Holocaust/s (2)

(Publicat en dosmanzanas.com el 21 de novembre de 2007. Aquí puedes leer el texto en castellano.)

“Com a nacionalsocialistes, (…) en el nostre judici sobre l'homosexualitat –un símptoma de degeneració racial destructiva per a la nostra raça– hem tornat al principi nòrdic que els degenerats han de ser exterminats. Alemanya s'alçarà o caurà segons la puresa de la seua raça.” “Hem d'exterminar aquesta gent de soca-rel... l'homosexual ha de ser eliminat.” Són frases de Heinrich Himmler, el sinistre Reichsführer-SS (cap de les SS) i íntim i servil col·laborador de Hitler. Com veiem, el discurs dels nazis amb referència al col·lectiu homosexual no sonava gaire diferent del que usaven amb relació a la minoria jueva: ambdós grups eren presentats per la propaganda del Tercer Reich com éssers degenerats que constituïen sengles amenaces per al futur de la raça superior; amenaces que, i això no hi havia cap pudor a deixar-ho meridianament clar, havien de ser anihilades per qualsevol mitjà. I no es tractava, en cap dels dos casos, tan sols de paraules: quant als gais, el mateix Himmler ho va demostrar (com assenyala el pensador Javier Ugarte) quan el 1938 va donar l’ordre de traslladar a camps de concentració a tots els hòmens condemnats per crims homosexuals. La majoria d'aquests hòmens trobarien la mort en aquests camps, víctimes d'un tracte particularment cruel i brutal per part dels seus guardians… i fins i tot dels seus mateixos companys de captivitat.

N’hi ha prou, tanmateix, de donar una ullada a les xifres de víctimes de l'estrella groga (els jueus) i del triangle rosa (els hòmens homosexuals) perquè salten a la vista les diferències quant al tractament que els uns i els altres van haver de patir durant el Tercer Reich. D'una banda, tenim cinc o sis milions de jueus assassinats (incloent entre un i dos milions de xiquets), la qual cosa suposa dos terços de tots els jueus d'Europa i un terç dels del món en aquell moment. D'altra banda, dels arrestats per homosexualitat durant el nazisme (uns 100.000), es calcula que entre 5.000 i 15.000 van ser internats en camps de concentració, i d'aquests, al voltant del 60% hi van perdre la vida. En tots dos casos són xifres monstruoses, perquè parlem de persones innocents que van ser assassinades tan sols a causa de l'odi que els professaven els seus botxins; però no podem ignorar la distància tan enorme que hi ha entre les unes i les altres quantitats. Com es pot explicar, per tant, aquesta distància?

Hi ha, en primer lloc, un fet obvi: mentre que en les societats cristianes els jueus havien sigut tradicionalment molt visibles –en algunes èpoques i en alguns llocs se'ls havia obligat fins i tot a portar ben a la vista algun element distintiu, idea que després van recuperar els nazis–, als homosexuals en canvi se'ls havia empés durant segles a ocultar-se, a tornar-se invisibles fent-se passar per normals, és a dir, per heterosexuals. I si bé a Berlín podem trobar durant la República de Weimar una incipient visibilitat homosexual, la pressió dels prejudicis socials i fins i tot de la legalitat vigent assegurava que allò que es podia veure no fóra més que la punta de l'iceberg en relació amb la totalitat de la població alemanya que compartia aquesta orientació; la major part dels gais i les lesbianes seguien, doncs, submergits en les fosques aigües de les convencions d'una societat que, al cap i a la fi, preferia no haver de veure els invertits… ni encara que els tinguera davant del nas. Així doncs, la invisibilitat de la gran majoria dels homosexuals, tot i ser un instrument d'opressió, els va permetre esquivar una persecució especialment despietada i atroç durant el Tercer Reich.

En segon lloc, la mateixa actitud dels jerarques nazis pel que fa als homosexuals era més ambigua que en el cas dels jueus. I no em referisc principalment, en escriure açò, al cèlebre cas d'Ernst Röhm i algun altre líder de les SS nazis. Si bé és cert que Hitler va acceptar fer l’ull gros sobre l'homosexualitat d'aquests dirigents durant un temps –mentre va necessitar comptar amb ells per a aconseguir i consolidar el seu poder–, tan sols un any i mig després d'arribar a la Cancelleria, el dictador va usar aquesta mateixa homosexualitat que fins llavors havia estat ignorant deliberadament per justificar, junt amb l'acusació d'haver-lo traït, la seua ordre d'assassinar sense més tràmit Röhm i els seus col·laboradors. En tot cas, importa assenyalar que, més enllà de qüestions internes, la posició pública del partit de Hitler, l’NSDAP, va ser sempre virulentament homofòbica. Ja el 1928, davant d'un intent per part de les organitzacions homòfiles de fer que fóra abolida la legislació antihomosexual, l'NSDAP va declarar: "Qualsevol que crega en l'amor homosexual és enemic el nostre (...) El poble alemany ha d'aprendre de nou a practicar la disciplina. Per això rebutgem qualsevol forma de lascívia, especialment l'homosexualitat". No és estrany per tant que una de les primeres coses que feren els nazis així que van arribar, a principis del 1933, al govern d'Alemanya fóra tancar, atacar i destruir els llocs de trobada i les organitzacions homosexuals. Ni pot sorprendre'ns tampoc que un parell d'anys més tard enduriren considerablement el paràgraf 175 del Codi penal bismarckià (que castigava la fornicació contra natura entre hòmens), de manera que a partir d'aquest moment no sols fóra possible imposar penes molt més severes als condemnats en aplicació d’aquesta norma, sinó que a més poguera castigar-se tot comportament que s'interpretara com homosexual, fins i tot sense que s'haguera produït cap contacte físic entre els implicats: això va permetre multiplicar per deu el nombre de condemnes anuals per aquest concepte.

Però d'altra banda, avui veiem que paraules com eliminació o extermini van significar generalment, per als nazis, coses distintes amb referència als jueus o als homosexuals. Mentre que (especialment després de la Conferència de Wannsee de gener de 1942, en la qual es va planificar la solució final al problema jueu) aquests termes al·ludien a l'eliminació física, és a dir, a l'assassinat, de tot individu jueu que caiguera a les seues mans –amb independència de l’edat, el sexe o qualsevol altra condició–, pel que fa als anomenats invertits els nazis preferien, per regla general, “eliminar l'homosexual” mitjançant la seua (pretesa) heterosexualització forçosa. Això sí: aquells gais que, per la raó que fóra, els nazis consideraven que no era possible curar sí que eren destinats a la mort, bé mitjançant un programa d’extermini a través del treball –això és, forçant-los a realitzar faenes perilloses i esgotadores, i provocant accidents, fins a anorrear-los–, bé d'altres maneres. Podem deduir que des del punt de vista nazi no s’havia de balafiar sense més ni més un material humà que, en el fons, era ari, i per tant potser es podia aprofitar, si arribava a curar-se, per a la reproducció de la raça o com a carn de canó en l'exèrcit. No obstant això, els mateixos nazis –que mai van destacar per la seua coherència– temien al mateix temps que existira un gen homosexual que poguera transmetre's a les futures generacions, de manera que aquestes en resultaren contaminades i degradades. Aquest temor els va portar a practicar experiments mèdics, amb conseqüències mortals en alguns casos, amb els presoners del triangle rosa, a la recerca del gen en qüestió. I la mateixa idea es pot albirar darrere del pla que pareix que hi havia l’any 1944 per a la castració de tots els homosexuals (en aquesta data, centenars d'hòmens gais havien sigut castrats ja per l'Estat nazi): cal suposar que amb això el règim pretendria combatre, d'una banda, la possibilitat que jóvens normals de la raça superior foren pervertits pels gais, i d'una altra, que el temut gen homosexual poguera transmetre's a les generacions del futur.

Encara que això no siga, com és obvi, res més que un exercici especulatiu, podem preguntar-nos què hauria passat si la derrota de l'Alemanya nazi en la Segona Guerra Mundial no haguera posat fi al poder de Hitler i els seus sequaços. Si s'haguera dut a terme l’esmentat pla de castració de tots els invertits, és probable que els individus mutilats d’aquesta manera hagueren sigut considerats definitivament com inútils i no aprofitables. En la societat nazi, però, no hi havia lloc per als éssers inútils: aquests, que el règim veia com vida indigna de viure, eren sovint simplement eliminats, com havia ocorregut amb els disminuïts físics o psíquics entre els anys 1939 i 1941, durant la campanya –considerada avui com un pas crucial cap a l'Holocaust– anomenada Aktion T-4. Fa vindre calfreds imaginar una Europa de Hitler consolidada i duradora, i pensar en tots els problemes per als quals el poder nazi hauria pogut, en aquestes circumstàncies, implementar una solució final… tot amb el noble fi, per descomptat, de perfeccionar l'espècie humana. De la qual és obvi que no formarien part aquells individus que no meresqueren continuar vivint, segons l'únic criteri vàlid: el dels jerarques del Reich mil·lenari.

(Continuarà.)

Nemo