'No s’hi val'

(Publicat en dosmanzanas.com el 22 d'abril de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Per què fan això, mamà?” Al nou i modern zoo de València, un xiquet d'uns tres anys assenyala amb el dit una parella de mones (drils, aclareix el panell corresponent) que, en el procés d'espollar-se, semblen prodigar-se tota mena de carícies i manyagueries. “Doncs perquè s'estimen”, li respon la mare. I el xiquet: “Però són xics… xic amb xic no s’hi val!”. “Doncs un d'ells deu ser xica”. “Ah”, sospira alleujat l’infant, “és que jo em pensava que els dos eren xics…”

Xic amb xic no s’hi val, xica amb xica no s’hi val em sembla una bona formulació, clara i succinta, no sols del principal manament de l'heterosexisme i l'homofòbia, sinó de l'essència mateixa del discurs heterosexista i homòfob; és obvi que, malgrat la seua curta edat, el nano del zoo tenia ja la lliçó ben apresa. No s’hi val: és a dir, no es nega que això (xic amb xic, xica amb xica) existisca, ja que les evidències hi són i no sempre és possible ignorar-les; en canvi, se’n nega –totalment o parcialment– la validesa. El desig homosexual existeix, sí, però no val com a desig natural, sa o ordenat. Existeixen fins i tot l'amor homosexual, les parelles homosexuals i –legalment en alguns, cada vegada més, territoris– els matrimonis homosexuals… però no valen com a amor de veritat, equiparable a l'heterosexual, ni com a parelles i matrimonis genuïns, legítims i iguals als altres.

No val, no s’hi val... hi ha alguna cosa més, en el discurs dels homòfobs i heterosexistes? I tant que sí: hi abunden les robes d'aparença científica o filosòfica, destinades a vestir, de manera que quede més presentable en societat, la descarnada nuesa d'aquest rebuig i menyspreu, d'aquesta prohibició. No els espanta la mala qualitat dels teixits, el fet de mancar per exemple de fonaments –de dades– mínimament sòlids i convincents per a la comunitat científica del nostre temps. No, ells al·leguen sense immutar-se que l'actual consens científic sobre que l'homosexualitat no constitueix malaltia o trastorn es deu a temes polítics, i amb això ja se senten dispensats de la necessitat d’aportar proves serioses de les seues pròpies afirmacions.

Ho hem vist fa poc, per exemple, en el cas de la professora de la Universitat Catòlica murciana Gloria Tomás, que encara que recorre al llenguatge de la ciència per a donar respetabilitat als seus prejudicis en un entorn acadèmic, no s'esforça gaire a ocultar que allò que realment proporciona fonament a les seues opinions és la seua fe religiosa. Així, declara a la premsa que “Des del punt de vista catòlic –la meua religió– els homosexuals són estimats i respectats, però els seus actes es consideren desordenats perquè van en contra de la llei natural. Aquesta visió jo la compartisc.” Amb tot, tement potser que aquestes paraules deixen transparentar-se massa les vergonyes del dogma homòfob amb què combrega, la professora i numerària de l'Opus Dei busca immediatament noves vestidures, en aquesta ocasió d'estil filosòfic: “[Els actes dels homosexuals] Van en contra de l'obertura a la vida, de la complementarietat afectiva, que es tradueix en la relació entre home i dona”. Sobre qui són en realitat els qui es tanquen a la vida i a l'afectivitat donava impressionant testimoni aquest mateix mes un lector de dosmanzanas en una carta publicada en aquell web, “Un hombre como Dios manda”. Aquest text, en el qual Fernando ens conta com el seu molt catòlic pare (psiquiatre i membre també de l'Opus) el va apartar per complet i per sempre de la seua vida quan li va anunciar que era gai i estava decidit a viure com a tal, posa al seu lloc de la manera més eloqüent les frases buides que Gloria Tomás pretén fer passar per pensament elevat.

D'altra banda, em fa l'efecte que molts dels qui comparteixen el dogma homofòbic no veuen realment que hi haja cap necessitat de fonamentar-lo, perquè per a ells això de xic amb xic no s’hi val, xica amb xica no s’hi val és una cosa, senzillament, de sentit comú. Per a desgràcia seua, en una societat moderna i oberta el sentit comú no és immune al qüestionament, i l'activitat que en aquest sentit han dut a terme, sobretot les últimes dècades, les persones gais i lesbianes i les seues associacions ha aconseguit que la visió de l'homosexualitat en les societats occidentals estiga avui en plena evolució. El no (s'hi) val ha retrocedit moltíssim en aquests anys, i hi ha raons per a creure que continuarà retrocedint. La qual cosa no equival a donar ja el prejudici homofòbic i heterosexista per definitivament derrotat. En la nostra societat continua havent-hi –i tem que no són pocs– xiquets de molt curta edat als quals el seu entorn els ha inculcat ja profundament aquest prejudici: qui, quan, com els ensenyarà que xic amb xic, o xica amb xica, també valen?

Nemo

El maricon sóc jo

(Publicat en dosmanzanas.com el 4 de març de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Un bon amic meu, que des de fa molts anys està fora de l'armari en tots els àmbits de la seua vida, inclòs el laboral, em va contar no fa molt de temps l'anècdota següent: aquell mateix matí estava ell a la seua faena amb el seu cap i un company, ambdós heterosexuals, quan de sobte el primer, posant-li un braç per damunt dels muscles al segon, li amollà: “Maricooon!”; el meu amic, que té bona relació els els altres dos, va recordar llavors amablement al seu cap que el “maricon”, allí, era ell (el meu amic, no el seu cap), i llavors el directiu va esbossar un somriure tímid i no va saber què respondre.

El meu amic no sol autodefinir-se com “maricon”, però en aquella ocasió li va eixir així, espontàniament... Era obvi que el cap del meu amic no pretenia, en anomenar maricon el seu company, vexar o ofendre aquest últim. Ben al contrari, aquell era un gest amistós, una brometa o mostra de complicitat que pretenia enderrocar retòricament la barrera entre superior i subordinat per a presentar-los a ambdós com a simples companys de barra de bar, en un simbòlic –i imaginari, és clar– peu d'igualtat. El cap tampoc no volia ofendre el meu amic: crec que ni tan sols no li devia haver passat pel cap que el seu gest cap a l'altre company poguera afectar-lo ell de cap manera, tot i que sabia des de feia molt de temps que el meu amic era gai.

No obstant això, malgrat que el cap no tenia la menor intenció d'insultar ningú, la càrrega despectiva de la paraula maricon continuava present en aquella situació. Pensem si no en quines altres expressions hauria pogut usar en lloc d’aquest mot: “fill de puta”, per exemple, o “cabronàs”… ; paraules que, almenys en principi, són indubtablement insults. I és que la gràcia de la brometa amb què el directiu intentava acostar-se al seu subordinat estava precisament que es donava per fet que aquest últim no tenia res de maricon, ni el cap albergava realment cap sospita que poguera ser-ho. La no-homosexualitat del company del meu amic era la condició sine qua non perquè aquell gest de complicitat poguera funcionar com qui el feia pretenia que funcionara. És a dir, que la supressió simbòlica de la barrera social entre el qual mana i el manat, la inclusió d'ambdós en un imaginari cercle d'amistat viril, es basava implícitament en l'exclusió d’aquest cercle dels vertaders maricons: en la confirmació retòrica de la barrera que separaria els maricons dels autèntics mascles.

En protestar “Eh, que ací el maricon sóc jo!”, el meu amic estava, de la manera més simple i efectiva, posant en evidència aquest mecanisme retòric d'exclusió dels gais. Treia a la llum el que realment hi ha darrere d'aquesta paraula, maricon: milions d'hòmens homosexuals com ell, que viuen i treballen entre els heteros i que sovint han de suportar formes d'inferiorització simbòlica com la que descric en aquest text, quan no –si bé no és aquest, afortunadament, el cas del meu amic– d’altres de més directament danyoses. D'altra banda, el meu amic també aconseguia amb això desmuntar en certa manera aquest mecanisme inferioritzador: ja que el que aquest no preveu és que en una escena així puga estar present un gai que no s'avergonyisca de ser-ho.

El que preveu el mecanisme en qüestió és que, posat cas que hi haja algun maricon present, aquest es guardarà moltíssim de manifestar que ho és, precisament per no quedar exclòs d'aquest cercle d'amistat viril que el cap obri als seus subordinats mascles com un gran favor personal; per no quedar estigmatitzat i marginat. Per això, que el meu amic fera notar en aquell moment que ell sí que era “maricon” no sols tenia la virtut de revelar la injustícia i la violència implícites en aquesta mena de retòrica, sinó que aconseguia també boicotejar-la: d'ací el desconcert del directiu, que de sobte veia el seu propi gest sota una llum tan inesperada com poc afavoridora, transformat en quelcom d’enutjós, en un vertader acte fallit… Era, sens dubte, la primera vegada que li ocorria allò.

No cal dir, per tant, que seria extremadament candorós arribar a veure un gest gay-friendly en dos hòmens (suposadament) heteros que se saluden –com succeeix de vegades al nostre país– dient-se l'un a l'altre “maricon”, “mariconàs”. Es tracta d'una forma jocosa de saludar-se, i allò jocós de la situació està precisament, com hem vist, en el fet que s'exclou per complet la possibilitat que qualsevol dels dos puga ser realment homosexual. Podem suposar, no obstant això, quant tardaria a canviar-li la cara a qui saludara així un dels seus col·legues si aquest li replicara “doncs sí, mira, m'agraden els hòmens. A tu també, tio?”, i insistira repetidament en la veracitat d'aquesta resposta. Tardaria, més o menys, tant com li costara al primer convéncer-se que l'altre no estava de broma.

“El llenguatge quotidià (…) està travessat de banda a banda per relacions de força, per relacions socials (…), i és en el llenguatge i per mitjà d'aquest (…) que s'exerceix la dominació simbòlica, és a dir, la definició –i la imposició– de percepcions del món i de representacions socialment legítimes”, escriu Didier Eribon en el seu imprescindible Réflexions sur la question gay. D'ací que tot aquest assumpte resulte en realitat moltíssim menys banal del que podria semblar. Amb el llenguatge quotidià i la dominació simbòlica que aquest vehicula es construeix la inferiorització social, molt real, de les persones LGTB. Per això és oportú, i necessari, saber boicotejar els mecanismes verbals i gestuals d'aquesta dominació simbòlica, i aconseguir –com va fer el meu amic– que a qui els use, fins i tot en un context (aparentment) trivial, li isca el tret per la culata. Que es quede sense paraules i amb un petit somriure glaçat, sufocat i cohibit, als llavis: ja va sent hora que deixem de ser els maricons els que hàgem de callar, els tímids, els avergonyits.

Nemo

La vertadera religió

(Publicat en dosmanzanas.com el 25 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Asseguts formant rotle al terra ricament encatifat de la mesquita de Muhammad Alí, que des de la ciutadella d'El Caire domina la ciutat, en silenci i pendents dels llavis d'un sol home, havíem assumit un cert aire de deixebles que s’escoltaven el mestre o guia espiritual, quan en realitat érem un grup de visitants occidentals que s’escoltaven el guia turístic. El tema del discurs que aquest ens dirigia, de tota manera, sí que era la religió: aquell matí tocava visitar una mesquita, una església cristiana copta i una sinagoga del centre històric de la capital egípcia, i en cadascuna d’aquestes etapes el nostre guia havia previst parlar-nos del paper de cadascuna de les tres grans religions monoteistes en la història i el present d'Egipte. La mesquita era la primera de les tres visites, i el guia, un egipci musulmà creient i practicant, es va estendre una bona estona en les explicacions, pintant-nos una imatge de l'islam en què no vam poder percebre la menor taca o ombra. Quan va haver acabat, una dona del grup, una argentina de blancs cabells, li va manifestar el seu disgust per la situació de les dones en les societats islàmiques; i per a respondre-li l'home li va parlar de la història de la seua pròpia família.

El seu avi, ens va contar, un pobre agricultor d'una aldea del delta del Nil, pegava a la seua àvia; son pare, que va heretar aquelles mateixes circumstàncies, no pegava a sa mare, però sí que l’escridassava i la maltractava de paraula. Fins que ell, el nostre cicerone, se li va enfrontar un dia i el va amenaçar d'emportar-se sa mare a viure amb ell, la seua dona i les seues filles al Caire, la qual cosa va fer que son pare canviara de conducta. Per al nostre guia, el fet que el seu avi i son pare hagueren maltractat les seues mullers no tenia res a veure amb la religió islàmica, sinó que es devia als costums de la gent ignorant, a “la falta de cultura”. Ell, en canvi, havia estudiat a la universitat i coneixia el que realment deia l'islam: sabia que aquest s'oposava a tota mena de maltractament cap a la pròpia esposa. Jo li vaig preguntar llavors pel vel o cobriment del cos femení: volia saber si també aquest, segons la seua opinió, era merament un costum popular. Em va respondre de seguida que no, que el vel sí que formava part dels preceptes de l'islam genuí.

Aquest petit debat sobre la posició (suposadament) vertadera de la religió islàmica amb relació a la dona em va fer pensar en un article que havia llegit recentment sobre l'islam i l'homosexualitat. El seu autor, Abdennur Prado, fundador i president de la Junta Islàmica Catalana i secretari de l'espanyola, no sols hi sostenia que “no hi ha cap fonament (…) per a una condemna de l'homosexualitat” en les bases de la religió musulmana (és a dir, en l'Alcorà i l'exemple de Mahoma), sinó que afegia que, segons el seu parer, “des del moment que els matrimonis entre persones del mateix sexe han sigut legalitzats a Espanya, res no impedeix que se celebren entre musulmans/es”; i no es referia a matrimonis merament civils, sinó a “‘matrimonis entre hòmens (o dones) segons la xaria' amb plena validesa a efectes civils”. És clar que Prado advertia, al principi del seu text, que “aquesta posició no és absolut representativa de l'islam en el seu conjunt, sinó producte d'una indagació personal els fruits de la qual s'oposen al pensament dominant” en aquesta religió. I és que, com reconeix més endavant el mateix autor, “en el terreny de l'islam sempre coexisteixen opcions diferents, algunes vegades tan allunyades entre si que sembla tractar-se de religions distintes”.

Que sobre una qüestió determinada hi haja punts de vista contraposats és un fet que ocorre pràcticament tots els àmbits de l'activitat intel·lectual humana; allò que és peculiar de les religions (o si més no, de les religions monoteistes) és que els qui sostenen punts de vista contradictoris i incompatibles asseguren, cadascú pel seu costat, que la seua pròpia opinió coincideix amb (o més aviat, revela) la d'un jutge capaç de decidir sobre qualsevol disputa de manera inapel·lable: l’ésser suprem, la divinitat. Però com que aquest últim no és possible consultar-lo, o almenys, no és possible fer-ho de forma oberta i pública, no hi ha manera d'establir amb certesa quina és la seua autèntica posició respecte a qualsevol qüestió que suscite discrepàncies entre els creients; o el que és el mateix, no hi ha manera de saber quina és la versió genuïna de la religió.

Així que, quant a la situació de la dona en l'islam, la postura del meu guia és en realitat una de les existents (probablement la dominant entre les persones de la seua, diguem-ne, classe social en l'Egipte d'avui), però només això: també hi ha estudiosos musulmans, per exemple, que consideren que l'ús del vel –o dels diversos tipus de vel– per les dones no té res a veure amb els vertaders preceptes de l'islam. I el mateix Abdennur Prado admet, com hem vist, que el seu punt de vista respecte de l'acceptació o no de l'homosexualitat en l'islam està ben lluny de ser la doctrina exclusiva o fins i tot majoritària entre els seguidors de la seua mateixa religió.

El pitjor de tot això és que, pel que sembla, no falten mai, en cap de les tres religions monoteistes, aquells als quals la convicció que les seues pròpies opinions representen l'autèntic punt de vista de la divinitat els anima a ignorar tota evidència empírica i tot argument racional que contradiguen els seus dogmes tan estimats, i fins i tot a intentar imposar per la força aquests dogmes a la resta de la societat. I en qualsevol cas, encara que he d'admetre que em semblaria una magnífica notícia que els creients en aquestes tres grans religions descobriren un bon dia que la seua fe els prohibia tota forma d'inferiorització de, per exemple, les dones o els homosexuals, la veritat és que per a un no creient com jo la vertadera religió és, senzillament, aquella que vertaderament es dóna en un context determinat. I en el nostre context històric em sembla obvi que cap d'aquestes religions no es caracteritza precisament per una lluita sense quarter contra el sexisme masclista o l'homofòbia, sinó més aviat –amb matisos en cada cas, i amb excepcions com la de Prado– pel contrari.

Nemo

Stars Centre (i 2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 18 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

En la nostra visita a l'ultramodern centre comercial Stars Centre d'El Caire, no sols ens va cridar l'atenció la quantitat de dones que, fins i tot en un lloc tan occidentalitzat –o globalitzat– com aquest, s'ocultaven pràcticament per complet sota peces de roba amples i negres; també ens va sorprendre veure que molts hòmens, tant madurs com jóvens, presentaven a la cara, i més concretament al front, unes estranyes marques o taques d'aspecte poc definit, que els enlletgien el rostre de forma semblant a com ho faria l'evidència d'alguna malaltia cutània. En un primer moment vam pensar que podia tractar-se precisament d'això, d'alguna malaltia de la pell particularment comuna a Egipte; però ens estranyava que, estant tan estesa en aquest país, no n’haguérem sentit parlar en cap moment, ni l'esmentaren tampoc les guies amb les quals havíem preparat el nostre viatge, i que tantes pàgines i advertències dedicaven a les qüestions de salut i profilaxi.

L'endemà, de camí a l'aeroport per prendre el vol de tornada, el meu marit va preguntar al representant de l'agència amb què havíem contractat el nostre viatge per les marques en qüestió, i el jove egipci ens va aclarir de seguida que es tractava de cicatrius deixades per l'oració: durant els seus resos, els musulmans han de tocar el terra amb el front almenys 34 vegades al dia, i els que són molt devots augmenten encara considerablement aquest nombre. De manera que els qui presenten aquesta deformació al rostre, anomenada zebiba (que vol dir ‘pansa'), la porten amb orgull, com a testimoni palpable del seu fervor religiós, de la seua fogosa adhesió a l'islam.

La religió, així doncs, deixa a Egipte la seua marca sobre els cossos tant de dones com d'hòmens; amb la important diferència que allò que en les dones es manifesta com a ocultació i esborrament de l'individu, en els homes es converteix en emfàtic exhibicionisme, com dient: “ací estic jo, mireu-me a la cara i veureu que bon musulmà que sóc”. D'altra banda, si en parlar de la roba que amaga la dona al món islàmic podíem establir una certa analogia entre aquesta roba i els armaris en què, també a Occident, s'amaguen encara tants gais i lesbianes, sembla igualment possible trobar trets comuns entre la zebiba i aquest masclisme homòfob del qual fan gala, també en les societats occidentals, tants hòmens. En efecte, el masclisme i l'heterosexisme imperants, alhora que impulsen els homosexuals a ocultar-se, indueixen en canvi els hòmens heterosexuals a fer una contínua i emfàtica exhibició de suposada masculinitat, que sovint inclou demostracions de menyspreu tant cap a les dones com cap als mariques; d'aquesta manera els mascles heteros –i, confosos entre aquests, no pocs homos armaritzats– mostren la seua adhesió a la visió del món dominant tradicionalment, que col·loca l'home heterosexual en una situació de privilegi.

Per a entendre el funcionament d'aquests mecanismes pels quals els individus mostren no sols la seua conformitat, sinó fins i tot la seua adhesió entusiasta, envers una determinada visió del món socialment hegemònica o prestigiosa, cal tenir en compte que ni les dones musulmanes que es tapen de cap a peus cada vegada que ixen al carrer ni els gais i les lesbianes d'Occident que amaguen als altres una part essencial de les seues vides i identitats (ni tampoc, d'altra banda, els hòmens egipcis que s'afanyen diàriament a aconseguir una zebiba per a ensenyar-la orgullosament al món, o els occidentals que tants esforços dediquen a fer ostentació incessant de masclisme homofòbic) no ho fan habitualment perquè algú els hi obligue sense el seu consentiment; i no obstant això, seria com a mínim ingenu pretendre que en tot això no hi tenen res a veure les pressions socials que reben del seu entorn per a manifestar quotidianament, en la seua aparença i el seu capteniment, que estan plenament en sintonia amb les creences i actituds que aquest mateix entorn considera correctes, normatives o exemplars.

D'ací que la creixent extensió, especialment entre els i les jóvens de l'Egipte actual, de, respectivament, les zebibes i els vels vaja paral·lela a l'auge en les últimes dècades de la religió islàmica com a element fonamental que defineix la identitat i les aspiracions d'aquella societat. I d'ací també que resulte encara tan difícil, per a tantíssims gais i, sobretot, lesbianes d'un país com Espanya, per més que s'hi haja aconseguit recentment la igualtat legal d'homo i heterosexuals, deixar d'amagar la seua realitat al seu entorn; i és que, com la llum i l'ombra, l'ocultació d'uns grups socials i l'exhibicionisme d'uns altres es pressuposen mútuament, de manera que en un context com el nostre, en el qual encara avui un home pot guanyar prestigi i estatus davant bona part de la societat mostrant la lletja marca dels seus prejudicis sexistes i/o homòfobs, difícilment la igualtat i la llibertat vertaderes de totes les persones poden ser altra cosa que objectius irrenunciables però llunyans.

Nemo

Stars Centre (1)

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El viatger passa les seues últimes hores a Egipte en un centre comercial de la perifèria d'El Caire, passejant i cercant discos de l'Estrella d'Orient, la fabulosa cantant egípcia Umm Kulthum. El lloc en qüestió, anomenat Stars Centre, està pensat per a impressionar, tant per les enormes dimensions que té com per la peculiar síntesi d'emfàtica modernitat i decoració pseudofaraònica que el caracteritza, amb falsos obeliscos que oculten les conduccions de l'aire condicionat i amplíssims patis envoltats d'ascensors de parets transparents i falses columnes rematades per capitells que pretenen evocar els dels temples antics. “Ara coneixereu l'Egipte d'avui”, ens ha avisat el guia que durant més d'una setmana ens havia acompanyat en el nostre recorregut per la vall del Nil fins a gairebé la frontera amb el Sudan: un viatge per a admirar uns monuments tan increïblement antics que si en alguna ocasió el guia ens informava que el temple que estàvem visitant no tenia molt més de dos mil·lennis, no podíem evitar la impressió que pràcticament era cosa de despús-ahir.

Ara veiem, en canvi, el rostre de l'Egipte més modern: capitalista, consumista, tecnològic, kitsch… igualet que Occident, no? Bé, no del tot: n’hi ha prou d’acostar-se, per exemple, a la secció de productes audiovisuals d'una de les grans superfícies que formen part del Stars Centre per a experimentar un petit xoc cultural: ací encara els cassets de música poblen en abundància les estanteries i es tracten sense cap complex amb els CD, i en les bigarrades i cridaneres caràtules de les pel·lícules en DVD –molt poques de les quals són occidentals– no sembla trobar-se la menor traça del que avui entenem per disseny; d'altra banda, també els preus semblen d'una altra època. Amb tot, és el públic que abarrota aquest maxitemple del consum el que més clarament marca les diferències amb Occident. Encara que no de forma general: molts visten no sols a la manera occidental sinó fins i tot a la moda (o a alguna de les diverses modes d'Occident: fins vam veure un grupet de xiquets amb samarretes esportives superfolgades i pantalons de xandall). De fet, pràcticament no es veuen hòmens amb gel·laba, vestit en canvi omnipresent a les terres del sud d'Egipte (especialment als pobles i les ciutats xicotetes) i portat allí també per jóvens i adolescents.

Quant a les dones que veiem a l’Stars Centre d'El Caire, que aquestes visten, com fan els hòmens, plenament a l'occidental no és una cosa impossible, però sí minoritària. La majoria porten almenys un mocador al cap que només deixa lliure el rostre, i no són en absolut rars els casos d'ocultació molt major del cos femení: dones, moltes d'elles jóvens, que s'amaguen pràcticament per complet sota robes amples i negres, amb guants també negres cobrint-los les mans i tan sols un estret badall –o dos foratets– a l'alçada dels ulls, per a permetre'ls veure el camí. Fins i tot vam veure una dona que ni tan sols mostrava cap obertura a la tela negra que la cobria de cap a peus, i es deixava conduir per un home jove –el seu marit?– que la duia agafada del braç. Ens vam quedar amb el dubte de si la dona devia ser cega, i per això no tenia excusa per a fer-se la menor obertura a la roba, o si el que ocorria era que la parella en qüestió pretenia demostrar una adhesió sense fissures als codis morals imperants en aquella banda del món. En tot cas, era realment impactant veure aquella dona convertida en una no-presència, un forat negre, un fosc fantasma enmig de l'ultramodern centre comercial.

Per als occidentals, fins i tot per als més conservadors, no resulta difícil reconèixer en aquesta ocultació radical del cos femení –i en la manca de correspondència per part dels hòmens– una evidència xocant, escandalosa fins i tot, del lloc inferior que la masclista societat egípcia reserva encara a la dona. Molts d'aquests mateixos occidentals, no obstant això, no sols serien incapaços d'escandalitzar-se davant l'ocultació per part de tants hòmens i dones d'Occident d'una part essencial de la seua personalitat –la seua orientació afectivosexual– i de les seues vides, sinó que l'escàndol per a ells provindria precisament dels qui, sent gais o lesbianes, hem decidit prescindir de vels i d'hipocresies. La veritat és que aquesta ocultació de l'homosexualitat –que no té tampoc correspondència per part dels heterosexuals, molt més lliures de mostrar-se com són– evidencia també de manera diàfana (per a qui estiga disposat a veure-la, és clar) la inferiorització social que encara avui pateix la població LGTB a la nostra pròpia part del món, l'Occident de tradició cristiana. Un conjunt de societats on l'heterosexisme impera des de fa molts segles –com s’esdevé també en el món islàmic– i només molt recentment ha començat, a males penes, a cedir terreny.

(Continuarà.)

Nemo

El cas Mortara

(Publicat en dosmanzanas.com el 6 de gener de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Quan Edgardo Mortara tenia sis anys, la policia es presentà una nit a cals seus pares, se n’emportà el xiquet i mai no l’hi va retornar. Què és el que incapacitava aquests pares, segons la llei vigent en aquell temps i aquell lloc, per a continuar criant el seu fill? Doncs, senzillament, que eren jueus. El lloc en qüestió era la ciutat de Bolonya, a Itàlia, i l'any, no tan remot com podria pensar-se, el 1858. Quant a la llei i la policia, eren les del cap suprem dels catòlics, el papa, atés que Bolonya formava part llavors dels Estats de l'Església. I en l'origen d'aquell segrest legal, que va causar un monumental escàndol al mig món, hi havia una xicota pobra i ignorant, de només 14 anys d'edat.

La xicota es deia Anna Morisi, era catòlica i estava al servei de la família Mortara. Encara que segles enrrere als Estats Pontificis s'havia prohibit que els jueus tingueren servents cristians, en la pràctica aquesta norma era sovint ignorada, ja que els criats d'aquesta religió tenien, per als jueus, l'avantatge de poder treballar el dissabte, cosa que a aquests últims els vedaven els seus costums i creences. Anna tenia, entre d’altres comeses, la de cuidar el petit Edgardo, un dels vuit fills dels Mortara. Un dia el xiquet es posà malalt, i pel cap de la jove criada van començar a passar les imatges atroces amb què la seua església li havia descrit el destí dels condemnats a l'infern: visions de cossos que cremaven –sentint tot el dolor de les flames però sense arribar a consumir-se mai– per tota l'eternitat, torturats a més de mil maneres per espantosos dimonis. Aquell horror era, pensà la xicota, el que esperava el xiquet jueu si moria com a conseqüència de la seua malaltia. Resolta a impedir-ho, en un moment en què es va quedar a soles amb l’infant li va tirar aigua al cap i va pronunciar les paraules “Jo et batege en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant”. Després va poder respirar alleujada: ho havia aconseguit, havia salvat Edgardo.

Quan la història va arribar a l'orella d'un capellà –perquè Anna no va poder callar una gesta semblant–, una maquinària implacable es va posar en marxa. I és que, per a l'Església Catòlica, aquell baptisme clandestí era perfectament vàlid. Com escriu Richard Dawkins (en The God Delusion): “Sorprenentment (…), l'Església Catòlica permetia, i continua permetent, a qualsevol batejar qualsevol altre. No cal que el qui batege siga sacerdot. No cal el consentiment del xiquet, ni el dels pares, ni el de ningú més. No cal firmar res. No fan falta testimonis oficials. L'única cosa que fa falta són unes gotes d'aigua, unes poques paraules, un xiquet indefens i una cuidadora supersticiosa i amb el cervell rentat per la catequesi.” En tot cas, la Inquisició romana i l'Estat Pontifici es van prendre de forma absolutament seriosa aquell baptisme que a nosaltres ens pot paréixer estrafolari, i van donar ordres immediatament a la seua policia de traure aquell xiquet cristià d'aquella casa de jueus, tal com manaven les lleis que havien fet els mateixos papes.

Els pares d'Edgardo no es van resignar a perdre per sempre més d'aquesta manera absurda un dels seus fills, i es van mobilitzar per recuperar-lo. Prompte el cas Mortara es va fer cèlebre no sols a Itàlia, sinó a Europa i fins i tot als Estats Units d'Amèrica: el New York Times s’hi va referir en els seus editorials en vint ocasions, per donar suport a la causa de la família bolonyesa. Amb el mateix objectiu es van organitzar actes de protesta en uns quants països, i hi hagué figures importants de la política i de la cultura que es van implicar en la lluita per retornar Edgardo als seus pares. Tanmateix, el papa Pius IX, monarca absolut dels Estats de l'Església, va menysprear tots aquests esforços: “No m'interessa allò que en pense el món”, va declarar a una delegació de jueus il·lustres amb els quals es va entrevistar el 1859. La premsa catòlica d'ambdós costats de l'Atlàntic no devia ser d'aquest mateix parer, ja que es va mobilitzar per defendre davant de l'opinió pública, sense cap reserva, la intransigència del Summe Pontífex en aquest cas: segons un periòdic catòlic nord-americà (citat per Dawkins), allò que realment estava en joc en aquest assumpte era “la llibertat d'un xiquet per a ser cristià i no ser obligat per la força a ser jueu… la protecció d'aquest xiquet pel Sant Pare, enmig del fanatisme feroç dels infidels i els intolerants, és l'espectacle moral més grandiós que ha vist el món en molt de temps”.

Aquest ús tan espectacularment retorçut del llenguatge, que es va anticipar de bastants dècades a l'argot totalitari que George Orwell imaginà en la seua novel·la 1984 (“La llibertat és esclavitud”…), pot veure's així mateix com un precedent d'un cert discurs que en els nostres dies emana de mitjans catòlics i cristians, i que també recorre a invocar la llibertat religiosa per a justificar que s'atropelle la llibertat d'aquells que tenen una visió del món que no coincideix amb els seus dogmes. O que anomena “protegir el matrimoni i la família” allò que en realitat és desprotegir socialment i legalment els matrimonis i les famílies que formen els ciutadans homosexuals, i sembrar la incomprensió i la desunió en moltes altres famílies que tenen gais o lesbianes entre els seus membres.

Que per a la cúpula de l'Església Catòlica la protecció de la família no era precisament allò primordial ho va deixar prou clar, en els temps d'Edgardo Mortara, el cardenal Giacomo Antonelli, secretari d'Estat de Pius IX; monsenyor Antonelli, en rebre una carta d'un membre jueu del Parlament britànic en què aquest li expressava la seua protesta pel segrest del xiquet de Bolonya, li va replicar això que segueix: “pot ser oportú recordar que, si la veu de la naturalesa és poderosa, encara més poderosos són els deures sagrats de la religió”. Entre aquests “deures sagrats” associats al dogma religiós es trobava sens dubte, i en un lloc ben destacat, el d'assegurar la preeminència social d'aquest mateix dogma, i per tant el poder de l'Església. I si per a això calia intervindre de manera severa i inflexible en la vida d'un xiquet i en les dels seus pares, germans, etc., no seria precisament l'Església la que flaquejara davant el manament de la divinitat: protegir el xiquet de la seua pròpia família jueva… separant-lo d'aquesta per sempre.

No pot estranyar gaire, al capdavall, que Pius IX, malgrat la seua judeofòbia palesa, fóra beatificat l'any 2000 per l'Església Catòlica. És a dir: per una organització que encara avui continua donant a paraules com protegir o llibertat un sentit que –tot i que potser s'assembla ben poc al que hi els atribuïm els altres– té bastant en comú amb el que hi donaven els apologistes d'aquell papa que va ordenar el segrest legal d'un xiquet de sis anys.

Nemo

Guetos (i 3)

(Publicat en dosmanzanas.com el 30 de desembre de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Una mica més de mig segle després que l'emperador romanogermànic manara als jueus de Frankfurt traslladar-se a un nou carreró situat extramurs, el Senat de la República de Venècia va seguir els seus passos en ordenar, el 1516, que tots els jueus que estaven sota la seua autoritat havien de residir obligatòriament en una certa zona perifèrica de la ciutat de la llacuna. Aquesta àrea, envoltada de canals i unida a la ciutat per tres ponts que les autoritats venecianes feien tallar –amb la qual cosa tancaven els jueus dins del seu suburbi– a les nits i durant les festes cristianes, era coneguda com Geto o Gheto per haver-s’hi ubicat antigament una foneria (la paraula vèneta gèto designaria originàriament una colada de metall fos). Posteriorment, el vocable italià ghetto (adaptat al nostre idioma com a gueto) esdevindria un terme internacional, en designar jueries semblants a la veneciana ubicades en moltes altres ciutats d'Europa.

La República de Venècia era considerada en aquell temps en la Cristiandat com un model de bon govern, de manera que la seua decisió de guetitzar els jueus pogué influir perquè altres ciutats i territoris seguiren el seu exemple. Major influència hi va tindre encara, amb tot, la segregació en guetos de la població hebrea dels Estats de l'Església, ordenada pel papa Pau IV l’any 1555. Aquest papa, que en la seua època de cardenal havia sigut el creador i cap de la Inquisició romana, justificava el severíssim tracte a què sotmetia els jueus residents als territoris que es trobaven sota la seua sobirania temporal (inclosa la comunitat hebrea de Roma, que era més antiga que el mateix cristianisme) amb aquestes paraules: “Ja que és completament absurd i inapropiat que els jueus, que per la seua pròpia culpa estan condemnats a l'esclavitud eterna, puguen, amb l'excusa que la caritat cristiana els protegeix i els tolera viure entre cristians, mostrar tal ingratitud envers aquests que, a canvi de la misericòrdia que d’ells reben, els tornen injúries, i pretenen dominar-los en comptes de servir-los com és el seu deure…”

En aquestes primeres frases de la butla Cum nimis absurdum, Pau IV deixa ben clar que només està disposat a tolerar la presència de jueus als seus estats si la inferioritat respecte als cristians que l'Església catòlica atribueix als primers queda plenament manifesta en la realitat legal i social dels uns i els altres, en la seua vida quotidiana. Per al creador del gueto de Roma, segregar i inferioritzar són coses que van estretament unides, com evidencien també les mesures que prescriu el papa en la butla esmentada: a més de la guetització, s'imposa als jueus portar sempre com a distintiu un barret groc; se'ls prohibeix posseir béns immobles o comerciar amb cap altra cosa que draps vells i vestits usats; tampoc els metges jueus no podran tractar malalts cristians; a més, els jueus no podran tindre servents cristians ni permetre mai que els individus d'aquesta religió, per humil que siga el seu estatus, els donen tractament de senyor, etc. Els següents papes no sols mantindrien en vigor aquest sistema de segregació/inferiorització dels jueus, sinó que en promourien l’extensió a d’altres territoris d'Itàlia i del món catòlic (llevat, lògicament, d’aquells d’on la població hebrea ja havia sigut expulsada per complet, com s’esdevenia als estats hispànics des dels temps dels molt catòlics monarques Ferran i Isabel).

Va ser la Revolució Francesa la que, en estendre la seua influència per Europa, va posar fi per sempre més a la vella vergonya que per al nostre continent suposaven guetos com els de Frankfurt i Venècia, i va fer que es reconeguera als jueus d'aquests territoris la condició de ciutadans de ple dret, iguals a tots els altres. Aquesta influència va arribar també a la Itàlia central, on l’any 1798 l'exèrcit republicà francés, abolint el poder temporal dels papes, va proclamar la República Romana, va alçar un arbre de la llibertat en una plaça del gueto jueu de la ciutat del Tíber i va decretar per a tots els seus habitants, amb independència de la seua religió, la plena ciutadania i la igualtat de drets. No obstant això, la tornada el 1814 del papa com a monarca absolut dels Estats Pontificis, per decisió de les potències que havien derrotat Napoleó, va acabar amb aquestes conquistes i va suposar per als jueus d’aquells territoris el retorn al gueto i a la situació anterior al 1798.

Dècades després, el 1848, una nova onada revolucionària liberal sacseja Europa, i enmig d'aquesta el papa, Pius IX, decideix suavitzar la situació dels jueus dels seus Estats; no obstant això, només la nova abolició del poder temporal del papat al febrer del 1849, amb la proclamació d'una segona (i, per a la seua època, molt progressista) República Romana, posarà una altra vegada fi al gueto i restituirà als jueus la seua condició de ciutadans de ple dret. La història, no obstant això, es repetirà aquest mateix any, ara amb les tropes franceses en un paper oposat al del 1789: el nou president de França, Lluís Napoleó Bonaparte (nebot de Napoleó I, i futur emperador Napoleó III), cedint a les pressions dels catòlics ultramuntans francesos, el suport de les quals necessita per a mantindre's en el poder, envia els seus exèrcits contra la petita República Romana, la suprimeix per la força i restaura Pius IX al tron dels Estats de l'Església. El papa es mostra llavors molt més conservador que abans de la revolució, i és especialment dur amb la minoria jueva (els membres de la qual ell considera agitadors republicans): una vegada més n’ordena la guetització i la inferiorització legal i social; dècades després arribaria a dir públicament, en referència als jueus, que “hi ha massa gossos d'aquests a Roma en el nostre temps, i els sentim gemegar pels carrers i ens molesten pertot arreu”... una frase que no semblaria fora de lloc en el text de Cum nimis absurdum.

La caiguda de l'Imperi francés de Lluís Napoleó Bonaparte el 1870 possibilitarà que aquest mateix any el poder temporal dels papes siga abolit definitivament, i Roma incorporada, com a capital, al Regne d'Itàlia. El nou estat italià, de caire liberal, posa fi de seguida al gueto romà, llavors ja un anacronisme que avergonyeix i escandalitza Occident; de nou els jueus recuperen els seus plens drets civils. Pius IX es declara llavors “presoner al Vaticà”, per més que el nou estat no limite ni impedisca els seus moviments; el 1864, aquest mateix papa havia condemnat solemnement (en el Syllabus errorum), junt amb altres “errors” moderns, la idea que “El Pontífex Romà pot i ha de reconciliar-se i transigir amb el progrés, amb el liberalisme i amb la civilització moderna”.

Quan els actuals ciutadans d'Occident troben alguna de les mostres d'homofòbia que prodiga la jerarquia catòlica (encapçalada avui, com en els temps de Pau IV, per un excap del Sant Ofici, o de la seua entitat successora), sovint expressen sorpresa o incredulitat davant d'aquesta actitud, que recentment ha portat al Vaticà fins i tot a liderar l'oposició a una proposta europea en l'ONU de declaració favorable a la despenalització de l'homosexualitat arreu del món, amb el deplorable argument que resultava inacceptable que aquesta afirmara “el principi de no-discriminació que exigeix que els drets humans s'apliquen de la mateixa manera a tots els éssers humans, independentment de la seua orientació sexual o de la seua identitat de gènere”. La història ens fa veure, amb tot, que aquesta actitud de la Santa Seu i els seus subordinats és en realitat menys sorprenent del que podria paréixer, i en qualsevol cas no respon simplement, com tampoc no ho feia la manifesta judeofòbia del passat, a l'obsessió personal d'un o d’uns pocs mandataris. En la tradició catòlica, la segregació i la inferiorització d'aquelles minories que no accepten sotmetre's als dogmes de la Santa Mare Església (o siga, a la forma en què aquesta interpreta els textos que proclama com a sagrats) és, com hem vist en el cas del tracte reservat durant segles als jueus, una política deliberada, consistent i mantinguda –fins i tot contra vent i marea– mentre els seus dirigents han tingut la possibilitat de fer-ho, és a dir, mentre la resta de la societat els ho ha permés. Amb aquesta política es pretén assegurar la preeminència dels dogmes catòlics (avui particularment en el terreny de la moral sexual i familiar) i el poder i la influència socials de l'Església (o allò que encara en queda). Davant d'això, no serveix de res refugiar-se en el vell tòpic que “els temps canvien” si oblidem que, en realitat, som les persones, amb les nostres micro o macrolluites, les que fem possibles aquells canvis que anhelem.

Nemo