L'alternativa a l'orgull

(Publicat en dosmanzanas.com l'1 de juliol de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

The Boys in the Band (Els xics de la banda) és una pel·lícula nord-americana del 1970 de la qual el crític de cinema, literatura i art del web dosmanzanas, elputojacktwist, escrivia el 2007: “Si hi ha deu pel·lícules de temàtica gai imprescindibles, aquesta n’és una, sens dubte.” Afegia a més que el film era “història pura” per haver-se rodat “quasi en les mateixes dates que els disturbis de l’Stonewall Inn”. Compartisc ambdues apreciacions, però discrepe del meu admirat Jack respecte d'una altra opinió que ell mateix afegia en els comentaris a la seua –com de costum excel·lent– crítica de la pel·lícula: “de pel·lícules de temàtica homosexual, n'hi ha des dels inicis del cinema, però aquesta és la primera de l'Orgull, per entendre'ns”. Per mi, en canvi, The Boys in the Band és més aviat l'última pel·lícula d'abans de l'Orgull, l'última pel·lícula gai preStonewall.

En defensa del meu punt de vista puc al·legar que encara que s'estrenara mesos després dels disturbis de Stonewall, el film en qüestió és en realitat la transposició al cinema, altament literal, d'una obra teatral que els mateixos actors de la pel·lícula estaven representant a Broadway des del 1968; a més, l'estiu del 1968 és precisament el temps en què se suposa que té lloc l'acció que reflecteixen tant l'obra de teatre com la pel·lícula (en aquesta darrera, el marc espaciotemporal queda explicitat per mitjà de la frase “NYC Summer 1968”, pintada a la paret de la terrassa de l'apartament on transcorre quasi tot el film). Això ens situa, per tant, just un any abans de Stonewall.

Al meu parer, la consideració d’“última pel·lícula anterior a l'Orgull” es justifica també per la forma en què els seus personatges gais demostren veure's tant a si mateixos com els uns als altres: ací sí que l'orgull –o el que és el mateix, una saludable dosi d'autoestima– es troba conspícuament absent. No és només que a partir d'un cert punt la festa d'aniversari que celebren es convertisca en una veritable orgia d'insults i crueltat gratuïta dels uns cap als altres que fa dir a Alberto Mira (en Para entendernos) que aquests personatges sembla “com si tots necessitaren, de manera masoquista, ser humiliats”; ni que la descarnada homofòbia que demostra un d'ells (Alan, un suposat hetero benpensant que en realitat probablement és un homo armaritzat) no semble despertar cap indignació en els altres, ni tan sols quan aquest comença a clavar punyades, tot cridant “marica” (“faggot!”), a Emory, el més plumífer del grup; és que el mateix amfitrió de la festa, el catòlic Michael, es lamenta així al final de la pel·lícula –instants abans d'anar-se'n a missa–: “si almenys aconseguírem aprendre a no odiar-nos a nosaltres mateixos tant, tant…”

A més, aquest és el mateix Michael al qual el càustic Harold (el gai lleig i jueu l'aniversari del qual celebrava el grup) li havia dit a la cara uns minuts abans que era “un home trist i patètic” ja que, sempre segons Harold, Michael era homosexual i no volia ser-ho, i no obstant això estava condemnat a continuar sent-ho tota la seua vida: ni el seu déu ni el seu psicoanalista l’alliberarien mai d'això. I és també el mateix Michael que, després d'una crisi emocional provocada per les dures paraules de Harold, aconsegueix recobrar l'aplom en recordar la màxima, per a ell irrebatible, que no hi ha homosexuals feliços: “Mostra'm un homosexual feliç”, li diu al seu amic Donald, “i jo t'ensenyaré un cadàver alegre”. Frase que en anglés apareix encara més carregada d'homofòbia, ja que Michael hi fa servir la paraula “gay”: “a gay corpse”, és a dir, “un cadàver alegre/marica”.

En el món de després de Stonewall, The Boys in the Band va ser rebutjada per molts activistes LGTB, precisament perquè aquests no hi veien una representació de l'homosexualitat que estiguera d'acord amb aquesta nova autopercepció positiva dels gais i les lesbianes sorgida a Occident a partir del 1969 i que hem anomenat l'orgull. No obstant això, l'autor del text, Mart Crowley, el defensava en la pel·lícula del 1995 The Celluloid Closet (L’armari de cel·luloide) d'aquesta manera: “Jo coneixia molta gent així. Aquest humor cruel amb un mateix sorgia d'una baixa autoestima, de la constatació del que l'època et deia sobre tu mateix.” En altres paraules: de l'homofòbia interioritzada. I és que als anys 60, seguia Crowley, “l'homosexualitat estava encara classificada com a malaltia mental. Si anaves a un bar gai t'arriscaves que et detingueren si la policia feia una batuda al local. No eren només prejudicis, sinó també les lleis, allò que anava contra el teu ésser, contra el nucli del teu ésser.”

Crec que aquestes paraules de l'autor The Boys in the Band ens diuen una cosa ben valuosa sobre la seua obra teatral i sobre la pel·lícula que William Friedkin va realitzar a partir d'aquesta. Es tracta d'una obra escrita en vespres de Stonewall, quan l'orgull LGTB no aguaitava encara per l'horitzó; no obstant això, hi podem veure reflectit l'orgull en negatiu, a través de la mateixa absència d’aquest. Els seus personatges ens presenten amb tota cruesa l'alternativa a l'orgull: l'amargor, la desesperació i la crueltat envers un mateix i envers els altres que naixen de la manca d'autoestima, de la interiorització (sovint inconscient) de l'homofòbia ambiental.

Per aquesta raó, The Boys in the Band, encara que es pot veure com un testimoni d'una època que, afortunadament, ja no és la nostra, continua sent rellevant per a nosaltres. Perquè l'homofòbia ambiental continua estant ací, al nostre voltant, i per tant continuem exposats a interioritzar-la… fins i tot sense ser-ne conscients.

Nemo