dimarts, 12 de maig de 2009

Sacrificis (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de maig de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Els habitants d’aquella megalòpolis (la segona del planeta en nombre d'habitants) que es diu Ciutat de Mèxic estan acostumats a conviure amb catàstrofes quotidianes com són la pol·lució, la massificació o la inseguretat ciutadana, però en els darrers temps els han caigut damunt, a més, altres calamitats menys ordinàries com la cada vegada més greu crisi econòmica, una epidèmia que ha paralitzat la ciutat durant dies o fins i tot, fa un parell de setmanes, un terratrémol de considerable magnitud. Si les coses no hagueren canviat per allà des dels temps en què Mèxic era la capital del Virregnat de la Nova Espanya, és probable que les autoritats no hagueren vacil·lat a aplicar una mesura contundent per a posar fi a tants desastres: una bona batuda i posterior crema a la foguera de sodomites.

Des de l'època tardana de l'Imperi Romà, la Cristiandat associava l'homosexualitat masculina a la història bíblica de Sodoma i Gomorra, ciutats destruïdes per la ira divina, i d'ací havien nascut tant l'aplicació als hòmens homosexuals del terme sodomita com el concepte que el déu cristià avorria particularment aquests sodomites, i per castigar-los no dubtava a enviar tota mena de plagues –com ara grans fams, pestilències i sismes– a aquelles terres que els acolliren. Per als conquistadors espanyols d'Amèrica, tan evidents i indiscutibles eren aquestes nocions que les atribuïen fins i tot als mateixos indígenes del Nou Món: “Els indis sabien que la sodomia ofenia greument Déu” i provocava “les tempestats que amb trons i llamps tan sovint els assotaven, o les inundacions que ofegaven els seus fruits i que havien causat fam i malalties”, escriu en De orbe novo Pietro Martire d'Anghiera, erudit al servei dels Reis Catòlics, considerat com el primer cronista d'Índies.

Si realment hi havia indis que tingueren aquestes idees, no cal ser molt sagaç per a sospitar d'on les havien tretes. Els religiosos que les autoritats espanyoles van enviar a les Amèriques no es van cansar de predicar pel Nou Món els prejudicis homòfobs que portaven amb si des del Vell. “El sodomita, (…) abominable, nefand i detestable (…), donívol o efeminat en la forma en què camina o parla, (…) per totes aquestes raons mereix ser cremat”, tronava en el seu Historia general de las cosas de Nueva Espanya el frare franciscà Bernardino de Sahagún. Un altre frare, el dominic Gregorio García, deixava constància en el seu Origen de los indios del Nuevo Mundo que abans de l'arribada a aquelles terres de la fe cristiana “els hòmens de Nova Espanya cometien enormes pecats, en especial aquells contra natura, encara que repetidament cremaven per aquests i es consumien en el foc enviat des dels cels.”

Amb el pretext d'evitar que el foc celestial arribara indiscriminadament a tots els habitants del Virregnat, les autoritats colonials de la Nova Espanya van enviar elles mateixes a la foguera individus condemnats per sodomia en diverses ocasions durant els segles XVI i XVII. La que tenim millor documentada va tindre lloc a la Ciutat de Mèxic el 1658: el 6 de novembre del dit any hi van ser executats catorze hòmens, incloent-hi tant jóvens de vint-i-pocs anys com vells de més de setanta, tots per haver comés l’anomenat pecat nefand els uns amb altres durant anys. L'execució dels catorze sodomites (“tots els quals representaven mestissos, indis, mulats, negres o el fem d'aquest Imperi i ciutat”, escrivia el virrei al monarca Carles II) va constituir tot un espectacle per a les masses de la Ciutat de Mèxic, que llavors tenia prop de 100.000 habitants. Espectacle que es va prolongar al llarg de quasi tot un dia, des de les onze del matí, quan van eixir els condemnats de les presons reials per a ser conduïts fins al cremador de Sant Llàtzer, fins a les vuit de la nit, quan per fi van il·luminar la foscor les pires on es consumí la carn ja sense vida dels sodomites, estrangulats prèviament per torn davant la multitud vociferant.

Així doncs, la Ciutat de Mèxic fundada pels conquistadors espanyols sobre les ruïnes de l'orgullosa capital de l'Imperi Asteca, Mèxic Tenochtitlán, contemplava una vegada més com la religió de l'estat s'expressava, com en els vells temps, en una cerimònia pública en què se sacrificaven vides humanes per complaure els déus, i amb això evitar, suposadament, les més terribles catàstrofes. És clar que ara els déus eren un de sol (tot i que dividit en tres persones: embolics de la teologia cristiana), i a ningú no se li ocorria aplicar a aquell ritual el terme sacrifici. I és que per a les molt catòliques autoritats de la vella i la Nova Espanya, el concepte de sacrifici humà resultava quasi tan abominable com la mateixa sodomia, i la necessitat d’extirpar aquestes pràctiques del Nou món havia sigut un dels arguments preferits d'aquestes mateixes autoritats per a justificar davant la Cristiandat la seua empresa de conquesta i sotmetiment de les Amèriques.

Una crema de sodomites, però, era una altra cosa. Els conceptes amb què es justificava aquesta matança eren molt diferents dels que a l'Imperi Asteca es trobaven darrere dels sacrificis a les seues divinitats. En la religió mesoamericana, els déus no eren omnipotents, i s'assumia que la humanitat havia d'alimentar-los amb la seua pròpia carn i sang perquè no es debilitaren i pogueren continuar fent funcionar el món. El déu cristià, en canvi, anava sobrat per a sostindre el món dempeus, però es mostrava extremadament colèric i rancorós amb aquells éssers humans que gosaven no obeir els seus mandats, i d'ací la necessitat d’oferir-li les vides d'algunes d'aquestes criatures rebels (per a alliberar les més dòcils del càstig); i entre aquests rèprobes, els homosexuals, amb els quals, com ja hem assenyalat, aquest déu tenia una fixació particular, segons el que repetien una vegada i una altra els qui asseguraven parlar en nom seu.

En resum: la crema de sodomites constituïa per als cristians un càstig just per als qui gosaven rebel·lar-se contra les ordres donades pel seu déu, a través de l'estament sacerdotal, a tota la humanitat, mentre que els sacrificis practicats per asteques, maies i la resta de pobles de la Mesoamèrica precolombina pretenien ajudar els déus a fer el seu treball còsmic. Per damunt d'aquestes diferències teològiques hi havia, tanmateix, elements comuns evidents entre els uns i els altres fets: en ambdós casos estem davant la matança pública, a càrrec de l'Estat, d'individus l'única connexió dels quals amb les catàstrofes que es pretenia evitar mitjançant la seua mort ritual es trobava al cap dels seus botxins, en les creences religioses que els dirigents d'ambdues societats s'afanyaven a mantindre… i que els mantenien a ells a la cúspide, amb les masses submises als seus peus.

(Continuarà.)

Nemo

2 comentaris:

Theo ha dit...

En canvi, l'exègesi bíblica actual diu sobre el passatge del Gènesi que cites diu que la destrucció de Sodoma i Gomorra no fou per les seves pràctiques, sinó per haver violat el sagrat deure de l'hospitalitat... Evidentement, és una exègesi jesuïta, els de l'opus encara diran que és per mariconesSalutacions!

Nemo ha dit...

Moltes gràcies per la visita, Theo. Doncs sí, això que en diem exegesi bíblica té aquestes coses: un mateix passatge es pot interpretar de maneres ben diverses, i fins i tot antagòniques. Aquesta mena d'inconsistències es donen, és clar, en mots més camps de l'activitat intel·lectual humana, però el factor diferencial -i perillós- de l'exegesi bíblica és que en aquest cas els qui sostenen cadascuna de les diverses interpretacions es pensen conéixer el parer i la voluntat de Déu sobre una qüestió concreta, com és ara l'homosexualitat. I és clar, del parer diví no es pot discrepar, contra la seua voluntat no hi ha apel·lació possible... Del fet que el potencial de fanatisme que això implica es transforma ben fàcilment en realitat n'és testimoni la història, i també el present.