L'uranista i l’hidra

(Publicat en dosmanzanas.com el 7 de maig de 2008. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

El 25 de setembre de 1791 és una data fonamental en la història de la lluita pels drets de les persones homosexuals: la mateixa cambra que dos anys abans havia aprovat la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà –és a dir, aquella Assemblea Nacional Constituent que, en proclamar-se tal, va posar en marxa la Revolució Francesa–, va promulgar aquell dia un nou Codi penal. Mitjançant aquest document, França es convertia en el primer país d'Occident que despenalitzava els actes homosexuals entre hòmens adults que hi consentiren lliurement. Més tard, aquesta mesura va ser confirmada pel Codi penal de Napoleó (del 1810) i es va estendre, gràcies a l'exemple francés i a les guerres tant revolucionàries com napoleòniques, per bona part d'Europa. Però una cosa era despenalitzar l'homosexualitat i una altra de ben diferent extirpar de les societats europees el terrible agregat d'ignorància, odi i prejudicis contra aquesta que feia segles que hi creixia gràcies a l'abundant reg que li procuraven les esglésies cristianes, en el terreny adobat d'un masclisme que era fins i tot anterior a aquestes.

El vigor de l'homofòbia en la cultura i la societat d'Occident, i la penetració d’aquesta en les consciències dels mateixos homosexuals, ens ajuden a entendre per què, després d'aquell important èxit del 1791, hagueren de passar més de 70 anys perquè un homosexual s'atrevira per primera vegada a identificar-se públicament com a tal i a reivindicar la dignitat i els drets dels qui eren com ell. El lloc on s’esdevingué aquell fet històric va ser la ciutat de Munic, capital llavors del regne independent de Baviera (que havia abolit les penes contra l'homosexualitat, imitant la França napoleònica, el 1813). El marc concret, el Congrés de Juristes Alemanys del 1867; la data, el 29 d'agost. I el protagonista, un simple ciutadà que es deia Karl Heinrich Ulrichs.

Ulrichs, que en el moment del seu històric discurs de Munic acabava de complir 42 anys, havia començat a treballar com a assessor legal de la Justícia del Regne d'Hannover –on havia nascut– el 1849, però el 1854 els rumors que mantenia relacions contra natura amb altres hòmens van fer que l'Estat li obrira una investigació, la qual cosa el va obligar a deixar la funció pública, primer, i la professió legal després. El 1862 Ulrichs va decidir declarar la seua homosexualitat a la seua família i als seus amics, i aquell mateix any va començar a publicar els seus Forschungen über das Räthsel der mannmännlichen Liebe ('Estudis sobre l'enigma de l'amor entre hòmens'), primer sota pseudònim i uns anys després ja amb el seu nom vertader.

En realitat, Ulrichs no va utilitzar la paraula homosexual, neologisme que no seria encunyat fins al 1869 (per l'escriptor austrohongarés Karl-Maria Kertbeny), sinó una altra que ell mateix havia inventat, Urning, i que en català sol traduir-se com uranista. Aquest terme li’l va inspirar El banquet de Plató, i en concret el discurs que l’autor d’aquest posa en boca de Pausànies, en el qual es distingeix entre dues deesses de l'amor: Afrodita Urània, sorgida dels genitals d'Urà sense cap participació femenina, que seria la divinitat de l'amor exclusivament entre hòmens, i Afrodita Pandèmona, filla de Zeus i de la dea Dione, qui suscitaria en els hòmens l'amor vulgar, dirigit també cap a les dones. Per a Ulrichs era fonamental refutar la idea que l'homosexualitat era contra natura, i per això va emfasitzar que l'atracció per les persones del mateix sexe era un tret que definia essencialment una minoria d'individus des del seu mateix origen. Segons la seua teoria, durant la gestació d'aquesta mena de persones tindria lloc un procés que conduiria al fet que una ment femenina quedara continguda en un cos masculí (o al revés en el cas de les lesbianes, o Urninginnen com les denominava Ulrichs).

Avui aquesta fórmula d'Ulrichs ens evoca més la transsexualitat que no pas l'homosexualitat, però en tot cas resulta obvi que la importància actual de Karl Heinrich Ulrichs no és que l’encertara amb la seua explicació de l'origen de l'homosexualitat, sinó en el fet que fou el primer homosexual que va eixir de l'armari davant tota la societat i va prendre la paraula en un fòrum públic per defensar els drets dels gais i les lesbianes. L’any 1867 Prússia estava estenent el seu poder sobre altres terres germanòfones (l'any anterior s'havia annexat Hannover, el país d'Ulrichs) i conduint-les cap a la unificació en el marc d'un nou Reich Alemany. Per als drets dels homosexuals això era una mala notícia, ja que Prússia, a diferència d'altres estats alemanys, mai no havia despenalitzat la fornicació contra natura, i el seu primer ministre, Bismarck –que considerava l'homosexualitat com una amenaça per a la supervivència de l'Estat i la civilització–, no estava disposat a canviar-ho, això. De fet, quan el 1871 es va proclamar finalment l'Imperi Alemany, amb el rei prussià com a emperador (i Bismarck com a canceller), l'homosexualitat va ser penalitzada arreu d’Alemanya mitjançant el tristament famós paràgraf 175 del nou Codi penal de l'Imperi.

Però el 1867 aquests darrers fets encara no havien ocorregut, i fou llavors que Ulrichs va prendre la paraula a Munic, on l'homosexualitat no era (encara) perseguida legalment, per defensar davant el Congrés de Juristes Alemanys que no havia de ser-ho enlloc. El seu argument era que l'orientació sexual dels uranistes era una cosa plenament natural en ells, i que, en tant que éssers humans, tenien un dret inalienable a viure-la en llibertat –respectant, per descomptat, també la llibertat i els drets dels altres–. La reacció del mig centenar de juristes a qui es dirigia va ser escassament civilitzada: amb crits i esbroncs el van obligar a acabar prematurament el seu discurs, el qual, van dir, ofenia el pudor. Ni tan sols entre les mentalitats menys proclius a la defensa de l'ordre social establit va trobar Ulrichs un públic que se l’escoltara favorablement: Friedrich Engels, el col·laborador de Karl Marx, va escriure una carta a aquest últim un parell d'anys més tard en la qual, a propòsit d'Ulrichs, comentava que “tan sols a Alemanya podria un tipus com aquest manifestar-se en públic, transformar la porqueria en teoria i invitar: Introite [‘entreu', en llatí].”

Durant un temps Ulrichs va continuar escrivint i publicant llibres en què desenvolupava les seues teories i les seues propostes de reforma legal i social, però les seues publicacions van ser confiscades i prohibides en diverses parts d'Alemanya. Va propugnar el matrimoni homosexual i la formació d'una associació d’uranistes que trencara l'aïllament i la precarietat en què aquests es veien forçats a viure, defensara els seus drets, els assistira en cas de necessitat i promoguera el desenvolupament d'una literatura i un periodisme uranistes. A partir de finals de la dècada del 1870, amb la marea conservadora pujant a Alemanya, Ulrichs va sentir que havia fracassat, la qual cosa el va portar a exiliar-se a Itàlia, on moriria el 1895. Encara que Ulrichs no va aconseguir assolir els seus objectius, avui veiem que després d'ell, i de l'insòlit valor que havia demostrat en la seua vida i la seua obra, en donar un exemple sense precedents de visibilitat homosexual, les coses ja no podien tornar a ser com abans. Ulrichs havia tret a plena llum la qüestió de l'homosexualitat i la reivindicació de la dignitat i els drets dels gais i les lesbianes: ara aquests temes estaven a la vista de tothom, i ja no era possible ignorar-los simplement o limitar-se a reiterar una vegada més els vellíssims i gastats anatemes. I si bé les reaccions homofòbiques van ser, els anys següents, moltes i poderoses (i arribaren a instrumentalitzar les teories del mateix Ulrichs per a presentar l'homosexualitat com una patologia o una tara), amb el temps els progressos que aquell home havia anhelat van acabar fent-se realitat, gràcies a ell i a tots els qui van seguir el seu solc.

Poc després de la seua experiència muniquesa, Ulrichs l'havia relatada en un fullet que va titular Gladius furens (‘Espasa furiosa'), el qual comença amb aquestes paraules: “Fins al dia de la meua mort recordaré amb orgull que el 29 d'agost de 1867 vaig trobar el valor necessari per a enfrontar-me cara a cara a una furiosa hidra mil·lenària d'incomptables caps que, des de fa massa temps, ha escopit el seu verí sobre mi i sobre els de la meua natura, n’ha portats molts al suïcidi i ha enverinat la felicitat i la vida de tots. Sí, em sent orgullós d'haver-me atrevit a assestar el primer colp a l’hidra del menyspreu públic.”

Nemo