Holocaust/s (i 4)

(Publicat en dosmanzanas.com el 5 de desembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Calgué esperar quasi 60 anys, després de la derrota i l'apoca-líptic final del Tercer Reich, perquè el 2002 el parlament alemany es decidira per fi a fer justícia democràtica a les víctimes homosexuals de la Justícia nacionalsocialista, oferint-los com a reparació moral l'anul·lació de les condemnes per impudícia entre hòmens corresponents al període nazi. No es va fer el mateix, però, amb les condemnes imposades després del 1945 en aplicació de la mateixa norma (és a dir, la versió revisada del tristament famós paràgraf 175 del Codi penal) que deu anys abans havia promulgat el règim de Hitler, i que va continuar en vigor a la República Federal Alemanya, sense patir ni el més mínim canvi, fins al 1969. Per aquest motiu, les organitzacions LGTB d'Alemanya, fins i tot reconeixent l'important avanç que suposava allò aprovat el 2002, van criticar durament –i amb raó– el caràcter incomplet d’aquest acord. Ara, cal dir també que dos anys abans el parlament alemany havia almenys demanat perdó “pel dany infligit als ciutadans homosexuals fins al 1969 en la seua dignitat humana i la seua qualitat de vida”... Bé, això és millor que no res, es pot pensar; i cal recordar que no res era, al cap i a la fi, tot el reconeixement públic que les víctimes homosexuals del nazisme i les seues lleis havien estat rebent durant dècades.

El Parlament Europeu, d’altra banda, va aprovar fa prop de tres anys una resolució que incloïa el paràgraf següent: “el 27 de gener del 2005, el seixanté aniversari de l'alliberament del camp d'extermini de l'Alemanya nazi d’Auschwitz-Birkenau, on van ser assassinats un milió i mig en total de jueus, persones d'ètnia romaní, polonesos, russos i presoners d'altres nacionalitats, i homosexuals, constitueix no sols una gran ocasió perquè els ciutadans europeus recorden i condemnen l'enorme horror i la tragèdia de l'Holocaust, sinó també per a fer front al preocupant augment de l'antisemitisme, especialment els incidents antisemites a Europa, i per a aprendre una vegada més la lliçó més general dels perills que deriven de la persecució de les persones per motius de raça, origen ètnic, religió, categoria social, conviccions polítiques o orientació sexual”.

Després d'un silenci tan llarg com ignominiós per part de les democràcies d'Occident, aquest reconeixement pel Parlament Europeu que també els homosexuals van ser, pel sol fet de ser-ho, víctimes de l'odi i la persecució oficials durant el nazisme és sens dubte important; no és, amb tot, suficient. I per què no ho és? Doncs perquè en la mateixa resolució del 2005, l'europarlament expressa de manera explícita la seua preocupació per la pervivència, i fins i tot l'augment, de l'odi racial i religiós, l'antisemitisme i la xenofòbia a Europa, i insta les institucions de la UE i els governs i partits dels estats membres d’aquesta a condemnar les doctrines esmentades; però no es refereix en cap moment a la pervivència i l'augment al nostre continent de l'homofòbia, ni demana que aquesta siga condemnada. De fet, la paraula homofòbia ni tan sols no apareix en la resolució. Aquest oblit de l'homofòbia és particularment difícil de justificar davant del fet evident que, mentre que el discurs obertament racista o antisemita ha anat perdent, del final de la Segona Guerra Mundial ençà, l'elevada acceptació de què gaudia anteriorment en les societats occidentals, i avui hi té un caràcter relativament marginal, el discurs que inferioritza els homosexuals i propugna que siguen discriminats (això és, el discurs homofòbic) continua disposant en els nostres dies, ben al contrari, de suports socials molt influents i poderosos: en les principals esglésies cristianes i en altres religions, i també en els partits, els mitjans de comunicació i les diverses organitzacions que mostren afinitat amb la visió del món d’aquestes.

És vertaderament desolador pensar que va caldre l'experiència de l'horror nazi i de l'Holocaust perquè unes doctrines basades tan sols en l'odi i els prejudicis cap a determinats grups d’éssers humans, i mancades de tot fonament racional, quedaren per fi desacreditades a Occident; hem d'alegrar-nos, tanmateix, d'aquest descrèdit actual, tan merescut, del racisme i l'antisemitisme, i lluitar perquè ningú no aconseguisca posar-los de nou una màscara de falsa respectabilitat. Però d'altra banda, em sembla que resulta raonable deduir, del que acabem d’esmentar, que hi ha relació entre l'ocultació durant dècades de la brutal persecució de les persones homosexuals pel règim nazi i el fet que les posicions homofòbiques, a diferència d'aquelles altres doctrines d'odi, continuen sent considerades avui en la nostra societat com respectables, acceptables i defensables i tot. És sabut que aprendre les lliçons de la història és fonamental per a no haver de repetir-la: així, doncs, Europa i el món occidental han d'obrir-se avui a una reflexió sobre el passat que abrace des de les persecucions contra els homosexuals de centúries remotes fins a les del darrer segle, i que no ignore tampoc l'homofòbia que ha caracteritzat el passat recent de les nostres democràcies.

En les nostres societats del segle XXI, la minoria LGTB es fa més i més visible, i no hi ha dubte que amb això guanya àmpliament en llibertat i en dignitat. Ara bé, el fet de ser més visibles, de donar per fi la cara, també ens exposa més als atacs dels homòfobs. I és que la llibertat i la dignitat tenen un preu, que és el d'haver d'estar sempre vigilants per a defensar-les. Per aquesta raó, l'existència en les nostres societats d'importants sectors encabotats a promoure el rebuig social i la discriminació cap a gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals hauria de constituir un motiu ben seriós d'inquietud i de preocupació. No sols per al col·lectiu LGTB; per a totes aquelles persones que no estiguen disposades a permetre que els malsons del nostre passat esdevinguen demà l'argument, també, del nostre futur.

Nemo