Victòria; lliure també, segons sembla, de les limitacions i els convencionalismes del gènere.

Precisament a pocs metres de l'àngel/deessa comença, o acaba, el carrer Amberes, que fa les funcions de districte LGTB de la Ciutat de Mèxic. Aquest carrer forma part de l'anomenada Zona Rosa, encara que aquest nom és molt anterior a l'aparició dels locals destinats al públic homosexual, i per tant no es deu a aquests: en tot cas, així es diu aquest animat i agradable barri. Potser podria dir-se que l'àrea pròpiament LGTB és de dimensions una mica reduïdes per a una megalòpolis tan enorme com la capital mexicana, de més de 20 milions d'habitants, però a part d'això la veritat és que recorda molt les de qualsevol gran ciutat d'Europa o de la resta de l'Amèrica del Nord.

Podria pensar-se, doncs, que és a tots aquests fets que feia referència aquell titular de periòdic, “México DF, paraíso gay”. En realitat, però, la notícia que encapçalava aquesta frase tan cridanera era una sòrdida història de xarxes de prostitució masculina, drogues i corrupció política; aparentment, per al redactor l'expressió paradís gai entraria dins la mateixa categoria sinistra que, per exemple, paradís del crim. Tal vegada per a algú com l'inefable Rodrigo de Santos la combinació que reflecteix aquest article suposaria una mena de paradís, però allò que realment anhelen la immensa majoria dels gais i les lesbianes és més aviat l'altra cosa, tot això que he descrit més amunt. És a dir: anhelen un lloc on els siga possible viure la vida lliurement i obertament, sense cap necessitat d'ocultar-se i sense que ningú els perseguisca o discrimine per això. Una cosa ben bàsica, al cap i a la fi: més que no el de paradís, hi hauria d’escaure el prosaic nom de normalitat. N’hi ha prou, però, amb fer una ullada al vast mapa de l'homofòbia al món per a entendre per què un lloc així, on es respecten de debò els drets humans de les persones LGTB, ens pot arribar a semblar un paradís terrenal.

Nemo

Els segles de la Xina (i 5)

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

A l'octubre passat, durant els dies de festa nacional pel 60 aniversari de la República Popular, el centre de Pequín estava inundat de visitants, la majoria procedents de tots els racons de la Xina, encara que tampoc no hi faltaven els estrangers. Molts dels xinesos portaven banderetes del seu país, o gorres amb el logo del 60 aniversari, i s’hi feien fotos patriòtiques davant dels monuments. O davant d'altres objectes extraordinaris, com ara els mateixos turistes occidentals: una família xinesa em degué trobar tan exòtic que em va abordar molt amablement davant la porta de Tiān’ānmén per demanar-me fotografiar-se al meu costat, com si jo fóra una celebritat.

Un riu de gent, al qual em vaig unir després, entrava sense parar per aquesta porta, passant sota el retrat rodanxó i somrient de Máo que encara la presideix, a l'antiga Ciutat Prohibida. Dos llocs emblemàtics de la història moderna de la Xina: la Ciutat Prohibida, el complex palatí dels emperadors de les dinasties Míng i Qīng, fou l'escenari, a principis de la dècada del 1910, del patètic darrer acte de més de dos mil·lennis de monarquia imperial xinesa, retratat de manera impactant per Bernardo Bertolucci en L'últim emperador. D’altra banda, la porta de la Pau Celestial, o de Tiān’ānmén en mandarí, fou el lloc des d'on Máo va proclamar l’any 1949 el naixement d'una nova Xina.

Entre un esdeveniment i l’altre, diversos intents frustrats de portar a la Xina la modernitat i la democràcia, i gairebé quatre dècades de revolució interminable, de descomposició política, de senyors de la guerra, de guerra civil entre nacionalistes i comunistes, d'invasió japonesa, de nova guerra civil i de triomf final dels comunistes, que tenien el suport de la immensa pagesia xinesa. De manera que, quan el líder comunista Máo Zédōng va pujar finalment a la porta de Tiān’ānmén a fer la seua proclamació, el país exhaust que l’escoltava albergava l'esperança d'assistir al començament d'una nova era, en la qual la pau i una certa prosperitat tornaren a ser possibles.

Els comunistes es presentaven com la culminació del programa reformista i modernitzador que havia engegat originalment aquell procés revolucionari; d'acord amb això, van mostrar un sever rebuig cap a allò que denominaven la vella societat i cap a totes les formes culturals vinculades a aquesta, com la tradició confucianista. Però, si aquesta tradició s'havia caracteritzat –com hem vist en altres articles d'aquesta sèrie– per una escassa disposició a reconèixer drets als individus (mentre els carregava en canvi d'obligacions), els seguidors de Máo havien de substituir-la per una nova religió política, centrada en el culte al seu líder, que no diferiria gaire del confucianisme imperial en aquest aspecte.

La religió política del maoisme tenia les corresponents escriptures sagrades (el llibret roig de Cites del president Máo, que tot bon xinès havia de posseir, llegir i portar amb si en tot moment; per aquest motiu es convertira en el llibre més imprès al món al segle XX), les corresponents capelles i imatges de culte (les habitacions de la lleialtat, on es retia homenatge a les fotografies del Gran Timoner Máo un parell de vegades al dia, al matí i a la nit), les corresponents litúrgies (com per exemple el ball de la lleialtat, que tots, xiquets i vells inclosos, havien d'estar disposats a executar en públic com a mostra de la seua devoció al gran líder)… i, per descomptat, els corresponents heretges i pecadors. Entre aquests darrers es trobaven els homosexuals; com succeïa en altres països comunistes (com Cuba), aquests eren perseguits legalment sota l'acusació de comportament antisocial, i en el cas xinès, concretament sota la figura de gamberrisme. A la Xina, a més, els homosexuals eren –com també els dissidents i altres individus que el règim rebutjava– humiliats en públic de manera tan cruel com sistemàtica.

Després de la mort de Máo el 1976, els seus successors en la direcció del Partit Comunista Xinès van comprendre al cap d'un temps –i amb això van demostrar ser més sagaços que no els seus homòlegs del bloc soviètic– que per a mantenir el control de la societat xinesa calia oferir-li realment una mica d'aquella prosperitat que se li havia promès una vegada i una altra al llarg de tres dècades sense que a penes haguera arribat a materialitzar-se mai, i que el camí per a aconseguir-ho passava per imitar Hong Kong o el Japó i introduir progressivament a la República Popular una economia de mercat. El resultat d'aquesta política és que en les últimes tres dècades la Xina ha sigut el país del món que més ràpidament ha crescut, i en aquests moments està a punt d’esdevindre la segona economia del planeta. Un desenvolupament veritablement espectacular que té en el molt dinàmic skyline de Xangai (enfront del qual, per cert, també vaig haver de fotografiar-me, aquesta vegada amb el meu marit, al costat d'una altra família xinesa) un dels seus símbols més cèlebres.

Per a la vida dels LGTB xinesos del nostre temps –que, no sense ironia, es denominen a si mateixos tóngzhì, ‘camarades’, la mateixa paraula que usen tradicionalment els membres del PC Xinès per referir-se els uns als altres– les conseqüències de les reformes econòmiques dels darrers 30 anys han sigut significatives, especialment als grans nuclis urbans. Mentre que en la Xina de Máo s'esperava de tot individu que estiguera disposat a sacrificar els seus desitjos a l'objectiu comú de construir una societat nova i utòpica, la Xina mercaditzada d'avui incita cada persona a perseguir els seus propis desitjos, confiant que d'aquesta manera contribuirà, fins i tot sense proposar-s'ho, a la prosperitat general; així ho explica l'antropòloga nord-americana Lisa Rofel en el documental Queer China, ‘Comrade’ China (Xina, 2008). Una de les veus LGTB xineses que es poden sentir també en aquest film assegura que en aquell país avui es tolera allò que no fa gaire resultava intolerable. Això no obstant, en una societat sotmesa encara a un règim de partit únic, i per tant a la tutela del PC (els altres camarades), la veritat és que la tolerància no és només limitada, sinó insegura, i fins i tot precària. Bona prova d'això són els nombrosos episodis de censura i cancel·lació per ordre governativa d'intents de la comunitat tóngzhì d'expressar-se obertament i pública al llarg de la passada dècada que arreplega el mateix documental.

Què temen les autoritats xineses del moviment LGTB? Jo diria que, abans que res, temen l'exemple de llibertat que gais, lesbianes, bisexuals i trans xinesos poden donar als seus compatriotes: no pot sorprendre gaire que un règim que tracta els seus propis ciutadans com a menors d'edat perpetus es mire amb desconfiança unes persones que, malgrat tota la pressió social que s'ha acumulat històricament en contra seua, demostren avui, cada dia una mica més, que són capaces de prendre amb decisió el timó de les seues pròpies vides. Així doncs, la qüestió dels drets LGTB no constitueix únicament (ni a la Xina ni enlloc) el problema d'una minoria, ja que està íntimament relacionada amb alguna cosa molt més general: l'estatus que la societat i les seues institucions concedeixen als drets individuals.

El moviment LGTB és una de les forces que en la Xina d'avui aposten decididament per situar els drets de l'individu al centre del sistema social i polític; en contra d'aquestes forces se n'alineen unes altres que pretenen que les persones continuen sotmeses a un dogma o altre: si el dogma marxista-maoista ha quedat avui obsolet, sempre es pot ressuscitar –com sembla que pretenen alguns sectors del règim– la tradició xinesa, i donar per exemple al confucianisme una nova formulació que permeta justificar el manteniment d'un sistema autoritari al segle XXI. Del resultat d'aquesta confrontació dependrà la sort no solament de la població xinesa, sinó probablement –en bona part almenys– la de tots els habitants del planeta, en un segle que potser serà, més que cap dels anteriors, el de la Xina.

Nemo

Els segles de la Xina (4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 20 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ban Gu, un historiador antic de la dinastia Hàn, explica com un dia el jove emperador Āi (que va regnar de l'any 6 abans de la nostra era a l'1 d’aquesta) es va adonar, quan anà a llevar-se després d'una migdiada, que el seu amant, Dong Xian, estava adormit al seu costat, damunt d'una de les mànegues de la vestidura imperial. Per no despertar-lo, l'emperador agafà un ganivet, tallà la mànega en qüestió i es presentà en públic amb la roba així mutilada. D'aquesta manera no solament va crear una nova moda a la cort –ja que els cortesans van córrer a imitar el seu sobirà, tallant també les mànegues de les seues vestidures–, sinó que va donar lloc a una cosa molt més perdurable: a un dels noms amb què la tradició cultural de la Xina imperial va denominar l'homosexualitat: l'amor de la mànega tallada.

Segles després de l'època d’Āi i Dong Xian, aquest últim era recordat, com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie d'articles, per l'emperador Jiǎnwén de la dinastia Liáng, que comparava els seus encants ja llegendaris amb els del seu propi amant i favorit. I encara molts segles més tard, durant la dinastia Míng (1368-1644), es va publicar, sota el nom de Documents de la mànega tallada, una antologia de textos sobre l'homosexualitat masculina que abastava dos mil·lennis d'història xinesa (i que en els nostres dies ha estat considerada com “tal vegada la primera història homosexual exhaustiva” del món).

Tot i que, gràcies a la deliciosa anècdota de la mànega, la relació homosexual entre l'emperador Āi i el seu favorit Dong Xian va ser objecte d'un record especial, cal assenyalar que aquesta relació responia a un tipus de vincle que en l'època de la cèlebre parella tenia ja, en la cultura xinesa, diversos segles d’antiguitat, i que fou comuna en els emperadors de la dinastia Hàn (fins al punt que un altre historiador antic, Sima Qian, en redactar la història dels primers emperadors d'aquesta dinastia, hi va incloure un apartat dedicat a les biografies dels favorits imperials) i també en els d’altres dinasties de la llarga història de la Xina imperial: “molts dels emperadors van tenir ‘favorits’ –és a dir, amants masculins– a més dels seus harems de mullers i concubines, i sovint els van preferir a aquests harems”, escriu Gregory Woods en la secció dedicada a la Xina de la seua obra A History of Gay Literature. No obstant això, el cas d’Āi mostra un aspecte peculiar: com assenyala Louis Crompton (en Homosexuality and Civilization), “la idea d'identitat homosexual era inusual a la Xina, on el matrimoni [heterosexual] era considerat com un deure sagrat”, de manera que tant els emperadors com els seus favorits tenien habitualment dona (o dones) i fills; per això resulta sorprenent que el cronista Ban Gu afirmara que a l'emperador Āi “per naturalesa (…) no l’interessaven les dones”.

En la nostra època, aquells qui a Occident s'oposen al reconeixement del dret de les parelles homosexuals al matrimoni han assenyalat que, encara que la història registra exemples de societats que eren tolerants amb l'homosexualitat, aquestes societats no equiparaven les relacions homosexuals a les heterosexuals, i reservaven el matrimoni per a aquestes darreres. En el cas de la Xina premoderna, és cert que l'homosexualitat i l'heterosexualidad mereixien una consideració distinta: com apuntava Crompton, contraure matrimoni heterosexual i engendrar fills que donaren continuïtat al llinatge familiar es veia com un deure ineludible de tot individu; només qui haguera complit satisfactòriament aquest deure podia pensar a tenir, a més, relacions homosexuals, si aquest era el seu gust –i en tal cas, es pensava, no hi havia cap motiu per a impedir-li-ho–. L'heterosexualitat i la procreació eren un deure per a tothom, l'homosexualitat només un passatemps per a qui tinguera aquest capritx (i poguera permetre-s’ho econòmicament).

És interessant el fet que a la província meridional i costanera de Fújiàn es desenvolupara, segons el testimoniatge d'un autor xinès de la darreria del segle XVI i el començament del XVII, Shen Defu, allò que Crompton denomina “una mena de matrimoni homosexual”. Segons aquest costum, un home podia conviure amb un altre de més jove durant molts anys, amb el beneplàcit de les famílies d'ambdós; no obstant això, quan el més jove arribava a una certa edat, el més gran havia de pagar el casament heterosexual d'aquest, de manera que ambdós compliren els deures familiars que els assignava la cultura xinesa tradicional. L'obligació de separar-se, després d'anys, potser dècades, de convivència, resultava però massa dura per a molts d'aquests homes: “la seua passió”, anotava Shen Defu, “pot ser tan profunda que no poques vegades ocorre que dos amants, en trobar que els és impossible continuar la seua relació, es lliguen l'un a l'altre i s'ofeguen junts” a la mar.

La referència de Ban Gu al fet que a l'emperador Āi no l’interessaven les dones “per naturalesa” i allò que explica Shen Defu sobre els amants de Fújiàn que preferien la mort a la separació són testimoniatges històrics que posen en evidència un fet que els enemics occidentals del matrimoni homosexual semblen passar per alt: que, si bé és cert que en la societat xinesa premoderna les relacions homosexuals no rebien la mateixa consideració que les heterosexuals, això significava que la personalitat i la voluntat de molts individus eren simplement ignorats –amb conseqüències sovint nefastes–, en el marc d'una cultura, la xinesa tradicional, que (com explicàvem en l'anterior article d'aquesta sèrie) carregava a tot individu de deures envers les institucions socialment reconegudes, com la familiar (heterosexista) o la imperial, sense reconèixer-li en canvi a penes drets.

Tampoc en l'Occident premodern, anomenat també la Cristiandat, la societat estava disposada a compensar amb el reconeixement de drets els onerosos deures que els poders feudals i postfeudals i la religió imposaven als individus. Hagueren d’ocórrer la Il·lustració i les revolucions liberals perquè, en un canvi radical de paradigma, es declarara que els drets de l'home i del ciutadà havien de ser a la base de l'edifici social. I, encara que els sectors conservadors –reaccionaris– de la societat no han deixat d'esforçar-se des de llavors per mantenir en molts casos aquesta declaració com una cosa purament retòrica, i han dificultat que s'aplicara de manera conseqüent a certs grups tradicionalment marginats i oprimits (la dona, les minories racials, els LGTB…), la veritat és que la força genuïnament revolucionària d'aquest principi ha permès el naixement de successives lluites emancipadoras que han anat transformant les societats occidentals: la que treballa pel reconeixement dels drets LGTB, entre els quals figura naturalment el dret a la igualtat en l'accés al matrimoni, és una d'aquestes lluites en els nostres dies.

En el cas de Xina, la fi de la societat tradicional es va produir també a través d'un procés revolucionari, només que aquest va arribar molt més tard que a Occident, a principis del segle XX; es va perllongar durant diverses dècades de desgovern, guerra civil i invasió estrangera; i va acabar desembocant, el 1949, en la creació d'una nova Xina extremadament allunyada dels principis de la democràcia liberal: la República Popular. La Xina col·lectivista i opresiva de Máo Zédōng no era certament un marc en el qual els xinesos, i entre ells els LGTB, pogueren aspirar a veure reconeguts els seus drets individuals. Però ho és la Xina actual, aquest peculiar híbrid que combina un dur capitalisme en el terreny econòmic amb un ferri control polític i policial per part del Partit Comunista?

(Continuarà.)

Nemo

Els segles de la Xina (3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 13 de gener de 2010. Aquí puedes leer el texto en castellano.)


La representació de l'homosexualitat en la ficció literària i cinematogràfica ha estat condicionada durant molt temps per l'intent d'evitar el rebuig per part del lector o espectador mitjà, marcat –sovint de forma inconscient– per prejudicis homofòbics tan arrelats com els de la mateixa societat en la qual vivia. Una de les estratègies que s'empraven amb aquest objectiu era la d'assegurar a tot personatge homosexual un final tràgic: si el gai o la lesbiana acabava malament, resultava més fàcil deixar de veure'ls com una amenaça, i fins podia sentir-se per ell o ella una certa compassió: “pobret/a, quina desgràcia haver nascut així”. Fins fa poques dècades, els finals tràgics eren pràcticament obligatoris per als personatges LGTB, i fins i tot en els nostres dies podria adduir-se que faciliten l'acceptació pel gran públic de grans èxits de taquilla en què s'aborda el tema gai com Filadèlfia o Brokeback Mountain.

Si això és així a Occident, no ha de sorprendre'ns que en l'àmbit xinès (el qual, com ja hem vist, va assimilar l'homofòbia occidental a la fi del segle XIX i principis del XX, però no ha tingut en canvi un moviment en favor dels drets LGTB equiparable a l'americà i europeu de les darreres dècades) abunden els finals tràgics en les pel·lícules que aborden la realitat homosexual. La coneguda Farewell, my concubine (Xina, 1993) n’és un bon exemple; en altres films menys cèlebres encara que també notables, com ara East Palace, West Palace (Xina, 1996) o Eternal Summer (Taiwan, 2006), el final és més indecís, encara que l'espectador no pot evitar la sensació que els personatges queden atrapats en una situació sense eixida. En altres casos, la tragèdia pot sorgir –rotunda i inapel·lable– al final de la història d'una manera brusca i sense tindre ni tan sols relació causa-efecte amb el desenvolupament argumental previ, com ocorre en la d'altra banda interessant Lan Yu (Xina, 2001). O bé pot entenebrir inesperadament els últims minuts d'una cinta que fins aquell moment havia adoptat –malgrat certes incoherències– un to bastant més lleuger i amable, com en el cas de Bishonen (Hong Kong, 1998).

Bishonen (títol que podríem traduir com ‘xics guapos’) és considerada com una fita en el cinema xinès per atrevir-se a retratar l'homosexualitat masculina d'una manera inusualment explícita, i fins i tot descarada; malgrat això (i d'altres aspectes interessants, entre els quals cal esmentar que el físic dels seus actors fa honor de sobres al títol) no pot dir-se que siga una bona pel·lícula. Amb tot, el final me’n sembla digne d'atenció, ja que –més enllà del fet que, com en el cas de Lan Yu, produeix la impressió que el destí tràgic dels personatges és el preu que calia pagar a l'homofòbia social per tant d’atreviment– crec que posa en evidència certes diferències culturals ben interessants entre la tradició cultural xinesa i la d'Occident.

Atès que per a parlar d’aquest final cal revelar-lo, queda fet l'avís, o spoiler, de rigor. Els protagonistes de Bishonen són Sam i Jet, dos xics que viuen vides molt diferents, ambdós a Hong Kong. Sam és policia de carrer i viu amb els seus pares, als quals adora (especialment a son pare, un expolicia que va deixar la seua faena, per convertir-se en taxista, quan es va adonar de la corrupció que regnava en el cos). Jet, molt més independent, es gita amb homes per diners, i en guanya prou per a menar una vida despreocupada. Un dia es troben pel carrer, i Jet, impressionat per la bellesa del policia, decideix conquistar-lo. Després de diverses vicissituds que ocupen la major part del metratge, i en les quals no entrarem, arriba per fi el moment que havíem estant esperant: Sam i Jet estan sols a cals pares del primer, comencen a besar-se i despullar-se, es giten al llit… però els interromp l'arribada d'algú que se’n va immediatament, abans que puga saber-se de qui es tracta. Aquesta mateixa nit Sam, després de sopar, aprofita un moment en què es queda tot sol amb son pare per intentar parlar-li: l'expolicia no diu res, però el seu silenci avergonyit i els seus ulls plorosos són per a Sam la confirmació que era ell qui l’havia descobert hores abans amb el seu amic; són a més, i abans que res, un retret mut i insuportable. Sam se’n va llavors a la seua habitació, plora desconsolat, seu a escriure. En l’escena següent el retrobem al seu lloc favorit de Hong Kong, la terrassa de l'alt edifici on viu, des de la qual s'albira un panorama eriçat de gratacels. Al cap d'un instant, Sam es llança al buit.

Per a l'espectador occidental, aquest final no solament és abrupte, sinó difícilment acceptable, ja que res no l’hi ha preparat. Si es tractara d'una pel·lícula europea, cal imaginar que un final com aquest pressuposaria que anteriorment se'ns haguera fet veure d'alguna manera que l'ambient familiar de Sam era sinistre i opressiu fins al punt d'anul·lar o escindir la personalitat del jove, i impedir-li viure amb si mateix. En Bishonen, en canvi, la família de Sam se'ns mostra com idíl·lica, com unes persones realment encantadores que s’estimen i es preocupen de debò els uns pels altres. I no obstant això, sembla (com assenyalen alguns comentaris que poden llegir-se en Internet) que per a l'espectador xinès, educat en una cultura conformada per segles i segles de confucianisme oficial amb un vernís més o menys lleuger d'influència occidental, el tràgic final de Bishonen és enterament versemblant.

“Els occidentals, fixant-se només en els textos clàssics del confucianisme, van quedar aviat impressionats pel caràcter agnòstic i terrenal” i pel “serè humanisme, que posava a l'home, i no a Déu, al centre de l'Univers” que els caracteritzava, assenyala l'erudit nord-americà John King Fairbank (China. A New History). “Però”, continua, “si situem la visió confuciana del món en el seu context social i polític, ens adonarem que la seua preferència per la vellesa per damunt de la joventut, pel passat per damunt del present, per l'autoritat establida per damunt de les innovacions” converteix el confucianisme en “el sistema de pensament conservador que ha conegut un major èxit” de tota la història. Aquesta ideologia es basa en un codi de conducta personal que, recollint elements presents en la cultura i la societat xineses des d'èpoques prehistòriques, considera fonamental el respecte a l'organització jeràrquica de la societat, a les relacions de superioritat/inferioritat entre els individus: dins de la família, per exemple, la muller és inferior al marit, i els fills als pares; també la societat en el seu conjunt apareix escalonada, amb el Fill del Cel, l'emperador quasidiví, al cim de la piràmide. “El principi jeràrquic fonamentava al seu torn que es posara l'accent en els deures abans que no en els drets”, de manera que en la teoria política tradicional xinesa no hi havia lloc per a una doctrina dels drets individuals.

Allò que ens revela el final de Bishonen és que, mentre que els occidentals de la nostra època hem anat assimilant amb el temps conceptes com ara la dignitat i els drets de l'individu, que daten principalment de la Il·lustració i les revolucions liberals, a la Xina perviu encara, en no petita mesura, una mentalitat tradicional heretada de segles de confucianisme oficial, segons la qual l'individu té deures molt abans que drets, i un dels principals d'aquests deures és el de la devoció filial. Segons aquesta mentalitat, decebre greument a un pare –com fa Sam pel mer fet de gitar-se amb un altre xic– és un deshonor tan greu que no està fora de lloc llevar-se la vida per a intentar rentar-lo.

Confesse que a mi, el final de Bishonen em fa pensar en el dissident Hán Dōngfāng i en el seu gest, amb el qual vam començar aquesta sèrie d'articles, de colpejar-se el cap contra la paret de la presó en la qual estava retingut mentre deplorava haver nascut xinès. Més encara: m'ajuda a entendre’l.

(Continuarà.)

Nemo

Els segles de la Xina (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una de les principals icones del catolicisme valencià és la imatge d'un frare amb el dit alçat en signe d'admonició, com es fa per a renyar els xiquets xicotets. Aquest frare, vestit amb l'hàbit blanc i negre dels dominicans, és –com ja deuen saber molts dels meus lectors– sant Vicent Ferrer, un personatge nascut a la ciutat de València que, entre els segles XIV i XV, va aconseguir gran celebritat en tota l’Europa Occidental per les seues predicacions, que suscitaven tanta expectació i eren tan multitudinàries com els concerts d'una superestrella del pop del nostre temps: sembla que els hostals de les localitats on anava a predicar Ferrer solien quedar-se sense lloc per a allotjar a tothom que hi acudia. En els seus sermons apassionats –i plenament ortodoxos, això no obstant–, el religiós advertia les masses cristianes d'Europa dels terribles càstigs que, si no esmenaven les seues vides, recaurien sobre tots i cadascun dels seus integrants el dia del Judici Final; un dia que, assegurava fra Vicent, nombrosos signes revelaven que estava molt, molt pròxim.

En les representacions de sant Vicent Ferrer, un element que des de fa segles quasi mai no hi manca és una banda que sura en l'aire sobre el seu cap, i du la següent inscripció en llatí: “Timete Deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii eius.” Recorde com, de xiquet, contemplava fascinat aquesta llegenda en les imatges del sant, molt venerat a la meua localitat natal, sense aconseguir entendre-la; en l'adolescència, però, una vegada vaig haver estudiat una mica de llatí, se'm va fer transparent: “Temeu Déu i doneu-li honor, car s'acosta l'hora del seu judici.” De vegades, per raons d'espai, el lema s'abreuja a allò essencial: “Timete Deum”.

Encara que la necessitat de tindre por de Déu no sol ser un tema predilecte dels predicadors dels nostres dies, que habitualment s’estimen més presentar el seu inversemblant personatge amb un rostre més amable, la veritat és que les esglésies d'Europa van predicar durant segles el temor de Déu com una de les qualitats essencials del bon cristià. A Déu no solament calia estimar-lo sobre totes les coses; també calia témer-lo, més que res o a ningú. En aquesta espècie de Gran Germà celestial que tot ho sabia i tot ho podia, i que no vacil·laria a castigar per tota l'eternitat amb les tortures més atroces aquells qui gosaren desobeir els seus mandats inapel·lables, fundaven la seua legitimitat els poders de la Cristiandat, tant les esglésies com els prínceps; no és estrany, doncs, que el prengueren com a model.

A la Xina i altres països de l'Extrem Orient, aquesta mateixa funció d'ideologia oficial i legitimadora dels poders públics corresponia principalment, des dels primers temps de l'Imperi Xinès, al confucianisme. Encara que de vegades es considera el confucianisme com una religió, en realitat es tracta més aviat d'una filosofia ètica, social i política. Confuci o Kǒng Fūzǐ, un pensador xinès contemporani de Plató i de Buda, va elaborar el seu sistema de pensament a partir d'un conjunt de creences que estaven lligades a la religiositat del seu temps i lloc, però va aconseguir alguna cosa singular: podria dir-se que va civilitzar aquestes creences. En la seua època, la Xina estava dividida –com l'Europa anterior a l'última guerra mundial– en estats que lluitaven entre si quasi sense descans per l'hegemonia; en aquell context de violència, la religió es trobava fortament associada a la guerra, tant en el sentit que l'activitat bèl·lica mateixa incorporava abundants mites i rituals de caràcter religiós com en el sentit que la guerra produïa presoners amb qui celebrar sacrificis humans.

Confuci i els seus seguidors van agafar del món religiós, entre d’altres, el concepte de ritual, però el van associar a una cosa ben diferent: al comportament correcte, educat i cerimonial, que havia de tindre un individu en la seua vida quotidiana per a poder considerar-se civilitzat i no bàrbar. Ja que era d'això que tractava essencialment el confucianisme, de com menar una vida realment civilitzada que contribuïra al benestar general: a la pau, l'harmonia i l'estabilitat del conjunt de la societat.

El verb civilitzar pot aplicar-se també al confucianisme en un altre sentit: el de ‘fer civil’, és a dir, fer laic o seglar. El confucianisme, doncs, va civilitzar (secularitzar) la cultura tradicional xinesa en posar l'èmfasi en el món real, en la vida de les persones i de la societat, més que no en divinitats, en altres mons o en altres vides.

La Xina va ser unificada el segle III abans de nostra era pel regne de Qín, situat a l'oest del país, que va véncer en combat tots els altres estats. Qín (pronunciat ‘txin’) va donar nom a la primera dinastia del nou Imperi i al país mateix a l'estranger, ja que és d'ací que prové el terme Xina (els xinesos, d’altra banda, denominen la seua terra Zhōngguó, que significa ‘el país del centre’). Les tropes amb les quals el primer emperador va dur a terme aquesta unificació per la força van ser immortalitzades a la seua tomba: la representació n’és el famós i espectacular exèrcit de terracota descobert el 1974 als afores d'una de les antigues capitals imperials, Xī'ān. Un segle després de la unificació, els emperadors de la segona dinastia, la hàn, es van adonar que per a mantindre l'ordre social i l'estabilitat del seu immens imperi necessitaven alguna cosa més que un bon exèrcit: era també fonamental disposar d'una nova ideologia oficial que fomentara, tant entre els seus propis funcionaris com entre la població en general, la mentalitat i el comportament apropiats. Va nàixer així el confucianisme imperial, que durant més de dos mil·lennis havia d'exercir una enorme influència sobre la societat i la cultura no solament de la Xina, sinó també d'altres països veïns com Corea, el Japó o el Vietnam.

Les diferents actituds dels uns i els altres davant un fenomen present en totes les èpoques i societats com és el de la diversitat afectivosexual humana il·lustren la distància cultural entre el món cristià i el que va rebre la influència del confucianisme: com vam veure en la primera part d'aquesta sèrie, a la fi del segle XVI els catòlics van portar les fogueres per als sodomites fins a l'Extrem Orient, a les portes de l'Imperi Xinès, on, en canvi, les relacions eròtiques entre persones del mateix sexe no eren objecte de persecució legal i –almenys sota determinades condicions– ni tan sols no estaven mal considerades, ni es veia per tant cap raó per a ocultar-les (cosa que provocava, d'altra banda, la perplexitat i la vehement indignació dels missioners cristians).

Veiem, doncs, com fins i tot en plena edat moderna un Occident tradicionalment al·lucinat i terroritzat pel més enllà seguia reaccionant amb fanatisme inquisitorial davant tot allò que el clergat presentava com a contrari als mandats divins, mentre que a l'Extrem Orient, una tradició cultural més realista i serena afavoria prendre les coses amb majors dosis de pragmatisme i tolerància. Abans d'entusiasmar-nos excessivament amb el confucianisme, però, convé que recordem una cosa que els gais i les lesbianes occidentals d'avui sabem per experiència: que la tolerància no és, ni de bon tros, el mateix que el respecte, la llibertat o la igualtat.

(Continuarà.)

Nemo

Els segles de la Xina (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 23 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Mentre es colpejava el cap una vegada i una altra contra la paret, el jove Hán Dōngfāng deia cridant als seus carcellers, desesperat: “Som patètics, els xinesos. En la meua pròxima vida no seré xinés per res del món. No sigueu xinesos. És massa horrible ser xinés, massa trist.” Hán havia sigut detingut per haver intentat crear, en el marc de les protestes contra el règim comunista de la primavera del 1989 –la cèlebre revolta de Tiān'ānmén– un sindicat de treballadors independent (ell mateix era un treballador ferroviari). Maltractat per la policia, frustrat pel fracàs d'aquell valent intent de portar la llibertat i la democràcia al seu país, a Hán haver nascut a la Xina li semblava llavors una espècie de mala passada que li havia fet el destí. Que li havia fet a ell… i a més d'una cinquena part de la humanitat d'aquell moment.

Si ser xinés suposa realment una maledicció semblant, potser la resta dels habitants del planeta hauríem d'inquietar-nos també pel nostre propi futur, ara que som a punt d'entrar en la segona dècada del que molts fa temps que profetitzen que serà el segle xinés, després que el darrer fóra el segle americà (és a dir, nord-americà o més pròpiament estatunidenc). Tal vegada en les pròximes dècades tots acabarem sent una mica xinesos, ens agrade o no. Potser hem començat a ser-ho ja, quan assumptes tan transcendentals per a tots com les actuacions contra el canvi climàtic es dirimeixen fonamentalment –com acabem de veure a Copenhaguen– entre els líders de Washington i els de Pequín.

La veritat és que els occidentals estem poc preparats per a un segle xinés. Si la realitat de la Xina actual ens és poc coneguda, encara sabem menys de l'antiga i rica tradició cultural d'aquell immens país. Quants, per exemple, saben a Europa o a Amèrica que la Xina constitueix l'exemple documentat més perllongat, en tota la història humana, de tolerància envers la diversitat sexual i afectiva? Més de 2.000 anys en els quals la sexualitat entre homes o entre dones no va ser en aquelles terres perseguida ni estigmatitzada com una cosa abominable o antinatural, sinó contemplada amb serenitat, com un fet que formava part, ineludiblement, de la naturalesa humana.

En el seu monumental estudi Homosexuality and Civilization, el nord-americà Louis Crompton refereix com, pels mateixos anys en els quals des de Constantinoble l'emperador cristià de Roma Justinià posava fi a molts segles d'acceptació (en forma de tolerància o fins i tot de certa institucionalització) de l'homosexualitat en el món greco-romà antic, i condemnava els ara anomenats sodomites a la foguera, a la Xina l'emperador Jiǎnwén, de la dinastia Liáng, escrivia i publicava poemes en els quals exaltava la bellesa d’un cert xic de la seua cort, comparant-lo amb els cèlebres favorits d'altres emperadors i nobles de la història xinesa: “Jove encantador, que n’ets de formós!/Ultrapasses Dong Xian i Mizi Xia./Les nostres cortines de plomes s’ameren de la fragància del matí,/el nostre llit envoltat de cortinatges té incrustacions d'ivori…/El teu rostre és més bell que els núvols rosats de l'alba.”

L'època de Justinià –el segle VI de la nostra era– marca precisament l'inici d'un llarg període en el qual Occident, o més aviat la Cristiandat, va quedar molt per darrere de la civilització xinesa no solament en matèria de tolerància cap a la diversitat afectivosexual humana, sinó també quant al nivell general de vida, la capacitat d'innovació tecnològica, etc. En aquella edat fosca per a Occident, sembla que la mala passada del destí era nàixer als països de la creu.

Europa, en qualsevol cas, va poder desfer-se molt abans del llast que per a la innovació científica i tècnica suposava el dogmatisme cristià que no dels feroços prejudicis homofòbics que aquesta mateixa doctrina havia introduït en la seua cultura i la seua societat. En el segle XVI, en plena era dels descobriments, els estats d'Europa eren ja capaços d'enviar els seus vaixells carregats de mercaders i missioners fins a les costes de l'Imperi Xinés. Un d'aquests missioners, el jesuïta italià Matteo Ricci, exemplificava l'estat de la cultura europea d'aquell temps: Ricci era notable pels seus coneixements d'astronomia, matemàtiques i altres matèries… i també per una homofòbia que Crompton considera com al caire de l'obsessió (això darrer, d'altra banda, resulta molt característic de l'Església Catòlica, tant de la de llavors com de la d'ara). Ricci es va lamentar una vegada i una altra amb amargor que “l'horrible pecat” de la sodomia no fóra a la Xina “ni prohibit per la llei, ni considerat il·lícit, ni tan sols motiu de vergonya. Es comenta en públic i es practica per tot arreu, sense que ningú no hi pose impediment.”

En els territoris de l'Extrem Orient sotmesos al poder dels europeus, el xoc cultural amb relació a l'homosexualitat va adquirir –com a Amèrica– característiques de tragèdia. El 1598, a Manila, la capital de les Filipines, les autoritats espanyoles van trobar que la sodomia estava molt estesa al si de la comunitat de mercaders xinesos de la ciutat, i van condemnar dos d'aquests a la mort i la foguera, i a una dotzena més a ser assotats i a galeres; de res no aprofità als xinesos adduir que al seu propi país aquesta pràctica era vista amb ulls ben diferents. La notícia de les execucions va arribar fins a l'Imperi Xinés, on, comenta Crompton, “unes semblants mesures degueren considerar-se com un signe de la barbàrie dels occidentals”.

La confiança de les elits xineses en la superioritat de la seua pròpia cultura sobre la dels bàrbars d'Occident va protegir, doncs, durant un llarg temps els xinesos i les xineses que mantenien relacions de caràcter eròtic amb persones del seu mateix sexe. El problema era que aquesta confiança no sempre estava justificada, i certament en el terreny de la innovació tecnocientífica l'Imperi Xinés s’anava quedant més i més enrere en comparació d’Europa. Cosa que els dirigents de Pequín es van obstinar a no veure mentre això els va ser possible, fins que a la fi del segle XIX i principis del XX es va fer àmpliament evident la necessitat d'introduir profundes reformes modernitzadores en la societat i la cultura de la Xina. En aquell moment, l'antic sentiment de superioritat cultural respecte a Occident s'havia transformat ja en els reformistes xinesos, com assenyala Alberto Mira (Para entendernos), en un sentiment d'inferioritat que els va portar a adoptar el paradigma suposadament científic d'Occident que en aquesta època havia reconvertit el pecat de la sodomia en la patologia de l'homosexualitat.

Per una d'aquelles paradoxes de la història, el triomf de l'homofòbia a la Xina, la institucionalització d’aquesta com a política d'Estat, no vindrà –almenys directament– de la mà dels missioners cristians que des de segles enrere s'afanyaven, sense gaire èxit, a cristianitzar aquella immensa població, ni tampoc de la de les potències imperialistes occidentals que pretenien repartir-se el país i les seues riqueses. Serà una altra doctrina també d'arrels occidentals, però atea i antiimperialista –el comunisme adaptat a les condicions de la realitat xinesa per Máo Zédōng– la que farà possible aquesta victòria tardana de l'obscurantisme medieval europeu sobre la tolerant tradició local: de Justinià sobre Jiǎnwén.

(Continuarà.)

Nemo

Els enemics de la família

(Publicat en dosmanzanas.com el 16 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Ghaith, un jove sirià, va descobrir, o més aviat va acceptar, la seua homosexualitat mentre cursava estudis superiors a Damasc. La qui fins aquell moment se suposava que era la seua núvia el va convèncer, quan li ho va dir, perquè anara al psiquiatre, i ell hi va accedir pensant que així li demostraria que ser gai no és cap malaltia. Però l'actitud del psiquiatre va ser molt diferent d’allò que Ghaith esperava: “Ets l'escòria d'aquest país”, li va etzibar el metge, “i no hauries d'estar viu; si vols viure, aconsegueix un visat, ix de Síria i no hi tornes mai.” Després va telefonar a sa mare –que s'havia divorciat del pare de Ghaith quan aquest era encara menut, i sempre temia que els altres la jutjaren per això si els seus fills li eixien malament– i va aconseguir omplir d'ansietat la dona.

La mare de Ghaith va reunir la família, incloent dos oncles, i entre tots van sotmetre el xic a una sessió de tremenda pressió i humiliació, negant-se a admetre els arguments de Ghaith, que pretenia fer-los veure que ser gai no era una cosa que ell haguera triat, i demanava que l’acceptaren i el respectaren tal com era. L'amenaça de la mare de retirar-li el suport econòmic per a acabar els seus estudis va forçar al jove a acceptar les condicions de la família. Durant els mesos següents va haver d'acudir a la consulta de 25 terapeutes diferents que pretenien curar-lo de la seua homosexualitat… encara que en realitat no entenien ni tan sols en què consistia aquesta, ja que la confonien amb la transsexualitat o hi veien un problema hormonal.

En una ocasió, el cunyat de Ghaith el va portar amb cotxe a la consulta d'un d'ells, i durant el trajecte li va anunciar això: “Jo em vaig casar amb la teua germana perquè és de bona família i té bona reputació. Si alguna vegada escolte dir a algú que el meu cunyat és gai, em divorciaré d'ella.” El jove ho va lamentar sobretot per la seua germana, a pesar que sabia que si aquell divorci arribava a ocórrer, la xica li’n donaria a ell la culpa. Estant embarassada, la germana de Ghaith li va dir que esperava que el bebé fóra una xica, ja que si era un xic, li faria molta por que el seu oncle el tocara.

Avui Ghaith viu fora de Síria, i només veu la seua família de tant en tant. Sa mare no deixa de preguntar-li quan li donarà un nét.

La història de Ghaith, recollida en el molt interessant llibre de Brian Whitaker sobre la vida homosexual al Pròxim Orient Unspeakable Love, és un cas més –ni tan sols és un cas realment extrem, n’hi ha de ben pitjors, fins i tot a Occident– de la incomprensió i les esquerdes que l'homofòbia fa sorgir en tantes famílies de tot el planeta quan un dels seus membres resulta ser gai o lesbiana. Encara que els promotors mundials de l'homofòbia –les grans religions, els poders polítics o mediàtics pròxims a aquestes, etc.– insisteixen a considerar les persones homosexuals com els enemics de la família per antonomàsia, la realitat és que allò que aquestes persones voldrien no és diferent del que demanava Ghaith: ser acceptades com realment són per, entre d’altres, la seua família d'origen. Moltes d'elles aspiren, a més, a formar la seua pròpia família amb la persona que estimen. És obvi –excepte, supose, per als qui són incapaços de veure més enllà d'un dogma– que res d'això no fa cap mal a la institució familiar; en tot cas, la reforça. El que sí que fa mal, molt de mal, a milions de famílies d’arreu del món és l'homofòbia.

L'homofòbia allunya els fills dels seus pares i germans i de la resta dels seus familiars. Aquest allunyament pot ser físic, com en el cas de Ghaith, o pot manifestar-se d'una manera menys evident però no menys real, en obligar els primers a ocultar als altres membres de la família allò que realment són, senten i viuen. L'homofòbia va portar també al cunyat de Ghaith a mostrar-se disposat a repudiar la seua dona si la família d'aquesta quedava tacada pel deshonor de comptar amb un membre gai: bona mostra de la hipocresia i/o l'esquizofrènia de tants autoproclamats defensors de la família. Una altra cosa, ben diferent, seria defensar de debò les famílies realment existents, la qual cosa pressuposa respectar-ne la diversitat i la d'aquells qui les componen. Però això exigeix un petit esforç al qual molts, lamentablement, no estan disposats: el de mirar la realitat sense les ulleres fosques del prejudici.

Nemo

Inquietuds constitucionals

(Publicat en dosmanzanas.com el 9 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El 6 de desembre passat, Maruja Torres escrivia en El País sobre aquells que ella, amb un llatí deliberadament macarrònic, denomina tontus sapiens: “És cosa ben sabuda per les dones il·lustrades, i patida per les que ho són i per les que no ho són, que en tots els respectables nivells de l’eminència intel·lectual habiten tontus sapiens a manta. No és que els sapiens siguen sempre tontus, encara que això també pot donar-se. Només ho són quan convé als seus prejudicis, al seu egoisme, a la seua vanitat, a la seua pedanteria o a la seua profunda desil·lusió. Cap d’aquests retrògrads il·lustrats no es talla quan li toquen el seu punt feble: els mariques, les bolleres, els cafres negres, els bàrbars àrabs. Les feministes. Com si el seu intel·lecte els donara patent de cors per als baixos instints, les frustracions.” Ho saben i ho pateixen les dones, com diu Maruja Torres, i ho sabem i ho patim també molts hòmens: gais, negres, àrabs, etc. Caldria puntualitzar, a més, que aquests “retrògrads il·lustrats” que retrata la periodista poden ser també del gènere femení: tenim el cas, per posar un exemple, de Gloria María Tomás i Garrido, professora de Bioètica de la Universitat Catòlica Sant Antoni de Múrcia, que la primavera passada va demostrar a Alacant, reiteradament, que, quan d’homosexualitat i bisexualitat es tracta, la seua presumible sapiència acadèmica no la salva de pronunciar-se públicament en uns termes que sorprenen de tan puerils, de tan ximples.

Llegint l’article de Maruja Torres el Dia de la Constitució, vaig recordar que encara penjava sobre el matrimoni homosexual –és a dir, sobre el meu matrimoni, sobre milers d’altres matrimonis celebrats, en projecte o simplement possibles– l’espasa de Dàmocles del recurs del PP que considera que aquests matrimonis no caben en la llei suprema la festa de la qual celebràvem aquell dia. No vaig poder evitar llavors que en la meua ment es colara l’ombra d’un dubte: i si, en aquest Tribunal Constitucional que des de fa anys esperem que es pronuncie sobre els nostres drets bàsics com a ciutadans, hi haguera un, o més d’un, d’aquests “retrògrads il·lustrats”? Potser llavors serviria de ben poc que la mateixa Constitució assenyale en l’article 14 que “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre discriminació alguna per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. O que, a hores d’ara, semble absurd posar en dubte que l’homosexualitat entra de ple en aquest darrer apartat, és a dir, que constitueix una condició personal o social (en realitat té ambdues dimensions: la personal i la social) de l’individu, i per tant, com diu el text constitucional, no pot usar-se per a justificar cap mena de discriminació, per a excloure uns ciutadans –del matrimoni, per exemple– mentre se n’inclou d’altres.

Seria tal vegada possible que, malgrat això, prevalguera en el Tribunal una lectura retrògrada i restrictiva de l’article 32 (“L’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica”) que establira que el matrimoni, a Espanya, és només per a parelles heterosexuals? Mirar precedents històrics de com han tractat l’homosexualitat els tribunals equivalents al nostre constitucional d’altres països no resulta gaire tranquil·litzador, francament. Ja vaig comentar fa temps que l’any 1957 el Tribunal Constitucional de la República Federal Alemanya va trobar plenament d’acord amb la Llei fonamental (la constitució) de la RFA ni més ni menys que la llei promulgada per Hitler el 1935 per a convertir en delicte fins i tot les mirades sexualment insinuants entre hòmens, i no va tindre cap inconvenient a fonamentar la sentència en l’afirmació que aquesta norma nazi reflectia una “llei moral” del poble alemany, encara vigent ja que “les dues grans confessions cristianes [la catòlica i la protestant], dels ensenyaments de les quals gran part del poble pren els criteris que regulen el seu comportament moral, condemnen la impudícia homosexual com a immoral.” El tribunal alemany no va ser l’únic a escudar-se en els prejudicis ancestrals de les religions monoteistes per a propinar una bufetada ben sonora tant als drets fonamentals de les persones LGTB com als principis més bàsics de la democràcia liberal; una cosa semblant va fer el Tribunal Suprem dels EUA quasi tres dècades més tard, el 1986, en trobar constitucional la persecució de la sodomia amb arguments com ara que “la condemna d’aquestes pràctiques està fermament arrelada en la moral i l’ètica judeocristianes (…) Sostenir que l’acte de la sodomia homosexual està protegit d’alguna manera com un dret fonamental seria deixar de banda mil·lennis d’ensenyament moral.”

És cert que des del 1957 i el 1986 les coses han canviat molt en el terreny de l’acceptació social dels drets LGTB, i que, de fet, els mateixos tribunals constitucionals alemany i nord-americà han substituït el seu punt de vista sobre aquest tema per un altre de molt menys homofòbic. Però d’altra banda, allò que està avui en dubte a l’Estat espanyol no és si és constitucional o no perseguir legalment l’homosexualitat, sinó si ho és reconéixer el matrimoni entre persones del mateix sexe: un pas més en el camí cap a la plena ciutadania de les persones LGTB que ni a Alemanya ni als EUA –a nivell federal– no s’ha pogut fer encara. A Espanya, en canvi, sí que s’hi ha fet, i això ha omplit d’indignació molts retrògrads de la pell de brau (il·lustrats o no): “Em sembla un gran disbarat anomenar matrimoni la unió de dos hòmens o de dues dones (…) [; és] una desfiguració dels preceptes, una monstruositat jurídica (…) És com si me’n vaig a Mart i em trobe que allí la gent no camina dreta, què passa ací? És un altre món. Doncs per a mi, això també és un altre món i em vull morir sense entrar-hi.” El fet que qui ens va regalar fa uns mesos unes declaracions com aquestes –tan en l’estil desacomplexat, talibà i tanoca dels tontus sapiens–, afegint-hi a més “Jo confie, espere que tot això es reconsiderarà”, fóra el mateix senyor que va presidir el Tribunal Constitucional espanyol del 2001 al 2004, justifica o no una certa inquietud? Pregunte.

Nemo

White Christmas

(Publicat en dosmanzanas.com el 2 de desembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“I’m dreaming of a white Christmas / just like the ones I used to know...” A més d'Irving Berlin i Bing Crosby, els qui somien un nadal blanc com el d'abans són les autoritats del poble italià de Coccaglio, a la Llombardia, a poc més d'una hora amb cotxe de Milà. Només que en boca d'aquestes autoritats, pertanyents al partit xenòfob i ultradretà Lega Nord (Lliga Nord), l'adjectiu blanc no sembla al·ludir precisament a la neu: White Christmas és el nom amb el qual l'ajuntament de Coccaglio ha batejat una operació per a “netejar” el poble d'immigrants en situació irregular que s’escaurà el proper 25 de desembre. En aquest context, l'expressió Nadal blanc evoca més aviat aquella altra d’Europa blanca que és un dels eslògans de la dreta més extrema del nostre continent.

Sembla obvi que amb el nom de l'operació, els leghisti han volgut fer l'ullet a la població de bé i d'ordre, cercar la seua complicitat, fer-li veure que es pot ser al mateix temps xenòfob i desenfadat, racista i amb sentit de l'humor. Sense complexos. D'altra banda, cal reconéixer que aquest estil d'humor, institucional i cínic, no manca a Europa de tradició, ni de públic: “White Christmas, he he, que bo, Arbeit macht frei, hua hua, jo és que em baquege…”

Tampoc la tria del dia de Nadal per a portar al cap la “neteja” d'immigrants està desproveïda de missatge. Encara que a alguns els puga haver molestat, per allò que nostra societat tendeix a esperar que per Nadal regne, si no la pau i la fraternitat entre tots els homes de bona voluntat, sí almenys un mínim bon rotllo, els leghisti de Coccaglio tenen molt clar que “Nadal no és la festa de l'acolliment, sinó la de la tradició cristiana, la de la nostra identitat.” Una identitat cristiana que, salta a la vista, té ben poc a veure amb el Sermó de la Muntanya (“Feliços els misericordiosos, perquè ells obtindran misericòrdia”), amb el manament aquell d’“Estimaràs el proïsme com a tu mateix” o amb altres romanços evangèlics d’aquest estil. No; del que es tracta és que l'etiqueta cristià servisca, tal com ha ocorregut al llarg dels segles, per a una finbalitat ben precisa: separar la gent en dos grups. Es tracta, en última instància, que hi haja un nosaltres ben delimitat, que caldrà protegir per tots els mitjans de l'amenaça que representen, pel mer fet d'existir, ells: els altres. És així com cal entendre també la proposta, eixida aquesta mateixa setmana de les files de la Lega Nord, d'aprofitar que es discuteix una reforma constitucional per a col·locar la creu en la bandera tricolor italiana. “La creu en la bandera? I per quan les croades?”, els ha contestat un diputat d'I Verdi (Els Verds): pareix que no s'adonava que les croades, per a alguns dels seus compatriotes, ja han començat.

“Només volem començar a fer neteja”: així ha definit l'operació White Christmas l'alcalde de Coccaglio, qui d'altra banda reconeix que al poble no hi ha problemes de criminalitat. No és, doncs, de delinqüents que es pretén purificar el municipi, sinó d’elements indesitjables, de gents que no són dels nostres. Posats a fer neteja i a defensar la tradició i la identitat cristianes, potser l'any que ve, o l'altre, arribarà també l'hora de l'operació Nadal Familiar, que consistirà a netejar el territori croat d’enemics de la família. Entre els quals, com és sabut, ocupen una posició destacada –a parer del Vaticà i dels talibans catòlics d'Itàlia– els gais i les lesbianes, i particularment aquells que no es resignen a amagar-se, ni renuncien a ser tractats com a ciutadans lliures i iguals als altres.

Hi haurà qui considere que no cal parar gaire atenció a les bufonades i els disbarats dels leghisti; no són gent seriosa, es dirà. És cert, però tampoc no ho eren, gens ni mica, els feixistes ni els nazis, i van arribar fins on van arribar: així d'inquietants, i de tristes, són les lliçons de la història. Però potser la cosa més trista és que avui hi deu haver gais i lesbianes que no vegen amb mals ulls l'operació White Christmas –“ja era hora que algú ens deslliurara d'aquests bàrbars homòfobs”– mentre que si un dia les autoritats mamprenen alguna cosa com l'operació Nadal Familiar, és ben probable que no falte tampoc entre els immigrants qui se n'alegre –“ja era hora que algú usara la mà dura amb aquests enemics de la llei de Déu”–. Si no volem que quan vinguen per nosaltres no quede ja ningú per a ajudar-nos, no podem permetre'ns la comoditat del prejudici i l'estereotip. L'existència d'una societat lliure pressuposa que els membres d’aquesta estiguen disposats a defensar no solament la seua pròpia dignitat i els seus drets, i els dels grups als quals pertanyen, sinó també la dignitat i els drets dels altres.

Nemo

Superherois i vampirs

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En una escena de la melosa pel·lícula Crepuscle (Twilight, EUA, 2008), la protagonista, Bella, intenta que el guapo i misteriós Edward li explique per fi com va aconseguir salvar-la dies enrere de morir aixafada en un accident, ocasió en la qual el tal Edward va demostrar una velocitat i una força sobrehumanes. “M'agradaria escoltar les teues teories sobre això”, li respon el xic. “Doncs se m'han acudit”, diu Bella, “aranyes radioactives i kriptonita.” A la qual cosa Edward retruca: “Això són coses de superherois, veritat? I si resulta que jo no sóc l'heroi? I si sóc el dolent?”. Més endavant, un company de l'institut adverteix Bella que Edward la mira com si aquesta fóra “una cosa de menjar”. O una cosa de beure, per a ser més exactes...

En l'experiència històrica de la humanitat, no falten els casos d'individus que, després d'haver sigut presos per superherois, a la fi van revelar la seua vertadera naturalesa de monstres assedegats de sang humana. Hitler, Stalin, Mao en són els exemples més destacats del segle passat: personatges que es van considerar a si mateixos i, gràcies a propaganda, van arribar a ser considerats per les masses com uns éssers excepcionals, elegits per a una missió transcendental de salvació del poble. Missió que els conferia no solament el dret, sinó també el deure ser absolutament implacables amb tot aquell en qui descobriren un enemic o un obstacle per a la realització del seu destí grandiós i redemptor. El resultat, ja se sap, en van ser milions i milions de vides trencades, destruïdes, segades sense sentit.

Hi ha qui distingeix ja en el nostre present neguitejat per la crisi –econòmica, ecològica, política…– els primers símptomes d'una societat disposada a creure de nou en líders providencials capaços d'obrar la regeneració del món. Això és, per descomptat, preocupant; encara que potser no és el pitjor de tot.

Una altra pel·lícula romàntica i vampírica com Crepuscle, però molt millor que aquesta, és la sueca Deixa'm entrar (Låt den rätte komma in, de 2008 també). En Deixa'm entrar, com en la realitat, el monstre veritablement temible no és pas el vampir, que al cap i a la fi mata per necessitat d'aliment, sinó aquells éssers humans que, per sentir-se superiors, no dubten a convertir els seus semblants en inferiors: en infrahumans. La crueltat amb la qual el xiquet protagonista del film és perseguit i humiliat per un grup de companys, la violència atroç que aquests li aboquen damunt quan intenta plantar-los cara i reivindicar la seua dignitat evoquen d’una manera escruixidora nombroses situacions que ens resulten, per desgràcia, massa familiars. I el fet que els torturadors no siguen més que uns xavals de barri accentua encara la inquietud que ens produeix la pel·lícula, ja que posa de manifest que aquesta violència, aquesta ànsia de sentir-se superhomes a costa de la humiliació i el sofriment dels altres, és una cosa molt més comuna entre els éssers humans que no ens agradaria creure.

La tendència a inferioritzar l'altre per a poder sentir-se superior a ell explica per què sovint a aquells individus o grups socials que, per la raó que siga, es troben en situació de desavantatge se'ls penja etiquetes degradants, i es justifica la violència en contra seua. És clar que hi ha moltes menes de violència: la del cap rapat que clava colps de peu a un xic mentre li diu cridant “marica de merda” és d'un tipus obvi i extrem, però hi ha també la violència subtil i institucionalitzada del dignatari eclesiàstic o del polític que, després de proclamar el seu respecte o, fins i tot, el seu afecte cap a les persones homosexuals, propugnen convertir-les en ciutadans de segona classe, siga negant tot reconeixement jurídic a les parelles que conformen, siga expulsant-les del recinte sacrosant del matrimoni per obligar-les a conformar-se amb les engrunes d'una figura legal segregada i amb menys drets.

I és que no solament els suposats superherois poden enganyar-nos: també darrere d'una aparença de grisa i banal respectabilitat s'amaga sovint la misèria, la vilesa humana.

Nemo

Què passa?

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

De la mateixa manera que les persones tenim els nostres llocs favorits, podria semblar que també la història té els seus. La del segle passat, en concret, va fer l'efecte de sentir una certa debilitat per una ciutat més aviat provinciana situada a la vora de la mar Bàltica, que va escollir com a escenari de dos dels seus episodis més destacats: la primera batalla de la Segona Guerra Mundial (el 70 aniversari de la qual es va commemorar el passat 1 de setembre) i el principi del final de l'imperi soviètic.

El 1939 la ciutat en qüestió era coneguda internacionalment pel seu nom alemany, Danzig, i l'alemany era la llengua del 95% dels seus habitants. Encara que Danzig havia pertangut al regne de Polònia durant segles (per a passar a Prússia a la fi del segle XVIII, quan les potències veïnes de l'estat polonès es van repartir tot el territori d'aquest), l'alemany havia sigut la llengua de la ciutat des de l'Edat Mitjana. Tot això va canviar quan els habitants de Danzig es van unir, gran part d'ells amb entusiasme, a la bogeria nazi.

El 1980 la ciutat va ocupar de nou els titulars de la premsa mundial, ara amb el seu nom polonès, Gdańsk (la n amb accent es pronuncia com el nostre dígraf ny). Després de la derrota del nazisme, els alemanys n’havien sigut expulsats i els havien substituït polonesos, provinents sobretot dels territoris de l'est de la Polònia d'entreguerres, annexionats ara a l’URSS. Els nous pobladors van haver de reconstruir la ciutat, quasi totalment devastada per aquell conflicte global els primers trets del qual havien sonat allà mateix.

El repartiment del món entre els vencedors de la guerra havia deixat Polònia al costat del Teló d'Acer on la Unió Soviètica era la superpotència dominant. Polònia era, doncs, un membre més de la gran família socialista, una de les democràcies populars, eufemisme amb què s'autodenominaven les dictadures satèl·lits de la de Moscou. I a principis de la dècada del 1980, una bona part de la població polonesa ja n’estava farta, d'aquella situació. Incloent els treballadors de les Drassanes Lenin de Gdańsk.

Solidarność, Solidaritat, fundat al setembre de 1980 per aquells treballadors, va ser el primer sindicat lliure del món comunista, i un element crucial per a l'esfondrament de l'imperi soviètic a la fi d'aquella mateixa dècada: una cosa així com la primera esquerda irreparable que va aparèixer al mur. El seu líder, un operari elèctric de les drassanes anomenat Lech Wałęsa, es va convertir el 1990 en president d'una nova Polònia, pluripartidista i amb eleccions lliures. Però en presentar-se per a un segon mandat el 1995, el molt catòlic i conservador Wałęsa va ser derrotat, i en intentar-ho de nou l’any 2000, va obtenir un resultat humiliant: no més d'un 1% dels vots.

Avui Wałęsa viu semiretirat a Gdańsk, i té el despatx al palau de la Porta Verda, un elegant edifici del segle XVI que fou construït per a allotjar-hi els reis de Polònia en les seues visites a la ciutat. El palau dóna per una banda a la plaça principal de Gdańsk (l'antiga Langemarkt o ‘Plaça Llarga’, avui denominada Długi Targ, que vol dir la mateixa cosa en polonès), i per l'altra al riu Motława. A escassos metres d'allí, travessant el riu, hi ha el carrer on des de fa uns mesos s’ubica un bar gai (o straightfriendly, com es defineix el mateix local) anomenat ¿Qué pasa?. Així, en castellà.

Segons el context i la manera de dir-ho, què passa? pot sonar, tant en català com en castellà, a desafiament, a provocació fins i tot. I obrir un local LGTB al centre d'una ciutat de províncies polonesa també pot semblar-ho; més encara si el local en qüestió –a diferència del que ocorre habitualment a Itàlia, per exemple– no és un cau desproveït totalment de finestres i amb una porta massissa que només pot travessar qui s'haja tret prèviament –pagant– un carnet, sinó un bar, o un pub, modern, obert i amb les parets de vidre. I damunt, prop del despatx de Lech Wałęsa.

El meu marit i jo vam visitar el ¿Qué pasa? aquest estiu, un diumenge a la nit: no hi havia massa clientela, però l'ambient hi era relaxat i agradable. Al final vam acabar parlant amb la cambrera –una xica hetero–, amb el cambrer –un xic gai– i amb un altre xic que devia ser el xicot d'aquest últim, tots tres bastant joves. Els preguntàrem pel nom del bar, i la cambrera ens va aclarir que es deia així perquè el local acollia regularment activitats diverses, i la idea era que la pregunta “What’s happening now there?” (parlàvem anglés) es fera habitual a Gdańsk. Tal vegada, en aquest context, més que no¿qué pasa?, en castellà es diria ¿hoy qué hay? o potser ¿qué ponen?, però bé. Quant a l'elecció de l'idioma, sembla que els amos del bar trobaven l'espanyol exòtic i enrotllat: cool. La veritat és que no el dominaven gaire: les parets estaven decorades amb fotos de xics i xiques nus que portaven escrits sobre la pell, a manera de tatuatge, textos com ara “Estamos todos la dadiva de Dios”, que supose que deu voler dir alguna cosa així com que tots –en la nostra diversitat– som un regal del cel.

Quan vam preguntar als xics com es duia això de ser gai en un país tan dominat pel catolicisme com Polònia, el xicot del cambrer, que era més obert i parlava millor anglés que aquest, ens va respondre que no estava tan malament… sempre que a u no se li acudira passejar amb el seu xic pel carrer agafats de la mà, o fer-li un petó en públic, o… En preguntar-li què podria succeir a qui s'atrevira a portar a terme unes provocacions semblants, si trobaria només mirades hostils o bé agressions verbals o, fins i tot, violència física, ens va contestar que, probablement, això darrer. Era un xic delicat i somrient, i ho va dir sense immutar-se.

En la Polònia del 1980 tot estava organitzat perquè els individus es resignaren al conformisme, a doblegar-se davant una suposada normalitat que els venia imposada, i els qui no estaven disposats a fer-ho eren marginats i perseguits pel sistema. En la Polònia democràtica i europea del 2009, la pressió per a sotmetre's a una normalitat no tan diferent d'aquella segueix pesant amb força sobre desenes o centenars de milers de ciutadans i ciutadanes LGTB. Dubte molt que Lech Wałęsa siga capaç, des del seu despatx adornat amb un gran crucifix, de reconéixer-ho, però la veritat és que el testimoni del desafiament que al seu dia va plantejar Solidaritat a la República Popular de Polònia l’han arreplegat els qui avui s'esforcen per anar més enllà en la lluita per les llibertats i els drets de tots els habitants d'aquell país. Com ara els activistes LGTB; o, simplement, qualsevol gai o lesbiana polonès que pretenga viure la seua vida sense automutilar-se, amagar-se ni avergonyir-se.

Nemo

El crucifix i la llibertat

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de novembre de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Una antiga tradició com el crucifix no pot ser ofensiva per a ningú”: aquestes paraules recullen la reacció del secretari del Partit Democràtic italià, l'excomunista Pier Luigi Bersani, a la notícia, que vam conéixer la setmana passada, que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictaminat que la presència a les aules de crucifixos suposa una violació de la llibertat religiosa dels alumnes. Una vegada més, doncs, queda constància que els líders de la (suposada) esquerra italiana s’estimen més donar a les seues neurones el dia lliure abans que dir res que poguera molestar la jerarquia catòlica.

Perquè l'argument de Bersani, segons el qual la tradició, pel mer fet de ser-ho, estaria per sobre dels drets dels ciutadans, és tan òbviament reaccionari que, si bé no pot sorprendre en els exponents de la (ultra)dreta italiana liderada per Silvio Berlusconi –els quals, no cal dir-ho, l’han repetit fins a l'extenuació–, hauria d’estranyar almenys en boca d'un dels més destacats manaires de l'oposició (suposadament) d'esquerra o centreequerra. Però clar, a hores d'ara difícilment pot estranyar-se ningú de les incoherències dels polítics de Partito Democratico, per cridaneres que aquestes pogueren resultar en altres individus. El cas sorprenent seria el contrari: veure un d'aquests capitostos del PD dir clarament blanc allí on el Vaticà pontifica negre. No ho veuran els nostres ulls...

De moment, els ciutadans europeus que encara tenim la curiosa mania de creure en els principis de la democràcia liberal i en els drets de les persones estem en deute amb Soile Lautsi, el seu marit Massimo Albertin i els seus dos fills, Dataico i Sami. Aquesta família italofinlandesa, resident a la regió italiana del Vèneto, ha batallat coratjosament des del 2002 als tribunals contra la presència de crucifixos a les aules de l'institut on estudiaven els dos xics, sense deixar-se acovardir pels insults i les amenaces d'aquells qui ells mateixos qualifiquen com a “talibans catòlics”, i que per desgràcia estan ben lluny de ser una rara avis al país de la bota. O, no ens enganyem, al nostre.

La família Albertin-Lautsi, afiliada a l'Associació d'Ateus i Agnòstics Racionalistes, considera que en la societat actual “els ateus som ciutadans de tercera”. En recompensa a la seua constància a portar endavant la seua denúncia, contra vent i marea, fins al final, el Tribunal d'Estrasburg ha acabat per donar-los la raó –per unanimitat dels seus set jutges– allí on diverses instàncies judicials italianes els l'havien negada anteriorment. Gràcies a la seua batalla legal i a la històrica sentència que han aconseguit, avui els ateus europeus són –som– una mica més ciutadans i prou, ciutadans com els altres.

I no solament els ateus, perquè com ja observava amb lucidesa Soile Lautsi fa set anys, al principi de la seua lluita, “el crucifix té darrere moltíssims significats negatius, començant per la discriminació de les dones i els homosexuals”. Per sort, no tothom a Itàlia està disposat a posar-se una bena als ulls i/o a la boca per no despertar les ires del Vaticà: alguns veuen la realitat, i tenen a més el valor de dir-la. I de canviar-la; o contribuir a canviar-la, si més no.

“La llibertat no sorgeix sola, cal lluitar per aconseguir-la”, diu que ha declarat Angela Merkel en la celebració del vinté aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Dues dècades després d'aquella fita que va possibilitar el naixement d'una nova Europa, sembla que ni la unitat europea, ni la democràcia ni la llibertat no generen grans entusiasmes al nostre continent. Aquest mateix mes, però, una família mig italiana mig finlandesa i uns jutges d'un tribunal paneuropeu ens han donat una considerable alegria, i un exemple magnífic de què significa realment, o hauria de significar, la frase de la cancellera alemanya.

Nemo

L'armari automàtic

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“És hora de tornar a entrar a l'armari”, predica, des de les pàgines d'un diari marcadament conservador, un conegut escriptor, acadèmic de la llengua espanyola i candidat en les últimes generals al Senat per un partit suposadament progressista. “És hora de tornar a entrar a l'armari”, ens diu el novel·lista, per “prudència”, perquè “el món reivindicatiu gai s'està posant molt pesat i és contraproduent per al mateix moviment”. La lectura de la resta de l'entrevista (en què manifesta oposició i menyspreu tant envers el matrimoni de persones del mateix sexe –“aquestes bodes cursilíssimes”– com envers la celebració de l'Orgull LGTB –“aquesta cosa estrafolària”, “aquest disbarat de festes amb uniformes nazis”– i considera a més que “el món gai” és “una broma” al costat de problemes seriosos com ara la crisi econòmica o la desocupació, que “haurien d'ocupar més espai en la consciència nacional”) ens deixa amb la sospita que això que proposa l'escriptor li resultaria impossible portar-ho ell mateix a terme, perquè només pot tornar a entrar a l'armari qui n’ha eixit alguna vegada. I amb independència que l'homosexualitat de personatge en qüestió siga un fet més o menys conegut, hi ha raons per a pensar que, almenys en un cert sentit, qui parla així mai ha eixit realment, o del tot, de l'armari.

La primera eixida de l'armari d'una persona homosexual no té lloc habitualment en públic, enfront dels altres, sinó en el seu fur intern, enfront de si mateixa. Consisteix a vèncer l'homofòbia que ha anat absorbint del seu entorn al llarg de tota la seua vida i acceptar-se per fi com a gai o com a lesbiana. Alguns –pocs, encara que cada vegada més– fan aquest pas en els inicis de l'adolescència, d’altres a finals d’aquesta, d’altres passada ja la majoria d'edat. Per a (quasi) tots és una cosa ben difícil, i em sembla que pocs aconsegueixen eixir d'una sola vegada a la llum i a l'aire lliure: pocs aconsegueixen superar del tot a la primera la seua homofòbia interioritzada per a acceptar-se per complet. Alguns, em fa l’efecte, no ho aconsegueixen mai.

Fa alguns anys, qui és avui el meu marit (i que llavors era ja la meua parella de feia temps) va haver de fer un viatge a l'estranger d'uns dies per motius professionals, junt amb un dels seus companys de la faena. Havien quedat al matí a la seu de la institució en què tots dos treballaven; atès que el meu propi lloc de treball estava de camí al de la meua parella, jo el vaig acompanyar –amb autobús i a peu– un bon tros. En arribar davant d'on jo treballava arribà també el moment d'acomiadar-nos; no era per a molt de temps, però així i tot se'ns feia dur, perquè no estàvem acostumats a passar dies separats. Així i tot, el nostre comiat va semblar extremadament fred: ens vam dir “adéu” enmig del carrer i ens en vam anar cadascun per una banda. Cap gest no va acompanyar les nostres paraules per a expressar el que sentíem: un encaixada, com si fórem tan sols bons amics, ens hauria paregut hipòcrita; però d'altra banda, en aquella època no ens havíem besat mai pel carrer, i en aquell moment no ens va eixir fer-ho per primera vegada.

Dic que “no ens va eixir” perquè el fet de no besar-nos no va ser fruit d'una decisió premeditada; no és que haguérem arribat a la conclusió que, per prudència –com diria l'escriptor–, era millor evitar que algú ens vera fent aquell gest. A més, en aquella època tothom en el nostre entorn –amics, familiars, companys de la faena, etc.– estava al corrent que ell i jo érem parella, de manera que no podia espantar-nos que ens descobrira algun conegut. I tampoc era en absolut probable que, a primera hora del matí i en aquell lloc prou concorregut, poguérem ser víctimes de cap agressió homòfoba seriosa; a tot estirar, d'alguna mirada de sorpresa o desaprovació.

Però la veritat és que en aquell moment ni tan sols no vam pensar en totes aquestes coses: simplement, com dic, no teníem costum de besar-nos en ple carrer, i en aquell moment no vam trobar les forces per a atrevir-nos a fer-ho per primera vegada. Recorde perfectament com em vaig sentir instants després, quan, ja sol, em dirigia a la meua faena: feia molt de temps que no m'havia sentit tan humiliat, tan avergonyit de mi mateix. Havia volgut fer a la meua parella un bes de comiat i no m'hi havia atrevit, i ara aquest bes que no li havia donat em cremava per dins. Vaig entendre llavors que, per més que mai no haguera tingut un moment de dubte o penediment des que, anys enrere, havia aconseguit per fi acceptar-me com a gai, no havia pogut encara desfer-me del tot de l'homofòbia interioritzada; que continuava portant-la adherida a la pell, condicionant i mutilant el meu llenguatge corporal i la meua capacitat d'expressar afecte, inconscient i automàtica. Que, d'alguna manera, continuava estant atrapat a l'armari.

Avui la meua parella i jo ens hem besat ja moltes vegades pel carrer, i si es repetira aquella situació de fa anys, ens acomiadaríem sens dubte amb un bon bes. Però encara ens passa sovint que, per a poder expressar-nos afecte en públic, hem de superar primer una certa reticència inicial, com una espècie de mecanisme que s'activara cada vegada per a impedir-nos-ho. Diu també l'escriptor a qui l'entrevista: “Jo done suport a la normalització del món homosexual, però perquè hi haja normalització hem de comportar-nos normalment”. D'acord, però per a un gai o una lesbiana comportar-se normalment no sols no és en absolut compatible amb tornar a entrar a l'armari, sinó que únicament és possible si s'esforça diàriament per eixir-ne i mantenir-se fora.

Nemo

NOTA: Acaba juliol, i arriba el moment que aquest blog es prenga un descans, de manera que les pròximes setmanes no hi haurà actualitzacions. Fins prompte!

L'entrevista de La Razón

Álvaro Pombo: «Es el momento de entrar otra vez en el armario»
19 Julio 09 - texto: Manuel Calderón | fotos: Alberto R. Roldán

Hay muchos escritores, pero pocos que actúen tan decididamente, hasta el histrionismo y sin ese sentido púdico de hablar flojito y para entendidos, sobre lo que pasa en el mundo y en su calle. Novelista, poeta, incansable estudioso de la filosofía y miembro de la Real Academia Española, Álvaro Pombo es un personaje tautológico: Pombo es Pombo y cuando habla se deja escuchar. Escuchemos: tiene ganas de hablar.
-¿Por qué quiere entrar en el armario?
-Es una decisión cómica, aunque yo no he cambiado ni de naturaleza ni de proyecto. Sí que he cambiado en un sentido, y es que el mundo reivindicativo gay se está poniendo muy pesado y es contraproducente para el movimiento mismo. Éste debe ser un momento de normalización y no de exacerbación porque no hay nuevas ideas.
-¿Normalización? Está empleando una palabra políticamente incorrecta.
-Yo apoyo la normalización del mundo homosexual, pero para que haya normalización tenemos que comportarnos normalmente, o no debemos hacer fiestorros como el del Día del Orgullo Gay. Es descabellado, porque lo que se subraya es justo la diferencia y si se subraya la diferencia una vez aceptada, lo que queda es el gueto otra vez. Claro que hay homofobia en España, pero la homofobia no se arregla saliendo treinta carrozas a la calle.
-Eso es ir «contranatura», por poner el título de su novela más abiertamente gay.
-Por eso volver a entrar en el armario es una metáfora visual de una especie de llamada a la prudencia, no al miedo, porque con setenta años no tengo miedo a casi nada, lo único que digo es que no nos conviene esa cosa estrafalaria. Así que frente a esa banalización, es el momento de entrar otra vez en el armario.
-¿Se lo piden el cuerpo y los años?
-Yo me he comprometido con los derechos de los gays hace muchísimos años, cuando casi no se hablaba de esto. Siempre he dicho que he estado fuera del armario, porque nunca lo he ocultado, desde que llegué a España de vuelta de Inglaterra en el año 1977 y con un libro como «Relatos sobre la falta de sustancia», que prologó José Luis Aranguren, que trata claramente el tema de la homosexualidad. Creo que soy una persona que tengo autoridad para decir que debemos repensarlo todo un poco.
-Después de todo, hablar de la homosexualidad es hablar del amor y de la amistad.
-Sin duda, no hay nada más, y es de lo que trataba mi libro «Contranatura». La heterosexualidad también trata del amor y la amistad. Lo que estoy planteando es ese dislate de fiestas con uniformes nazis.
-Usted se opuso a la utilización de la palabra «matrimonio» para las bodas gays.
-Sí, esas cursilísimas bodas... Me opuse a que se usara la palabra «matrimonio», pero si quieren emplearla... yo no puedo hacer nada.
-¿Intervino para que la Real Academia no la aceptara?
-He intervenido clarísimamente y dije que matrimonio no era la palabra adecuada, ¡pero es que además es una estructura social anticuada! El asunto estaba en que legislativamente, si no utilizas la expresión matrimonio, es como si se pierde categoría. Pido que los homosexuales hagan un esfuerzo de normalización, que no es volver a ser todos heterosexuales. ¡Como si quieren hacer unos sanfermines gays! Insistir demasiado en la diferencia es un error.
-Debe ser algo de su generación, pero la palabra culpa no está en su vocabulario.
-Yo estoy liberado del sentimiento de culpa, que es un lenguaje que se empleaba en Europa entera hasta los años 60. Tal y como están las cosas, la metáfora de entrar en el armario no va mal. Es que se ha llegado a hablar de «outing» forzoso, que es obligar a todo el mundo que lo sea a declararse públicamente homosexual. No me parece mal que lo hicieran los políticos, eso sí, si quieren. Yo no quiero que nada me clasifique.
-Ni como un hombre religioso.
-Si hablamos de amor y amistad no entra en contradicción con mis creencias religiosas. Los homosexuales más sensatos que conozco están más o menos en mi línea. Me llama la atención que no haya nuevas ideas y sí en el feminismo, que reflexiona sobre qué hacer con los hijos, cómo educarlos, o cómo compaginar la vida profesional con la familiar.
-Por cierto, ¿cómo educar?
-Los niños, desde muy jóvenes, tienen que tener una educación competente. Hay que educar con firmeza; no que todos estudien sus asignaturas, sino que aspiren a la excelencia. Las diferencias que se ven entre gente de veinte años que estudia con entusiasmo y quien no lo tiene es absolutamente abismal. Me parece que si hay un territorio hacia donde dirigir nuestra energía es hacia la educación seria, la educación para la convivencia, la lectura, la música, la literatura. Yo no veo un gobierno con una política educativa fuerte, veo mucho politiqueo.
-¿Qué le sugiere Zapatero?
-Le voté en la primera legislatura y luego voté a Rosa Díez porque me parecía que estaba siendo frívolo, ligero, y no me gustaba su retórica. Creo que no se puede hablar sólo de una política de derechos civiles; hay que acompañarla de una estructura económica sólida. Leí hoy mismo un artículo de Paul Krugman donde dice que va a haber una mejora de las condiciones económicas y financieras pero con desempleo. ¿Y qué pasará en España? ¿Cinco millones de parados? Creo que estos temas deberían ocupar más espacio en la conciencia nacional. Por eso el mundo gay me parece una broma.
-La promesa del 68 se ha cumplido: la juventud ha tomado el poder.
-Pero no es sólo achacable a este Gobierno. Hay una mala idealización de la juventud, como si siempre tuviera razón a la manera de «il Duce ha sempre ragione». Pero, primero, la juventud no siempre tiene razón, y, segundo, es un estado transitorio. Por ejemplo, todas las protestas sobre el plan Bolonia: llega junio y desaparecen. La juventud debe ser consciente de que lo importante es que se tienen que formar bien. ¡Es que luego no voy a tener un empleo!, dicen. Pero vas tener una cabeza bien montada y un corazón.
-¿Obama de quién es un personaje?
-Quizá de Kierkegaard. Creo que Obama siempre ha pensado que podría perder y ha tenido una actitud cauta. A mí lo que más me interesa de Obama no es su «glamour», y eso que es muy «cool» y su mujer y sus hijas y el perro... Pero lo que es divertido de ver en Obama es lo cauto que es, lo ha desmostrado en Rusia e Irán. Eso es la prudencia política, que es una virtud clásica.
-Para terminar, le pongo un ejercicio: una casona en Santoña, agosto de 1937, se oye algo de Puccini y luego un chistu... Continúe, por favor.
-(silencio) Podríamos tener un personaje dividido en dos: que recordase los textos de José Antonio Primo de Rivera sobre la gaita y la lira y sus peligros y que pensara que el chistu era la expresión de un nacionalismo exacerbado que iba a empequeñecer; y luego ese mismo personaje pensando que toda esa música era extranjera y que, por lo tanto, España era un país sin música, que no había salido musicalmente de las regiones. Haría un personaje a medio camino entre el falangismo y el nacionalismo vasco.

Un ordenado caos de humo y libros
Quizá los sueños de Álvaro Pombo sean como la estancia en la que lee, escribe, piensa, fuma y duerme: un caos envuelto por un elegante polvillo dorado. ¡Pero qué orden! No saldrá de este espacio donde los libros crujen en una estructura inestable durante todo el verano, dedicado a escribir, de cinco a nueve de la noche, todos los días. Él se siente poeta y cree que es ahí donde tiene su voz más verdadera: si se le oye recitar se entiende por qué Pombo sólo puede ser Pombo. Ahora acaba de publicar «Los enunciados protocolarios». Su obra narrativa se dio a conocer, en 1983, con «El héroe de las mansardas de Mansard», al que le siguió «El metro de platino iridiado» en 1990. Con «La fortuna de Matilda Turpín» ganó, en 2006, el Premio Planeta.