Stars Centre (1)

(Publicat en dosmanzanas.com l'11 de febrer de 2009. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El viatger passa les seues últimes hores a Egipte en un centre comercial de la perifèria d'El Caire, passejant i cercant discos de l'Estrella d'Orient, la fabulosa cantant egípcia Umm Kulthum. El lloc en qüestió, anomenat Stars Centre, està pensat per a impressionar, tant per les enormes dimensions que té com per la peculiar síntesi d'emfàtica modernitat i decoració pseudofaraònica que el caracteritza, amb falsos obeliscos que oculten les conduccions de l'aire condicionat i amplíssims patis envoltats d'ascensors de parets transparents i falses columnes rematades per capitells que pretenen evocar els dels temples antics. “Ara coneixereu l'Egipte d'avui”, ens ha avisat el guia que durant més d'una setmana ens havia acompanyat en el nostre recorregut per la vall del Nil fins a gairebé la frontera amb el Sudan: un viatge per a admirar uns monuments tan increïblement antics que si en alguna ocasió el guia ens informava que el temple que estàvem visitant no tenia molt més de dos mil·lennis, no podíem evitar la impressió que pràcticament era cosa de despús-ahir.

Ara veiem, en canvi, el rostre de l'Egipte més modern: capitalista, consumista, tecnològic, kitsch… igualet que Occident, no? Bé, no del tot: n’hi ha prou d’acostar-se, per exemple, a la secció de productes audiovisuals d'una de les grans superfícies que formen part del Stars Centre per a experimentar un petit xoc cultural: ací encara els cassets de música poblen en abundància les estanteries i es tracten sense cap complex amb els CD, i en les bigarrades i cridaneres caràtules de les pel·lícules en DVD –molt poques de les quals són occidentals– no sembla trobar-se la menor traça del que avui entenem per disseny; d'altra banda, també els preus semblen d'una altra època. Amb tot, és el públic que abarrota aquest maxitemple del consum el que més clarament marca les diferències amb Occident. Encara que no de forma general: molts visten no sols a la manera occidental sinó fins i tot a la moda (o a alguna de les diverses modes d'Occident: fins vam veure un grupet de xiquets amb samarretes esportives superfolgades i pantalons de xandall). De fet, pràcticament no es veuen hòmens amb gel·laba, vestit en canvi omnipresent a les terres del sud d'Egipte (especialment als pobles i les ciutats xicotetes) i portat allí també per jóvens i adolescents.

Quant a les dones que veiem a l’Stars Centre d'El Caire, que aquestes visten, com fan els hòmens, plenament a l'occidental no és una cosa impossible, però sí minoritària. La majoria porten almenys un mocador al cap que només deixa lliure el rostre, i no són en absolut rars els casos d'ocultació molt major del cos femení: dones, moltes d'elles jóvens, que s'amaguen pràcticament per complet sota robes amples i negres, amb guants també negres cobrint-los les mans i tan sols un estret badall –o dos foratets– a l'alçada dels ulls, per a permetre'ls veure el camí. Fins i tot vam veure una dona que ni tan sols mostrava cap obertura a la tela negra que la cobria de cap a peus, i es deixava conduir per un home jove –el seu marit?– que la duia agafada del braç. Ens vam quedar amb el dubte de si la dona devia ser cega, i per això no tenia excusa per a fer-se la menor obertura a la roba, o si el que ocorria era que la parella en qüestió pretenia demostrar una adhesió sense fissures als codis morals imperants en aquella banda del món. En tot cas, era realment impactant veure aquella dona convertida en una no-presència, un forat negre, un fosc fantasma enmig de l'ultramodern centre comercial.

Per als occidentals, fins i tot per als més conservadors, no resulta difícil reconèixer en aquesta ocultació radical del cos femení –i en la manca de correspondència per part dels hòmens– una evidència xocant, escandalosa fins i tot, del lloc inferior que la masclista societat egípcia reserva encara a la dona. Molts d'aquests mateixos occidentals, no obstant això, no sols serien incapaços d'escandalitzar-se davant l'ocultació per part de tants hòmens i dones d'Occident d'una part essencial de la seua personalitat –la seua orientació afectivosexual– i de les seues vides, sinó que l'escàndol per a ells provindria precisament dels qui, sent gais o lesbianes, hem decidit prescindir de vels i d'hipocresies. La veritat és que aquesta ocultació de l'homosexualitat –que no té tampoc correspondència per part dels heterosexuals, molt més lliures de mostrar-se com són– evidencia també de manera diàfana (per a qui estiga disposat a veure-la, és clar) la inferiorització social que encara avui pateix la població LGTB a la nostra pròpia part del món, l'Occident de tradició cristiana. Un conjunt de societats on l'heterosexisme impera des de fa molts segles –com s’esdevé també en el món islàmic– i només molt recentment ha començat, a males penes, a cedir terreny.

(Continuarà.)

Nemo