Holocaust/s (1)

(Publicat en dosmanzanas.com el 14 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

Expulsats d'Anglaterra el 1290, els jueus van poder tornar-hi a partir del 1656, quan Oliver Cromwell, que necessitava la seua ajuda financera, els ho va permetre de manera oficiosa. La seua emancipació, no obstant això, tardaria encara un parell de segles a arribar, i sol situar-se entre els anys 1858 i 1890. En aquesta última data vivien a Anglaterra uns 50.000 jueus, i gaudien ja dels mateixos drets que qualsevol altre súbdit de la reina Victòria. No sabem, d'altra banda, quants homosexuals hi devia haver a Anglaterra en aquest mateix any, però tenint en compte que el país tenia més de 27 milions d'habitants, podem conjecturar –aplicant els percentatges a l'ús, fins i tot en les estimacions més conservadores– que devien ser prou més que els jueus. No obstant això, mentre que aquests últims fins i tot formaven part del Parlament sense ocultar en absolut la seua condició (de fet, mai no han faltat els jueus al Parlament britànic des del 1858 fins avui), els anglesos homosexuals eren en canvi quasi completament invisibles.

I això no pot estranyar-nos, si tenim en compte que la sodomia (o buggery) estava penada amb la mort a Anglaterra fins al 1861 (i amb la cadena perpètua després) i que arran de l’esmena Labouchere del 1885, pràcticament qualsevol mena de comportament homosexual entre hòmens podia rebre el càstig de dos anys de presó, possiblement amb treballs forçats. Eixir de l'armari en l'Anglaterra victoriana equivalia, per tant, a entrar a la presó. El 1895, va ser precisament això el que va ocórrer a un dels més brillants intel·lectuals de l'època, l'escriptor Oscar Wilde, quan la seua reeixida carrera i fins la seua vida es van veure brutalment truncades en fer-se pública la seua homosexualitat en un escàndol monumental. Dècades més tard, el 1952, la història es repetiria amb l'eminent científic Alan Turing. Darrere d'aquests dos casos cèlebres s'oculten les històries molt menys conegudes –encara que algunes d'aquestes resulten tant o més tràgiques que les de Wilde i Turing– de milers d'hòmens perseguits judicialment durant dècades en aplicació de les lleis angleses contra l'homosexualitat. Lleis que van seguir plenament en vigor fins al 1967, i parcialment fins i tot després d'aquesta data.

No hi ha dubte, doncs, que el tracte que les minories jueva i homosexual van rebre a Anglaterra durant l'era victoriana i les dècades posteriors va ser molt diferent. Mentre que la primera comunitat, definida per les seues tradicions religioses, es beneficiava d'un clima de creixent tolerància en matèria de llibertat de credo, la segona, definida per la sexualitat dels seus membres, no aconseguia trobar cap comprensió en una societat que es caracteritzava per un puritanisme extrem en tot allò que es relacionara amb el sexe. Això ens fa veure que, encara que les històries de l'homofòbia i la judeofòbia a Occident seguisquen en general trajectòries paral·leles i les coincidències entre ambdues (quant a l’origen, la cronologia i els mecanismes de funcionament) siguen molt nombroses, tampoc no han faltat en absolut els temps i els llocs en què aquestes trajectòries s'han distanciat notablement. L'Alemanya postnazi és un altre d'aquests temps i llocs.

Quan, els anys 1944 i 1945, les tropes de les potències aliades contra Hitler van prendre el control dels camps de concentració del Tercer Reich, immediatament van posar en llibertat, com calia esperar, els qui hi estaven tancats com a presoners de guerra o víctimes innocents del nazisme: així doncs, aquells jueus, gitanos, polonesos (i altres eslaus), persones discapacitades, testimonis de Jehovà i presoners polítics que havien aconseguit sobreviure van recuperar de seguida plenament la seua llibertat i els seus drets. En canvi, aquells presoners a l’uniforme dels quals els nazis havien fet cosir un triangle rosa, és a dir, els condemnats per homosexualitat, no van ser considerats pels aliats com víctimes innocents, sinó com simples delinqüents comuns. D'ací que als presos pel crim de tindre i viure una sexualitat diferent de la majoritària se'ls traguera dels camps de concentració tan sols per a traslladar-los a presons ordinàries… i que compliren allí, fins a l'últim dia, la seua condemna; la condemna a la qual havien sigut sentenciats per jutges al servei del nacionalsocialisme en aplicació de les lleis d’aquest règim. Ni tan sols no els va ser descomptat el temps que havien passat internats en uns camps de concentració dels quals era quasi miraculós que hagueren aconseguit eixir amb vida.

És més, la llei nazi que reprimia l'homosexualitat (el paràgraf 175 del Codi penal del Reich del 1871, amb les modificacions realitzades per ordre de Hitler el 1935 per a endurir-lo considerablement) va ser mantinguda en l'Alemanya occidental, sense canviar-ne una sola coma, fins al 1969 (i només va ser totalment derogada el 1994). L'aplicació d'aquesta norma fou, a més, severa, i desenes de milers d'hòmens homosexuals van ser enviats a la presó per aquesta causa entre els anys 1945 i 1969. Els acusats d'haver comés actes homosexuals (actes que, després de la reforma de la llei per part del règim nazi, ni tan sols no calia que inclogueren contacte físic) solien perdre els seus treballs, i alguns d'ells es van suïcidar: tan sols a Frankfurt el 1950 i el 1951 hi va haver sis suïcidis d'aquesta mena. En l'Alemanya de l'Est –malgrat el caràcter dictatorial d’aquest Estat– van anar, en aquest aspecte, per davant dels seus veïns occidentals: el 1950 es va tornar a la redacció del paràgraf 175 de l'època prenazi, i a finals dels anys 50 es va considerar que l'homosexualitat no representava cap perill per a la societat socialista i se la va deixar de perseguir legalment (encara que el paràgraf 175 no va ser formalment abolit fins al 1968).

Per a entendre la sorprenent i indignant situació dels homosexuals en l'Alemanya postnazi crec que cal tindre en compte dos factors. En primer lloc, el fet que les potències aliades vencedores de la Segona Guerra Mundial (els Estats Units, el Regne Unit i la Unió Soviètica) eren països que perseguien legalment l'homosexualitat al seu propi territori, de manera que hauria semblat incoherent que consideraren injustes les lleis nazis que feien el mateix. En segon lloc, que els prejudicis homofòbics ancestrals seguien plenament instal·lats en la societat alemanya després de la caiguda del nazisme: fins i tot el 1957 el Tribunal Constitucional de la República Federal Alemanya va fallar en contra que es declarara nul el paràgraf 175 en la seua redacció hitleriana, per considerar no sols que aquest havia sigut promulgat degudament i no presentava una contaminació tal del dret nacionalsocialista que el fera incompatible amb una democràcia liberal, sinó també que aquesta norma es fonamentava en una “llei moral” (Sittengesetz) que l'alt tribunal de la RFA considerava encara en vigor, per tal com “les dues grans confessions cristianes [la catòlica i la protestant], dels ensenyaments de les quals gran part del poble pren els criteris que regulen el seu comportament moral, condemnen la impudícia (‘Unzucht') homosexual com immoral.”

Era una manera de dir que els prejudicis homofòbics més tradicionals i arrelats, és a dir, els derivats del plurisecular discurs cristià, continuaven determinant l'actitud respecte de l'homosexualitat tant de la majoria de la població com de les mateixes institucions de la RFA encara en aquell moment, a finals dels anys 50 del segle passat. I el mateix podria dir-se d'altres nacions occidentals, com Anglaterra. Tot això en una època en la qual el discurs judeofòbic –derivat com hem dit de les mateixes fonts que l'homofòbic, i amb una història molt semblant a la d'aquest– era ja generalment considerat en tot Occident com inadmissible i incompatible amb els valors en què se sustenta la nostra democràcia.

(Continuarà.)

Nemo